Intimitats desagrupades

No sé perquè fa temps que no he tancat aquest bloc.
Primer, després de la derrota d’en Carretero a les eleccions d’ERC, després per cansament de dir sempre el mateix, observant un país abatut i sense alternativa.
De sobte, en Carretero fa el pas i decideix oferir el que el país necessita i el que molts reclamem.
Segueix l’abandó del bloc, però aquest cop per què contradic els meus principis de no militància en partit polític i m’associo a Reagrupament. No escric, perquè treballo. M’implico a fons, formant part de junta comarcal. I treballo i treballo. I gaudeixo treballant per les idees en que crec fermament. Soc un privilegiat per poder lluitar per les meves conviccions més profundes.
De fet, fa temps, molt de temps, que tinc escrit com esborrany el darrer post, el del comiat.
Un dia, vaig agafar aquest esborrany i el vaig publicar, programant-lo, ves a saber per què, per després de 7 dies.
Aquella setmana vaig tenir indicis que es van afegir a la sensació de que alguna cosa no anava bé. Un post del Cimera, Silenci, em va posar en alerta i vaig publicar dos posts (un i un), cercant una mica d’autocrítica per espavilar al personal. M’hi vaig sentir incòmode, incomprès amb alguns comentaris (un em va saber greu, perquè creia que em respectava), estrany, i vaig tornar al silenci.
La meva lluita era ara al carrer, no calia perdre temps al bloc. Si no em sentia lliure er opnar, millor no fer-ho.
Vaig tornar a editar el post de comiat, per deixar-lo, altre cop, com a esborrany.
Me’n alegro d’haver-ho fet. Almenys, m’ha servit ara per poder esbravar-me.

La matinada de diumenge, em va servir per donar el meu modest suport públic als 4 valents que van saber defensar uns principis, una forma de funcionar, una dignitat personal i del col·lectiu, que va ser vilment atacada. No van cedir a un xantatge, indigne.
No hi tenien res a guanyar, al contrari, eren conscients que s’exposaven a l’escarni i linxament públic. Però van ser fidels a uns principis. Van complir amb el que la seva consciència i la nostra associació defensava: no tot si val per un objectiu. Radicalitat democràtica. Per higiene. Per dignitat pròpia. Per què no ens val cap altre manera de fer.
Tinc la sort (o desgràcia) de saber forces coses de com ha anat tot. No les sé totes, faltaria més!, però en sé unes quantes.
No les faré públiques. Mai. No és el meu estil. No ho sabria fer. No em cal fer-ho.
Avui només vull explicar perquè m’he donat de baixa de Reagrupament de manera immediata, i el dolor, la tristesa i l’abatiment que he sentit al fer-ho.
De fet, el dolor, la tristesa i l’abatiment es van apoderar de mi dissabte per la tarda, i no sé quan de temps hauré de conviure amb elles.
He tingut el goig d’assistir a forces actes d’en Carretero. He gaudit amb la seva determinació, la seva contundent lògica i la seva determinació en fer realitat els dos grans (i únics) principis que ens havien reagrupar:
- Independència.
- Regeneració política.

