diumenge, 18 de juliol de 2010

Perplex (feliçment)

Certament som atípics els catalans.
Per això estic sorprès.
Per això estic perplex.
O vosaltres no esteu sorpresos, per exemple, pels nostres darrers 10 o 15 anys?
Jo sí. I molt.

Els darrers anys he estat nacionalment deprimit, ho escrit aquí mateix diverses vegades. Han estat anys durs, molt durs, amb constants derrotes i repetides frustracions. Paradoxalment però, sembla que de les decepcions, n’acabem treien noves energies, els catalans. Inesperades energies, noves esperances i determinacions.

No fa pas massa temps, una enquesta ens va explicar que el que ens passava no era pas que estiguéssim enfadats, desanimats o desafectes, ens va explicar que estàvem “perplexos”, “desorientats”. Ho recordeu?
Segurament, ara, aquest estudi no diria el mateix. Socialment, col•lectivament, no crec que ara encara estiguem perplexos.
Personalment (i paradoxalment) actualment sí que em trobo totalment “perplex”.
En un llenguatge més actual, més “jove”, podríem dir que bàsicament estic “al•lucinat”.

Recordo lo estrany que em sentia pels anys vuitanta sent independentista. Quasi podríem dir que era l’únic, en el meu entorn. Molts dels meus amics eren “nacionalistes”, però nacionalistes i prou. Em sento català i espanyol, deien. La resta (i eren molts) lluïen a la tanca del seu rellotge petites enganxines de la bandera espanyola. I a la cartera, també.
Per tant, bàsicament, em sentia un bitxo estrany, una excepció a la regla. Em sentia incòmode ensenyant una estel•lada, i em sentia també en perill, si em trobava segons qui pel carrer. El dia que em posava la meva estimada samarreta, pintada a ma per un gran amic, amb una estel•lada al cor i una altra, de gran, ocupant tota l’esquena, sentia el neguit del qui n’està fent una de grossa, el neguit de qui s’arrisca.
Dissabte passat (dia 10), una enorme dosi de perplexitat va substituir a l’anterior que tenia. La majoria de banderes del milió i mig de persones que envaïen Barcelona festivament, lluïen estel•lades amb la normalitat del que sempre ho ha fet.
Perplex, clar que estic perplex. Vosaltres no?

Recordo també que als vuitanta, quan sentia un espanyol afirmar que nosaltres no érem una nació, que de nació no n’hi ha més que una, la espanyola, que el català era una llengua de segona i que nosaltres no érem gent de fiar, perquè sempre anàvem pel darrera, em bullia la sang de tanta indignació que em produïa.
Avui, al 2010, penso que tenien raó. I és clar, em sorprèn, estic perplex.
Ells tenien molt clar que la dobla nacionalitat que nosaltres proclamàvem, no és possible, no cola. Un no pot ser anglès i francès alhora, en igualtat, i si ho afirma, és que t’enganya, és que t’ha la fot. Senzillament, és que no és de fiar.
Avui ho tenim tots clar. Els que afirmen que són tant espanyols com catalans, o bé se senten espanyols i dissimulen “sentint-se” també catalans (oi Alicia Sanchez Camacho?), o bé se senten catalans i tenen por de quedar malament no sentint-se espanyols (oi Conseller Castells?).
Ells saben (els espanyols) que una nació, si el que vol és realitzar-se i projectar-se cap el futur, necessita llibertat i plenitud per fer-ho. Altre cosa porta, més tard o més d’hora, a la desaparició. Per tant, tenen clar que quan demanem més autonomia, més autogestió i més diners (ni que siguin els nostres), no fem més que buscar aquesta llibertat i plenitud d’una manera encoberta. Un argument més que demostra, un cop més, que no som de fiar.
Ells saben (i el món també) que si un vol tenir seleccions esportives nacionals, necessita sols tenir un estat. Reclamar-ho, sense ser-ho, és una altra prova de que en realitat vols un estat propi, però o bé no goses demanar-lo o bé busques aconseguir-lo “per darrera”. Per tant, altre cop, no ets de fiar.
Ells saben (i el món també) que si vols tenir les matrícules dels teus vehicles amb les sigles del teu país (CAT), el que necessites és ser un estat. Voler-ho, sense demanar ser un estat, és una altre evidència de que en realitat, el que busques, és ser un estat però sense dir-ho.
Si vas al seu parlament ajudant sempre a aconseguir majories a canvi de coses, a canvi de competències pròpies dels estats (sols tu ho demanes!) demostres altre cop, que cerques aconseguir ser un estat però sense admetre-ho.
Alguns de nosaltres, encara ens escandalitzem quan observem la mania que ens tenen. Catalanofòbia, en diem.
No creieu que fa més d’un segle que no fem més que dóna’ls-hi arguments i raons per a que ho siguin? No creieu que ja fa massa temps que hi anem i hi parlem amagant el nostre veritable desig, incapaços d’admetre’l? No creieu que negociant sempre des de la covardia no generem més que menyspreu? No creieu que intentant canviar-los, intentant canviar el seu país i la seva manera de veure’l i viure’l, no fem més que mostrar-nos com una amenaça? No detesteu vosaltres a aquells que sempre actuen amb covardia i per darrere? No us guardeu vosaltres d’aquells que volen dir-te que has de fer i com? No menysteniu a tots aquells que se us acosten sempre per aconseguir alguna cosa que basteixen falsament rere una altre?
Que ens odiïn i menyspreïn no és el més lògic?

