Viure fora de la bombolla

Senyors, acabo de llegir aquest magnífic article a El Singular, d’en Francesc Canosa, Els carquinyolis també parlen castellà, i no em puc estar de reproduir-lo aquí, sencer:

Diga’m boig, guillat, foll, alienat, pertorbat, trastocat, descentrat, anormal. Diga’m, català. No entenc per què discutim si dos, tres, o deu mil hores de castellà a les escoles. Què no veiem que això és una altra ratera (i em refereixo a la discussió) per tornar-nos encara més sonats? Si es fes el cent per cent de les classes en català tot continuaria igual. Les criatures surten al pati, al carrer, i una paraula, una sola paraula en castellà ho capgira tot. Pensem-hi: té més força un verb en castellà d’un amic, d’un anunci, o d’una musaranya, que tot un sistema familiar i pedagògic. Doctor, què em passa?
Hola, sóc català i sóc imbècil. Sí, imbècil talla XXXXXXXL periòdic. Lo impossible és no saber castellà a Catalunya. I si hi ha algun cas és un miracle, per tant, a canonitzar s’ha dit. Tot el país és una xarxa de centres d’ensenyament de llengua castellana. Caratxos! Deu ser el lloc on la Real Academia Española deu tenir més sucursals i adeptes. A casa nostra saben castellà els espermatozous, les rates, els carquinyolis, la Moreneta i l’absis de l’ermita de Sant Quirze de Taüll... I nosaltres aquí, discutint, del català, la llimona transvestida, o el moc alterat genèticament. Mentre, te la van embeinant. El PP per davant i el PSOE-PSC per darrere. I de les violacions en diuen amor. Ja ho va dir Confuci: Confusió!
De més verdes no en maduren. I no és broma, poma. I, a més, del que hauríem d’estar, pedagògicament i existencialment, preocupats és que els nens, els joves, els de mitja edat, els vells, i qui s’hi vulgui sumar, creixen inoculats amb una cultura anti catalana de la mida del globus terraqui. Tot el que soni a català i a Catalunya els provoca vòmits. Si el lector va a qualsevol farmàcia podrà comprovar que ja s’han acabat les existències de biodramina.
Tots plegats sí que n’estem de marejats. Però per una raó bàsica. Totes aquestes nàusees, i el fet de treure les tripes per la boca, diagnostiquen uns éssers segrestats per l’estereotip. Els han explicat el món abans de veure’l ells pels seu propis sentits. Fet que demostra de nou que el problema de Catalunya no és la política, és l’educació, la natura: la vida o la mort. I la pregunta és: pot una societat formar-se amb individus que són víctimes de l’estereotip? Perquè avui et diuen que el català no serveix per res i demà que els hi ha dit que si et poses el dit al nas deu vegades seguides et quedes embarassat.
Durant anys el PP i el PSOE estan fabricant zombis en sèrie. La indústria dels morts vivents és el seu principal negoci i benefici. Aquesta llicència de fabricació s’hereta, ja sigui una dictadura, una democràcia o una platanocràcia. Aquest sistema polític vol persones que els segueixin amb els braços endavant, la bava a la boca, i tots afilerats. Exercits del sectarisme... espanyol, per suposat.
Ara que tot Catalunya vol muntar partits, plataformes, candidatures, associacions, cobertes, replans, rases... Ara que tot el país fa obres, que està més foradat que un gruyère fètid i desfet, ara l’únic partit que cal crear és el Partit de la Veritat. No hem de discutir res, portem segles fent-ho. L’única discussió és entre la veritat i la mentida. I això no és política. Per què ven, històricament, tones i tones la mentida espanyola? Per què la comprem sempre els catalans? El Papa de Roma, els Estats Units, el Tribunal de la Haya, l’ONU, el dimoni de Tasmània, Spiderman.... Tots, diuen que hem de buscar la veritat. Com és que a Catalunya no volem la veritat? Com és que la neguem?

