Arnera, Joan

Eren dos quarts de cinc del divendres, i fent una de les habituals repassades de la bombolla, entro a la teva paradeta, com sempre, i... sorpresa!
Sorpresa, i no sorpresa.
Vaig començar a escriure un comentari, però vaig tancar la finestra. Ni volia ser el primer en fer-ho, ni tenia clar que dir-hi.
Crec que els “socis” dels Blocs amb Estrella, varem cremar un bon grapat d’energies i il·lusions el 2008. Les varem cremar de bon grat, això és evident, i com a regal varem treure’n un grapat d’experiències de les que valen la pena i, sobretot, en varem treure un bon grapat de sinèrgies positives i noves amistats.
El preu a pagar va ser un estiu de descans i desconnexió, i una represa un xic difícil, mandrosa i desconcertada. Repetitiva potser, o almenys amb aquesta sensació donant voltes.
Elies115, tancant, tot i que obrint noves finestres, amb renovada fúria.
Joliu, tancant paradeta.
Dessmond, molt més intermitent però segurament més absorbit per la paternitat.
Manel, volent tancar però sense fer-ho. Sempre al peu del canó. Incansable.
Josep Sort, molt més intermitent també, però amb l’atenuant de que la seva energia no ha parat de fluir, llançant-se a moltes noves aventures.
Marc, incombustible. El menys “afectat” per l’empanada mental i feliç amb la desitjada paternitat.
Cesc, a contracorrent gràcies a Déu, i decidint-se.
Cimerencs, uns altres que amb intermitències, són incombustibles.
Un servidor, el pitjor de tots, accentuant la manca de constància i tocat masses vegades pel desànim. Si no he tancat paradeta és, només, per que no he aconseguit els meus objectius inicials al obrir el bloc: constància i millora de la qualitat. Quan ho aconsegueixi, em donaré permís per tancar o transmutar.

L’altre cara de la moneda, suposo per compensar tant cansament catosfèric, va ser l’aparició del Bloc Gran. Gran iniciativa, amb alguns peròs, com no, però gran iniciativa.

De fet aquesta tardor pensava, Joan, que potser tancaves... em semblava “notar-ho”.
Divendres no ho esperava. Però com bé dius, era un dia tant bo, com qualsevol altre.

La bombolla, o per ser més exacte, la meva bombolleta particular, té des de divendres una mica menys de llum, un altre focus apagat, que s’afegeix al d’en Joliu.

Gràcies per haver il·luminat amb força tot aquest temps.

He dit més d’un cop que tu i l’Elies éreu els meus “pares” com a blocaire. Llegir-vos em va esperonar per arrencar les meves primeres collonades. En les primeres setmanes vareu ser els meus visitants exclusius, i els primers a enllaçar-me com a bloc preferit.

Gràcies.

Mal que em dolgui que tanquis, i malgrat trobaré a faltar aquell moment diari on, rastrejant, comprovo si tens un nou escrit, alguna cosa que no sé explicar em diu que fas bé. Tanques paradeta, però no la lluita pel nostre país.

Esperaré, amb delit, el renaixement de l’Arnera o el naixement d’un nou Joan.

Mentrestant, et seguirem llegint cada diumenge (... oi?).

Gràcies per haver-nos regalat més de 600 intencions mecàniques. Avui som més savis, més conscients i més rics que fa dos anys i escaig.
He intentat recordar posts teus per destacar-ne un per acabar aquest escrit. No n'he estat capaç, ni ha masses de imprescindibles. Potser és per això, que escullo aquest. Encara avui ens fa riure a la meva dona i a mi. I amb el teu permís, o sense, aprofito les paraules finals que hi vas escriure per a que siguin el meu final avui.

“Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant...”



Salut !!!

PS. Desitjo poder tornar a compartir cerveses i conversa aviat. Sigui qualsevol tarda o vespre d’aquests, o en la propera paella nocturna.