Es pot ser tant burro?

Com sabeu, alguns estem fent del nostre silenci paraula.
Com en Carretero, que portava temps i temps fent del silenci, paraules.
Fa setmanes, mesos,que observo la nostra realitat (política) i em deprimeixo. No sóc pas l’únic, és evident. I és per això que, alguns, després d’haver-ho dit ja tot, per activa i per passiva, estem fent del silenci paraula, durant un temps. Perquè arriba un moment que un creu (segurament equivocant-se), que el millor que pot dir és no dir res. Un creu que no fent cas, no reaccionant, diu molt.
Han passat coses, i tant que n’han passat, i avui em ve de gust, com en Carretero ahir, omplir de paraules escrites aquest silenci. Em ve de gust, dir-hi la meva.

EUROPA
Una bona noticia ha estat la designació dels candidats per part dels partits catalans.
En Tremosa i en Junqueres són una gran noticia. Són dos personatges intel·ligents, preparats, relativament independents i de prestigi acadèmic i professional. Dos personatges valuosos com els que més.
Però com tot, tenen l’altre cara de la moneda, la torna en negatiu que en diem. Una torna que, en la conjuntura actual, és una torna pesada i perillosa.
En Tremosa suposa (o sembla suposar) un pas endavant, un pas atrevit en la camí de Convergència cap al sobiranisme. Ara bé, seguint la més pura tradició convergent, des del dia ú, el mateix Tremosa s’esforça en aigualir el pas pres, no fos cas que algú s’espantés. El clàssic doble joc convergent.
En Junqueres per contra, es pot permetre ser ell mateix en el seu desacomplexat i necessari independentisme, doncs ha estat escollit per la direcció d’ERC precisament per amagar, per tapar, per dissimular les seves renúncies clamoroses a nivell nacional. En Junqueres esdevé a Europa (allí no els hi fa mal) l’excusa per a poder seguir mentint nacionalment aquí i presumir alhora allí d’independentistes. Amaguen (o intenten amagar amb ell) les seves renúncies nacionals a canvi del poder, perdó, vull dir a canvi de càrrecs i diners (personals i pel partit), perquè el veritable poder és pels seus socis del PSC. I en Junqueres, per ingenuïtat o per un malentès servei al país, s’hi presta. El clàssic doble joc convergent, versió Esquerra.
Per a mi, el gran error dels dos, és que sota uns ideals nobles i patriòtics, fan el joc a una forma de fer política que està esgotada.
El millor servei que podien fer al país en l’actualitat era lluitar (o oferir-se a lluitar) per la causa de fer el tomb polític que l’independentisme està esperant.
Tots dos corren el risc de cremar-se en unes formes de fer ja caduques, acabades.
Espero que, un cop haguem fet el tomb, els recuperem d’immediat.

