Mentiders

Quan un va caminant per la vida, s’adona que els homes (i dones) tenim una tendència innata a mentir.
De fet, la primera prova la tenim en la infància. Les converses alhora del pati en són un exemple. La negació de l’evidència d’una malifeta davant els pares o professors, un altre.
En l’adolescència, la mentida es sofistica en les formes, però es segueix ensumant amb relativa facilitat.
En l’edat adulta, la mentida queda ja més restringida a situacions una mica límit o molt puntuals, cercant no ser descoberta.
Aquestes paraules no volen ser un anàlisi psicològic de l’esser humà, només intenten ser un resum, una mena d’introducció, de la relació de la mentida i les persones. Un resum molt superficial i reduccionista, doncs tots coneixem, per exemple, adults que la practiquen per sistema.
Vull parlar de la mentida, en efecte, però no de la mentida en l’esser humà, si no de la mentida en la política.
El conjunt de la societat (i penso en la societat espanyola i italiana, per exemple) té assumit que el polític menteix, i ho té assumit d’una manera que no ho considera un defecte si no una característica, necessària, del polític.
Trobaríem centenars de mentides per destacar. Algunes de mítiques, com les d’en González del “NO a la OTAN” que en Llach va portar als tribunals com a incompliment de contracte (tu ho tens al teu programa electoral, jo hi estic d’acord i et voto, tu t’ho passes pel forro), sense èxit és clar, “Crearemos 800.000 puestos de trabajo” que va acabar amb 2.000.000 d’aturats, etc.
Del PP en podríem escriure un llibre, on els capítols més gruixuts serien el de les mentides contra Catalunya i sobre l’atentat de Madrid, amb les mítiques dues línies d’investigació.
Però sempre he (havia) pensat que la societat catalana, tot i no ser com l’anglosaxona, per exemple, s’escapava d’aquesta visió “llatina” de la mentida. Convergència i ERC, tot i caure en la mentida moltes vegades, no la tenien com a característica indispensable ni com a arma habitual. Al PSC ja no el veia així, doncs considero que durant la seva llarga oposició al govern de la Generalitat va abusar, i molt, de mentides i joc brut. Van jugar al tot s’hi val.
Ara bé, sembla que darrerament l’estratègia llatina de la mentida política per sistema, esta adquirint propietats de característica indispensable també a casa nostra.
El PP la feta servir sempre, però a Catalunya tenia la sensació que la utilitzaven com ho fan els nens petits, sabent que l’altre t’enxampa.
Ciudadanos, que dir, si no que són carn de psiquiatra.
PSC? Bé, aquests són els pitjors, s’han desbocat i no solsament n’han fet característica indispensable si no que n’han fet bandera. L’efecte ha estat de bola de neu. Cada cop les diuen més grosses, tant grosses i tantes vegades repetides, que al final ni ho semblen, de mentides. Destaquen el mític “Sí guanya Zapatero, guanya Catalunya”, “Apoyaré l’Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya...”, o el estel·lar “Fets i no paraules”, que a la practica significa dir molt i no fer res quan has de fer-ho. El darrer, i millor, “hem de buscar la unitat per negociar amb Madrid”.
Algú s’imagina un comitè d’empresa on hi hagués 5 representants dels treballadors, un dels quals fos el representant dels treballadors pilotes de la direcció, i que fos justament aquest el que demanés la unitat al seu voltant per a negociar amb l’empresa? Algú s’ho imagina? Jo sí. M’imagino els altres quatre delegats marginant-lo i unint-se sense ell per a ser forts en la negociació... o no?
Aquesta aposta clara del PSC per la mentida (i els extraordinaris fruits que els hi reporta) està encomanant a la resta de forces polítiques.
Iniciativa, bé, aquests també mengen apart, ja que ells són en si mateixos una gran mentida. Perquè, a veure si ho dic bé, són (ex)comunistes, perdó, eco-socialistes (boníssima aquesta paraula) que s’han convertit en el gran exemple del millor màrqueting (capitalista). Oi que és això?
I ERC, perdó, Esquerra. Que dir? “Tenim la clau”, “Mans netes”, “Línies vermelles”, “Referèndum 2014” i una continua perversió de paraules i valors com Independència i Republicanisme.
Els polítics han passat de ser persones que de tan en tan es veien “obligats” a mentir o dir mitges veritats, a ser uns autèntics i compulsius mentiders per sistema.
I ai del pobre polític que intenti ser honest i sincer, el vexaran fins a matar-lo i després diran, fora de micròfon, que és bon tio, però no es pot anar de pardillo en aquesta vida.

