Tecla vermella

Només una anècdota. No hi ha temps per més, però no puc estar-me d’explicar-la.
Situació: a la feina, un proveïdor (Italià) ens està fallant (el servei) i ens fa aturar la producció.
El representant d’aquest proveïdor és un barceloní (i sempre catalanoparlant) amb el qual el tracte havia estat sempre correcte. Bé, ja sabem que mentre no hi ha problemes, sempre les relacions tendeixen a ser correctes.
El personatge en qüestió té exactament la meva edat (39, a punt de caure els 40).
Parlo amb ell infinitats de vegades en la darrera setmana, per accelerar un enviament promès. Al descobrir que l’enviament (parcial, per sortir només del pas) no s’ha fet amb les condicions pactades al dia anterior (missatgeria 24 hores) el truco per a que m’indiqui amb qui haig de parlar de Itàlia, i que m’expliqui a mi, personalment, per que no s’ha fet.
Resposta: “escolta, si et dic que s’ha enviat, s’ha fet, i prou”. M’està enganyant, ho sé del cert i li ho dic. No hi ha volta de full. Les coses, només son d’una manera (missatgeria 48 hores han fet, no 24) i no m’ho pot negar. Però ho fa, de tal manera com ho feia l’Acebes després del 11M (penso en aquella mil·lèsima de segon... quina diana d'intuïció). “Nega l’evidència”, és la seva consigna. Em talla i, davant la meva sorpresa, diu, textual i cridant, el següent: “mira, te lo diré en español, el idioma de Franco, si te digo que...”. No vaig sentir res més. Sense ni pensar-ho, vaig penjar el mòbil (tecla vermella).
En pocs segons, tornava a sonar el mòbil. El seu nom a la pantalla. Ni despenjar, tecla vermella. Uns segons més i el mateix, penjar sense despenjar. I així fins a 25 o 30 vegades en 2 hores.
He de confessar que feia temps que no gaudia tant d’una situació. Penges i ja està.
Sé que existeix gent així, molta. Però no em pensava que tingués algú tan proper que fos així. I que en fes bandera. Sense vergonya. Estant crescuts... surten de l’armari (si és que mai si han tancat realment), no hi ha dubte.
Però sabeu què? Ara ja no tenim per a què aguantar-ho. Penges i ja està. No s’hi pot raonar, ni entrar amb el joc. Penges i ja està. Tecla vermella.
Quan va deixar de trucar, vaig esperar mitja hora i vaig trucar-lo. Jo, seguia tenint el problema. Tornava a portar la pell de be a sobre, com si res no hagués passat. Només em va dir unes tímides paraules que, suposo, volien ser una disculpa, “tots estem molt nerviosos” em va dir, altre cop en català. Havia recuperat l’idioma i la calma.
Jo havia guanyat (i molt) en satisfacció. Us imagineu que un dia us truqués l’Acebes (o l’Aznar) i que, sense escoltar-lo, simplement li pengéssiu el telèfon. I que tornés a trucar i tornéssiu a penjar, i que això tinguéssiu el plaer de poder repetir-ho durant 25 o 30 vegades? Us ho imagineu?
Us asseguro que és un plaer, degustat serenament, pas a pas, gaudint cada cop que apareix el seu nom a la pantalla del mòbil i tu respons prement la tecla vermella. Perdoneu l’expressió, però la sensació és propera a l’orgasme.

Salut !!!

PS. Em deixava dues coses a comentar:
* Un altre cosa molt important que he guanyat amb aquesta situació: ara ja sé amb qui tracto. I, de moment, hauré de seguir fent-ho mentre ens interessi aquest proveïdor.
* El servei de la comanda (en passat ja set dies d’aquest fet) encara no està resolt. Les mentides no tenen límit per aquest tipus de personal. Gràcies, però, a saber qui tinc entremig, el contacte directe amb italia farà que la situació quedi resolta divendres. Només espero que l’italià en qüestió no se’m despengi en un futur dient-me que amb parla amb l’idioma de Mussolini. Però si això passés, ja sé el remei... tecla vermella!!! No ho oblideu!!!