El perquè de tot plegat

Amics… el dia 7 de Juny és a tocar. Aquest procés, aquesta campanya, està apunt d’arribar al seu final. Haurà valgut la pena?
Segur que sí. Sigui quin sigui el resultat.
Ara bé, en tota campanya, corres el risc de perdre el nord, de perdre la intenció inicial.
I aquest és l’objectiu d’aquest escrit, tornar-vos a situar en l’inici del procés.

Aquest congrés a ERC, en aquestes dates, té unes causes, té un per què. La campanya en si, amb els seus debats, les seves propostes, el seu joc brut, les seves estratègies, porten la majoria de vegades a fer-nos perdre de vista el perquè inicial. Allò que teníem tant clar abans de començar i que el soroll diari ens impedeix de sentir.
He estat molt crític amb ERC. La veritat és que si algú m’ha llegit des de l’inici, sabrà que un dels motius que m’han portat a crear el bloc ha estat aquest. No va ser el motiu inicial, però si ha estat la motivació d’aquests 7/8 mesos. Motivació fruit d’un desengany, ÉL gran desengany polític personal.
He estat molt crític amb ERC en tots els meus comentaris. Molt. No en soc militant, però sí que m’hi he sentit representat, i sí que hi he posat tota la meva il·lusió per arribar al objectiu de la dignitat nacional que necessito. ERC em va oferir un camí per conquerir-la, i ERC em va trair al renunciar al camí que promès. ERC em va oferir un estil, una manera diferent de fer les coses, la nostra manera. Però sols va ser una oferta. Res del que ha fet els darrers anys ( a partir del debat estatutari) responia a la confiança que m’havien demanat i que els hi vaig donar en forma de vot i il·lusió. Res.
Els que m’heu seguit sabeu que el desengany era molt gran, tant gran que em van portar a quasi esborrar aquestes sigles històriques del meu pensament. Però el Març passat el destí em va donar l’oportunitat de mostrar el meu desencís. Hi havia eleccions al parlament espanyol, una oportunitat única per mostrar el meu profund descontentament i de donar el darrer avís per exigir un canvi, el canvi, que restaurés la frustració per haver traït les obligacions encomanades.
Aquest profund descontentament em va portar a expressar-lo amb un clar i potent NO-VOT. Molts em van criticar i molts van optar per la mateixa opció. Encara avui dubto si la meva resposta va ser la millor. Però ara tant si val. La meva alegria va ser haver aconseguit l’objectiu. Provocar una “crisi” que reobrís el debat i donés l’opció de canviar les coses.
El congrés es va avançar i l’oportunitat ha arribat.
Aquest és el perquè de tot plegat.
Ara, llegint cròniques, escoltant tertúlies, visitant webs, etc, tinc la sensació de que la majoria hem perdut aquest perquè.
I al mes de Març, aquest perquè era unànime. Estava molt clar.
El mes de Març tots esperàvem una conseqüència als fets. Una assumpció de responsabilitats. Un mea culpa. Un ho sento, rectificarem.
Res d’això ha arribat.
L’única resposta ha estat convocar un congrés d’immediat i tenir la barra de presentar-se els mateixos culpables de la situació com la renovació necessària. Quin frau. Quina barra. Ni l’Acebes gosaria a fer-ho (bé, potser m’he passat, l’Acebes sí que gosaria).
Però ho han fet. Han tingut la barra perquè estan convençuts de que la seva posició de privilegi, de força, de control mafiós sobre tot el partit, de control absolut dels mitjans de comunicació (no hi ha res com tenir potents companys de govern), de l’utilització de les més baixes estratègies (Uriel, signatures, vot per correu, pressupost il·limitat, manipulació d’avals, utilització d’estructures de partit i de Govern, ...) aconseguirien fer oblidar els perquès de tot plegat i traslladarien el debat a falses acusacions llançades amb tota la mala fe de que son capaços. Cínics sense escrúpols.
Però han tornat a cagar-la. De on no n’hi ha... no en raja.
Ho han intentat, però no se’n han sortit. I ara tenen por, tanta por que fins i tot ensenyen sense manies les seves males maneres. Tot si val.
Diuen que en Carretero és de dretes... diuen que RCat vol trencar-ho tot. Practiquen la mateixa tàctica que els seus amics del PSC. Busquen la por, la por del militant. “Que viene el PP”, escampava el PSC. "Que destruiran tot el que tant ens ha costat d’aconseguir", diuen ells. Mateixa tàctica, però diferent destinatari. Aquest és l’error. Ara no es dirigeixen a l’electorat de l’àrea metropolitana. Ara es dirigeixen al militant d’ERC, amb aquell mateix militant que van intentar fer renunciar a l’assemblearisme. Aquí no funcionarà aquesta fal·làcia. Han tornat a equivocar l’estratègia.
Us heu tornat a equivocar. No n’hi ha prou amb la manca d’escrúpols i amb el menyspreu absolut al mínim d’ètica exigible a tot ésser humà. No n’hi ha prou. Aquest, és un problema més dels molts que heu generat per haver oblidat a qui representeu.
Perdreu.
De fet, heu perdut ja.
I després d’aquest derrota, ja no val cap més resposta que no sigui l’assumpció de l’error, l’assumpció de les responsabilitats. I humilitat. Molta humilitat i posar-se, ara sí amb sinceritat, al servei d’una causa comuna on no en sereu principals protagonistes. Ara caldrà aquesta resposta, i si la torneu a defugir, només us quedarà la sortida de canviar de bàndol, carbonitzar el que quedi de dignitat i moral personal, i anar abraçar l’amic que us ho ha promès tot.
Espero de tot cor, que no arribeu a aquest extrem. Si ho féssiu, em tornaríeu a sorprendre negativament, però ara, per darrer cop.

Militants, simpatitzants, recordeu el perquè de tot plegat.
Torneu al mes de Març.
Repasseu el que ha dit cada candidat com a resposta a aquest perquè, i decidiu segons dicti la vostra consciència.
I veureu com, per el mateix perquè quan llences una pedra cap al cel, perpendicular a la vostre posició, torna a caure indefectiblement a les vostres mans, la respota només és una: REAGRUPAMENT.
La gent de Reagrupament no vol trencar el partit, ni son de dretes, ni marxaran si perden, ni son un submarí convergent, ni ho volen dinamitar tot, ni estant mal preparats, ni son agressius, ni van en contra del partit.
Veureu com, justament, son tot el contrari.
Volen REdreçar la situació, volen REcuperar el camí, volen REagrupar voluntats, volen REstablir els objectius, volen REunir capital humà, volen REunificar iniciatives, volen REcuperar els valors, volen REtornar la dignitat al partit, volen REactivar il·lusions, volen REadmetre companys, volen REafirmar sentiments, volen REconduir posicions, volen REalitzar el somni comú, volen REanimar la moral, volen REllançar el partit, volen REbatre les injustícies, volen REvel·lar-se al nostre present, volen REbrotar esperances, volen REaccionar davant l’error, volen REbutjar l’amiguisme, volen REdefinir la política, volen REspondre a la voluntat col·lectiva.
I seguiria fins acabar el temps REcordant el seu missatge.
Però no cladrà, no serà necessari. Només REflexionant sobre el perquè de tot plegat, el que us vull dir s’apareixerà per ell mateix.

CarREtero i CaREndell.
CaREndell i CarREtero.

REagrupat. És l’única resposta a el perquè de tot plegat.


Salut company!!!

* Demano perdó a la Rut, per haver canviat el seu cognom i haver-lo escrit amb vocal neutra. Espero que comprengui que el “joc literari” m’ho demanava.