Sort en tenim que la premsa ho denuncia i els desemmascara!
Sort en tenim que la gent no s’ho empassa i no els vota!

O ens haurem convertit tots també en mentiders?


Salut!!!!

(Per cert, ja us heu apuntat tots al BATblocs? Doncs la veritat, no sé a que espereu...)

BAT Benvinguda Singular!

Per què benvinguda Singular, bé doncs perquè des de El Singular Digital han tingut el gest d’enllaçar-me en la seva secció de Blocs Singulars. És per aquesta raó que vull donar la benvinguda als possibles visitants que aterrin de nou al Primeres Collonades, el meu espai catosfèric particular, on m’agrada rebre les visites i conversar-hi.
Per què BAT Benvinguda?
Doncs per que una colla de blocaires hem començat una nova aventura, com ja vaig avançar fa pocs dies, anomenada BAT Blocs, que vol ser marca de llibertat individual i defensa del país.
Entreu al BAT Blocs, tafanegeu i contacteu a l’adreça batblogs@gmail.com per sumar-vos a la causa. Si en voleu saber més, el company Elies, al Dies de Fúria, ha fet un magnífic post on tots els interrogants us quedaran aclarits.

Doncs, això, ara ja sabeu el per què del títol d’avui: BAT Benvinguda Singular!

Salut!