PAÍS
Gràcies als déus i al nostre caràcter, el país, la gent, està superant (com sempre ha acabat fent) els efectes dels somnífers i dels ambients confusos a que malintencionadament ens sotmeten els líders, les cúpules, dels partits existents.
La gent ja fa anys que demostra que està cercant un altre manera de fer, un altre camí que ens porti cap la normalitat. Desprès d’un temps de confusió (perplexitat?) que ja sembla superat
El 2003 és la primera evidència clara i multitudinària d’aquesta recerca. L’ERC d’aleshores ens va vendre això, i molts ho varem comprar posant-hi una munió d’il·lusions i esperances. I molts més, que no s’hi van atrevir, ho miraven amb enveja i esperaven amb delit les properes eleccions per sumar-s’hi.
Però una ERC inexperta en part, perseguida mediàticament per una altre part i amanida amb les batusses internes, on destaca l’oportunitat detectada per en Puigcercós (en el cas Carod) per aprofitar la ocasió i saciar la seva ambició, van començar a fer trontollar el camí marcat.
Aquest trontollar (amb el seu conseqüent oblit del compromís adquirit amb el país) va començar a manifestar-se clarament en tot el procés del nou estatut.
El fet de que en Mas aconseguís la foto del pacte amb en Zapatero abans que ells (frisaven per aquella foto) els va fer acabar de perdre el nord.
Després ja ho sabem, que si votem si, si votem no sé, si votem no, si ens fan fora del Govern...
... Si ens fan fora del Govern. Això si que els va deixar tocats. Un Carod amb encara engrunes de credibilitat personal va aconseguir esmorteir el càstig, amb aquell famós “feu-me confiança”. Però allí es van acabar aquelles engrunes de credibilitat, reeditant (de genolls) un nou tripartit, fent President al gran derrotat, vestint-lo d’una incomprensible (per falsa) pluja fina. L’escenificació final de la renúncia, la pujada immediata de la bandera espanyola d’en Puigcercòs. Esquerra ja no tenia la clau, com en el primer tripartit, l’havia venuda per un miserable i testimonial euro.
El que segueix després, ja ho sabem tots. Renúncies, mentides vestides d’estratègies, i joc brut. Joc del més brut, sobretot centrat en l’única opció interna vàlida (RCat) per redreçar el rumb i tornar al camí que el poble espera. Pur teatre, amb directors externs (digues-li Zaragoza, Iceta o com vulguis) per amagar les traïcions i renúncies de les que en seran constants protagonistes.
Segur que alguns, després de llegir això, pensaran “quin Convergent que és, aquest cony de L’Espelt!”. Doncs no macos, no. No en sóc pas de Convergent. I si denuncio les renuncies d’ERC és per que ara ells en són els grans protagonistes. I per què d’alguna manera me’n sento còmplice. Jo, amb la meva il·lusió i els meus vots, hi vaig contribuir. I com l’altre dia li deia a un company, no em demanis que critiqui la tàctica del Juande amb el Madrid, o la del Pochetino amb l’Espanyol. No ho faré perquè m’importen un rave. Criticaré la tàctica del meu equip, doncs és l’única que m’importa que sigui la correcte. I fins que en unes properes eleccions no hi posi remei, el meu equip és ERC. I aquí centro les meves energies, i critiques quan calen. I calen molt.
Però senyors, a Catalunya, estic convençut que hi ha més d’un milió de vots que estant esperant una altre manera de fer les coses.
Una altre manera, un altre camí, més noble, més digne, més com nosaltres.
Estem esperant, en paraules de l’estimat Arnera, una altra cosa.
I l’estem esperant per que és l’única manera, la nostra manera, de tornar a sentir-nos dignes, la nostra manera d’honorar els avantpassats, la nostra manera de ser fidels a un poble que, només vol, SER, la nostra manera de deixar la herència que els nostres fils mereixen. Aquest és el nostre camí, i no cap altre.
I aquest milió de vots, ja ha superat la depressió i la tristesa. Ja no esperem, si no que caminem. Brussel·les n’és un exemple preciós. La ILP popular, un altre.
És dur ser orfe políticament, molt dur. Però és igual, un cop assumida la nostra orfandat, caminarem sols i contra corrent, per superar als que ara han usurpat el poder, fins a obrir un camí, el nostre, per a que els Carreteros i d’altres que té el país puguin fer-se un lloc i canviar-ho tot.
I el dia s’apropa, imparablement, s’apropa.
Tothom ho sap. I sobretot, ells ho saben.
O no veieu com s’escarrassen inútilment per impedir-ho. Han perdut tot sentit de la realitat, de la vergonya, de la veritat. En tenim proves a diari. Ahir mateix la darrera, amb unes reaccions a l’article d’en Carretero que fan que porti ja dos dies rient. Un article bo, un pel prudent i assenyat pel meu gust, però que li han donat tota la força i contundència que potser li mancava. I ho fan perquè és un article que parla de valors com l’honor i la dignitat, un article que parla del patriotisme que ells no tenen. Un article que els hi destapa totes les seves vergonyes. Per aquí venen els nervis i les declaracions immediates.
Parlen de creació d’un nou partit. No ho ha dit pas en Carretero, ara bé, tenen molt clar que la seva manera de fer és incompatible amb la dignitat i patriotisme que ell reclama, i li munten un partit per por de quedar-se’n sense ells.
Però en Carretero és més llest que tots (he de reconèixer que és molt fàcil ser més llest que aquesta tropa) i sabia que amb poques i prudents paraules n’hi havia prou. Ells s’encarregarien de magnificar-les al sentir-se humiliats moralment.
Diuen que està bé que surti una alternativa de centre-dreta independentista... es pot ser tant burro?
Aquest senyor (Puigcercós) creu de debò que, aquest milió de vots que estem esperant algú com cal, ens importen les esquerres i les dretes? De debò ho creu? No s’adona que l’únic que ens importa és ser un Estat i que després, si cal, ja parlarem de dretes i d’esquerres?
Segur que encara no s’ha adonat que no és d’esquerres aquell que se’n hi diu si no aquell que ho viu? Es pot ser tant burro?
Senyor Puigcercós, ja us podeu quedar la vostra Esquerra, aquella que té per companys de viatge uns que sols tenen d’esquerres que se’n autoproclamen i d’altres que sols han canviat la paraula comunisme per esquerra verda, que queda més “guai”.
Es pot ser tant burro?
Quedeu-se aquesta Esquerra de nom, senyor Puigcercós, quedeu-se aquesta esquerra espanyola, que nosaltres ja farem l’esquerra de debò. L’Esquerra veritablement Republicana i Catalana, això si, un cop siguem realment lliures i tinguem allò que mereixem, un Estat.

Gràcies senyors del Tripartit per ajudar a la resta de gent a entendre que el camí bo, aquell realment noble i digne, és el nostre. Gràcies per ajudar a engrandir el milió de vots que estem esperant la plasmació del camí.

Aprofiteu sous, actes, inauguracions, viatges, despatxos, titulars de diaris i espais televisius. Aprofiteu-los bé. Us queda poc, tant poc, que avui no puc dissimular el meu somriure.


Salut companys i reposeu forces... s’apropa (i molt) la nostra hora.
Agafeu aire i embranzida, caldrà viure el moment amb tota la intensitat i tota la seva plenitud!

L’hora, la nostra hora, és a tocar.

PS. Gràcies Dessmond pel magnífic sopar (un més) que vas organitzar amb en Oriol Junqueres. Va ser un plaer assistir-hi.