dimarts, 24 de febrer del 2009

El final de la por?


Bona noticia i bona imatge m'ha quedat a la retina aquesta tarda, tornant de Barcelona.
Per fi he arribat a dalt d'El Bruc sense la sensació de por que em produia sempre aquell brau (perdó, toro) de posat intimidador.
Bona gent, ha dedicat aquesta nit, esforços, enginy i força per tirar a terra aquest símbol de qui vol deixar clar que encara vigila, encara mana, encara amenaça.


Quasi cinc tones de ferralla per terra. Esperem que les autoritats d’El Bruc, o el Govern, la retirin ràpidament i la portin a l’abocador corresponent.



Gràcies companys per fer la feina.
Gràcies per posar fi a la por que em produïa tant antiestètica imatge.

Visca la terra!!!

dimecres, 11 de febrer del 2009

El 100... pels 10.000 !!!!

Ves per on, qui m’ho hagués dit, aquest és el post número 100 del Primeres Collonades.
La veritat és que, tot i que la xifra fa patxoca, no n’estic pas gaire orgullós, doncs en aquests 100 post he donat tota una lliçó de irregular, tan en la freqüència de les publicacions, com en la qualitat de les mateixes.
Què hi farem! Només em queda que intentar millorar d’aquí al 200.
Així doncs, dedicaré el meu post 100 als 10mil cap a Brussel·les per l’autodeterminació, que aquesta iniciativa si que es mereix un bon post.


D'acord que som un país adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...
D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant.
Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al país.
I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo.
O no?
És important començar a fer coses, començar a demostrar que encara estem vius, que encara som i que encara volem ser.
Prou.
O és que hem de patir, encara, més humiliacions per a reaccionar?
No n'hi h prou amb l'espoli fiscal diari a que ens sotmet Espanya?
No n'hi ha prou amb els múltiples incompliments (traspassos, finançament, inversió pendent en infraestructures, etc) del darrer Estatut aprovat pel nostre Parlament, pel Parlament Espanyol, pel Senat Espanyol i ratificat en Referèndum pel propi poble?
No n’hi ha prou amb el menyspreu constant que ens mostra Espanya?
Seguirem mirant (i parlant només) com ens acaben d’enfonsar el present i el futur econòmic, polític i social a que tenim dret com a país?
Seguirem esperant?
Jo no.
Prou.
I per començar, seré a Brussel·les el dia 7 de Març.
I tu?
Vindràs?
O et quedaràs a casa amb qualsevol tipus d’excusa que no passarà de ser que aquell cap de setmana no et va bé? Que la dona... els nens... tinc un dinar...
Collons! Què només és un dia! Agafes l’avió i vas i tornes amb un dia!
I si no, quant t’anirà va bé? Quan ja no siguem ningú? Quan ja no tinguem res de res? Vols que et truquem a tu i a tots els altres per a veure si trobem un cap de setmana que ens vagi bé a tots?
O potser el que tens és puta (perdó) mandra?
Fa mandra (oi?) anar i tornar a Brussel·les en un cap de setmana? Uf... quin pal! Què cansat!
I no et miraràs al mirall fins passats uns dies... i després, tornaràs a criticar-ho tot, a queixar-te, però ho faràs escarxofat al sofà de casa, teclejant davant d’una pantalla, o prenent una cerveseta al bar... Però, n’estic segur, per dins, molt en el fons, la teva consciència et recordarà que ets un covard, un boques, un figaflor.
Un cridaner... i prou.
Seràs còmplice del teu vergonyant present i del innoble futur (nacional i de prosperitat) que deixaràs al teu fill.
La història del nostre país és plena de catalans que, en situacions infinitament més complicades, on realment si calia ser valent i sacrificar la pròpia vida, van ser-hi, van saber estar a l’alçada, i van saber renunciar al benestar propi per a que avui, tu i jo, encara puguem dir-nos catalans i penjar estel·lades al balcó.
(Eps! No em diràs que ets dels que nomes ho fas l’onze de setembre i per Sant Jordi... oi?)
Només un cap de setmana... a nosaltres només en demanen un cap de setmana... Un cap de setmana que ens faci despertar.
Ara és l’hora, catalans. Ara és l’hora de dir prou, i demostrar-ho. No esperem a manifestar-nos quan sigui massa tard. Comencem... ja!


Salut!!!!




PS. I si encara no tens clar de que va tot això, i vols saber més, visita:

http://deumil.cat/

http://facebook.deumil.cat/

http://deumil.cat/index.php?action=viatge

http://dossier.deumil.cat/

dijous, 5 de febrer del 2009

Trencaclosques particular... resolt!!!

