Silencis...

Bé… segurament ha arribat el moment que esquivo de fa dies.
Ha arribat el moment de trencar el silenci.
Ha arribat el moment del post de les explicacions. Explicacions als meus amics blocaires més fidels i explicacions a mi mateix. Moltes setmanes d’absència i silencis (amb algun post perdut entremig) i un 2008 d’absències i de silencis fins i tot en els comentaris als blocs d’aquests amics. I em sap greu, molt greu. Però no hi he pogut fer-hi més. Necessitava fer-ho. És el que tocava.
Intentaré ordenar les meves idees i cercar aquestes explicacions que anuncio.

En més d’un post he fet referència a l’exagerat volum de feina a que estic sotmès. I és cert. És un volum no recomanable que, de fet, no és ni nou ni dels darrers mesos. Fa 7 anys que visc immers en aquest ritme. Cert és també que els darrers mesos això s’ha accentuat alarmantment. S’ha accentuat en volum i condicions laborals, més que en hores. En hores, ja estava pràcticament en el límit (meu) des de fa 7 anys. Per entendre una mica al que em refereixo, us diré que laboralment, al 2007 he treballat, en hores, 18 mesos. Aquí hi excloc vacances. Moltes, masses, setmanes les he acabat amb 70 i 80 hores treballades. No hores de presencia laboral, si no hores de treball intens. Una setmana rere l’altre. Sense descans. Això significa unes 14 hores de feina al dia, més 8 o 10 hores entre dissabte i diumenge (i l’1 de maig, i l’11 de setembre, i el Pilar, i Tots Sants i Puríssimes i Constitucions, i Sant Esteve, i ponts, i...). En els darrers 2 anys, encara ha augmentat una mica més, si cal, el volum, però el pitjor ha estat que aquest augment ha comportat el veurem avocat a fer més tasques en menys temps i, per tant, tard i malament. Més volum, menys qualitat. Quan dic malament no em refereixo a mals resultats, si no a la sensació de fer les coses malament. I dic sensació per que els resultats han estat, malgrat les condicions, força acceptables i, permeteu-me dir, força dignes. Però els resultats no esborren (en el meu cas si més no) la sensació. Suposo que això va creant, lentament, un pòsit d’insatisfacció a cada dia més gran i espès. Al principi el pòsit és petit i no molesta, però conforme passen les setmanes, els mesos i els anys, cada cop és més espès i molest. Una gran pedra en la feixuga motxilla del dia a dia laboral.
Exerceixo un càrrec de “direcció” en una fàbrica catalana (familiar) en bon estat de forma i en clara expansió. Com a “bona empresa familiar”, els càrrecs i les responsabilitats tendeixen a ser poc clars i força desdibuixats(!). Acabes fent de Director, Cap de Departament, Responsable de..., Secretari, Mosso de Magatzem, Sereno i ... el que calgui. Aquest fet es pot veure com un avantatge i com un desavantatge alhora. Tot depèn de les circumstancies i del moment. Pel que mi fa, hi veig més avantatges, en general, que desavantatges. Però si que tinc molt clar que si ho sumem a un moment en que, el pòsit de que parlava abans és molt gran i dens, passa a ser un gran desavantatge. Sens dubte. Passa a ser la segona gran pedra de la motxilla laboral.
Per més responsabilitats i “càrrec” que un pugui tenir en una empresa familiar (mitjana), les decisions solen sempre dependre en última instància dels propietaris, dels “amos” que en deien fa anys. Aquest fet, lògic, acceptable i correcte en general, passa a ser una gran pega quan el volum de feina (l’empresa està en clar creixement) exigeix respostes i decisions immediates. Si les decisions “importants” es demoren, el ritme de feina s’atura i, per tant, augmenta el seu volum i les urgències. I que passa en aquest cas? Doncs que es converteix en la tercera gran pedra que s’acumula a la motxilla laboral.
El fet de que l’alta direcció (els amos) confiïn molt en un, és un immens avantatge que, depenent del moment i les circumstancies, pot esdevenir (ai las!!!) un gran desavantatge. Per què? Per que es delega de tal manera que es perd la consciència de l’enorme volum de feina i responsabilitats de s’han dipositat en les mateixes espatlles. I quan això passa, aquest fet esdevé la quarta gran pedra que entra en la motxilla.
Quan la motxilla és plena i pesada com la que us explico, ho denuncies a qui pot fer-hi alguna cosa per descarregar-la. I quan la resposta és “d’acord, descarregarem la motxilla, però potser exageres i no podem descarregar-la gaire per que precisament confiem tant en tu que volem que portis la motxilla, per que les persones que “tiren” del carro en l’empresa han de dur la motxilla”, és quan, en aquestes circumstancies, un veu que només hi ha una sortida: canviar de feina. La incomprensió (en més o menys grau), et mata.
