Demà, segurament, no és parlarà de res més.
Incidents... els jugadors del Barça saludant els Boixos al marxar... i l’àrbit (???).
Jo també en parlaré. Ara.
I no ho tornaré a fer.
Ho faig, per què he sentit tantes mentides en una hora, que no ho puc evitar.
El futbol.
Al Barça, haurem de començar a fent-s’ho mirar. No pot ser que amb tanta superioritat, aclaparadora superioritat, costi tant guanyar.
L’Espanyol? Doncs jo segueixo, és més, em reafirmo en el que penso des de el primer partit de la lliga: aquest any se’n van a segona. I aquest cop, a diferència d’altres temporades, m’agradarà. Encara més, s’ho mereixen, i m’encantarà que estrenin el camp amb Xerès, o millor i tot, amb el Còrdova.
Puc entendre que quan es juga contra el Barça els equips “normals” juguin al darrera a tancar-se, a esperar i sortir el contraatac, però em costa molt d’entendre el futbol trompada. Més que entendre’l, el detesto. I avui, l’Espanyol, no ha fet res més que practicar el futbol trompada des de el primer minut.
Soc culé, molt culé des de abans de tenir ús de raó, i tinc, ho confesso, una taca negre. Molt negre. En la meva vida esportiva, tinc 3 anys, 3, de punt negre. Vaig ser jugador d’una Penya Blanc i Blava. Dit això, afegeixo que van ser els 3 anys que més he gaudit jugant a futbol. I no ho he amagat mai. Em van venir a buscar a casa, per a que firmés. Vaig dubtar, no un cop, sinó dos, tres o quatre. Em recava vestir la samarreta blanc i blava. Però superat aquest impàs, va ser un gran encert signar. Aquella temporada (juvenil) la Penya es va espavilar i va fer tres fitxatges d’alçada (un d’ells el meu) i va muntar un equip bo, molt bo. I ens ho vem passar molt bé. Vem fer un equip, al camp i fora. Bé, no m’estendré més en això, doncs per ser just li caldria, al menys, un altre entrada exclusiva en el bolc.
Tan sols he fet aquest incís per aclarir que en el meu cas, no tinc cap mena de mania als pericos, i que si penso que aniran a segona, és per què ho crec. I que si dic que avui han jugat a futbol trompada, és per a que ho han fet.
Als deu minuts de la segona part, m’he indignat. Aquest estil de futbol em recordava el que practicaven equips infumables a casa quan anàvem, precisament, a jugar amb la Penya. Eren partits lletjos des de l’inici, amb un públic cridaner, ple de crits d’odi, i uns jugadors bruscos, sempre buscant la trompada, jugant amb colzes, petades i picant sempre als turmells. Així he vist l’Espanyol, avui.
L’àrbit, horrorós. Els ha deixat picar, no ha sabut marcar criteri en les targetes, ha concedit el primer gol quan no tocava, ha obviat unes mans a l’àrea de l’Espanyol, s’ha estalviat targetes, ha ensenyat una segona “rigorosa”, n’ha estalviat d’altres, etc, etc. Un àrbit de la lliga espanyola en un partit de “risc”.
El Barça, després d’una gran primera part, li ha costat jugar la segona. La pilota ha anat més lenta i a l’acumulació de davanters, hi ha respost jugant pel mig, en c
omptes que per les bandes. Després de moltes ocasions, ha entrat la de rebot. Ja passa.
Incidents... els jugadors del Barça saludant els Boixos al marxar... i l’àrbit (???).
Jo també en parlaré. Ara.
I no ho tornaré a fer.
Ho faig, per què he sentit tantes mentides en una hora, que no ho puc evitar.
El futbol.
Al Barça, haurem de començar a fent-s’ho mirar. No pot ser que amb tanta superioritat, aclaparadora superioritat, costi tant guanyar.
L’Espanyol? Doncs jo segueixo, és més, em reafirmo en el que penso des de el primer partit de la lliga: aquest any se’n van a segona. I aquest cop, a diferència d’altres temporades, m’agradarà. Encara més, s’ho mereixen, i m’encantarà que estrenin el camp amb Xerès, o millor i tot, amb el Còrdova.
Puc entendre que quan es juga contra el Barça els equips “normals” juguin al darrera a tancar-se, a esperar i sortir el contraatac, però em costa molt d’entendre el futbol trompada. Més que entendre’l, el detesto. I avui, l’Espanyol, no ha fet res més que practicar el futbol trompada des de el primer minut.
