Bé, ja som propers al maleït 9 de Març.
Tant de parlar-ne, tant de sentir-ne parlar... gràcies a Déu, això s’acaba. Quina campanya electoral més pobre, buida i trista.
Digueu-me utòpic, somiatruites o desfasat, però creia que els polítics (al igual que els mestres, els metges, etc) eren professions fonamentalment vocacionals. Vocacionals per la professió en sí mateixa, per el que te de transcendent liderar, dirigir un poble, cap a ideals i camins superiors. Vocació pel poble i per les llibertats. Vocació per la Democràcia i tots els seus valors. Ser polític és una de les poques professions que et permet realment canviar el mon o, si més no, intentar canviar-lo. Però no, el nostre present és trist, la vocació real dels polítics actuals és assegurar la cadira, al preu que sigui. Mentir, ocultar, simular, dissimular, defensar, contraatacar, enganyar... totes aquestes accions els defineixen. Pobres... pobres d’esperit i idees. Honor, honestedat, lleialtat, justícia, veritat, convicció, son només valors a presumir-ne, no pas a realitzar-los. Fa temps que ens han pres per idiotes, per “massa”, per “audiència”. Es tracta de fer un gran anunci, vistós i cridaner, en el que tot està permès, la mentida, la fal·làcia, l’engany. Un anunci que ens faci votar-los el dia 9, i que després tots oblidarem. Ells ja se’n carregaran de fer-nos-el oblidar. I el més fort de tot, és que la “massa”, la majoria de gent, així reacciona. L’aparença, l’engany, l’espectacle per amagar la buidor de contingut, son les grans triomfadores. I el més trit, sempre els hi donem la raó amb el nostre vot. Piquem l’ham.
Fa mesos, vaig expressar la meva intenció de vot per el dia 9.
A finals d’octubre ja veia bastant clara la meva intenció, i a mitjans de desembre em movia clarament entre el vot en blanc i l’abstenció activa. El que em feia dubtar és la lectura que es pogués fer del meu vot en blanc o abstenció. Vaig llançar la idea boja de fer la I GRAN BOTIFARRADA, el mateix dia 9, per fer palesa la nostra no-assistència activa a les urnes. Però el meu poder de convocatòria és nul i vaig haver de triar. La veritat és que encara no ho tinc molt clar, ja que veig que el vot en blanc està agafant cos i pot facilitar fer la lectura adequada que cerquem, però encara em pesen molt més els arguments de l’abstenció.
I això em sorprèn molt, doncs mai, mai, he estat o defensat l’abstenció. He participat en totes les eleccions. En totes. A voltes amb pinça al nas i a voltes sense, però sempre he votat. Per a mi, abstenir-se, era l’actitud davant la qual sempre hi tenia tots els arguments per rebatre-la. Era el que mai s’ha de fer. I crec, sincerament, que encara penso el mateix, però coi!, és que crec que la situació és molt crítica, i com a tal, cal actuar-hi, i amb totes les eines, per radicals o extremes que siguin.
La situació actual està marcada, essencialment, per una manca dels valors mínims que ha de tenir la política i els polítics, i aquests son la honestedat en els arguments, la fermesa en les conviccions i la grandesa dels ideals i objectius. I en el nostre present, no ho veig per enlloc. Per això m’abstindré. Utilitzaré aquests valors que manquen en els nostres polítics com a meus. No votaré per honestedat en els meus arguments (ningú dels que es presenten es honest en aquest sentit i la democràcia espanyola tampoc), la fermesa en les conviccions (els nostres polítics no en tenen de conviccions i les conviccions de la democràcia espanyola son molt allunyades de les meves) i la grandesa dels ideals i objectius (no cal ni comentar aquesta frase, els polítics actuals ni l’entendrien i els objectius espanyols, sempre acaben resumits en el famós “Una, Grande y Libre”, t’ho miris per on t’ho miris).
“Tenim els polítics que ens mereixem...”, es diu molts cops, i és cert. Els tenim per què malgrat tot, els seguim votant. Així que, senyors, per primera vegada actuaré per merèixer tenir altres representants, i la única manera de fer-ho és no votar als que no t’agraden i t’enganyen.
Per què no vaig a votar en blanc, doncs? Perquè Espanya no s’ho mereix. Així de simple.
Em feia por que la pressió dels darrers dies em fes canviar d’opinió.
La veritat és que si te alguna avantatge tenir molta feina, és que tens poc temps per a veure la TV i escoltar la radio, i la “pressió” de la campanya, quasi no m’ha arribat.
