Fa no gaires setmanes, llegíem que un estudi definia la situació actual dels catalans com a “perplexos”.
No entraré ara a reflexionar sobre si estem “perplexos”, mancats de polítics mínimament preparats i dignes o... morts.
Sé però, que cada dia ens trepitgen, ens insulten i el més greu, ens roben. Ens roben diners, dignitat, respecte, papers, competències, il·lusions, somnis i futur.
Tots, tots, quan som conscients d’aqusts fets (que ens roben) pensem ràpidament amb Madrid: PSOE, PP, Tribunal Constitucional, Manifiestos, la “brunete mediática”, etc, etc. De ben segur que és cert. És així des de fa molts anys, amb alts i baixos, però des de fa, pel cap baix, 300 anys.
Ara bé (que vol dir moro en ecspanyol), la novetat és que tots aquests greuges es produeixen en un punt, en un moment històric, en que, diuen, les quotes d’autogovern consolidat de que disposem són màximes.
Segurament, déu ser cert. A mitges, és clar, doncs quan t’empara una constitució trampa (i sagrada) tot és a mitges.
El que de ben segur que és ben cert també és que mai l’enemic del país havia gaudit de tant de poder polític i... tanta col·laboració interna (altrament anomenada, botiflerisme).
Espanya és llesta.
No entraré ara a reflexionar sobre si estem “perplexos”, mancats de polítics mínimament preparats i dignes o... morts.
Sé però, que cada dia ens trepitgen, ens insulten i el més greu, ens roben. Ens roben diners, dignitat, respecte, papers, competències, il·lusions, somnis i futur.
Tots, tots, quan som conscients d’aqusts fets (que ens roben) pensem ràpidament amb Madrid: PSOE, PP, Tribunal Constitucional, Manifiestos, la “brunete mediática”, etc, etc. De ben segur que és cert. És així des de fa molts anys, amb alts i baixos, però des de fa, pel cap baix, 300 anys.
Ara bé (que vol dir moro en ecspanyol), la novetat és que tots aquests greuges es produeixen en un punt, en un moment històric, en que, diuen, les quotes d’autogovern consolidat de que disposem són màximes.
Segurament, déu ser cert. A mitges, és clar, doncs quan t’empara una constitució trampa (i sagrada) tot és a mitges.
El que de ben segur que és ben cert també és que mai l’enemic del país havia gaudit de tant de poder polític i... tanta col·laboració interna (altrament anomenada, botiflerisme).
Espanya és llesta.
Sempre hem pensat que els llestos som nosaltres, que som superiors, i que si un dia poguéssim... Però ves per on que qui ha demostrat que té un objectiu clar, una estratègia elaborada i una determinació ferma són ells. Sigui el segle que sigui, sigui el règim que sigui (dictadura, democràcia, república), sigui el partit que sigui.
A dia d’avui, és el PSOE qui més fidelment està rematant l’estratègia que Franco va recollir (ja estava inventada), re-dissenyar i portar a terme.
Allau d’immigrants, ubicats en “guetos” per dificultar la seva integració, subvencionats i motivats per, en nom del seus orígens, mantenir i magnificar si cap, la seva situació d’aïllament, de sentir-se rebutjats, no volguts.
Els PSOE va convèncer els socialistes catalans per que renunciessin a la seva independència (grup propi) en nom de “la unidad socialista contra la derecha franquista”. Utilitzat fins avui com el famos "que viene el PP".
Resultat: ajuntaments de l’àrea conquerida (las metropolitana) en les seves mans, amb constant enfrontament amb el Govern del país, com a sistemàtica implacable a la recerca del poder absolut, per a poder desmantellar allò que tant ens havia costat aconseguir.
Però el pla no va funcionar i, malgrat loapes, banques catalanes, olimpíades, ciutadans pel canvi i demés collonades, elecció rere elecció el poble (sobirà) els barrava el pas al poder màxim del país. Fins i tot quan més fàcil ho tenien (Maragall i Montilla) els resultats electorals els hi assenyalaven una clara derrota. Però mireu sí en són de llestos que tenien pla B.
I el pla B passava per aconseguir el poder a qualsevol preu. Així de simple, com sempre.
El pla B es deia Tripartit. Malgrat la seva debilitat (o potser per això) aconsegueixen dos socis que els hi donen la opció d’aconseguir el poder sense tenir la força.
És evident que arrenquen el primer Tripartit en una posició de debilitat clara, i que la força sembla estar en mans d’ERC (la clau, tenim la clau!). I aquí comença la maquinaria a funcionar, sempre amb l’ajut de la dreta, perque ells sí que tenen clar que el país (el seu) està molt per damunt de les esquerres i les dretes. I comença el duríssim atac sense pietat contra ERC. Es troben la sorpresa de que, malgrat el que semblava, els seus dirigents no estan a l’alçada (ni per preparació, ni per objectius) que s’esperava i cauen en cadascuna de les “trampes” que els hi posen. A més, com que són curtets (pobrets!) i es senten acorralats, s’empassen tots els consells, vestits d’amistat, i cauen als seus braços sentint-se recompensats pel poder i comprensió (ailas!) que reben com a premi.