Soc culé, molt culé des de abans de tenir ús de raó, i tinc, ho confesso, una taca negre. Molt negre. En la meva vida esportiva, tinc 3 anys, 3, de punt negre. Vaig ser jugador d’una Penya Blanc i Blava. Dit això, afegeixo que van ser els 3 anys que més he gaudit jugant a futbol. I no ho he amagat mai. Em van venir a buscar a casa, per a que firmés. Vaig dubtar, no un cop, sinó dos, tres o quatre. Em recava vestir la samarreta blanc i blava. Però superat aquest impàs, va ser un gran encert signar. Aquella temporada (juvenil) la Penya es va espavilar i va fer tres fitxatges d’alçada (un d’ells el meu) i va muntar un equip bo, molt bo. I ens ho vem passar molt bé. Vem fer un equip, al camp i fora. Bé, no m’estendré més en això, doncs per ser just li caldria, al menys, un altre entrada exclusiva en el bolc.
Tan sols he fet aquest incís per aclarir que en el meu cas, no tinc cap mena de mania als pericos, i que si penso que aniran a segona, és per què ho crec. I que si dic que avui han jugat a futbol trompada, és per a que ho han fet.
Als deu minuts de la segona part, m’he indignat. Aquest estil de futbol em recordava el que practicaven equips infumables a casa quan anàvem, precisament, a jugar amb la Penya. Eren partits lletjos des de l’inici, amb un públic cridaner, ple de crits d’odi, i uns jugadors bruscos, sempre buscant la trompada, jugant amb colzes, petades i picant sempre als turmells. Així he vist l’Espanyol, avui.
L’àrbit, horrorós. Els ha deixat picar, no ha sabut marcar criteri en les targetes, ha concedit el primer gol quan no tocava, ha obviat unes mans a l’àrea de l’Espanyol, s’ha estalviat targetes, ha ensenyat una segona “rigorosa”, n’ha estalviat d’altres, etc, etc. Un àrbit de la lliga espanyola en un partit de “risc”.
El Barça, després d’una gran primera part, li ha costat jugar la segona. La pilota ha anat més lenta i a l’acumulació de davanters, hi ha respost jugant pel mig, en c
omptes que per les bandes. Després de moltes ocasions, ha entrat la de rebot. Ja passa. Al final, penal. A mi m’ho ha semblat en directes, després amb una repetició no, amb l’altre sí, en fi, rarament em miro moltes repeticions, la primera impressió, pels que hem jugat a futbol, és la bona. Penal i gol al darrer segon. Just resultat pel futbol vist.
Els incidents. Les mentides.
Lamentables, tristos, patètics. No entenc com aquesta gent encara se’ls deixa entrar a un partit de futbol i, a més en grup. Incomprensible. Fa una hora i mitja que escolto la radio i encara ningú ha donat una explicació de per què aquesta gent ha entrat al camp, per què han entrat bengales, per què les han pogut tirar, per què han pogut seguir encenent-les, etc, etc, etc.
Els aficionats, pericos, li retreuen a en Laporta. Fot riure. Hòstia, que en Laporta els va fer fora del Camp Nou i això li ha comportat haver de canviar de domicili, portar escorta, etc, etc, etc. Aquesta gentussa fa 6 anys que no trepitgen al Camp Nou!!!
El Barça no ha comprat cap grup d’entrades. L’Espanyol diu que les entrades les compren persones anònimes, i que no es pot controlar a on van. I jo em pregunto, si la venda és així, per què aquests energúmens estaven tots junts en la mateixa part de la grada escortats per la Policia... com ho sabien? Què ha fet el control de seguretat a l’estadi quan els ha vist venir? O és que no en sabut qui eren? Què han fet els Mossos per prevenir qualssevol incident? Mirar?
O potser, l’Espanyol és dels equips que sempre permet entrar a gent d’aquesta calanya? Potser troben normal que entri gent així als camps?
Amb presidents com en Dani, però, tot és possible. Son personatges, ep! molt bona gent eh!, molt bona gent que diu tothom, però un perill públic amb cames. Un Gaspar qualsevol, o un Calderón un Ruiz de Lopera. Dels que els hi agrada el fuMbol. Dels que troba vergonyós que es permeti això però obvia, amaga el seu elevat grau de responsabilitat. Dels que el partit d’avui ells hi sembla un robatori increïble, però ni esmenta en cap moment el primer gol. M’avorreixen aquests personatges. Em cansen. M’avergonyeixen. Sols en moments intranscendents em fan riure per com parlen i el que diuen. Patetisme fet directiu.
L’error.
Que el Barça és bandera de la lluita contra aquesta púrria que volta pel futbol, de tots és sabut. Que els jugadors tenen excusa que celebrin els gols amb ells és disculpable, també. Els que hem jugat sabem que des de el camp sols veus, saps que a la grada hi ha incidents però que quasi mai en saps les causes. Que quan celebres un gol en camp contrari busques els teus afeccionats, és ben lògic.
Ara bé, que un cop acabat el partit, el club no baixi al vestidor i els expliqui que és el que ha passat, qui son aquesta gent que porten banderes blaugranes, que han fet i que estant expulsats com a culés, això, té delicte.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és anar al Camp Nou amb els meus fills. Recordo com s’espantaven al principi amb els crits a cada gol. Les imatges que he vist avui de nens plorant per por, i que han vist els meus fills, se’m fan difícils de fer-les-hi entendre. Però la imatge dels jugadors saludant-los 45 minuts després d’haver acabat el partit, i quasi una hora i mitja després dels fets que han protagonitzat, se’m fa impossible d’explicar.
Una taca, i gran, que aquesta directiva tant sensible i activa en aquest tema no hagi pogut anar al vestuari i a explicar que ha passat, que en pensa el club, i com si ha de reaccionar.
Lamentable, francament, lamentable.
Salut companys!
Els incidents. Les mentides.
Lamentables, tristos, patètics. No entenc com aquesta gent encara se’ls deixa entrar a un partit de futbol i, a més en grup. Incomprensible. Fa una hora i mitja que escolto la radio i encara ningú ha donat una explicació de per què aquesta gent ha entrat al camp, per què han entrat bengales, per què les han pogut tirar, per què han pogut seguir encenent-les, etc, etc, etc.
Els aficionats, pericos, li retreuen a en Laporta. Fot riure. Hòstia, que en Laporta els va fer fora del Camp Nou i això li ha comportat haver de canviar de domicili, portar escorta, etc, etc, etc. Aquesta gentussa fa 6 anys que no trepitgen al Camp Nou!!!
El Barça no ha comprat cap grup d’entrades. L’Espanyol diu que les entrades les compren persones anònimes, i que no es pot controlar a on van. I jo em pregunto, si la venda és així, per què aquests energúmens estaven tots junts en la mateixa part de la grada escortats per la Policia... com ho sabien? Què ha fet el control de seguretat a l’estadi quan els ha vist venir? O és que no en sabut qui eren? Què han fet els Mossos per prevenir qualssevol incident? Mirar?
O potser, l’Espanyol és dels equips que sempre permet entrar a gent d’aquesta calanya? Potser troben normal que entri gent així als camps?
Amb presidents com en Dani, però, tot és possible. Son personatges, ep! molt bona gent eh!, molt bona gent que diu tothom, però un perill públic amb cames. Un Gaspar qualsevol, o un Calderón un Ruiz de Lopera. Dels que els hi agrada el fuMbol. Dels que troba vergonyós que es permeti això però obvia, amaga el seu elevat grau de responsabilitat. Dels que el partit d’avui ells hi sembla un robatori increïble, però ni esmenta en cap moment el primer gol. M’avorreixen aquests personatges. Em cansen. M’avergonyeixen. Sols en moments intranscendents em fan riure per com parlen i el que diuen. Patetisme fet directiu.
L’error.
Que el Barça és bandera de la lluita contra aquesta púrria que volta pel futbol, de tots és sabut. Que els jugadors tenen excusa que celebrin els gols amb ells és disculpable, també. Els que hem jugat sabem que des de el camp sols veus, saps que a la grada hi ha incidents però que quasi mai en saps les causes. Que quan celebres un gol en camp contrari busques els teus afeccionats, és ben lògic.
Ara bé, que un cop acabat el partit, el club no baixi al vestidor i els expliqui que és el que ha passat, qui son aquesta gent que porten banderes blaugranes, que han fet i que estant expulsats com a culés, això, té delicte.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és anar al Camp Nou amb els meus fills. Recordo com s’espantaven al principi amb els crits a cada gol. Les imatges que he vist avui de nens plorant per por, i que han vist els meus fills, se’m fan difícils de fer-les-hi entendre. Però la imatge dels jugadors saludant-los 45 minuts després d’haver acabat el partit, i quasi una hora i mitja després dels fets que han protagonitzat, se’m fa impossible d’explicar.
Una taca, i gran, que aquesta directiva tant sensible i activa en aquest tema no hagi pogut anar al vestuari i a explicar que ha passat, que en pensa el club, i com si ha de reaccionar.
Lamentable, francament, lamentable.
Salut companys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada