Papa, encara vull ser petit

No hi ha res que m’ompli més que el poder gaudir dels meus fills. Mai hagués imaginat que et poguessin aportar tant. Son unes emocions i un amor que no em veig capacitat de poder explicar. Suposo que els que heu tingut la sort de ser pares, m’entendreu.
És clar que tot no son flors i violes. Pateixes, plores i t’enrabies. A voltes, et deprimeixes quan veus que no ho fas tant bé com voldries. Els fills son també una prova d’humilitat, un mirall on hi veus el millor de tu i, també, tots els teus defectes.
El petit té quatre anys i mig. A voltes em fa enrabiar molt, perquè és un bon trapella. Intentes raonar-hi, ja t’he edat per poder-ho fer. Li expliques que ja s’ha fet una mica gran, i que no pot reaccionar com un nen petit. Seblaque no t'escolti, però ho fa.
La setmana passada, em va deixar ben parat. Havia deixat la seva habitació totalment destrossada. No s’hi podia ni entrar. Tenia totes les joguines per terra i havia buidat la roba dels armaris, escampant-la per tota l’habitació. Li vaig manar de recollir-ho ràpidament. S’hi va negar. “Ho reculls tu” repetia entossudit. Em vaig enfadar molt i li vaig tornar a repetir que ell ara ja era gran per saber que havia de recollir-ho tot i que també era conscient de que el papa i la mama tenien molta feina per rentar i plegar la roba, i que no podia tirar-la d’aquella manera. Ell sabia que el que acabava de fer no esava bé, aquesta és una de les diferències entre ser gran o petit. Al cap d’una estona, i després de recollir una bona part de les seves joguines, va seure al meu costat molt seriós. Va començar a xerrar d’una manera molt madura, va analitzar el que jo li havia dit, raonant-ho, i intentant fer-me entendre el seu comportament. Tot convençut, va acabar el seu discurs dient-me: “ papa, ho he estat pensant, i jo, encara no vull ser gran”. Té quatre anys, i es resisteix a començar a assumir responsabilitats. Haurem de tenir-hi paciència, però ha d’aprendre a -les. És la vida.
Ahir, vistos aquests resultats, he tingut la mateixa sensació amb la decisió de la militància. Es resisteixen a fer-se grans. Puigcercós i el seu aparell els ha convençut de que encara son petits, de que no poden ser grans, de que és necessari viure en l'ombre d'altres.

En Carretero explicava el divendres que en Puigcercós havia dit, sense enrogir, que ERC havia nascut en la oposició. És dur saber que, qui ha de dirigir el partit, no és conscient ni del seu inici. ERC va néixer... liderant, marcant camí. No ens feu creure que som petits... és fals.
Esquerra, la seva militància, no ha sabut assumir la responsabilitat que el país els hi demanava. Esquerra ha decidit que encara volen ser petits. No volen convertir-se en el partit majoritari que el país necessita. Hi tenen tot el dret. Ha estat una decisió democràtica. Això no treu, però, que jo estigui convençut de que és un error de gran transcendència que pagaran molt car durant molts anys. Han defugit la responsabilitat. És més fàcil ser petit, però no és el que tocava.
La militància ha parlat, coaccionada o no, enganyada o no, però ha parlat. No volen ser grans, no volen ser ERC, volen ser Esquerra. Han decidit que no volen tornar a el que han estat des de el seu inici, un partit majoritari, que marqui el ritme, les formes, e camí. Prefereixen tornar a ser petits. Tornar a tenir dotze, tretze o catorze escons al Parlament (o vuit o nou) i compartir Govern amb el cosinet gran, que els hi prendrà les decisions per ells.
És trist, per que el cosinet no és tal, és només un cosinet polític, no de sang. El cosinet és aquell que els vol immadurs i submisos al seu costat.
Dia trist per ERC, dia trist pel país.

Ara bé, Reagrupament, malgrat la derrota electoral, ha guanyat. És una victòria moral, d’aquelles que si tu vols no serveixen per res, però per a mi és una victòria per què ha demostrat que sí és possible aglutinar la il·lusió d’un poble. Sí Rcat avui hagués guanyat, el país s’hagués bolcat amb el partit i ERC hagués fet Història. Història de la gran. Altre cop serà, ara sabem que és possible.
S’ha guanyat la batalla (i per golejada) del simpatitzant, de l’elector. S’ha perdut la del militant, ple de estranys suports basats en una teranyina de complicitats, favors i suports, difícils d'entendre des de fora.
Gràcies Rut i Joan, gràcies a vosaltres i a tots els vostres companys d’aventura. Gràcies a aquests 1937 valents, militants que han decidit pensar i actuar a consciència, malgrat la resta de partit els ha mirat com a traïdors. Gràcies per demostrar-nos que un altre camí, el nostre, és realment possible.
Guanyarem, acabarem guanyant. És el nostre destí. Gràcies per apropar-nos-hi.

Salut companys i gràcies a tots els que heu intentat que ERC madurés. Potser més endavant, quan es vegin enfonsats en la merda del seu cosinet, decidiran fer-se grans...

Potser...

VISCA CATALUNYA !!!!