La nit del 21 al 22 de Gener va ser estranya per a mi.
(Permeteu-me que faci una petita volta per acabar on vull portar-vos).
Em trobava acabant la segona època de l’any més estressant per a mi professionalment. Aquesta comença amb el més de Desembre, on ens trobem a plena producció i amb el començament dels enviaments a clients, amb això hi tenim de sumar la creació del mostrari per la següent campanya i a més, pel que mi fa, el inventari auditat del dia 31.
És complicat el compaginar aquesta punta de feina en tots aquests aspectes cabdals en l’empresa, amb les vacances escolars de la canalla i les festes familiars nadalenques. Passa el cap d’any i el ritme de feina segueix sent frenètic i els nens segueixen, lògicament de vacances fins passat reis.
És fa dur posar-se a l’ordinador creant nous llistats d’estocs valorats amb l’escudella (i el vi) encara donant voltes per la panxa, o, sentir els crits dels nens, amb les noves joguines portades pels reis, mentre estàs creant i donant d’alta (informàticament) tota una nova temporada.
És dur però, tampoc cal amagar-ho, té el seu punt d’encant. N’estic molt tip i cansat, però alhora encara hi trobo moments de satisfacció.
Amb tot això vull dir que a mesura que avancen les setmanes l’estrès va agafant posicions de força en el teu interior i les nits, les hores del dia que tens lliures per dormir, es tornen cada cop més estranyes. A partir de mig Gener costa dormir d’una tirada i es freqüent despertar-te dos o tres cops cada nit, descobrint com el teu cap està repassant els punts pendents abans del dia D (final de mostrari).
Doncs bé, la nit del 21 al 22 havia de ser la darrera “d’insomni”, doncs el 22 el mostrari i els escandalls havien d’estar acabats, havíen de passar a ser història.
Me’n vaig anar a dormir a les dues. A dos quarts de tres em despertava suat, fruit d’un malson angoixant que vaig ser incapaç de recordar. En aquestes situacions (que, gràcies a Déu són poques), opto per anar al bany i rentar-me la cara amb abundant aigua freda, per acte seguit encendre una cigarreta fins acabar-la. Perdre aquests deu minuts, m’assegura poder tornar a dormir sense empalmar altre cop amb el malson.
Així ho vaig fer i així va ser. Però (oh sorpresa), a dos quarts de cinc tornava a despertar-me bruscament, però aquest cop no per un malson si no per què havia tingut un somni. Un somni premonitori.
Havia somiat, clarament, que en Putxi trencava el Tripartit i portava el país a unes noves eleccions. I no li hagués donat més importància si no haguès tingut aquella forta sensació de premonició.
Aquest cop vaig saltar-me el rentar la cara i vaig passar directament al cigarret donant voltes al per què d’aquell estrany somni.
No tenia gaire sentit... CDC semblava més forta havent presentat a en Tremosa com a candidat a les eleccions europees... Esquerra venia del no de la Mònica Sabata. Sonava el nom d’en Junqueras amb tanta insistència que semblava fet... però no volia creure-m’ho fins que no li sentís dir a ell. Costava empassar-se que una persona de la seva vàlua apostés per una gent tant nefasta i que tant mal està fent al país i al partit.... Però tot i acceptant que en Junqueras fos el candidat, i que, ben pensat, aquest era el millor camí per a intentar recuperar part del crèdit del partit, no em creia capaços a en Putxi i companyia de fer-ho... a no ser que els seus “jefes” els hi manessin... Però no sabia trobar raons per a que ho fessin. Voltes i voltes... sempre sobre el mateix punt, però en cap moment trobant-li un sentit.
És evident que Esquerra s’enfronta a una davallada considerable, res fa pensar que els Socialistes pugin i encara menys els tontos d’Iniciativa... Sí el tripartit no suma... quin sentit té provocar un avançament electoral?
Aquell cap de setmana vaig estar apunt de trencar el meu silenci catosfèric explicant el somni... cercant ajuda per entendre’l.
Avui però, tot ha canviat. Llegint el post del company Arnau del Cimera i els seus comentaris, l’amic Dessmond m’ha donat la peça que mancava en el meu trencaclosques particular: la crisi i l’atur.
La situació actual no és bona pel PSC però és el MILLOR moment dels propers dos anys.
Al Juny, barrejant-ho amb les europees, mostrant la radicalitat de CIU i ERC amb els seus candidats, i vestint-se de moderació i centrisme, el millor remei per a la crisi.
Diran que són els únics que es preocupen per allò que més interessa a la gent, per a resoldre el seu problema, i no com els altres, que s’esbatussen amb discusions inútils sobre nacionalismes tronats com els altres.
És la seva única (i millor) oportunitat.
sí, és evident que ells i els “fàctics” ja han començat la batalla.
Primer objectiu: Tremosa. Per terra, mar i aire.
Ara ja sé per que els sociates han ordenat i convençut a en Putxi per a que trenqui el Tripi. Ha estat fàcil, com sempre. En Putxi camina per la vida desesperat i sense recursos per revertir una situació que el sobrepassa. Ells, com sempre, li venen la idea i, a més, mostren el camí de sortida del pou on, ells mateixos, l’han ficat. I l’altre, en PutxiPutxi, feliç de saber que fer, per que els seus amics l’han tornat (!?) a ajudar.
Junqueres, sentència del Constitucional i trencament de Tripi. La recepte perfecte. I tot, amb l’ajut de l’aviació amiga. Que més pot demanar un pobre home? No troba sortida d’on s’ha posat i n’hi munten una!
“Compro, compro!” m’expliquen que se sentia a principis de gener per tot el carrer Calabria.

