dissabte, 27 de novembre de 2010

Quan algú diu les coses millor que un mateix...


Quan algú diu les coses millor que un mateix, no cal perdre el temps.
Us enllaço amb un article d'en Enric Ferrer i Casals, que us copio aquí mateix.
Avui, més que mai, no es pot dir més clar, malgrat molts intentin amagar-nos (ja en parlarem d'això... a partir del 29).

Per què cal votar independència el 28 N?

Ara que s’acosten les eleccions al Parlament vull fer unes breus reflexions adreçades a tots aquells catalans i catalanes que estimen el seu país, que el volen lliure, digne i pròsper, i que estan farts de tanta mediocritat i covardia entre la classe política, amb mentides, enganys i promeses incomplertes. També m’adreço, però, a aquelles persones que viuen a Catalunya i que, malgrat sentir-se nacionalment espanyoles, veuen com el país on viuen és sistemàtica i permanentment maltractat, insultat i espoliat.
A les properes eleccions cal votar independència per moltes raons. Cal votar independència per raons de justícia històrica (la pertinença actual a l’estat espanyol deriva d’una ocupació militar que, no per llunyana en el temps, és menys injusta ni menys certa), per raons de dignitat nacional (cap país que s’estimi pot tolerar la seva submissió), per raons de supervivència lingüística i cultural (l’essència de la nostra identitat col·lectiva és la nostra llengua, i aquesta està seriosament amenaçada sense un aparell estatal que la protegeixi) i, sobretot, per raons de supervivència econòmica (avui dia ja ningú pot negar, sense fer un exercici de cinisme o evidenciar la seva ignorància, que Espanya és un mal negoci que ens ofega econòmicament i ens hipoteca el futur).
Potser apel·lar a raons històriques i identitàries no és suficient per a molts, però les raons econòmiques no poden deixar indiferent a ningú. A ningú el pot deixar indiferent que any rere any el centralisme espanyol s’endugui de Catalunya al voltant de 22.000 milions d’euros. Aquests diners haurien de servir per fer créixer el país, per generar riquesa, ocupació i, en definitiva, millorar la qualitat de vida de la seva gent.
Cal votar independència per acabar amb aquesta situació insostenible. Amb la independència podrem recaptar tots els nostres impostos i invertir els recursos pensant en Catalunya i des de Catalunya. Però no només això, sinó que també podrem decidir les polítiques econòmiques, socials i culturals que més li convenen al país, que en definitiva som la seva gent.
Imagineu-vos què implicaria poder invertir els nostres recursos, per exemple, en infraestructures aeroportuàries, i decidir quin model de gestió és el més convenient. Segurament tindríem l’aeroport més important del sud d’Europa, pol d’atracció econòmica i empresarial, amb totes les conseqüències dinamitzadores i de creació de riquesa que això comportaria. El mateix podem dir en relació als nostres ports.
Imagineu-vos, també, que passaria si poguéssim invertir els nostres recursos en una xarxa racional de comunicacions, amb millors carreteres, sense peatges, i amb un veritable eix ferroviari mediterrani per al transport de mercaderies. És obvi que tot això reactivaria l’activitat econòmica, facilitaria l’establiment d’empreses i inversions de tota mena. Tot això generaria ocupació i riquesa. Tot això generaria futur.
D’exemples del que es podria fer amb els nostres recursos n’hi ha molts. Abaixar els impostos, augmentar les pensions, millorar la sanitat amb més i millors hospitals, millorar l’educació amb més i millors mestres, més i millors escoles públiques, escoles bressol públiques que responguin a la demanda existent, atraure l’exel·lència en la investigació científica, becar els nostres estudiants en funció del seu rendiment acadèmic, etc.
Votar independència és votar tenir un país millor, més ric, amb millor qualitat de vida i amb gent més feliç.
Ara bé, què vol dir votar independència? Que ningú s’enganyi ni es deixi enganyar. Cap dels partits que actualment tenen representació parlamentària ens durà a la independència, i aquest és un factor determinant a l’hora de decidir el nostre vot a les eleccions del 28N.
Per aquells que teniu pensat votar CIU, cal que valoreu el següent: CIU no té la independència en el seu programa. És més, darrera la seva aposta per l’abstracte “dret a decidir” s’amaga l’autonomisme de sempre, el del “peix al cove”, el de ja ens conformem amb el que tenim i les petites engrunes que anem arreplegant en funció de l‘aritmètica parlamentària espanyola.
I que no us confonguin amb la promesa de lluitar pel concert econòmic (ara ja li’n diuen “pacte fiscal”, en un intent de jugar amb les paraules per acabar justificant l’acceptació d’ un model inferior al concert). La darrera sentència del TC ha tancat la porta a aquesta possibilitat. Consegüentment, l’única via per assolir el concert econòmic és mitjançant una reforma constitucional, que necessàriament ha de comptar amb el suport dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Algú es pensa, sincerament, que això és possible? No n’hem tingut prou amb el culebrot de l’Estatut i el seu penós resultat, per arribar a la certesa que qualsevol negociació sobre l’augment de l’autogovern està abocada al fracàs?
