Primeres collonades...

Quan algú diu les coses millor que un mateix...

2010-11-27T13:49:00.004+01:00

Quan algú diu les coses millor que un mateix, no cal perdre el temps.
Us enllaço amb un article d'en Enric Ferrer i Casals, que us copio aquí mateix.

Avui, més que mai, no es pot dir més clar, malgrat molts intentin amagar-nos (ja en parlarem d'això... a partir del 29).

Per què cal votar independència el 28 N?

Ara que s’acosten les eleccions al Parlament vull fer unes breus reflexions adreçades a tots aquells catalans i catalanes que estimen el seu país, que el volen lliure, digne i pròsper, i que estan farts de tanta mediocritat i covardia entre la classe política, amb mentides, enganys i promeses incomplertes. També m’adreço, però, a aquelles persones que viuen a Catalunya i que, malgrat sentir-se nacionalment espanyoles, veuen com el país on viuen és sistemàtica i permanentment maltractat, insultat i espoliat.
A les properes eleccions cal votar independència per moltes raons. Cal votar independència per raons de justícia històrica (la pertinença actual a l’estat espanyol deriva d’una ocupació militar que, no per llunyana en el temps, és menys injusta ni menys certa), per raons de dignitat nacional (cap país que s’estimi pot tolerar la seva submissió), per raons de supervivència lingüística i cultural (l’essència de la nostra identitat col·lectiva és la nostra llengua, i aquesta està seriosament amenaçada sense un aparell estatal que la protegeixi) i, sobretot, per raons de supervivència econòmica (avui dia ja ningú pot negar, sense fer un exercici de cinisme o evidenciar la seva ignorància, que Espanya és un mal negoci que ens ofega econòmicament i ens hipoteca el futur).
Potser apel·lar a raons històriques i identitàries no és suficient per a molts, però les raons econòmiques no poden deixar indiferent a ningú. A ningú el pot deixar indiferent que any rere any el centralisme espanyol s’endugui de Catalunya al voltant de 22.000 milions d’euros. Aquests diners haurien de servir per fer créixer el país, per generar riquesa, ocupació i, en definitiva, millorar la qualitat de vida de la seva gent.
Cal votar independència per acabar amb aquesta situació insostenible. Amb la independència podrem recaptar tots els nostres impostos i invertir els recursos pensant en Catalunya i des de Catalunya. Però no només això, sinó que també podrem decidir les polítiques econòmiques, socials i culturals que més li convenen al país, que en definitiva som la seva gent.
Imagineu-vos què implicaria poder invertir els nostres recursos, per exemple, en infraestructures aeroportuàries, i decidir quin model de gestió és el més convenient. Segurament tindríem l’aeroport més important del sud d’Europa, pol d’atracció econòmica i empresarial, amb totes les conseqüències dinamitzadores i de creació de riquesa que això comportaria. El mateix podem dir en relació als nostres ports.
Imagineu-vos, també, que passaria si poguéssim invertir els nostres recursos en una xarxa racional de comunicacions, amb millors carreteres, sense peatges, i amb un veritable eix ferroviari mediterrani per al transport de mercaderies. És obvi que tot això reactivaria l’activitat econòmica, facilitaria l’establiment d’empreses i inversions de tota mena. Tot això generaria ocupació i riquesa. Tot això generaria futur.
D’exemples del que es podria fer amb els nostres recursos n’hi ha molts. Abaixar els impostos, augmentar les pensions, millorar la sanitat amb més i millors hospitals, millorar l’educació amb més i millors mestres, més i millors escoles públiques, escoles bressol públiques que responguin a la demanda existent, atraure l’exel·lència en la investigació científica, becar els nostres estudiants en funció del seu rendiment acadèmic, etc.
Votar independència és votar tenir un país millor, més ric, amb millor qualitat de vida i amb gent més feliç.
Ara bé, què vol dir votar independència? Que ningú s’enganyi ni es deixi enganyar. Cap dels partits que actualment tenen representació parlamentària ens durà a la independència, i aquest és un factor determinant a l’hora de decidir el nostre vot a les eleccions del 28N.
Per aquells que teniu pensat votar CIU, cal que valoreu el següent: CIU no té la independència en el seu programa. És més, darrera la seva aposta per l’abstracte “dret a decidir” s’amaga l’autonomisme de sempre, el del “peix al cove”, el de ja ens conformem amb el que tenim i les petites engrunes que anem arreplegant en funció de l‘aritmètica parlamentària espanyola.
I que no us confonguin amb la promesa de lluitar pel concert econòmic (ara ja li’n diuen “pacte fiscal”, en un intent de jugar amb les paraules per acabar justificant l’acceptació d’ un model inferior al concert). La darrera sentència del TC ha tancat la porta a aquesta possibilitat. Consegüentment, l’única via per assolir el concert econòmic és mitjançant una reforma constitucional, que necessàriament ha de comptar amb el suport dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Algú es pensa, sincerament, que això és possible? No n’hem tingut prou amb el culebrot de l’Estatut i el seu penós resultat, per arribar a la certesa que qualsevol negociació sobre l’augment de l’autogovern està abocada al fracàs?
És més difícil aconseguir el concert econòmic que la independència. El concert cal negociar-lo, i no seria més que una concessió espanyola, mentre que la independència només cal que la votin a favor la majoria absoluta del nostre Parlament, 68 diputats, i es proclama de forma unilateral. Aquesta via, escrupolosament democràtica, és legal d’acord amb el dret internacional públic i ha estat avalada per l’ONU.
I pel que fa a ERC, la seva aposta pel segon tripartit, per un govern de pura gestió, d’un nacionalisme tebi o de “pluja fina”, i d’una prudència (per no dir-ne covardia) excessiva i poc reeixida en el seu afany d’atraure el PSC cap a tesis més catalanistes (un PSC que s’ha mostrat més PSOE que res), ha frustrat les expectatives i ha decebut gran part de la gent que li va donar suport en les darreres eleccions. L’actual direcció d’ERC ha perdut tota credibilitat, i s’ha incapacitat a si mateixa per liderar el procés capa la independència.
Que ningú no dubti que si pot, ERC sumarà per reeditar un tercer tripartit. És la seva única aposta, governar a qualsevol preu, per a repartir-se el pastís de l’autonomisme. I de res serveixen ara les promeses, que ja no es creu ningú, de convocar un referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura. No perdeu de vista que en temps de campanya, les promeses són només fum.
Descartades les opcions clàssiques del catalanisme autonomista, ara més que mai votar independència passa per votar necessàriament una opció política nova i engrescadora, que reculli la il·lusió i l’esperança d’aquest independentisme creixent, madur, crític i racional, que entén que la conjuntura actual és una oportunitat irrepetible d’avançar en el camí a la llibertat.
Votar independència en aquestes eleccions vol dir votar Solidaritat Catalana per la Independència (SI), l’opció de l’independentisme transversal, una coalició de diferents partits que recullen tot l’espectre dreta-esquerra i que comparteixen l’objectiu d’assolir la independència en la propera legislatura. El dubte no és si entrarà o no al Parlament, sinó amb quina força entrarà, malgrat tots els intents de silenciar-la mediàticament, quant no d’intentar desprestigiar-la a base d’escampar mentides sobre el seu cap de llista, en Joan Laporta.
És fonamental que SI tregui uns grans resultats i s’asseguri tenir grup parlamentari propi a la propera legislatura. Només d’aquesta forma ens assegurarem que els propers quatre anys hi hagi persones que des del Parlament, amb la repercussió mediàtica que això suposa (mireu sinó Ciudadanos, amb només tres diputats), estenguin el missatge que la independència és necessària, possible i viable.
Respecte d’aquells que penseu que la independència és necessària però que, tanmateix, heu decidit votar CIU per impedir un nou tripartit, us vull dir que aquesta seria una decisió comprensible sinó fos pel moment històric que vivim i l’oportunitat que se’n deriva. No patiu, CIU guanyarà les eleccions, no ho dubteu, i governarà, ja que el tripartit, afortunadament, no sumarà. Ara, com governarà? Sembla clar que CIU buscarà, com ha fet sempre, pactar amb aquells amb qui més endavant haurà de negociar a Madrid. Per tant, pactarà amb el PSC (la tant desitjada sociovergència d’en Duran i Lleida), o amb el PP, enemics tots dos de Catalunya.
Si voleu la independència no desaprofiteu l’oportunitat de fer entrar al Parlament l’opció política amb més força que la planteja seriosament, amb un full de ruta concret i viable, i amb un lideratge fort capaç de tirar-lo endavant. SI impedirà qualsevol intent de reeditar un nou tripartit, situarà la independència al centre del debat polític, i denunciarà qualsevol iniciativa política autonomista que pretengui perpetuar la dependència d’Espanya.
Crec, sincerament, que si de veritat volem veure aquest país convertit en un dels estats més rics d’Europa, i en una de les democràcies més avançades del món, no podem caure en el parany de renovar la confiança a aquells que repetidament han demostrat no estar a l’alçada de les circumstàncies, i que l’únic que ens estan oferint és continuar sent una comunitat autònoma de règim comú, pobra i sense futur. Ara toca fer confiança a aquells que parlen clar i sense ambigüitats,i de qui no podem fer cap retret perquè mai no ens han fallat. Donem-los una oportunitat.

BAT BLOCS

2010-09-17T23:03:00.003+02:00

Amb tot l'apreci, respecte i estima que us tinc, i tindré SEMPRE.
Però...

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

(... i és que a més, ni calia, ni beneficia el vostre objectiu.
Hi ha temps, però, a rectificar. I no passa res.)

Perplex (feliçment)

2010-07-18T03:12:00.001+02:00

Certament som atípics els catalans.
Per això estic sorprès.
Per això estic perplex.
O vosaltres no esteu sorpresos, per exemple, pels nostres darrers 10 o 15 anys?
Jo sí. I molt.

Els darrers anys he estat nacionalment deprimit, ho escrit aquí mateix diverses vegades. Han estat anys durs, molt durs, amb constants derrotes i repetides frustracions. Paradoxalment però, sembla que de les decepcions, n’acabem treien noves energies, els catalans. Inesperades energies, noves esperances i determinacions.

No fa pas massa temps, una enquesta ens va explicar que el que ens passava no era pas que estiguéssim enfadats, desanimats o desafectes, ens va explicar que estàvem “perplexos”, “desorientats”. Ho recordeu?
Segurament, ara, aquest estudi no diria el mateix. Socialment, col•lectivament, no crec que ara encara estiguem perplexos.
Personalment (i paradoxalment) actualment sí que em trobo totalment “perplex”.
En un llenguatge més actual, més “jove”, podríem dir que bàsicament estic “al•lucinat”.

Recordo lo estrany que em sentia pels anys vuitanta sent independentista. Quasi podríem dir que era l’únic, en el meu entorn. Molts dels meus amics eren “nacionalistes”, però nacionalistes i prou. Em sento català i espanyol, deien. La resta (i eren molts) lluïen a la tanca del seu rellotge petites enganxines de la bandera espanyola. I a la cartera, també.
Per tant, bàsicament, em sentia un bitxo estrany, una excepció a la regla. Em sentia incòmode ensenyant una estel•lada, i em sentia també en perill, si em trobava segons qui pel carrer. El dia que em posava la meva estimada samarreta, pintada a ma per un gran amic, amb una estel•lada al cor i una altra, de gran, ocupant tota l’esquena, sentia el neguit del qui n’està fent una de grossa, el neguit de qui s’arrisca.
Dissabte passat (dia 10), una enorme dosi de perplexitat va substituir a l’anterior que tenia. La majoria de banderes del milió i mig de persones que envaïen Barcelona festivament, lluïen estel•lades amb la normalitat del que sempre ho ha fet.
Perplex, clar que estic perplex. Vosaltres no?

Recordo també que als vuitanta, quan sentia un espanyol afirmar que nosaltres no érem una nació, que de nació no n’hi ha més que una, la espanyola, que el català era una llengua de segona i que nosaltres no érem gent de fiar, perquè sempre anàvem pel darrera, em bullia la sang de tanta indignació que em produïa.
Avui, al 2010, penso que tenien raó. I és clar, em sorprèn, estic perplex.
Ells tenien molt clar que la dobla nacionalitat que nosaltres proclamàvem, no és possible, no cola. Un no pot ser anglès i francès alhora, en igualtat, i si ho afirma, és que t’enganya, és que t’ha la fot. Senzillament, és que no és de fiar.
Avui ho tenim tots clar. Els que afirmen que són tant espanyols com catalans, o bé se senten espanyols i dissimulen “sentint-se” també catalans (oi Alicia Sanchez Camacho?), o bé se senten catalans i tenen por de quedar malament no sentint-se espanyols (oi Conseller Castells?).
Ells saben (els espanyols) que una nació, si el que vol és realitzar-se i projectar-se cap el futur, necessita llibertat i plenitud per fer-ho. Altre cosa porta, més tard o més d’hora, a la desaparició. Per tant, tenen clar que quan demanem més autonomia, més autogestió i més diners (ni que siguin els nostres), no fem més que buscar aquesta llibertat i plenitud d’una manera encoberta. Un argument més que demostra, un cop més, que no som de fiar.
Ells saben (i el món també) que si un vol tenir seleccions esportives nacionals, necessita sols tenir un estat. Reclamar-ho, sense ser-ho, és una altra prova de que en realitat vols un estat propi, però o bé no goses demanar-lo o bé busques aconseguir-lo “per darrera”. Per tant, altre cop, no ets de fiar.
Ells saben (i el món també) que si vols tenir les matrícules dels teus vehicles amb les sigles del teu país (CAT), el que necessites és ser un estat. Voler-ho, sense demanar ser un estat, és una altre evidència de que en realitat, el que busques, és ser un estat però sense dir-ho.
Si vas al seu parlament ajudant sempre a aconseguir majories a canvi de coses, a canvi de competències pròpies dels estats (sols tu ho demanes!) demostres altre cop, que cerques aconseguir ser un estat però sense admetre-ho.
Alguns de nosaltres, encara ens escandalitzem quan observem la mania que ens tenen. Catalanofòbia, en diem.
No creieu que fa més d’un segle que no fem més que dóna’ls-hi arguments i raons per a que ho siguin? No creieu que ja fa massa temps que hi anem i hi parlem amagant el nostre veritable desig, incapaços d’admetre’l? No creieu que negociant sempre des de la covardia no generem més que menyspreu? No creieu que intentant canviar-los, intentant canviar el seu país i la seva manera de veure’l i viure’l, no fem més que mostrar-nos com una amenaça? No detesteu vosaltres a aquells que sempre actuen amb covardia i per darrere? No us guardeu vosaltres d’aquells que volen dir-te que has de fer i com? No menysteniu a tots aquells que se us acosten sempre per aconseguir alguna cosa que basteixen falsament rere una altre?
Que ens odiïn i menyspreïn no és el més lògic?

Recordo que els darrers anys de l’EGB, venia a classe un noi vergonyós i reservat, que quan era posat a prova per el grup dominant, sempre responia deixant-se humiliar, com si res hagués passat. En aquella edat, la majoria és injusta i cruel amb alguns, però recordo aquest noi perquè malgrat patir dures vexacions i banys de rialles a costa seva, quan el cridàvem al pati tornava a venir sempre on érem. Assistia, amb una rialla forçada i denigrant, al ritual de veure com ens menjàvem les galetes que portava per esmorzar. Després, marxava resignat (i amb el mateix somriure plorós) quan el fèiem fora. L’endemà el cridàvem, tornava a venir, i tornava a marxar quedant-se sense el seu esmorzar. Nosaltres érem cruels, de fet jo patia en aquest episodis, i n’era del tot contrari. Però mai vaig entendre perquè aquest noi tornava i s’ho deixava fer, dia rere dia. Per evitar-ho, sols havia d’anar a l’altre punta del pati (que era realment immens), però no ho va fer mai. La seva por l’havia fet perdre qualsevol rastre d’autoestima, i la manca d’un mínim de respecte per un mateix, provoca inevitablement la manca total de respecte nostre cap a ell.
Això ens ha passat i ens passa, políticament, als catalans. L’absència de la mínima autoestima i respecte cap a nosaltres ha provocat el menyspreu cruel que patim.
O és que l’escandalós espoli fiscal que patim no és fruit de que actuem com aquest noi? Cada any anem al mateix racó del pati on sabem perfectament que ens tornaran a robar les galetes del nostre esmorzar? Per què encara no hem estat capaços de no sortir al patí o anar-hi però justament a l’altre extrem?
O no és també actuar com aquest noi quan després d’una humiliació tant descomunal com la resolució del TC, la resposta sigui assistir (tornar al mateix lloc del pati) al seu debat del “ESTADO DE LA NACIÓN” fent discursos morals que no els hi fan ni pessigolles, i no siguem capaços de respondre quedant-nos a casa, deixant els seients dignament buits, com a senyal de que no els necessites i de que no vols ser on no et volen?
O no és per quedar perplex quan veus que crees un Tribunal de Garanties Estatutàries (un TC propi que vetlla pel respecte a les seves lleis) i que, de manera incomprensible, dones la majoria en la seva composició als dos partits de clara obediència d’ells i que són minoria entre nosaltres, quan la teva gent, democràticament, ha donat precisament la majoria a partits propis? Es pot entendre que algú s’auto-menystingui tant com per actuar així sense necessitar-ho? Es pot entendre que algú faci jutja al seu botxí?
Es pot entendre que uns esportistes, d’aquí, s’avinguin a col•laborar amb ells, i els hi conquereixin el més gran dels triomfs possibles com és el Mundial, basant-se en un estil que ni els hi és propi, ni els caracteritza, ni l’entenen? Es pot entendre que l’excusa de fer-ho sigui el seu argument de no barrejar política i esport quan són ells els que no paren de fer-ho d’una manera malaltissa i barroera?
Perplex, clar que estic perplex.

Ells saben (el pes de la Història ha entrat en el seu inconscient) que nosaltres érem i ells també, i que va caldre una dura guerra per doblegar-nos i conquerir-nos. Ells saben que van guanyar, i que per tant, des d’aleshores nosaltres no som nostres, sinó que som seus.
Nosaltres sabem que érem, i que sols després d’una dura i llarga lluita que vàrem perdre, som seus. La derrota va ser tant dura, que la por a repetir aquella amargor ens va portar, al llarg dels anys posteriors, a intentar sobreviure sense fer soroll i sent obedients.
Amb la distància, poc a poc varem anar sortint de l’amagatall, però sempre ho hem fet amb cura i sense emprenyar gaire, no fos cas que despertéssim l’animal que porten dintre i ens tornessin a derrotar amb crueltat. Fins i tot vem inventar una paraula que definís aquesta manera de fer, una paraula que sols nosaltres entenem, perquè és fruit del nostre passat: SENY.
I a fer de Déu que la por era justificada, perquè al segle passat l’animal es va tornar a despertar per esclafar-nos. Quaranta anys més de silenci, quaranta anys més de foscor, quaranta anys més de ser només en la intimitat.

Però el destí dels pobles (com el de les persones) és decidit, tossut i perseverant. La llibertat i la plenitud esperen, i els pobles, inevitablement, hi tendeixen mentre no desapareguin.
I nosaltres, ni que siguem estranys, som poble i, per tant, no som excepció. Ens aixecarem tantes vegades com ens tombin. És inevitable. Ho farem fins que arribem al destí final, o fins que la derrota final.

Hem viscut 300 anys amb por. Amb por de tornar a perdre. El pes de la Historia, en l’inconscient col•lectiu, era massa gran. Però el pes de la Història perd força amb els segles, i ajudats per la conjuntura actual en el món, hem perdut aquesta por col•lectiva. Avui, la majoria, ja no té por. Queden encara (sí, és clar!) minories atemorides, meitat fruit de la Història, meitat fruit de la comoditat en que viuen. Però per primer cop des de fa molts anys, són minories.
El dia en que els polítics que ens governen, no formin part d’aquesta minoria atemorida, el dia que formin part de la majoria alliberada, podrem per fi anar de cara a parlar amb els espanyols, explicar el que volem, escoltar la seva ferma i antidemocràtica oposició, obviar-la, i executar amb convicció, seguretat i serenor, la culminació del nostre destí de llibertat i plenitud. Amb el cap ben alt i ple d’orgull. Sense cap por, saben que ja no podran tornar a utilitzar la seva arma de terror i violència, feta exercit.

Som més propers al final del que podíem imaginar fa sols uns pocs anys. Per això estic perplex. Feliçment perplex. Ni en el millors dels meus somnis, ho havia vist tant possible, tant a tocar.
I no fallarem. Ho sé.
Ara ja no és cosa d’uns pocs voluntariosos militants de la causa.
Ara ja és cosa de la majoria alliberada.
Com anuncia un apreciat amic meu, ple de lucidesa, per fi, la Independència ja no la gestionarem els independentistes. Ara ja és cosa de tots, sense por, sense complexos.

Certament, per aconseguir ser lliure, el primer pas es sentir-se lliure. I el passat dissabte 10 de Juliol, vaig respirar aquesta llibertat fruint durant 5 hores enmig de la festa en que es va convertir la manifestació.

Em fet el primer pas, i ha estat un pas massivament col•lectiu.
Ja no hi ha volta enrere.

Segueixo perplex, però ara la perplexitat ja és fruit de la sorpresa i felicitat per una situació pensava era molt llunyana. Per això, amb el vostre permís, em permeto gaudir ara de l’observació de l’actualitat. Gaudeixo veient com la majoria alliberada desperta i camina, i gaudeixo, també, veient com la minoria atemorida, es retrata, desconcertada, en cada moviment que fa.

Benvinguda sigui doncs, aquesta nova perplexitat meva.

HO VOLEM TOT !!!!

2010-07-10T11:42:00.001+02:00

Crisi... (i encara un bri de llum)

2010-07-07T23:54:00.009+02:00

No sé si aguantaré gaire més.
Estic cansat, molt cansat, desanimat, abatut. Trist, molt trist.

Algú de vosaltres coneix d’algun país, on hi pugui viure en pau, tranquil, on hi hagi feina i un bon nivell educatiu pels meus fills? On la democràcia, el sentit comú i el respecte a tot i als demés, siguin norma diària? On els seus habitants intentin només ser feliços mitjançant la llibertat i dignitat que practiquen?
Si coneixeu algun país candidat, feu-m’ho saber. Em queden poques forces i m’agradaria tenir una fugida apunt.

És que en el meu país, hi passen coses grosses, estranyes, on el punt denominador de totes elles sempre és que la culpa és nostra.
Per exemple, els Independentistes (amb el veu vot!) van lliurar el país als enèmics.
És que en el meu país, el President gosa a boicotejar una manifestació, jugant amb tots plegats, amb la senyera com a arma.
És que en el meu país, l’oposició (que és majoria!) es covarda, poruga, incapaç de sortir de la ratera on els anys, ells i nosaltres, ens han posat.

És que en el meu país quan hi havia una alternativa sana, pura, lliure, que ho volia capgirar tot, i que la limitada capacitat dels que ho han volgut liderar, ha foragitat, de cop, el talent, el criteri, l'excel·lència, i ho ha fos tot, com un glaçó es desfà, impotent, en una xafugosa nit d'estiu com la d'avui.
És que en el meu país, Govern i PSC, gosen intoxicar amb cíniques amenaces i rastreres paraules. Frases manipuladores, falses, brutes. Utilitzen un càrrec que no els hi corresponia, un càrrec que la follia d’uns Independentistes els hi ha servit en safata, gratis, com fem en la majoria dels casos els catalans.
O no els hi donarem ara (i gratis com no!) un Mundial de futbol? I els hi donarem de tal manera que s’ensenyaran al mon com la excel·lència, el bon gust i les formes que no han estat mai, ni ho són ara, ni ho seran mai!
Perquè ha de donar’ls-hi la copa la columna vertebral (i més) de l’equip que porten dos anys menyspreant, insultant, atacant, perseguint...
Per què no hem deixat que hi anessin amb la seva fúria, amb la seva fatxenderia, amb els seus Rauls, Gutis i companyia?
Perquè som així els catalans?

Estic cansat del meu país. Defalleixo. Em queden poques forces, molt poques, però dissabte, malgrat tot, seré a la manifestació i espero trobar-vos-hi a tots els que encara lluiteu per esdevenir normals.
Perquè malgrat tot, encara tinc esma per somiar.

Perquè malgrat tot, encara som molts els que somiem i no renunciem a res.
Somiem.
Clar que sí.

Magnífic espot per la manifestació, utilitzant una grandiosa, immensa Cançó dén Lluís Llach. Una més, i en són...
Gràcies Lluís perquè en crisis com les que pateixo en nits interminables com aquesta, les teves paraules, la força de la teva veu, em dona ànims per seguir somiant.
CLAR QUE SÍ.

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA.

Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.

Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU.

És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,

i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitat,

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,

aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;

sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot,

volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.

És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA.

És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

A veure... que tenim avui de interessant?

2010-06-28T21:44:00.002+02:00

Burros

2010-06-22T23:19:00.010+02:00

Acabo de llegir una entrevista amb en Ferran Adrià a la revista del Barça (la que rebem tots els socis) d’aquest mes.
És una entrevista d’en Eduard Pujol que recomano. Senzilla, ni llarga ni curta, sincera, bona.
En podria destacar diverses respostes, però una (i el seu preàmbul) m’ha fet anar una mica més enllà del futbol i me’n ha sortit una petita reflexió, tipus flaixmarcs, del mític Reflexions en Català.
Reprodueixo les dues preguntes i les seves respostes:

I el seu moment iniciàtic al Camp Nou?
Tinc mala memòria, però recordo dos moments. Un partit de Copa d’Europa i el debut de Cruyff, 4 a 0 contra el Granada. Aquell partit encara és una icona.
Va ser el punt de partida de tot el que ha vingut al darrera?
Sí, però les coses són com són. El primer any del Johan com a jugador va ser memorable, per la segona part, la d’entrenador, és més important i decisiva. Pel que va significar, pel que vam guanyar i pel que vam aprendre. Com a futbolista, si som objectius, el Barça no va guanyar tantes coses. Però assegut a la banqueta, Cruyff ho va canviar tot. Ens vam acostumar a guanyar i vam deixar de patir.

És senzill, oi? És evident, oi? Ho sabem tots, oi?
Aquella etapa de Dream Team, ho canvia tot. Passem d’etern segon, d’etern aspirant, a guanyar 4 lligues (consecutives!) i la primera Champions.
I no nomes són títols... és estil, és personalitat, és gust pel futbol, és cantera, és talent, és estètica, és...
Oi?
Ho recordeu? Recordeu qui érem, com érem, on érem?
Recordeu el motí de l’Hespèria i en Núñez? Aquell pecident que ens va fer rics, que deia que jugàvem a fumbol i que no guanyava mai res?
Recordeu en Robson i en Van Gaal guanyant lligues per l’inèrcia, empenta i petjada del Dream Team?
Bé, doncs en Ferràn Adrià no només ho recorda, si no que a més és plenament conscient de lo determinant del moment.

I llegint això m’han vingut al cap totes aquestes veus que qüestionen que en Johan sigui president d’honor del club.
Burros.
Puc entendre que algú qüestioni el com s’ha fet, però qüestionar que ho sigui... per Déu!
Sí fa anys que ho hauria de ser!
Burros.
I per si això fos poc, resulta que en Johan és un crack mundial a l’alçada d’en Pelé, Beckenbauer o Maradona. El seu prestigi com a jugador i, també, com a entrenador és tant gran que simplement viu en un altar per a la resta del mon. Sí, sí, un altar on es posa tot allò que no es qüestiona!
Però alguns, aquí, prefereixen (gaudeixen!) qüestionar-ho, restar mèrits a la evidència, relativitzar lo objectiu... Putu complexa de mindundi!

Burros.
Són els mateixos que van malparlar del Guardiola jugador, acusant-lo d’homosexual (és que li agradava en Miquel Martí i Pol –poesia!- o en Lluís Llach!, tots dos catalans! Com es pot ser tant poc multiculti, xaxipiruli i guai!), els mateixos que volien en Maurinho com a recanvi d’en Rijkaard, els mateixos que critiquen en Puyal (és maricón i s’equivoca!),etc, etc, etc.
Burros.

Els mateixos que menystenen a en Laporta, a la seva tasca, a com a deixat el club. I publiquen, publiquen, publiquen.

Burros.
Segurament són els mateixos que també han criticat i menystingut a personatges cabdals de la nostra història, passada i present, fent gala d’un complexa d’inferioritat de dimensió tan descomunal, que s'em fa difícil catalogar.
Els mateixos que si critiques en Montilla et diuen que ho fas perquè no és nascut a Catalunya, negant la evidència de que en realitat va ser el gran perdedor d’unes eleccions i que el que critiques és el fet que ni s’ho mereix, ni està preparat, i que bàsicament, el que critiques no és pas el seu origen (qui en aquest país pot i vol criticar orígens) si no el seu nacionalisme espanyol.
Burros.
I mal que em pesi, i dolgui, burros (una gran majoria) que comparteixen amb mi la militància independentista.
Burros que, alguns, odien Convergència (i torno a dir que no soc convergent!) per pactar, alhora, amb l'enemic (PSC-PSOE), donant-li el poder.

Burros.

Sort que sempre queden amics, brillants i incisos, capaços de llegir situacions, d’analitzar-les, i de treure conclusions i lectures tranquil·litzadores, noves, capaços d'endevinar i, avançar, nous horitzons:
“(...) Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.

(...)

L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable(...)”
Jo també, company, jo també afegeixo "sortosament", jo també ho trobo "formidable".

Brillant amic, brillant lectura (una més!) de la realitat.

I aquest cop, a més, tranquil·litzadora.

Salut a tots!!!!

(als burros també!)

A cop calent (i punt i final)

2010-06-11T01:39:00.001+02:00

Bé, demostrant un cop més que soc home de poca paraula, he vist (sencer!) el debat per les eleccions de Barça de 8TV, d’aquest vespre.
El nivell, malgrat ser molt pobre, s’ha mantingut en uns mínims que l’han permès sobreviure en el llindar de la mínima decència.
Ja és molt.

Voldria fer les darreres consideracions sobre aquest procés electoral, recordant-vos que no soc opinió de fiar, doncs generalment... la cago!

Conclusió general: dels quatre, ningú mereix ser President del Barça.
I bàsicament ningú ho mereix perquè, simplement, cap dels quatre n’està preparat, ni cap dels quatre té les qualitats necessàries.
El proper President del Barça, com els anteriors, ha d’estar preparat per patir pressions fortíssimes. És un càrrec, sigui o no sigui just, molt important pel nostre país. És un càrrec envejat per molt i de molt pes.
Per si això fos poc, és un càrrec que malgrat lo bé (o malament) que ho facis, depèn primordialment de que la pilota, sí, sí, la piloteta, entri.
I això no vol dir res més que si no ets prou fort, si no tens les idees prous clares i si, sobretot, no tens els collons suficients per resistir i portar a terme aquestes idees, la teva gestió dependrà de que, simplement, entri la piloteta. Per que si no entra, t'atacaran i presionaran de tal manera, que acabaràs fent sols disbarats.
I el que ara ha quedat clar, claríssim, i el que ara ha defensat tothom, fins i tot els que ni s’ho creuen ni ho volen (Sandro), és que lo important es defensar el model.
I el model, malgrat diguin uns i altres en mil debats, ni és en Xiqui, ni és en Guardiola, ni és en Laporta.
El model, senyors, és la voluntat de demostrar una manera de ser, una manera de fer les coses, una manera de reaccionar davant les adversitats, que no oblidi mai qui ets, que vols i com ho vols aconseguir.

El model és ser fidel a tu mateix, a la teva raó de ser.
Aquest és el gran mèrit d’en Laporta.
Aquest és el camí que va començar (retrobar) en Cruyff amb el Dream Team.
Aquest és el camí que han seguit, i perfeccionat, en Laporta, en Rijkaard, en Xiqui, en Guardiola.
I no us enganyeu, no és nou. Enllaça amb en Joan Gamper, en la història del club, en la del país.

Enllaça amb l’anima catalana, històrica, de fer les coses, de treballar, de persistir, però sense cap ni un dels complexes que masses vegades ens han atenellat (o atenallen) en tants d’altres àmbits.

Cap dels quatre candidats que he vist avui té les qualitats necessàries per presidir el club amb la garantia de que, en els mals moments, tindrà la fortalesa i determinació per defensar el nostre ADN.
Els hi manca determinació, claredat de idees i personalitat suficient per defensar-les i dur-les a terme.