Espero, que ningú picarà. Però... com diu en Monegal del Polònia... “aaaa.... Alerta!” que vivim en un país que de més grosses ens en hem empassat!
De moment, tothom amb els ulls oberts! Ells (PSC), prenen la iniciativa i sols per això tenen avantatja. Cal veure ràpid la seva estratègia i reaccionar-hi sense que s’adonin que sabem el motiu i el final que planegen. Amaguem les cartes i preparem el nostre guió per a que el final de la historia, sigui el seu final.

VISCA LA TERRA... MORI EL MAL GOVERN !!!!


Salut companys!!!!


PS Gràcies Dessmond per donar-me la peça del trencaclosques que em mancava per a poder dormir... d’una tirada.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Em pregunto per què no sabré mai comprendre...

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill perdi el temps discutint el sexe dels àngels.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill es qüestioni els llocs on s’ha d’expressar en comptes d’expressar-se a tot arreu i a tota hora.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol ser escoltat, no vagi en massa a Brussel·les el proper dia 7.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill ataqui abans a un dels seus que no pas a forans pitjors.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill critiqui a en Tremosa i es negui a aplaudir la seva aparició.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Tremosa parli per refredar als que l’esperaven i acontentar als que no el volen...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres posi el seu talent a disposició dels que, a ben segur, el malbarataran.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres avali a qui tant enganya i es serveix del país i dels anhels col·lectius.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa ha d’anar d’Esparreguera a Igualada, per autopista, a 100 km/h.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa arribi o marxi de la seva capital a 80 (o 40).
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que qui decideix la velocitat dels cotxes no hagi conduit mai (no té carnet).

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país sense veu a la premsa, s’esbatussi ridículament on si que té veu lliure i pròpia: la xarxa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té una veu (Arnera) que li remou la consciència, foragitant la somnolència, perdi el temps (i els nervis) negant-ho.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol veure-hi clar no s’empatxi de Dies de Fúria.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país catosfèric com el meu no pugui gaudir (momentàniament... oi?) del talent d’en Joliu.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país mancat de lideratge deixi un personatge com en Carretero reduït a la vida (política) contemplativa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que viurà de les infraestructures o no viurà, no es deixi la vida en tenir-ne el control.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país insultat i robat no sigui capaç de respondre amb revolta.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que sempre ha acollit sigui quasi sempre pagat amb el menyspreu i traïdoria dels mateixos nouvinguts.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que la suma de tres perdedors pugui eclipsar la victòria del guanyador en tots els casos i en tots els llocs.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país d’emprenedors sigui ara manat per un grapat de mediocres.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un partit amb més ex-votants que votants no canvia el seu rumb ni els seus dirigents.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que les mil i una idees que em bullen per dins acabin bloquejant-me en aquest depressiu (i llarg) silenci.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un bloc sense cap entrada durant 33 dies encara rep tantes visites diàries...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que malgrat tant depriment present, el meu amor pel país no pari de créixer...


Salut!!!!

PS. Gràcies amics Elies (Dies de fúria), Joan Arnera (Intencions mecàniques), Dessmond (Itching like grass), Marc (Reflexions en català), Cesc (Decidit), Manel (Des de l’exili), Joliu, Josep Sort, Oteji i Mestres (Cimera), Dani (Estelada), Enric I. Canela, i molts més que em deixo, per impedir que, durant aquest mes, la meva desconnexió fos total.
M’és impossible deixar de llegir-vos.