Avui tinc un sopar…

Avui tinc un sopar.
És dimecres.

Sempre evito tenir compromisos entre setmana... les hores de feina intensa no donen gaire marge.
Aniré a dormir tard.
Em costarà recuperar energies.
I demà, dijous, les necessitaré totes.
A primera hora reunió a l’oficina. Després, intentaré enllestir amb rapidesa el més urgent que m’espera, apilat, sobre l’escriptori, per a poder agafar el cotxe i fer els 100 km. que em separen fins a Mataró, on tinc un dinar/reunió (13.30) que si va com imagino, em permetrà arribar a temps a la següent reunió (16.00) a Cabrera (sort que és al costat).
Quan acabi, a quarts de set, desfaré els 90 km. del matí i tornaré al despatx per organitzar la feina pendent i veure la nova que haurà arribat, i poder planificar així les hores a dedicar-hi divendres per poder posar-me al dia.
Avui tinc un sopar i a més... juga el Barça, a un pas de la semis de la Champions...
No podré ser al Camp Nou.
Però tant me fa... tinc un sopar!!!

Per fi ha arribat el dia!!!
Des de que l’amic Dessmond el va anunciar, he anat fent el compte enrere... i finalment ja som dia 9.
Per fi, avui tinc el sopar.
Sopar amb en Carretero.
Reagrupament.
L’esperança.
Gent sana.
Fer país.
I per si mancava alguna cosa per a fer-ho millor... ho podré compartir amb el meu pare, que s’hi ha pogut afegir.

Tots heu llegit el meu malestar amb la gent que ha dirigit a ERC aquest darrers 3 o 4 anys cap al forat negre on som ara.
Tots heu llegit la meva ferma intenció en no fer-los més el joc, és a dir, no votar-los, no validar per més temps les seves decisions i omissions.
I aquesta determinació de denúncia envers una equivocada estratègia, que no era més que una gran traïció a la voluntat dels que els hi varem donar suport, era una denúncia que cercava el retorn a la voluntat inicial de canviar la direcció del país.
Les queixes i accions, no les meves, si no les del conjunt de persones que les varem portar a terme, han provocat el que volíem... l’oportunitat de canviar la situació, de redreçar-la.
Carretero encarna aquesta voluntat de renovació.
Carretero fa bandera dels valors que reclamem, i no ho fa per a acontentar-nos, si no que ho fa per que aquests son també els seus valors, les seves prioritats, el seu tarannà.
Ell, i els que l’envolten, son el que estàvem reclamant.
Fa unes setmanes, poques, vaig tenir l’oportunitat de compartir una xerrada interessantíssima amb na Rut, na Rut Carandell. I la conversa va superar les meves expectatives. A dins meu pensava que potser la meva simpatia i suport des de que va aparèixer Reagrupament, eren més fruit de les ganes que tenia per una opció així que no pas de la realitat del moviment.
Però no, aquest cop estic convençut de que el moviment no sols omple les meves il·lusions i expectatives, si no que les supera àmpliament.
En Carretero, na Rut i els seus companys d’aventura, son gest honesta, amb una ferma voluntat de servei al país i que no està disposada a renunciar a cap dels seus principis i valors per arribar a dirigir a ERC. Son gent com nosaltres, i en política, costa de creure. Ens hem acostumat a que els nostres dirigents prioritzin egos i beneficis propis i de partit als anhels i necessitats comunes, de país.
I avui tinc l’oportunitat de compartir taula amb en Carretero (i espero que també amb la Rut i d’altres). Tinc l’oportunitat d’estar envoltat de gent (blocaires) que cerca la mateixa il·lusió i que tindrem la presencia de qui estan disposats a dur-la a terme amb tota la dignitat, honestad i convicció que reclamem.
Avui tinc un sopar... tant sols manquen 21 hores... i si no fos per què estic tant cansat i els anys ja pesen, no aniria a dormir i esperaria prop del restaurant a que fossin les 9 del vespre.
El país s’ho mereix.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!