Dit això, no hi ha més remei que acceptar que un dels quatre, i ningú més, agafarà el relleu d’en Joan Laporta.
No hi ha més remei, pels socis, que escollir-ne un per presidir el club.

Tinc un greu problema per diumenge. Voti qui voti, no serà el candidat adequat.
Ves quin collons!

Per tant, votaré per eliminació.

En Rosell, ni en pintura. Vol una altre cosa. Ho sap ell, i ho sabem tots. I el pitjor és que té el cinisme d’amagar-ho i mentir, reiteradament, per fer-nos creure el contrari. Li deuen dir les enquestes, però sembla mentida que no li diguin que això no cola ni als seus partidaris.

Quin paio més fals!
En Ferrer.

Ho sap tothom també, no cola com a substitut. Ho ha estat per circumstàncies, per eliminació.
Benedito.
La sorpresa. Ningú (ni ell) esperava que la resta li poses tant fàcil ocupar aquest espai. Serà la sorpresa, segur, però no és, ni de bon tros, la solució.
Ingla.
Ingla és, per a mi, la miraculosa solució apareguda fa un mes i, sorprenentment, una gran decepció a la vegada.
Era el que calia que sortís. Ho necessitava jo i la majoria dels culers.
Ell, l’equip, era la millor opció, la més semblant al que feia falta. Malauradament, i també per sorpresa, ha estat la gran decepció. No ha sabut llegir el neguit del soci. No ha sabut ocupar l’espai. No ha sabut donar el que demanàvem. Han fet de la improvitsació, bandera.
Malgrat això, segueixo pensant que, ni que sigui per eliminació, és la millor de les opcions.

L'única.
Coixa? Sí, sí... i tant!
Però la menys coixa de totes.

Vist el que he vist, només em cal afegir i destacar el darrer gran error d’en Laporta: no haver sabut donar, oferir, un relleu amb garanties.

Del que hi havia, sols puc imaginar-me en Sala i Martín.
Personatge estrany, peculiar, però l’únic que voltava amb unapersonalitat, determinació i fortalesa per fer el que creu, el que pensa, digui el que digui l’entorn, i vagi com vagi l’equip.
Personalitat.
Simplement personalitat i caminar pel camí que ens defineix i que ens explica.

Així que, malgrat tot, diumenge, segurament Ingla.
No hi ha res més.

I que Déu, ens agafi confessats.

... pels segles dels segles... amén!

CAGAR-LA

2010-06-07T17:35:00.002+02:00

Està clar que, o un escriu al dia, o bé no escriu.
Tenia el post sobre les eleccions blaugranes al cap de feia dies, molts, i vaig escriure’l la setmana passada. Un pel tard.
Els meus coneguts saben que estava amoïnat sobre el futur president blaugrana, doncs cap opció em feia el pes.
Finalment, en Marc Ingla es va decidir a fer un pas endavant, juntament amb en Godall, Soriano i Vicens. Vaig respirar tranquil. Jo i molts més.
Les eleccions al Barça, però, solen ser normalment bastant insofribles. Es solen dir moltes tonteries i es sol caure en un cert horterisme.
Per això no em vaig cansar de repetir als més propers que, votaria Ingla, però que no pensava ni escoltar, ni llegir, ni veure res relacionat amb la campanya.
En Marca Ingla va venir, convidat per la penya, a fer una xerrada farà unes 2 setmanes. Vaig anar-hi per donar la signatura, però sense intenció de sentir la xerrada. Per circumstàncies, en vaig sentir bona part.
“Merda!”, em vaig dir. Veus com no es pot escoltar? Després de sentir-lo, ja no em venia tant de cara votar-lo. Quin missatge més destructiu, negatiu! Fins i tot en el torn de preguntes (part que, normalment més odio) un soci li va dir que tenia clar votar-lo, però que si us plau, no tornés a parlar d’en Rossell, que quan el sentia fotres amb el Rossell li agafava mal rotllo, i que ell només volia sentir a Ingla parlant de futur. Li va dir: “si deixes de parlar del Rossell guanyaràs, si segueixes així, igual no. Oblida’l”.
Savi consell va rebre el senyor Ingla. Vaig pensar que segurament, pel fet d’haver sortit tant tard, li calia fer una sortida potent, buscant portades, fent-se fort, però que aquell soci, tenia raó. Prou. Ara ja havia sortit, ja estava en les portades, ara calia ser positiu, només positiu. Aquesta feina d’atac a en Rossell, li faria, gratuïtament, en Laporta-Ferrer.
Vaig intentar seguir “passant” de la campanya, però quasi bé és impossible aconseguir-ho. I el Sr. Ingla, ha seguit escampant negativitat i mal rotllo, per lo que li auguro un futur negre. Aconseguirà menys vots que signatures? Doncs per aquest camí, potser sí. Aconseguirà que un outsider tingui serioses opcions de victòria? Doncs segurament també.
Sr. Ingla, va camí de batre records: el primer, que jo no el voti, cosa que tenia garantida. El darrer, fer el ridícul quan ho tenia tot a favor.
Qui l’aconsella? Cobra molts diners? Vostè no és prou intel·ligent per canviar-lo o per desobeir els seus consells i marcar vostè el pas i el camí a seguir?
El que li porta la campanya, no es dirà pas Zaragoza? És que el seu discurs em sona tant a allò de “que viene el PP”!
Déu meu, quin personal. Fan males còpies de la política, com si de la política actual hi hagués alguna cosa a copiar!
I per cert, els pocs que llegiu això, no em feu cas mai més. La vaig cagar espectacularment amb en Carretero i hi torno amb l’Ingla (ni que fos per eliminació). Així que, ja sabeu, voteu sempre una opció que jo no hagi escollit! Dec ser fàcil d’enganyar...
Així que, ja ho veieu, soc expert en cagar-la i, en Ingla, també.

Salut!

PS. I que collons faré jo diumenge? Amb lo fàcil que ho tenia.

Sant Antoni, gloriós, m'il·lumini.

Ingla. Sense dubtes.

2010-06-03T00:54:00.002+02:00

Bé… suposo que ja ningú s’acosta per aquí a llegir res.
És lògic, no hi ha res que llegir des de fa...
Però malgrat això, avui vull fer un apunt, breu, però vull dir-ho.

Soc soci del Barça. Fa anys, molts anys. Però encara més anys fa que soc culé. Ser culé sí que forma part del meu ADN més íntim, aquell que no canviarà mai.

Per tant, ni que sigui breu, vull dir la meva per les properes eleccions del dia 13. Més que dir la meva, simplement vull fer pública, compartir, la meva opinió.

Votaré Ingla. Ho tinc clar. Votaré Ingla i votaré el seu equip, Ingla-Soriano-Godall.

No vull en Sandro. No m’agrada el seu model, no m’agrada com veu el Barça, no m’agrada com vol portar el Barça. El seu model, la seva visió del club, la seva manera de dirigir-lo, és contraria al que jo veig, visc, sento.
A més, i sorprenentment per a mi, el seu discurs de les darreres setmanes, em deixa parat. Em sorprèn perquè simplement menteix, sense escrúpols, sense manies. Per tant, si ja no m’agradava, ara encara menys; estar intentant, simplement i amb desvergonya, enganyar-me a mi i a la resta.
En Sandro no creu en el model esportiu. No ho ha fet mai, i no ho farà ara. S'ha cansat de proclamar-ho, de presumir-ne, de fer-ne bandera. Si ho diu ara és, simplement, perquè les enquestes li desaconsellen, perquè li diuen que la gent si que hi creu en aquest model.
Per tant, deixant apart que tots sabem que en Beguiristain no dura amb ell ni 5 minuts, tots també sabem que dissimularà el proper any i que a partir d’aquí anirà virant, lentament, fins acabar on ell vol. Això si els resultats acompanyen, si els resultats són dolents, tot es precipitarà més ràpidament i el canvi fins on com ell ho veu i creu, serà més ràpid. I jo no vull, per res, anar on ell vol. Encara que vagn maldades.
A més, em produeix “malrotllo” el veure que algú que es guanya la vida amb aquest negoci, i pogui participar d’una manera tant determinant i, a més, dirigint el meu club.

Ferrer...

Bé. En Laporta li dona suport i l’ha escollit com el “substitut”. Tots hem vist com ha anat aquest fet i, simplement, només puc dir que és un altre error per afegir a la llista d’errors d’en Laporta, que és, no ho amago, força remarcable.
Benedito? No hi dedicaré gaire temps. Cal destacar que ha plantejat la campanya d’una manera excel·lent i que crec que traurà un resultat realment sorprenent, però qu a la vegada espero que no prou sorprenent. Ha trobat el seu camí, diferent a la resta, i farà mal. Malgrat això, no m’agrada, el considero un pas enrere, un retorn a un estil per a mi ja descartat. és aquella retirada a un Sanchez-Llibre...

Ingla? Doncs sí. Sí per ell, però sobretot per l’equip que ofereix juntament amb en Soriano i en Godall. Que hi ha molts però’s? Doncs segurament sí, més ben dit, sí que hi han però's, però malgrat aquests però’s és, amb moltíssima diferència, qui menys espatllarà el que ja hi ha.
Que no serà igual que amb en Laporta?
Clar que no serà igual.
En Laporta, amb tots els seus defectes i tots els seus errors (que en són bastants) ha estat, és i seria, el millor president actualment pel Barça.

Per què? Perquè els seus encerts són moltíssims i, sobretot, dificilíssims.
I això ho sabem tots, tant els que ho diem, reconeixem i admirem, com els que ho neguen i l’odien.
El que ha fet amb el Barça des de el 2003 no sé qualificar-ho d’altre manera que miracle. Ni les meves previsions més optimistes i somniadores ho haguessin arribat a imaginar ni de lluny.
Estic segur que Ingla i companyia seran un gran relleu i, segurament, milloraran el club, si el vent segueix bufant a favor. Si per el contrari van maldades, tinc dubtes si sabran tenir la clarividència, determinació i seguretat d’en Laporta.
Però encara tinc moltíssims més dubtes per la resta. Més ben dit, per la resta, donat el cas, simplement, tremolo. Ho desfaran tot.

Per tant, sols us vull dir una cosa:
Penseu-ho bé.
És un miracle ser on som.
Penseu bé que el relleu, ha de garantir que seguim on som el màxim de temps possible.
I sí, per aquelles coses que passen en el futbol (i passaran) , tenim un impàs, si us plau, no ho desfem tot.

Salut companys, i.... Visca el Barça!!!!

PS. Com haureu vist, no he fet cap referència al independentisme sense complexes amb el que en Laporta ha impregnat el Club. I si no ho he fet és, simplement, perquè sé que això no hi ha ningú que ho continuí. Però també sé que, segurament, qui més s'hi acostarà seran Ingla i companyia.
De Laporta, senyors, només n’hi ha un. Per lo bo i per lo dolent, però només un.

Per això, per tot plegat, i malgrat tot: Ingla. Sense dubtes.

No hi ha color.

Cor trencat, perdut. Desorientat.

2010-02-12T22:30:00.007+01:00

Molts posts meus reposen, últimament, en estat d’esborrany.
De fet, n’hi reposen masses.
El darrer reposa, encara, intentant desgranar, ordenadament, l’esquizofrènia reagrupada del 30 de gener.
Per tan, deixem-los reposar en el seu bucle infinit, i superem-los momentàniament, amb el dia a dia, atacant el que ara mateix em balla pel cap.
Laporta sí, Laporta no.
La gran pregunta.
Un, que és ingenu com ningú, i idealista sense límits, somiava fa uns mesos, de fet no gaires més de quatre, amb un Reagrupament fort (entre 4 i 5 mil associats) i un Laporta amb ganes de participar.
Laportista com soc (i no me’n he amagat) des d’un principi, no esquivava els dubtes amb el personatge, i totes les meves il·lusions passaven per un Reagrupament fort de collons, pactant amb un Laporta interessat en trobar el seu espai.
La dinàmica reagrupada dels darrers mesos (d’ençà el congrés de l’octubre) desmuntava les meves il·lusions, dia a dia, poc a poc, però amb incomprensible constància.
Incomprensiblement, Reagrupament semblava adormir-se en el seu efímer èxit de naixement, esperant només l’arribada del “salvador” Laporta.
Preocupant.
Si amb això no n’hi havia prou, Reagrupament (Rut i Carretero) anuncien, immersos en mig de la grisor auto-creada, que les primàries de Reagrupament seran el 21 de Març i en circumscripció única (per més que ara vulguin dissimular o desmentir).
Quan sento l’anunci, quedo perplex. O bé és una jugada per evitar Laporta (no li donen temps a afegir-se al projecte), o bé és sols un pas més per demostrar la pròpia feblesa i buscar, per l’abril o maig, una unió amb Laporta repartint, com es pugui, les cadires.
La jugada (el 21 de març) em descol·loca, juntament amb forces companys.
Què passa?
El Laporta multiplicador que havia anunciat en Carretero el setembre, es convertia en el Laporta rebutjat o en el Laporta salvador d’una opció auto-aturada.
Els fets lamentables del 30 de gener, m’acaben de descol·locar.
De primeres, penso que és la mort del moviment reagrupat. Sense més.
De segones, penso que és l’efecte col·lateral per desempallegar-se d’en Laporta, avançant unes primàries amb forma, i fons, deshonestes.
De terceres, penso que és l’efecte col·lateral d’un pacte amb un Laporta al 50%. És a dir, 5 escons per a tu, i 5 per a mi. Per tant, em moc per escollir els 5 que jo vull.
També pot ser que de terceres, vist el daltabaix creat amb el testicular 30 de gener, la opció Laporta, descartada premeditadament, passi a ser el bot salvavides, l’excusa improvisada, per sortir del merder on s’han fotut.
No ho sé, però aquesta Laporta dependència (tot i ser favorable al personatge) em preocupa amb gran desconcert.
Ni preveia aquesta fórmula d’unió, ni m’he la imaginava.
Preveia una unió des de la força d’un Reagrupament desplegat amb tota la potència que duia concentrada. Una unió que signifiqués l’efecte multiplicador anunciat.
Ara veig, però, un Reagrupament afeblit cercant (al preu que sigui) el seu particular salvavides. Salvavides electoral i salvavides moral després del esperpent del 30 de gener.
No sé, ja ho veieu, us parla un ex-reagrupat encara en estat de xoc i profundament desconcertat.
De moment, no surto del victimisme i pessimisme del enganyat.
Em sento enganyat per aquella dona que adorava, que estimava com mai hagués imaginat. Em sento traït per amb qui havia imaginat tants projectes dins un futur esplèndid.
Com tot home enganyat, em sento desorientat, perdut, desesperat.
La odio, des de la meva més profunda decepció, però no puc encara deixar d’estimar-la, no puc encara deixar d’amoïnar-me pel seu futur. Sé que m'ha traït, m'ha enganyat, però no veig cap més dona tant bonica com ella. la odio. L'estimo.
Tinc el cor trencat, adolorit, i el meu pensar resta presoner d’aquest sentiment, incapaç encara d’analitzar i opinar lliurement.

Salut a tots i, sobretot, molta Independència (carregada d’idealisme i llibertat).

Visca la terra!

Intimitats desagrupades

2010-02-03T02:11:00.002+01:00

No sé perquè fa temps que no he tancat aquest bloc.
Primer, després de la derrota d’en Carretero a les eleccions d’ERC, després per cansament de dir sempre el mateix, observant un país abatut i sense alternativa.
De sobte, en Carretero fa el pas i decideix oferir el que el país necessita i el que molts reclamem.
Segueix l’abandó del bloc, però aquest cop per què contradic els meus principis de no militància en partit polític i m’associo a Reagrupament. No escric, perquè treballo. M’implico a fons, formant part de junta comarcal. I treballo i treballo. I gaudeixo treballant per les idees en que crec fermament. Soc un privilegiat per poder lluitar per les meves conviccions més profundes.
De fet, fa temps, molt de temps, que tinc escrit com esborrany el darrer post, el del comiat.
Un dia, vaig agafar aquest esborrany i el vaig publicar, programant-lo, ves a saber per què, per després de 7 dies.
Aquella setmana vaig tenir indicis que es van afegir a la sensació de que alguna cosa no anava bé. Un post del Cimera, Silenci, em va posar en alerta i vaig publicar dos posts (un i un), cercant una mica d’autocrítica per espavilar al personal. M’hi vaig sentir incòmode, incomprès amb alguns comentaris (un em va saber greu, perquè creia que em respectava), estrany, i vaig tornar al silenci.
La meva lluita era ara al carrer, no calia perdre temps al bloc. Si no em sentia lliure er opnar, millor no fer-ho.
Vaig tornar a editar el post de comiat, per deixar-lo, altre cop, com a esborrany.
Me’n alegro d’haver-ho fet. Almenys, m’ha servit ara per poder esbravar-me.

La matinada de diumenge, em va servir per donar el meu modest suport públic als 4 valents que van saber defensar uns principis, una forma de funcionar, una dignitat personal i del col·lectiu, que va ser vilment atacada. No van cedir a un xantatge, indigne.
No hi tenien res a guanyar, al contrari, eren conscients que s’exposaven a l’escarni i linxament públic. Però van ser fidels a uns principis. Van complir amb el que la seva consciència i la nostra associació defensava: no tot si val per un objectiu. Radicalitat democràtica. Per higiene. Per dignitat pròpia. Per què no ens val cap altre manera de fer.
Tinc la sort (o desgràcia) de saber forces coses de com ha anat tot. No les sé totes, faltaria més!, però en sé unes quantes.
No les faré públiques. Mai. No és el meu estil. No ho sabria fer. No em cal fer-ho.
Avui només vull explicar perquè m’he donat de baixa de Reagrupament de manera immediata, i el dolor, la tristesa i l’abatiment que he sentit al fer-ho.
De fet, el dolor, la tristesa i l’abatiment es van apoderar de mi dissabte per la tarda, i no sé quan de temps hauré de conviure amb elles.
He tingut el goig d’assistir a forces actes d’en Carretero. He gaudit amb la seva determinació, la seva contundent lògica i la seva determinació en fer realitat els dos grans (i únics) principis que ens havien reagrupar:
- Independència.
- Regeneració política.

Deia que calia actuar amb radicalitat democràtica per esdevenir lliures amb tota la dignitat. Deia que no volia una Catalunya lliure convertida en república bananera. Deia que per assegurar-ho, calia pensar que tots els polítics són dolents i que cal establir unes normes, unes regles, unes lleis, que garanteixin el bon fer, que garanteixin la qualitat democràtica.
En Carretero va proposar, lliurement, un Reglament Intern i una Ponència Política en l’Assemblea Constitutiva de l’Associaci,ó que havien de ser la garantia i l’exemple de la transparència i sentit democràtic que predicava. Era casa seva, i era aquí on podia demostrar que, a diferència de la resta d’opcions polítiques, fèiem el que dèiem.
Em creia tant aquest discurs que n’he fet bandera personal per engrescar a tot patriota que coneixia a implicar-se en el nostre projecte. Els hi donava la meva garantia personal de que aquest era el camí, de que no fallaríem i de que ara, tocava fer el pas.
Aquest dissabte el Sr. Carretero va tirar per terra tot això de la manera més barroera possible. Pels meus (seus) collons. Em va deixar en pilotes davant de tothom. A mi i als més de 3000 associats de Reagrupament.
Ho va fer sense el més mínim escrúpol, sense el més mínim mirament, amb el màxim dels egoismes i menyspreu.
Tot el que havíem aconseguit de crèdit i de suport s’arrossegava i destruïa ara per terra, en uns putus segons, només per donar mostra de la seva autoritat.
No soc capaç de recordar que ningú mai m’hagi fallat d’aquesta manera.
I el més greu, és que no li calia fer-ho.
Era i és (ha quedat més que demostrat) el líder del moviment. Sense ell no té sentit. Tots li hem donat el suport i la confiança. Unànimement. Va aprovar a l’Assemblea el que va voler. Podia haver escollit un altre model. Ningú hauria dit res. Va escollir aquest, i se’l ha passat pel forro sense cap dubte ni mirament a la primera que ha pogut.
Estava convençut de que la seva autoritat era moral. Així se l’havia guanyat. Llastimosament, per ell, l’autoritat és molt més primitiva.
Puc admetre que demanés algunes dimissions (de-ma-nar), però mai, mai podia exigir-les, i menys amb un xantatge indigne i amoral. Es dirigia a càrrecs electes. No hi tenia dret.
Tenia una gran majoria de la Junta al costat i la pràctica totalitat dels associats.
Podia, si volia, controlar les veus discordants de mil maneres. Ni necessitava, ni calia, ni ens mereixíem l’escarni públic. L'escarni a ells era escarni per a qui els vem escollir.
No puc compartir ni un minut més aquesta manera de fer. Amb aquest final de triler barato, de jugador de pòquer de bar de mala mort.
En Carretero posava en Guardiola d’exemple. Ara m’ofèn la idea. En Guardiola és exemple de perseverança, de bon fer i de lleialtat a uns principis, als que mai, en cap circumstància, ha renunciat. Cerca la victòria, però sap i demostra que no és necessari renunciar al que un creu per aconseguir-la. Tot el contrari, si no ho fas, la victòria té el millor dels sabors. Et dignifica. T’omple d’orgull i esdevens exemple.

Vaig ser a la reunió coordinadors de dilluns a Sant Boi. Moltes veus es van sentir, de tots colors. Moltes, se sentien com jo. La majoria, però, preferien seguir.
Van escollir la sortida més pragmàtica per no matar el moviment.
Jo no podia acceptar-la. Precisament per no haver-me d’empassar gripaus no havia entrat mai en cap partit. I si ara toca empassar-se’n un, faig el pas enrere, amb permís. No estic fet per això.
Sort.
Espero que tingueu sort, molta sort. Sou gent honrada, digne. Espero que us en sortiu.
El precedent, però, és perillós.
Ha guanyat pel seus collons. Tothom s’ho ha empassat tot. Ara ja tothom ho té clar. Amb ell o contra ell.
L’acceptació de la injustícia marca el futur.
Que tingueu sort els que seguiu. Espero estar totalment equivocat i que això hagi estat excepció d’un conducta futura impecable.
Espero que aquest no sigui l’inici del camí cap enlloc.
Espero que a Reagrupament no li passi com la dona que és maltractada pel seu marit per primera vegada i calla. Perquè quan això passa, posa més fàcil el segon maltractament. I quan arriba el tercer, ja està preocupada per haver fet allò que el fa enfadar i se sent culpable. I el camí, ja té difícil final i sortida.
Tant de bo m’equivoqui i aquestes reflexions siguin, simplement, reflexions d’un idealista purista.

Si algú ha tingut la santa paciència d’arribar fins aquí, gràcies per haver-me escoltat.
Necessitava fer-ho i dir-ho.
I disculpes també, perquè el text tindrà forces errades, tan ortogràfiques com d’expressió, però no vull, no em ve de gust, rellegir-lo i corregir-lo.
Ha de ser tal com raja. D’una tirada.

Visca Catalunya Lliure

PS. Tot i que no toca en aquest post, doncs ja ho vaig fer en l’anterior, no puc evitar donar les gràcies als 4 valents que van saber resistir-se a creuar una de les línies (vermelles) que mai s’havia d’haver creuat. No es mereixien això. I en particular a l’Emili, agraït pel seu treball, esforç i confiança, i a en Francesc, amb orgull per l’amistat i aventures compartides.

Gràcies: per Patriotisme i Dignitat

2010-01-31T00:10:00.009+01:00

Post d'urgència.

Perdoneu les pobres paraules, mal combinades.,

però malgrat la tristesa del moment, volia fer-les.

Espero no reflecteixin el meu sentiment de tristesa i confusió.

En el fons, porten l'alegria dels amics, de la gent com cal, de la dignitat i el patriotisme.

Aquests valors, avui no són un miratge.

Són reals.

Existeixen.

Avui, uns amics, m'ho acaben de mostrar.

...

Avui és un dia trist. Molt trist.
Alguns el veiem a venir, de fa setmanes.
Inexplicablement, tot es torça a partir de l’octubre.
En busco la causa, en busco el per què, però no el trobo.
Estic molt trist, profundament trist.
Però a la vegada estic orgullós, molt orgullós dels companys que, patint en primera persona, han sabut mantenir l’esperit que ens ha mogut a tots.
Estic orgullós d’haver tingut el seny d’haver votat els quatre valents que han sabut aguantar la decència. Quatre valents que sabria defensarien fins a les últimes conseqüències allò per el que ens vem mobilitzar.
Reagrupament és molt més que un partit més.
Reagrupament és l’altre cosa que calia al país. Reagrupament és la veu d’un moviment profund d’un país moribund.
Reagrupament és el patriotisme, la dignitat i, per sobre de tot, l’honestedat amb la gent, amb el poble.
En Carretero n’és l’impulsor, però això no li donava dret a trair el moviment. Ens devia lleialtat i respecte. Ens va prometre no trair-nos. Hi ho ha fet a la primera de canvi.
Els que hi hem cregut, els que ens hem mobilitzat, els que ens hem mullat, ho hem fet per patriotisme. I per dignitat. I ningú, ni en Joan Carretero, té dret a ignorar-nos, a trair-nos.
No. Tot no si val. A altres llocs, potser sí, a Reagrupament no.
Va contra la nostra essència, la nostra raó de ser.
Gràcies companys per ser com sou.
Gràcies per haver aguantat sense res a guanyar.
Gràcies per haver defensat a tots els que hem cregut amb aquesta idea.

Sr. Carretero, us he sentit dir molts cops que, la idea de Reagrupament, era l’única bona i vàlida. La única sortida. I que si vostès s’equivocaven i no sabien dur-la a terme, el fracàs seria de vostès i no de la idea.
Sr. Carretero, avui heu escenificat el vostre fracàs, però com bé dieu, no el fracàs de la idea. El seu comportament, el jutjarà la Història. Heu contribuït al desencís d’un poble tocat. Vostè mateix.
I no el planyo, perquè si li queda alguna resta de consciència, no crec que pugui dormir el que li queda de vida. Merescut s’ho tindrà.
Heu fet mal, molt mal, i el futur immediat en marcarà la mesura.

Quatre valents han evitat que Reagrupament s’equivoqués tant com vostè. Quatre valents han salvat l’honor a 3300 reagrupats.

Per Patriotisme i Dignitat.

Molts el vem creure, per això hi som. Llàstima que vostè no. Només era un esquer, s'em escapa saber el per què de l'esquer. Espero no s'hagi venut l'ànima als espanyols, ningú els hi haguès fet millor servei, espero que sigui per simple demència, i no per malícia.

Gràcies amics per ser-hi. Gràcies per defensar-nos.
Estarem amb vosaltres fins on calgui.

Per sempre.

Visca Catalunya.

Autoexigència

2009-11-25T23:43:00.005+01:00

(Tinc escrits de fa alguns dies una sèrie de posts arrel del post Reagrupament: el què i el com que no trobo el moment de publicar. Dubto. Els vull repassar i, de moment, resten a l’arxiu com esborrany. Veig que si trigo una mica més a publicar-los, ja no caldrà, doncs l’actualitat els caducarà. Així dons, avui allibero aquest, sense repassar ni corregir. Potser dels altres tres, n’allibero algun més... o els esborro. Ja veurem. Dic això per explicar que potser alguna part ha quedat caducada pels darrers esdeveniments. Si és així, ho celebro. Escric això, també, per deixar clar que el que veureu, no són crítiques torracollons, o almenys us asseguro que no ho volen ser, només és, potser, una bafarada d’esperit crític, amb voluntat decididament constructiva, que crec que està en l’ADN dels que ens hem reagrupat i de l'Associació mateixa.)

El Setembre del 2007 vaig escriure aquest post on explicava perquè no havia militat mai en cap partit (malgrat les moltes oportunitats que havia tingut per fer-ho) i perquè no ho faria mai.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.

No més excuses, no més quedar-se casa, no més deixar d’exigir el que és just.

De la renúncia a aquesta responsabilitat, uns en diuen que és fer política.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.

Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.

I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.

I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.

Demostrem d'una punyetera vegada qui som i com fem les coses.

Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.

MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!

REAGRUPAMENT: el què i el com

2009-11-11T23:45:00.005+01:00

Sabeu de l’aturada (ja crònica?) d’aquest bloc, per què dir una altre cosa. Espero però, que de tan en tan, encara el visiteu i pogueu llegir això.

Avui havia de publicar un post escrit ja fa més d’una setmana, però en el darrer minut, he endarrerit la programació de la seva publicació quatre dies més.
Per què us explico això? Bé, em serveix d’introducció per avui i també pel post del diumenge.
La causa d’aquest sobtat canvi de plans (de darrera hora) és el magnífic post d’avui dels amics del Cimera, titulat Silenci.
Magnífic per moltes raons, tot i que una em destaca per sobre totes: pel seu esperit crític.
És el seu segell d’identitat, com també és el segell de la majoria de l'esfera blocaire per on acostumo a navegar. I ha de continuar sent el nostre segell fins al final.
Sols si no renunciem a aquest esperit, podrem arribar a on tots volem i, el més important, serà aquest esperit el que marqui com volem arribar-hi.
Molts dels que estimem aquest país nostre, i dels que patim amb la deriva actual cap al no res, no ens hem cansat de repetir-ho: volem, cal, una altra cosa (brillantment explicada per el ben tornat Arnera ja fa dies), i no pararem de lluitar per aconseguir-la.
Aquesta altre cosa va començar a agafar forma, a existir com a embrió, ja fa uns anys. Com la llavor que busca assentar els seus peus en terra fèrtil per poder buscar, així, la llum del sol. La lluita i l’esforç va ser dur i llarg. Però vem perseverar.
Primer es va intentar assentar en les terres d’ERC, però el no trobar els nutrients mínims indispensables, l’energia d’aquella llavor va saber revoltar-se, i envoltar-se, de la força suficient per aconseguir canviar el desert per terra fèrtil.
Ha estat una gestació llarga, difícil, però carregada d’èxit. Èxit per saber esclatar demostrant que el com i el què si que són realment importants per esdevenir veritablement una altre cosa.
I aquí m’aturo un moment, si em permeteu.
Crec que la clau de l’èxit és portar a terme els dos objectius bàsics de Reagrupament (Independència i regeneració democràtica) lluint i predicant amb l’exemple. El què i el com, doncs, han de ser la nostra bandera irrenunciable.
El darrer exemple que explica el perquè el què i el com són la clau de l’èxit, el tenim en el Barça del triplet. Ells són la prova de que el què i el com portats a terme amb totes les seves conseqüències, tan de portes endins com de portes en fora, no coneixen ni límits ni impossibles.
El què el tenim molt i molt clar: Independència i regeneració democràtica.
El com també: radicalitat democràtica, excel·lència, honestedat, austeritat, integritat, lleialtat, treball, rigor, intel·ligència, eficiència, voluntat de servei, seny, rauxa...
Tot això, fruit de la combinació de l’esforç de molts compatriotes en el què i en el com, va manifestar-se el passat 3 d’Octubre al Palau de Congressos, amb un naixement, amb una presentació en societat, marca de la casa; carregada de força i esperances. En paraules de l’amic Arnau en el seu post “L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...”
És clar, també, que l’Assemblea Constituent, no era més que un principi, i que les veritables proves de foc comencen justament a partir aquí. Tots n’érem conscients, tots ho sabem.
Al Cimera, entre altres coses, critiquen aquest silenci del darrer mes, aquesta manca d’aprofitament de l’embranzida de l’esclatant naixement.
Tots sabem que cap al silenci ens hi condemna l’status quo vigent (polític i mediàtic), però també sabem que la nostra feina és la de fer-nos visibles ara més que mai. No fer-nos visibles per cridaners, si no visibles perquè realment som una altre cosa, som fruit de la suma del què i el com, tan intern com extern.
Que aquest silenci no sigui símptoma de que els nostres esforços han caigut en el parany de mirar-nos el mèlic, d’intentar ser d’alguna manera, que no pas a l’esforç únic d’esdevenir i fluir.
No em de voler ser res, ja som.
I la gràcia de tot és que som una altre cosa.
No oblidem què, qui i com, hem arribat fins aquí.