Recordo que els darrers anys de l’EGB, venia a classe un noi vergonyós i reservat, que quan era posat a prova per el grup dominant, sempre responia deixant-se humiliar, com si res hagués passat. En aquella edat, la majoria és injusta i cruel amb alguns, però recordo aquest noi perquè malgrat patir dures vexacions i banys de rialles a costa seva, quan el cridàvem al pati tornava a venir sempre on érem. Assistia, amb una rialla forçada i denigrant, al ritual de veure com ens menjàvem les galetes que portava per esmorzar. Després, marxava resignat (i amb el mateix somriure plorós) quan el fèiem fora. L’endemà el cridàvem, tornava a venir, i tornava a marxar quedant-se sense el seu esmorzar. Nosaltres érem cruels, de fet jo patia en aquest episodis, i n’era del tot contrari. Però mai vaig entendre perquè aquest noi tornava i s’ho deixava fer, dia rere dia. Per evitar-ho, sols havia d’anar a l’altre punta del pati (que era realment immens), però no ho va fer mai. La seva por l’havia fet perdre qualsevol rastre d’autoestima, i la manca d’un mínim de respecte per un mateix, provoca inevitablement la manca total de respecte nostre cap a ell.
Això ens ha passat i ens passa, políticament, als catalans. L’absència de la mínima autoestima i respecte cap a nosaltres ha provocat el menyspreu cruel que patim.
O és que l’escandalós espoli fiscal que patim no és fruit de que actuem com aquest noi? Cada any anem al mateix racó del pati on sabem perfectament que ens tornaran a robar les galetes del nostre esmorzar? Per què encara no hem estat capaços de no sortir al patí o anar-hi però justament a l’altre extrem?
O no és també actuar com aquest noi quan després d’una humiliació tant descomunal com la resolució del TC, la resposta sigui assistir (tornar al mateix lloc del pati) al seu debat del “ESTADO DE LA NACIÓN” fent discursos morals que no els hi fan ni pessigolles, i no siguem capaços de respondre quedant-nos a casa, deixant els seients dignament buits, com a senyal de que no els necessites i de que no vols ser on no et volen?
O no és per quedar perplex quan veus que crees un Tribunal de Garanties Estatutàries (un TC propi que vetlla pel respecte a les seves lleis) i que, de manera incomprensible, dones la majoria en la seva composició als dos partits de clara obediència d’ells i que són minoria entre nosaltres, quan la teva gent, democràticament, ha donat precisament la majoria a partits propis? Es pot entendre que algú s’auto-menystingui tant com per actuar així sense necessitar-ho? Es pot entendre que algú faci jutja al seu botxí?
Es pot entendre que uns esportistes, d’aquí, s’avinguin a col•laborar amb ells, i els hi conquereixin el més gran dels triomfs possibles com és el Mundial, basant-se en un estil que ni els hi és propi, ni els caracteritza, ni l’entenen? Es pot entendre que l’excusa de fer-ho sigui el seu argument de no barrejar política i esport quan són ells els que no paren de fer-ho d’una manera malaltissa i barroera?
Perplex, clar que estic perplex.

