Burros

Acabo de llegir una entrevista amb en Ferran Adrià a la revista del Barça (la que rebem tots els socis) d’aquest mes.
És una entrevista d’en Eduard Pujol que recomano. Senzilla, ni llarga ni curta, sincera, bona.
En podria destacar diverses respostes, però una (i el seu preàmbul) m’ha fet anar una mica més enllà del futbol i me’n ha sortit una petita reflexió, tipus flaixmarcs, del mític Reflexions en Català.
Reprodueixo les dues preguntes i les seves respostes:

I el seu moment iniciàtic al Camp Nou?
Tinc mala memòria, però recordo dos moments. Un partit de Copa d’Europa i el debut de Cruyff, 4 a 0 contra el Granada. Aquell partit encara és una icona.
Va ser el punt de partida de tot el que ha vingut al darrera?
Sí, però les coses són com són. El primer any del Johan com a jugador va ser memorable, per la segona part, la d’entrenador, és més important i decisiva. Pel que va significar, pel que vam guanyar i pel que vam aprendre. Com a futbolista, si som objectius, el Barça no va guanyar tantes coses. Però assegut a la banqueta, Cruyff ho va canviar tot. Ens vam acostumar a guanyar i vam deixar de patir.

És senzill, oi? És evident, oi? Ho sabem tots, oi?
Aquella etapa de Dream Team, ho canvia tot. Passem d’etern segon, d’etern aspirant, a guanyar 4 lligues (consecutives!) i la primera Champions.
I no nomes són títols... és estil, és personalitat, és gust pel futbol, és cantera, és talent, és estètica, és...
Oi?
Ho recordeu? Recordeu qui érem, com érem, on érem?
Recordeu el motí de l’Hespèria i en Núñez? Aquell pecident que ens va fer rics, que deia que jugàvem a fumbol i que no guanyava mai res?
Recordeu en Robson i en Van Gaal guanyant lligues per l’inèrcia, empenta i petjada del Dream Team?
Bé, doncs en Ferràn Adrià no només ho recorda, si no que a més és plenament conscient de lo determinant del moment.

I llegint això m’han vingut al cap totes aquestes veus que qüestionen que en Johan sigui president d’honor del club.
Burros.
Puc entendre que algú qüestioni el com s’ha fet, però qüestionar que ho sigui... per Déu!
Sí fa anys que ho hauria de ser!
Burros.
I per si això fos poc, resulta que en Johan és un crack mundial a l’alçada d’en Pelé, Beckenbauer o Maradona. El seu prestigi com a jugador i, també, com a entrenador és tant gran que simplement viu en un altar per a la resta del mon. Sí, sí, un altar on es posa tot allò que no es qüestiona!
Però alguns, aquí, prefereixen (gaudeixen!) qüestionar-ho, restar mèrits a la evidència, relativitzar lo objectiu... Putu complexa de mindundi!

Burros.
Són els mateixos que van malparlar del Guardiola jugador, acusant-lo d’homosexual (és que li agradava en Miquel Martí i Pol –poesia!- o en Lluís Llach!, tots dos catalans! Com es pot ser tant poc multiculti, xaxipiruli i guai!), els mateixos que volien en Maurinho com a recanvi d’en Rijkaard, els mateixos que critiquen en Puyal (és maricón i s’equivoca!),etc, etc, etc.
Burros.

Els mateixos que menystenen a en Laporta, a la seva tasca, a com a deixat el club. I publiquen, publiquen, publiquen.

Burros.
Segurament són els mateixos que també han criticat i menystingut a personatges cabdals de la nostra història, passada i present, fent gala d’un complexa d’inferioritat de dimensió tan descomunal, que s'em fa difícil catalogar.
Els mateixos que si critiques en Montilla et diuen que ho fas perquè no és nascut a Catalunya, negant la evidència de que en realitat va ser el gran perdedor d’unes eleccions i que el que critiques és el fet que ni s’ho mereix, ni està preparat, i que bàsicament, el que critiques no és pas el seu origen (qui en aquest país pot i vol criticar orígens) si no el seu nacionalisme espanyol.
Burros.
I mal que em pesi, i dolgui, burros (una gran majoria) que comparteixen amb mi la militància independentista.
Burros que, alguns, odien Convergència (i torno a dir que no soc convergent!) per pactar, alhora, amb l'enemic (PSC-PSOE), donant-li el poder.

Burros.

Sort que sempre queden amics, brillants i incisos, capaços de llegir situacions, d’analitzar-les, i de treure conclusions i lectures tranquil·litzadores, noves, capaços d'endevinar i, avançar, nous horitzons:
“(...) Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.

(...)

L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable(...)”
Jo també, company, jo també afegeixo "sortosament", jo també ho trobo "formidable".

Brillant amic, brillant lectura (una més!) de la realitat.

I aquest cop, a més, tranquil·litzadora.

Salut a tots!!!!

(als burros també!)