És més difícil aconseguir el concert econòmic que la independència. El concert cal negociar-lo, i no seria més que una concessió espanyola, mentre que la independència només cal que la votin a favor la majoria absoluta del nostre Parlament, 68 diputats, i es proclama de forma unilateral. Aquesta via, escrupolosament democràtica, és legal d’acord amb el dret internacional públic i ha estat avalada per l’ONU.
I pel que fa a ERC, la seva aposta pel segon tripartit, per un govern de pura gestió, d’un nacionalisme tebi o de “pluja fina”, i d’una prudència (per no dir-ne covardia) excessiva i poc reeixida en el seu afany d’atraure el PSC cap a tesis més catalanistes (un PSC que s’ha mostrat més PSOE que res), ha frustrat les expectatives i ha decebut gran part de la gent que li va donar suport en les darreres eleccions. L’actual direcció d’ERC ha perdut tota credibilitat, i s’ha incapacitat a si mateixa per liderar el procés capa la independència.
Que ningú no dubti que si pot, ERC sumarà per reeditar un tercer tripartit. És la seva única aposta, governar a qualsevol preu, per a repartir-se el pastís de l’autonomisme. I de res serveixen ara les promeses, que ja no es creu ningú, de convocar un referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura. No perdeu de vista que en temps de campanya, les promeses són només fum.
Descartades les opcions clàssiques del catalanisme autonomista, ara més que mai votar independència passa per votar necessàriament una opció política nova i engrescadora, que reculli la il·lusió i l’esperança d’aquest independentisme creixent, madur, crític i racional, que entén que la conjuntura actual és una oportunitat irrepetible d’avançar en el camí a la llibertat.
Votar independència en aquestes eleccions vol dir votar Solidaritat Catalana per la Independència (SI), l’opció de l’independentisme transversal, una coalició de diferents partits que recullen tot l’espectre dreta-esquerra i que comparteixen l’objectiu d’assolir la independència en la propera legislatura. El dubte no és si entrarà o no al Parlament, sinó amb quina força entrarà, malgrat tots els intents de silenciar-la mediàticament, quant no d’intentar desprestigiar-la a base d’escampar mentides sobre el seu cap de llista, en Joan Laporta.
És fonamental que SI tregui uns grans resultats i s’asseguri tenir grup parlamentari propi a la propera legislatura. Només d’aquesta forma ens assegurarem que els propers quatre anys hi hagi persones que des del Parlament, amb la repercussió mediàtica que això suposa (mireu sinó Ciudadanos, amb només tres diputats), estenguin el missatge que la independència és necessària, possible i viable.
Respecte d’aquells que penseu que la independència és necessària però que, tanmateix, heu decidit votar CIU per impedir un nou tripartit, us vull dir que aquesta seria una decisió comprensible sinó fos pel moment històric que vivim i l’oportunitat que se’n deriva. No patiu, CIU guanyarà les eleccions, no ho dubteu, i governarà, ja que el tripartit, afortunadament, no sumarà. Ara, com governarà? Sembla clar que CIU buscarà, com ha fet sempre, pactar amb aquells amb qui més endavant haurà de negociar a Madrid. Per tant, pactarà amb el PSC (la tant desitjada sociovergència d’en Duran i Lleida), o amb el PP, enemics tots dos de Catalunya.
Si voleu la independència no desaprofiteu l’oportunitat de fer entrar al Parlament l’opció política amb més força que la planteja seriosament, amb un full de ruta concret i viable, i amb un lideratge fort capaç de tirar-lo endavant. SI impedirà qualsevol intent de reeditar un nou tripartit, situarà la independència al centre del debat polític, i denunciarà qualsevol iniciativa política autonomista que pretengui perpetuar la dependència d’Espanya.
Crec, sincerament, que si de veritat volem veure aquest país convertit en un dels estats més rics d’Europa, i en una de les democràcies més avançades del món, no podem caure en el parany de renovar la confiança a aquells que repetidament han demostrat no estar a l’alçada de les circumstàncies, i que l’únic que ens estan oferint és continuar sent una comunitat autònoma de règim comú, pobra i sense futur. Ara toca fer confiança a aquells que parlen clar i sense ambigüitats,i de qui no podem fer cap retret perquè mai no ens han fallat. Donem-los una oportunitat.

3 comentaris:

Jordi Vàzquez ha dit...

"no podem caure en el parany de renovar la confiança a aquells que repetidament han demostrat no estar a l’alçada".
100 % d'acord.

Albert B. i R. ha dit...

Al final s'ha entrar amb 4 escons! Quin patir fins el final!

L'Espelt ha dit...

Jordi,
I així ha sigut.
Gràcies pel comentari.

Albert! Patir és poc! Crec que el patiment d'ahir sols és comparable als minuts abans d'una final de Champions del Barça, o els darrers minuts Stamford Bridge.

El més difícil s'ha aconseguit. Hem fet el salt des de el no-res, malgrat molts ho han intentat tot.

No sé com, però en endavant m'agradaria parlar del paper de la premsa, sobretot la digital, on destaca un Naciodigital, un Singular, un E-Noticies, un Avui i un Directe, que han tingut una actuació inexplicable, deplorable i vergonyant.
Déu meu! Quina premsa!

Salut i enhorabona a tots!