Resposta

Bé, començarem agraint el comentari en la meva darrera entrada (Visca la terra... mori el mal Govern!), en aquest cas, de l’apreciat Daniel1714. Li agreixo de debò perquè, més que provocar una resposta via comentari, m’ha motivat a fer una altra entrada, i això sempre és d’agrair. No vull que t’ho agafis de manera personal, Daniel, per què aquest article no vol ser una resposta personal. T’utilitzo, això sí, per donar resposta a moltes veus, a molts discursos, a moltes excuses, similars a les que tu planteges o insinues. Espero que ho entenguis.
En primer lloc, em comentes que tinc raó en moltes coses (gràcies) però que no aporto cap solució. M’agradaria saber en quines coses creus que tinc raó, no sé a quines et refereixes, però bé, tant se val. Em centro en “no aportes cap solució”. És evident, que si tingués la solució definitiva, l’aportaria, però jo soc un ciutadà, no soc polític, i amb un problema polític cal una solució política. Ara bé, quan un denuncia un fet, la solució ja hi és implícita, amic. La solució és tant fàcil com esmenar l’error comés en la situació denunciada. Si a tu et roben cada matí, ho denuncies, i sí t’escolten i deixen de fer-ho, la solució és, doncs, automàtica.
En l’article que comentes, intento resumir, de manera atropellada i sense profunditzar, tot s’ha de dir, els darrers anys polítics d’aquests país nostre. La perspectiva és esbiaixada, perquè bàsicament busco denunciar l’engany a que he estat sotmès, personalment, per part dels “meus”. Ho poso entre cometes perquè, en política, de “meus” no en tinc. Tinc opcions preferides i apostes clares, però no milito (ni ho faré) en cap partit. He explicat els perques altres cops (per exemple aquí), així que no hi tornaré a entrar ara.
És aquesta opció personal criticable? Segurament sí, però és la que he escollit per sentir-me còmode políticament. Sincerament, fins que el meu país no sigui sobirà, lliure, no tinc opció política (partit) clara. Soc d’esquerres, suposo, però no veig avui en dia cap esquerra que em representi, així que només m’importa resoldre el problema nacional que tenim. Després, ja veurem.
És cert que el mal d’aquest país no és ERC. En tenim molts de problemes i de culpables, començant per cada un de nosaltres mateixos. A més, és impossible que sigui ERC, doncs ERC ha estat assassinada, trepitjada i arraconada. Un autèntic cop d’estat intern. Al menys, l’ERC que jo vull i l’ERC que em van vendre al 2003 i al 2006. Avui només hi ha Esquerra.
El Tripartit tampoc és el culpable de que ens manquin les llibertats a que tot poble té dret? Cert també. Però no he fet pas aquesta afirmació.
Ara bé, dit això el Tripartit sí que és el primer Govern espanyolista, d’ençà l’any 1978, que tenim. És l’enemic manant a casa. És el primer cop que he vist un President del PSOE, per exemple, celebrant a la Plaça Sant Jaume l’ocupació del poder per part de l’espanyolisme. O celebrava l’Espanya plural?
En Daniel1714 parla com si jo fos Convergent. Bé, no em ve de nou, de fet, és la consigna més repetida per la gent que actualment ha segrestat Esquerra. Que li preguntin a en Carretero i la seva gent! Sempre els hi repeteixen la mateixa cantarella, talment fossin lloros (de fet, aconsello llegir el magistral post d’en Elies115 al voltant del tema lloros).
Per l’actual Esquerra el dimoni és Convergència. Ho és fins a tal punt, que prefereixen obrir-se de cames a un matrimoni obscè amb l’enemic espanyolista, amb la finalitat d’intentar destruir el germà, o el cosí, com vulgueu.
Tornem a el que és verdaderament important: l’únic eix que avui en dia marca el nostre esdevenir és, o ha de ser, l’eix nacional. I eix nacional no vol dir fer el que Convergència vulgui, o el que ERC vulgui, o que siguin socis. Eix nacional vol dir que l’única prioritat que té el país és la independència, i per tant, els partits catalans, han de complir aquesta premissa. Només es moral fer passes en aquest sentit, i totes les altres passes, són perjudicials, nocives, autodestructives.
A mi CIU no em decepciona, no ho pot fer per què jo no he confiat en ells, no he cregut en ells, no els hi he fet confiança. Només em sap greu que no siguin obertament sobiranistes. Ara bé, no me passa res per reconèixer que la traïció, l’engany a l’elector, el anar cap enrere que ERC ha protagonitzat, no l’ha fet CIU ni quan va pactar amb l’Aznar. Així de clar.
Si vols, Daniel, critico CIU. Segurament ho faré en més d’un post, però saps que, els “meus” són (eren) ERC. I és per això que és aquí on em centro.
Aquesta és la opció que jo vaig escollir durant molts anys. Molts. Aquesta és l’opció que varem haver de remuntar des de molt avall. Molt. I ho saps. Ho varem fer entre molts, el merit no és exclusiva de la militància. Aquesta és l’opció política que va prometre i va fer bandera de que una altre manera de fer les coses era possible, i de que lluitar per l’únic objectiu important, era la prioritat indiscutible.
Engany. Mediocritat. Traïció.
Només això sento. Ràbia? Clar que sí. O no et fa ràbia que et prenguin el pel i utilitzin el teu vot per perjudicar-te. A mi me’n fa molta de ràbia. Em sento responsable/culpable del desgavell actual.
O no et fa ràbia, que s’utilitzi la Independència en va, com a trist reclam publicitari, per evitar la davallada electoral, tal i com es va fer en les darreres eleccions espanyoles?
O és que un partit independentista aprova (o es planteja, o no veta) els pressupostos del que l’oprimeix, el menteix i l’esclavitza? Un partit independentista hauria de vetar els pressupostos sempre, sempre, a no ser que aquests hi incloguin una partida per a col·laborar en les despeses del nostre procés d’independència. Per a fer polítiques de peix al cove, ja hi ha (o hi havia) Convergència. Sí, sí, allò que tant criticàvem ara resultarà que ho fa Esquerra i, a més, barroerament, lamentablement, incompetentment.
Jo no estic enfadat perquè no manin els que vull. Estic més que enfadat perquè els que vaig escollir democràticament, s’han passat pel forro tot, tot, el que van prometre i, a més, en lliurat el país, sí, tot el país, als enemics. I gratis. Bé gratis... a canvi de poder i càrrecs.
Aquesta decisió, donar el poder als socialistes, és un decisió d’un risc incalculable, ja que a més d’espanyolistes, son uns artistes en l’art de teixir xarxes d’interessos i de manipulació de tal magnitud, que quan aconsegueixen un poder, es fa quasi impossible recuperar-lo. Premsa, filtracions, fal·làcies, corrupció, enganys, amiguismes... el tot si val per perpetuar-se. Dèiem que era de salut democràtica acabar amb 23 anys ininterromputs de poder... quans en porten els socialistes a Diputacions i a Ajuntaments cabdals? Quants? I en alguns casos, masses, amb el suport d’Esquerra.
I no em diguis que el PSC/PSOE no és l’enemic. Que són un partit catalanista. Prou mentides. Són espanyolistes, no se’n amaguen, arrenquen crostes, a fe de déu que les arrenquen. I els espanyolistes, amic, són els enemics del meu país. Siguin catalans, o no. I si són aquests (PSC), pitjor.
Però a més, el Govern, ha dut a terme unes actuacions com a gestors deplorables. En la majoria de casos, lamentables, vergonyants, indignants. Maragalls, Nadals, Montilles, Saures Carods, Putxis, Ausàs, Castells, Gelis, Baltasars... una colla d’incompetents, falsos, egoistes, mentiders i amorals, que han prioritzat les seves persones i els seus partits al país. Gent que ens desprestigia com a nació competent, que ens empetiteix com a país.
Dius que Convergència ha fet el mateix (pitjor afirmes) durant 23 anys.
És evident que això és fals, rotundament fals, i que no pot sortir d’altre boca que no sigui d’un espanyolista. I aquest cop dic espanyolista en el sentit de perico, no d’Espanya, com vaig explicar en un altre post, fent referència a Esquerra. Van fer errors, molts, amb casos de corrupció, també, d’amiguisme, també, però mai comparables als d’ara, i mai mentint tant descaradament a l’electorat. I torno a repetir que jo, no els votava.
Però no seré jo qui defensi a qui no he donat suport, ni han estat els “meus”. Donant per bo el que falsament afirmes, a mi em preocupa, critico i ataco, als que amb el meu vot, amb el meu suport, amb la meva il·lusió i energia, han fet tal desgavell.
I sí, finalment, sí. Clar que dono suport a en Carretero. Ell representa la part d’ERC que em fa sentir orgullós del partit, i del país. I no estic furiós perquè ell no mani dins el partit. Estic decepcionat, i trist, perquè la militància, majoritàriament, no pensa com jo, i d’aquesta manera, ha fet que Esquerra jo no siguin els ”meus”.
Malauradament, l’electorat no hi teniem veu, ni vot. Si haguéssim estat escoltats, ara no hi hauria al capdavant del partit els que hi ha.
Estic trist perquè els “meus”, ara per ara, no són ningú. No hi ha cap opció política en la que pugui confiar. Avui, no tinc ni idea de on anirà a parar el meu vot. Ningú defensa, ni lluita, pels meus anhels.
Però no perdo l’esperança. No estic sol. Molta gent, molts companys, molts patriotes, tenen sentiments semblants als meus. I sortirà, sortirà algú que ens doni veu i ens faci caminar cap a l’únic camí on podem anar.

