Dies difícils.
I avui no parlo de política.
Feina, molta feina. Viatges, oficina, reunions... i poc temps.
Temps per la parella, temps pels nens, temps per a un mateix. Família. Sempre paga el preu del no-temps, o, com dic normalment, el preu del “tot per la feina”.
Però bé, tot el que arriba acaba marxant, i arribaran els dies per “postejar” amb calma i gaudir de la família. Com sempre, lluitaré per trobar la manera de fer-ho tot alhora.
Però avui, ara, em fa ràbia el sentiment de que la feina ha tornat a passar al davant dels meus. Però sé que només és una sensació, o una realitat temporal com a màxim.
Quan més m’allunyo físicament d’ells, més me’ls estimo.
Demà córrer tot el dia i dijous... a Portugal. Divendres tornarem a córrer tot el dia per a recuperar el dia “perdut” i m’adormiré al sofà a quarts de dotze de la nit. Ja me les conec aquestes setmanes.
I així, vist i no vist, haurem “matat” el setembre del 2007. A vegades, masses, em pregunto per què corro tant, sembla que faci una cursa per fer córrer el temps. I, en realitat, només vull gaudir del temps, no veure’l passar.
Algun dia hauran d’inventar el radar per a persones, i multar als que correm.
I ara que hi penso, potser que l’inventi jo. Potser així guanyaré els calés que necessito per poder deixar de córrer.
Una cançó i fins aviat!!!
I avui no parlo de política.
Feina, molta feina. Viatges, oficina, reunions... i poc temps.
Temps per la parella, temps pels nens, temps per a un mateix. Família. Sempre paga el preu del no-temps, o, com dic normalment, el preu del “tot per la feina”.
Però bé, tot el que arriba acaba marxant, i arribaran els dies per “postejar” amb calma i gaudir de la família. Com sempre, lluitaré per trobar la manera de fer-ho tot alhora.
Però avui, ara, em fa ràbia el sentiment de que la feina ha tornat a passar al davant dels meus. Però sé que només és una sensació, o una realitat temporal com a màxim.
Quan més m’allunyo físicament d’ells, més me’ls estimo.
Demà córrer tot el dia i dijous... a Portugal. Divendres tornarem a córrer tot el dia per a recuperar el dia “perdut” i m’adormiré al sofà a quarts de dotze de la nit. Ja me les conec aquestes setmanes.
I així, vist i no vist, haurem “matat” el setembre del 2007. A vegades, masses, em pregunto per què corro tant, sembla que faci una cursa per fer córrer el temps. I, en realitat, només vull gaudir del temps, no veure’l passar.
Algun dia hauran d’inventar el radar per a persones, i multar als que correm.
I ara que hi penso, potser que l’inventi jo. Potser així guanyaré els calés que necessito per poder deixar de córrer.
Una cançó i fins aviat!!!
1 comentari:
No sé si queda molt bé ser el primer en afegir un comentari, però no m'en puc estar.
Feia molt temps que no sentia aquesta cançó. Per a mi és un icona en la meva vida, però ara feia molt de temps i.... RECOLLONS QUE N'ÉS DE BONA!!!
Pink Floyd... quins monstres!!!
El que donaria per veure'ls en directe per quarta vegada!!!
Bona nit.
Publica un comentari a l'entrada