Però que fa un quan a més de veure tant clara la sortida, s’estima l’empresa i li agrada estar-hi? Què fa? Què faríeu vosaltres?
La sortida que he trobat, podria dir sense gaire a por a equivocar-me, defineix la meva manera de ser, o millor dit, d’actuar: “Canviaré de feina, però no d’empresa”. Ho vull tot. Així que vaig demanar (i he obtingut el sí) un canvi radical de les meves responsabilitats dins l’empresa. Canvi radical de Departament. Canviar de feina.
I m’han encarregat d’encetar un nou Departament, un departament inexistent dins l’empresa i que necessitem tenir degut al nostre creixement. És un departament i càrrec d’aquells que a mi em fa vergonya d’anomenar. El nom és molt “pijo” i queda tant “estupendu” de dir, tant, que passo de fer-ho.
Una gran notícia... oi?
Doncs si, segur que si, però com tot en aquest tipus d’empresa te la cara dolenta. “El 2008 serà un any de traspàs i reorganització intern, i el canvi serà progressiu”, van dir-me. És a dir, segurament aquest serà el pitjor any de la meva vida. Tradueixo: seguiré fent gran part de les tasques actuals i en tindré un munt de noves!!! Magia, potagia !!!
En fi... ho superarem.
Bé, ja us he explicat de manera molt resumida (encara que no ho sembli) les meves inquietuds més personals, laboralment parlant.
Ara bé (crec que cada cop m’assemblo més al Nadal del Polònia), no he explicat el per què del meu silenci. Quan vaig rebre la resposta de “d’acord, descarregarem la motxilla, però potser exageres i no podem descarregar-la gaire per que precisament confiem tant en tu que volem que portis la motxilla, per que les persones que “tiren” del carro en l’empresa han de dur la motxilla, bla, bla, bla, bla...” no em va agradar gens, però gens, ni en les formes ni en el to. M’ho vaig prendre molt malament. Em va decepcionar. Quan un ha donat moltíssimes hores personals a una causa, en perjudici de família i salut, això de “exageres” fa mal. Fa molt mal i fa replantejar moltes coses. Moltes.
He de dir també, en honor a la veritat, que potser estava en aquests dies massa susceptible, estava com a vegades estan les dones (i que em perdonin) en aquells característics dies del mes, ja que aquests darrers mesos he patit el que en diuen estrès. L’estrès de veritat. Sempre deia que anava estressat però, ara ho veig, ho feia servir com a sinònim de que anava molt de bòlid. I l’estrès no és això, el “anar de bòlid” potser ho afavoreix, però he vist, també, que un pot patir estrès i no anar de bòlid. En el meu cas, anava molt de bòlid, és a dir, parlem clar, anava i vaig de “putu” cul, però a més, he patit estrès de debò, i encara gràcies que ho he fet a petita escala. L’estrès es degut, en el meu cas, a les circumstancies, als pòsits de que us parlava, a les pesades pedres que he explicat que portava a la motxilla i a les males condicions de salut que he patit. Treballar a un ritme d’hores com el que us explicava al principi, i intentar que això afecti el mínim possible a la família (dona i nens bàsicament), comporta nits de 3, 4 i 5 hores, àpats (molts) de cinc minuts i sopars no fets. I això va manllevant, lentament, la salut física i, poc després, l’estabilitat mental. És a dir, et tornes molt més irascible, irritable, poc pacient, poc comprensiu, susceptible, antipàtic, etc... Tot de trets de personalitat i caràcter que mai han estat propis.
I tot aquest llarg i divers còctel (perdoneu la llargària i el caràcter personal dels fets altre cop) m’ha portat al silenci laboral i blocaire. Necessitava el màxim de silenci de pensament per retornar a l’enyorada estabilitat interior que cadascú intenta i cerca. Era massa lluny de mi mateix per a ser conseqüent en les meves opinions, per a explicar-les, defensar-les, debatir-les i repensar-les amb "normalitat".
Segurament encara no estic com estava, però si que he retornat a punts d’estabilitat suficients per escriure el com em sento i el que em passa.
Amb tot aquest “rollo” que us he explicat, no vull que ningú pensi que he estat o estic malalt, gràcies a Déu o als Deus, no he arribat al punt d’emmalaltir, però m’hi he acostat, i això m’ha fet adoptar postures i solucions radicals. No vull tornar a sentir-me tant proper a patir una malaltia complicada.

I potser ja n’hi ha prou d’històries enrevessades, potser tot és més senzill...
Potser... tot plegat només és conseqüència de que m’acosto als 40 !!!

Salut!!!