M’ha arribat la pressió catosfèrica. Aquesta si. Gent com en Dessmond o en Joliu m’han arribat a fer replantejar-me moltes coses, però els seus arguments no son suficients. Son arguments basats en la por i en veure la vida (política) en clau espanyola, i jo ja no ho veig així. El nostre futur i el nostre esdevenir depenen, únicament, del que fem aquí. Han passat a la història els temps en que la “força” s’havia de demostrar sent decisius a Madrid. Això ja no val avui. Mireu el resultat de tenir un “president amic”, per exemple. El dia que els nostres diputats allí facin el que han de fer, i no polítiques de peix al cova, l’aliança PSOE-PP està servida. No ho dubteu. Son diferents cares de la mateixa moneda.
“Imagineu els titulars del dia 10”, diuen.”Gran retroceso del catalanismo”, afirmen. Faran mal de llegir o sentir? Potser sí, però és igual. Seran el senyal de que en breu, retornarem amb tota la nostra força, i renovada. Serà el retorn amb un altre estil, clar, directe, d’anar per feina.
Si em fa riure l’argument del PSOE del “cuidado que viene el PP”, també em deixa indiferent l’argument del “compte, que guanyaran els espanyolistes”. Que guanyin, és casa seva. La nostra feina és guanyar aquí, doncs ara, tot i no haver guanyat, els hi hem lliurat tot el poder.
En fi... queden pocs dies i les opcions de canviar d’opinió ja son poques...
Per cert, com que l’abstenció em deixa aquell regust amarg de sentir-me part d’aquella bossa de gent que, explicaran diumenge els analistes, “passa” de la política, des de el meu humil bloc faré una Carta Oberta (Post Obert) a en Mas i en Carod per a que no els hi quedi cap dubte de les meves raons per a no votar-los. Què no el llegiran? Pitjor per ells, crec que els hi faria molt de bé saber que es cou per a la nostra bombolla...
Salut companys!!!
*Ostres!!! Escrivint, escrivint se’m ha passat el gran combat/show (debat?) de lluita lliure americana d’en Zapatero i en Rajoy!!!
Quin greu...
Avui no podré somiar em paraules com “aprobaré l’Estatuto que el parlament...” i no somiaré també que em persegueix en Rajoy tal com ho feia el llop a la Caputxeta... quin greu... se’m ha passat...
Tant de parlar-ne, tant de sentir-ne parlar... gràcies a Déu, això s’acaba. Quina campanya electoral més pobre, buida i trista.
Digueu-me utòpic, somiatruites o desfasat, però creia que els polítics (al igual que els mestres, els metges, etc) eren professions fonamentalment vocacionals. Vocacionals per la professió en sí mateixa, per el que te de transcendent liderar, dirigir un poble, cap a ideals i camins superiors. Vocació pel poble i per les llibertats. Vocació per la Democràcia i tots els seus valors. Ser polític és una de les poques professions que et permet realment canviar el mon o, si més no, intentar canviar-lo. Però no, el nostre present és trist, la vocació real dels polítics actuals és assegurar la cadira, al preu que sigui. Mentir, ocultar, simular, dissimular, defensar, contraatacar, enganyar... totes aquestes accions els defineixen. Pobres... pobres d’esperit i idees. Honor, honestedat, lleialtat, justícia, veritat, convicció, son només valors a presumir-ne, no pas a realitzar-los. Fa temps que ens han pres per idiotes, per “massa”, per “audiència”. Es tracta de fer un gran anunci, vistós i cridaner, en el que tot està permès, la mentida, la fal·làcia, l’engany. Un anunci que ens faci votar-los el dia 9, i que després tots oblidarem. Ells ja se’n carregaran de fer-nos-el oblidar. I el més fort de tot, és que la “massa”, la majoria de gent, així reacciona. L’aparença, l’engany, l’espectacle per amagar la buidor de contingut, son les grans triomfadores. I el més trit, sempre els hi donem la raó amb el nostre vot. Piquem l’ham.
Fa mesos, vaig expressar la meva intenció de vot per el dia 9.
A finals d’octubre ja veia bastant clara la meva intenció, i a mitjans de desembre em movia clarament entre el vot en blanc i l’abstenció activa. El que em feia dubtar és la lectura que es pogués fer del meu vot en blanc o abstenció. Vaig llançar la idea boja de fer la I GRAN BOTIFARRADA, el mateix dia 9, per fer palesa la nostra no-assistència activa a les urnes. Però el meu poder de convocatòria és nul i vaig haver de triar. La veritat és que encara no ho tinc molt clar, ja que veig que el vot en blanc està agafant cos i pot facilitar fer la lectura adequada que cerquem, però encara em pesen molt més els arguments de l’abstenció.