Resultat: Tripartit II. (Que vol dir, en altres paraules, pantalons i calçotets als turmells, posició a quatre potes, amb les natges ben relaxades i el cul farcit de lubricant. I un cop l’amo s’ha desfogat, pantalons amunt i ben content, amb xofer i cotxe oficial, cap a casa, a esperar la propera trucada. Que, total, la vida són quatre dies, i tres plou!).
Mireu sí en són de llestos, els espanyols, i que burros rematats són uns senyors (que diu un generós Arnera), els senyors d'ERC.
A dia d’avui, és el PSOE qui més fidelment està rematant l’estratègia que Franco va recollir (ja estava inventada), re-dissenyar i portar a terme.
Allau d’immigrants, ubicats en “guetos” per dificultar la seva integració, subvencionats i motivats per, en nom del seus orígens, mantenir i magnificar si cap, la seva situació d’aïllament, de sentir-se rebutjats, no volguts.
Els PSOE va convèncer els socialistes catalans per que renunciessin a la seva independència (grup propi) en nom de “la unidad socialista contra la derecha franquista”. Utilitzat fins avui com el famos "que viene el PP".
Resultat: ajuntaments de l’àrea conquerida (las metropolitana) en les seves mans, amb constant enfrontament amb el Govern del país, com a sistemàtica implacable a la recerca del poder absolut, per a poder desmantellar allò que tant ens havia costat aconseguir.
Però el pla no va funcionar i, malgrat loapes, banques catalanes, olimpíades, ciutadans pel canvi i demés collonades, elecció rere elecció el poble (sobirà) els barrava el pas al poder màxim del país. Fins i tot quan més fàcil ho tenien (Maragall i Montilla) els resultats electorals els hi assenyalaven una clara derrota. Però mireu sí en són de llestos que tenien pla B.
I el pla B passava per aconseguir el poder a qualsevol preu. Així de simple, com sempre.
El pla B es deia Tripartit. Malgrat la seva debilitat (o potser per això) aconsegueixen dos socis que els hi donen la opció d’aconseguir el poder sense tenir la força.
És evident que arrenquen el primer Tripartit en una posició de debilitat clara, i que la força sembla estar en mans d’ERC (la clau, tenim la clau!). I aquí comença la maquinaria a funcionar, sempre amb l’ajut de la dreta, perque ells sí que tenen clar que el país (el seu) està molt per damunt de les esquerres i les dretes. I comença el duríssim atac sense pietat contra ERC. Es troben la sorpresa de que, malgrat el que semblava, els seus dirigents no estan a l’alçada (ni per preparació, ni per objectius) que s’esperava i cauen en cadascuna de les “trampes” que els hi posen. A més, com que són curtets (pobrets!) i es senten acorralats, s’empassen tots els consells, vestits d’amistat, i cauen als seus braços sentint-se recompensats pel poder i comprensió (ailas!) que reben com a premi.
Resultat: Tripartit II. (Que vol dir, en altres paraules, pantalons i calçotets als turmells, posició a quatre potes, amb les natges ben relaxades i el cul farcit de lubricant. I un cop l’amo s’ha desfogat, pantalons amunt i ben content, amb xofer i cotxe oficial, cap a casa, a esperar la propera trucada. Que, total, la vida són quatre dies, i tres plou!).
Mireu sí en són de llestos, els espanyols, i que burros rematats són uns senyors (que diu un generós Arnera), els senyors d'ERC.
Quan van veure clar que des de l’exterior no se’n sortien, s’han introduït a dins per molts camins fins aconseguir tot el poder (Ajuntaments, Diputacions i Govern) per a poder desmuntar el país, biga a biga, maó a maó, i titllant de traïdor a qui no en sigui còmplice, en nom de no ser quin cony d’unitat. I el gruix de la gent... s’ho empassa!!! Serà possible que algú (Duran, Puigcercós, Ridao...) encara defensi no sé quin cony d’unitat que gira al voltant d’unir-te amb l’enemic?
Collons! Al final encara m’acabaré creient que el país sí que està perplex!
Però el que està es immers dins un gran sofisme que es repeteix fins l’extenuació, en un bucle que sembla infinit.
Crec que tots l’hem patit en algun moment.
Gràcies a Déu (o al dimoni), molts ho hem vist, i des del moment en que descobreixes que el 99,9% dels arguments estan basats en un premissa falsa i perversa, la perplexitat es transforma en ràbia i fúria (que diria l’estimat Elies).
