(Tinc escrits de fa alguns dies una sèrie de posts arrel del post Reagrupament: el què i el com que no trobo el moment de publicar. Dubto. Els vull repassar i, de moment, resten a l’arxiu com esborrany. Veig que si trigo una mica més a publicar-los, ja no caldrà, doncs l’actualitat els caducarà. Així dons, avui allibero aquest, sense repassar ni corregir. Potser dels altres tres, n’allibero algun més... o els esborro. Ja veurem. Dic això per explicar que potser alguna part ha quedat caducada pels darrers esdeveniments. Si és així, ho celebro. Escric això, també, per deixar clar que el que veureu, no són crítiques torracollons, o almenys us asseguro que no ho volen ser, només és, potser, una bafarada d’esperit crític, amb voluntat decididament constructiva, que crec que està en l’ADN dels que ens hem reagrupat i de l'Associació mateixa.)
El Setembre del 2007 vaig escriure aquest post on explicava perquè no havia militat mai en cap partit (malgrat les moltes oportunitats que havia tingut per fer-ho) i perquè no ho faria mai.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.
No més excuses, no més quedar-se casa, no més deixar d’exigir el que és just.
De la renúncia a aquesta responsabilitat, uns en diuen que és fer política.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.
Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.
I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.
I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.
Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.
I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.
I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.
Demostrem d'una punyetera vegada qui som i com fem les coses.
Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.
MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!
Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.
MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!
3 comentaris:
Ostres, company, quant d'entusiasme... i jo que me n'alegro. Aquesta és l'actitud.
I m'agrada molt això que dius de la derrota. Ho comparteixo: millor la derrota que la inacció, que la indignitat. Ànims!
Salut
p.s. Endavant, també, amb el bloc, company.
Un molt bon post.
Salut, democràcia i llibertat
La derrota serà nostra, la victòria serà de tots i totes.
Com tu, som molts els que mai havíem militat en cap organització política i que hem decidit fer el pas associant-nos a Reagrupament. Segur que amb treball i esforç recollirem uns bons fruits!
Publica un comentari a l'entrada