En clau de vi

Ja fa temps, ara ja anys, que pràcticament no veig mai la televisió. Tan sols alguns programes concrets i puntuals, em porten a “perdre” una estona del meu escàs temps al sofà, tret és clar, dels partits del Barça, fins i tot quan juga malament.
Un dels programes que de tant en tant miro, és En clau de vi, que el fan al 33 els divendres al vespre. La casualitat feu que ahir me’l mirés. La sorpresa va ser veure que el convidat era en Lluís Llach.
He de dir que van ser 59 minuts realment fantàstics, on hi destaquen per sobre de tot, els primers 22 minuts, on hi vaig trobar una entrevista realment diferent d’aproximació al personatge.
No em veig en cor d’explicar-vos res més. Bàsicament em limito a recomanar-vos que no us el perdeu. Dediqueu una hora del vostre temps, sense destorbs, a mirar-lo.
Després, si voleu, en parlem.
Us deixo l’enllaç (ignoro quan de temps estarà disponible en la web).
http://www.tv3.cat/programa/219482733


Salut amics!!!

UDC

ERC va decidir trair els seus valors, el seu ADN, canviant de sigles i logo. D’ERC a Esquerra.
UDC ha decidit trair la seva història i el seu poble, sense canviar ni de sigles ni de logo. Ara bé, si que ha donat un significat clar i inequívoc del que volen dir, avui, les sigles.
UNIÓ: volen esdevenir la veritable punta de llança de l’unionisme.
DEMOCRÀTICA: al més pur estil espanyol, és a dir, pseudodemocràcia. La "facilitat" per la transparència, per "escoltar" les veus dissidents i els resultats escandalosos de tot el que s’ha votat al congrés, els posen al nivell del seu admirat PSC. Sembla mentida que a qui s’anomena demòcrata no li faci vergonya exhibir resultats propers al 100%.
CATALUNYA: lògicament havien de ser catalans, doncs si no ho fossin no podrien ser digne exemple del botiflerisme.

Sr. Mas, vostè passarà per la humiliació que els seus socis (soci = enemic?) de coalició li han fet aquest cap de setmana?
I si aguanta la humiliació, després espera que la resta de l’electorat cregui que les seves propostes poden ser coherents?
De debò que s’ho empesarà tot plegat i no trencarà la coalició aquesta tarda mateix?


Salut companys!!!

Esquerra (=Espanyol... ?)

Fa temps que aquest post em ronda pel cap. Molt temps. Mesos. Si no l’he fet fins avui és, entre d’altres, per que no sé si seré capaç d’expressar-me com vull i per que tinc forces amics que són militants d’ERC i no m’agradaria que es sentissin ofesos.
La idea que em volta pel cap és una analogia entre el mapa polític del país i el mapa esportiu futboler. Si ara m’hi decideixo és, en part, per què els esdeveniments de les darreres setmanes confirmen el meu pensament.
De fet, hauria de dir que va néixer com una sensació espontània que, això sí, va provocar una reflexió.
Exposo.
La militància d’Esquerra té moltes semblances al soci de l’Espanyol. Moltes. Tantes que quasi em molesta. I que em perdoni tothom que, amic meu o no, sigui militant.
En detallo unes quantes:
- Consciència de ser petits, com a partit. Consciència de ser petits, com a club.
- No creure’s capacitat per guanyar o apropar-se molt a guanyar unes eleccions. No creure’s amb opcions de guanyar una lliga o a classificar-se per una “Champions”.
- Odi visceral i rancuniós al partit polític “germà” (en quan a nacionalisme) i més gran, CDC. Odi visceral i rancuniós al Barça.
- Simpatia pel màxim rival de CDC, el PSC, ni que l’eix d’aquet darrer sigui un altre país diferent al nostre. Disposició total per ajudar-los gratuïtament sempre. Simpatia pel Madrid i disposició per ajudar-los gratuïtament quan calgui. I si no cal, també.
- Treure 22 diputats, presumir de mans netes i de tenir la clau, per regalar-la al PSC i ajudar a destruir políticament CDC, embrutant-se les mans amb càrrecs, sous i pactes amorals, i creure que en les properes eleccions guanyaràs. Guanyar dos partits seguits, creure’s tenir la clau que portarà a la UEFA o Champions, i començar a perdre tot seguit.
- Creure que no perdràs el 50% del vots i escons, i perdre aquests o més. Pensar que poden anar a la UEFA i acabar baixant a segona (que ho faran).
- Puigcercós: al partit des de ben jove. Sense preparació o estudis al nivell del càrrec de President (o Secretari General) del Partit, o Conseller del Govern. Creure’s l’amo del partit i actuar com el mafiós d’una banda (Calabresa). Tamudo: a l’equip des de ben jove. Sense estudis ni nivell per ser capità. Creure’s l’amo del vestidor i actuar com el “jefe” d’un grup de “macarres”.
- Carod: estar desfasat en les formes i en el fons del càrrec que ocupa i no fer-li vergonya. Presumir de ser diferent i demostrar ser igual o pitjor que la resta. Aconseguir avergonyir als altres en forces aparicions públiques (corona d’espines, Perpinyà, Frankfurt, nomenaments del germanet,...) Sanchez Llibre: estar desfasat en les formes i en el fons que un president de club hauria de tenir en el segle XXI. Discurs incoherent, “donde dije digo, digo Diego”. Moltes de les seves aparicions públiques, avergonyeixen.