Amb aquesta reflexió no busco cinc peus al gat, ni crido el mal temps, ni cerco tirar fum per a que sembli que hi ha foc.
Sols recordo d’on venim, on som, a on anem, que volem i com hi volem anar.
No ens podem permetre lapsus ni voltes sobre nosaltres mateixos. No es tracta d’inventar res. L’invent ja està parit. Només cal portar-lo a terme tots plegats. Sense excepcions, ni aturades, ni despits.
Sols vull reforçar, sumar el meu punt de vista, al post del Cimera d’avui. I deixar escrit el que tots ja sabem:
No pel fet de que Reagrupament sigui la nostra altre cosa, deixarem de ser crítics i de vetllar pel seu esdevenir. Si no tot el contrari, precisament per ser la nostra opció, ho vetllarem més que mai. Per això hi som, per això hi treballem. No ho deixarem perdre, i ni molt menys sense lluitar fins l’últim suspir.
Crec que aquesta sempre ha estat (i serà) la feina dels que escrivim en la particular bombolla catosfèrica.
Així ho diu el manifest dels Blocs amb Estrella en la seva nova etapa: Nosaltres sempre hem estat aquí, i no deixarem d’estar-hi mai.

Salut companys!!!

* Per cert... jo ja m'he Reagrupat fa dies... i tu, a què esperes?

Tots som necessaris, TOTS, per ajudar a fer realitat el què i el com.

Arenys (Part III: la lliçó)

2009-09-13T14:44:00.002+02:00

Sembla que tot va com havia d’anar. Espero que segueixi així el que queda de dia.

Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble.
Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives.
Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials.

Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics. Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells.

Gràcies Arenys per la lliçó.
No l’oblidarem i no dubteu que recollirem el relleu.

Salut companys!!!!

11 de Setembre

2009-09-11T08:36:00.003+02:00

Ens veiem a Barcelona.

Visca Catalunya!

Arenys (Part II: el perill)

2009-09-10T23:20:00.002+02:00

Ahir prometia una segona part sobre Arenys. I, sense que serveixi de precedent, aquí està.
Ahir explicava la il·lusió que em fa Arenys.

Avui, la por que em fa, Arenys. Sí, sí, por.
Intentaré ser breu, que demà ens espera un dia llarg. Ofrena a Casanova, Acte d’Homenatge a Moragues, arrossada i mani. Tot, amb familia al complert.
Doncs el que deia, em fa por, Arenys, que voleu que us hi digui.
Ahir parlava de la llum i esperança que m’ha donat la consulta d’Arenys. Però parlava del qui ho ha fet possible i del com ho han fet.
Parlava de victòria, abans de jugar el partit.

I només dient això, em venen les pors. Tots sabem que no es bo celebrar abans d'hora.
Però els catalans (alguns), a voltes (masses) semblem rucs. I no em refereixo als companys de la MAPA, ni a les entitats cíviques que hi seran presents. No, no parlo per a ells. Em consta (ho demostren) que saben on són, on van i que pot passar (o no) diumenge.

Parlo per la resta, especialment per els polítics (i la colla de siwanes que porten al darrera, sí, sí, aquells siwanes “alliberats” o desitjant de ser-ho). Aquests que hi van a la recerca d'un titular o una portada, que els rescabalin dels ridículs fets fins ara.
Ara només toca anar a Arenys, a donar suport, a donar les gràcies i a aprendre. No toca anar-hi en manada rere una pancarta cara pagada pel partit. Pensen que així netegen consciències (no les seves, que no en tenen, si no dels que els segueixen, que encara els en hi queda alguna engruna). Hi van presumint, com dient: “anem a controlar, a vetllar, a presumir, a treure pit”, quan en realitat només hi van a netejar consciència i a fer veure que hi tenen alguna cosa a veure, que d'alguna manera és gracies a ells. Fan més riure que el Màgic Andreu quan es penja les medalles. Encara no entenen que si hi ha Arenys és precisament per el que ells no han fet.
Doncs no macos, pel que fa a mi, no feu res més que confirmar-me allò que ja vaig dir fa quasi un any, no sou més que uns espanyolistes més, i no em refereixo a espanyols, això no en sou, només els hi doneu suport, si no espanyols com a pericos. Creieu que guanyeu un partit (i el partit, si es guanya, serà malgrat a vosaltres) i penseu que ja aneu a la UEFA.
No enteneu res, i sou més babaus, falsos i estúpids del que em podia imaginar.
Encara no enteneu que aquesta festa és per culpa vostra? Aquesta festa és causa directe a que heu tallat les ales a un altre iniciativa quasi idèntica sorgida també (de qui si no?) de la societat civil per a omplir el buit que creen les vostres renúncies.
Heu oblidat, precisament ara que es mostren tal i com són, com són i com actuen els espanyols?
Creieu de debò, babaus, que els espanyols permetran (sense fer-hi res) que el diumenge sigui una festa del civisme, la democràcia i la llibertat?
De debò us ho penseu?
300 anys no són suficients per veure’ls venir?
Espanya no s’amaga. En Partal ho recordava ahir. Ells són així. I diumenge, tenen l’oportunitat d’or de intentar demostrar al mon que tenen raó: independència i violència van junts, són el mateix.
I ho provaran de dues maneres:
- En la primera tenim la Falange provocant, a veure si algun imbècil, d’aquest que van allí a figurar, a sortir a la tele, pica.
- En la segona, seran més subtils, més bruts, més tal com són. O no creieu que els que són capaços de crear un GAL no seran capaços de assegurar-se que uns pocs, molt pocs, personatges amb estelades al coll i la cara tapada (siguin o no independentistes) cremin containers o protagonitzin una esbatussada? De debò us ho creieu que no ho tenen ja preparat o pagat? De debò creieu que no tenen com a objectiu que TV3, les televisions europees que vinguin i les fotos dels diaris no siguin aquestes? De debò creieu que els espanyols no saben que aquesta és la manera de guanyar el partit en el darrer minut (com ho fa el Madrid) de penal injust? De debò creieu que no gosarien utilitzar aquest brut camí per guanyar i anul·lar amb un sol cop tot el que haguem guanyat fins el dia 12? Pot haver-hi una manera més senzilla i ràpida per a salvaguardar la seva sagrada unitat? 300 anys no han estat suficients per a que tinguem això claríssim?
Sé que els d’Arenys i els normals que serem allí al dia 13 en som conscients, i no sé com (o sí) però vigilarem, delatarem, denunciarem qualsevol acte de qui sigui que pugui col·laborar amb els objectius espanyols.
Espero que els idiotes que aproven pressupostos (siguin de l’Aznar o del ZP), que celebren finançaments de l’engany, que presumeixen de Lleis de la Dependència que només resten competències, que llueixen traspassos com els de la RENFE sense ni un euro al darrera, que inauguren terminals de l’Aeroport només per a sortir en la foto, ni que sigui aguantant els anells, aquests, no siguin tant imbècils com per no fer necessària la segona opció dels espanyols per que cauran de quatre potes en la primera, reaccionant en manada a la més mínima provocació i posant-los el titular i les portades que volen en safata. Espero que no espatllin la festa.
Sàpiga el que hi vagi, que si un servidor veu apropar un llumí a un container, o un intent de fer barricades, una sola crema de bandera, o un sol cop de puny a qualsevol subnormal de la Falange, tindrà un problema amb mi. I no serà un problema de violència, serà un problema amb la policia (el faré detenir) i tindrà un problema de vergonya pública, per que el seu nom serà conegut per tothom com a col·laborador dels espanyols per a rebentar l’acte. Qui hi col·labori, ja sigui a sou dels espanyols o per manca total de cervell, quedarà retratat de totes les maneres que es pugui imaginar i per a molts anys.
Respecte per Arenys, respecte per els seus ciutadans. És la seva festa, la volen compartir, però no els hi rebentem. És casa seva. Ells l’han preparat, ells la fan possible, ells l’han de gaudir. El trionf és seu, i nosaltres hi serem per qué volen que anem a celebrar-ho amb ells. Si us plau, aquests que aneu allí a buscar coses, no col·laboreu a rebentar l'acte.
No siguem imbècils.
No celebrem res abans de tenir-ho entre les mans.
No menyspreem els espanyols.
Fem que la foto del dia 13 sigui la que nosaltres volem i no la que els espanyols busquen.

Obriu els ulls, estigueu atents, actueu a la primera (en la denúncia i en el cessament de qualsevol acte violent) i la jornada serà històrica.

Feu fotos, filmeu, observeu.

Sigueu tant llestos, com ho estant sent els d'Arenys.
No digueu blat fins que sigui al sac.
Fins avui tot ens va a favor. No ho espatllem. No permeteu que ningú ho espatlli.

Salut companys i feu posible que tots gaudim de la festa!!!!

Arenys (Part I: la victòria)

2009-09-09T21:49:00.005+02:00

De les moltes iniciatives i dels molts esdeveniments que ha viscut el nostre país aquest any, per a mi, les que més m’han sorprès, les que m’han enganxat per sorpresa, les que m’han obert una llum, un camí, les que m’han omplert d’energia i esperança en nosaltres mateixos, són, sense dubte, la trajectòria del 2009 del Barça d’en Laporta i en Guardiola i la consulta popular promoguda a Arenys de Munt per aquest 13 de setembre.
Molt s’ha escrit i molt s’ha opinat sobre la iniciativa de la MAPA (Moviment Anyerenc Per l’Autodeterminació) d’Arenys. Molts d’aquests escrits han estat oportuns, fins, acurats, punyents, assenyats. En podria enllaçar molts, però amb en d’en Partal o en d’en Víctor Alexandre, n’hi ha prou per justificar el que escric.
També s’ha opinat, comentat i s’ha intentat treure pit (i marcar paquet) i sortir a les fotos i guanyar titulars de premsa, pels de sempre, encapçalats (com no!) per representants de CIU i Esquerra, en una exhibició més de lo il·limitada que pot arribar a ser la absència de vergonya en la política. Espero que entengueu quan no enllaci algunes d’aquestes declaracions.
S’ha de tenir barra per rebutjar una iniciativa legislativa popular per una unanimitat (junt amb PP i PSOE) per a realitzar un referèndum, amb la mateixa pregunta que ara fa Arenys, per apuntar-se al carro que uns altres han sabut fer, sols tres mesos després. S’ha de tenir barra, cara dura. S’ha de ser poca cosa moralment, i s’ha de tenir una manca de dignitat i escrúpols que escapa a la comprensió de qualsevol que no sigui un barrut o un penques.
Arenys ha estat el segon gran exemple de l’any. Ha estat el segon fet que ens assenyala el camí a prendre per recuperar la dignitat i la llibertat que la Història ens déu.
El primer, com he dit al principi, ha estat el Barça, ressorgint d’entre la cultura del poc esforç, on era presoner, amb una exhibició de catalanitat sense complexes, tant sense complexes que ha sabut fer bandera i virtut dels valors que ens caracteritzen de sempre, per posar-nos el mon (futbolístic) a la butxaca. Hem triomfat per haver sabut reconèixer la força que tenim si som el que som, dignament, sense amagar-nos. Ens han demostrat que si explotem el que som, si en fem virtut, l’èxit el tindrem més a l’abast. Tots ho sabíem a nivell individual, ells ens ho han fet saber a nivell col·lectiu.
Arenys ens ha ensenyat que no cal fer el ridícul marcant paquet amb declaracions per després actuar o fer-se enrere a la més mínima. Ens han ensenyat que amb només nosaltres mateixos, podem ser llestos, audaços i saber on hem de concentrar els esforços: en el punt feble de l’enemic.
Arenys ha demostrat que no cal parlar tant. Cal pensar, preparar i executar aquelles accions que ens ajuden a aconseguir els objectius. No calen diners ni grans operacions de màrqueting. Només cal saber qui ets, on ets, que vols i contra qui lluites. Han sabut picar on Espanya no pot evitar respondre com el que són. Han sabut picar allí on ells solets es retraten. I han sabut tenir-ho clar i ser ferms en el intent. Fins al final, sense hissar banderes a la primera trucada. Peti qui peti. Quan un té la raó per companya, no pot fer-se enrere.
Com veureu, no he parlat en cap moment del resultat de la consulta. I no ho he fet per què la victòria, la victòria realment important d’Arenys, és l’encert en la fórmula per a poder fer la consulta. I poder-la fer des de la societat civil, posant també en evidència aquesta colla de personatges lamentables que dominen la nostra vida política. I sí, evidentment m’importa que la participació sigui important, i que el resultat guanyador sigui el SÍ, clar que m’importa.
Però la victòria realment important té dos vessants: haver provocat la reacció espanyola per posar en evidència com són i com responen per a la resta del mon i ensenyar als nostres polítics que aconseguirem els objectius amb o sense ells.

Dies abans del 13, podem dir que la victòria és nostra. Amb suspensió final de l’acord de l’Ajuntament per part de la justícia espanyola i amb la falange donant voltes.
Hem guanyat, independentment del resultat...
Però encara no som al dia 13. Estem a dia 9 i hi ha una cosa, que encara ens pot fer perdre el que ja està guanyat.
Demà en parlo.

Salut companys!!!!

PS. Sé que ja fa molts dies, per`no em sé estar d’enllaçar-vos amb el segon Mail Obert d’en Partal del setembre. B R U T A L.

Nosaltres sempre hem estat aquí!

2009-06-25T00:49:00.003+02:00

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.

Països Catalans, 24 de juny del 2009

D'esquena, fins que rodi la pilota

2009-05-12T23:56:00.004+02:00

Quan vaig decidir apuntar-me al sorteig d'entrades pels socis, tenia clar que aquest era el títol que perdíem, però no podia pas perdre'm la xiulada al Rei.

Doncs la sort em va somriure i, a més de no perdre'm la xiulada al Rei i al Himne Espanyol, tindré el plaer de participar-hi activament.

A més, un cop ja hi estem posats, farem tot el possible per tornar amb la Copa.

Faltaria més!

Salut i Visca el Barça i Visca Catalunya, LLIURE !!!!

Viure fora de la bombolla

2009-05-09T19:00:00.002+02:00

Senyors, acabo de llegir aquest magnífic article a El Singular, d’en Francesc Canosa, Els carquinyolis també parlen castellà, i no em puc estar de reproduir-lo aquí, sencer:

Diga’m boig, guillat, foll, alienat, pertorbat, trastocat, descentrat, anormal. Diga’m, català. No entenc per què discutim si dos, tres, o deu mil hores de castellà a les escoles. Què no veiem que això és una altra ratera (i em refereixo a la discussió) per tornar-nos encara més sonats? Si es fes el cent per cent de les classes en català tot continuaria igual. Les criatures surten al pati, al carrer, i una paraula, una sola paraula en castellà ho capgira tot. Pensem-hi: té més força un verb en castellà d’un amic, d’un anunci, o d’una musaranya, que tot un sistema familiar i pedagògic. Doctor, què em passa?
Hola, sóc català i sóc imbècil. Sí, imbècil talla XXXXXXXL periòdic. Lo impossible és no saber castellà a Catalunya. I si hi ha algun cas és un miracle, per tant, a canonitzar s’ha dit. Tot el país és una xarxa de centres d’ensenyament de llengua castellana. Caratxos! Deu ser el lloc on la Real Academia Española deu tenir més sucursals i adeptes. A casa nostra saben castellà els espermatozous, les rates, els carquinyolis, la Moreneta i l’absis de l’ermita de Sant Quirze de Taüll... I nosaltres aquí, discutint, del català, la llimona transvestida, o el moc alterat genèticament. Mentre, te la van embeinant. El PP per davant i el PSOE-PSC per darrere. I de les violacions en diuen amor. Ja ho va dir Confuci: Confusió!
De més verdes no en maduren. I no és broma, poma. I, a més, del que hauríem d’estar, pedagògicament i existencialment, preocupats és que els nens, els joves, els de mitja edat, els vells, i qui s’hi vulgui sumar, creixen inoculats amb una cultura anti catalana de la mida del globus terraqui. Tot el que soni a català i a Catalunya els provoca vòmits. Si el lector va a qualsevol farmàcia podrà comprovar que ja s’han acabat les existències de biodramina.
Tots plegats sí que n’estem de marejats. Però per una raó bàsica. Totes aquestes nàusees, i el fet de treure les tripes per la boca, diagnostiquen uns éssers segrestats per l’estereotip. Els han explicat el món abans de veure’l ells pels seu propis sentits. Fet que demostra de nou que el problema de Catalunya no és la política, és l’educació, la natura: la vida o la mort. I la pregunta és: pot una societat formar-se amb individus que són víctimes de l’estereotip? Perquè avui et diuen que el català no serveix per res i demà que els hi ha dit que si et poses el dit al nas deu vegades seguides et quedes embarassat.
Durant anys el PP i el PSOE estan fabricant zombis en sèrie. La indústria dels morts vivents és el seu principal negoci i benefici. Aquesta llicència de fabricació s’hereta, ja sigui una dictadura, una democràcia o una platanocràcia. Aquest sistema polític vol persones que els segueixin amb els braços endavant, la bava a la boca, i tots afilerats. Exercits del sectarisme... espanyol, per suposat.
Ara que tot Catalunya vol muntar partits, plataformes, candidatures, associacions, cobertes, replans, rases... Ara que tot el país fa obres, que està més foradat que un gruyère fètid i desfet, ara l’únic partit que cal crear és el Partit de la Veritat. No hem de discutir res, portem segles fent-ho. L’única discussió és entre la veritat i la mentida. I això no és política. Per què ven, històricament, tones i tones la mentida espanyola? Per què la comprem sempre els catalans? El Papa de Roma, els Estats Units, el Tribunal de la Haya, l’ONU, el dimoni de Tasmània, Spiderman.... Tots, diuen que hem de buscar la veritat. Com és que a Catalunya no volem la veritat? Com és que la neguem?

Com és que estem discutint, admetent, menjant, vomitant, que sí el castellà està oprimit, que sí no està reconegut, que si no sé quins drets, que no sé quines històries més estrafolàries que una escarola electrocutada. Mentida, mentides. Per què ningú vol la veritat?
Perquè avui és el castellà a l’escola, i demà això del cursos aquest que s’anuncien en català i es fan en castellà, i demà passat és... Perquè cada dia és igual. Igual de difícil viure. Viure en català, i com a català, és clar. Perquè cada dia és com sempre.
Guaiti l’amable lector, que ja arriba santament fins aquí, la perla que li poso a la boca. És del gran Carles Soldevila. Escriptor, periodista, home que va dirigir brillantment d’Ací i d’Allà, la revista més moderna que s’ha fet mai en aquest país. Home que va voler catalanitzar l’alta burgesia barcelonina. Com es torna a dir avui, un independentista amb corbata, perquè fa vuitanta anys ja existien. A veure què diu en Soldevila, de la llengua:
“I baldament sembli increïble, encara es troben personatges tan inconscients o tan mal educats que, en sentir que algú els adreça la paraula en el llenguatge del país, exclamen amb un terrible arrufament de celles i un to roncament sarcàstic:
-¿Cómo?
Mai no hauria cregut que en una sola síl•laba es pogués encabir tant d’urc, tanta insolència i tanta de petulància.
Naturalment, que això ens passa perquè ens mereixem que ens passi. Per restablir l’imperi de la lògica, de l’educació i del respecte, no cal esperar l’adveniment de l’Estatut. Més ben dit: l’adveniment de l’Estatut no servirà de res si no anava acompanya d’un redreçament íntim de la dignitat catalana. Res d’ofendre els altres; res demolestar el foraster, res de crear, amb nota pejorativa, el concepte de metec... Però tampoc res de deixar-se tractar coma esclaus o com a colonitzats”.
Prengui nota el lector que res ha canviat, en cap sentit. Prengui nota el lector que aquest article està escrit el 5 de febrer de 1932. A l’Estatut de Núria li quedava poc perquè les Corts espanyoles els foradessin. Prengui nota el lector que tot continua igual i que així ni les rates poden viure. Prengui nota el lector que l’únic referèndum que cal fer és: tanquem definitivament la paradeta, o l’obrim de bat a bat.

Es tant brillant, tant obvi, tant simple, que no puc pas parar d’aplaudir-lo.

Senyors prou.
S’ha acabat aquest no viure normal. S’ha acabat viure en el mon de les mentides i de les fal·làcies. Jo en tinc prou.
Haureu vist que aquest hivern he mantingut el bloc pràcticament aturat. En part (cert és que hi ha altres raons, i importants) és una conseqüència de no voler jugar més a aquest joc.
Prou.
He deixat de mirar la TV, escolto la radio el mínim, passo per les pàgines dels diaris a velocitat de vertigen, sols aturant-me en alguns articles d’opinió. El mateix faig en la xarxa, sols navego on trobo opinions lliures, de ments alliberades, que ja fa temps que han decidit viure fora la ratera. Fora del mon de les fal·làcies i les mentides.
Prou.
Som molts els que ja ho hem vist clar i hem decidit deixar de jugar aquest joc pervers, aquest joc que només és dels que viuen d’ell.
Fins ara ens havíem limitat a no jugar, a sortir de la bombolla de l’asfixia mental, però ara ens cal acció. S’ha obert una via nova, al marge del mon creat per els que viuen de les mentides i volen que la resta hi malvivim enredats.
Hi ha algú que ha decidit seguir el camí que sempre hem tingut al davant. El camí de la dignitat, dels valors, de la coherència, del proïsme ben entès. El camí que ens permetrà viure amb l’orgull que dona sentit a tot.
Primer tocava deixar de jugar al joc de les mentides. Tocava sortir de la ratera.
Ara toca seguir a aquest algú que s’ha posat a caminar, amb el cap ben alt i amb la responsabilitat que pertoca. Molts ja l’acompanyem.
Reagrupat, reagrupeu-vos tots, i compartim el gratificant viatge del camí de la veritat, del camí de la normalitat. Veniu a fruir del plaer de fer el que cal, i de fer-ho com cal.
Veniu i veureu com el mon de la mentida s’autodestrueix en la més trista solitud i buidor.
Veniu i capgirem-ho tot per a deixar un país, un mon, com els nostres fills mereixen per a poder viure millor.
Reagrupeu-vos.
Ha arribat l’hora.

Salut!!!

Es pot ser tant burro?

2009-04-19T19:19:00.007+02:00

Com sabeu, alguns estem fent del nostre silenci paraula.
Com en Carretero, que portava temps i temps fent del silenci, paraules.
Fa setmanes, mesos,que observo la nostra realitat (política) i em deprimeixo. No sóc pas l’únic, és evident. I és per això que, alguns, després d’haver-ho dit ja tot, per activa i per passiva, estem fent del silenci paraula, durant un temps. Perquè arriba un moment que un creu (segurament equivocant-se), que el millor que pot dir és no dir res. Un creu que no fent cas, no reaccionant, diu molt.
Han passat coses, i tant que n’han passat, i avui em ve de gust, com en Carretero ahir, omplir de paraules escrites aquest silenci. Em ve de gust, dir-hi la meva.

EUROPA
Una bona noticia ha estat la designació dels candidats per part dels partits catalans.
En Tremosa i en Junqueres són una gran noticia. Són dos personatges intel·ligents, preparats, relativament independents i de prestigi acadèmic i professional. Dos personatges valuosos com els que més.
Però com tot, tenen l’altre cara de la moneda, la torna en negatiu que en diem. Una torna que, en la conjuntura actual, és una torna pesada i perillosa.
En Tremosa suposa (o sembla suposar) un pas endavant, un pas atrevit en la camí de Convergència cap al sobiranisme. Ara bé, seguint la més pura tradició convergent, des del dia ú, el mateix Tremosa s’esforça en aigualir el pas pres, no fos cas que algú s’espantés. El clàssic doble joc convergent.
En Junqueres per contra, es pot permetre ser ell mateix en el seu desacomplexat i necessari independentisme, doncs ha estat escollit per la direcció d’ERC precisament per amagar, per tapar, per dissimular les seves renúncies clamoroses a nivell nacional. En Junqueres esdevé a Europa (allí no els hi fa mal) l’excusa per a poder seguir mentint nacionalment aquí i presumir alhora allí d’independentistes. Amaguen (o intenten amagar amb ell) les seves renúncies nacionals a canvi del poder, perdó, vull dir a canvi de càrrecs i diners (personals i pel partit), perquè el veritable poder és pels seus socis del PSC. I en Junqueres, per ingenuïtat o per un malentès servei al país, s’hi presta. El clàssic doble joc convergent, versió Esquerra.
Per a mi, el gran error dels dos, és que sota uns ideals nobles i patriòtics, fan el joc a una forma de fer política que està esgotada.
El millor servei que podien fer al país en l’actualitat era lluitar (o oferir-se a lluitar) per la causa de fer el tomb polític que l’independentisme està esperant.
Tots dos corren el risc de cremar-se en unes formes de fer ja caduques, acabades.
Espero que, un cop haguem fet el tomb, els recuperem d’immediat.

PAÍS
Gràcies als déus i al nostre caràcter, el país, la gent, està superant (com sempre ha acabat fent) els efectes dels somnífers i dels ambients confusos a que malintencionadament ens sotmeten els líders, les cúpules, dels partits existents.
La gent ja fa anys que demostra que està cercant un altre manera de fer, un altre camí que ens porti cap la normalitat. Desprès d’un temps de confusió (perplexitat?) que ja sembla superat
El 2003 és la primera evidència clara i multitudinària d’aquesta recerca. L’ERC d’aleshores ens va vendre això, i molts ho varem comprar posant-hi una munió d’il·lusions i esperances. I molts més, que no s’hi van atrevir, ho miraven amb enveja i esperaven amb delit les properes eleccions per sumar-s’hi.
Però una ERC inexperta en part, perseguida mediàticament per una altre part i amanida amb les batusses internes, on destaca l’oportunitat detectada per en Puigcercós (en el cas Carod) per aprofitar la ocasió i saciar la seva ambició, van començar a fer trontollar el camí marcat.
Aquest trontollar (amb el seu conseqüent oblit del compromís adquirit amb el país) va començar a manifestar-se clarament en tot el procés del nou estatut.
El fet de que en Mas aconseguís la foto del pacte amb en Zapatero abans que ells (frisaven per aquella foto) els va fer acabar de perdre el nord.
Després ja ho sabem, que si votem si, si votem no sé, si votem no, si ens fan fora del Govern...
... Si ens fan fora del Govern. Això si que els va deixar tocats. Un Carod amb encara engrunes de credibilitat personal va aconseguir esmorteir el càstig, amb aquell famós “feu-me confiança”. Però allí es van acabar aquelles engrunes de credibilitat, reeditant (de genolls) un nou tripartit, fent President al gran derrotat, vestint-lo d’una incomprensible (per falsa) pluja fina. L’escenificació final de la renúncia, la pujada immediata de la bandera espanyola d’en Puigcercòs. Esquerra ja no tenia la clau, com en el primer tripartit, l’havia venuda per un miserable i testimonial euro.
El que segueix després, ja ho sabem tots. Renúncies, mentides vestides d’estratègies, i joc brut. Joc del més brut, sobretot centrat en l’única opció interna vàlida (RCat) per redreçar el rumb i tornar al camí que el poble espera. Pur teatre, amb directors externs (digues-li Zaragoza, Iceta o com vulguis) per amagar les traïcions i renúncies de les que en seran constants protagonistes.
Segur que alguns, després de llegir això, pensaran “quin Convergent que és, aquest cony de L’Espelt!”. Doncs no macos, no. No en sóc pas de Convergent. I si denuncio les renuncies d’ERC és per que ara ells en són els grans protagonistes. I per què d’alguna manera me’n sento còmplice. Jo, amb la meva il·lusió i els meus vots, hi vaig contribuir. I com l’altre dia li deia a un company, no em demanis que critiqui la tàctica del Juande amb el Madrid, o la del Pochetino amb l’Espanyol. No ho faré perquè m’importen un rave. Criticaré la tàctica del meu equip, doncs és l’única que m’importa que sigui la correcte. I fins que en unes properes eleccions no hi posi remei, el meu equip és ERC. I aquí centro les meves energies, i critiques quan calen. I calen molt.
Però senyors, a Catalunya, estic convençut que hi ha més d’un milió de vots que estant esperant una altre manera de fer les coses.
Una altre manera, un altre camí, més noble, més digne, més com nosaltres.
Estem esperant, en paraules de l’estimat Arnera, una altra cosa.
I l’estem esperant per que és l’única manera, la nostra manera, de tornar a sentir-nos dignes, la nostra manera d’honorar els avantpassats, la nostra manera de ser fidels a un poble que, només vol, SER, la nostra manera de deixar la herència que els nostres fils mereixen. Aquest és el nostre camí, i no cap altre.
I aquest milió de vots, ja ha superat la depressió i la tristesa. Ja no esperem, si no que caminem. Brussel·les n’és un exemple preciós. La ILP popular, un altre.
És dur ser orfe políticament, molt dur. Però és igual, un cop assumida la nostra orfandat, caminarem sols i contra corrent, per superar als que ara han usurpat el poder, fins a obrir un camí, el nostre, per a que els Carreteros i d’altres que té el país puguin fer-se un lloc i canviar-ho tot.
I el dia s’apropa, imparablement, s’apropa.
Tothom ho sap. I sobretot, ells ho saben.
O no veieu com s’escarrassen inútilment per impedir-ho. Han perdut tot sentit de la realitat, de la vergonya, de la veritat. En tenim proves a diari. Ahir mateix la darrera, amb unes reaccions a l’article d’en Carretero que fan que porti ja dos dies rient. Un article bo, un pel prudent i assenyat pel meu gust, però que li han donat tota la força i contundència que potser li mancava. I ho fan perquè és un article que parla de valors com l’honor i la dignitat, un article que parla del patriotisme que ells no tenen. Un article que els hi destapa totes les seves vergonyes. Per aquí venen els nervis i les declaracions immediates.
Parlen de creació d’un nou partit. No ho ha dit pas en Carretero, ara bé, tenen molt clar que la seva manera de fer és incompatible amb la dignitat i patriotisme que ell reclama, i li munten un partit per por de quedar-se’n sense ells.
Però en Carretero és més llest que tots (he de reconèixer que és molt fàcil ser més llest que aquesta tropa) i sabia que amb poques i prudents paraules n’hi havia prou. Ells s’encarregarien de magnificar-les al sentir-se humiliats moralment.
Diuen que està bé que surti una alternativa de centre-dreta independentista... es pot ser tant burro?
Aquest senyor (Puigcercós) creu de debò que, aquest milió de vots que estem esperant algú com cal, ens importen les esquerres i les dretes? De debò ho creu? No s’adona que l’únic que ens importa és ser un Estat i que després, si cal, ja parlarem de dretes i d’esquerres?
Segur que encara no s’ha adonat que no és d’esquerres aquell que se’n hi diu si no aquell que ho viu? Es pot ser tant burro?
Senyor Puigcercós, ja us podeu quedar la vostra Esquerra, aquella que té per companys de viatge uns que sols tenen d’esquerres que se’n autoproclamen i d’altres que sols han canviat la paraula comunisme per esquerra verda, que queda més “guai”.
Es pot ser tant burro?
Quedeu-se aquesta Esquerra de nom, senyor Puigcercós, quedeu-se aquesta esquerra espanyola, que nosaltres ja farem l’esquerra de debò. L’Esquerra veritablement Republicana i Catalana, això si, un cop siguem realment lliures i tinguem allò que mereixem, un Estat.

Gràcies senyors del Tripartit per ajudar a la resta de gent a entendre que el camí bo, aquell realment noble i digne, és el nostre. Gràcies per ajudar a engrandir el milió de vots que estem esperant la plasmació del camí.

Aprofiteu sous, actes, inauguracions, viatges, despatxos, titulars de diaris i espais televisius. Aprofiteu-los bé. Us queda poc, tant poc, que avui no puc dissimular el meu somriure.

Salut companys i reposeu forces... s’apropa (i molt) la nostra hora.
Agafeu aire i embranzida, caldrà viure el moment amb tota la intensitat i tota la seva plenitud!

L’hora, la nostra hora, és a tocar.

PS. Gràcies Dessmond pel magnífic sopar (un més) que vas organitzar amb en Oriol Junqueres. Va ser un plaer assistir-hi.

Soc multiorgasmic!!!

2009-04-09T17:33:00.000+02:00

Conscient de la meva absencia catosferica, no puc evitar trencar-la (a l'estil Joliu, des del mobil, es a dir, sense accents ni c's trencades) per comunicar-vos el que ahir vaig poder confirmar despres d'una temporada plena de proves: soc multiorgasmic!!!
Cada partit de FCB d'aquest any, em provoca una multitut d'orgasmes consecutius, normalment concentrats en les primeres parts, que em fan rejovenir per minuts.
Mai es tard per descobrir aspectes d'un mateix que mai hagues imaginat.
No us passa a vosaltres?

Salut!!!