Deia que calia actuar amb radicalitat democràtica per esdevenir lliures amb tota la dignitat. Deia que no volia una Catalunya lliure convertida en república bananera. Deia que per assegurar-ho, calia pensar que tots els polítics són dolents i que cal establir unes normes, unes regles, unes lleis, que garanteixin el bon fer, que garanteixin la qualitat democràtica.
En Carretero va proposar, lliurement, un Reglament Intern i una Ponència Política en l’Assemblea Constitutiva de l’Associaci,ó que havien de ser la garantia i l’exemple de la transparència i sentit democràtic que predicava. Era casa seva, i era aquí on podia demostrar que, a diferència de la resta d’opcions polítiques, fèiem el que dèiem.
Em creia tant aquest discurs que n’he fet bandera personal per engrescar a tot patriota que coneixia a implicar-se en el nostre projecte. Els hi donava la meva garantia personal de que aquest era el camí, de que no fallaríem i de que ara, tocava fer el pas.
Aquest dissabte el Sr. Carretero va tirar per terra tot això de la manera més barroera possible. Pels meus (seus) collons. Em va deixar en pilotes davant de tothom. A mi i als més de 3000 associats de Reagrupament.
Ho va fer sense el més mínim escrúpol, sense el més mínim mirament, amb el màxim dels egoismes i menyspreu.
Tot el que havíem aconseguit de crèdit i de suport s’arrossegava i destruïa ara per terra, en uns putus segons, només per donar mostra de la seva autoritat.
No soc capaç de recordar que ningú mai m’hagi fallat d’aquesta manera.
I el més greu, és que no li calia fer-ho.
Era i és (ha quedat més que demostrat) el líder del moviment. Sense ell no té sentit. Tots li hem donat el suport i la confiança. Unànimement. Va aprovar a l’Assemblea el que va voler. Podia haver escollit un altre model. Ningú hauria dit res. Va escollir aquest, i se’l ha passat pel forro sense cap dubte ni mirament a la primera que ha pogut.
Estava convençut de que la seva autoritat era moral. Així se l’havia guanyat. Llastimosament, per ell, l’autoritat és molt més primitiva.
Puc admetre que demanés algunes dimissions (de-ma-nar), però mai, mai podia exigir-les, i menys amb un xantatge indigne i amoral. Es dirigia a càrrecs electes. No hi tenia dret.
Tenia una gran majoria de la Junta al costat i la pràctica totalitat dels associats.
Podia, si volia, controlar les veus discordants de mil maneres. Ni necessitava, ni calia, ni ens mereixíem l’escarni públic. L'escarni a ells era escarni per a qui els vem escollir.
No puc compartir ni un minut més aquesta manera de fer. Amb aquest final de triler barato, de jugador de pòquer de bar de mala mort.
En Carretero posava en Guardiola d’exemple. Ara m’ofèn la idea. En Guardiola és exemple de perseverança, de bon fer i de lleialtat a uns principis, als que mai, en cap circumstància, ha renunciat. Cerca la victòria, però sap i demostra que no és necessari renunciar al que un creu per aconseguir-la. Tot el contrari, si no ho fas, la victòria té el millor dels sabors. Et dignifica. T’omple d’orgull i esdevens exemple.

Vaig ser a la reunió coordinadors de dilluns a Sant Boi. Moltes veus es van sentir, de tots colors. Moltes, se sentien com jo. La majoria, però, preferien seguir.
Van escollir la sortida més pragmàtica per no matar el moviment.
Jo no podia acceptar-la. Precisament per no haver-me d’empassar gripaus no havia entrat mai en cap partit. I si ara toca empassar-se’n un, faig el pas enrere, amb permís. No estic fet per això.
Sort.
Espero que tingueu sort, molta sort. Sou gent honrada, digne. Espero que us en sortiu.
El precedent, però, és perillós.
Ha guanyat pel seus collons. Tothom s’ho ha empassat tot. Ara ja tothom ho té clar. Amb ell o contra ell.
L’acceptació de la injustícia marca el futur.
Que tingueu sort els que seguiu. Espero estar totalment equivocat i que això hagi estat excepció d’un conducta futura impecable.
Espero que aquest no sigui l’inici del camí cap enlloc.
Espero que a Reagrupament no li passi com la dona que és maltractada pel seu marit per primera vegada i calla. Perquè quan això passa, posa més fàcil el segon maltractament. I quan arriba el tercer, ja està preocupada per haver fet allò que el fa enfadar i se sent culpable. I el camí, ja té difícil final i sortida.
Tant de bo m’equivoqui i aquestes reflexions siguin, simplement, reflexions d’un idealista purista.

Si algú ha tingut la santa paciència d’arribar fins aquí, gràcies per haver-me escoltat.
Necessitava fer-ho i dir-ho.
I disculpes també, perquè el text tindrà forces errades, tan ortogràfiques com d’expressió, però no vull, no em ve de gust, rellegir-lo i corregir-lo.
Ha de ser tal com raja. D’una tirada.


Visca Catalunya Lliure


PS. Tot i que no toca en aquest post, doncs ja ho vaig fer en l’anterior, no puc evitar donar les gràcies als 4 valents que van saber resistir-se a creuar una de les línies (vermelles) que mai s’havia d’haver creuat. No es mereixien això. I en particular a l’Emili, agraït pel seu treball, esforç i confiança, i a en Francesc, amb orgull per l’amistat i aventures compartides.