Ells saben (el pes de la Història ha entrat en el seu inconscient) que nosaltres érem i ells també, i que va caldre una dura guerra per doblegar-nos i conquerir-nos. Ells saben que van guanyar, i que per tant, des d’aleshores nosaltres no som nostres, sinó que som seus.
Nosaltres sabem que érem, i que sols després d’una dura i llarga lluita que vàrem perdre, som seus. La derrota va ser tant dura, que la por a repetir aquella amargor ens va portar, al llarg dels anys posteriors, a intentar sobreviure sense fer soroll i sent obedients.
Amb la distància, poc a poc varem anar sortint de l’amagatall, però sempre ho hem fet amb cura i sense emprenyar gaire, no fos cas que despertéssim l’animal que porten dintre i ens tornessin a derrotar amb crueltat. Fins i tot vem inventar una paraula que definís aquesta manera de fer, una paraula que sols nosaltres entenem, perquè és fruit del nostre passat: SENY.
I a fer de Déu que la por era justificada, perquè al segle passat l’animal es va tornar a despertar per esclafar-nos. Quaranta anys més de silenci, quaranta anys més de foscor, quaranta anys més de ser només en la intimitat.

Però el destí dels pobles (com el de les persones) és decidit, tossut i perseverant. La llibertat i la plenitud esperen, i els pobles, inevitablement, hi tendeixen mentre no desapareguin.
I nosaltres, ni que siguem estranys, som poble i, per tant, no som excepció. Ens aixecarem tantes vegades com ens tombin. És inevitable. Ho farem fins que arribem al destí final, o fins que la derrota final.

Hem viscut 300 anys amb por. Amb por de tornar a perdre. El pes de la Historia, en l’inconscient col•lectiu, era massa gran. Però el pes de la Història perd força amb els segles, i ajudats per la conjuntura actual en el món, hem perdut aquesta por col•lectiva. Avui, la majoria, ja no té por. Queden encara (sí, és clar!) minories atemorides, meitat fruit de la Història, meitat fruit de la comoditat en que viuen. Però per primer cop des de fa molts anys, són minories.
El dia en que els polítics que ens governen, no formin part d’aquesta minoria atemorida, el dia que formin part de la majoria alliberada, podrem per fi anar de cara a parlar amb els espanyols, explicar el que volem, escoltar la seva ferma i antidemocràtica oposició, obviar-la, i executar amb convicció, seguretat i serenor, la culminació del nostre destí de llibertat i plenitud. Amb el cap ben alt i ple d’orgull. Sense cap por, saben que ja no podran tornar a utilitzar la seva arma de terror i violència, feta exercit.

Som més propers al final del que podíem imaginar fa sols uns pocs anys. Per això estic perplex. Feliçment perplex. Ni en el millors dels meus somnis, ho havia vist tant possible, tant a tocar.
I no fallarem. Ho sé.
Ara ja no és cosa d’uns pocs voluntariosos militants de la causa.
Ara ja és cosa de la majoria alliberada.
Com anuncia un apreciat amic meu, ple de lucidesa, per fi, la Independència ja no la gestionarem els independentistes. Ara ja és cosa de tots, sense por, sense complexos.