Visca la terra... mori el mal Govern!

Salut!!!!

Visca la terra... mori el mal Govern!!!

Fa no gaires setmanes, llegíem que un estudi definia la situació actual dels catalans com a “perplexos”.
No entraré ara a reflexionar sobre si estem “perplexos”, mancats de polítics mínimament preparats i dignes o... morts.
Sé però, que cada dia ens trepitgen, ens insulten i el més greu, ens roben. Ens roben diners, dignitat, respecte, papers, competències, il·lusions, somnis i futur.
Tots, tots, quan som conscients d’aqusts fets (que ens roben) pensem ràpidament amb Madrid: PSOE, PP, Tribunal Constitucional, Manifiestos, la “brunete mediática”, etc, etc. De ben segur que és cert. És així des de fa molts anys, amb alts i baixos, però des de fa, pel cap baix, 300 anys.
Ara bé (que vol dir moro en ecspanyol), la novetat és que tots aquests greuges es produeixen en un punt, en un moment històric, en que, diuen, les quotes d’autogovern consolidat de que disposem són màximes.
Segurament, déu ser cert. A mitges, és clar, doncs quan t’empara una constitució trampa (i sagrada) tot és a mitges.
El que de ben segur que és ben cert també és que mai l’enemic del país havia gaudit de tant de poder polític i... tanta col·laboració interna (altrament anomenada, botiflerisme).
Espanya és llesta.