I això em sorprèn molt, doncs mai, mai, he estat o defensat l’abstenció. He participat en totes les eleccions. En totes. A voltes amb pinça al nas i a voltes sense, però sempre he votat. Per a mi, abstenir-se, era l’actitud davant la qual sempre hi tenia tots els arguments per rebatre-la. Era el que mai s’ha de fer. I crec, sincerament, que encara penso el mateix, però coi!, és que crec que la situació és molt crítica, i com a tal, cal actuar-hi, i amb totes les eines, per radicals o extremes que siguin.
La situació actual està marcada, essencialment, per una manca dels valors mínims que ha de tenir la política i els polítics, i aquests son la honestedat en els arguments, la fermesa en les conviccions i la grandesa dels ideals i objectius. I en el nostre present, no ho veig per enlloc. Per això m’abstindré. Utilitzaré aquests valors que manquen en els nostres polítics com a meus. No votaré per honestedat en els meus arguments (ningú dels que es presenten es honest en aquest sentit i la democràcia espanyola tampoc), la fermesa en les conviccions (els nostres polítics no en tenen de conviccions i les conviccions de la democràcia espanyola son molt allunyades de les meves) i la grandesa dels ideals i objectius (no cal ni comentar aquesta frase, els polítics actuals ni l’entendrien i els objectius espanyols, sempre acaben resumits en el famós “Una, Grande y Libre”, t’ho miris per on t’ho miris).
“Tenim els polítics que ens mereixem...”, es diu molts cops, i és cert. Els tenim per què malgrat tot, els seguim votant. Així que, senyors, per primera vegada actuaré per merèixer tenir altres representants, i la única manera de fer-ho és no votar als que no t’agraden i t’enganyen.
Per què no vaig a votar en blanc, doncs? Perquè Espanya no s’ho mereix. Així de simple.
Em feia por que la pressió dels darrers dies em fes canviar d’opinió.
La veritat és que si te alguna avantatge tenir molta feina, és que tens poc temps per a veure la TV i escoltar la radio, i la “pressió” de la campanya, quasi no m’ha arribat.
M’ha arribat la pressió catosfèrica. Aquesta si. Gent com en Dessmond o en Joliu m’han arribat a fer replantejar-me moltes coses, però els seus arguments no son suficients. Son arguments basats en la por i en veure la vida (política) en clau espanyola, i jo ja no ho veig així. El nostre futur i el nostre esdevenir depenen, únicament, del que fem aquí. Han passat a la història els temps en que la “força” s’havia de demostrar sent decisius a Madrid. Això ja no val avui. Mireu el resultat de tenir un “president amic”, per exemple. El dia que els nostres diputats allí facin el que han de fer, i no polítiques de peix al cova, l’aliança PSOE-PP està servida. No ho dubteu. Son diferents cares de la mateixa moneda.
“Imagineu els titulars del dia 10”, diuen.”Gran retroceso del catalanismo”, afirmen. Faran mal de llegir o sentir? Potser sí, però és igual. Seran el senyal de que en breu, retornarem amb tota la nostra força, i renovada. Serà el retorn amb un altre estil, clar, directe, d’anar per feina.
Si em fa riure l’argument del PSOE del “cuidado que viene el PP”, també em deixa indiferent l’argument del “compte, que guanyaran els espanyolistes”. Que guanyin, és casa seva. La nostra feina és guanyar aquí, doncs ara, tot i no haver guanyat, els hi hem lliurat tot el poder.
En fi... queden pocs dies i les opcions de canviar d’opinió ja son poques...
Per cert, com que l’abstenció em deixa aquell regust amarg de sentir-me part d’aquella bossa de gent que, explicaran diumenge els analistes, “passa” de la política, des de el meu humil bloc faré una Carta Oberta (Post Obert) a en Mas i en Carod per a que no els hi quedi cap dubte de les meves raons per a no votar-los. Què no el llegiran? Pitjor per ells, crec que els hi faria molt de bé saber que es cou per a la nostra bombolla...
Salut companys!!!
*Ostres!!! Escrivint, escrivint se’m ha passat el gran combat/show (debat?) de lluita lliure americana d’en Zapatero i en Rajoy!!!
Quin greu...
Avui no podré somiar em paraules com “aprobaré l’Estatuto que el parlament...” i no somiaré també que em persegueix en Rajoy tal com ho feia el llop a la Caputxeta... quin greu... se’m ha passat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada