dimecres, 24 de desembre del 2008

Emili Valdero: dignitat contra els mentiders

Perdoneu la brevetat, però com cada final d’any, a la feina vaig més de bòlid (final de producció, inventari, auditoria, començament de la nova producció...) que mai.
Així que, tard i breu, però obligat a reflectir el que avui ha passat.
La memòria és curiosa, però quan he vist la notícia aquest matí a El Singular de la dimissió irrevocable de l’Emili Valdero, m’ha vingut a la ment dos posts memorables.
M’ha vingut al cap el del Cimera titulat 900 valents i el del mític Elies115 titulat Per un canvi real a ERC (amunt els valents).
Per què s’ha de ser valent per prendre la decisió que l’Emili ha pres avui.
Una decisió plena de coratge, principis i lleialtat a un país i a unes idees.
L’Emili ja va ser valent quan el mes de maig passat va fer el pas endavant i va donar obertament suport a en Carretero.
L’Emili no s’ha amagat. Ha lluitat per defensar unes idees i un partit des de dins. La seva aposta per la dignitat i la defensa dels qui tantes il·lusions varem dipositar en ERC ha estat admirable. Avui, però, ha llençat la tovallola. No ha pogut fer res i tots els seus esforços per defensar la voluntat dels ciutadans han caigut en sac buit.
L’Emili, després de tancar l’any i endreçar tots els projectes que tenia entre mans, ha presentat la dimissió irrevocable al Conseller Huguet per les raons que explica clarament en la seva carta de dimissió.
Per a més vergonya, des de la Conselleria i des de el Govern han intentat tapar la noticia mentint un cop més (i van...) i intentant canviar la realitat de dimissió irrevocable per cessament. Veurem com reacciona la premsa demà, però molt en temo que molts facin el joc al Govern, col·laborant en la fastigosa deformació de la realitat que els sociates, els sectaris i la seva associació, el Tripartit,
Gràcies Emili, gestos com el teu em retornen part de la dignitat que la nova esquerra m’ha robat.
Gràcies per intentar-ho fins l’últim moment.
Gràcies per demostrar que la dignitat encara existeix en la política.
Una dimissió no és una fugida, si no la màxima expressió de la renúncia al bé personal en favor de la defensa dels qui varem donar suport a una idea traïda.
Una abraçada, Emili.

Salut!!!!
PS. Acabo d’escriure aquestes paraules i descobreixo que acaba de produir-se la publicació de dos articles que no puc deixar de recomanar: el de l’Elies en el seu nou Dies de Fúria i la d’en Toni Aira en la seva columna a El Singular.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Odi

En Joliu diu que plega. Que tanca la paradeta. De fet, ha retirat ja l’arxiu sencer del seu bloc i ara, tan sols podem llegir-hi el seu darrer post, Post_um.
No descobriré ara la singularitat, categoria, criteri i originalitat (el títol del seu darrer post n’és un gran exemple) del seu bloc. Tots la coneixeu i l’heu assaborit.
Tampoc vull entrar en les raons que l’han portat a fer-ho, si bé és un fet evident que en el mon de la catosfera també ha arribat el cansament i, en part, cert desànim per la manca de perspectives alhora de fugir del carreró sense sortida (?) nacional on ens hem (han?) ficat.
La raó que em porta a aquesta reflexió, és un punt d’aquest darrer post. En Joliu confessa que les raons per plegar són varies, i ens destaca aquestes: “(...) feina, por, odi,... odi sobretot.(...)” .
I en llegir això, em vaig quedar aturat. Odi. Sí Joliu, sí, odi. Just a la fusta. Odi és el sentiment que massa sovint em domina darrerament.
Odi.
El diccionari ens diu: sentiment profund de malvolença o aversió envers algú. Tenir, sentir, odi contra algú. Un odi feroç, implacable, mortal.
A la Viquiipèdia hi trobem: L'odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu. (...) L'odi és amb freqüència el preludi de la violència.
Mireu, penso que els sentiments no són ni bons ni dolents, que hem de deixar que ens brollin, que s’expressin, que els hem d’acceptar per a poder canalitzar-los després. L’odi, com a sentiment, ha de tenir el mateix tractament. No l’hem de reprimir, l’hem de saber reconèixer-lo, acceptar-lo i canalitzar-lo.
L’odi però, és un sentiment perillós. Si ens domina, altera el nostre comportament, tendeix a ofuscar-nos, i sol portar a comportaments nocius per a nosaltres mateixos i per els altres.
També és cert, almenys per el que a mi fa, que hi ha dos tipus d’odi.
Un de completament irracional. Posaré un exemple personal. El primer cop, fa molts anys, que vaig veure a l’Alícia Sànchez-Camacho, per la TV i sense saber ni de quin partit era, ni quines idees defensava, va sorgir-me, espontàniament, un desig irreprimible de fotre-li un clatellot. O dos. No és l’única persona que, sense saber qui era, m’ha provocat aquesta reacció, però quasi. Sort. No sóc pas així, si no tot el contrari. M’agrada parlar amb tothom, no jutjo mai per l’aspecte i sóc profundament antiviolent, tolerant i respectuós. De fet, mai he donat un clatellot a ningú, i espero que segueixi així per molt temps. Ara bé, vista la reacció que aquesta dona em provoca, tinc clar que si mai la veig venir per la mateixa voravia per on jo camino, travessaré el carrer al moment per evitar tenir un comportament tant violent i inexcusable. No vull ser violent.
Aquest és un exemple d’odi irracional que porta inevitablement a la violència. Però l’he detectat i posaré els mitjans per evitar-lo. No reprimeixo l’odi, però el controlo, evito que em domini i em faci comportar com no vull.
Però l’odi de que parla en Joliu i l’odi que reconec amb mi darrerament és diferent. No és un odi irracional. És un odi perfectament racional, és més, és un odi que esdevé resposta a una agressió. Aquest fet, el que sigui racional, no treu que vulgui evitar que em domini i provoqui respostes irracionals per part meva.
Aquest odi neix de la impotència, de la manca d’eines de resposta, a profundes injustícies, vexacions i traïcions del que el meu país és víctima. I no parlo de les externes (Espanya) que hi són, si no de les internes.
Estic cansat de que juguin amb nosaltres, de que ens utilitzin, de que ens enganyin, de que ens ignorin. Estic cansat de no poder llegir premsa, de no poder veure televisió, de no poder escoltar radio, sense que m’ensenyin i deformin la part de realitat que els interessa.
Estic cansat de que dir mentider a un mentider estigui mal vist, dir botifler a un botifler no sigui correcte, a que demanar el que és normal sigui provincià, a que els sectaris t’acusin a tu de sectari, a que la realitat sigui negada per sistema, a sentir-me foraster a casa meva, a sentir-me insultat pel fet de voler ser.
I quan davant de tot això, et deixen sense armes, sense eines, sense mecanismes de resposta, sense dret a ser escoltat, sorgeix l’odi amb tota la seva plenitud. I em fa por que això passi. L’odi és, de ben segur, la porta de la violència.
Per tant, és important no defallir, denunciar totes aquestes situacions que, de no ser per la veu lliure catosfèrica i algunes altres, quedarien en el més obscur dels silencis.
Per això em sap greu l’adéu (momentani?) d’en Joliu. Veus, punts de vista i perspectives com la seva són el millor remei per a poder canalitzar l’odi i donar-li sortida. Són antídot contra el pas de l’odi cap a la resposta irracional, violenta.
Però quan li llegeixo “(...) odi sobretot. Ara com ara se’m fa difícil parlar dels sociates sense perdre les formes.(...)”, l’entenc. Més val fer una aturada, agafar aire, i evitar que aquesta gent ens faci perdre les formes i ens allunyi del camí. Cal canviar de voravia, creuar ràpidament a l’altre banda del carrer, i evitar tenir el comportament violent que ens faria perdre la raó.
Em sento proper a la seva sensació. Experimento odi de fa mesos, i el dia que vegi proper el perdre la resposta sensata, també baixaré la persiana per un temps.
Salut amic, respira fons, carrega energies, participa en la catosfera, i torna, torna aviat. La teva veu és necessària.

Som la resistència.

Salut!!!!

dimarts, 16 de desembre del 2008

POTSER SÓC GILIPOLLES... O POTSER CATALA (NORMAL) I PROU

Acabo de rellegir las meves tres darreres entrades (aquesta, aquesta i aquesta) auto-no-definint-me i penso que potser ha arribat ja l’hora de definir-me. I rellegint-me (oh sorpresa), penso que potser sóc gilipolles. Gilipolles per donar masses voltes per intentar dir només una cosa: sóc català (normal) i prou.
N’estic fart de que els catalans malgastem temps, discussions i esforços en definicions estúpides i ridícules.
Estic fart de que uns s’apropiïn de la paraula nacionalista o independentista, d’altres tornin ambigua una paraula tant clara de significat com sobirania o d’altres es justifiquin (falsament) amb paraules com catalanistes i d’esquerres.
Prou. O som catalans o no ho som. I si som catalans, hem d’exercir com a tals. Ser català (normal) i prou, només vol dir ser conscient de qui ets, de on has nascut, de a quin país pertanys i en quines condicions de restricció de llibertat estem sotmesos.
Ser català (normal) i prou, només vol dir l’afany de recuperar el que ens pertany com a poble. Només vol dir aspirar a ser un país normal, lliure. Només vull que ens deixem de romanços, de paraules i de definicions i que exercim com el que som.
Ser lliures no és un dret. És un deure. És una exigència. Una exigència per a nosaltres mateixos, de manera individual i col·lectiva, pel present. Una exigència per nosaltres mateixos i pels que vindran després. I no parar fins a complir el nostre deure, és l’únic objectiu que ens ha d’ocupar.
Tota la resta, a més de collonades, només són excuses de molts per a defugir del seu deure amb el seu país.
I un servidor, senyors, no farà res més que cercar la vida plena i lliure que el meu poble mereix.
Així que no em busqueu en el laberint on molts manipulen les paraules i n’amaguen o canvien el sentit i el significat.
Busqueu-me en el dia a dia sincer, senzill, silent i constant.
Busqueu-me complint, infatigable, el deute que tinc amb el meu país.
No cal que malgasteu esforços en posar-me una etiqueta. Les he negades ja totes.
Català (normal) i prou.


Salut!!!!
(He estat uns dies fora, i aquests darrers quatre articles els havia deixat escrits la setmana passada. Com heu llegit he fet referència varies vegades a en Joliu. Com també sabreu, en Joliu ha decidit tancar el bloc. El proper post serà per comentar el seu darrer article Post um)

NI SÓC NACIONALISTA, NI CATALANISTA

Apa doncs, seguim en el procés d’autodefinició on m’he ficat tot solet, esperonat pels articles d’en Joliu.
I seguim, de moment, descobrint el que no sóc.

Ja ho heu llegit, tampoc sóc nacionalista ni catalanista.

No sóc nacionalista (i mireu que he pensat sempre que ho era!) perquè de cop i volta va resultar que ser-ho era dolent, que ser-ho representava ser convergent, que sonava lleig, i no sé quantes coses més. Figura que ara havíem de ser catalanistes. Ves per on!
Doncs sí tant insistiu, no vull ser nacionalista (només quedava jo i quatre més...).
Però no em fareu ser catalanista. Ho sento.
Penso que catalanista és un triomf sociata amb la inestimable ajuda (com no!) d’Esquerra. Ells, els sociates, no es poden definir com a nacionalistes, però catalanistes, i d’esquerres... sí. Ven tant!
Doncs, això fote-us-ho per on us hi càpiga. Jo passo. Si els del PSC/PSOE són catalanistes, em sembla evident que jo no en sóc.

Salut!!!!

diumenge, 14 de desembre del 2008

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

Vaig afirmar en la darrera entrada, que Jo (també) no sóc independentista, i vaig dir també que seguiria renunciant a paraules.
Seguint l’estela del admirat Joliu (un dels millors blocs que circulen per la catosfera, per mil i un motius que els que tingueu més de dos dits de cervell reconeixereu fàcilment) on afirmava que Sóc sobiranista, permeteu-me que em desmarqui de la seva afirmació i faci la meva:

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, faltaria més, ho faré.

No crec en la ambigüitat que s’amaga rere molts dels que en fan bandera.
Sí crec en l’honestedat dels molts que hi dediquen esforços i enginy. Treball. I els respecto.
Però no em sento agust amb aquesta paraula... em fa sentir insatisfet.

Diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
sobirania
[de sobirà]
f 1 Qualitat de sobirà.
2 DR/POLÍT/HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
No hi veig per enlloc el significat de sobirania gradual o sobirania parcial que avui la paraula em transmet.
Potser és per això que no m’hi sento agust, definint-m’hi.

Salut!!!!

dijous, 11 de desembre del 2008

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Bé, seré breu perquè torno a estar sense ADSL i la connexió que “gaudeixo” en aquests moments demana brevetat.
(Per cert, senyors de TelefòRnica, sàpiguen que el seu segon sabotatge en un any a la meva connexió telefònica i d’ADSL contractada, per suposat, amb un altre companyia, té molts números d’acabar sent divertida. Un dels seus tècnics subcontractats ha tingut l’amabilitat d’explicar-me com fan vostès el sabotatge, i a poc que m’aconsegueixi la prova que li he demanat, riurem una mica tots... si més no, jo. Així que els hi agrairia que, per no empitjorà més les coses, no em tornin a trucar oferint-me un bon tracte si torno a confiar amb vostès, ja que si ho tornen a fer, afegirem xantatge al sabotatge.)
Fa uns dies l’admirat i amic Joliu feia un post amb títol No sóc independentista. Com sempre (hi estigui d’acord o no, que això va a dies) els seus arguments eren de pes i respectables. Com sempre també, més d’un se li va llançar al coll per (ai las!) atrevir-se a dir: no sóc independentista. Intentar entendre per què ho deia, era demanar massa.
Doncs bé, a més de solidaritzar-me amb ell pel fet de tenir la llibertat d’atrevir-se a dir que no és independentista, afirmo, amb tota la rotunditat i solemnitat possible que:

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, ho faré.

Perquè, entre moltes altres coses, els polítics actuals (i alguns especialment) s’han dedicat els darrers anys a utilitzar i apropiar-se d’algunes paraules d’una manera tant mesquina, irrespectuosa, mafiosa i, sobretot, fraudulenta, que les han desvirtuat, destrossat i rebaixat de tal manera que, ara, ja no m’interessen.

Ja no m’interessa ser INDEPENDENTISTA. Ho ha sentit tothom? NO en vull ser.

O penseu que vull permetre que la colla de mentiders (per exemple) que tenen la barra de predicar, sense vergonya, que ells són l’independentisme al Govern puguin representar-me? Si, si, aquells que deien que queden x segons menys per arribar a la Independència i que no paren de fer coses per allunyar-la!

Apa! Foteu-se la Independència per allà on ja sabeu, que el teniu prou donat amb el que us hi arriben a ficar els “amics” sociates. Què us bombin!

Salut companys!

PS. Prometo en properes entrades, seguir renunciant a paraules.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Blocs Against Tripartit


Fa uns quants mesos, quan començava la campanya electoral al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya, un grup de blocaires vam decidir posar-nos a treballar a favor de l’opció de renovació a ERC que representaven en Joan Carretero i la Rut Carandell, la gent de Reagrupament. Ho vam fer des de la nostra independència i des del nostre compromís patriòtic.


I vam concretar el nostre suport amb la creació de Blocs amb estrella, un portal de blocs i una marca per aplegar l’enorme moviment catosfèric que cercava, que volia, una renovació a ERC. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, però dissortadament les xarxes clientelars de la direcció d’ERC van tenir més força que la voluntat de renovació que la societat i la massa social de votants d’ERC reclamaven. Avui, mentre el tripartit 2 celebra el segon any de govern, i ho fa enmig d’una grisor i una opacitat absolutes, els mateixos blocaires que vam impulsar Blocs amb estrella llancem una nova proposta de mobilització: BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit).


BAT BLOCS és, per tant, una iniciativa que sorgeix de la més absoluta independència dels blocaires que la impulsem. Una proposta que vol mobilitzar la blocosfera catalana perquè adopti una posició clara i rotunda en contra del tripartit i de tot el que representa.

BAT BLOCS és un segell de llibertat i de compromís. Un segell que uneix tots els blocaires que entenem com un deure patriòtic denunciar l’espanyolisme del tripartit i dels partits que en formen part.


El divorci entre l’associació de polítics i la majoria de mitjans i opinió publicada, d’una banda, i la gent és cada cop més gran. Les denúncies en relació amb el tripartit rarament troben cabuda als mitjans, i els elements de crítica són silenciats per un règim, el del tripartit, que controla tots els ressorts del poder i de la comunicació a Catalunya. Per això els últims espais de llibertat en l’opinió es troben a la xarxa. I per això pensem que és bo que ens puguem identificar entre nosaltres, saber-nos còmplices en la denúncia, encoratjar-nos en la lluita per una terra lliure i pròspera.


És això el que ha motivat la posada en marxa de Blocs Against Tripartit.


Tal com diem en el nostre perfil: “Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera. Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació. I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.” Per això convidem tots els patriotes, blocaires o no, a afegir-se a BAT BLOCS.


Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, 4 de desembre del 2008

Exemples (...de mentiders)

En la darrera entrada parlava sobre mentiders.
Avui havia pensat titular-lo... Al·lucinògens: exemples reals.
Però finalment he decidit deixar-ho en: Exemples (...de mentiders).
Parlar d’al·lucinògens era caure en l’engany. Malauradament l’exemple d’avui (revista esquerraNacional, d’Esquerra (sí, sí, l’antiga ERC), número 119, corresponent a la setmana del 2 al 9 de desembre) no està pas causat per l’efecte d’un al·lucinogen, està causat per una cosa tant simple i antiga com la mentida. Mentida practicada amb tal intensitat i regularitat, que potser sí que ja és una patologia perfectament catalogada. Ho desconec, i pel que fa al cas, tan és.
He escrit un llarg text comentant titulars i uns quants articles, però de cop m’he aturat al adonar-me que havia entrat en la trampa dels mentiders compulsius i que estava jugant a un debat amb base inexistent.
Gràcies a la tecnologia, la solució ha estat senzilla (i ecològica). He seleccionat uns quans paràgrafs, botó dret del mouse i eliminar. Net (ni paper, ni toner o tinta), ni paper, ni energia (només uns pocs minuts malaguanyats de bateria del portàtil... i del meu temps).
Aquí teniu la foto de la portada i, si voleu i seguiu aquest enllaç, ho podeu llegir tot sencer. Si opteu per l’enllaç, una recomanació abans: cerveseta fresca al costat i, sobretot, llegiu per estones, la vostra salut mental ho agrairà.


Si opteu per no llegir-ho (és una molt bona idea, ho dic per experiència pròpia), us destaco uns quants titulars de cada pàgina, que parlen per si mateixos. Aquí els teniu:
La política, o la fas o te la fan (portada)
Un país amb veu pròpia
Els serveis socials arriben a la classe mitjana
(i jo em pregunto... pagant mútues privades, per exemple?)
Consolidar l’espai català de comunicació (amb el brillant destacat que diu: La reciprocitat Canal 9-TV3 serà realitat quan el consell de ministres compleixi el seu compromís (sic!))
Construïm una nació culta (aquí crec que tenen un error d’impremta, i el titular hauria de ser: Construïnt una nació Oculta)
La força decisiva dels 21 diputats d’Esquerra (com a article final)
Si amb això no en teniu prou, us destaco els títols dels articles que diuen que han escrit alguns personatges (estic convençut que tots els ha escrit la mateixa ma):
Avançant (Joan Puigcercós, per error han escrit Puigcerós, que ve de zero, suposo)
País, progrés i polítiques d’Estat (Josep Lluís Carod-Rovira)

Respostes d’Estat (Joan Ridao)
Cap a les vegueries (Jordi Ausàs)
Sobirania cultural (Joan Manuel Tresserras)
El pedestal són les sabates (Anna Simó)

No havia llegit mai aquesta revista (en porten 119!) i espero no tornar-hi, però els seus autors o ideòlegs, són evident carn de psiquiatre. Us ho asseguro.

Salut!!!


PS: Per cert, ja sou seguidors del BATblocs? Sí la resposta és no, ja tardeu.

divendres, 28 de novembre del 2008

Mentiders

Quan un va caminant per la vida, s’adona que els homes (i dones) tenim una tendència innata a mentir.
De fet, la primera prova la tenim en la infància. Les converses alhora del pati en són un exemple. La negació de l’evidència d’una malifeta davant els pares o professors, un altre.
En l’adolescència, la mentida es sofistica en les formes, però es segueix ensumant amb relativa facilitat.
En l’edat adulta, la mentida queda ja més restringida a situacions una mica límit o molt puntuals, cercant no ser descoberta.
Aquestes paraules no volen ser un anàlisi psicològic de l’esser humà, només intenten ser un resum, una mena d’introducció, de la relació de la mentida i les persones. Un resum molt superficial i reduccionista, doncs tots coneixem, per exemple, adults que la practiquen per sistema.
Vull parlar de la mentida, en efecte, però no de la mentida en l’esser humà, si no de la mentida en la política.
El conjunt de la societat (i penso en la societat espanyola i italiana, per exemple) té assumit que el polític menteix, i ho té assumit d’una manera que no ho considera un defecte si no una característica, necessària, del polític.
Trobaríem centenars de mentides per destacar. Algunes de mítiques, com les d’en González del “NO a la OTAN” que en Llach va portar als tribunals com a incompliment de contracte (tu ho tens al teu programa electoral, jo hi estic d’acord i et voto, tu t’ho passes pel forro), sense èxit és clar, “Crearemos 800.000 puestos de trabajo” que va acabar amb 2.000.000 d’aturats, etc.
Del PP en podríem escriure un llibre, on els capítols més gruixuts serien el de les mentides contra Catalunya i sobre l’atentat de Madrid, amb les mítiques dues línies d’investigació.
Però sempre he (havia) pensat que la societat catalana, tot i no ser com l’anglosaxona, per exemple, s’escapava d’aquesta visió “llatina” de la mentida. Convergència i ERC, tot i caure en la mentida moltes vegades, no la tenien com a característica indispensable ni com a arma habitual. Al PSC ja no el veia així, doncs considero que durant la seva llarga oposició al govern de la Generalitat va abusar, i molt, de mentides i joc brut. Van jugar al tot s’hi val.
Ara bé, sembla que darrerament l’estratègia llatina de la mentida política per sistema, esta adquirint propietats de característica indispensable també a casa nostra.
El PP la feta servir sempre, però a Catalunya tenia la sensació que la utilitzaven com ho fan els nens petits, sabent que l’altre t’enxampa.
Ciudadanos, que dir, si no que són carn de psiquiatra.
PSC? Bé, aquests són els pitjors, s’han desbocat i no solsament n’han fet característica indispensable si no que n’han fet bandera. L’efecte ha estat de bola de neu. Cada cop les diuen més grosses, tant grosses i tantes vegades repetides, que al final ni ho semblen, de mentides. Destaquen el mític “Sí guanya Zapatero, guanya Catalunya”, “Apoyaré l’Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya...”, o el estel·lar “Fets i no paraules”, que a la practica significa dir molt i no fer res quan has de fer-ho. El darrer, i millor, “hem de buscar la unitat per negociar amb Madrid”.
Algú s’imagina un comitè d’empresa on hi hagués 5 representants dels treballadors, un dels quals fos el representant dels treballadors pilotes de la direcció, i que fos justament aquest el que demanés la unitat al seu voltant per a negociar amb l’empresa? Algú s’ho imagina? Jo sí. M’imagino els altres quatre delegats marginant-lo i unint-se sense ell per a ser forts en la negociació... o no?
Aquesta aposta clara del PSC per la mentida (i els extraordinaris fruits que els hi reporta) està encomanant a la resta de forces polítiques.
Iniciativa, bé, aquests també mengen apart, ja que ells són en si mateixos una gran mentida. Perquè, a veure si ho dic bé, són (ex)comunistes, perdó, eco-socialistes (boníssima aquesta paraula) que s’han convertit en el gran exemple del millor màrqueting (capitalista). Oi que és això?
I ERC, perdó, Esquerra. Que dir? “Tenim la clau”, “Mans netes”, “Línies vermelles”, “Referèndum 2014” i una continua perversió de paraules i valors com Independència i Republicanisme.
Els polítics han passat de ser persones que de tan en tan es veien “obligats” a mentir o dir mitges veritats, a ser uns autèntics i compulsius mentiders per sistema.
I ai del pobre polític que intenti ser honest i sincer, el vexaran fins a matar-lo i després diran, fora de micròfon, que és bon tio, però no es pot anar de pardillo en aquesta vida.

Sort en tenim que la premsa ho denuncia i els desemmascara!
Sort en tenim que la gent no s’ho empassa i no els vota!

O ens haurem convertit tots també en mentiders?


Salut!!!!

(Per cert, ja us heu apuntat tots al BATblocs? Doncs la veritat, no sé a que espereu...)

dimecres, 26 de novembre del 2008

BAT Benvinguda Singular!

Per què benvinguda Singular, bé doncs perquè des de El Singular Digital han tingut el gest d’enllaçar-me en la seva secció de Blocs Singulars. És per aquesta raó que vull donar la benvinguda als possibles visitants que aterrin de nou al Primeres Collonades, el meu espai catosfèric particular, on m’agrada rebre les visites i conversar-hi.
Per què BAT Benvinguda?
Doncs per que una colla de blocaires hem començat una nova aventura, com ja vaig avançar fa pocs dies, anomenada BAT Blocs, que vol ser marca de llibertat individual i defensa del país.
Entreu al BAT Blocs, tafanegeu i contacteu a l’adreça batblogs@gmail.com per sumar-vos a la causa. Si en voleu saber més, el company Elies, al Dies de Fúria, ha fet un magnífic post on tots els interrogants us quedaran aclarits.

Doncs, això, ara ja sabeu el per què del títol d’avui: BAT Benvinguda Singular!

Salut!


dissabte, 22 de novembre del 2008

Resposta

Bé, començarem agraint el comentari en la meva darrera entrada (Visca la terra... mori el mal Govern!), en aquest cas, de l’apreciat Daniel1714. Li agreixo de debò perquè, més que provocar una resposta via comentari, m’ha motivat a fer una altra entrada, i això sempre és d’agrair. No vull que t’ho agafis de manera personal, Daniel, per què aquest article no vol ser una resposta personal. T’utilitzo, això sí, per donar resposta a moltes veus, a molts discursos, a moltes excuses, similars a les que tu planteges o insinues. Espero que ho entenguis.
En primer lloc, em comentes que tinc raó en moltes coses (gràcies) però que no aporto cap solució. M’agradaria saber en quines coses creus que tinc raó, no sé a quines et refereixes, però bé, tant se val. Em centro en “no aportes cap solució”. És evident, que si tingués la solució definitiva, l’aportaria, però jo soc un ciutadà, no soc polític, i amb un problema polític cal una solució política. Ara bé, quan un denuncia un fet, la solució ja hi és implícita, amic. La solució és tant fàcil com esmenar l’error comés en la situació denunciada. Si a tu et roben cada matí, ho denuncies, i sí t’escolten i deixen de fer-ho, la solució és, doncs, automàtica.
En l’article que comentes, intento resumir, de manera atropellada i sense profunditzar, tot s’ha de dir, els darrers anys polítics d’aquests país nostre. La perspectiva és esbiaixada, perquè bàsicament busco denunciar l’engany a que he estat sotmès, personalment, per part dels “meus”. Ho poso entre cometes perquè, en política, de “meus” no en tinc. Tinc opcions preferides i apostes clares, però no milito (ni ho faré) en cap partit. He explicat els perques altres cops (per exemple aquí), així que no hi tornaré a entrar ara.
És aquesta opció personal criticable? Segurament sí, però és la que he escollit per sentir-me còmode políticament. Sincerament, fins que el meu país no sigui sobirà, lliure, no tinc opció política (partit) clara. Soc d’esquerres, suposo, però no veig avui en dia cap esquerra que em representi, així que només m’importa resoldre el problema nacional que tenim. Després, ja veurem.
És cert que el mal d’aquest país no és ERC. En tenim molts de problemes i de culpables, començant per cada un de nosaltres mateixos. A més, és impossible que sigui ERC, doncs ERC ha estat assassinada, trepitjada i arraconada. Un autèntic cop d’estat intern. Al menys, l’ERC que jo vull i l’ERC que em van vendre al 2003 i al 2006. Avui només hi ha Esquerra.
El Tripartit tampoc és el culpable de que ens manquin les llibertats a que tot poble té dret? Cert també. Però no he fet pas aquesta afirmació.
Ara bé, dit això el Tripartit sí que és el primer Govern espanyolista, d’ençà l’any 1978, que tenim. És l’enemic manant a casa. És el primer cop que he vist un President del PSOE, per exemple, celebrant a la Plaça Sant Jaume l’ocupació del poder per part de l’espanyolisme. O celebrava l’Espanya plural?
En Daniel1714 parla com si jo fos Convergent. Bé, no em ve de nou, de fet, és la consigna més repetida per la gent que actualment ha segrestat Esquerra. Que li preguntin a en Carretero i la seva gent! Sempre els hi repeteixen la mateixa cantarella, talment fossin lloros (de fet, aconsello llegir el magistral post d’en Elies115 al voltant del tema lloros).
Per l’actual Esquerra el dimoni és Convergència. Ho és fins a tal punt, que prefereixen obrir-se de cames a un matrimoni obscè amb l’enemic espanyolista, amb la finalitat d’intentar destruir el germà, o el cosí, com vulgueu.
Tornem a el que és verdaderament important: l’únic eix que avui en dia marca el nostre esdevenir és, o ha de ser, l’eix nacional. I eix nacional no vol dir fer el que Convergència vulgui, o el que ERC vulgui, o que siguin socis. Eix nacional vol dir que l’única prioritat que té el país és la independència, i per tant, els partits catalans, han de complir aquesta premissa. Només es moral fer passes en aquest sentit, i totes les altres passes, són perjudicials, nocives, autodestructives.
A mi CIU no em decepciona, no ho pot fer per què jo no he confiat en ells, no he cregut en ells, no els hi he fet confiança. Només em sap greu que no siguin obertament sobiranistes. Ara bé, no me passa res per reconèixer que la traïció, l’engany a l’elector, el anar cap enrere que ERC ha protagonitzat, no l’ha fet CIU ni quan va pactar amb l’Aznar. Així de clar.
Si vols, Daniel, critico CIU. Segurament ho faré en més d’un post, però saps que, els “meus” són (eren) ERC. I és per això que és aquí on em centro.
Aquesta és la opció que jo vaig escollir durant molts anys. Molts. Aquesta és l’opció que varem haver de remuntar des de molt avall. Molt. I ho saps. Ho varem fer entre molts, el merit no és exclusiva de la militància. Aquesta és l’opció política que va prometre i va fer bandera de que una altre manera de fer les coses era possible, i de que lluitar per l’únic objectiu important, era la prioritat indiscutible.
Engany. Mediocritat. Traïció.
Només això sento. Ràbia? Clar que sí. O no et fa ràbia que et prenguin el pel i utilitzin el teu vot per perjudicar-te. A mi me’n fa molta de ràbia. Em sento responsable/culpable del desgavell actual.
O no et fa ràbia, que s’utilitzi la Independència en va, com a trist reclam publicitari, per evitar la davallada electoral, tal i com es va fer en les darreres eleccions espanyoles?
O és que un partit independentista aprova (o es planteja, o no veta) els pressupostos del que l’oprimeix, el menteix i l’esclavitza? Un partit independentista hauria de vetar els pressupostos sempre, sempre, a no ser que aquests hi incloguin una partida per a col·laborar en les despeses del nostre procés d’independència. Per a fer polítiques de peix al cove, ja hi ha (o hi havia) Convergència. Sí, sí, allò que tant criticàvem ara resultarà que ho fa Esquerra i, a més, barroerament, lamentablement, incompetentment.
Jo no estic enfadat perquè no manin els que vull. Estic més que enfadat perquè els que vaig escollir democràticament, s’han passat pel forro tot, tot, el que van prometre i, a més, en lliurat el país, sí, tot el país, als enemics. I gratis. Bé gratis... a canvi de poder i càrrecs.
Aquesta decisió, donar el poder als socialistes, és un decisió d’un risc incalculable, ja que a més d’espanyolistes, son uns artistes en l’art de teixir xarxes d’interessos i de manipulació de tal magnitud, que quan aconsegueixen un poder, es fa quasi impossible recuperar-lo. Premsa, filtracions, fal·làcies, corrupció, enganys, amiguismes... el tot si val per perpetuar-se. Dèiem que era de salut democràtica acabar amb 23 anys ininterromputs de poder... quans en porten els socialistes a Diputacions i a Ajuntaments cabdals? Quants? I en alguns casos, masses, amb el suport d’Esquerra.
I no em diguis que el PSC/PSOE no és l’enemic. Que són un partit catalanista. Prou mentides. Són espanyolistes, no se’n amaguen, arrenquen crostes, a fe de déu que les arrenquen. I els espanyolistes, amic, són els enemics del meu país. Siguin catalans, o no. I si són aquests (PSC), pitjor.
Però a més, el Govern, ha dut a terme unes actuacions com a gestors deplorables. En la majoria de casos, lamentables, vergonyants, indignants. Maragalls, Nadals, Montilles, Saures Carods, Putxis, Ausàs, Castells, Gelis, Baltasars... una colla d’incompetents, falsos, egoistes, mentiders i amorals, que han prioritzat les seves persones i els seus partits al país. Gent que ens desprestigia com a nació competent, que ens empetiteix com a país.
Dius que Convergència ha fet el mateix (pitjor afirmes) durant 23 anys.
És evident que això és fals, rotundament fals, i que no pot sortir d’altre boca que no sigui d’un espanyolista. I aquest cop dic espanyolista en el sentit de perico, no d’Espanya, com vaig explicar en un altre post, fent referència a Esquerra. Van fer errors, molts, amb casos de corrupció, també, d’amiguisme, també, però mai comparables als d’ara, i mai mentint tant descaradament a l’electorat. I torno a repetir que jo, no els votava.
Però no seré jo qui defensi a qui no he donat suport, ni han estat els “meus”. Donant per bo el que falsament afirmes, a mi em preocupa, critico i ataco, als que amb el meu vot, amb el meu suport, amb la meva il·lusió i energia, han fet tal desgavell.
I sí, finalment, sí. Clar que dono suport a en Carretero. Ell representa la part d’ERC que em fa sentir orgullós del partit, i del país. I no estic furiós perquè ell no mani dins el partit. Estic decepcionat, i trist, perquè la militància, majoritàriament, no pensa com jo, i d’aquesta manera, ha fet que Esquerra jo no siguin els ”meus”.
Malauradament, l’electorat no hi teniem veu, ni vot. Si haguéssim estat escoltats, ara no hi hauria al capdavant del partit els que hi ha.
Estic trist perquè els “meus”, ara per ara, no són ningú. No hi ha cap opció política en la que pugui confiar. Avui, no tinc ni idea de on anirà a parar el meu vot. Ningú defensa, ni lluita, pels meus anhels.
Però no perdo l’esperança. No estic sol. Molta gent, molts companys, molts patriotes, tenen sentiments semblants als meus. I sortirà, sortirà algú que ens doni veu i ens faci caminar cap a l’únic camí on podem anar.

Visca la terra... mori el mal Govern!

Salut!!!!

dimarts, 18 de novembre del 2008

Visca la terra... mori el mal Govern!!!


Fa no gaires setmanes, llegíem que un estudi definia la situació actual dels catalans com a “perplexos”.
No entraré ara a reflexionar sobre si estem “perplexos”, mancats de polítics mínimament preparats i dignes o... morts.
Sé però, que cada dia ens trepitgen, ens insulten i el més greu, ens roben. Ens roben diners, dignitat, respecte, papers, competències, il·lusions, somnis i futur.
Tots, tots, quan som conscients d’aqusts fets (que ens roben) pensem ràpidament amb Madrid: PSOE, PP, Tribunal Constitucional, Manifiestos, la “brunete mediática”, etc, etc. De ben segur que és cert. És així des de fa molts anys, amb alts i baixos, però des de fa, pel cap baix, 300 anys.
Ara bé (que vol dir moro en ecspanyol), la novetat és que tots aquests greuges es produeixen en un punt, en un moment històric, en que, diuen, les quotes d’autogovern consolidat de que disposem són màximes.
Segurament, déu ser cert. A mitges, és clar, doncs quan t’empara una constitució trampa (i sagrada) tot és a mitges.
El que de ben segur que és ben cert també és que mai l’enemic del país havia gaudit de tant de poder polític i... tanta col·laboració interna (altrament anomenada, botiflerisme).
Espanya és llesta.
Sempre hem pensat que els llestos som nosaltres, que som superiors, i que si un dia poguéssim... Però ves per on que qui ha demostrat que té un objectiu clar, una estratègia elaborada i una determinació ferma són ells. Sigui el segle que sigui, sigui el règim que sigui (dictadura, democràcia, república), sigui el partit que sigui.
A dia d’avui, és el PSOE qui més fidelment està rematant l’estratègia que Franco va recollir (ja estava inventada), re-dissenyar i portar a terme.
Allau d’immigrants, ubicats en “guetos” per dificultar la seva integració, subvencionats i motivats per, en nom del seus orígens, mantenir i magnificar si cap, la seva situació d’aïllament, de sentir-se rebutjats, no volguts.
Els PSOE va convèncer els socialistes catalans per que renunciessin a la seva independència (grup propi) en nom de “la unidad socialista contra la derecha franquista”. Utilitzat fins avui com el famos "que viene el PP".
Resultat: ajuntaments de l’àrea conquerida (las metropolitana) en les seves mans, amb constant enfrontament amb el Govern del país, com a sistemàtica implacable a la recerca del poder absolut, per a poder desmantellar allò que tant ens havia costat aconseguir.
Però el pla no va funcionar i, malgrat loapes, banques catalanes, olimpíades, ciutadans pel canvi i demés collonades, elecció rere elecció el poble (sobirà) els barrava el pas al poder màxim del país. Fins i tot quan més fàcil ho tenien (Maragall i Montilla) els resultats electorals els hi assenyalaven una clara derrota. Però mireu sí en són de llestos que tenien pla B.
I el pla B passava per aconseguir el poder a qualsevol preu. Així de simple, com sempre.
El pla B es deia Tripartit. Malgrat la seva debilitat (o potser per això) aconsegueixen dos socis que els hi donen la opció d’aconseguir el poder sense tenir la força.
És evident que arrenquen el primer Tripartit en una posició de debilitat clara, i que la força sembla estar en mans d’ERC (la clau, tenim la clau!). I aquí comença la maquinaria a funcionar, sempre amb l’ajut de la dreta, perque ells sí que tenen clar que el país (el seu) està molt per damunt de les esquerres i les dretes. I comença el duríssim atac sense pietat contra ERC. Es troben la sorpresa de que, malgrat el que semblava, els seus dirigents no estan a l’alçada (ni per preparació, ni per objectius) que s’esperava i cauen en cadascuna de les “trampes” que els hi posen. A més, com que són curtets (pobrets!) i es senten acorralats, s’empassen tots els consells, vestits d’amistat, i cauen als seus braços sentint-se recompensats pel poder i comprensió (ailas!) que reben com a premi.
Resultat: Tripartit II. (Que vol dir, en altres paraules, pantalons i calçotets als turmells, posició a quatre potes, amb les natges ben relaxades i el cul farcit de lubricant. I un cop l’amo s’ha desfogat, pantalons amunt i ben content, amb xofer i cotxe oficial, cap a casa, a esperar la propera trucada. Que, total, la vida són quatre dies, i tres plou!).
Mireu sí en són de llestos, els espanyols, i que burros rematats són uns senyors (que diu un generós Arnera), els senyors d'ERC.
Quan van veure clar que des de l’exterior no se’n sortien, s’han introduït a dins per molts camins fins aconseguir tot el poder (Ajuntaments, Diputacions i Govern) per a poder desmuntar el país, biga a biga, maó a maó, i titllant de traïdor a qui no en sigui còmplice, en nom de no ser quin cony d’unitat. I el gruix de la gent... s’ho empassa!!! Serà possible que algú (Duran, Puigcercós, Ridao...) encara defensi no sé quin cony d’unitat que gira al voltant d’unir-te amb l’enemic?
Collons! Al final encara m’acabaré creient que el país sí que està perplex!
Però el que està es immers dins un gran sofisme que es repeteix fins l’extenuació, en un bucle que sembla infinit.
Crec que tots l’hem patit en algun moment.
Gràcies a Déu (o al dimoni), molts ho hem vist, i des del moment en que descobreixes que el 99,9% dels arguments estan basats en un premissa falsa i perversa, la perplexitat es transforma en ràbia i fúria (que diria l’estimat Elies).
I com que “els normals” seguim orfes de representants polítics, no parem de provar iniciatives de tot tipus. La darrera, per exemple, engrescar 10.000 catalans cap a Brussel·les .
Un altre de més petita i modesta, carregada però de fúria, sentit de l’humor i mala intenció (per a ells, és clar), és la que us comencem a presentar avui: BAT Blocs (Blocs Against Tripartit).
Us adjunto un petit text penjat al bloc on expliquem què som i us convidem a participar en la denúncia d’aquesta vergonya de Govern que està desmuntat, malintencionadament, el país.

Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera.
Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació.
I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.

Ja ho sabeu... si voleu contribuir a potenciar l’arma per lluitar que tenim els blocaires (els nostres propis blocs), contacteu ( batblogs@gmail.com ) i pengeu-vos el logo o el segell distintiu.
I sobretot, escriviu i denuncieu el que estan fent aquesta gent.
Ompliu la catosfera d’espurnes que ajudin a descobrir les premisses (falses i perverses) que nodreixen el gran sofisme on ens fan viure.

Visca la terra... mori el mal Govern!!!

Salut !!!!

* Per cert, veureu que potser Blogger us fa un avis abans d’entrar al BATbloc. Esperem que el retirin aviat.

divendres, 14 de novembre del 2008

Quim Torra

Suposo que l’haureu llegit, doncs veig que és l’article més llegit de elsingulardigital.cat.
Però malgrat això, no em sé estar de recomanar molt fermament llegir-lo, no fos cas que us passés per alt.
Es pot dir més alt, però no més clar.

Apa! Salut a tots!

dijous, 13 de novembre del 2008

LA MIRADA PATRIÒTICA


Des del dia 6 d’octubre que la meva manera de començar el dia ha canviat.
Normalment a les 8 del matí ja era a la feina i començava el ritme animat de costum, però des del dia 5 a les 8 en punt entro en la Unitat de Rehabilitació de l’Hospital per recuperar el genolló operat el dia 2 d’octubre.
El primer que faig allí és aplicar corrents a la cuixa esquerra, amb l’objectiu de recuperar i enfortir la musculatura, per facilitar que aguanti amb fermesa al genolló, mentre aquest recupera la seva fortalesa. El programa s’allarga 20 minuts, 20 minuts perfectes per començar el dia catosfèric gràcies a la Black Berry.
El primer lloc on vaig és, sense ni dubtar-ho, el Cimera Extraordinària, concretament a l’apartat La mirada patriòtica.
Penso, sincerament, que és el millor apartat que conec de cap bloc o diari digital que funcionen per la catosfera.
A les 8 i pocs minuts del matí el trobareu ja actualitzat, amb un recull dels 4 articles més destacats del dia. Potser no són els millors publicats, però sí que estan, sempre, entre els millors. Per a mi són, pràcticament tots, de lectura imprescindible.
Un gran manera de començar el dia.
La trobaré a faltar, i molt, quan acabi la recuperació.
Enhorabona Cimerencs, i gràcies per l’esforç.

Salut amics!!!

dimarts, 11 de novembre del 2008

Exclusiva!!! (L’Espelt, sap la font)


Avui he quedat parat.
El diari (?) El Mundo, ha tret una noticia... “bomba”.
Una gran exclusiva. Sembla mentida que ningú ho hagi vist abans, que ningú (per exempe cap periodista català) hagi investigat el suficient per poder arribar a la font de la noticia i anticipar-se.
Realment, des de les espanyes, avui ens ha donat una lliçó d’investigació periodística.
... O us pensaveu que la seva font era el carrer Nicaragua o... compte amb la sorpresa.... carrer Calabria!!! (sssshhhhh... no ho digueu a ningú).
Publiquen la noticia 6 mesos tard, cert, però han estat prou hàbils per publicar aquest gran secret... el més ben guardat de les terres catalanes.
Un servidor, investigador incansable com el que més, ha trobat l’origen de la noticia, la font que llegeix El Mundo, la font de la que han begut.
En primícia, per vosaltres, l’enllaç culpable de l’origen de la bomba.
la bomba

Salut amics!!!

P.S. Atenció! sé, també, la seva propera portada bomba... "Mal rollo en RCat... alguien publico, en su propia Web oficial, a traición, el sueldo del Ex-Conseller".
Amén.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Genolló II (The evolution)

Bé, com sabeu alguns, el passat 2 d’octubre amb van fer una intervenció quirúrgica per fer-me un plàstia de lligament encreuat anterior del genoll esquerra.
En un post anterior, vaig gosar a exhibir una foto del genolló (nou mot del qual en soc pare i que serveix per anomenar el meu genoll) més que res, mal m’està el dir-ho, per provocar una miqueta de llàstima vers la meva persona.
Agraeixo l’interès de molts de vosaltres (via mail o via comentari) sobre com anava la recuperació. Per compensar l’impacta de la foto anterior, publico aquesta a data d’avui per a esvair el sentiment de llàstima que l’anterior va deixar.
Passats 34 dies de l’operació, el resultat no pot ser més bo.
Camino sense crosses, vaig força avançat en la recuperació, i he tingut la gran sort de no haver patit dolors en cap moment.
Fins la recuperació complerta passaran 6 mesos, però la millor notícia és que pràcticament ja puc portar una vida normal.
Així doncs, que estigui tranquil en Guardiola, que podrà comptar amb mi, sense problemes, a partir de finals de març. Podria forçar per primers de mes, però tinc un viatge el dia 7 de març (he d’anar a Brussel·les amb uns amics, uns deu mil).
Així que Pep, ja ho saps, a finals de març, just pel tram important de la temporada.

Salut companys!!!

dimecres, 5 de novembre del 2008

El darrer "tripi"

Cadascú té el seu passat, i un servidor, també té el seu.
Passats ja els 40, els pecats de joventut que s'amagaven, esdevenen ara, aventures ja superades que es poden explicar.
Recordo (sí, sí, malgrat tot recordo) perfectament la quantitat de vegades que havíem menjat "tripis" en les nostres festes.
En cada “tripi”, depenent de l’època, hi havia estampada una imatge: Ying-Yang, Om, Simpsons, Smile, etc.
Carnestoltes, festes majors, Merce's, Aquelarres de Cervera, Fires de Teatre de Tàrrega, nits d'estiu a La Travi, nits al bosc...
Un munt de nits plenes d’experiències irrepetibles, quasi sempre, inoblidables.
Quan ens acostàvem als 30, aquestes nits es van anar espaiant molt entre elles i les darreres, cada cop, eren menys agradables i més paranoiques. És per axò que, un dia, dius prou i decideixes que aquell ha estat l’últim "tripi". No cal tornar a posar a prova el cervell. Prou.
La vida, però, té sorpreses i, en el seu joc incansable, fa llei del nom d'aquella pel·lícula, d'en James Bond, Never Say Never Again.
L'any 2.003, i gràcies en part al meu vot, em fan menjar un altre "tripi". No d'LSD, si no de PSC, ERC i ICV. Si home, el de la clau. De dibuix, un que em provocava mala llet, en Maragall.
Fa prou temps del que pensava havia estat el meu darrer "tripi", i em convencen de menjar-ne aquest altre. "Només un més, no em sentarà malament", vaig pensar.
Les primeres sensacions no són bones, però veterà com soc, sé que cada "tripi" necessita el seu temps, i li concedeixo. Passat aquest temps, i amb l'Estatut ja a Madrid, començo a tenir clar que aquest "tripi", no volgut, se’m posa malament. A mes, a mig "viatge", el "tripi" perd una de les seves propietats, la única que jo apreciava (ERC), i això precipita el seu final (“baixón”).
Refet i sense molta ressaca, "em faig confiança", i repeteixo vot. D'immediat, sense ni temps, em trobo menjant un altre "tripi" (amb la imatge d’en Montilla).
Aquest cop, un "mal viatge" des del inici, d'aquells que no et deixa dormir mai, per què tot ell és, en realitat, un gran mal son.
Perdut, sense nord i sense veure el final, un amic (qui si no!), n'Elies, ple de Fúria, fa una crida (BAT BLOGS Blogs Against Tripartit) per acabar, en grup, amb els efectes del “tripi” i evitar que es repeteixi.
Apuntat estic.
Faltaria més.
Us juro, que aquest ha estat el meu darrer “tripi”, almenys amb el meu vot.
Pel que vulguis, Elies. Saps on soc.

Salut!!!