Em queden algunes analogies més, però ho deixaré aquí. No voldria caure en l’acarnissament. Respecto molt (i aprecio) a molt amics que són militants. Però penso i ho veig així.
La militància va prescindir del camí cap a la renovació que en Carretero i RCat els hi oferia el més de Juny, validant la penosa direcció que dirigeix la nau cap el suïcidi, i ho ha tornat a fer ara en els congressos regionals. Doncs molt bé, macos, endavant i amb el cap ben alt cap a segona! Per burros!!!
Llàstima que la vostra decisió signifiqui alhora que doneu suport a l’engany i traïció que aquesta direcció va fer a la majoria de l’electorat. A les espanyoles us varem ensenyar el futur, a les properes catalanes, lamentablement ja no serà futur, serà dura realitat.
Preferiu ser petits i aliar-vos amb l’enemic per destruir al germà. Pensava (dèieu) que volíeu arribar a tenir 150.000 socis i guanyar la lliga vosaltres, i no limitar-se a ajudar al Madrid. Però no. Preferiu ser còmplices i gaudir, junt amb l’enemic, del patiment que el país ha de suportar per que us sentiu satisfets amb el dolor de CDC.
Però acabareu a segona.
I nosaltres acabarem trobant algú que realment defensi el que volem.

Sense enganys.

Salut!

Genolló

De tan en tan, m’agrada jugar amb les paraules i inventar-ne.
Més de tan en tan, algunes d’aquestes paraules són més encertades que la resta.
I més de tan en tan encara, algunes tenen èxit en el meu cercle més proper.
Una d’aquestes paraules és genolló, de la qual n’estic especialment orgullós, mira per a on!, i em plau compartir-la amb vosaltres.

Genolló :
m 1 . Genoll del colló. Paraula que neix de la conjunció d’altres dues: genoll i colló.


Salut!!!

El congrés dels ratolins

Avui, com cada dia del mon, he explicat un conte als meus fills.
Al petit, aquesta nit ha tocat El congrés dels ratolins, d’autor i dibuixant desconegut, doncs el llibre no ho posa (!?).
Fa dies, molts, masses, que vaig pensant en Esquerra, i també en l’enyorada ERC. Darrerament encara hi penso més, per què després de la derrota (o no-victòria, com preferiu) en les darreres eleccions internes, veig moviments del Dr. Carretero i els seus companys (del tipus articles, declaracions, fusió amb EI, etc...) on sembla que cerquen donar una altre oportunitat a la militància per redreçar el rumb del partit i no acabar de perdre l’electorat que encara els hi queda. Aquests congressos regionals son l’oportunitat, i aquesta setmana em neguiteja el resultats de Barcelona. Espero que la Rut se’n surti... s’ho mereix ella i el país.
Doncs al que anava, us reprodueixo el conte que acabo d’explicar, per veure si teniu les mateixes sensacions que jo he tingut.

Aquell rebost estava molt ben assortit: hi havia formatges i embotits olorosos, farina, mantega, cereals, fruites, capses de llaminadures... Un paradís per els ratolins.
De fet, les aromes del rebost atreien els ratolins. Treien els seus morrets pels forats, però cap no s’atrevia a arribar fins a les menges.
La culpa era d’un gat astut d’urpes esmolades i bon caçador. Quan menys s’ho esperaven els ratolins, apareixia al rebost, silenciós com una ombra.
Els ratolins passaven fam.
-Això no pot continuar així. Farem un congrés i pensarem en una solució –va proposar un ratolí decidit.
Hi van acudir molts ratolins al congrés. Però hi havia cridòria i tothom parlava alhora; de manera que no trobaven cap solució al greu problema del gat.
Fins que un ratolí amb fama de llest va demanar la paraula:
-Jo tinc la solució. Posarem un cascavell al gat i així sabrem sempre quan s’apropa.
Tothom va felicitar al ratolí intel·ligent. Ja tenien la solució!
-S’han acabat els problemes! D’ara endavant, a menjar i a engreixar!
Llavors va parlar el ratolí més vell:
-I qui serà l’espavilat que li posarà el cascavell al gat?
Els ratolins van seguir veient les menges de lluny. Una cosa és dir i l’altre és fer...

No us fa pensar ràpidament el conte en idees com la Carodiana del 2014? O en les famoses línies vermelles d’en Putxi? O amb en Ridao quan fa declaracions?
En fi.