PS. No us perdeu el darrer post del Cimera. Amb el titol ho diu tot: Exaltacio del no res (http://cimeraextra.blogspot.com/2009/04/exaltacio-del-no-res.html)

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

2009-04-01T08:31:00.001+02:00

Aquest mes de març, que ja s’escolat, ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Sense paraules... gràcies!

2009-03-07T14:32:00.003+01:00

M'he quedat sense ungles... i sense paraules.

Porto tot el matí amb el caop i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Barcelona. En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.

Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat.

Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.

WE WANT A CATALAN STATE !!!

WE WANT A CATALAN STATE

2009-03-07T07:32:00.006+01:00

Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.
Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.
Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.
Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.
La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna. Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.
La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.
Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los. Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar. Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.
Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:
Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!
Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Arnera, Joan

2009-03-01T00:24:00.004+01:00

Eren dos quarts de cinc del divendres, i fent una de les habituals repassades de la bombolla, entro a la teva paradeta, com sempre, i... sorpresa!
Sorpresa, i no sorpresa.
Vaig començar a escriure un comentari, però vaig tancar la finestra. Ni volia ser el primer en fer-ho, ni tenia clar que dir-hi.
Crec que els “socis” dels Blocs amb Estrella, varem cremar un bon grapat d’energies i il·lusions el 2008. Les varem cremar de bon grat, això és evident, i com a regal varem treure’n un grapat d’experiències de les que valen la pena i, sobretot, en varem treure un bon grapat de sinèrgies positives i noves amistats.
El preu a pagar va ser un estiu de descans i desconnexió, i una represa un xic difícil, mandrosa i desconcertada. Repetitiva potser, o almenys amb aquesta sensació donant voltes.
Elies115, tancant, tot i que obrint noves finestres, amb renovada fúria.
Joliu, tancant paradeta.
Dessmond, molt més intermitent però segurament més absorbit per la paternitat.
Manel, volent tancar però sense fer-ho. Sempre al peu del canó. Incansable.
Josep Sort, molt més intermitent també, però amb l’atenuant de que la seva energia no ha parat de fluir, llançant-se a moltes noves aventures.
Marc, incombustible. El menys “afectat” per l’empanada mental i feliç amb la desitjada paternitat.
Cesc, a contracorrent gràcies a Déu, i decidint-se.
Cimerencs, uns altres que amb intermitències, són incombustibles.
Un servidor, el pitjor de tots, accentuant la manca de constància i tocat masses vegades pel desànim. Si no he tancat paradeta és, només, per que no he aconseguit els meus objectius inicials al obrir el bloc: constància i millora de la qualitat. Quan ho aconsegueixi, em donaré permís per tancar o transmutar.

L’altre cara de la moneda, suposo per compensar tant cansament catosfèric, va ser l’aparició del Bloc Gran. Gran iniciativa, amb alguns peròs, com no, però gran iniciativa.

De fet aquesta tardor pensava, Joan, que potser tancaves... em semblava “notar-ho”.
Divendres no ho esperava. Però com bé dius, era un dia tant bo, com qualsevol altre.

La bombolla, o per ser més exacte, la meva bombolleta particular, té des de divendres una mica menys de llum, un altre focus apagat, que s’afegeix al d’en Joliu.

Gràcies per haver il·luminat amb força tot aquest temps.

He dit més d’un cop que tu i l’Elies éreu els meus “pares” com a blocaire. Llegir-vos em va esperonar per arrencar les meves primeres collonades. En les primeres setmanes vareu ser els meus visitants exclusius, i els primers a enllaçar-me com a bloc preferit.

Gràcies.

Mal que em dolgui que tanquis, i malgrat trobaré a faltar aquell moment diari on, rastrejant, comprovo si tens un nou escrit, alguna cosa que no sé explicar em diu que fas bé. Tanques paradeta, però no la lluita pel nostre país.

Esperaré, amb delit, el renaixement de l’Arnera o el naixement d’un nou Joan.

Mentrestant, et seguirem llegint cada diumenge (... oi?).

Gràcies per haver-nos regalat més de 600 intencions mecàniques. Avui som més savis, més conscients i més rics que fa dos anys i escaig.
He intentat recordar posts teus per destacar-ne un per acabar aquest escrit. No n'he estat capaç, ni ha masses de imprescindibles. Potser és per això, que escullo aquest. Encara avui ens fa riure a la meva dona i a mi. I amb el teu permís, o sense, aprofito les paraules finals que hi vas escriure per a que siguin el meu final avui.

“Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant...”

Salut !!!

PS. Desitjo poder tornar a compartir cerveses i conversa aviat. Sigui qualsevol tarda o vespre d’aquests, o en la propera paella nocturna.

El final de la por?

2009-02-24T23:12:00.007+01:00

Bona noticia i bona imatge m'ha quedat a la retina aquesta tarda, tornant de Barcelona.
Per fi he arribat a dalt d'El Bruc sense la sensació de por que em produia sempre aquell brau (perdó, toro) de posat intimidador.
Bona gent, ha dedicat aquesta nit, esforços, enginy i força per tirar a terra aquest símbol de qui vol deixar clar que encara vigila, encara mana, encara amenaça.

Quasi cinc tones de ferralla per terra. Esperem que les autoritats d’El Bruc, o el Govern, la retirin ràpidament i la portin a l’abocador corresponent.

Gràcies companys per fer la feina.
Gràcies per posar fi a la por que em produïa tant antiestètica imatge.

Visca la terra!!!

El 100... pels 10.000 !!!!

2009-02-11T19:47:00.002+01:00

Ves per on, qui m’ho hagués dit, aquest és el post número 100 del Primeres Collonades.
La veritat és que, tot i que la xifra fa patxoca, no n’estic pas gaire orgullós, doncs en aquests 100 post he donat tota una lliçó de irregular, tan en la freqüència de les publicacions, com en la qualitat de les mateixes.
Què hi farem! Només em queda que intentar millorar d’aquí al 200.
Així doncs, dedicaré el meu post 100 als 10mil cap a Brussel·les per l’autodeterminació, que aquesta iniciativa si que es mereix un bon post.

D'acord que som un país adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...
D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant.
Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al país.
I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo.
O no?
És important començar a fer coses, començar a demostrar que encara estem vius, que encara som i que encara volem ser.
Prou.
O és que hem de patir, encara, més humiliacions per a reaccionar?
No n'hi h prou amb l'espoli fiscal diari a que ens sotmet Espanya?
No n'hi ha prou amb els múltiples incompliments (traspassos, finançament, inversió pendent en infraestructures, etc) del darrer Estatut aprovat pel nostre Parlament, pel Parlament Espanyol, pel Senat Espanyol i ratificat en Referèndum pel propi poble?
No n’hi ha prou amb el menyspreu constant que ens mostra Espanya?
Seguirem mirant (i parlant només) com ens acaben d’enfonsar el present i el futur econòmic, polític i social a que tenim dret com a país?
Seguirem esperant?
Jo no.
Prou.
I per començar, seré a Brussel·les el dia 7 de Març.
I tu?
Vindràs?
O et quedaràs a casa amb qualsevol tipus d’excusa que no passarà de ser que aquell cap de setmana no et va bé? Que la dona... els nens... tinc un dinar...
Collons! Què només és un dia! Agafes l’avió i vas i tornes amb un dia!
I si no, quant t’anirà va bé? Quan ja no siguem ningú? Quan ja no tinguem res de res? Vols que et truquem a tu i a tots els altres per a veure si trobem un cap de setmana que ens vagi bé a tots?
O potser el que tens és puta (perdó) mandra?
Fa mandra (oi?) anar i tornar a Brussel·les en un cap de setmana? Uf... quin pal! Què cansat!
I no et miraràs al mirall fins passats uns dies... i després, tornaràs a criticar-ho tot, a queixar-te, però ho faràs escarxofat al sofà de casa, teclejant davant d’una pantalla, o prenent una cerveseta al bar... Però, n’estic segur, per dins, molt en el fons, la teva consciència et recordarà que ets un covard, un boques, un figaflor.
Un cridaner... i prou.
Seràs còmplice del teu vergonyant present i del innoble futur (nacional i de prosperitat) que deixaràs al teu fill.
La història del nostre país és plena de catalans que, en situacions infinitament més complicades, on realment si calia ser valent i sacrificar la pròpia vida, van ser-hi, van saber estar a l’alçada, i van saber renunciar al benestar propi per a que avui, tu i jo, encara puguem dir-nos catalans i penjar estel·lades al balcó.
(Eps! No em diràs que ets dels que nomes ho fas l’onze de setembre i per Sant Jordi... oi?)
Només un cap de setmana... a nosaltres només en demanen un cap de setmana... Un cap de setmana que ens faci despertar.
Ara és l’hora, catalans. Ara és l’hora de dir prou, i demostrar-ho. No esperem a manifestar-nos quan sigui massa tard. Comencem... ja!

Salut!!!!

PS. I si encara no tens clar de que va tot això, i vols saber més, visita:

http://deumil.cat/

http://facebook.deumil.cat/

http://deumil.cat/index.php?action=viatge

http://dossier.deumil.cat/

Trencaclosques particular... resolt!!!

2009-02-05T00:03:00.000+01:00

La nit del 21 al 22 de Gener va ser estranya per a mi.
(Permeteu-me que faci una petita volta per acabar on vull portar-vos).
Em trobava acabant la segona època de l’any més estressant per a mi professionalment. Aquesta comença amb el més de Desembre, on ens trobem a plena producció i amb el començament dels enviaments a clients, amb això hi tenim de sumar la creació del mostrari per la següent campanya i a més, pel que mi fa, el inventari auditat del dia 31.
És complicat el compaginar aquesta punta de feina en tots aquests aspectes cabdals en l’empresa, amb les vacances escolars de la canalla i les festes familiars nadalenques. Passa el cap d’any i el ritme de feina segueix sent frenètic i els nens segueixen, lògicament de vacances fins passat reis.
És fa dur posar-se a l’ordinador creant nous llistats d’estocs valorats amb l’escudella (i el vi) encara donant voltes per la panxa, o, sentir els crits dels nens, amb les noves joguines portades pels reis, mentre estàs creant i donant d’alta (informàticament) tota una nova temporada.
És dur però, tampoc cal amagar-ho, té el seu punt d’encant. N’estic molt tip i cansat, però alhora encara hi trobo moments de satisfacció.
Amb tot això vull dir que a mesura que avancen les setmanes l’estrès va agafant posicions de força en el teu interior i les nits, les hores del dia que tens lliures per dormir, es tornen cada cop més estranyes. A partir de mig Gener costa dormir d’una tirada i es freqüent despertar-te dos o tres cops cada nit, descobrint com el teu cap està repassant els punts pendents abans del dia D (final de mostrari).
Doncs bé, la nit del 21 al 22 havia de ser la darrera “d’insomni”, doncs el 22 el mostrari i els escandalls havien d’estar acabats, havíen de passar a ser història.
Me’n vaig anar a dormir a les dues. A dos quarts de tres em despertava suat, fruit d’un malson angoixant que vaig ser incapaç de recordar. En aquestes situacions (que, gràcies a Déu són poques), opto per anar al bany i rentar-me la cara amb abundant aigua freda, per acte seguit encendre una cigarreta fins acabar-la. Perdre aquests deu minuts, m’assegura poder tornar a dormir sense empalmar altre cop amb el malson.
Així ho vaig fer i així va ser. Però (oh sorpresa), a dos quarts de cinc tornava a despertar-me bruscament, però aquest cop no per un malson si no per què havia tingut un somni. Un somni premonitori.
Havia somiat, clarament, que en Putxi trencava el Tripartit i portava el país a unes noves eleccions. I no li hagués donat més importància si no haguès tingut aquella forta sensació de premonició.
Aquest cop vaig saltar-me el rentar la cara i vaig passar directament al cigarret donant voltes al per què d’aquell estrany somni.
No tenia gaire sentit... CDC semblava més forta havent presentat a en Tremosa com a candidat a les eleccions europees... Esquerra venia del no de la Mònica Sabata. Sonava el nom d’en Junqueras amb tanta insistència que semblava fet... però no volia creure-m’ho fins que no li sentís dir a ell. Costava empassar-se que una persona de la seva vàlua apostés per una gent tant nefasta i que tant mal està fent al país i al partit.... Però tot i acceptant que en Junqueras fos el candidat, i que, ben pensat, aquest era el millor camí per a intentar recuperar part del crèdit del partit, no em creia capaços a en Putxi i companyia de fer-ho... a no ser que els seus “jefes” els hi manessin... Però no sabia trobar raons per a que ho fessin. Voltes i voltes... sempre sobre el mateix punt, però en cap moment trobant-li un sentit.
És evident que Esquerra s’enfronta a una davallada considerable, res fa pensar que els Socialistes pugin i encara menys els tontos d’Iniciativa... Sí el tripartit no suma... quin sentit té provocar un avançament electoral?
Aquell cap de setmana vaig estar apunt de trencar el meu silenci catosfèric explicant el somni... cercant ajuda per entendre’l.
Avui però, tot ha canviat. Llegint el post del company Arnau del Cimera i els seus comentaris, l’amic Dessmond m’ha donat la peça que mancava en el meu trencaclosques particular: la crisi i l’atur.
La situació actual no és bona pel PSC però és el MILLOR moment dels propers dos anys.
Al Juny, barrejant-ho amb les europees, mostrant la radicalitat de CIU i ERC amb els seus candidats, i vestint-se de moderació i centrisme, el millor remei per a la crisi.
Diran que són els únics que es preocupen per allò que més interessa a la gent, per a resoldre el seu problema, i no com els altres, que s’esbatussen amb discusions inútils sobre nacionalismes tronats com els altres.
És la seva única (i millor) oportunitat.
sí, és evident que ells i els “fàctics” ja han començat la batalla.
Primer objectiu: Tremosa. Per terra, mar i aire.
Ara ja sé per que els sociates han ordenat i convençut a en Putxi per a que trenqui el Tripi. Ha estat fàcil, com sempre. En Putxi camina per la vida desesperat i sense recursos per revertir una situació que el sobrepassa. Ells, com sempre, li venen la idea i, a més, mostren el camí de sortida del pou on, ells mateixos, l’han ficat. I l’altre, en PutxiPutxi, feliç de saber que fer, per que els seus amics l’han tornat (!?) a ajudar.
Junqueres, sentència del Constitucional i trencament de Tripi. La recepte perfecte. I tot, amb l’ajut de l’aviació amiga. Que més pot demanar un pobre home? No troba sortida d’on s’ha posat i n’hi munten una!
“Compro, compro!” m’expliquen que se sentia a principis de gener per tot el carrer Calabria.

Espero, que ningú picarà. Però... com diu en Monegal del Polònia... “aaaa.... Alerta!” que vivim en un país que de més grosses ens en hem empassat!
De moment, tothom amb els ulls oberts! Ells (PSC), prenen la iniciativa i sols per això tenen avantatja. Cal veure ràpid la seva estratègia i reaccionar-hi sense que s’adonin que sabem el motiu i el final que planegen. Amaguem les cartes i preparem el nostre guió per a que el final de la historia, sigui el seu final.

VISCA LA TERRA... MORI EL MAL GOVERN !!!!

Salut companys!!!!

PS Gràcies Dessmond per donar-me la peça del trencaclosques que em mancava per a poder dormir... d’una tirada.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre...

2009-02-04T00:20:00.003+01:00

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill perdi el temps discutint el sexe dels àngels.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill es qüestioni els llocs on s’ha d’expressar en comptes d’expressar-se a tot arreu i a tota hora.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol ser escoltat, no vagi en massa a Brussel·les el proper dia 7.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill ataqui abans a un dels seus que no pas a forans pitjors.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill critiqui a en Tremosa i es negui a aplaudir la seva aparició.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Tremosa parli per refredar als que l’esperaven i acontentar als que no el volen...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres posi el seu talent a disposició dels que, a ben segur, el malbarataran.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres avali a qui tant enganya i es serveix del país i dels anhels col·lectius.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa ha d’anar d’Esparreguera a Igualada, per autopista, a 100 km/h.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa arribi o marxi de la seva capital a 80 (o 40).
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que qui decideix la velocitat dels cotxes no hagi conduit mai (no té carnet).

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país sense veu a la premsa, s’esbatussi ridículament on si que té veu lliure i pròpia: la xarxa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té una veu (Arnera) que li remou la consciència, foragitant la somnolència, perdi el temps (i els nervis) negant-ho.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol veure-hi clar no s’empatxi de Dies de Fúria.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país catosfèric com el meu no pugui gaudir (momentàniament... oi?) del talent d’en Joliu.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país mancat de lideratge deixi un personatge com en Carretero reduït a la vida (política) contemplativa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que viurà de les infraestructures o no viurà, no es deixi la vida en tenir-ne el control.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país insultat i robat no sigui capaç de respondre amb revolta.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que sempre ha acollit sigui quasi sempre pagat amb el menyspreu i traïdoria dels mateixos nouvinguts.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que la suma de tres perdedors pugui eclipsar la victòria del guanyador en tots els casos i en tots els llocs.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país d’emprenedors sigui ara manat per un grapat de mediocres.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un partit amb més ex-votants que votants no canvia el seu rumb ni els seus dirigents.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que les mil i una idees que em bullen per dins acabin bloquejant-me en aquest depressiu (i llarg) silenci.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un bloc sense cap entrada durant 33 dies encara rep tantes visites diàries...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que malgrat tant depriment present, el meu amor pel país no pari de créixer...

Salut!!!!

PS. Gràcies amics Elies (Dies de fúria), Joan Arnera (Intencions mecàniques), Dessmond (Itching like grass), Marc (Reflexions en català), Cesc (Decidit), Manel (Des de l’exili), Joliu, Josep Sort, Oteji i Mestres (Cimera), Dani (Estelada), Enric I. Canela, i molts més que em deixo, per impedir que, durant aquest mes, la meva desconnexió fos total.

M’és impossible deixar de llegir-vos.

2009 ... tenim feina!!!

2009-01-01T13:00:00.001+01:00

Nou any, mateix objectiu.

Aquí, no pararem fins aconseguir-lo.

I ho aconseguirem.

Molt Bon Any a tots... i a treballar, que tenim feina!

Salut!!!!

Emili Valdero: dignitat contra els mentiders

2008-12-24T01:06:00.001+01:00

Perdoneu la brevetat, però com cada final d’any, a la feina vaig més de bòlid (final de producció, inventari, auditoria, començament de la nova producció...) que mai.
Així que, tard i breu, però obligat a reflectir el que avui ha passat.
La memòria és curiosa, però quan he vist la notícia aquest matí a El Singular de la dimissió irrevocable de l’Emili Valdero, m’ha vingut a la ment dos posts memorables.
M’ha vingut al cap el del Cimera titulat 900 valents i el del mític Elies115 titulat Per un canvi real a ERC (amunt els valents).
Per què s’ha de ser valent per prendre la decisió que l’Emili ha pres avui.
Una decisió plena de coratge, principis i lleialtat a un país i a unes idees.
L’Emili ja va ser valent quan el mes de maig passat va fer el pas endavant i va donar obertament suport a en Carretero.
L’Emili no s’ha amagat. Ha lluitat per defensar unes idees i un partit des de dins. La seva aposta per la dignitat i la defensa dels qui tantes il·lusions varem dipositar en ERC ha estat admirable. Avui, però, ha llençat la tovallola. No ha pogut fer res i tots els seus esforços per defensar la voluntat dels ciutadans han caigut en sac buit.
L’Emili, després de tancar l’any i endreçar tots els projectes que tenia entre mans, ha presentat la dimissió irrevocable al Conseller Huguet per les raons que explica clarament en la seva carta de dimissió.
Per a més vergonya, des de la Conselleria i des de el Govern han intentat tapar la noticia mentint un cop més (i van...) i intentant canviar la realitat de dimissió irrevocable per cessament. Veurem com reacciona la premsa demà, però molt en temo que molts facin el joc al Govern, col·laborant en la fastigosa deformació de la realitat que els sociates, els sectaris i la seva associació, el Tripartit,
Gràcies Emili, gestos com el teu em retornen part de la dignitat que la nova esquerra m’ha robat.
Gràcies per intentar-ho fins l’últim moment.
Gràcies per demostrar que la dignitat encara existeix en la política.
Una dimissió no és una fugida, si no la màxima expressió de la renúncia al bé personal en favor de la defensa dels qui varem donar suport a una idea traïda.
Una abraçada, Emili.

Salut!!!!
PS. Acabo d’escriure aquestes paraules i descobreixo que acaba de produir-se la publicació de dos articles que no puc deixar de recomanar: el de l’Elies en el seu nou Dies de Fúria i la d’en Toni Aira en la seva columna a El Singular.

Odi

2008-12-20T18:30:00.000+01:00

En Joliu diu que plega. Que tanca la paradeta. De fet, ha retirat ja l’arxiu sencer del seu bloc i ara, tan sols podem llegir-hi el seu darrer post, Post_um.
No descobriré ara la singularitat, categoria, criteri i originalitat (el títol del seu darrer post n’és un gran exemple) del seu bloc. Tots la coneixeu i l’heu assaborit.
Tampoc vull entrar en les raons que l’han portat a fer-ho, si bé és un fet evident que en el mon de la catosfera també ha arribat el cansament i, en part, cert desànim per la manca de perspectives alhora de fugir del carreró sense sortida (?) nacional on ens hem (han?) ficat.
La raó que em porta a aquesta reflexió, és un punt d’aquest darrer post. En Joliu confessa que les raons per plegar són varies, i ens destaca aquestes: “(...) feina, por, odi,... odi sobretot.(...)” .
I en llegir això, em vaig quedar aturat. Odi. Sí Joliu, sí, odi. Just a la fusta. Odi és el sentiment que massa sovint em domina darrerament.
Odi.
El diccionari ens diu: sentiment profund de malvolença o aversió envers algú. Tenir, sentir, odi contra algú. Un odi feroç, implacable, mortal.
A la Viquiipèdia hi trobem: L'odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu. (...) L'odi és amb freqüència el preludi de la violència.
Mireu, penso que els sentiments no són ni bons ni dolents, que hem de deixar que ens brollin, que s’expressin, que els hem d’acceptar per a poder canalitzar-los després. L’odi, com a sentiment, ha de tenir el mateix tractament. No l’hem de reprimir, l’hem de saber reconèixer-lo, acceptar-lo i canalitzar-lo.
L’odi però, és un sentiment perillós. Si ens domina, altera el nostre comportament, tendeix a ofuscar-nos, i sol portar a comportaments nocius per a nosaltres mateixos i per els altres.
També és cert, almenys per el que a mi fa, que hi ha dos tipus d’odi.
Un de completament irracional. Posaré un exemple personal. El primer cop, fa molts anys, que vaig veure a l’Alícia Sànchez-Camacho, per la TV i sense saber ni de quin partit era, ni quines idees defensava, va sorgir-me, espontàniament, un desig irreprimible de fotre-li un clatellot. O dos. No és l’única persona que, sense saber qui era, m’ha provocat aquesta reacció, però quasi. Sort. No sóc pas així, si no tot el contrari. M’agrada parlar amb tothom, no jutjo mai per l’aspecte i sóc profundament antiviolent, tolerant i respectuós. De fet, mai he donat un clatellot a ningú, i espero que segueixi així per molt temps. Ara bé, vista la reacció que aquesta dona em provoca, tinc clar que si mai la veig venir per la mateixa voravia per on jo camino, travessaré el carrer al moment per evitar tenir un comportament tant violent i inexcusable. No vull ser violent.
Aquest és un exemple d’odi irracional que porta inevitablement a la violència. Però l’he detectat i posaré els mitjans per evitar-lo. No reprimeixo l’odi, però el controlo, evito que em domini i em faci comportar com no vull.
Però l’odi de que parla en Joliu i l’odi que reconec amb mi darrerament és diferent. No és un odi irracional. És un odi perfectament racional, és més, és un odi que esdevé resposta a una agressió. Aquest fet, el que sigui racional, no treu que vulgui evitar que em domini i provoqui respostes irracionals per part meva.
Aquest odi neix de la impotència, de la manca d’eines de resposta, a profundes injustícies, vexacions i traïcions del que el meu país és víctima. I no parlo de les externes (Espanya) que hi són, si no de les internes.
Estic cansat de que juguin amb nosaltres, de que ens utilitzin, de que ens enganyin, de que ens ignorin. Estic cansat de no poder llegir premsa, de no poder veure televisió, de no poder escoltar radio, sense que m’ensenyin i deformin la part de realitat que els interessa.
Estic cansat de que dir mentider a un mentider estigui mal vist, dir botifler a un botifler no sigui correcte, a que demanar el que és normal sigui provincià, a que els sectaris t’acusin a tu de sectari, a que la realitat sigui negada per sistema, a sentir-me foraster a casa meva, a sentir-me insultat pel fet de voler ser.
I quan davant de tot això, et deixen sense armes, sense eines, sense mecanismes de resposta, sense dret a ser escoltat, sorgeix l’odi amb tota la seva plenitud. I em fa por que això passi. L’odi és, de ben segur, la porta de la violència.
Per tant, és important no defallir, denunciar totes aquestes situacions que, de no ser per la veu lliure catosfèrica i algunes altres, quedarien en el més obscur dels silencis.
Per això em sap greu l’adéu (momentani?) d’en Joliu. Veus, punts de vista i perspectives com la seva són el millor remei per a poder canalitzar l’odi i donar-li sortida. Són antídot contra el pas de l’odi cap a la resposta irracional, violenta.
Però quan li llegeixo “(...) odi sobretot. Ara com ara se’m fa difícil parlar dels sociates sense perdre les formes.(...)”, l’entenc. Més val fer una aturada, agafar aire, i evitar que aquesta gent ens faci perdre les formes i ens allunyi del camí. Cal canviar de voravia, creuar ràpidament a l’altre banda del carrer, i evitar tenir el comportament violent que ens faria perdre la raó.
Em sento proper a la seva sensació. Experimento odi de fa mesos, i el dia que vegi proper el perdre la resposta sensata, també baixaré la persiana per un temps.
Salut amic, respira fons, carrega energies, participa en la catosfera, i torna, torna aviat. La teva veu és necessària.

Som la resistència.

Salut!!!!

POTSER SÓC GILIPOLLES... O POTSER CATALA (NORMAL) I PROU

2008-12-16T18:01:00.002+01:00

Acabo de rellegir las meves tres darreres entrades (aquesta, aquesta i aquesta) auto-no-definint-me i penso que potser ha arribat ja l’hora de definir-me. I rellegint-me (oh sorpresa), penso que potser sóc gilipolles. Gilipolles per donar masses voltes per intentar dir només una cosa: sóc català (normal) i prou.
N’estic fart de que els catalans malgastem temps, discussions i esforços en definicions estúpides i ridícules.
Estic fart de que uns s’apropiïn de la paraula nacionalista o independentista, d’altres tornin ambigua una paraula tant clara de significat com sobirania o d’altres es justifiquin (falsament) amb paraules com catalanistes i d’esquerres.
Prou. O som catalans o no ho som. I si som catalans, hem d’exercir com a tals. Ser català (normal) i prou, només vol dir ser conscient de qui ets, de on has nascut, de a quin país pertanys i en quines condicions de restricció de llibertat estem sotmesos.

Ser català (normal) i prou, només vol dir l’afany de recuperar el que ens pertany com a poble. Només vol dir aspirar a ser un país normal, lliure. Només vull que ens deixem de romanços, de paraules i de definicions i que exercim com el que som.

Ser lliures no és un dret. És un deure. És una exigència. Una exigència per a nosaltres mateixos, de manera individual i col·lectiva, pel present. Una exigència per nosaltres mateixos i pels que vindran després. I no parar fins a complir el nostre deure, és l’únic objectiu que ens ha d’ocupar.

Tota la resta, a més de collonades, només són excuses de molts per a defugir del seu deure amb el seu país.
I un servidor, senyors, no farà res més que cercar la vida plena i lliure que el meu poble mereix.
Així que no em busqueu en el laberint on molts manipulen les paraules i n’amaguen o canvien el sentit i el significat.
Busqueu-me en el dia a dia sincer, senzill, silent i constant.
Busqueu-me complint, infatigable, el deute que tinc amb el meu país.

No cal que malgasteu esforços en posar-me una etiqueta. Les he negades ja totes.

Català (normal) i prou.

Salut!!!!

(He estat uns dies fora, i aquests darrers quatre articles els havia deixat escrits la setmana passada. Com heu llegit he fet referència varies vegades a en Joliu. Com també sabreu, en Joliu ha decidit tancar el bloc. El proper post serà per comentar el seu darrer article Post um)

NI SÓC NACIONALISTA, NI CATALANISTA

2008-12-16T00:01:00.001+01:00

Apa doncs, seguim en el procés d’autodefinició on m’he ficat tot solet, esperonat pels articles d’en Joliu.
I seguim, de moment, descobrint el que no sóc.

Ja ho heu llegit, tampoc sóc nacionalista ni catalanista.

No sóc nacionalista (i mireu que he pensat sempre que ho era!) perquè de cop i volta va resultar que ser-ho era dolent, que ser-ho representava ser convergent, que sonava lleig, i no sé quantes coses més. Figura que ara havíem de ser catalanistes. Ves per on!
Doncs sí tant insistiu, no vull ser nacionalista (només quedava jo i quatre més...).
Però no em fareu ser catalanista. Ho sento.
Penso que catalanista és un triomf sociata amb la inestimable ajuda (com no!) d’Esquerra. Ells, els sociates, no es poden definir com a nacionalistes, però catalanistes, i d’esquerres... sí. Ven tant!
Doncs, això fote-us-ho per on us hi càpiga. Jo passo. Si els del PSC/PSOE són catalanistes, em sembla evident que jo no en sóc.

Salut!!!!

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

2008-12-14T10:01:00.000+01:00

Vaig afirmar en la darrera entrada, que Jo (també) no sóc independentista, i vaig dir també que seguiria renunciant a paraules.
Seguint l’estela del admirat Joliu (un dels millors blocs que circulen per la catosfera, per mil i un motius que els que tingueu més de dos dits de cervell reconeixereu fàcilment) on afirmava que Sóc sobiranista, permeteu-me que em desmarqui de la seva afirmació i faci la meva:

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, faltaria més, ho faré.

No crec en la ambigüitat que s’amaga rere molts dels que en fan bandera.
Sí crec en l’honestedat dels molts que hi dediquen esforços i enginy. Treball. I els respecto.
Però no em sento agust amb aquesta paraula... em fa sentir insatisfet.

Diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
sobirania

[de sobirà]

f 1 Qualitat de sobirà.

2 DR/POLÍT/HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
No hi veig per enlloc el significat de sobirania gradual o sobirania parcial que avui la paraula em transmet.

Potser és per això que no m’hi sento agust, definint-m’hi.

Salut!!!!

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

2008-12-11T23:11:00.002+01:00

Bé, seré breu perquè torno a estar sense ADSL i la connexió que “gaudeixo” en aquests moments demana brevetat.
(Per cert, senyors de TelefòRnica, sàpiguen que el seu segon sabotatge en un any a la meva connexió telefònica i d’ADSL contractada, per suposat, amb un altre companyia, té molts números d’acabar sent divertida. Un dels seus tècnics subcontractats ha tingut l’amabilitat d’explicar-me com fan vostès el sabotatge, i a poc que m’aconsegueixi la prova que li he demanat, riurem una mica tots... si més no, jo. Així que els hi agrairia que, per no empitjorà més les coses, no em tornin a trucar oferint-me un bon tracte si torno a confiar amb vostès, ja que si ho tornen a fer, afegirem xantatge al sabotatge.)
Fa uns dies l’admirat i amic Joliu feia un post amb títol No sóc independentista. Com sempre (hi estigui d’acord o no, que això va a dies) els seus arguments eren de pes i respectables. Com sempre també, més d’un se li va llançar al coll per (ai las!) atrevir-se a dir: no sóc independentista. Intentar entendre per què ho deia, era demanar massa.
Doncs bé, a més de solidaritzar-me amb ell pel fet de tenir la llibertat d’atrevir-se a dir que no és independentista, afirmo, amb tota la rotunditat i solemnitat possible que:

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, ho faré.

Perquè, entre moltes altres coses, els polítics actuals (i alguns especialment) s’han dedicat els darrers anys a utilitzar i apropiar-se d’algunes paraules d’una manera tant mesquina, irrespectuosa, mafiosa i, sobretot, fraudulenta, que les han desvirtuat, destrossat i rebaixat de tal manera que, ara, ja no m’interessen.

Ja no m’interessa ser INDEPENDENTISTA. Ho ha sentit tothom? NO en vull ser.