P.S. Si mai el meu fill llegeix aquestes línies, sàpiga que el fet de saber que el seu pare va ser, de jove, un idiota, no li dona pas permís per ser-ho ell. Seré contundent, si mai el descobreixo. Que no ho dubti.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

En clau de vi

Ja fa temps, ara ja anys, que pràcticament no veig mai la televisió. Tan sols alguns programes concrets i puntuals, em porten a “perdre” una estona del meu escàs temps al sofà, tret és clar, dels partits del Barça, fins i tot quan juga malament.
Un dels programes que de tant en tant miro, és En clau de vi, que el fan al 33 els divendres al vespre. La casualitat feu que ahir me’l mirés. La sorpresa va ser veure que el convidat era en Lluís Llach.
He de dir que van ser 59 minuts realment fantàstics, on hi destaquen per sobre de tot, els primers 22 minuts, on hi vaig trobar una entrevista realment diferent d’aproximació al personatge.
No em veig en cor d’explicar-vos res més. Bàsicament em limito a recomanar-vos que no us el perdeu. Dediqueu una hora del vostre temps, sense destorbs, a mirar-lo.
Després, si voleu, en parlem.
Us deixo l’enllaç (ignoro quan de temps estarà disponible en la web).
http://www.tv3.cat/programa/219482733


Salut amics!!!

dilluns, 20 d’octubre del 2008

UDC

ERC va decidir trair els seus valors, el seu ADN, canviant de sigles i logo. D’ERC a Esquerra.
UDC ha decidit trair la seva història i el seu poble, sense canviar ni de sigles ni de logo. Ara bé, si que ha donat un significat clar i inequívoc del que volen dir, avui, les sigles.
UNIÓ: volen esdevenir la veritable punta de llança de l’unionisme.
DEMOCRÀTICA: al més pur estil espanyol, és a dir, pseudodemocràcia. La "facilitat" per la transparència, per "escoltar" les veus dissidents i els resultats escandalosos de tot el que s’ha votat al congrés, els posen al nivell del seu admirat PSC. Sembla mentida que a qui s’anomena demòcrata no li faci vergonya exhibir resultats propers al 100%.
CATALUNYA: lògicament havien de ser catalans, doncs si no ho fossin no podrien ser digne exemple del botiflerisme.

Sr. Mas, vostè passarà per la humiliació que els seus socis (soci = enemic?) de coalició li han fet aquest cap de setmana?
I si aguanta la humiliació, després espera que la resta de l’electorat cregui que les seves propostes poden ser coherents?
De debò que s’ho empesarà tot plegat i no trencarà la coalició aquesta tarda mateix?


Salut companys!!!

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Esquerra (=Espanyol... ?)


Fa temps que aquest post em ronda pel cap. Molt temps. Mesos. Si no l’he fet fins avui és, entre d’altres, per que no sé si seré capaç d’expressar-me com vull i per que tinc forces amics que són militants d’ERC i no m’agradaria que es sentissin ofesos.
La idea que em volta pel cap és una analogia entre el mapa polític del país i el mapa esportiu futboler. Si ara m’hi decideixo és, en part, per què els esdeveniments de les darreres setmanes confirmen el meu pensament.
De fet, hauria de dir que va néixer com una sensació espontània que, això sí, va provocar una reflexió.
Exposo.
La militància d’Esquerra té moltes semblances al soci de l’Espanyol. Moltes. Tantes que quasi em molesta. I que em perdoni tothom que, amic meu o no, sigui militant.
En detallo unes quantes:
- Consciència de ser petits, com a partit. Consciència de ser petits, com a club.
- No creure’s capacitat per guanyar o apropar-se molt a guanyar unes eleccions. No creure’s amb opcions de guanyar una lliga o a classificar-se per una “Champions”.
- Odi visceral i rancuniós al partit polític “germà” (en quan a nacionalisme) i més gran, CDC. Odi visceral i rancuniós al Barça.
- Simpatia pel màxim rival de CDC, el PSC, ni que l’eix d’aquet darrer sigui un altre país diferent al nostre. Disposició total per ajudar-los gratuïtament sempre. Simpatia pel Madrid i disposició per ajudar-los gratuïtament quan calgui. I si no cal, també.
- Treure 22 diputats, presumir de mans netes i de tenir la clau, per regalar-la al PSC i ajudar a destruir políticament CDC, embrutant-se les mans amb càrrecs, sous i pactes amorals, i creure que en les properes eleccions guanyaràs. Guanyar dos partits seguits, creure’s tenir la clau que portarà a la UEFA o Champions, i començar a perdre tot seguit.
- Creure que no perdràs el 50% del vots i escons, i perdre aquests o més. Pensar que poden anar a la UEFA i acabar baixant a segona (que ho faran).
- Puigcercós: al partit des de ben jove. Sense preparació o estudis al nivell del càrrec de President (o Secretari General) del Partit, o Conseller del Govern. Creure’s l’amo del partit i actuar com el mafiós d’una banda (Calabresa). Tamudo: a l’equip des de ben jove. Sense estudis ni nivell per ser capità. Creure’s l’amo del vestidor i actuar com el “jefe” d’un grup de “macarres”.
- Carod: estar desfasat en les formes i en el fons del càrrec que ocupa i no fer-li vergonya. Presumir de ser diferent i demostrar ser igual o pitjor que la resta. Aconseguir avergonyir als altres en forces aparicions públiques (corona d’espines, Perpinyà, Frankfurt, nomenaments del germanet,...) Sanchez Llibre: estar desfasat en les formes i en el fons que un president de club hauria de tenir en el segle XXI. Discurs incoherent, “donde dije digo, digo Diego”. Moltes de les seves aparicions públiques, avergonyeixen.

Em queden algunes analogies més, però ho deixaré aquí. No voldria caure en l’acarnissament. Respecto molt (i aprecio) a molt amics que són militants. Però penso i ho veig així.
La militància va prescindir del camí cap a la renovació que en Carretero i RCat els hi oferia el més de Juny, validant la penosa direcció que dirigeix la nau cap el suïcidi, i ho ha tornat a fer ara en els congressos regionals. Doncs molt bé, macos, endavant i amb el cap ben alt cap a segona! Per burros!!!
Llàstima que la vostra decisió signifiqui alhora que doneu suport a l’engany i traïció que aquesta direcció va fer a la majoria de l’electorat. A les espanyoles us varem ensenyar el futur, a les properes catalanes, lamentablement ja no serà futur, serà dura realitat.
Preferiu ser petits i aliar-vos amb l’enemic per destruir al germà. Pensava (dèieu) que volíeu arribar a tenir 150.000 socis i guanyar la lliga vosaltres, i no limitar-se a ajudar al Madrid. Però no. Preferiu ser còmplices i gaudir, junt amb l’enemic, del patiment que el país ha de suportar per que us sentiu satisfets amb el dolor de CDC.
Però acabareu a segona.
I nosaltres acabarem trobant algú que realment defensi el que volem.

Sense enganys.

Salut!

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Genolló

De tan en tan, m’agrada jugar amb les paraules i inventar-ne.
Més de tan en tan, algunes d’aquestes paraules són més encertades que la resta.
I més de tan en tan encara, algunes tenen èxit en el meu cercle més proper.
Una d’aquestes paraules és genolló, de la qual n’estic especialment orgullós, mira per a on!, i em plau compartir-la amb vosaltres.

Genolló :
m 1 . Genoll del colló. Paraula que neix de la conjunció d’altres dues: genoll i colló.


Salut!!!




dijous, 9 d’octubre del 2008

El congrés dels ratolins

Avui, com cada dia del mon, he explicat un conte als meus fills.
Al petit, aquesta nit ha tocat El congrés dels ratolins, d’autor i dibuixant desconegut, doncs el llibre no ho posa (!?).
Fa dies, molts, masses, que vaig pensant en Esquerra, i també en l’enyorada ERC. Darrerament encara hi penso més, per què després de la derrota (o no-victòria, com preferiu) en les darreres eleccions internes, veig moviments del Dr. Carretero i els seus companys (del tipus articles, declaracions, fusió amb EI, etc...) on sembla que cerquen donar una altre oportunitat a la militància per redreçar el rumb del partit i no acabar de perdre l’electorat que encara els hi queda. Aquests congressos regionals son l’oportunitat, i aquesta setmana em neguiteja el resultats de Barcelona. