Núvols...

He tornat aquesta tarda, altre cop, de Porto.

Ha fet un dia plujós, com aquí.

Els meus viatges a Porto son llampecs, és a dir, no hi faig mai nit. Marxo molt d’hora, “jugo” amb la diferència horària (quan arribo guanyo una hora), vaig per feina, enllesteixo tot el que hi he anat a fer, i torno en el primer vol possible.
Avui en tenia prou fent un matí intensiu (a les 09:00 ja era assegut a la reunió i a quarts d’una visitant una nova fàbrica), així que després d’un senzill i bon àpat (bacallà boníssim) he pogut agafar el vol de les 16:00 (les 17:00 a Catalunya). Una novetat per a mi, doncs normalment agafo el de quarts de nou del vespre.

És curiós, però em sento incomprès a Portugal. Vull dir, que amb les poques estones que tinc de conversa lliure, em sento tractat com a espanyol, per més que m‘escarrasso a proclamar la meva catalanitat i distància envers Espanya. Busco complicitats i comprensió... i no les trobo. Carai!!! Els hi dic... si la Història hagués volgut ser més amable amb nosaltres, ara tindríem un present com el vostre... lliure de debats, explicacions i lluites per ser... Seríem i prou. Com vosaltres. Amb els nostres problemes i les nostres particularitats, però sent... sent lliures i senyors del nostre destí. Com ho seran a partir d’ara (Déu vulgui que aquest present no canvií) els Kosovars.

Però no és d’això que volia parlar...

Al poder agafar el vol a les 16:00 he fet el trajecte amb llum de dia, i això ha estat una novetat.

El dia era tancat, carregat de núvols i gris, com aquí. Però volar allibera, i quan l’avió ha començat a guanyar l’alçada del trajecte, hem deixat els núvols als nostres peus. Tota la grisor i humitat del dia ha quedat oblidada. El sol ha brillat com sempre i al cel ha tornat al seu blau únic.

Volia dormir doncs havia matinat molt, però el fet de poder trencar la grisor del dia m’ha desvetllat i m’he quedat, embadalit, mirant per la finestreta. La ment s’ha alliberat de la densitat de la jornada i ha volat amb l’avió per sobra la grisor. No pensava en res concret... mirava, contemplava, gaudia.

De sobte, una evidència s’ha presentat al meu pensament: els núvols, son molt més bonics vistos per dalt. Les formes, els volums, la varietat, son infinites i la seva plasticitat, enamora. Els núvols mostren tota la seva bellesa si podem elevar la nostre visió. En pura anècdota queda la seva grisor i foscor.

La metàfora, ha vingut sola.

El present polític del nostre país és gris, plujós i fosc. Fins que no siguem capaços de capgirar la mediocritat i poca alçada del present polític, no veurem la llum del sol. I quan provoquem (per que tan sols ho podem provocar nosaltres) el canvi que ens retorni una política a l’alçada de les circumstàncies, girarem el present (els núvols) i el veurem tota la seva bellesa i plenitud. Al cap d’una hora i mitja mal comptada, l’avió ha començat la maniobra per aterrar i la grisor actual del meu país, ha tornat.

Només de nosaltres depèn canviar el present. Només la nostra unió en l’acció, provocarà el canvi necessari. I, per més que ens sembli, la claredat és aquí mateix, tan sols cal saber abstreure’ns del present i elevar-nos el necessari, només el necessari.

Salut companys!!!

* Per cert, no dormiu més relaxats quan guanya la Roma? Ves a saber per què, però a mi em passa...