Com és que estem discutint, admetent, menjant, vomitant, que sí el castellà està oprimit, que sí no està reconegut, que si no sé quins drets, que no sé quines històries més estrafolàries que una escarola electrocutada. Mentida, mentides. Per què ningú vol la veritat?
Perquè avui és el castellà a l’escola, i demà això del cursos aquest que s’anuncien en català i es fan en castellà, i demà passat és... Perquè cada dia és igual. Igual de difícil viure. Viure en català, i com a català, és clar. Perquè cada dia és com sempre.
Guaiti l’amable lector, que ja arriba santament fins aquí, la perla que li poso a la boca. És del gran Carles Soldevila. Escriptor, periodista, home que va dirigir brillantment d’Ací i d’Allà, la revista més moderna que s’ha fet mai en aquest país. Home que va voler catalanitzar l’alta burgesia barcelonina. Com es torna a dir avui, un independentista amb corbata, perquè fa vuitanta anys ja existien. A veure què diu en Soldevila, de la llengua:
“I baldament sembli increïble, encara es troben personatges tan inconscients o tan mal educats que, en sentir que algú els adreça la paraula en el llenguatge del país, exclamen amb un terrible arrufament de celles i un to roncament sarcàstic:
-¿Cómo?
Mai no hauria cregut que en una sola síl•laba es pogués encabir tant d’urc, tanta insolència i tanta de petulància.
Naturalment, que això ens passa perquè ens mereixem que ens passi. Per restablir l’imperi de la lògica, de l’educació i del respecte, no cal esperar l’adveniment de l’Estatut. Més ben dit: l’adveniment de l’Estatut no servirà de res si no anava acompanya d’un redreçament íntim de la dignitat catalana. Res d’ofendre els altres; res demolestar el foraster, res de crear, amb nota pejorativa, el concepte de metec... Però tampoc res de deixar-se tractar coma esclaus o com a colonitzats”.
Prengui nota el lector que res ha canviat, en cap sentit. Prengui nota el lector que aquest article està escrit el 5 de febrer de 1932. A l’Estatut de Núria li quedava poc perquè les Corts espanyoles els foradessin. Prengui nota el lector que tot continua igual i que així ni les rates poden viure. Prengui nota el lector que l’únic referèndum que cal fer és: tanquem definitivament la paradeta, o l’obrim de bat a bat.



Es tant brillant, tant obvi, tant simple, que no puc pas parar d’aplaudir-lo.

Senyors prou.
S’ha acabat aquest no viure normal. S’ha acabat viure en el mon de les mentides i de les fal·làcies. Jo en tinc prou.
Haureu vist que aquest hivern he mantingut el bloc pràcticament aturat. En part (cert és que hi ha altres raons, i importants) és una conseqüència de no voler jugar més a aquest joc.
Prou.
He deixat de mirar la TV, escolto la radio el mínim, passo per les pàgines dels diaris a velocitat de vertigen, sols aturant-me en alguns articles d’opinió. El mateix faig en la xarxa, sols navego on trobo opinions lliures, de ments alliberades, que ja fa temps que han decidit viure fora la ratera. Fora del mon de les fal·làcies i les mentides.
Prou.
Som molts els que ja ho hem vist clar i hem decidit deixar de jugar aquest joc pervers, aquest joc que només és dels que viuen d’ell.
Fins ara ens havíem limitat a no jugar, a sortir de la bombolla de l’asfixia mental, però ara ens cal acció. S’ha obert una via nova, al marge del mon creat per els que viuen de les mentides i volen que la resta hi malvivim enredats.
Hi ha algú que ha decidit seguir el camí que sempre hem tingut al davant. El camí de la dignitat, dels valors, de la coherència, del proïsme ben entès. El camí que ens permetrà viure amb l’orgull que dona sentit a tot.
Primer tocava deixar de jugar al joc de les mentides. Tocava sortir de la ratera.
Ara toca seguir a aquest algú que s’ha posat a caminar, amb el cap ben alt i amb la responsabilitat que pertoca. Molts ja l’acompanyem.
Reagrupat, reagrupeu-vos tots, i compartim el gratificant viatge del camí de la veritat, del camí de la normalitat. Veniu a fruir del plaer de fer el que cal, i de fer-ho com cal.
Veniu i veureu com el mon de la mentida s’autodestrueix en la més trista solitud i buidor.
Veniu i capgirem-ho tot per a deixar un país, un mon, com els nostres fills mereixen per a poder viure millor.
Reagrupeu-vos.
Ha arribat l’hora.

Salut!!!