Em pregunto per què no sabré mai comprendre...

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill perdi el temps discutint el sexe dels àngels.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill es qüestioni els llocs on s’ha d’expressar en comptes d’expressar-se a tot arreu i a tota hora.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol ser escoltat, no vagi en massa a Brussel·les el proper dia 7.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill ataqui abans a un dels seus que no pas a forans pitjors.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill critiqui a en Tremosa i es negui a aplaudir la seva aparició.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Tremosa parli per refredar als que l’esperaven i acontentar als que no el volen...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres posi el seu talent a disposició dels que, a ben segur, el malbarataran.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres avali a qui tant enganya i es serveix del país i dels anhels col·lectius.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa ha d’anar d’Esparreguera a Igualada, per autopista, a 100 km/h.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa arribi o marxi de la seva capital a 80 (o 40).
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que qui decideix la velocitat dels cotxes no hagi conduit mai (no té carnet).

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país sense veu a la premsa, s’esbatussi ridículament on si que té veu lliure i pròpia: la xarxa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té una veu (Arnera) que li remou la consciència, foragitant la somnolència, perdi el temps (i els nervis) negant-ho.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol veure-hi clar no s’empatxi de Dies de Fúria.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país catosfèric com el meu no pugui gaudir (momentàniament... oi?) del talent d’en Joliu.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país mancat de lideratge deixi un personatge com en Carretero reduït a la vida (política) contemplativa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que viurà de les infraestructures o no viurà, no es deixi la vida en tenir-ne el control.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país insultat i robat no sigui capaç de respondre amb revolta.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que sempre ha acollit sigui quasi sempre pagat amb el menyspreu i traïdoria dels mateixos nouvinguts.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que la suma de tres perdedors pugui eclipsar la victòria del guanyador en tots els casos i en tots els llocs.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país d’emprenedors sigui ara manat per un grapat de mediocres.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un partit amb més ex-votants que votants no canvia el seu rumb ni els seus dirigents.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que les mil i una idees que em bullen per dins acabin bloquejant-me en aquest depressiu (i llarg) silenci.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un bloc sense cap entrada durant 33 dies encara rep tantes visites diàries...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que malgrat tant depriment present, el meu amor pel país no pari de créixer...


Salut!!!!

PS. Gràcies amics Elies (Dies de fúria), Joan Arnera (Intencions mecàniques), Dessmond (Itching like grass), Marc (Reflexions en català), Cesc (Decidit), Manel (Des de l’exili), Joliu, Josep Sort, Oteji i Mestres (Cimera), Dani (Estelada), Enric I. Canela, i molts més que em deixo, per impedir que, durant aquest mes, la meva desconnexió fos total.

M’és impossible deixar de llegir-vos.