Certament, per aconseguir ser lliure, el primer pas es sentir-se lliure. I el passat dissabte 10 de Juliol, vaig respirar aquesta llibertat fruint durant 5 hores enmig de la festa en que es va convertir la manifestació.

Em fet el primer pas, i ha estat un pas massivament col•lectiu.
Ja no hi ha volta enrere.

Segueixo perplex, però ara la perplexitat ja és fruit de la sorpresa i felicitat per una situació pensava era molt llunyana. Per això, amb el vostre permís, em permeto gaudir ara de l’observació de l’actualitat. Gaudeixo veient com la majoria alliberada desperta i camina, i gaudeixo, també, veient com la minoria atemorida, es retrata, desconcertada, en cada moviment que fa.

Benvinguda sigui doncs, aquesta nova perplexitat meva.

dimecres, 7 de juliol de 2010

Crisi... (i encara un bri de llum)

No sé si aguantaré gaire més.
Estic cansat, molt cansat, desanimat, abatut. Trist, molt trist.

Algú de vosaltres coneix d’algun país, on hi pugui viure en pau, tranquil, on hi hagi feina i un bon nivell educatiu pels meus fills? On la democràcia, el sentit comú i el respecte a tot i als demés, siguin norma diària? On els seus habitants intentin només ser feliços mitjançant la llibertat i dignitat que practiquen?
Si coneixeu algun país candidat, feu-m’ho saber. Em queden poques forces i m’agradaria tenir una fugida apunt.

És que en el meu país, hi passen coses grosses, estranyes, on el punt denominador de totes elles sempre és que la culpa és nostra.
Per exemple, els Independentistes (amb el veu vot!) van lliurar el país als enèmics.
És que en el meu país, el President gosa a boicotejar una manifestació, jugant amb tots plegats, amb la senyera com a arma.
És que en el meu país, l’oposició (que és majoria!) es covarda, poruga, incapaç de sortir de la ratera on els anys, ells i nosaltres, ens han posat.
És que en el meu país quan hi havia una alternativa sana, pura, lliure, que ho volia capgirar tot, i que la limitada capacitat dels que ho han volgut liderar, ha foragitat, de cop, el talent, el criteri, l'excel·lència, i ho ha fos tot, com un glaçó es desfà, impotent, en una xafugosa nit d'estiu com la d'avui.
És que en el meu país, Govern i PSC, gosen intoxicar amb cíniques amenaces i rastreres paraules. Frases manipuladores, falses, brutes. Utilitzen un càrrec que no els hi corresponia, un càrrec que la follia d’uns Independentistes els hi ha servit en safata, gratis, com fem en la majoria dels casos els catalans.
O no els hi donarem ara (i gratis com no!) un Mundial de futbol? I els hi donarem de tal manera que s’ensenyaran al mon com la excel·lència, el bon gust i les formes que no han estat mai, ni ho són ara, ni ho seran mai!
Perquè ha de donar’ls-hi la copa la columna vertebral (i més) de l’equip que porten dos anys menyspreant, insultant, atacant, perseguint...
Per què no hem deixat que hi anessin amb la seva fúria, amb la seva fatxenderia, amb els seus Rauls, Gutis i companyia?
Perquè som així els catalans?

Estic cansat del meu país. Defalleixo. Em queden poques forces, molt poques, però dissabte, malgrat tot, seré a la manifestació i espero trobar-vos-hi a tots els que encara lluiteu per esdevenir normals.
Perquè malgrat tot, encara tinc esma per somiar.
Perquè malgrat tot, encara som molts els que somiem i no renunciem a res.
Somiem.
Clar que sí.



Magnífic espot per la manifestació, utilitzant una grandiosa, immensa Cançó dén Lluís Llach. Una més, i en són...
Gràcies Lluís perquè en crisis com les que pateixo en nits interminables com aquesta, les teves paraules, la força de la teva veu, em dona ànims per seguir somiant.
CLAR QUE SÍ.



SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,
aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;
sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot,
volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.