Tecla vermella (2)

Fa unes setmanes vaig fer un post sobre una anècdota personal que vaig anomenar tecla vermella.
Avui torno a utilitzar l’expressió com a concepte, però aquest cop en un tema molt diferent.
Parlarem de la CCRTV i les paraules d’en Joan Ferran. Més que de les paraules, de les conseqüències d’aquestes.
Joan Ferran menteix. Menteix deliberada i despiadadament. Fa trampes.
Si qualsevol de nosaltres jugués, per a posar un exemple, un partit de futbol amb el seu equip contra un rival que sabem positivament, se li veu, que fa trampes, és a dir, posem pel cas, que un o més jugadors de l’equip rival juguessin amb les regles del rugbi, i agafessin la pilota entre els braços per a fer una cursa fins a entrar a la porteria i cantar gol, i ho fan una vegada rere l’altre, sempre, deixaríem de jugar el partit d’immediat, al deixar de tenir sentit el joc.
En Joan Arnera, en La intel·ligència de l’unionista, escriu brillantment el següent:: “Joan Ferran serà unionista, socialista i malparit, però és sens dubte una persona intel·ligent. És un dels problemes dels socialistes, de fet, que no són idiotes. Quan Joan Ferran menteix d’una manera tant absolutament descarnada i hipòcrita sobre la “crosta nacionalista” dels mitjans de la CCRTV... (...)El què fa és (re)conduir el debat cap allà on ell vol, connectant-lo a més amb un dels temes clàssics del socialisme català: el control convergent de TV3. I és clar, tots hem caigut a la trampa, i el senyor Ferran l’ha encertada de ple, i ara es frega les mans en el seu despatx. Joan Ferran pretenia dues coses, i les ha aconseguides...”.

Malgrat això, tots hem entrat en el joc mesquí d’en Ferran, en molts dels comentaris en els darrers posts en diferents blocs sobre el tema. I ens hem d’aturar i donar la volta. Si hem de jugar un partit de futbol, volem que tothom jugui segons les regles del futbol. Si això no és així, deixa de ser un partit de futbol.
Acebes (...una doble linia de investigación...), Rajoy (... unos hilillos de plastelina...), Aznar (... las armes de destrucción masiva...) sempre utilitzaven i utilitzen aquest tipus de trampa. No els hi interessa jugar amb les regles... Ibarra (... los catalanes son insolidarios...)... i tants i tants exemples en que el menyspreu per la realitat és l’estil.
Provoquen, juguen, amb la confusió com a norma i la Torre de Babel com a terreny de joc.
La resta, intentem jugar amb ells amb les regles de la lògica i l’honestedat, per raonar i exposar idees, per treballar-les i desenvolupar-les. I no ens adonem que ells només pretenen fer gols, però amb les regles del rugbi.
No hem de jugar aquest partit de la confusió i l’engany. Hem de jugar només a “futbol” i no participar en farses.
Quan algú vulgui desafiar-nos a un partit fraudulent com aquests, la resposta només pot ser una: mitja volta i a buscar un equip rival que vulgui només jugar a futbol, com tu.
Hem d’aplicar el concepte de la tecla vermella.
Que en Ferran parla “...d’arrencar la crosta nacionalista de la CCRTV...” doncs tecla vermella, així de senzill, tecla vermella, i mitja volta.
Tornem al camp del debat real. La radio i la televisió de Catalunya han deixat de ser-ho o de comportar-se com a tals. Aquest és el debat, aquesta és la realitat. Tecla vermella a la “crosta”.
Que podem fer per restablir la normalitat? Hem de repetir un 1-D per que es vegin obligats a fer-ho? O Esquerra tindrà el valor de tallar en sec aquesta humiliació i mofa en nosaltres mateixos? Deixarà de ser la clau per auto-aniquilar-nos? ...
Doncs tornem a repetir un 1-D, si cal, i parem a temps aquests suïcidis nacionals, aquesta autodestrucció incomprensible. Ara sabem qui som, quants som i com som. Utilitzem la força de la raó, manifestem-la. Nosaltres SOM, repeteix en Joan Arnera. Nosaltres SOM.

Salut companys!!!