Militància i Votants d'ERC: molta distància (...segur?)

La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran després de que RCat hagi perdut? Evidentment sí. RCat´ha despertat i desperta la simpatia dels vots (350.000) perduts, i això que exposo, entre d’altres, així ho indica.

- Si algú ha seguit la campanya d'RCat, sabrà que en les xerrades fetes per tot el territori per en Joan Carretero i la Rut Carandell sempre hi assitien molts no-militants, encara que en moltes seus locals l’entrada els hi estava vedada i això no ha estat possible. En la xerrada a Sarrià, per exemple, hi havien més no-militants que militants.

- La quantitat de militants reagrupats i simpatitzants de Reagrupament (no-militants) també és una dada molt significativa en aquest sentit.

- Si algú ha intentat sentir el que es diu al carrer o el que s’ha escrit majoritàriament per la catosfera, també sabrà que el suport i il·lusió per les idees renovadores d'RCat era , i és, clarament majoritari.

Després de dissabte, és clar que dins el partit aquest sentiment no ho és de majoritari, ni molt menys, ja que RCat sols té un 27%. Però aquesta dada, tot i ser molt clara, demana ser gratada, analitzada.

- Aquest 27% és fruit de que RCat neix fa poc mesos i amb el suport de tant sols 24 militants. És a dir, és un increment de 0 al 27. Déu n’hi do!

- Durant la campanya no se’ls hi ha facilitat (a RCat) un cens amb dades dels militants, impossibilitant així anar-los a buscar i poder explicar el missatge sense interferències.

- Els mitjans de comunicació l’han marginat descaradament. Han intentat, sense disimular ni una mica, condemnar-los al silenci.

- L’aparell del partit s’ha bolcat amb pressions continues i milers de trucades (ells si tenen les dades) per intentar escampar mentides sobre RCat i assegurar-se vots. Tenien una llista de votants dins la militància, i va fer mans i mànigues per insistir a diari i controlar no disminuir-la.

- La diferència econòmica en la despesa de campanya és abismal, i fa avergonyir imaginar de on ha sortit el finançament de la campanya en les candidatures continuistes.
- El PSC/PSOE, amb tot el que significa de tàctica, influencia en tots els mitjans i opinadors que s’arrossega per la premsa, radio i televisió, i possibilitats infinites de fer córrer falsedats o generar noticies favorables al continuisme (Putxi), s’hi ha bolcat.

Però hi ha més factors que distorsionen el resultat, i un element, que crec que el distorsiona irremediablement, i per tant també les conclusions que molts hem extret, és que aquest procés electoral, aquest sistema, té un error. I a més, greu. Aquest sistema dona la opció a que el resultat sigui molt obert, molt poc clar, dificultant així el poder seguir una línia estratègica clara, ben definida, coherent en ella mateixa, decidida i valenta. Alguns m’argumenten que obliguen a la unitat, a l'acord, i és cert, però aquest acord s'ha de buscar abans del resultat final, si el que és vol és dotar-lo de la màxima força.

Per què? Doncs per que si es presenten més de dos candidats, provoca que el guanyador tingui un suport insuficient respecte al global de la militància. Un 37% és un suport baix per fer camí els propers 4 anys. I si a més, el candidat que ha guanyat té com a prioritat màxima (i única) ser al davant, encapçalar i prou, mostrant la seva feblesa ideològica, provoca que el rumb sigui, si cap, més poc consistent i erràtic que com fins ara.

Fins i tot els que l’han votat i ell mateix, reconeixen que s’ha de produir un canvi, però és evident que no tenen clar com fer-lo. Tranquil, el defineixen, no puc evitar que aquestes definicions em recordin la cèlebre frase de la pluja fina.
Ara resulta que estan oberts a tot. Tenen tant clara la seva ponència, que estan disposats a refer-la. No seria la primera vegada que presenten una cosa i després comencen a afegir-hi esmenes a tort i ha dret per acabar amb un document ple d’incoherències.

Aquesta setmana, plena de reunions buscant “unitat”, hauria de ser plena de reunions, sí, però reunions per a buscar el suport de les candidatures perdedores de cara a la lluita final, la segona volta. La recerca d’unitat, de proximitats, hauria de ser per preparar aquesta segona volta, la bona, i que un dels finalistes guanyes amb l’autoritat necessària (almenys un 51%) per a poder desenvolupar amb tota la fermesa el programa, la ponència estratègica, decidida ja o negociada.

En Carretero fa setmanes que ho diu, la direcció es va decidir per aquest sistema a correcuita i per que no eren capaços de veure res més que dos candidats (en Carod i en Puicercós) lluitant pel control del partit. És van fabricar un terreny de joc per poder fer el duel final, a vida o mort. Ni se’ls va acudir de que a ERC, com en la vida, hi ha mot més que ells dos. No van imaginar, no van saber preveure, que podien presentar-se tres, quatre o cinc candidatures més. Així de preclars i preventius son. Així fan les coses, i així va des de que manen de debó (o haurien de fer-ho). Viuen en la superficialitat i en el dia a dia. Supervivència. Saben que volen la Independència (o això diuen) però no tenen ni la més punyetera idea de com arribar-hi.

Neurones... el principal problema d’ERC és la manca brutal de neurones que hi ha en la direcció.

No m’estendré més en l’explicació del sistema actual i la lògica i benefici de la segona volta, doncs en Villatoro, per exemple, i d’altres, ho expliquen abastament.

En fi... que sí, que la militància s’allunya de l’electorat, però no tant lluny com semblen indicar els resultats de dissabte. Amb un "combat" més d’igual a igual, i amb un sistema d’elecció de càrrecs més lògic, mes pensat, el resultat final seria un altre i, el més important, seria molt més clar. Sabríem, del cert, si ERC comença quatre anys de decadència clara (Putxi) o optava per un veritable canvi d’estil (Carretero). Ara, ens quedarem amb un continuisme que vol canviar (eps! només una mica) i que no té ni punyetera idea de com fer-ho.

Tornem fer la pregunta inicial:
La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran?

Sí, molt gran, però ni molt més tant com sembla a primer cop d’ull ni tant com seria si el procés electoral s’hagués fet com era més lògic, com el sentit comú i el bé del partit demanava.

Salut companys!!!!