O penseu que vull permetre que la colla de mentiders (per exemple) que tenen la barra de predicar, sense vergonya, que ells són l’independentisme al Govern puguin representar-me? Si, si, aquells que deien que queden x segons menys per arribar a la Independència i que no paren de fer coses per allunyar-la!

Apa! Foteu-se la Independència per allà on ja sabeu, que el teniu prou donat amb el que us hi arriben a ficar els “amics” sociates. Què us bombin!

Salut companys!

PS. Prometo en properes entrades, seguir renunciant a paraules.

Blocs Against Tripartit

2008-12-07T19:33:00.002+01:00

Fa uns quants mesos, quan començava la campanya electoral al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya, un grup de blocaires vam decidir posar-nos a treballar a favor de l’opció de renovació a ERC que representaven en Joan Carretero i la Rut Carandell, la gent de Reagrupament. Ho vam fer des de la nostra independència i des del nostre compromís patriòtic.

I vam concretar el nostre suport amb la creació de Blocs amb estrella, un portal de blocs i una marca per aplegar l’enorme moviment catosfèric que cercava, que volia, una renovació a ERC. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, però dissortadament les xarxes clientelars de la direcció d’ERC van tenir més força que la voluntat de renovació que la societat i la massa social de votants d’ERC reclamaven. Avui, mentre el tripartit 2 celebra el segon any de govern, i ho fa enmig d’una grisor i una opacitat absolutes, els mateixos blocaires que vam impulsar Blocs amb estrella llancem una nova proposta de mobilització: BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit).

BAT BLOCS és, per tant, una iniciativa que sorgeix de la més absoluta independència dels blocaires que la impulsem. Una proposta que vol mobilitzar la blocosfera catalana perquè adopti una posició clara i rotunda en contra del tripartit i de tot el que representa.

BAT BLOCS és un segell de llibertat i de compromís. Un segell que uneix tots els blocaires que entenem com un deure patriòtic denunciar l’espanyolisme del tripartit i dels partits que en formen part.

El divorci entre l’associació de polítics i la majoria de mitjans i opinió publicada, d’una banda, i la gent és cada cop més gran. Les denúncies en relació amb el tripartit rarament troben cabuda als mitjans, i els elements de crítica són silenciats per un règim, el del tripartit, que controla tots els ressorts del poder i de la comunicació a Catalunya. Per això els últims espais de llibertat en l’opinió es troben a la xarxa. I per això pensem que és bo que ens puguem identificar entre nosaltres, saber-nos còmplices en la denúncia, encoratjar-nos en la lluita per una terra lliure i pròspera.

És això el que ha motivat la posada en marxa de Blocs Against Tripartit.

Tal com diem en el nostre perfil: “Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera. Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació. I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.” Per això convidem tots els patriotes, blocaires o no, a afegir-se a BAT BLOCS.

Visca la terra, mori el mal govern!

Exemples (...de mentiders)

2008-12-04T00:26:00.003+01:00

En la darrera entrada parlava sobre mentiders.
Avui havia pensat titular-lo... Al·lucinògens: exemples reals.
Però finalment he decidit deixar-ho en: Exemples (...de mentiders).
Parlar d’al·lucinògens era caure en l’engany. Malauradament l’exemple d’avui (revista esquerraNacional, d’Esquerra (sí, sí, l’antiga ERC), número 119, corresponent a la setmana del 2 al 9 de desembre) no està pas causat per l’efecte d’un al·lucinogen, està causat per una cosa tant simple i antiga com la mentida. Mentida practicada amb tal intensitat i regularitat, que potser sí que ja és una patologia perfectament catalogada. Ho desconec, i pel que fa al cas, tan és.
He escrit un llarg text comentant titulars i uns quants articles, però de cop m’he aturat al adonar-me que havia entrat en la trampa dels mentiders compulsius i que estava jugant a un debat amb base inexistent.
Gràcies a la tecnologia, la solució ha estat senzilla (i ecològica). He seleccionat uns quans paràgrafs, botó dret del mouse i eliminar. Net (ni paper, ni toner o tinta), ni paper, ni energia (només uns pocs minuts malaguanyats de bateria del portàtil... i del meu temps).
Aquí teniu la foto de la portada i, si voleu i seguiu aquest enllaç, ho podeu llegir tot sencer. Si opteu per l’enllaç, una recomanació abans: cerveseta fresca al costat i, sobretot, llegiu per estones, la vostra salut mental ho agrairà.

Si opteu per no llegir-ho (és una molt bona idea, ho dic per experiència pròpia), us destaco uns quants titulars de cada pàgina, que parlen per si mateixos. Aquí els teniu:
La política, o la fas o te la fan (portada)
Un país amb veu pròpia
Els serveis socials arriben a la classe mitjana (i jo em pregunto... pagant mútues privades, per exemple?)
Consolidar l’espai català de comunicació (amb el brillant destacat que diu: La reciprocitat Canal 9-TV3 serà realitat quan el consell de ministres compleixi el seu compromís (sic!))
Construïm una nació culta (aquí crec que tenen un error d’impremta, i el titular hauria de ser: Construïnt una nació Oculta)
La força decisiva dels 21 diputats d’Esquerra (com a article final)
Si amb això no en teniu prou, us destaco els títols dels articles que diuen que han escrit alguns personatges (estic convençut que tots els ha escrit la mateixa ma):
Avançant (Joan Puigcercós, per error han escrit Puigcerós, que ve de zero, suposo)
País, progrés i polítiques d’Estat (Josep Lluís Carod-Rovira)
Respostes d’Estat (Joan Ridao)
Cap a les vegueries (Jordi Ausàs)
Sobirania cultural (Joan Manuel Tresserras)
El pedestal són les sabates (Anna Simó)

No havia llegit mai aquesta revista (en porten 119!) i espero no tornar-hi, però els seus autors o ideòlegs, són evident carn de psiquiatre. Us ho asseguro.

Salut!!!

PS: Per cert, ja sou seguidors del BATblocs? Sí la resposta és no, ja tardeu.

Mentiders

2008-11-28T00:17:00.003+01:00

Quan un va caminant per la vida, s’adona que els homes (i dones) tenim una tendència innata a mentir.
De fet, la primera prova la tenim en la infància. Les converses alhora del pati en són un exemple. La negació de l’evidència d’una malifeta davant els pares o professors, un altre.
En l’adolescència, la mentida es sofistica en les formes, però es segueix ensumant amb relativa facilitat.
En l’edat adulta, la mentida queda ja més restringida a situacions una mica límit o molt puntuals, cercant no ser descoberta.
Aquestes paraules no volen ser un anàlisi psicològic de l’esser humà, només intenten ser un resum, una mena d’introducció, de la relació de la mentida i les persones. Un resum molt superficial i reduccionista, doncs tots coneixem, per exemple, adults que la practiquen per sistema.
Vull parlar de la mentida, en efecte, però no de la mentida en l’esser humà, si no de la mentida en la política.
El conjunt de la societat (i penso en la societat espanyola i italiana, per exemple) té assumit que el polític menteix, i ho té assumit d’una manera que no ho considera un defecte si no una característica, necessària, del polític.
Trobaríem centenars de mentides per destacar. Algunes de mítiques, com les d’en González del “NO a la OTAN” que en Llach va portar als tribunals com a incompliment de contracte (tu ho tens al teu programa electoral, jo hi estic d’acord i et voto, tu t’ho passes pel forro), sense èxit és clar, “Crearemos 800.000 puestos de trabajo” que va acabar amb 2.000.000 d’aturats, etc.
Del PP en podríem escriure un llibre, on els capítols més gruixuts serien el de les mentides contra Catalunya i sobre l’atentat de Madrid, amb les mítiques dues línies d’investigació.
Però sempre he (havia) pensat que la societat catalana, tot i no ser com l’anglosaxona, per exemple, s’escapava d’aquesta visió “llatina” de la mentida. Convergència i ERC, tot i caure en la mentida moltes vegades, no la tenien com a característica indispensable ni com a arma habitual. Al PSC ja no el veia així, doncs considero que durant la seva llarga oposició al govern de la Generalitat va abusar, i molt, de mentides i joc brut. Van jugar al tot s’hi val.
Ara bé, sembla que darrerament l’estratègia llatina de la mentida política per sistema, esta adquirint propietats de característica indispensable també a casa nostra.
El PP la feta servir sempre, però a Catalunya tenia la sensació que la utilitzaven com ho fan els nens petits, sabent que l’altre t’enxampa.
Ciudadanos, que dir, si no que són carn de psiquiatra.
PSC? Bé, aquests són els pitjors, s’han desbocat i no solsament n’han fet característica indispensable si no que n’han fet bandera. L’efecte ha estat de bola de neu. Cada cop les diuen més grosses, tant grosses i tantes vegades repetides, que al final ni ho semblen, de mentides. Destaquen el mític “Sí guanya Zapatero, guanya Catalunya”, “Apoyaré l’Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya...”, o el estel·lar “Fets i no paraules”, que a la practica significa dir molt i no fer res quan has de fer-ho. El darrer, i millor, “hem de buscar la unitat per negociar amb Madrid”.
Algú s’imagina un comitè d’empresa on hi hagués 5 representants dels treballadors, un dels quals fos el representant dels treballadors pilotes de la direcció, i que fos justament aquest el que demanés la unitat al seu voltant per a negociar amb l’empresa? Algú s’ho imagina? Jo sí. M’imagino els altres quatre delegats marginant-lo i unint-se sense ell per a ser forts en la negociació... o no?
Aquesta aposta clara del PSC per la mentida (i els extraordinaris fruits que els hi reporta) està encomanant a la resta de forces polítiques.
Iniciativa, bé, aquests també mengen apart, ja que ells són en si mateixos una gran mentida. Perquè, a veure si ho dic bé, són (ex)comunistes, perdó, eco-socialistes (boníssima aquesta paraula) que s’han convertit en el gran exemple del millor màrqueting (capitalista). Oi que és això?
I ERC, perdó, Esquerra. Que dir? “Tenim la clau”, “Mans netes”, “Línies vermelles”, “Referèndum 2014” i una continua perversió de paraules i valors com Independència i Republicanisme.
Els polítics han passat de ser persones que de tan en tan es veien “obligats” a mentir o dir mitges veritats, a ser uns autèntics i compulsius mentiders per sistema.
I ai del pobre polític que intenti ser honest i sincer, el vexaran fins a matar-lo i després diran, fora de micròfon, que és bon tio, però no es pot anar de pardillo en aquesta vida.

Sort en tenim que la premsa ho denuncia i els desemmascara!
Sort en tenim que la gent no s’ho empassa i no els vota!

O ens haurem convertit tots també en mentiders?

Salut!!!!

(Per cert, ja us heu apuntat tots al BATblocs? Doncs la veritat, no sé a que espereu...)

BAT Benvinguda Singular!

2008-11-26T19:44:00.002+01:00

Per què benvinguda Singular, bé doncs perquè des de El Singular Digital han tingut el gest d’enllaçar-me en la seva secció de Blocs Singulars. És per aquesta raó que vull donar la benvinguda als possibles visitants que aterrin de nou al Primeres Collonades, el meu espai catosfèric particular, on m’agrada rebre les visites i conversar-hi.
Per què BAT Benvinguda?
Doncs per que una colla de blocaires hem començat una nova aventura, com ja vaig avançar fa pocs dies, anomenada BAT Blocs, que vol ser marca de llibertat individual i defensa del país.
Entreu al BAT Blocs, tafanegeu i contacteu a l’adreça batblogs@gmail.com per sumar-vos a la causa. Si en voleu saber més, el company Elies, al Dies de Fúria, ha fet un magnífic post on tots els interrogants us quedaran aclarits.

Doncs, això, ara ja sabeu el per què del títol d’avui: BAT Benvinguda Singular!

Salut!

Resposta

2008-11-22T11:18:00.003+01:00

Bé, començarem agraint el comentari en la meva darrera entrada (Visca la terra... mori el mal Govern!), en aquest cas, de l’apreciat Daniel1714. Li agreixo de debò perquè, més que provocar una resposta via comentari, m’ha motivat a fer una altra entrada, i això sempre és d’agrair. No vull que t’ho agafis de manera personal, Daniel, per què aquest article no vol ser una resposta personal. T’utilitzo, això sí, per donar resposta a moltes veus, a molts discursos, a moltes excuses, similars a les que tu planteges o insinues. Espero que ho entenguis.
En primer lloc, em comentes que tinc raó en moltes coses (gràcies) però que no aporto cap solució. M’agradaria saber en quines coses creus que tinc raó, no sé a quines et refereixes, però bé, tant se val. Em centro en “no aportes cap solució”. És evident, que si tingués la solució definitiva, l’aportaria, però jo soc un ciutadà, no soc polític, i amb un problema polític cal una solució política. Ara bé, quan un denuncia un fet, la solució ja hi és implícita, amic. La solució és tant fàcil com esmenar l’error comés en la situació denunciada. Si a tu et roben cada matí, ho denuncies, i sí t’escolten i deixen de fer-ho, la solució és, doncs, automàtica.
En l’article que comentes, intento resumir, de manera atropellada i sense profunditzar, tot s’ha de dir, els darrers anys polítics d’aquests país nostre. La perspectiva és esbiaixada, perquè bàsicament busco denunciar l’engany a que he estat sotmès, personalment, per part dels “meus”. Ho poso entre cometes perquè, en política, de “meus” no en tinc. Tinc opcions preferides i apostes clares, però no milito (ni ho faré) en cap partit. He explicat els perques altres cops (per exemple aquí), així que no hi tornaré a entrar ara.
És aquesta opció personal criticable? Segurament sí, però és la que he escollit per sentir-me còmode políticament. Sincerament, fins que el meu país no sigui sobirà, lliure, no tinc opció política (partit) clara. Soc d’esquerres, suposo, però no veig avui en dia cap esquerra que em representi, així que només m’importa resoldre el problema nacional que tenim. Després, ja veurem.
És cert que el mal d’aquest país no és ERC. En tenim molts de problemes i de culpables, començant per cada un de nosaltres mateixos. A més, és impossible que sigui ERC, doncs ERC ha estat assassinada, trepitjada i arraconada. Un autèntic cop d’estat intern. Al menys, l’ERC que jo vull i l’ERC que em van vendre al 2003 i al 2006. Avui només hi ha Esquerra.
El Tripartit tampoc és el culpable de que ens manquin les llibertats a que tot poble té dret? Cert també. Però no he fet pas aquesta afirmació.
Ara bé, dit això el Tripartit sí que és el primer Govern espanyolista, d’ençà l’any 1978, que tenim. És l’enemic manant a casa. És el primer cop que he vist un President del PSOE, per exemple, celebrant a la Plaça Sant Jaume l’ocupació del poder per part de l’espanyolisme. O celebrava l’Espanya plural?
En Daniel1714 parla com si jo fos Convergent. Bé, no em ve de nou, de fet, és la consigna més repetida per la gent que actualment ha segrestat Esquerra. Que li preguntin a en Carretero i la seva gent! Sempre els hi repeteixen la mateixa cantarella, talment fossin lloros (de fet, aconsello llegir el magistral post d’en Elies115 al voltant del tema lloros).
Per l’actual Esquerra el dimoni és Convergència. Ho és fins a tal punt, que prefereixen obrir-se de cames a un matrimoni obscè amb l’enemic espanyolista, amb la finalitat d’intentar destruir el germà, o el cosí, com vulgueu.
Tornem a el que és verdaderament important: l’únic eix que avui en dia marca el nostre esdevenir és, o ha de ser, l’eix nacional. I eix nacional no vol dir fer el que Convergència vulgui, o el que ERC vulgui, o que siguin socis. Eix nacional vol dir que l’única prioritat que té el país és la independència, i per tant, els partits catalans, han de complir aquesta premissa. Només es moral fer passes en aquest sentit, i totes les altres passes, són perjudicials, nocives, autodestructives.
A mi CIU no em decepciona, no ho pot fer per què jo no he confiat en ells, no he cregut en ells, no els hi he fet confiança. Només em sap greu que no siguin obertament sobiranistes. Ara bé, no me passa res per reconèixer que la traïció, l’engany a l’elector, el anar cap enrere que ERC ha protagonitzat, no l’ha fet CIU ni quan va pactar amb l’Aznar. Així de clar.
Si vols, Daniel, critico CIU. Segurament ho faré en més d’un post, però saps que, els “meus” són (eren) ERC. I és per això que és aquí on em centro.
Aquesta és la opció que jo vaig escollir durant molts anys. Molts. Aquesta és l’opció que varem haver de remuntar des de molt avall. Molt. I ho saps. Ho varem fer entre molts, el merit no és exclusiva de la militància. Aquesta és l’opció política que va prometre i va fer bandera de que una altre manera de fer les coses era possible, i de que lluitar per l’únic objectiu important, era la prioritat indiscutible.
Engany. Mediocritat. Traïció.
Només això sento. Ràbia? Clar que sí. O no et fa ràbia que et prenguin el pel i utilitzin el teu vot per perjudicar-te. A mi me’n fa molta de ràbia. Em sento responsable/culpable del desgavell actual.
O no et fa ràbia, que s’utilitzi la Independència en va, com a trist reclam publicitari, per evitar la davallada electoral, tal i com es va fer en les darreres eleccions espanyoles?
O és que un partit independentista aprova (o es planteja, o no veta) els pressupostos del que l’oprimeix, el menteix i l’esclavitza? Un partit independentista hauria de vetar els pressupostos sempre, sempre, a no ser que aquests hi incloguin una partida per a col·laborar en les despeses del nostre procés d’independència. Per a fer polítiques de peix al cove, ja hi ha (o hi havia) Convergència. Sí, sí, allò que tant criticàvem ara resultarà que ho fa Esquerra i, a més, barroerament, lamentablement, incompetentment.
Jo no estic enfadat perquè no manin els que vull. Estic més que enfadat perquè els que vaig escollir democràticament, s’han passat pel forro tot, tot, el que van prometre i, a més, en lliurat el país, sí, tot el país, als enemics. I gratis. Bé gratis... a canvi de poder i càrrecs.
Aquesta decisió, donar el poder als socialistes, és un decisió d’un risc incalculable, ja que a més d’espanyolistes, son uns artistes en l’art de teixir xarxes d’interessos i de manipulació de tal magnitud, que quan aconsegueixen un poder, es fa quasi impossible recuperar-lo. Premsa, filtracions, fal·làcies, corrupció, enganys, amiguismes... el tot si val per perpetuar-se. Dèiem que era de salut democràtica acabar amb 23 anys ininterromputs de poder... quans en porten els socialistes a Diputacions i a Ajuntaments cabdals? Quants? I en alguns casos, masses, amb el suport d’Esquerra.
I no em diguis que el PSC/PSOE no és l’enemic. Que són un partit catalanista. Prou mentides. Són espanyolistes, no se’n amaguen, arrenquen crostes, a fe de déu que les arrenquen. I els espanyolistes, amic, són els enemics del meu país. Siguin catalans, o no. I si són aquests (PSC), pitjor.
Però a més, el Govern, ha dut a terme unes actuacions com a gestors deplorables. En la majoria de casos, lamentables, vergonyants, indignants. Maragalls, Nadals, Montilles, Saures Carods, Putxis, Ausàs, Castells, Gelis, Baltasars... una colla d’incompetents, falsos, egoistes, mentiders i amorals, que han prioritzat les seves persones i els seus partits al país. Gent que ens desprestigia com a nació competent, que ens empetiteix com a país.
Dius que Convergència ha fet el mateix (pitjor afirmes) durant 23 anys.
És evident que això és fals, rotundament fals, i que no pot sortir d’altre boca que no sigui d’un espanyolista. I aquest cop dic espanyolista en el sentit de perico, no d’Espanya, com vaig explicar en un altre post, fent referència a Esquerra. Van fer errors, molts, amb casos de corrupció, també, d’amiguisme, també, però mai comparables als d’ara, i mai mentint tant descaradament a l’electorat. I torno a repetir que jo, no els votava.
Però no seré jo qui defensi a qui no he donat suport, ni han estat els “meus”. Donant per bo el que falsament afirmes, a mi em preocupa, critico i ataco, als que amb el meu vot, amb el meu suport, amb la meva il·lusió i energia, han fet tal desgavell.
I sí, finalment, sí. Clar que dono suport a en Carretero. Ell representa la part d’ERC que em fa sentir orgullós del partit, i del país. I no estic furiós perquè ell no mani dins el partit. Estic decepcionat, i trist, perquè la militància, majoritàriament, no pensa com jo, i d’aquesta manera, ha fet que Esquerra jo no siguin els ”meus”.
Malauradament, l’electorat no hi teniem veu, ni vot. Si haguéssim estat escoltats, ara no hi hauria al capdavant del partit els que hi ha.
Estic trist perquè els “meus”, ara per ara, no són ningú. No hi ha cap opció política en la que pugui confiar. Avui, no tinc ni idea de on anirà a parar el meu vot. Ningú defensa, ni lluita, pels meus anhels.
Però no perdo l’esperança. No estic sol. Molta gent, molts companys, molts patriotes, tenen sentiments semblants als meus. I sortirà, sortirà algú que ens doni veu i ens faci caminar cap a l’únic camí on podem anar.

Visca la terra... mori el mal Govern!

Salut!!!!

Visca la terra... mori el mal Govern!!!

2008-11-18T00:38:00.006+01:00

Fa no gaires setmanes, llegíem que un estudi definia la situació actual dels catalans com a “perplexos”.
No entraré ara a reflexionar sobre si estem “perplexos”, mancats de polítics mínimament preparats i dignes o... morts.
Sé però, que cada dia ens trepitgen, ens insulten i el més greu, ens roben. Ens roben diners, dignitat, respecte, papers, competències, il·lusions, somnis i futur.
Tots, tots, quan som conscients d’aqusts fets (que ens roben) pensem ràpidament amb Madrid: PSOE, PP, Tribunal Constitucional, Manifiestos, la “brunete mediática”, etc, etc. De ben segur que és cert. És així des de fa molts anys, amb alts i baixos, però des de fa, pel cap baix, 300 anys.
Ara bé (que vol dir moro en ecspanyol), la novetat és que tots aquests greuges es produeixen en un punt, en un moment històric, en que, diuen, les quotes d’autogovern consolidat de que disposem són màximes.
Segurament, déu ser cert. A mitges, és clar, doncs quan t’empara una constitució trampa (i sagrada) tot és a mitges.
El que de ben segur que és ben cert també és que mai l’enemic del país havia gaudit de tant de poder polític i... tanta col·laboració interna (altrament anomenada, botiflerisme).
Espanya és llesta.

Sempre hem pensat que els llestos som nosaltres, que som superiors, i que si un dia poguéssim... Però ves per on que qui ha demostrat que té un objectiu clar, una estratègia elaborada i una determinació ferma són ells. Sigui el segle que sigui, sigui el règim que sigui (dictadura, democràcia, república), sigui el partit que sigui.
A dia d’avui, és el PSOE qui més fidelment està rematant l’estratègia que Franco va recollir (ja estava inventada), re-dissenyar i portar a terme.
Allau d’immigrants, ubicats en “guetos” per dificultar la seva integració, subvencionats i motivats per, en nom del seus orígens, mantenir i magnificar si cap, la seva situació d’aïllament, de sentir-se rebutjats, no volguts.
Els PSOE va convèncer els socialistes catalans per que renunciessin a la seva independència (grup propi) en nom de “la unidad socialista contra la derecha franquista”. Utilitzat fins avui com el famos "que viene el PP".
Resultat: ajuntaments de l’àrea conquerida (las metropolitana) en les seves mans, amb constant enfrontament amb el Govern del país, com a sistemàtica implacable a la recerca del poder absolut, per a poder desmantellar allò que tant ens havia costat aconseguir.
Però el pla no va funcionar i, malgrat loapes, banques catalanes, olimpíades, ciutadans pel canvi i demés collonades, elecció rere elecció el poble (sobirà) els barrava el pas al poder màxim del país. Fins i tot quan més fàcil ho tenien (Maragall i Montilla) els resultats electorals els hi assenyalaven una clara derrota. Però mireu sí en són de llestos que tenien pla B.
I el pla B passava per aconseguir el poder a qualsevol preu. Així de simple, com sempre.
El pla B es deia Tripartit. Malgrat la seva debilitat (o potser per això) aconsegueixen dos socis que els hi donen la opció d’aconseguir el poder sense tenir la força.
És evident que arrenquen el primer Tripartit en una posició de debilitat clara, i que la força sembla estar en mans d’ERC (la clau, tenim la clau!). I aquí comença la maquinaria a funcionar, sempre amb l’ajut de la dreta, perque ells sí que tenen clar que el país (el seu) està molt per damunt de les esquerres i les dretes. I comença el duríssim atac sense pietat contra ERC. Es troben la sorpresa de que, malgrat el que semblava, els seus dirigents no estan a l’alçada (ni per preparació, ni per objectius) que s’esperava i cauen en cadascuna de les “trampes” que els hi posen. A més, com que són curtets (pobrets!) i es senten acorralats, s’empassen tots els consells, vestits d’amistat, i cauen als seus braços sentint-se recompensats pel poder i comprensió (ailas!) que reben com a premi.
Resultat: Tripartit II. (Que vol dir, en altres paraules, pantalons i calçotets als turmells, posició a quatre potes, amb les natges ben relaxades i el cul farcit de lubricant. I un cop l’amo s’ha desfogat, pantalons amunt i ben content, amb xofer i cotxe oficial, cap a casa, a esperar la propera trucada. Que, total, la vida són quatre dies, i tres plou!).
Mireu sí en són de llestos, els espanyols, i que burros rematats són uns senyors (que diu un generós Arnera), els senyors d'ERC.

Quan van veure clar que des de l’exterior no se’n sortien, s’han introduït a dins per molts camins fins aconseguir tot el poder (Ajuntaments, Diputacions i Govern) per a poder desmuntar el país, biga a biga, maó a maó, i titllant de traïdor a qui no en sigui còmplice, en nom de no ser quin cony d’unitat. I el gruix de la gent... s’ho empassa!!! Serà possible que algú (Duran, Puigcercós, Ridao...) encara defensi no sé quin cony d’unitat que gira al voltant d’unir-te amb l’enemic?
Collons! Al final encara m’acabaré creient que el país sí que està perplex!
Però el que està es immers dins un gran sofisme que es repeteix fins l’extenuació, en un bucle que sembla infinit.
Crec que tots l’hem patit en algun moment.
Gràcies a Déu (o al dimoni), molts ho hem vist, i des del moment en que descobreixes que el 99,9% dels arguments estan basats en un premissa falsa i perversa, la perplexitat es transforma en ràbia i fúria (que diria l’estimat Elies).
I com que “els normals” seguim orfes de representants polítics, no parem de provar iniciatives de tot tipus. La darrera, per exemple, engrescar 10.000 catalans cap a Brussel·les .
Un altre de més petita i modesta, carregada però de fúria, sentit de l’humor i mala intenció (per a ells, és clar), és la que us comencem a presentar avui: BAT Blocs (Blocs Against Tripartit).
Us adjunto un petit text penjat al bloc on expliquem què som i us convidem a participar en la denúncia d’aquesta vergonya de Govern que està desmuntat, malintencionadament, el país.

Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.

Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació.

I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.

Ja ho sabeu... si voleu contribuir a potenciar l’arma per lluitar que tenim els blocaires (els nostres propis blocs), contacteu ( batblogs@gmail.com ) i pengeu-vos el logo o el segell distintiu.
I sobretot, escriviu i denuncieu el que estan fent aquesta gent.
Ompliu la catosfera d’espurnes que ajudin a descobrir les premisses (falses i perverses) que nodreixen el gran sofisme on ens fan viure.

Visca la terra... mori el mal Govern!!!

Salut !!!!

* Per cert, veureu que potser Blogger us fa un avis abans d’entrar al BATbloc. Esperem que el retirin aviat.

Quim Torra

2008-11-14T00:03:00.003+01:00

Suposo que l’haureu llegit, doncs veig que és l’article més llegit de elsingulardigital.cat.
Però malgrat això, no em sé estar de recomanar molt fermament llegir-lo, no fos cas que us passés per alt.
Es pot dir més alt, però no més clar.

Apa! Salut a tots!

LA MIRADA PATRIÒTICA

2008-11-13T21:14:00.003+01:00

Des del dia 6 d’octubre que la meva manera de començar el dia ha canviat.
Normalment a les 8 del matí ja era a la feina i començava el ritme animat de costum, però des del dia 5 a les 8 en punt entro en la Unitat de Rehabilitació de l’Hospital per recuperar el genolló operat el dia 2 d’octubre.
El primer que faig allí és aplicar corrents a la cuixa esquerra, amb l’objectiu de recuperar i enfortir la musculatura, per facilitar que aguanti amb fermesa al genolló, mentre aquest recupera la seva fortalesa. El programa s’allarga 20 minuts, 20 minuts perfectes per començar el dia catosfèric gràcies a la Black Berry.
El primer lloc on vaig és, sense ni dubtar-ho, el Cimera Extraordinària, concretament a l’apartat La mirada patriòtica.

Penso, sincerament, que és el millor apartat que conec de cap bloc o diari digital que funcionen per la catosfera.

A les 8 i pocs minuts del matí el trobareu ja actualitzat, amb un recull dels 4 articles més destacats del dia. Potser no són els millors publicats, però sí que estan, sempre, entre els millors. Per a mi són, pràcticament tots, de lectura imprescindible.

Un gran manera de començar el dia.

La trobaré a faltar, i molt, quan acabi la recuperació.
Enhorabona Cimerencs, i gràcies per l’esforç.

Salut amics!!!

Exclusiva!!! (L’Espelt, sap la font)

2008-11-11T00:21:00.006+01:00

Avui he quedat parat.
El diari (?) El Mundo, ha tret una noticia... “bomba”.
Una gran exclusiva. Sembla mentida que ningú ho hagi vist abans, que ningú (per exempe cap periodista català) hagi investigat el suficient per poder arribar a la font de la noticia i anticipar-se.
Realment, des de les espanyes, avui ens ha donat una lliçó d’investigació periodística.

... O us pensaveu que la seva font era el carrer Nicaragua o... compte amb la sorpresa.... carrer Calabria!!! (sssshhhhh... no ho digueu a ningú).
Publiquen la noticia 6 mesos tard, cert, però han estat prou hàbils per publicar aquest gran secret... el més ben guardat de les terres catalanes.
Un servidor, investigador incansable com el que més, ha trobat l’origen de la noticia, la font que llegeix El Mundo, la font de la que han begut.
En primícia, per vosaltres, l’enllaç culpable de l’origen de la bomba.
la bomba

Salut amics!!!

P.S. Atenció! sé, també, la seva propera portada bomba... "Mal rollo en RCat... alguien publico, en su propia Web oficial, a traición, el sueldo del Ex-Conseller".
Amén.

Genolló II (The evolution)

2008-11-08T18:40:00.002+01:00

Bé, com sabeu alguns, el passat 2 d’octubre amb van fer una intervenció quirúrgica per fer-me un plàstia de lligament encreuat anterior del genoll esquerra.
En un post anterior, vaig gosar a exhibir una foto del genolló (nou mot del qual en soc pare i que serveix per anomenar el meu genoll) més que res, mal m’està el dir-ho, per provocar una miqueta de llàstima vers la meva persona.
Agraeixo l’interès de molts de vosaltres (via mail o via comentari) sobre com anava la recuperació. Per compensar l’impacta de la foto anterior, publico aquesta a data d’avui per a esvair el sentiment de llàstima que l’anterior va deixar.
Passats 34 dies de l’operació, el resultat no pot ser més bo.
Camino sense crosses, vaig força avançat en la recuperació, i he tingut la gran sort de no haver patit dolors en cap moment.
Fins la recuperació complerta passaran 6 mesos, però la millor notícia és que pràcticament ja puc portar una vida normal.
Així doncs, que estigui tranquil en Guardiola, que podrà comptar amb mi, sense problemes, a partir de finals de març. Podria forçar per primers de mes, però tinc un viatge el dia 7 de març (he d’anar a Brussel·les amb uns amics, uns deu mil).
Així que Pep, ja ho saps, a finals de març, just pel tram important de la temporada.

Salut companys!!!

El darrer "tripi"

2008-11-05T00:17:00.005+01:00

Cadascú té el seu passat, i un servidor, també té el seu.
Passats ja els 40, els pecats de joventut que s'amagaven, esdevenen ara, aventures ja superades que es poden explicar.
Recordo (sí, sí, malgrat tot recordo) perfectament la quantitat de vegades que havíem menjat "tripis" en les nostres festes.