Molta sort Rut. Espero que la militància de Barcelona actuí amb decència política i que ERC faci un pas més per recuperar la dignitat.
T’ho mereixes.


Salut companys!!!

El viage de la nostra vida (Diari de viatge ---- Perú, any 2.000)

Fa una mica més de 8 anys, amb la meva dona, varem fer el que és, per el moment, el viatge de la nostra vida.
Ha plogut molt des d’aleshores per nosaltres. Fa vuit anys érem una parella feliç , que encara gaudia auto-descobrint-se, i sense cap més responsabilitat que ser feliços. Avui som una família amb dos criatures meravelloses.
Varem estalviar durant un any llarg per un 11 de juny de l’any 2.000 començar un viatge/aventura, que era un desig personal des de que era ben petit. Visitar Perú durant un mes sencer sense cap més possessió que la nostra motxilla. Pel nostre compte, sense agencies, sense reserves. Volíem ser lliures i descobrir territori, gent, paisatges, mentre aprofundíem en la nostra pròpia descoberta.
Recordo que el viatge va ser l’enveja i la il·lusió del meu pare. Ell sempre havia desitjat fer-lo i ara, en certa manera, el faria amb nosaltres.

Potser per viure millor el viatge pels nostres ulls, em va donar abans de marxar un llibre fet i enquadernat per ell. Un llibre de viatger, per a poder anotar-hi totes les vivències. Era un llibre amb les portades de pergamí antic, d’un color blanc trencat amb aigües grises, amb full de paper fet a ma.
Vaig tenir la santa constància d’escriure-hi cada dia del viatge, i es va convertir en el Diari del Viatge.
A la tornada, no el vaig voler rellegir, doncs sabia que em deprimiria al veure-hi reflectides les meves mancances com escriptor. A més, calia deixar distància en temps per poder mirar-lo amb una perspectiva més justa. Així que, va quedar “arxivat” en un calaix.
Des d’aleshores hem viscut dos trasllats de pis i quan l’hivern passat em van entrar ganes de tornar a llegir el Diari, no vaig ser capaç de trobar-lo. El juny passat vaig tornar a regirar la casa cercant-lo, altre cop, sense èxit. Volia obrir un bloc i publicar cada dia del Diari en el seu dia corresponent al 2.008.
Ara fa deu dies, la meva dona regirava una gran caixa plena de fotografies antigues i li va aparèixer entre les mans el desitjat llibre blanc. L’alegria va ser molt gran, i tot aprofitant que la operació de genoll em donarà més temps, començo l’aventura de publicar-lo en forma de bloc.
I ho faré a l’estil de com vaig escriure el Diari, tal com raja. No l’he tornat a rellegir ara, sols unes poques pàgines soltes. Es evident que, com sospitava, s’hi veuen reflectides les meves mancances d’escriptor, però com que tampoc no pretenc enganyar-me, no penso reescriure’l per dotar-lo de més estil i opto per no tocar-lo i deixar que transmeti la seva sinceritat, el seu tal com raja. Hi ha dies en que transmet que gaudia escrivint-lo i d’altres on ho feia només per la obligació de la nota diària. Però d’això es tracte, de reviure, tal i com van ser, aquells 30 dies inoblidables.

Si voleu tornar a reviure el viatge amb nosaltres, esteu convidats al bloc creat per allotjar-lo: El viatge de la nostra vida (Diari de Viatge ---- Perú, any 2.000)

Salut!!!

Lligams... i collonades

Talment fos un gran futbolista, demà al matí m’operen dels lligaments encreuats del genoll, aquest cop, l'esquerra. I dic aquest cop per què el 30 de novembre del 1995, ho van fer del dret.
No amago la meva basarda pel fet d’haver d’entrar a quiròfan, però em distrec jugant amb nous pensaments.

Digueu-me recargolat, però sempre intento buscar un significat als esdeveniments que vagi una més enllà dels fets mateixos. Cerco indicis en els fets per a descobrir significats que els transcendeixin... pistes d’un missatge en clau més elevat, més profund, més sofisticat.
I aquí estic, com l’any 95, buscant significats secrets...
Plàstia de lligaments encreuats: Lligams...? Vincles...? Refer lligams...? Reconnectar...? En la feina? Amb les amistats? Amb la societat? En la política?
Ves a saber... de moment, estic més perdut que els dirigents d’Esquerra (ex-ERC). No veig la possible resposta que s’amaga rere la realitat del fet de demà al matí. I m’agrada no entreveure-la de moment, per reservar així la sorpresa fins el moment en que la detecti i acabi per comprendre el per què he passat per aquí, fins que sàpiga quina és la veritable lliçó que la vida em vol fer aprendre.
En fi... veurem, i explicarem, quins camins reconstruïm, creem o descobrim.
Vaig a dormir... que millor anar-hi relaxat i tranquil... si és que puc!!!

Avui, més que mai, salut companys!!!