I com que “els normals” seguim orfes de representants polítics, no parem de provar iniciatives de tot tipus. La darrera, per exemple, engrescar 10.000 catalans cap a Brussel·les .
Un altre de més petita i modesta, carregada però de fúria, sentit de l’humor i mala intenció (per a ells, és clar), és la que us comencem a presentar avui: BAT Blocs (Blocs Against Tripartit).
Us adjunto un petit text penjat al bloc on expliquem què som i us convidem a participar en la denúncia d’aquesta vergonya de Govern que està desmuntat, malintencionadament, el país.
Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.
Collons! Al final encara m’acabaré creient que el país sí que està perplex!
Però el que està es immers dins un gran sofisme que es repeteix fins l’extenuació, en un bucle que sembla infinit.
Crec que tots l’hem patit en algun moment.
Gràcies a Déu (o al dimoni), molts ho hem vist, i des del moment en que descobreixes que el 99,9% dels arguments estan basats en un premissa falsa i perversa, la perplexitat es transforma en ràbia i fúria (que diria l’estimat Elies).
I com que “els normals” seguim orfes de representants polítics, no parem de provar iniciatives de tot tipus. La darrera, per exemple, engrescar 10.000 catalans cap a Brussel·les .
Un altre de més petita i modesta, carregada però de fúria, sentit de l’humor i mala intenció (per a ells, és clar), és la que us comencem a presentar avui: BAT Blocs (Blocs Against Tripartit).
Us adjunto un petit text penjat al bloc on expliquem què som i us convidem a participar en la denúncia d’aquesta vergonya de Govern que està desmuntat, malintencionadament, el país.
Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.
Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació.
I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.
Ja ho sabeu... si voleu contribuir a potenciar l’arma per lluitar que tenim els blocaires (els nostres propis blocs), contacteu ( batblogs@gmail.com ) i pengeu-vos el logo o el segell distintiu.
I sobretot, escriviu i denuncieu el que estan fent aquesta gent.
Ompliu la catosfera d’espurnes que ajudin a descobrir les premisses (falses i perverses) que nodreixen el gran sofisme on ens fan viure.
Visca la terra... mori el mal Govern!!!
Salut !!!!
* Per cert, veureu que potser Blogger us fa un avis abans d’entrar al BATbloc. Esperem que el retirin aviat.
Ja ho sabeu... si voleu contribuir a potenciar l’arma per lluitar que tenim els blocaires (els nostres propis blocs), contacteu ( batblogs@gmail.com ) i pengeu-vos el logo o el segell distintiu.
I sobretot, escriviu i denuncieu el que estan fent aquesta gent.
Ompliu la catosfera d’espurnes que ajudin a descobrir les premisses (falses i perverses) que nodreixen el gran sofisme on ens fan viure.
Visca la terra... mori el mal Govern!!!
Salut !!!!
* Per cert, veureu que potser Blogger us fa un avis abans d’entrar al BATbloc. Esperem que el retirin aviat.
3 comentaris:
Molt bo, company, un argumentari que segueix fil per randa el que ha passat fins arribar aquí. Gran post!
Gràcies Elies.
La veritat és que nomes volia escriure quatre ratlles per presentar els BATblocs, però va sortir aquests text (massa llarg i ràpid) d'una sola tirada. No vaig ni repassar si hi havien errades d'expressió. La mala llet augmentava a cada paraula i si l'hagués rellegit hagués quedat excessivament carregat de ràbia per anar al llit.
En fi.
La lluita continua fins la victòria final.
Visca la terra.... mori el mal Govern!!!
Salut!!!
Company l'Espelt, només dir-te que crec que tens raó en moltes coses de les que dius, però no aportes cap solució. El mal d'aquest país mal que no t'agradi no és ni ERC ni el tripartit. Tots són maneres de veure les coses.Estàs atrinxerat i emprenyat per veure com, per desgràcia no manen els que voldries, i per tant , no estàs content.Lícit , però no vol dir que tinguis la raó, no en el repàs històric que fas , sinó en la resolució del mateix.
T'aconsello, ja que sé que com a bon demòcrata que ets, quan tornem a tenir oportunitat de votar els nostres representats ho facis pels que es van dedicar durant 23 anys a adormir el país i a portar-lo a la crisi d'angoixa econòmica constant que patim. Això no bé del tripartit i ho saps. El peix al cove ens ha portat a on ens ha portat. Però potser si mana el que no sap manar ni als seus ,Mas per més senyes, amb el vicepresident montilla a la seva dreta,potser t'agradarà més i arribarem a la independència més aviat.
La Lluita continua, encara que veiem les coses una mica diferent, l'objectiu final és el mateix.
Salut i Independència
Publica un comentari a l'entrada