Sempre hem pensat que els llestos som nosaltres, que som superiors, i que si un dia poguéssim... Però ves per on que qui ha demostrat que té un objectiu clar, una estratègia elaborada i una determinació ferma són ells. Sigui el segle que sigui, sigui el règim que sigui (dictadura, democràcia, república), sigui el partit que sigui.
A dia d’avui, és el PSOE qui més fidelment està rematant l’estratègia que Franco va recollir (ja estava inventada), re-dissenyar i portar a terme.
Allau d’immigrants, ubicats en “guetos” per dificultar la seva integració, subvencionats i motivats per, en nom del seus orígens, mantenir i magnificar si cap, la seva situació d’aïllament, de sentir-se rebutjats, no volguts.
Els PSOE va convèncer els socialistes catalans per que renunciessin a la seva independència (grup propi) en nom de “la unidad socialista contra la derecha franquista”. Utilitzat fins avui com el famos "que viene el PP".
Resultat: ajuntaments de l’àrea conquerida (las metropolitana) en les seves mans, amb constant enfrontament amb el Govern del país, com a sistemàtica implacable a la recerca del poder absolut, per a poder desmantellar allò que tant ens havia costat aconseguir.
Però el pla no va funcionar i, malgrat loapes, banques catalanes, olimpíades, ciutadans pel canvi i demés collonades, elecció rere elecció el poble (sobirà) els barrava el pas al poder màxim del país. Fins i tot quan més fàcil ho tenien (Maragall i Montilla) els resultats electorals els hi assenyalaven una clara derrota. Però mireu sí en són de llestos que tenien pla B.
I el pla B passava per aconseguir el poder a qualsevol preu. Així de simple, com sempre.
El pla B es deia Tripartit. Malgrat la seva debilitat (o potser per això) aconsegueixen dos socis que els hi donen la opció d’aconseguir el poder sense tenir la força.
És evident que arrenquen el primer Tripartit en una posició de debilitat clara, i que la força sembla estar en mans d’ERC (la clau, tenim la clau!). I aquí comença la maquinaria a funcionar, sempre amb l’ajut de la dreta, perque ells sí que tenen clar que el país (el seu) està molt per damunt de les esquerres i les dretes. I comença el duríssim atac sense pietat contra ERC. Es troben la sorpresa de que, malgrat el que semblava, els seus dirigents no estan a l’alçada (ni per preparació, ni per objectius) que s’esperava i cauen en cadascuna de les “trampes” que els hi posen. A més, com que són curtets (pobrets!) i es senten acorralats, s’empassen tots els consells, vestits d’amistat, i cauen als seus braços sentint-se recompensats pel poder i comprensió (ailas!) que reben com a premi.
Resultat: Tripartit II. (Que vol dir, en altres paraules, pantalons i calçotets als turmells, posició a quatre potes, amb les natges ben relaxades i el cul farcit de lubricant. I un cop l’amo s’ha desfogat, pantalons amunt i ben content, amb xofer i cotxe oficial, cap a casa, a esperar la propera trucada. Que, total, la vida són quatre dies, i tres plou!).
Mireu sí en són de llestos, els espanyols, i que burros rematats són uns senyors (que diu un generós Arnera), els senyors d'ERC.

Quan van veure clar que des de l’exterior no se’n sortien, s’han introduït a dins per molts camins fins aconseguir tot el poder (Ajuntaments, Diputacions i Govern) per a poder desmuntar el país, biga a biga, maó a maó, i titllant de traïdor a qui no en sigui còmplice, en nom de no ser quin cony d’unitat. I el gruix de la gent... s’ho empassa!!! Serà possible que algú (Duran, Puigcercós, Ridao...) encara defensi no sé quin cony d’unitat que gira al voltant d’unir-te amb l’enemic?
Collons! Al final encara m’acabaré creient que el país sí que està perplex!
Però el que està es immers dins un gran sofisme que es repeteix fins l’extenuació, en un bucle que sembla infinit.
Crec que tots l’hem patit en algun moment.
Gràcies a Déu (o al dimoni), molts ho hem vist, i des del moment en que descobreixes que el 99,9% dels arguments estan basats en un premissa falsa i perversa, la perplexitat es transforma en ràbia i fúria (que diria l’estimat Elies).
I com que “els normals” seguim orfes de representants polítics, no parem de provar iniciatives de tot tipus. La darrera, per exemple, engrescar 10.000 catalans cap a Brussel·les .
Un altre de més petita i modesta, carregada però de fúria, sentit de l’humor i mala intenció (per a ells, és clar), és la que us comencem a presentar avui: BAT Blocs (Blocs Against Tripartit).
Us adjunto un petit text penjat al bloc on expliquem què som i us convidem a participar en la denúncia d’aquesta vergonya de Govern que està desmuntat, malintencionadament, el país.

Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.

Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació.

I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.

Ja ho sabeu... si voleu contribuir a potenciar l’arma per lluitar que tenim els blocaires (els nostres propis blocs), contacteu ( batblogs@gmail.com ) i pengeu-vos el logo o el segell distintiu.
I sobretot, escriviu i denuncieu el que estan fent aquesta gent.
Ompliu la catosfera d’espurnes que ajudin a descobrir les premisses (falses i perverses) que nodreixen el gran sofisme on ens fan viure.

Visca la terra... mori el mal Govern!!!

Salut !!!!

* Per cert, veureu que potser Blogger us fa un avis abans d’entrar al BATbloc. Esperem que el retirin aviat.

Quim Torra

Suposo que l’haureu llegit, doncs veig que és l’article més llegit de elsingulardigital.cat.
Però malgrat això, no em sé estar de recomanar molt fermament llegir-lo, no fos cas que us passés per alt.
Es pot dir més alt, però no més clar.

Apa! Salut a tots!

LA MIRADA PATRIÒTICA

Des del dia 6 d’octubre que la meva manera de començar el dia ha canviat.
Normalment a les 8 del matí ja era a la feina i començava el ritme animat de costum, però des del dia 5 a les 8 en punt entro en la Unitat de Rehabilitació de l’Hospital per recuperar el genolló operat el dia 2 d’octubre.
El primer que faig allí és aplicar corrents a la cuixa esquerra, amb l’objectiu de recuperar i enfortir la musculatura, per facilitar que aguanti amb fermesa al genolló, mentre aquest recupera la seva fortalesa. El programa s’allarga 20 minuts, 20 minuts perfectes per començar el dia catosfèric gràcies a la Black Berry.
El primer lloc on vaig és, sense ni dubtar-ho, el Cimera Extraordinària, concretament a l’apartat La mirada patriòtica.

Penso, sincerament, que és el millor apartat que conec de cap bloc o diari digital que funcionen per la catosfera.

A les 8 i pocs minuts del matí el trobareu ja actualitzat, amb un recull dels 4 articles més destacats del dia. Potser no són els millors publicats, però sí que estan, sempre, entre els millors. Per a mi són, pràcticament tots, de lectura imprescindible.

Un gran manera de començar el dia.

La trobaré a faltar, i molt, quan acabi la recuperació.
Enhorabona Cimerencs, i gràcies per l’esforç.

Salut amics!!!

Exclusiva!!! (L’Espelt, sap la font)

Avui he quedat parat.
El diari (?) El Mundo, ha tret una noticia... “bomba”.
Una gran exclusiva. Sembla mentida que ningú ho hagi vist abans, que ningú (per exempe cap periodista català) hagi investigat el suficient per poder arribar a la font de la noticia i anticipar-se.
Realment, des de les espanyes, avui ens ha donat una lliçó d’investigació periodística.

... O us pensaveu que la seva font era el carrer Nicaragua o... compte amb la sorpresa.... carrer Calabria!!! (sssshhhhh... no ho digueu a ningú).
Publiquen la noticia 6 mesos tard, cert, però han estat prou hàbils per publicar aquest gran secret... el més ben guardat de les terres catalanes.
Un servidor, investigador incansable com el que més, ha trobat l’origen de la noticia, la font que llegeix El Mundo, la font de la que han begut.
En primícia, per vosaltres, l’enllaç culpable de l’origen de la bomba.
la bomba

Salut amics!!!

P.S. Atenció! sé, també, la seva propera portada bomba... "Mal rollo en RCat... alguien publico, en su propia Web oficial, a traición, el sueldo del Ex-Conseller".
Amén.

Genolló II (The evolution)

Bé, com sabeu alguns, el passat 2 d’octubre amb van fer una intervenció quirúrgica per fer-me un plàstia de lligament encreuat anterior del genoll esquerra.
En un post anterior, vaig gosar a exhibir una foto del genolló (nou mot del qual en soc pare i que serveix per anomenar el meu genoll) més que res, mal m’està el dir-ho, per provocar una miqueta de llàstima vers la meva persona.
Agraeixo l’interès de molts de vosaltres (via mail o via comentari) sobre com anava la recuperació. Per compensar l’impacta de la foto anterior, publico aquesta a data d’avui per a esvair el sentiment de llàstima que l’anterior va deixar.
Passats 34 dies de l’operació, el resultat no pot ser més bo.
Camino sense crosses, vaig força avançat en la recuperació, i he tingut la gran sort de no haver patit dolors en cap moment.
Fins la recuperació complerta passaran 6 mesos, però la millor notícia és que pràcticament ja puc portar una vida normal.
Així doncs, que estigui tranquil en Guardiola, que podrà comptar amb mi, sense problemes, a partir de finals de març. Podria forçar per primers de mes, però tinc un viatge el dia 7 de març (he d’anar a Brussel·les amb uns amics, uns deu mil).
Així que Pep, ja ho saps, a finals de març, just pel tram important de la temporada.

Salut companys!!!

El darrer "tripi"

Cadascú té el seu passat, i un servidor, també té el seu.
Passats ja els 40, els pecats de joventut que s'amagaven, esdevenen ara, aventures ja superades que es poden explicar.
Recordo (sí, sí, malgrat tot recordo) perfectament la quantitat de vegades que havíem menjat "tripis" en les nostres festes.

En cada “tripi”, depenent de l’època, hi havia estampada una imatge: Ying-Yang, Om, Simpsons, Smile, etc.

Carnestoltes, festes majors, Merce's, Aquelarres de Cervera, Fires de Teatre de Tàrrega, nits d'estiu a La Travi, nits al bosc...

Concerts de Kortatu, La Dharma, Raimundo Amador, Umpah-pah, Pink Floyd...

Un munt de nits plenes d’experiències irrepetibles, quasi sempre, inoblidables.
Quan ens acostàvem als 30, aquestes nits es van anar espaiant molt entre elles i les darreres, cada cop, eren menys agradables i més paranoiques. És per axò que, un dia, dius prou i decideixes que aquell ha estat l’últim "tripi". No cal tornar a posar a prova el cervell. Prou.
La vida, però, té sorpreses i, en el seu joc incansable, fa llei del nom d'aquella pel·lícula, d'en James Bond, Never Say Never Again.
L'any 2.003, i gràcies en part al meu vot, em fan menjar un altre "tripi". No d'LSD, si no de PSC, ERC i ICV. Si home, el de la clau. De dibuix, un que em provocava mala llet, en Maragall.
Fa prou temps del que pensava havia estat el meu darrer "tripi", i em convencen de menjar-ne aquest altre. "Només un més, no em sentarà malament", vaig pensar.

Les primeres sensacions no són bones, però veterà com soc, sé que cada "tripi" necessita el seu temps, i li concedeixo. Passat aquest temps, i amb l'Estatut ja a Madrid, començo a tenir clar que aquest "tripi", no volgut, se’m posa malament. A mes, a mig "viatge", el "tripi" perd una de les seves propietats, la única que jo apreciava (ERC), i això precipita el seu final (“baixón”).
Refet i sense molta ressaca, "em faig confiança", i repeteixo vot. D'immediat, sense ni temps, em trobo menjant un altre "tripi" (amb la imatge d’en Montilla).

Aquest cop, un "mal viatge" des del inici, d'aquells que no et deixa dormir mai, per què tot ell és, en realitat, un gran mal son.
Perdut, sense nord i sense veure el final, un amic (qui si no!), n'Elies, ple de Fúria, fa una crida (BAT BLOGS Blogs Against Tripartit) per acabar, en grup, amb els efectes del “tripi” i evitar que es repeteixi.
Apuntat estic.

Faltaria més.
Us juro, que aquest ha estat el meu darrer “tripi”, almenys amb el meu vot.
Pel que vulguis, Elies. Saps on soc.

Salut!!!

P.S. Si mai el meu fill llegeix aquestes línies, sàpiga que el fet de saber que el seu pare va ser, de jove, un idiota, no li dona pas permís per ser-ho ell. Seré contundent, si mai el descobreixo. Que no ho dubti.