dimarts, 29 d’abril del 2008

Malson

Avui he tingut un mal son.
Un mal son llarg i feixuc.
Semblava real, molt real... sort del seu final!!!
Si no arriba a ser pel seu final... encara m’ho hagués acabat creient.
En fi, l’explico. Em fa una mica de vergonya, però la confiança catosfèrica em permet d’explicar-lo.
He somiat que m’adormia, que no em despertava a tres quarts de set sinó a dos quarts de nou. He somiat que avui tenia festa, com tota la setmana, però que anava a la feina per què aprofitàvem la festa de l’empresa per a canviar la versió del sistema informàtic. Era la setmana perfecte per fer-ho, doncs ningú treballava i ens donava via lliure per aturar, reiniciar i actualitzar servidors, i tenir temps per a fer totes les proves pertinent.
La realitat però, ha estat un altre. L’empresa fa festa, però la resta d’empreses (proveïdors, clients, transportistes, etc...) no. Això ha suposat haver de dedicar massa temps en atendre temes que no tocaven. En fi. Horrible.
Finalment, he plegat a les vuit del vespre. El temps just per poder arribar a casa, donar el sopar als nens i dedica’ls-hi el temps mínim per a poder posar-los al llit i explicar el conte. Per ser el primer dia festiu de la setmana a la meva empresa... déu n’hi do!!!
Acabat de sopar he pujat a l’ordinador i he visitat alguns amics blocaires, com cada dia.
Si el dia en si mateix ja era un malson, l’amic Joan Arnera en les seves intencions mecàniques l’ha fet pitjor. Ha escrit un minúscul comentari (La llibertat) amb dos enllaços on expliquen que un jove de Terrassa ha estat empresonat per despenjar una bandera aliena, la espanyola, de l’ajuntament. Per fer-ho més creïble, s’ha aliat amb en Josep Sort per difondre la notícia.
El malson ha esdevingut ja insuportable quan he visitat Vilaweb i ho he vist en portada.
Que besties que son a voltes els somnis. Quines coses que te el cervell quan descansa (?).
Sort que el son no deu ser prou profund i que unes espurnes de consciència em diuen que això no és possible. Que a Catalunya hi governen els meus (?), ERC, i que un partit Independentista no deixaria mai que una cosa així succeís, almenys sense sortir al carrer per impedir-ho. A més, els companys de Govern son d’esquerres, i un fet així només el deixaria passar un govern de dretes. Hehe, per arrodonir-ho, expliquen que l’han detingut els Mossos, la policia del nostre país (?). Com és la ment !!! Com si fóssim un poble suïcida!!! Hehe.
Sort que tinc aquesta espurna de consciència, sort que aviat despertaré i m’adonaré que aquesta setmana és festa i no he d’anar a treballar... sort!
O no és un somni que tot i ser festiu he de treballar, i fort, per que actualitzem el sistema informàtic a l’empresa? Al final tot és tant confús que ja no sé si és veritat o somni. A veure si desperto aviat.
De totes maneres hi ha somnis que et produeixen una gran impressió... que et commouen... que no et pots treure del cap.
Com la imatge d’en Franki, el company que els bromistes Arnera, Sort i Vilaweb em volien fer creure que han empresonat.
Tot i saber que no pot ser cert, no me’l trec del cap. I tot i que sé del cert que quan desperti me’n faré creus i riure de mi mateix, no puc evitar adormir-me fent-li companyia en les tristes parets de la presó Model.

Salut company!!!

dimecres, 23 d’abril del 2008

dilluns, 21 d’abril del 2008

Carretero ha guanyat

Estic seguint la campanya pel congrés d’ERC de bastant a prop.

ERC ha estat un dels desenganys més grans que he patit en política. Hi vaig posar tantes il·lusions, tantes esperances... per fi hi havia un partit fort i amb pes que em representava... per fi. Fins que un se’n adona de que li han aixecat la camisa: primer tripartit, Perpinyà, procés estatutari, retall estatutari, votar no, abstenir-se, etc...

Però com que l’home és l’únic animal que pot ensopegar dos cops amb la mateixa pedra... la sola idea del “feu-me confiança” em va tornar a convèncer.

Renoi! Mira que en sóc de fàcil!

Però bé, l’animalot que sóc va considerar que ensopegar dos cops amb la mateixa pedra era suficient, i que ja no passava més pel túnel cap enlloc que em volien seguir venent.

Mai més no tornaria a confiar amb aquesta gent, que van fer del meu vot, de la meva intenció i la de tants altres, l’eina que els serveix per ser qui son. Sangoneres de càrrec i poder. Còmplices de qui ens vol fer desaparèixer, sols a canvi de benefici personal. Gentussa, púrria com tanta en corre, però utilitzant i venent als que els hi hem fet confiança.

Haurien de passar molts anys per tornar-hi a confiar, per recuperar allò que tant va costar fer gran i que tant ràpidament han ensorrat.

Però una llum, tímida i llunyana, s’entreveia en la foscor.

Una llum que, a mesura que passaven els mesos, s’anava fent gran i brillant.

La llum de la gent de Reagrupament. Gent honesta, preparada i amb les idees clares. Carretero ha marcat amb pas ferm la línia de la coherència, del parlar clar, d’escoltar la gent i el país, i d’oferir alhora el que reclama i més necessita.

Carretero sap que ERC no és el fi, però és una eina, una gran eina, potser l’única ara per ara, que tenim per mirar d’aconseguir el futur que ens mereixem: la llibertat, la igualtat amb els altres. L’honor i la plenitud que hom necessita per ser. L’eina que ens ha de situar al mapa com el que som: una nació sobirana oberta al mon.

I aquesta llum, Reagrupament, ara ja llueix tota la seva potència. Els poders (mediàtics, polítics) intenten fer veure que no hi és, però tothom que vulgui obrir els ulls la veurà. No hi ha color.

Rcat marca el ritme. Marca discurs. Marca manera de fer.

Exagero?

No crec.

Mireu sinó com avança la campanya. Tant l’Uriel (aquest des de el primer dia), com el gran culpable d’en Carod (ai, perdó, en Benach i Niubó) com el mateix capo di la maf..., perdó, el segon gran culpable del desastre (Putxi pels amics) estan copiant, de manera barroera, buida i indecent, el ritme i discurs que marca en Carretero.

Que... "si potser ens hem equivocat, però hem d’acabar el mandat”... “Esquerra necessita renovar-se”, “Hem de mirar al futur i no al passat”, “replantejar l’estratègia”, etc, etc, etc..."bla,bla,bla".

Quina barra!!! Quina barra s’ha de tenir per demanar renovació i aspirar a seguir xupant cadira!!!

Barra. Molta barra.

I esperit de supervivència. Això sí, esperit de supervivència, d’això si que no en van escassos!!! Saben que la gent vol el que Carretero proclama, i ells, com a bons (grans) trileros, intentaran enganyar a tothom dient el que volem sentir per després seguir fent només el que els permeti seguir xarrupant de la mamella sociata, és a dir, del poder. De l’únic i gran poder omnipresent que hi ha al nostre país. coses que tenen les claus...

Tinc molt clar que a l’electorat no el tornaran a enganyar. Ja no colarà...

Espero que al militant tampoc l’enganyin, espero que el militant no cedeixi al xantatge moral del “si estimes al partit...”, “aquests volen carregar-se tot el que tant ens ha costat construir”, o, en casos més extrems, “si vols seguir poden desenvolupar aquesta tasca (càrrec) tant important pel país”, “recorda que estàs aquí per què ser que puc confiar en tu, no em fallis ara...”.

Pocavergonyes disposats a tot per sobreviure...

Espero que no enganyin al militant...

Espero que el militant no es deixi enganyar...

però avui ja ho podem dir, alt i clar: Carretero ha guanyat.

Ha guanyat en el discurs, ha guanyat en el diagnòstic de la “malaltia” d’ERC, ha guanyat en el remei per curar a ERC. Potser ser metge, ser alguna cosa de veritat sense la política, li ha donat les bases, el coneixement per a la curació. Potser sí que juga amb avantatge professional.

Benvinguts Carretero, Carandell i Rcat! Benvinguts quan més falta fèieu a aquest país nostre.

Ja heu guanyat.

Als catalans, ja ens heu convençut.

No dubto que el militant, sabrà veure-ho i estar a l’alçada que el país (i el partit) li reclama.

Enhorabona.

Salut companys!!!

dimecres, 9 d’abril del 2008

Avui tinc un sopar…

Avui tinc un sopar.
És dimecres.
Sempre evito tenir compromisos entre setmana... les hores de feina intensa no donen gaire marge.
Aniré a dormir tard.
Em costarà recuperar energies.
I demà, dijous, les necessitaré totes.
A primera hora reunió a l’oficina. Després, intentaré enllestir amb rapidesa el més urgent que m’espera, apilat, sobre l’escriptori, per a poder agafar el cotxe i fer els 100 km. que em separen fins a Mataró, on tinc un dinar/reunió (13.30) que si va com imagino, em permetrà arribar a temps a la següent reunió (16.00) a Cabrera (sort que és al costat).
Quan acabi, a quarts de set, desfaré els 90 km. del matí i tornaré al despatx per organitzar la feina pendent i veure la nova que haurà arribat, i poder planificar així les hores a dedicar-hi divendres per poder posar-me al dia.
Avui tinc un sopar i a més... juga el Barça, a un pas de la semis de la Champions...
No podré ser al Camp Nou.
Però tant me fa... tinc un sopar!!!

Per fi ha arribat el dia!!!
Des de que l’amic Dessmond el va anunciar, he anat fent el compte enrere... i finalment ja som dia 9.
Per fi, avui tinc el sopar.
Sopar amb en Carretero.
Reagrupament.
L’esperança.
Gent sana.
Fer país.
I per si mancava alguna cosa per a fer-ho millor... ho podré compartir amb el meu pare, que s’hi ha pogut afegir.

Tots heu llegit el meu malestar amb la gent que ha dirigit a ERC aquest darrers 3 o 4 anys cap al forat negre on som ara.
Tots heu llegit la meva ferma intenció en no fer-los més el joc, és a dir, no votar-los, no validar per més temps les seves decisions i omissions.
I aquesta determinació de denúncia envers una equivocada estratègia, que no era més que una gran traïció a la voluntat dels que els hi varem donar suport, era una denúncia que cercava el retorn a la voluntat inicial de canviar la direcció del país.
Les queixes i accions, no les meves, si no les del conjunt de persones que les varem portar a terme, han provocat el que volíem... l’oportunitat de canviar la situació, de redreçar-la.
Carretero encarna aquesta voluntat de renovació.
Carretero fa bandera dels valors que reclamem, i no ho fa per a acontentar-nos, si no que ho fa per que aquests son també els seus valors, les seves prioritats, el seu tarannà.
Ell, i els que l’envolten, son el que estàvem reclamant.
Fa unes setmanes, poques, vaig tenir l’oportunitat de compartir una xerrada interessantíssima amb na Rut, na Rut Carandell. I la conversa va superar les meves expectatives. A dins meu pensava que potser la meva simpatia i suport des de que va aparèixer Reagrupament, eren més fruit de les ganes que tenia per una opció així que no pas de la realitat del moviment.
Però no, aquest cop estic convençut de que el moviment no sols omple les meves il·lusions i expectatives, si no que les supera àmpliament.
En Carretero, na Rut i els seus companys d’aventura, son gest honesta, amb una ferma voluntat de servei al país i que no està disposada a renunciar a cap dels seus principis i valors per arribar a dirigir a ERC. Son gent com nosaltres, i en política, costa de creure. Ens hem acostumat a que els nostres dirigents prioritzin egos i beneficis propis i de partit als anhels i necessitats comunes, de país.
I avui tinc l’oportunitat de compartir taula amb en Carretero (i espero que també amb la Rut i d’altres). Tinc l’oportunitat d’estar envoltat de gent (blocaires) que cerca la mateixa il·lusió i que tindrem la presencia de qui estan disposats a dur-la a terme amb tota la dignitat, honestad i convicció que reclamem.
Avui tinc un sopar... tant sols manquen 21 hores... i si no fos per què estic tant cansat i els anys ja pesen, no aniria a dormir i esperaria prop del restaurant a que fossin les 9 del vespre.
El país s’ho mereix.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!