En cada “tripi”, depenent de l’època, hi havia estampada una imatge: Ying-Yang, Om, Simpsons, Smile, etc.

Carnestoltes, festes majors, Merce's, Aquelarres de Cervera, Fires de Teatre de Tàrrega, nits d'estiu a La Travi, nits al bosc...

Concerts de Kortatu, La Dharma, Raimundo Amador, Umpah-pah, Pink Floyd...

Un munt de nits plenes d’experiències irrepetibles, quasi sempre, inoblidables.
Quan ens acostàvem als 30, aquestes nits es van anar espaiant molt entre elles i les darreres, cada cop, eren menys agradables i més paranoiques. És per axò que, un dia, dius prou i decideixes que aquell ha estat l’últim "tripi". No cal tornar a posar a prova el cervell. Prou.
La vida, però, té sorpreses i, en el seu joc incansable, fa llei del nom d'aquella pel·lícula, d'en James Bond, Never Say Never Again.
L'any 2.003, i gràcies en part al meu vot, em fan menjar un altre "tripi". No d'LSD, si no de PSC, ERC i ICV. Si home, el de la clau. De dibuix, un que em provocava mala llet, en Maragall.
Fa prou temps del que pensava havia estat el meu darrer "tripi", i em convencen de menjar-ne aquest altre. "Només un més, no em sentarà malament", vaig pensar.

Les primeres sensacions no són bones, però veterà com soc, sé que cada "tripi" necessita el seu temps, i li concedeixo. Passat aquest temps, i amb l'Estatut ja a Madrid, començo a tenir clar que aquest "tripi", no volgut, se’m posa malament. A mes, a mig "viatge", el "tripi" perd una de les seves propietats, la única que jo apreciava (ERC), i això precipita el seu final (“baixón”).
Refet i sense molta ressaca, "em faig confiança", i repeteixo vot. D'immediat, sense ni temps, em trobo menjant un altre "tripi" (amb la imatge d’en Montilla).

Aquest cop, un "mal viatge" des del inici, d'aquells que no et deixa dormir mai, per què tot ell és, en realitat, un gran mal son.
Perdut, sense nord i sense veure el final, un amic (qui si no!), n'Elies, ple de Fúria, fa una crida (BAT BLOGS Blogs Against Tripartit) per acabar, en grup, amb els efectes del “tripi” i evitar que es repeteixi.
Apuntat estic.

Faltaria més.
Us juro, que aquest ha estat el meu darrer “tripi”, almenys amb el meu vot.
Pel que vulguis, Elies. Saps on soc.

Salut!!!

P.S. Si mai el meu fill llegeix aquestes línies, sàpiga que el fet de saber que el seu pare va ser, de jove, un idiota, no li dona pas permís per ser-ho ell. Seré contundent, si mai el descobreixo. Que no ho dubti.

En clau de vi

2008-10-25T18:55:00.001+02:00

Ja fa temps, ara ja anys, que pràcticament no veig mai la televisió. Tan sols alguns programes concrets i puntuals, em porten a “perdre” una estona del meu escàs temps al sofà, tret és clar, dels partits del Barça, fins i tot quan juga malament.
Un dels programes que de tant en tant miro, és En clau de vi, que el fan al 33 els divendres al vespre. La casualitat feu que ahir me’l mirés. La sorpresa va ser veure que el convidat era en Lluís Llach.
He de dir que van ser 59 minuts realment fantàstics, on hi destaquen per sobre de tot, els primers 22 minuts, on hi vaig trobar una entrevista realment diferent d’aproximació al personatge.
No em veig en cor d’explicar-vos res més. Bàsicament em limito a recomanar-vos que no us el perdeu. Dediqueu una hora del vostre temps, sense destorbs, a mirar-lo.
Després, si voleu, en parlem.
Us deixo l’enllaç (ignoro quan de temps estarà disponible en la web).
http://www.tv3.cat/programa/219482733

Salut amics!!!

UDC

2008-10-20T14:12:00.003+02:00

ERC va decidir trair els seus valors, el seu ADN, canviant de sigles i logo. D’ERC a Esquerra.
UDC ha decidit trair la seva història i el seu poble, sense canviar ni de sigles ni de logo. Ara bé, si que ha donat un significat clar i inequívoc del que volen dir, avui, les sigles.
UNIÓ: volen esdevenir la veritable punta de llança de l’unionisme.
DEMOCRÀTICA: al més pur estil espanyol, és a dir, pseudodemocràcia. La "facilitat" per la transparència, per "escoltar" les veus dissidents i els resultats escandalosos de tot el que s’ha votat al congrés, els posen al nivell del seu admirat PSC. Sembla mentida que a qui s’anomena demòcrata no li faci vergonya exhibir resultats propers al 100%.
CATALUNYA: lògicament havien de ser catalans, doncs si no ho fossin no podrien ser digne exemple del botiflerisme.

Sr. Mas, vostè passarà per la humiliació que els seus socis (soci = enemic?) de coalició li han fet aquest cap de setmana?
I si aguanta la humiliació, després espera que la resta de l’electorat cregui que les seves propostes poden ser coherents?
De debò que s’ho empesarà tot plegat i no trencarà la coalició aquesta tarda mateix?

Salut companys!!!

Esquerra (=Espanyol... ?)

2008-10-15T16:56:00.005+02:00

Fa temps que aquest post em ronda pel cap. Molt temps. Mesos. Si no l’he fet fins avui és, entre d’altres, per que no sé si seré capaç d’expressar-me com vull i per que tinc forces amics que són militants d’ERC i no m’agradaria que es sentissin ofesos.
La idea que em volta pel cap és una analogia entre el mapa polític del país i el mapa esportiu futboler. Si ara m’hi decideixo és, en part, per què els esdeveniments de les darreres setmanes confirmen el meu pensament.
De fet, hauria de dir que va néixer com una sensació espontània que, això sí, va provocar una reflexió.
Exposo.
La militància d’Esquerra té moltes semblances al soci de l’Espanyol. Moltes. Tantes que quasi em molesta. I que em perdoni tothom que, amic meu o no, sigui militant.
En detallo unes quantes:
- Consciència de ser petits, com a partit. Consciència de ser petits, com a club.
- No creure’s capacitat per guanyar o apropar-se molt a guanyar unes eleccions. No creure’s amb opcions de guanyar una lliga o a classificar-se per una “Champions”.
- Odi visceral i rancuniós al partit polític “germà” (en quan a nacionalisme) i més gran, CDC. Odi visceral i rancuniós al Barça.
- Simpatia pel màxim rival de CDC, el PSC, ni que l’eix d’aquet darrer sigui un altre país diferent al nostre. Disposició total per ajudar-los gratuïtament sempre. Simpatia pel Madrid i disposició per ajudar-los gratuïtament quan calgui. I si no cal, també.
- Treure 22 diputats, presumir de mans netes i de tenir la clau, per regalar-la al PSC i ajudar a destruir políticament CDC, embrutant-se les mans amb càrrecs, sous i pactes amorals, i creure que en les properes eleccions guanyaràs. Guanyar dos partits seguits, creure’s tenir la clau que portarà a la UEFA o Champions, i començar a perdre tot seguit.
- Creure que no perdràs el 50% del vots i escons, i perdre aquests o més. Pensar que poden anar a la UEFA i acabar baixant a segona (que ho faran).
- Puigcercós: al partit des de ben jove. Sense preparació o estudis al nivell del càrrec de President (o Secretari General) del Partit, o Conseller del Govern. Creure’s l’amo del partit i actuar com el mafiós d’una banda (Calabresa). Tamudo: a l’equip des de ben jove. Sense estudis ni nivell per ser capità. Creure’s l’amo del vestidor i actuar com el “jefe” d’un grup de “macarres”.
- Carod: estar desfasat en les formes i en el fons del càrrec que ocupa i no fer-li vergonya. Presumir de ser diferent i demostrar ser igual o pitjor que la resta. Aconseguir avergonyir als altres en forces aparicions públiques (corona d’espines, Perpinyà, Frankfurt, nomenaments del germanet,...) Sanchez Llibre: estar desfasat en les formes i en el fons que un president de club hauria de tenir en el segle XXI. Discurs incoherent, “donde dije digo, digo Diego”. Moltes de les seves aparicions públiques, avergonyeixen.

Em queden algunes analogies més, però ho deixaré aquí. No voldria caure en l’acarnissament. Respecto molt (i aprecio) a molt amics que són militants. Però penso i ho veig així.
La militància va prescindir del camí cap a la renovació que en Carretero i RCat els hi oferia el més de Juny, validant la penosa direcció que dirigeix la nau cap el suïcidi, i ho ha tornat a fer ara en els congressos regionals. Doncs molt bé, macos, endavant i amb el cap ben alt cap a segona! Per burros!!!
Llàstima que la vostra decisió signifiqui alhora que doneu suport a l’engany i traïció que aquesta direcció va fer a la majoria de l’electorat. A les espanyoles us varem ensenyar el futur, a les properes catalanes, lamentablement ja no serà futur, serà dura realitat.
Preferiu ser petits i aliar-vos amb l’enemic per destruir al germà. Pensava (dèieu) que volíeu arribar a tenir 150.000 socis i guanyar la lliga vosaltres, i no limitar-se a ajudar al Madrid. Però no. Preferiu ser còmplices i gaudir, junt amb l’enemic, del patiment que el país ha de suportar per que us sentiu satisfets amb el dolor de CDC.
Però acabareu a segona.
I nosaltres acabarem trobant algú que realment defensi el que volem.

Sense enganys.

Salut!

Genolló

2008-10-11T12:15:00.001+02:00

De tan en tan, m’agrada jugar amb les paraules i inventar-ne.
Més de tan en tan, algunes d’aquestes paraules són més encertades que la resta.
I més de tan en tan encara, algunes tenen èxit en el meu cercle més proper.
Una d’aquestes paraules és genolló, de la qual n’estic especialment orgullós, mira per a on!, i em plau compartir-la amb vosaltres.

Genolló :
m 1 . Genoll del colló. Paraula que neix de la conjunció d’altres dues: genoll i colló.

Salut!!!

El congrés dels ratolins

2008-10-09T22:09:00.003+02:00

Avui, com cada dia del mon, he explicat un conte als meus fills.
Al petit, aquesta nit ha tocat El congrés dels ratolins, d’autor i dibuixant desconegut, doncs el llibre no ho posa (!?).
Fa dies, molts, masses, que vaig pensant en Esquerra, i també en l’enyorada ERC. Darrerament encara hi penso més, per què després de la derrota (o no-victòria, com preferiu) en les darreres eleccions internes, veig moviments del Dr. Carretero i els seus companys (del tipus articles, declaracions, fusió amb EI, etc...) on sembla que cerquen donar una altre oportunitat a la militància per redreçar el rumb del partit i no acabar de perdre l’electorat que encara els hi queda. Aquests congressos regionals son l’oportunitat, i aquesta setmana em neguiteja el resultats de Barcelona. Espero que la Rut se’n surti... s’ho mereix ella i el país.
Doncs al que anava, us reprodueixo el conte que acabo d’explicar, per veure si teniu les mateixes sensacions que jo he tingut.

Aquell rebost estava molt ben assortit: hi havia formatges i embotits olorosos, farina, mantega, cereals, fruites, capses de llaminadures... Un paradís per els ratolins.
De fet, les aromes del rebost atreien els ratolins. Treien els seus morrets pels forats, però cap no s’atrevia a arribar fins a les menges.
La culpa era d’un gat astut d’urpes esmolades i bon caçador. Quan menys s’ho esperaven els ratolins, apareixia al rebost, silenciós com una ombra.
Els ratolins passaven fam.
-Això no pot continuar així. Farem un congrés i pensarem en una solució –va proposar un ratolí decidit.
Hi van acudir molts ratolins al congrés. Però hi havia cridòria i tothom parlava alhora; de manera que no trobaven cap solució al greu problema del gat.
Fins que un ratolí amb fama de llest va demanar la paraula:
-Jo tinc la solució. Posarem un cascavell al gat i així sabrem sempre quan s’apropa.
Tothom va felicitar al ratolí intel·ligent. Ja tenien la solució!
-S’han acabat els problemes! D’ara endavant, a menjar i a engreixar!
Llavors va parlar el ratolí més vell:
-I qui serà l’espavilat que li posarà el cascavell al gat?
Els ratolins van seguir veient les menges de lluny. Una cosa és dir i l’altre és fer...

No us fa pensar ràpidament el conte en idees com la Carodiana del 2014? O en les famoses línies vermelles d’en Putxi? O amb en Ridao quan fa declaracions?
En fi.

Molta sort Rut. Espero que la militància de Barcelona actuí amb decència política i que ERC faci un pas més per recuperar la dignitat.
T’ho mereixes.

Salut companys!!!

El viage de la nostra vida (Diari de viatge ---- Perú, any 2.000)

2008-10-05T18:51:00.006+02:00

Fa una mica més de 8 anys, amb la meva dona, varem fer el que és, per el moment, el viatge de la nostra vida.
Ha plogut molt des d’aleshores per nosaltres. Fa vuit anys érem una parella feliç , que encara gaudia auto-descobrint-se, i sense cap més responsabilitat que ser feliços. Avui som una família amb dos criatures meravelloses.
Varem estalviar durant un any llarg per un 11 de juny de l’any 2.000 començar un viatge/aventura, que era un desig personal des de que era ben petit. Visitar Perú durant un mes sencer sense cap més possessió que la nostra motxilla. Pel nostre compte, sense agencies, sense reserves. Volíem ser lliures i descobrir territori, gent, paisatges, mentre aprofundíem en la nostra pròpia descoberta.
Recordo que el viatge va ser l’enveja i la il·lusió del meu pare. Ell sempre havia desitjat fer-lo i ara, en certa manera, el faria amb nosaltres.

Potser per viure millor el viatge pels nostres ulls, em va donar abans de marxar un llibre fet i enquadernat per ell. Un llibre de viatger, per a poder anotar-hi totes les vivències. Era un llibre amb les portades de pergamí antic, d’un color blanc trencat amb aigües grises, amb full de paper fet a ma.
Vaig tenir la santa constància d’escriure-hi cada dia del viatge, i es va convertir en el Diari del Viatge.
A la tornada, no el vaig voler rellegir, doncs sabia que em deprimiria al veure-hi reflectides les meves mancances com escriptor. A més, calia deixar distància en temps per poder mirar-lo amb una perspectiva més justa. Així que, va quedar “arxivat” en un calaix.
Des d’aleshores hem viscut dos trasllats de pis i quan l’hivern passat em van entrar ganes de tornar a llegir el Diari, no vaig ser capaç de trobar-lo. El juny passat vaig tornar a regirar la casa cercant-lo, altre cop, sense èxit. Volia obrir un bloc i publicar cada dia del Diari en el seu dia corresponent al 2.008.
Ara fa deu dies, la meva dona regirava una gran caixa plena de fotografies antigues i li va aparèixer entre les mans el desitjat llibre blanc. L’alegria va ser molt gran, i tot aprofitant que la operació de genoll em donarà més temps, començo l’aventura de publicar-lo en forma de bloc.
I ho faré a l’estil de com vaig escriure el Diari, tal com raja. No l’he tornat a rellegir ara, sols unes poques pàgines soltes. Es evident que, com sospitava, s’hi veuen reflectides les meves mancances d’escriptor, però com que tampoc no pretenc enganyar-me, no penso reescriure’l per dotar-lo de més estil i opto per no tocar-lo i deixar que transmeti la seva sinceritat, el seu tal com raja. Hi ha dies en que transmet que gaudia escrivint-lo i d’altres on ho feia només per la obligació de la nota diària. Però d’això es tracte, de reviure, tal i com van ser, aquells 30 dies inoblidables.

Si voleu tornar a reviure el viatge amb nosaltres, esteu convidats al bloc creat per allotjar-lo: El viatge de la nostra vida (Diari de Viatge ---- Perú, any 2.000)

Salut!!!

Lligams... i collonades

2008-10-01T22:55:00.002+02:00

Talment fos un gran futbolista, demà al matí m’operen dels lligaments encreuats del genoll, aquest cop, l'esquerra. I dic aquest cop per què el 30 de novembre del 1995, ho van fer del dret.
No amago la meva basarda pel fet d’haver d’entrar a quiròfan, però em distrec jugant amb nous pensaments.

Digueu-me recargolat, però sempre intento buscar un significat als esdeveniments que vagi una més enllà dels fets mateixos. Cerco indicis en els fets per a descobrir significats que els transcendeixin... pistes d’un missatge en clau més elevat, més profund, més sofisticat.
I aquí estic, com l’any 95, buscant significats secrets...
Plàstia de lligaments encreuats: Lligams...? Vincles...? Refer lligams...? Reconnectar...? En la feina? Amb les amistats? Amb la societat? En la política?
Ves a saber... de moment, estic més perdut que els dirigents d’Esquerra (ex-ERC). No veig la possible resposta que s’amaga rere la realitat del fet de demà al matí. I m’agrada no entreveure-la de moment, per reservar així la sorpresa fins el moment en que la detecti i acabi per comprendre el per què he passat per aquí, fins que sàpiga quina és la veritable lliçó que la vida em vol fer aprendre.
En fi... veurem, i explicarem, quins camins reconstruïm, creem o descobrim.
Vaig a dormir... que millor anar-hi relaxat i tranquil... si és que puc!!!

Avui, més que mai, salut companys!!!

Futbol, mentides i errors inexcusables

2008-09-28T02:31:00.004+02:00

Demà, segurament, no és parlarà de res més.
Incidents... els jugadors del Barça saludant els Boixos al marxar... i l’àrbit (???).
Jo també en parlaré. Ara.
I no ho tornaré a fer.
Ho faig, per què he sentit tantes mentides en una hora, que no ho puc evitar.

El futbol.
Al Barça, haurem de començar a fent-s’ho mirar. No pot ser que amb tanta superioritat, aclaparadora superioritat, costi tant guanyar.
L’Espanyol? Doncs jo segueixo, és més, em reafirmo en el que penso des de el primer partit de la lliga: aquest any se’n van a segona. I aquest cop, a diferència d’altres temporades, m’agradarà. Encara més, s’ho mereixen, i m’encantarà que estrenin el camp amb Xerès, o millor i tot, amb el Còrdova.
Puc entendre que quan es juga contra el Barça els equips “normals” juguin al darrera a tancar-se, a esperar i sortir el contraatac, però em costa molt d’entendre el futbol trompada. Més que entendre’l, el detesto. I avui, l’Espanyol, no ha fet res més que practicar el futbol trompada des de el primer minut.
Soc culé, molt culé des de abans de tenir ús de raó, i tinc, ho confesso, una taca negre. Molt negre. En la meva vida esportiva, tinc 3 anys, 3, de punt negre. Vaig ser jugador d’una Penya Blanc i Blava. Dit això, afegeixo que van ser els 3 anys que més he gaudit jugant a futbol. I no ho he amagat mai. Em van venir a buscar a casa, per a que firmés. Vaig dubtar, no un cop, sinó dos, tres o quatre. Em recava vestir la samarreta blanc i blava. Però superat aquest impàs, va ser un gran encert signar. Aquella temporada (juvenil) la Penya es va espavilar i va fer tres fitxatges d’alçada (un d’ells el meu) i va muntar un equip bo, molt bo. I ens ho vem passar molt bé. Vem fer un equip, al camp i fora. Bé, no m’estendré més en això, doncs per ser just li caldria, al menys, un altre entrada exclusiva en el bolc.
Tan sols he fet aquest incís per aclarir que en el meu cas, no tinc cap mena de mania als pericos, i que si penso que aniran a segona, és per què ho crec. I que si dic que avui han jugat a futbol trompada, és per a que ho han fet.
Als deu minuts de la segona part, m’he indignat. Aquest estil de futbol em recordava el que practicaven equips infumables a casa quan anàvem, precisament, a jugar amb la Penya. Eren partits lletjos des de l’inici, amb un públic cridaner, ple de crits d’odi, i uns jugadors bruscos, sempre buscant la trompada, jugant amb colzes, petades i picant sempre als turmells. Així he vist l’Espanyol, avui.
L’àrbit, horrorós. Els ha deixat picar, no ha sabut marcar criteri en les targetes, ha concedit el primer gol quan no tocava, ha obviat unes mans a l’àrea de l’Espanyol, s’ha estalviat targetes, ha ensenyat una segona “rigorosa”, n’ha estalviat d’altres, etc, etc. Un àrbit de la lliga espanyola en un partit de “risc”.
El Barça, després d’una gran primera part, li ha costat jugar la segona. La pilota ha anat més lenta i a l’acumulació de davanters, hi ha respost jugant pel mig, en comptes que per les bandes. Després de moltes ocasions, ha entrat la de rebot. Ja passa.

Al final, penal. A mi m’ho ha semblat en directes, després amb una repetició no, amb l’altre sí, en fi, rarament em miro moltes repeticions, la primera impressió, pels que hem jugat a futbol, és la bona. Penal i gol al darrer segon. Just resultat pel futbol vist.

Els incidents. Les mentides.
Lamentables, tristos, patètics. No entenc com aquesta gent encara se’ls deixa entrar a un partit de futbol i, a més en grup. Incomprensible. Fa una hora i mitja que escolto la radio i encara ningú ha donat una explicació de per què aquesta gent ha entrat al camp, per què han entrat bengales, per què les han pogut tirar, per què han pogut seguir encenent-les, etc, etc, etc.
Els aficionats, pericos, li retreuen a en Laporta. Fot riure. Hòstia, que en Laporta els va fer fora del Camp Nou i això li ha comportat haver de canviar de domicili, portar escorta, etc, etc, etc. Aquesta gentussa fa 6 anys que no trepitgen al Camp Nou!!!
El Barça no ha comprat cap grup d’entrades. L’Espanyol diu que les entrades les compren persones anònimes, i que no es pot controlar a on van. I jo em pregunto, si la venda és així, per què aquests energúmens estaven tots junts en la mateixa part de la grada escortats per la Policia... com ho sabien? Què ha fet el control de seguretat a l’estadi quan els ha vist venir? O és que no en sabut qui eren? Què han fet els Mossos per prevenir qualssevol incident? Mirar?
O potser, l’Espanyol és dels equips que sempre permet entrar a gent d’aquesta calanya? Potser troben normal que entri gent així als camps?
Amb presidents com en Dani, però, tot és possible. Son personatges, ep! molt bona gent eh!, molt bona gent que diu tothom, però un perill públic amb cames. Un Gaspar qualsevol, o un Calderón un Ruiz de Lopera. Dels que els hi agrada el fuMbol. Dels que troba vergonyós que es permeti això però obvia, amaga el seu elevat grau de responsabilitat. Dels que el partit d’avui ells hi sembla un robatori increïble, però ni esmenta en cap moment el primer gol. M’avorreixen aquests personatges. Em cansen. M’avergonyeixen. Sols en moments intranscendents em fan riure per com parlen i el que diuen. Patetisme fet directiu.

L’error.
Que el Barça és bandera de la lluita contra aquesta púrria que volta pel futbol, de tots és sabut. Que els jugadors tenen excusa que celebrin els gols amb ells és disculpable, també. Els que hem jugat sabem que des de el camp sols veus, saps que a la grada hi ha incidents però que quasi mai en saps les causes. Que quan celebres un gol en camp contrari busques els teus afeccionats, és ben lògic.
Ara bé, que un cop acabat el partit, el club no baixi al vestidor i els expliqui que és el que ha passat, qui son aquesta gent que porten banderes blaugranes, que han fet i que estant expulsats com a culés, això, té delicte.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és anar al Camp Nou amb els meus fills. Recordo com s’espantaven al principi amb els crits a cada gol. Les imatges que he vist avui de nens plorant per por, i que han vist els meus fills, se’m fan difícils de fer-les-hi entendre. Però la imatge dels jugadors saludant-los 45 minuts després d’haver acabat el partit, i quasi una hora i mitja després dels fets que han protagonitzat, se’m fa impossible d’explicar.
Una taca, i gran, que aquesta directiva tant sensible i activa en aquest tema no hagi pogut anar al vestuari i a explicar que ha passat, que en pensa el club, i com si ha de reaccionar.
Lamentable, francament, lamentable.

Salut companys!

Anoiadiari.cat (bona noticia!!!)

2008-09-25T01:15:00.009+02:00

Ja em parmetereu que ajudi el meu "fill" colloner, i us reprodueixi el nou comentari que avui hi he publicat.
No descarto fer-ho altres vegades aquests primers dies.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Bona noticia per la comarca. Molt bona.
Han anunciat que a partir del proper dia 1 d’octubre apareix el primer diari digital, i únicament digital, de la comarca de l’Anoia: el Anoiadiari.cat
Aquesta tarda, a la Sala d’Actes de la Biblioteca, he assistit a l’acte de presentació.
Una brillant conferència d’en Saül Gordillo ha estat l’acte estrella de la presentació, i he de dir, molt clarament, que malgrat els desacords que tinc amb en Saül i el seu bloc, no em dol reconèixer que avui ha estat brillant, ha demostrat la seva vàlua, i que he estat d’acord amb el 95% del seu anàlisi i presentació.
La voluntat de l’Anoiadiari.cat és obrir camí i ser referent en una comarca que és molt activa en la catosfera, però sempre des de iniciatives personals i aïllades. Ja era hora que aparegués algú amb voluntat de crear unions i sinergies: de crear xarxa.
Bones, molt bones, les vibracions que m’ha transmès aquest naixement digital.
Li cal a Igualada, li cal a la comarca, li cal al país.
Donaré el meu suport incondicional a la iniciativa.
Molta sort Anoiadiari.cat !!!

Salut a tots !!!!

Collonades Anoienques...

2008-09-23T23:43:00.003+02:00

Us faig saber, benvolguts amics, que un servidor es veu amb cor d’obrir un altre bloc per aquesta catosfera. Bé, si he de ser sincer, encara em veig amb cor per un tercer.
Però anem pas per pas, avui toca presentar un nou bloc que ha nascut amb la voluntat de parlar de les coses més properes al lloc on visc i que tinc l’honor i la desvergonya, d’haver agafat el seu nom per repartir collonades 2.0
Son les Collonades Anoienques.
Sabeu que, com sempre, hi sereu benvinguts, amics.

Salut!!!!

Richard Wright

2008-09-16T12:42:00.004+02:00

Avui m’he llevat amb una mala noticia.
Ha mort en Richard Wright, el teclista de Pink Floyd.
El trobaré a faltar i molt.
Pink Floyd és un dels meus referents musicals, i per la historia de la música, un dels més grans, obrint la música a nous conceptes amb el seu so únic i les seves creacions trencadores, sempre cercant alguna cosa més que música.
En Richard n’és fundador des del primer dia, l’any 1966, estudiant arquitectura en la Regent Street Polytechnic de Londres, junt amb dos companys peculiars, Roger Waters i Nick Mason. D’aquella unió més la d’en Syd Barrett, naixeria un dels millors grups de tots els temps.
El so dels teclats d’en Richard ha estat sempre imprescindible dins l’atmosfera que Pink Floyd ha creat amb les seves creacions. Aquesta atmosfera, aquesta unió de sons que els fan inconfusibles.

Veig que el youtube ja es succeixen els homenatges a en Richard Wright. Potser aquest és el que està millor. Un bon recorregut d'imatges...

Segur que en el més enllà gaudiran de bons directes...

Salut per els que seguim al regne dels vius!

Copa Catalunya, Guardiola... i les males intencions

2008-09-09T23:52:00.004+02:00

Bé, sembla que és un dels temes del dia... com que darrerament en el nostre país no hi passa quasi res i no tenim pas problemes realment importants... parlem de la Copa Catalunya.
Bé, primer de tot, vull deixar molt clar, RE PE TEI XO, molt clar, que no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre. Una més, i no la mereixen.
Dit això, i si cal, ho torno a repetir, no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre, vull puntualitzar un seguit de coses.

- D’aquesta decisió d’en Guardiola... n’han de sortir comentaris carregant els neulers amb en Laporta? Els incomprensibles i constants atacs del Grup Godó (i anomeno aquests per haver-s’hi destacat, però no pas per ser els únics) també se’ns han contagiat? Aquesta decisió d’en Guardiola ha de servir per seguir matxucant a en Laporta?
Sí oi, ens passarem tot l’any culpant-lo de tot, oi? Segurament el fracàs de l’Estatut també li podrem encolomar... oi?

- Algú repetirà, gaires vegades més, que el Barça no ha esta capaç ni de portar 7 jugadors del primer equip com ho ha fet l’Espanyol? Algú d’aquests, dirà que l’Espanyol té quasi la totalitat de la plantilla disponible i, el Barça, ni que Guardiola hagués convocat a tots els disponibles, només n’hauria convocat a 6 ?(Valdés, Pinto, Sylvinho, Eto'o i Dani Alves). Algú sap que la resta està jugant amb la seva selecció? O sí que ho sabem però, si ho obviem, l’atac sembla més cruel?

- Algú dirà que en Guardiola sap el que li espera, en tones d’hostilitat, aquesta propera temporada i que, egoistament si voleu, no vol arriscar els únics 6 jugadors que no corren risc de lesionar-se (tots els altres van jugar dissabte i jugaran demà) aquesta setmana? Algú dirà que el partit, a més, es juga en un camp de gespa artificial i que aquest fet, com sabeu, augmenta el risc de lesió en esportistes que no hi competeixen mai?

- Algú d’aquests que, ara sí, barregen política i esport per criticar, ho seguirà fent per denunciar que si ara es pot jugar la Copa Catalunya és per que ens neguem a barrejar política i esport., donant suport, exigint políticament, el dret a competir?

- Algú donarà voltes al fet que la competició de la Copa Catalunya fa pena des de fa temps i que, si no es replanteja seriosament, la matarem (una cosa més!) nosaltres mateixos? O és que una competició seriosa es juga quan manquen TOTS els jugadors internacionals?
Algú recordarà també que, la Selecció Catalana, juga sempre també quan els internacionals no hi poden assistir?
Algú recordarà que tots dos esdeveniments son competència de la Federació Catalana?
Algú recordarà la greu crisi que pateix aquesta federació? Algú recordarà les escandaloses darreres eleccions? Algú recordarà que el darrer president va deixar el càrrec en la meitat del seu mandat per decisió pròpia?
Algú argumentarà que potser totes aquestes causes afavoreixen que no es dediqui el temps mínim necessari a buscar la formula de que no fracassin els esdeveniments que organitzen?

- Algú va criticar que en Pere Gratacós no convoqués a en Bojan pel darrer partit de la Selecció, amb el covard argument de no molestar als de sempre? I per no convocar (ni convocar!) a l’únic jugador català realment compromès amb la selecció? Jo sí, aquí. I mireu quina cosa, ara hi torno.
I no tinc temps, ni ganes, per més. Avui no volia parlar d’això, però és que m’he atipat de sentir arguments falsos, mitges veritats interessades i ganes de linxament.

Malgrat tot lo exposat, no vull acabar sense dir que ho sento en l’ànima per la gent de les Terres de l’Ebre, que ells, justament ells, no s’ho mereixen per res del mon, i és precisament per ells, que crec que en Pep Guardiola s’ha equivocat GREUMENT.

Al seu (comprensible?) pensament egoista, li ha mancat pensar en els catalans de l’Ebre i voltants. Estic segur (vull creure) que si hagués pensat en ells, la seva decisió per avui seria diferent, ni que amb ella s’hagués arriscat de manera innecessària en la persecució del seu objectiu, que no és altre que guanyar la Lliga i evitar que se’l mengin.

Salut companys!!!

La Travi

2008-09-09T00:44:00.004+02:00

1978.
Tenia 10 anys.
Quina Espanya aquella, en plena transició.
Torredembarra.
Un grup de gippie’s decideix muntar un bar (La Traviesa, La Travi com li diem sempre). Agafen un terreny d’un d’ells (el propietari del bar fins avui) i construeixen una casa de fusta. Des de el primer dia, hi destaca la llibertat del bar, on tothom hi és benvingut i ningú hi es qüestionat.
I la música. En Jota, el propietari, té una de les millors col·leccions de vinils d’Europa. M’hi vaig entretenir remenant, ara farà uns deu anys, i és simplement impressionant.
Vaig conèixer el bar cap a l’any 84 o 85. Estiuejo a uns 10 o 15 kilòmetres de Torredembarra i quan en Xavi, un any i pico més gran que jo, un amic d’aquells que costa de trobar i que dura per sempre, va tenir el carnet de cotxe, varem descobrir La Travi. Innumerables son els viatges que hi fèiem a diari, amb aquell R18 familiar... ple a besar, (d'amics i fum, molt fum, verd i espés) amb Kortatu sonant a tot drap a l’anada, i Pink Floyd embruixant-nos en la tronada.
Quins anys... déu meu!, quins records...
Doncs bé, des d’aleshores no hi he deixat d’anar cap estiu. Cap. La colla d’amics es va desfer, que no oblidar, la vida ja ho té això. Varem començar a treballar tots, varen canviar de lloc d’estiueig la majoria, etc... però jo no he fallat cap estiu. Hi he anat amb la càlida companyia d'un llibre, amb d’altres amics, amb la meva dona, quan la vaig conèixer, i ara, hi vaig amb dona i nens.

La Travi no ha canviat. Han canviat les cares que hi trobes, altres cares, sols han envellit, han canviat les companyies i les circumstàncies personals, però La Travi és allí, igual que el primer dia, un oasi on, assegut en els seus particulars balancins, veus transcorre la vida envoltat d'oliveres centenàries, sense angoixes, gaudint sense preocupacions de la música, la companyia i la tranquil·litat. Quan ets a La Travi, res et preocupa lo suficient per destorbar el plaer de sentir-te viu i assaborir-ho amb calma.

I els diumenges, a dos quarts de deu, concert. Música en viu, de qualitat, on tots els grups que hi passen senten la màgia i la química que desprèn... un espai diferent, únic, on el públic va dels dos anys als setanta o més, una barreja de persones i històries que embruixen als músics. Rock, Blues, música experimental, psicodèlia, però sobre tot Blues, amb el seu esperit fonent-se amb el de La Travi.
2008.
Ara tinc 40 anys, i La Travi 30.
Un plaer i un luxe poder-hi anar amb els nens, poques experiències els ajudaran a obrir-se als sons i les sensacions com aquell petit escenari envoltat de gent diversa unida per la música.
Avui sorprèn molt aquest espai, envoltat per blocs i blocs de turístics apartaments, senzills, petits i cars. La Travi és l’Oasi de la Costa Daurada, immutable a la follia constructiva i turística, resistint impassible, amb la mateixa cara i esperit que fa trenta anys.
Si mai aneu a Torredembarra, no perdeu la ocasió de perdre-hi una tarda, amb un llibre a les mans, o amb companyia agradable, la calma i autenticitat del lloc us farà feliços.
I si voleu probar si soc aprop, aviseu-me via mail, que compartiré l'estona amb vosaltres. Val la pena.

Salut amics!!!

Reagrupament Independentista

2008-09-08T14:53:00.003+02:00

Aquest matí hem pogut llegir a l’Avui l’article conjunt que confirma la notícia.
No puc negar que en Uriel Bertran encara m’aixeca molts recels, no ho puc evitar, però la meva confiança amb en Carretero i el seu equip és absoluta.
Passem pàgina i aprofitem la nostra força. Cal començar, decidits i ferms, el camí cap a la Independència.
La primera passa, està donada.
Cal moure’s, cal començar a caminar, cal cercar complicitats i ajuntar esforços vers l’únic objectiu que no admet renúncia: la Independència. Només sent plenament, trobarem el millor de nosaltres.
Esperem que la fusió dels renovadors a ERC, sigui el fonament indispensable per retornar el partit a la dignitat republicana d’on mai hagués hagut de sortir.
Centenars de milers d’ex-votants ho esperem... el país necessita aquesta força. Que els militants d’ERC ho facin realitat lo abans possible, no ens podem permetre més errors ni més pèrdues de temps.

Salut companys!!!

Tornada...

2008-09-08T00:40:00.001+02:00

Bé… vacances… ja son història.
Aquest any, a diferència d’altres, he fet senceres les tres setmanes. Ni trucades, ni mails, ni problemes, ni urgències, res ha pertorbat el descans. Ja tocava!!!
I m’han anat d’allò més bé. Calia. Ara bé, tanta calma m’ha fet fracassar en dos objectius que tenia: dedicar-me al bloc i deixar el tabac.
L’ordinador no l’he engegat cap dia. Ni un. Vacances totals. I tot i que al Primeres collonades li calia una mica d’atenció, dono per bo el descans absolut.
Desconnectar, cal fer-ho, de tant en tant, oxigena.
Ara bé, la desconnexió no ha estat absoluta, doncs no he pogut evitar fer un seguiment diari de la catosfera des del mòbil. I m’ho he passat d’allò més bé. El Bloc Gran s’ha convertit, des de el primer dia, en un bloc capçalera. Hi brillen amb llum pròpia els tres companys “estrellats”, en Manel Bargalló, en Josep Sort i en Joan Arnera, acompanyats pel mestre, Enric I. Canela. Reflexió, debat, iniciatives i descobriments, com el d’en Moisès Martí, i el seu Directes a barraca. Molt nivell que ha de transcendir el bloc i concretar-se en accions i iniciatives concretes i palpables. Felicitats a tots!
També m’ho he passat molt bé amb en Dessmond i la seva sèrie sobre Mallorca. Senzillament admirables. He trobat a faltar els meus dos referents principals, en Elies115 i en Joan Arnera, però m’alegro que hagin pogut desconnectar i que ja tornin a estar actius. Son senzillament imprescindibles.
M’alegro també de l’aparició d’un nou blocaire, company i amic, amb qui discrepo i coincideixo, i que espero que la catosfera li eixampli les perspectives i que deixi anar el millor d’ell. És l’amic Daniel1714.
I per la resta, doncs ja ho he dit, no he estat capaç ni d’intentar deixar el tabac. He estat prop de provar-ho, però no he tingut la valentia per fer-ho. Hauré de reaccionar aviat, i aquest cop, sense excuses.

Salut amics!!!

Memòria

2008-07-28T10:30:00.001+02:00

Avui, l’amic i company Elies fa un post dels que fan posar els pels de punta.
És un post de denúncia, és un post per reclamar justícia.
Els pobles no som res sense memòria.
Els pobles som, precisament, la suma de moltes memòries.
El que denuncia n’Elies però, clama al cel.
Els fets denunciats son una prova per a tots nosaltres. Si com a poble no sabem respondre amb uns mínims de dignitat, és que no som res, és que no mereixem res.
El mínim exigible és mostrar (amb fets!) el respecte que ens mereixen els milers de combatents que van deixar la vida en aquells turons, defensant una idea de país i uns valors que formen part del nostre ADN nacional.
La urgència de la denúncia rau en que si no reaccionem amb rapidesa, serà tard. No reclamem el més que merescut reconeixement, homenatge i respecte, estem denunciant un fet que, lluny de restituir dignitats, porta a la destrucció de la memòria, a la manca total de respecte i al més lamentable menyspreu als que van donar la vida per el nostre present, sacrificant-ho tot i donant fe de com la valentia i honor en la defensa d'unes idees, son més importants que els egoismes i vanitats personals.
Que ni una excavadora profani el descans dels qui van lliurar la seva vida per nosaltres.
I un cop aconseguit això, posem en marxa els mecanismes per a que tothom conegui la Història, i puguem donar als combatents, el respecte i l'honor que els hi pertoca.
Llegiu al post d’en Elies.
És llarg, molt, però del tot necessari per conèixer els fets.
Una complerta lliçó d’Història.
I feu-vos ressò de la denuncia, participeu activament per evitar un atac a la memòria i a l’honor dels que van morir per millorar el nostre futur.
Si no evitem fets com aquest, és que no som res i res mereixem.

Salut companys!!!

La resposta del 37 maleït

2008-07-24T14:41:00.003+02:00

En les darreres eleccions per la Presidència d'ERC, en Puigcercós va treure el 37 % dels vots d'una militància miop.

En el darrer vot de censura a Can Barça, en Laporta, només va treure el 37% de suport. Malgrat ser suficient per evitar que el vot de censura prosperés... el resultat va ser injust i curt, i les conseqüències, sabudes.
El PSOE ha celebrat aquest any el seu 37è Congrés.

Aquest any ha fet 37 anys del cop d'Estat d'en Tejero...

Manquen 37 dies per acabar les meves vacances... i encara no les he començat!!!

Salut companys!!!

* Per a més informació al voltant del 37... al diari Avui

Pregunta (curiosa): 37, la xifra maleïda, a on?

2008-07-23T23:26:00.003+02:00

Ens posem el vestit d'estiu, és a dir, ens treiem el vestit, i us proposo jugar una mica.
Rumiarem... en el darrer mes, hi ha una xifra que ha estat determinant en dos temes completament diferents (o no).
La xifra (maleïda) ha estat el 37.
Sabeu dir-me en quins dos moments ha estat clau?

Salut companys!!!

(demà, la resposta)

Agonitzant… (mai no sabré)

2008-07-22T01:48:00.004+02:00

Dies de silenci catosfèric… uns silencis més... i van...
Ha estat dur aquest any.
Dur i llarg.
Parlo d’any, però hauria de parlar de temporada, de la temporada que arrenca cada setembre.
Laboralment, ja ho sabeu: molta feina, massa. Sempre em queixo del mateix, ho sé, però es que em sento realment cansat. Estressat. Vaig iniciar la temporada després de fer dues setmanes i poc de vacances a l’agost, i des d’aleshores, poca cosa, de festes és clar. He treballat quasi bé tots els caps de setmana (una mica dissabte, una mica diumenge), tots els ponts i alguns, uns quants, festius dels que la majoria anomena assenyalats (l’11 de setembre, 1 de novembre, 6 de desembre, Sant Esteve, el dia 1 de gener, l’1 de maig, Sant Joan...).
Estic cansat, em costa rendir, i ja fa setmanes que em dosificava les poques forces que em restaven per arribar al 25 de juliol. Però divendres passat, la situació va fer un altre tomb, i no podré començar les vacances fins el dia 1 d’agost. Així que no tindré més remei que tornar a refiar de que apareguin aquelles reserves ocultes que sempre ens venen a socórrer. Serà dura aquesta setmana extra per inesperada. Agònica. Hauré de re-mentalitzar-me. Però ho faré. Només fent l’últim esforç a ple rendiment m’asseguraré una tornada el 26 d’agost amb certa normalitat. No pot quedar res pendent.

Personalment, l’any ha estat força positiu. Gràcies a déu (o als déus) la família ha tornat a esdevenir el coixí on aixoplugar-se, recuperar l’alè i carregar-se de l’energia positiva (l’amor) que tot ho pot.
A més he entrat al “club” dels 40 sense grans traumes, si més no per el moment.

Nacionalment, l’any ha estat fotut. Molt fotut. No és que seguim ficats en el forat on érem l’estiu passat, és que hi estem més enfonsats i bruts de merda que mai. Ha estat una temporada on perdre ha estat la constant. La sensació és de perdre totes les batalles. Derrotat. En totes les comtesses m’he sentit derrotat. I el pitjor de tot és que, aquest cop, les batalles, els enemics, son a casa. Som nosaltres. Son els que, en teoria, haurien de ser dels meus. Traïció, es sol anomenar quan el que colpeja és un dels teus. No ho puc entendre... Mai no sabré.
ERC (perdó, Esquerra) ha regalat el poder als botiflers. Van treure un dels pitjors resultats de la seva història, però Esquerra i els papanates de Iniciativa, van demostrar que son liderats per uns imbècils integrals, que se’n deixat entabanar de tal manera que, encara ara, no se’n adonen. I probablement, no se’n adonaran mai.

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
Em sap greu parlar d’aquesta manera, però algú que s’ha empassat els arguments dels Montilla’s, Ferran’s, Zaragoza’s, Iceta’s and Cia., i encara ara defensin la seva posició, amb la pobresa intel·lectual de només saber argumentar-ho amb els arguments d’ells, és que son uns idiotes integrals, per no dir paraules més gruixudes.
I em dol en l’ànima, perquè el trenta i no sé quant per cent de militants d’ERC que varen fer possible que la traïció i l’engany a l’electorat que va confiar en ells, persisteixi més temps, son també uns idiotes de cap a peus. Idiotes políticament parlant. I conto amics entre aquests idiotes, que em perdonin, però les conseqüències de la seva miopia mental alhora de defensar i validar lo indefensable, està fent agonitzar totes les fràgils estructures que el país li va costar tant d’aixecar. Em corrou per dins tanta miopia.

No ho puc entendre... Mai no sabré.
Jesús va dir: “Perdona’ls Pare, no saben el que es fan”. I m’agradaria tenir la serenor d’esperit i la fe en el més enllà de Jesús, però el veure, el patir la destrucció del present i del futur proper que estant permetent, m’encén la ràbia més ferotge que porto dins.
El polític més preparat, el líder que el país necessita per recuperar l’honor, l’orgull, l’objectiu, l’alliberament mental al Síndrome d’Estocolm que patim com a poble, aquest home, en Carretero i els seus, han estat enviats a un segona fila que hauria d’avergonyir als militants de tan dignes sigles, d’ERC. El país no s’ho pot permetre. Però ells, lluny d’avergonyir-se’n, s’han deixat convèncer per la pobresa d’uns arguments que els fan sentir importants. Pitjor que babaus.
Idiotes.
Idiotes sense remei.
Només la propera patacada electoral pot fer que s’amaguin avergonyits a casa seva, i hi restin amagats un bon grapat d’anys per redimir la seva miopia nacional.
El país agonitza.
La Generalitat ha esdevingut un vulgar ajuntament, ple de personatges sense més característiques que la baixesa moral (uns), l’autodí (altres) i la incapacitat total per a fer res de profit en la vida per sí sols (de la resta). Una institució amb voluntat d’Estat esdevinguda comunitat autònoma de baix perfil.

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
Un país mancat de mitjans de comunicació a l’alçada, on en nom de mil i una collonades, han destruït (amb traïdoria i nocturnitat) els dos mitjans que havien nascut amb l’objectiu i deure d’intentar cohesionar el país.
Diuen que arrenquen crosta, però en realitat ofeguen amb la crosta de l’invasor l’anima la nació.
Esquerra... déu meu. Quin poc nivell intel·lectual per esdevenir partícip d’un genocidi. Del propi genocidi.
I avui piulen i treuen pit per que en Montilla va plantar cara ahir amb el gran mentider d’en Zapatero.
Rucs. Babaus. Que no veieu que us estant tornar a fer ballar?

Fa una setmana ha començat l’escenificació de la propera sodomització a que serem sotmesos. I sense lubricant, que ara el forat ja es prou gros!
Ha començat la representació de l’incompliment del finançament que marca l’Estatut. Ara venen uns dies en que l’Estat ens negarà lo pactat, en que el PSC farà veure que es quadra, s’enroca. Tant és així que CIU tornarà a fer-li costat, i quan tot sembli perdut, entre PSC i CIU aniran a Madrid, en una reunió clau pel país que en diran (situació d’emergència), i trauran a darrera hora una pacte no del tot dolent, lluny del que reclamava l’Estatut, però vist com estava tot, molt millor, però molt, del que teníem.
I Esquerra dirà... veieu, la puta pluja fina a fet que en Montilla es revelés contra el PSOE i exigís un finançament més just. Si no fos per la influencia d’Esquerra...
I la majoria se l’empassarà sencera aquesta nova enredada, amb els pantalons en abaixats i el cul ben depilat, i sense lubricant, i gaudint... ara, a la majoria, ja els hi agrada que els donin pel cul... el forat ja està donat i no hi ha dolor, només hi ha un estrany plaer... i és que el Jòssse és tant maco...

L’Independentisme creix. Cert. I per això tota la maquinaria “sociata” s’ha posat en marxa, a plè rendiment, per deixar-nos sols, aïllats. Per més que creixem, si ens aïllen, esperen que ens fonguem com ho fa un glaçó en aquests dies...
Necessitem eines per protegir-nos de l’alienació mental a que estem sotmesos.
Ho hem vist darrerament, no cal anar gaire lluny.
Resulta que lo normal era voler que Espanya guanyés l’Eurocopa. Els arguments eren variats. Hem estat bombardejats subliminalment. Que si era una Espanya diferent, que si hi havia catalans, que com que no tenim selecció, aquesta és la nostra, que si jugaven tant bé, que si...
La setmana passada, algú va dir una veritat sobre el President de la Generalitat. Va dir que maltractava la llengua del país que representa, perquè és incapaç de parlar-la amb un mínim de correcció. L’endemà, un servidor defensava les paraules d’en Puig, amb el simple argument de que son certes. Ho feia amb gent que pensava era normal, i segurament ho son, però flaquegen... em van tractar de fonamentalista. Em van dir que en Montilla era un exemple per la resta d’immigrants. Senyor, senyor, reconec que estic agonitzant, que necessito desesperadament vacances, que ja no tinc paciència, però per la mort de déu, no em poseu d’exemple una persona que porta 40 anys entre nosaltres, que el país li ha donat més oportunitats de les que mereix per qualitats pròpies, que ha estat 20 anys en càrrecs públics , i que tant sols fa un parell d’anys que s’ha sentit “obligat” a fixar-se en la llengua del país que l’alimenta i a dissimular que li importa un rave. Per la mort de déu... que ens hem tornat bojos?

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
I el personatge en qüestió, a més, té la barra de dir que ningú li pot donar lliçons de catalanisme. Ell, que fa dos anys va participar activament en la retallada de l’Estatut que el 90% del Parlament havia aprovat! Hi va participar, no ho oblideu, des del bàndol de l’enemic, del retallador de la nostra democràtica voluntat! Ell, que va negar els nostres drets històrics... lliçons de catalanisme? Per la mort de déu. I el caragirat d’en Carod, fent-ne una defensa apassionada... tant grossa la té el Montilla que tothom se li agenolla amb la boca oberta?
Ens estem convertint en no res, en alienats mentals a l’invasor. L’estratègia d’aquest és clara:

1. Aprofitar la nostra feblesa mental després de centenars d’anys de no ser plens, de no ser sobirans.
2. Cercar l’aliança dels natius curts de gambals.
3. Destruir, mica en mica, sense aturar-se, totes les columnes que ens permeten ser.
4. Aïllar-nos entre nosaltres per evitar que la connexió ens faci forts.

Per això, no vull que els Blocs amb Estrella desapareguin... perquè per més humil que sigui la iniciativa, posa el seu granet de sorra per a que els ciutadans conscients del país no ens sentim tant sols, no ens sentim tant aïllats. És una eina més per reforçar els nostres vincles, un punt de trobada per compartir, per fer-nos forts, per canalitzar iniciatives, per denunciar renuncies.
Aquesta temporada 2007/2008 ha estat nefasta, però no la oblidaré mai perquè m’ha permès conèixer, compartir i aprendre de companys que lluiten per seguir sent, que lluiten perquè el país no s’oblidi a ell mateix, i que son generosos en la seva lluita.
Ha estat un honor participar en la creació del Bloc, i serà un honor seguir treballant amb els companys per prendre totes les iniciatives necessàries que ens ajudin a seguir alliberats dels paranys psicològics que ens amenacen.

Perdoneu la llargària.

Com és evident... estic agonitzant en diferents fronts i, perquè amagar-ho, una de les raons (no pas l’única) de l’existència d’aquest bloc és permetre obrir la vàlvula nacional i deixar sortir el vapor que provoca tanta impotència i soledat nacional...

No sé si tornaré a escriure abans de vacances, ni durant aquestes. Així que, permeteu-me que us recomani les adreces imprescindibles de visites diàries... els darrers posts i articles no tenen pèrdua.
Elies115 (destaco 2 posts per sobre la resta: Una certa idea de país i Si mai jo m’oblidés de tu...)
El gran Joan Arnera (i els seus articles els diumenges al Bloc Gran).
Des de l’exili (en Manel encara hi escriu alguna cosa) o també els seus articles en el Bloc Gran)
Josep Sort (espectacular la seva activitat d’escriptor i viatger) i també els seus articles en el Bloc Gran)
Reflexions en català (en Marc sempre incisiu i aportant visions diferents).
En Dessmond i el seu Itching like grass, un gran mestre blocaire i activista exemplar. És a tot arreu.
En Joliu, darrerament amb poques aparicions, però com sempre, brillants. Que em perdoni ell especialment per fer tant escandalosament llarg aquests post. Com que ell segur que no haurà arribat fins aquí, prego que algú li faci arribar les meves és sinceres disculpes. Té raó.
Els Cimera, darrerament també amb una activitat més pausada, però originals i clars, amb uns enllaços com ningú té...
I els clàssics, un recuperat Partal després d’una posició parcial totalment incomprensible (per a mi) envers RCat, tant en el seu bloc (Mails per a Hipàtia i el Mail Obert de Vilaweb), en Víctor Alexandre sense defallir mai i estant en totes les que s’ha d’estar, un Ricard Biel interessantíssim que espero estigui en silenci per vacances, i una Àstrid Bierge intermitent però sempre punyent.

Durant aquest llarg post, no ha parat de sonar en el meu cap una cançó d’en Llach que feia moltíssim que no escoltava, així que si voleu, podeu escoltar-la aquí.

Salut companys!!!

"(...)
Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

(...)
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne
als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.
En nom de qui, perdó? "

Diumenge... no us quedeu a casa

2008-07-04T00:12:00.002+02:00

Salut companys!!!

Curiós...

2008-07-02T23:49:00.004+02:00

Avui he rebut d'un company, un mail (reenviat) que diu el següent:

Gran reflexió.

La veritat és que, pels no avesats en economia, després de llegir aquesta argumentació, la sensació de que ens prenen el pel és bestial.Espero que algú que hi entengui llegeixi això i m'ho expliqui...

Des de que ho he llegit que hi dono voltes... necessito que algú m'ho expliqui.

Salut companys!!!!

IDIOTES...

2008-06-29T11:56:00.000+02:00

Fa dies que no escric res. Molta feina encara fins la setmana vinent, i certa saturacio i depresio nacional despres de diverses derrotes, m'han portat al descans blocaire.
Aquest mati he fet una aturada laboral i soc a la platja, amb la familia.
Acaba d'aterrar a les meves mans una Vanguardia del dia, i acabo de llegir l'article del que mal que em pesi, es el president de la Generalitat, del meu pais, es suposa.
Titol: "Por que quiero que gane Espana".
Hi ha dos coses a la vida que em sulfuren especialment:llegir estupideses i que em prenguin per idiota.
Aquest senyor, perdo, aquest idiota, aconsegueix les dues en pocs segons.
IDIOTA.
IDIOTA.
IMBECIL, que diria el company Arnera.
I per IDIOTA i IMBECIL el capullo que tinc al davant, a escasos 4 metres. El fals d'en Ridao. Gracies carallot per permetre que un espanyolista IDIOTA com aquest sigui el meu president. Gracies cabron de merda, per utilitzar amb tridoria el sentit del meu vot.
Si no tingues els meus fills al costat i tu la teva filla, m'aixacaria de la tovallola i et fotaria una patada al cul.
Per IDIOTA. Per trair-me. Per utilitzar el meu vot (i tants d'altres) per fer president de Catalunya a un espanyolista incult.

Salut companys!
Bon diumenge!
Vaig a fer un bany a veure si rebaixo la temperatura de la meva sang.

* Perdoneu el redactat, pero escric des de la tovallola amb la BlackBerry, i accents i d'altres es complicat.

Militància i Votants d'ERC: molta distància (...segur?)

2008-06-12T00:32:00.004+02:00

La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran després de que RCat hagi perdut? Evidentment sí. RCat´ha despertat i desperta la simpatia dels vots (350.000) perduts, i això que exposo, entre d’altres, així ho indica.

- Si algú ha seguit la campanya d'RCat, sabrà que en les xerrades fetes per tot el territori per en Joan Carretero i la Rut Carandell sempre hi assitien molts no-militants, encara que en moltes seus locals l’entrada els hi estava vedada i això no ha estat possible. En la xerrada a Sarrià, per exemple, hi havien més no-militants que militants.

- La quantitat de militants reagrupats i simpatitzants de Reagrupament (no-militants) també és una dada molt significativa en aquest sentit.

- Si algú ha intentat sentir el que es diu al carrer o el que s’ha escrit majoritàriament per la catosfera, també sabrà que el suport i il·lusió per les idees renovadores d'RCat era , i és, clarament majoritari.

Després de dissabte, és clar que dins el partit aquest sentiment no ho és de majoritari, ni molt menys, ja que RCat sols té un 27%. Però aquesta dada, tot i ser molt clara, demana ser gratada, analitzada.

- Aquest 27% és fruit de que RCat neix fa poc mesos i amb el suport de tant sols 24 militants. És a dir, és un increment de 0 al 27. Déu n’hi do!

- Durant la campanya no se’ls hi ha facilitat (a RCat) un cens amb dades dels militants, impossibilitant així anar-los a buscar i poder explicar el missatge sense interferències.

- Els mitjans de comunicació l’han marginat descaradament. Han intentat, sense disimular ni una mica, condemnar-los al silenci.

- L’aparell del partit s’ha bolcat amb pressions continues i milers de trucades (ells si tenen les dades) per intentar escampar mentides sobre RCat i assegurar-se vots. Tenien una llista de votants dins la militància, i va fer mans i mànigues per insistir a diari i controlar no disminuir-la.

- La diferència econòmica en la despesa de campanya és abismal, i fa avergonyir imaginar de on ha sortit el finançament de la campanya en les candidatures continuistes.
- El PSC/PSOE, amb tot el que significa de tàctica, influencia en tots els mitjans i opinadors que s’arrossega per la premsa, radio i televisió, i possibilitats infinites de fer córrer falsedats o generar noticies favorables al continuisme (Putxi), s’hi ha bolcat.

Però hi ha més factors que distorsionen el resultat, i un element, que crec que el distorsiona irremediablement, i per tant també les conclusions que molts hem extret, és que aquest procés electoral, aquest sistema, té un error. I a més, greu. Aquest sistema dona la opció a que el resultat sigui molt obert, molt poc clar, dificultant així el poder seguir una línia estratègica clara, ben definida, coherent en ella mateixa, decidida i valenta. Alguns m’argumenten que obliguen a la unitat, a l'acord, i és cert, però aquest acord s'ha de buscar abans del resultat final, si el que és vol és dotar-lo de la màxima força.

Per què? Doncs per que si es presenten més de dos candidats, provoca que el guanyador tingui un suport insuficient respecte al global de la militància. Un 37% és un suport baix per fer camí els propers 4 anys. I si a més, el candidat que ha guanyat té com a prioritat màxima (i única) ser al davant, encapçalar i prou, mostrant la seva feblesa ideològica, provoca que el rumb sigui, si cap, més poc consistent i erràtic que com fins ara.

Fins i tot els que l’han votat i ell mateix, reconeixen que s’ha de produir un canvi, però és evident que no tenen clar com fer-lo. Tranquil, el defineixen, no puc evitar que aquestes definicions em recordin la cèlebre frase de la pluja fina.
Ara resulta que estan oberts a tot. Tenen tant clara la seva ponència, que estan disposats a refer-la. No seria la primera vegada que presenten una cosa i després comencen a afegir-hi esmenes a tort i ha dret per acabar amb un document ple d’incoherències.

Aquesta setmana, plena de reunions buscant “unitat”, hauria de ser plena de reunions, sí, però reunions per a buscar el suport de les candidatures perdedores de cara a la lluita final, la segona volta. La recerca d’unitat, de proximitats, hauria de ser per preparar aquesta segona volta, la bona, i que un dels finalistes guanyes amb l’autoritat necessària (almenys un 51%) per a poder desenvolupar amb tota la fermesa el programa, la ponència estratègica, decidida ja o negociada.

En Carretero fa setmanes que ho diu, la direcció es va decidir per aquest sistema a correcuita i per que no eren capaços de veure res més que dos candidats (en Carod i en Puicercós) lluitant pel control del partit. És van fabricar un terreny de joc per poder fer el duel final, a vida o mort. Ni se’ls va acudir de que a ERC, com en la vida, hi ha mot més que ells dos. No van imaginar, no van saber preveure, que podien presentar-se tres, quatre o cinc candidatures més. Així de preclars i preventius son. Així fan les coses, i així va des de que manen de debó (o haurien de fer-ho). Viuen en la superficialitat i en el dia a dia. Supervivència. Saben que volen la Independència (o això diuen) però no tenen ni la més punyetera idea de com arribar-hi.

Neurones... el principal problema d’ERC és la manca brutal de neurones que hi ha en la direcció.

No m’estendré més en l’explicació del sistema actual i la lògica i benefici de la segona volta, doncs en Villatoro, per exemple, i d’altres, ho expliquen abastament.

En fi... que sí, que la militància s’allunya de l’electorat, però no tant lluny com semblen indicar els resultats de dissabte. Amb un "combat" més d’igual a igual, i amb un sistema d’elecció de càrrecs més lògic, mes pensat, el resultat final seria un altre i, el més important, seria molt més clar. Sabríem, del cert, si ERC comença quatre anys de decadència clara (Putxi) o optava per un veritable canvi d’estil (Carretero). Ara, ens quedarem amb un continuisme que vol canviar (eps! només una mica) i que no té ni punyetera idea de com fer-ho.

Tornem fer la pregunta inicial:
La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran?

Sí, molt gran, però ni molt més tant com sembla a primer cop d’ull ni tant com seria si el procés electoral s’hagués fet com era més lògic, com el sentit comú i el bé del partit demanava.

Salut companys!!!!

Papa, encara vull ser petit

2008-06-08T10:24:00.002+02:00

No hi ha res que m’ompli més que el poder gaudir dels meus fills. Mai hagués imaginat que et poguessin aportar tant. Son unes emocions i un amor que no em veig capacitat de poder explicar. Suposo que els que heu tingut la sort de ser pares, m’entendreu.
És clar que tot no son flors i violes. Pateixes, plores i t’enrabies. A voltes, et deprimeixes quan veus que no ho fas tant bé com voldries. Els fills son també una prova d’humilitat, un mirall on hi veus el millor de tu i, també, tots els teus defectes.
El petit té quatre anys i mig. A voltes em fa enrabiar molt, perquè és un bon trapella. Intentes raonar-hi, ja t’he edat per poder-ho fer. Li expliques que ja s’ha fet una mica gran, i que no pot reaccionar com un nen petit. Seblaque no t'escolti, però ho fa.
La setmana passada, em va deixar ben parat. Havia deixat la seva habitació totalment destrossada. No s’hi podia ni entrar. Tenia totes les joguines per terra i havia buidat la roba dels armaris, escampant-la per tota l’habitació. Li vaig manar de recollir-ho ràpidament. S’hi va negar. “Ho reculls tu” repetia entossudit. Em vaig enfadar molt i li vaig tornar a repetir que ell ara ja era gran per saber que havia de recollir-ho tot i que també era conscient de que el papa i la mama tenien molta feina per rentar i plegar la roba, i que no podia tirar-la d’aquella manera. Ell sabia que el que acabava de fer no esava bé, aquesta és una de les diferències entre ser gran o petit. Al cap d’una estona, i després de recollir una bona part de les seves joguines, va seure al meu costat molt seriós. Va començar a xerrar d’una manera molt madura, va analitzar el que jo li havia dit, raonant-ho, i intentant fer-me entendre el seu comportament. Tot convençut, va acabar el seu discurs dient-me: “ papa, ho he estat pensant, i jo, encara no vull ser gran”. Té quatre anys, i es resisteix a començar a assumir responsabilitats. Haurem de tenir-hi paciència, però ha d’aprendre a -les. És la vida.
Ahir, vistos aquests resultats, he tingut la mateixa sensació amb la decisió de la militància. Es resisteixen a fer-se grans. Puigcercós i el seu aparell els ha convençut de que encara son petits, de que no poden ser grans, de que és necessari viure en l'ombre d'altres.

En Carretero explicava el divendres que en Puigcercós havia dit, sense enrogir, que ERC havia nascut en la oposició. És dur saber que, qui ha de dirigir el partit, no és conscient ni del seu inici. ERC va néixer... liderant, marcant camí. No ens feu creure que som petits... és fals.
Esquerra, la seva militància, no ha sabut assumir la responsabilitat que el país els hi demanava. Esquerra ha decidit que encara volen ser petits. No volen convertir-se en el partit majoritari que el país necessita. Hi tenen tot el dret. Ha estat una decisió democràtica. Això no treu, però, que jo estigui convençut de que és un error de gran transcendència que pagaran molt car durant molts anys. Han defugit la responsabilitat. És més fàcil ser petit, però no és el que tocava.
La militància ha parlat, coaccionada o no, enganyada o no, però ha parlat. No volen ser grans, no volen ser ERC, volen ser Esquerra. Han decidit que no volen tornar a el que han estat des de el seu inici, un partit majoritari, que marqui el ritme, les formes, e camí. Prefereixen tornar a ser petits. Tornar a tenir dotze, tretze o catorze escons al Parlament (o vuit o nou) i compartir Govern amb el cosinet gran, que els hi prendrà les decisions per ells.
És trist, per que el cosinet no és tal, és només un cosinet polític, no de sang. El cosinet és aquell que els vol immadurs i submisos al seu costat.
Dia trist per ERC, dia trist pel país.

Ara bé, Reagrupament, malgrat la derrota electoral, ha guanyat. És una victòria moral, d’aquelles que si tu vols no serveixen per res, però per a mi és una victòria per què ha demostrat que sí és possible aglutinar la il·lusió d’un poble. Sí Rcat avui hagués guanyat, el país s’hagués bolcat amb el partit i ERC hagués fet Història. Història de la gran. Altre cop serà, ara sabem que és possible.
S’ha guanyat la batalla (i per golejada) del simpatitzant, de l’elector. S’ha perdut la del militant, ple de estranys suports basats en una teranyina de complicitats, favors i suports, difícils d'entendre des de fora.
Gràcies Rut i Joan, gràcies a vosaltres i a tots els vostres companys d’aventura. Gràcies a aquests 1937 valents, militants que han decidit pensar i actuar a consciència, malgrat la resta de partit els ha mirat com a traïdors. Gràcies per demostrar-nos que un altre camí, el nostre, és realment possible.
Guanyarem, acabarem guanyant. És el nostre destí. Gràcies per apropar-nos-hi.

Salut companys i gràcies a tots els que heu intentat que ERC madurés. Potser més endavant, quan es vegin enfonsats en la merda del seu cosinet, decidiran fer-se grans...

Potser...

VISCA CATALUNYA !!!!

El tren, l'oportunitat, ha passat de llarg.

2008-06-08T00:49:00.002+02:00

Avui passava un tren de gran velocitat de la Història. Passava per l'estació d'ERC, per si hi volien pujar i fer un gran salt endavant.
La militància no ha volgut agafar-lo.
Perd el partit i perd, malauradament, el país.
Gràcies Joan i Rut per haver-me fet tornar la il·lusió.

Gràcies companys estrellats per haver-me retornat l’orgull pel país.

Avui, no vull dir res més.

Salut companys!!!

Capgirar la Història?

2008-06-07T09:56:00.005+02:00

De tant en tant, la Història ens dona oportunitats per a canviar-la radicalment, per a fer-hi un salt, per escriure-la en MAJÚSCULES.
Catalunya reclama aquest salt endavant, aquesta manera diferent de fer les coses. La gent ho espera.

Sabrà ERC i la seva militància entendre-ho? Sabrà ERC convertir-se en l’eina majoritària que el país li demana?
Aquest vespre ho sabrem.
La Història no en dona moltes, d’oportunitats com aquesta.

Carretero i Carandell, Carandell i Carretero.

Joan i Rut, Rut i Joan.

No hi ha un altre camí... avui comptarem els valents que ho sabran entendre.

Salut companys!!!

Recuperar l'estrella (manifest de fi de campanya)

2008-06-06T03:54:00.002+02:00

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

Avui m'han pres el pèl... dos cops!!!

2008-06-04T22:43:00.005+02:00

Cert és que, no hi cap dia igual a un altre. Desconec qui ho va dir, però te més raó que un Sant!!!
I avui m’ha passat que, ves per on, m’han pres el pèl dos cops. Sí, sí, no una vegada, dues!!! El primer cop ha quedat sols en un intent, barruer i ingenu, i el segon, la pressa de pèl s’ha consumat. Del tot. Sense poder evitar-ho, ni tornar enrere.
La primera, a primera hora del matí.
No sé vosaltres, això és molt personal, però un té la sana costum (o no) de tant bon punt em llevo del llit anar a seure una estona a Can Roca, bàsicament per despendrem de les restes del dia anterior... i començar, realment de nou, el nou dia. Ves per on!
Can Roca és, a més, el meu segon despatx de casa. Hi tinc un petit tamboret, amb una bona base, que és senzillament perfecte per a posar-hi la ràdio i algun llibre, revista o diari (he de confessar, i ho faig molt fluixet, que fa una mica de vergonya, així que, ja ho sabeu “shhh”, que moltes vegades el tamboret també és perfecte per a posar-hi el portàtil i aprofitar el moment per arrencar el dia 2.0).
És una estona molt meva, en estricta intimitat, que em permet fer aquell reset tan necessari. Buidar físicament i començar omplir mentalment.
Avui però, escolto a la ràdio que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Canvio de Can Basté a Can Basses i torno a sentir que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Dues notícies calcades, calcades fins i tot amb l’afegitó/filtració: “gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”.
Olè!!! Gràcies Sr.Montilla!!! Gràcies Sr.Maragall!!! Gràcies Sr.Zapatero!!!
Gràcies per prendre’ns el pèl d’aquesta manera tant descarada!!! Però que s’han pensat que som imbècils!!! (Qui s’han pensat que som!!!, diu el Pujol del Minoria Absoluta)
Gràcies, PSC/PSOE, per pensar-se que som imbècils, talment com els vostres votants, perquè heu tornat a equivocar-vos. Aquí això no val. Us adreceu a militants i simpatitzants d’ERC, i ja us coneixem. Us veiem el llautó.
Friso per la següent notícia, per aquella (o aquelles) que us guardeu per divendres... o per dissabte mateix. A veure que en surt de les vostres privilegiades ments. A veure que passarà, o no passarà, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit. A veure si aconseguiu superar el llistó. Segur, segur, que la teniu apunt, redactada la notícia i tot, per tothom igual, calcadeta, ben preparadeta/preparadetes, i estant allí esperant que algú clicqui “ENVIAR”.

El segon cop que avui m’han pres el pèl, ha estat molt més agradable, i a més, volgut. He anat al barber, que la meva closca necessitava un endreçat. Si a més ho arriben a fer bé, ja hagués estat la hòstia!!! Però ningú em treu el meu moment de “gustera”. Eren les set de la tarda, m’he assegut després d’un dia trepidant de corredisses, per a que em rentessin al cap. L’aigua temperada, ni freda ni calenta, sense molta pressió, mullant-me els cabells a poc a poc, i les mans d’aquella noia, fent-me un massatge suau amb xampú... us ho prometo que ben bé m’adormia. Quin gust... quina son, quin relax!!!

Salut companys!!!

* Ah! I no oblideu que demà tenim una festeta que promet. No hi falteu!!!
I si voleu arribar-hi engrescats, mireu aquesta enquesta de Racó Català, aquesta de Tribuna o aquesta de Vilaweb.

Les dues darreres Copes d'Europa...

2008-06-03T22:30:00.005+02:00

Les dues darreres Copes d’Europa (Londres i París), he tingut el bon gust de celebrar-les abans que es jugués la final. Normalment, dos o tres dies abans.
(Perdoneu, però m’adono que al final encara aprendré a escriure com cal... “les dues darreres copes d’Europa”... hehehe... dit així, ben bé sembla que n’haguem guanyat 7 o 8!!!)
Com que soc força supersticiós futbolísticament parlant (sí, només futbolísticament), sempre he pensat que em va portar sort. A més, te el gran avantatge de que les dues Copes d’Europa (perdó, les dues darreres Copes d’Europa), les he celebrat dos cops cadascuna d’elles.
Doncs bé, anem per feina. Els companys (mai prou estimats) d’aventura blocaire-estrellada hem decidit fer la festa (celebrar-ho) aquest dijous al vespre a Barcelona. Sí, sí, aquest mateix dijous. Així que millor que no badeu... o només podreu celebrar la victòria de dissabte un cop.
Ningú ens podrà acusar de no ser pencaires. Dissabte, el començarem amb la feina feta i apunt per repetir la festa (de la victòria) el mateix vespre, que ja la tindrem ben assajada.
Us hi apunteu?

Salut companys!!!

* Reprodueixo les raons (segur que molts ja ho haureu llegit) que ens han motivat a trobar-nos tots junts i a convidar-vos-hi:

Benvolguts i benvolgudes amics i amigues de Blocs amb estrella,

Estem a punt d'arribar al final del camí que va motivar la iniciativa de Blocs amb estrella. Dissabte vinent, dia 7 de juny, hi haurà la votació per escollir la nova direcció d'ERC, presidència i secretaria general.

Blocs amb estrella va sorgir com un espai comú de tots els blocaires que, des de la nostra llibertat i independència de criteri, compartim el desig comú de renovació a ERC, que representen Joan Carretero i Rut Carandell, els candidats de Reagrupament.

Pensem que Blocs amb estrella ha estat una iniciativa innovadora i molt interessant que ha permès palesar el suport que aquesta renovació té a la catosfera. I ens ha permès, també, gaudir d'un munt d'articles extraordinaris, d'una gran qualitat tant pel que fa als seus continguts com a la seva forma.

Per tot això pensem que una bona manera de començar a acomiadar aquesta "aventura" és fent una festa. I això serà dijous vinent, dia 5 de juny. Aprofitant que tant en Joan Carretero com la Rut Carandell estan a Barcelona, farem una festa, a la que hi assistiran, podrem parlar amb ells i, a més a més, farem públic un manifest final, de valoració d'aquesta experiència i de reafirmament del nostre suport amb la renovació d'ERC que defensa Reagrupament.

Això serà dijous dia 5, al Pepsi Club (Carrer Marià Cubí amb Sagués), a Barcelona. Podeu venir amb amics i amigues, no hi ha cap problema. Només necessitem que ens confirmeu la vostra assistència i, en el seu cas, quants vindreu. Compartirem una bona estona, prenent una copa, escoltant la bona música d'en Quim, que tot i que no té Bloc, dona suport a Reagrupament, podrem escoltar en Joan Carretero i la Rut Carandell i, finalment, llegirem el manifest final de Blocs amb estrella. Tot i que no disposem de recursos "extres", venir a la festa és gratis, i les consumicions seran assequibles.

Per a tots nosaltres, els impulsors de Blocs amb estrella, ha estat un orgull comptar amb la vostra adhesió i suport. La lluita continuarà des dels nostres blocs, però aquest tram del camí que hem compartit ha estat realment interessant i emotiu.

Us animem, per tant, a intensificar, en aquesta setmana que queda abans de les votacions, el vostre posicionament a favor de Reagrupament, a fer arribar fins l'últim racó de la catosfera el nostre compromís i les idees que ens porten a donar suport a la Rut i el Joan. I, evidentment, us animem també a venir a la festa.

Si us plau, confirmeu-nos la vostra assistència a blocsambestrella@gmail.com, o a elies115@yahoo.com, i us informarem del tema horaris (probablement a partir de les 22:30 hores), però, sobretot, us podrem informar si hi ha cap canvi d'última hora (p.ex. per aforament).

Cordialment,

Elies, en nom de tots els companys de Blocs amb estrella
PS: volem demanar disculpes i comprensió a tots els blocaires amb estrella que no sou de BCN, ja sabem que entre setmana no és el millor moment dia per fer una cosa d'aquestes, però havíem d'aprofitar la presència d'en Joan i la Rut abans no acabés la campanya.

Bacon amb formatge

2008-06-03T01:38:00.002+02:00

Avui m’he escapat a esmorzar un mini-entrepà al bar que tinc a pocs metres de la feina. No ho faig habitualment, més ben dit, quasi mai. Però avui, n’he fet excepció.
M’he assegut amb aquella calma estranya dels dilluns al matí, he demanat un entrepà petit de bacon amb formatge i una coca-cola. Mentre esperava, he cercat amb la mirada on hi havia un diari lliure per llegir. A un cantó de la barra hi havia El Periódico, el de color blau. L’he agafat i he passat pàgines sense fixar-me gaire en elles, doncs estava atenent una trucada professional al mòbil. De cop, una calor potent (que m’anava encetant per dins en el seu camí) ha avançat des de la meva panxa fins arribar-me als ulls, on s’hi ha concentrat. “Afins de Carretero amenacen d’abandonar Esquerra”, llegeixo en titular. He acabat la trucada no recordo com i he exclamat: Quanta merda!!!
M’ha sortit de dins i el cambrer m’ha mirat, sorprès, mentre m’obria l’ampolla de coca-cola. El text que li seguia era indignant. Una gran escampada de porqueria explicant res d’un desconegut corrent anomenat Col·lectiu 1 d’abril que diu abandonarà el partit si Carretero no és en la nova executiva. Quanta merda!!!, he repetit, aquest cop només per a mi. Quina vergonya! La premsa, que ha tingut la barra d’ignorar amb tota la intenció a Reagrupament, ara en fa titular per vomitar mentides buscant escampar la por entre el militant. Volen despertar el fantasma de l’escissió d’en Colom i la Rahola. És la seva tàctica. La que coneixen. La por. “Que viene el PP” escampaven en les darreres eleccions... i va venir en Zapatero. Quanta merda!!! Ferrans, Icetas, Montillas, Vendrells, Putxis... tota la merda se m’ha fet present, arruïnant un meravellós bacon amb formatge. Cretins... mesquins. Gent sense escrúpols. Mentiders.
He tancat al diari i l’he canviat pel que han deixat lliura a la taula del davant. L’Avui.
A veure. Inundat de mala llet i veig: “Partidaris d’en Carretero amenacen de deixar ERC”.
Quedaven dos mossegades a l’entrepà... i encara deuen ser allí en el plat.
O potser un gos, despentinat i brut, d’aquests que viu i menja de les deixalles que troba en el carrer més proper (Calàbria potser?) se l’ha acabat cruspint de les escombraries del bar.
No ho sé. Tant em fa.
He arribat a l’oficina de nou i la mala llet m’ha durat ben bé dues hores. Fins i tot un dels meus col·laboradors m’ha comentat si havia passat un mal cap de setmana. Ha vist que la ràbia dominava les meves accions. Poc després (sort!) un altre company, militant d’ERC i Reagrupat (perdoneu la medalla, però he tingut el plaer de ser important en la seva “conversió”) m’ha comentat: “Què? Ja has vist com les gasten els calabresos? Has vist que publica l’Avui? Ja veuràs aquesta setmana... ja veuràs... voldran morir matant. Però fan tard, ja els coneixem, i a aquestes alçades, també tots coneixem ja a en Carretero i saben que, precisament marxar del partit, és el que ell mai faria. Mira si se n’ha cansat de repetir-ho!”
Tota aquella coïssor de foc que em corria per dins s’ha tornat aigua fresca, abundant i calmada, talment com em va transmetre el pantà d’Oliana el diumenge al veure’l.
Tenia tota la raó. Fan tard.
Han perdut i trauran tota la bilis fastigosa que porten a dins intentant emmerdar-ho tot. No saben fer-ho d’altra manera.
Fan tard... i tindrem el goig de veure’ls perdre exhibint totes les seves misèries, tot allò per el que, precisament, perdran.

El dissabte ja és a prop. Resten quatre dies. El missatge de Reagrupament ha arribat al militant. Sense saber el cens, sense tenir noms, ni telèfons, sense aparèixer en la premsa, sense organitzar autocars, ni menjars, ni donar entrades pel futbol. El missatge ha arribat gràcies a l’esforç, coherència i honestedat d’un grup de gent que, encapçalats per la Rut Carandell i en Joan Carretero, han demostrat que ells, si mereixen la nostra confiança. Han fet tots el quilometres possibles i han invertit totes les hores de son necessàries. Sense defallir. El país, i el partit, s'ho valen.

Militants, simpatitzants, no defalliu en l’esprint final. Feu possible que el missatge acabi d’arribar on encara no ho ha fet, i restabliu la normalitat el dia 7.
Ja toca.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!

El perquè de tot plegat

2008-05-29T01:05:00.008+02:00

Amics… el dia 7 de Juny és a tocar. Aquest procés, aquesta campanya, està apunt d’arribar al seu final. Haurà valgut la pena?
Segur que sí. Sigui quin sigui el resultat.
Ara bé, en tota campanya, corres el risc de perdre el nord, de perdre la intenció inicial.
I aquest és l’objectiu d’aquest escrit, tornar-vos a situar en l’inici del procés.

Aquest congrés a ERC, en aquestes dates, té unes causes, té un per què. La campanya en si, amb els seus debats, les seves propostes, el seu joc brut, les seves estratègies, porten la majoria de vegades a fer-nos perdre de vista el perquè inicial. Allò que teníem tant clar abans de començar i que el soroll diari ens impedeix de sentir.
He estat molt crític amb ERC. La veritat és que si algú m’ha llegit des de l’inici, sabrà que un dels motius que m’han portat a crear el bloc ha estat aquest. No va ser el motiu inicial, però si ha estat la motivació d’aquests 7/8 mesos. Motivació fruit d’un desengany, ÉL gran desengany polític personal.
He estat molt crític amb ERC en tots els meus comentaris. Molt. No en soc militant, però sí que m’hi he sentit representat, i sí que hi he posat tota la meva il·lusió per arribar al objectiu de la dignitat nacional que necessito. ERC em va oferir un camí per conquerir-la, i ERC em va trair al renunciar al camí que promès. ERC em va oferir un estil, una manera diferent de fer les coses, la nostra manera. Però sols va ser una oferta. Res del que ha fet els darrers anys ( a partir del debat estatutari) responia a la confiança que m’havien demanat i que els hi vaig donar en forma de vot i il·lusió. Res.
Els que m’heu seguit sabeu que el desengany era molt gran, tant gran que em van portar a quasi esborrar aquestes sigles històriques del meu pensament. Però el Març passat el destí em va donar l’oportunitat de mostrar el meu desencís. Hi havia eleccions al parlament espanyol, una oportunitat única per mostrar el meu profund descontentament i de donar el darrer avís per exigir un canvi, el canvi, que restaurés la frustració per haver traït les obligacions encomanades.
Aquest profund descontentament em va portar a expressar-lo amb un clar i potent NO-VOT. Molts em van criticar i molts van optar per la mateixa opció. Encara avui dubto si la meva resposta va ser la millor. Però ara tant si val. La meva alegria va ser haver aconseguit l’objectiu. Provocar una “crisi” que reobrís el debat i donés l’opció de canviar les coses.
El congrés es va avançar i l’oportunitat ha arribat.
Aquest és el perquè de tot plegat.
Ara, llegint cròniques, escoltant tertúlies, visitant webs, etc, tinc la sensació de que la majoria hem perdut aquest perquè.
I al mes de Març, aquest perquè era unànime. Estava molt clar.
El mes de Març tots esperàvem una conseqüència als fets. Una assumpció de responsabilitats. Un mea culpa. Un ho sento, rectificarem.
Res d’això ha arribat.
L’única resposta ha estat convocar un congrés d’immediat i tenir la barra de presentar-se els mateixos culpables de la situació com la renovació necessària. Quin frau. Quina barra. Ni l’Acebes gosaria a fer-ho (bé, potser m’he passat, l’Acebes sí que gosaria).
Però ho han fet. Han tingut la barra perquè estan convençuts de que la seva posició de privilegi, de força, de control mafiós sobre tot el partit, de control absolut dels mitjans de comunicació (no hi ha res com tenir potents companys de govern), de l’utilització de les més baixes estratègies (Uriel, signatures, vot per correu, pressupost il·limitat, manipulació d’avals, utilització d’estructures de partit i de Govern, ...) aconseguirien fer oblidar els perquès de tot plegat i traslladarien el debat a falses acusacions llançades amb tota la mala fe de que son capaços. Cínics sense escrúpols.
Però han tornat a cagar-la. De on no n’hi ha... no en raja.
Ho han intentat, però no se’n han sortit. I ara tenen por, tanta por que fins i tot ensenyen sense manies les seves males maneres. Tot si val.
Diuen que en Carretero és de dretes... diuen que RCat vol trencar-ho tot. Practiquen la mateixa tàctica que els seus amics del PSC. Busquen la por, la por del militant. “Que viene el PP”, escampava el PSC. "Que destruiran tot el que tant ens ha costat d’aconseguir", diuen ells. Mateixa tàctica, però diferent destinatari. Aquest és l’error. Ara no es dirigeixen a l’electorat de l’àrea metropolitana. Ara es dirigeixen al militant d’ERC, amb aquell mateix militant que van intentar fer renunciar a l’assemblearisme. Aquí no funcionarà aquesta fal·làcia. Han tornat a equivocar l’estratègia.
Us heu tornat a equivocar. No n’hi ha prou amb la manca d’escrúpols i amb el menyspreu absolut al mínim d’ètica exigible a tot ésser humà. No n’hi ha prou. Aquest, és un problema més dels molts que heu generat per haver oblidat a qui representeu.
Perdreu.
De fet, heu perdut ja.
I després d’aquest derrota, ja no val cap més resposta que no sigui l’assumpció de l’error, l’assumpció de les responsabilitats. I humilitat. Molta humilitat i posar-se, ara sí amb sinceritat, al servei d’una causa comuna on no en sereu principals protagonistes. Ara caldrà aquesta resposta, i si la torneu a defugir, només us quedarà la sortida de canviar de bàndol, carbonitzar el que quedi de dignitat i moral personal, i anar abraçar l’amic que us ho ha promès tot.
Espero de tot cor, que no arribeu a aquest extrem. Si ho féssiu, em tornaríeu a sorprendre negativament, però ara, per darrer cop.

Militants, simpatitzants, recordeu el perquè de tot plegat.
Torneu al mes de Març.
Repasseu el que ha dit cada candidat com a resposta a aquest perquè, i decidiu segons dicti la vostra consciència.
I veureu com, per el mateix perquè quan llences una pedra cap al cel, perpendicular a la vostre posició, torna a caure indefectiblement a les vostres mans, la respota només és una: REAGRUPAMENT.
La gent de Reagrupament no vol trencar el partit, ni son de dretes, ni marxaran si perden, ni son un submarí convergent, ni ho volen dinamitar tot, ni estant mal preparats, ni son agressius, ni van en contra del partit.
Veureu com, justament, son tot el contrari.
Volen REdreçar la situació, volen REcuperar el camí, volen REagrupar voluntats, volen REstablir els objectius, volen REunir capital humà, volen REunificar iniciatives, volen REcuperar els valors, volen REtornar la dignitat al partit, volen REactivar il·lusions, volen REadmetre companys, volen REafirmar sentiments, volen REconduir posicions, volen REalitzar el somni comú, volen REanimar la moral, volen REllançar el partit, volen REbatre les injustícies, volen REvel·lar-se al nostre present, volen REbrotar esperances, volen REaccionar davant l’error, volen REbutjar l’amiguisme, volen REdefinir la política, volen REspondre a la voluntat col·lectiva.
I seguiria fins acabar el temps REcordant el seu missatge.
Però no cladrà, no serà necessari. Només REflexionant sobre el perquè de tot plegat, el que us vull dir s’apareixerà per ell mateix.

CarREtero i CaREndell.
CaREndell i CarREtero.

REagrupat. És l’única resposta a el perquè de tot plegat.

Salut company!!!

* Demano perdó a la Rut, per haver canviat el seu cognom i haver-lo escrit amb vocal neutra. Espero que comprengui que el “joc literari” m’ho demanava.

Un parell d'ous... (els meus!)

2008-05-28T01:18:00.006+02:00

Perdoneu-me que em desvií de la meva línia, però estic una mica saturat de parlar del mateix i de la mateixa manera. Cal fer-ho, per què la importància d’aquest congrés d’ERC és molta, i no podria parlar d’altre cosa, però per evitar la sensació de repetir i repetir-me, ho explicaré des d’una altre òptica, d’una altre manera. De tant en tant és bo (i sà) canviar d’estil. En la darrera entrada del bloc us parlava de truites... avui toca el torn als ous.

N’hi ha que han plantejat la campanya d’ERC com un guanyarem pels meus collons. Des de el primer dia, han estat presumint de tenir-los més grossos. El tema de les mides, és bastant discutible, però no entraré per aquí. No és això el que us vull dir. I com que em costa d’explicar-ho, per a que quedi més clar, més entenedor, m’ajudaré d’imatges.

Un pot tenir uns ous molt grans, i macos si voleu, però s’ha d’anar molt en compte on els poses. S’han de vigilar les companyies. Si no ho fas, corres el risc d’embrutar-los. S’han de vigilar molt, també, les formes i els fets. Caminar pel costat tèrbol de la vida, utilitzar pràctiques fosques i deslleials, els embruta. La traïció als propis ideals, principis i objectius, ajuda a desdibuixar-los. Defugir la responsabilitat que t’ha estat donada, els enfosqueix. Les mentides, el joc brut i els cops per sota la taula, els enterboleix. L’abús de poder els deforma, engruixint-los de tal manera que perden la bona estètica. I si oblides que tots els ous tenen data de caducitat, se’t podreixen.

N’hi ha d’altres, però, que han decidit que vigilaran on posen els ous. Seran fidels als seus principis i valors, per aconseguir conservar-los intactes, nets. Assumiran la responsabilitat que els hi serà dipositada amb orgull i valentia, anteposant sempre els interessos col·lectius als personals. És l’única manera que coneixen per conservar els seus ous brillants, esvelts, nítids. És l’única manera de no perdre les proporcions.

A que fan goig?
No dubteu que els lluiran amb modèstia i orgull, conscients que aquests ous, tot i ser necessaris, no els hi pertanyen, si no que son fruit de la voluntat de molts.
A més, son conscients que s’hauran de retirar a temps, abans que caduquin (8 anys) per saber donar pas a nous i brillants ous.

Darrerament estic sentint combinacions d’ous estranyes. L’altre dia, em comentaven que una bona solució era l’ou Benach amb l’ou Carandell. També he sentit un altre combinació estrambòtica: Carretero – Uriel. Bona fe inspiren aquestes combinacions si voleu, però poca vista per què quan arribi l'hora de vendre aquests ous a d'altres, serà impossible. No els compraran ni els que els volen blancs, nets i macos, ni els que els volen foscos i bruts.
Ajudo a imaginar-ho?

D’altres intenten embolicar la troca i em parlen de parelles Benach-Uriel, Puigcercos-Uriel, Benach-Ridao, Puigxcercos-Niubó (!!), etc, etc... Totes aquestes combinacions, em semblen intents absurds de complicar encara més les coses i ens porten a seguir tenint els ous bruts i tèrbols.

Crec que està molt clar; els ous, permeteu-me que us digui el que ja sabeu, van sempre en parella. I, torneu-me a perdonar que us digui el que tothom sap: jo ja he triat, fa dies, els meus. Carretero-Carandell / Carandell-Carretero.
Un consell, no us ho penseu més, no cal donar-hi més voltes a les que ja heu donat, no compliqueu més les coses.
No hi ha dubte. Hem de retornar al partit (i al país) la seva brillantor basada en les formes i els valors que ens son propis.
Hem d’escollir-ne dos, i no hi ha color en la tria. Grans i macos!!!

Salut companys!!!

S’ha girat la truita?

2008-05-21T23:18:00.007+02:00

A veure... sembla que ja la tenim apunt... la girarem abans que es cremi...

Ara, ja sabeu, fer un moviment segur, ferm decidit!

... i ja està! Truita girada!!!

Després de les darreres notícies... la meva intuïció és clara:

S’HA GIRAT LA TRUITA !!!

Salut companys!!!

Laporta, Guardiola i... Gratacós (Gratacós qué collons fots!)

2008-05-21T00:25:00.007+02:00

LAPORTA

Jo també dono suport a en Laporta.

M’he passat l’any intentant de no veure gaire futbol. Tota una novetat en mi, però és que tot plegat era tant clar, es veia a venir tant aquest final...

L’any passat l’equip va evidenciar tots els problemes que tenia. A l’estiu es va optar per no desfer una gran plantilla i, a més, reforçar-la per provocar la competència dins el vestuari, i contrarestar així la desídia de molts dels integrants de la segona copa d’Europa. Error. Molts dels integrants de la plantilla han demostrat, amb escreix, que tan sols son bon professionals a finals de mes, i que la seva actitud, lluny de canviar, ha empobrit la resta.

Error l’estiu passat? Segurament si, però és fàcil de dir-ho ara. Aquest estiu tots creiem que la plantilla era la millor possible i els objectius per aspirar, infinits.

No em vull estendre més en els detalls, així que em centro en el que vull dir.

Jo dono suport a en Laporta.

És evident que ha comés errors. Molts. Però també és evident que te en el seu favor molts i molts encerts.
El gir social del Barça sota el seu mandat és espectacular.
El canvi esportiu (malgrat el present), també ha estat espectacular. Veníem d’un forat negre i ens varem transmutar en llum.

Laporta defensa els valors del Barça, i feia molts anys que això no passava. Darrera seu, sols hi veig voltors disposats a tot per boicotejar. Aquest fet no és, però, excusa per les actuacions que hem vist d’en Laporta aquest hivern.
Tots sabem de les traves i pressions a les que s’ha d’enfrontar un president del Barça, i més un president nacionalista, però el càrrec exigeix saber portar-ho i lluitar-hi sense allunyar-te del principis i objectius inicials.

Així que, Joan, torna als orígens, aïllat de voltors i mals amics, sigues impenetrable als atacs, però obre’t a la gent que, com tu, volem al mateix pel Barça. I pel país. Cerca les complicitats i demostra que la teva, és la línia correcta. Amb fermesa, coratge i empenta.

Que n’aprenguin!!!

GUARDIOLA

He sentit moltes bajanades sobre en Guardiola persona, Guardiola jugador i sobre Guardiola proper entrenador del Barça.

Es veu que en aquest país nostre, carregar-se (o intentar-ho) tot el que tenim que sobresurt per sobre la resta, s’ha convertit en el nostre esport nacional. Bé, no em sorprèn, així ens va en tots els terrenys com a país. Es veu que s’ha de ser curtet (i socialista?) per comptar amb el pilotisme mediàtic i el suport popular.

Doncs bé, jo només diré una cosa. Fa unes setmanes, quan Guardiola va començar a ser una opció possible, un amic em va preguntar que tal veia a Guardiola per agafar ara l’equip. La resposta va ser breu: “el considero tant intel·ligent i capacitat que, si ell accepta, ho veig com la millor opció”.

CATALUNYA

Aquesta tarda he sentit, en boca d’en Pere Gratacós, dues decisions en la convocatòria per el partit contra Argentina

1. No convoca a Bojan per què com que a renunciat a jugar l’eurocopa amb la selecció espanyola, no vol provocar fent-lo jugar amb la catalana (!?!?!?). Bojan ha dit que necessita descans, fer vacances, després de dos estius disputant campionats amb la sub16 i sub17. Si va a l’eurocopa, les seves vacances es queden en 15 dies, i el seu esgotament accentuat. Entrenaments, partits, concentracions... Alguna polèmica possible amb tant lògiques explicacions? A la Cope segur, però... això te res a veure amb que ens auto-privem de tenir el gust de veure’l debutar i jugar amb la nostra Selecció? Algú creu que jugar 45 minuts el proper dia 24 sense ni concentrar-se pot agreujar el seu cansament?

Tant important és la Selecció Catalana per a nosaltres? Així ho demostrem?

Tant respecte li tenen alguns que gosen plantejar-se aquesta empanada mental per tal de renunciar a la presència de Bojan?

Tant petits, esquifits i acomplexats son alguns?

2. Oleguer no va convocat per que no te ritme de partits.

No ens mereixem res.

L’únic futbolista que ha desafiat tothom per defensar el que és, el que pensa, el que creu. Un futbolista que ha demostrat que ser jugador del Barça no implica renunciar a ser persona i lluitar per defensar el que un pensa. L’únic futbolista que s’ha mullat, sense complexes ni propagandes, per defensar el dret a competir pel teu país. Aquest futbolista, de nivell més que sobrat, no ja per ser convocat, si no per ser més que titular... Aquest futbolista, no ha estat convocat per que li falta ritme. Es veu que no pot ni jugar mitja part. Just el que si ha fet en aquests dos darrers partits de lliga. Som uns desagraïts de merda!!!!

Ho sento, però no tenim la dignitat suficient per merèixer una selecció. Almenys personatges com en Pere Gratacós, al que no conec de res, ni sé que pensa ni com és, però que, amb decisions com aquesta, ataca, a traïció, qualsevol voluntat de donar-hi la dignitat, la força i l'orgull que mereix.

Els arguments amb que ha defensat aquestes dues decisions, m’ofenen.

Aquest seleccionador agafa el que ha de ser una reivindicació, un deure com a catalans, un orgull de contribuir-hi, per ajudar a convertir-lo en una patxanga que no molesti a ningú. Sobretot, al colonitzador.

Prou.

Salut companys!!!