REAGRUPAMENT: el què i el com

Sabeu de l’aturada (ja crònica?) d’aquest bloc, per què dir una altre cosa. Espero però, que de tan en tan, encara el visiteu i pogueu llegir això.

Avui havia de publicar un post escrit ja fa més d’una setmana, però en el darrer minut, he endarrerit la programació de la seva publicació quatre dies més.
Per què us explico això? Bé, em serveix d’introducció per avui i també pel post del diumenge.
La causa d’aquest sobtat canvi de plans (de darrera hora) és el magnífic post d’avui dels amics del Cimera, titulat Silenci.
Magnífic per moltes raons, tot i que una em destaca per sobre totes: pel seu esperit crític.
És el seu segell d’identitat, com també és el segell de la majoria de l'esfera blocaire per on acostumo a navegar. I ha de continuar sent el nostre segell fins al final.
Sols si no renunciem a aquest esperit, podrem arribar a on tots volem i, el més important, serà aquest esperit el que marqui com volem arribar-hi.
Molts dels que estimem aquest país nostre, i dels que patim amb la deriva actual cap al no res, no ens hem cansat de repetir-ho: volem, cal, una altra cosa (brillantment explicada per el ben tornat Arnera ja fa dies), i no pararem de lluitar per aconseguir-la.
Aquesta altre cosa va començar a agafar forma, a existir com a embrió, ja fa uns anys. Com la llavor que busca assentar els seus peus en terra fèrtil per poder buscar, així, la llum del sol. La lluita i l’esforç va ser dur i llarg. Però vem perseverar.
Primer es va intentar assentar en les terres d’ERC, però el no trobar els nutrients mínims indispensables, l’energia d’aquella llavor va saber revoltar-se, i envoltar-se, de la força suficient per aconseguir canviar el desert per terra fèrtil.
Ha estat una gestació llarga, difícil, però carregada d’èxit. Èxit per saber esclatar demostrant que el com i el què si que són realment importants per esdevenir veritablement una altre cosa.
I aquí m’aturo un moment, si em permeteu.
Crec que la clau de l’èxit és portar a terme els dos objectius bàsics de Reagrupament (Independència i regeneració democràtica) lluint i predicant amb l’exemple. El què i el com, doncs, han de ser la nostra bandera irrenunciable.
El darrer exemple que explica el perquè el què i el com són la clau de l’èxit, el tenim en el Barça del triplet. Ells són la prova de que el què i el com portats a terme amb totes les seves conseqüències, tan de portes endins com de portes en fora, no coneixen ni límits ni impossibles.
El què el tenim molt i molt clar: Independència i regeneració democràtica.
El com també: radicalitat democràtica, excel·lència, honestedat, austeritat, integritat, lleialtat, treball, rigor, intel·ligència, eficiència, voluntat de servei, seny, rauxa...
Tot això, fruit de la combinació de l’esforç de molts compatriotes en el què i en el com, va manifestar-se el passat 3 d’Octubre al Palau de Congressos, amb un naixement, amb una presentació en societat, marca de la casa; carregada de força i esperances. En paraules de l’amic Arnau en el seu post “L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...”
És clar, també, que l’Assemblea Constituent, no era més que un principi, i que les veritables proves de foc comencen justament a partir aquí. Tots n’érem conscients, tots ho sabem.
Al Cimera, entre altres coses, critiquen aquest silenci del darrer mes, aquesta manca d’aprofitament de l’embranzida de l’esclatant naixement.
Tots sabem que cap al silenci ens hi condemna l’status quo vigent (polític i mediàtic), però també sabem que la nostra feina és la de fer-nos visibles ara més que mai. No fer-nos visibles per cridaners, si no visibles perquè realment som una altre cosa, som fruit de la suma del què i el com, tan intern com extern.
Que aquest silenci no sigui símptoma de que els nostres esforços han caigut en el parany de mirar-nos el mèlic, d’intentar ser d’alguna manera, que no pas a l’esforç únic d’esdevenir i fluir.
No em de voler ser res, ja som.
I la gràcia de tot és que som una altre cosa.
No oblidem què, qui i com, hem arribat fins aquí.

Amb aquesta reflexió no busco cinc peus al gat, ni crido el mal temps, ni cerco tirar fum per a que sembli que hi ha foc.
Sols recordo d’on venim, on som, a on anem, que volem i com hi volem anar.
No ens podem permetre lapsus ni voltes sobre nosaltres mateixos. No es tracta d’inventar res. L’invent ja està parit. Només cal portar-lo a terme tots plegats. Sense excepcions, ni aturades, ni despits.
Sols vull reforçar, sumar el meu punt de vista, al post del Cimera d’avui. I deixar escrit el que tots ja sabem:
No pel fet de que Reagrupament sigui la nostra altre cosa, deixarem de ser crítics i de vetllar pel seu esdevenir. Si no tot el contrari, precisament per ser la nostra opció, ho vetllarem més que mai. Per això hi som, per això hi treballem. No ho deixarem perdre, i ni molt menys sense lluitar fins l’últim suspir.
Crec que aquesta sempre ha estat (i serà) la feina dels que escrivim en la particular bombolla catosfèrica.
Així ho diu el manifest dels Blocs amb Estrella en la seva nova etapa: Nosaltres sempre hem estat aquí, i no deixarem d’estar-hi mai.


Salut companys!!!

* Per cert... jo ja m'he Reagrupat fa dies... i tu, a què esperes?

Tots som necessaris, TOTS, per ajudar a fer realitat el què i el com.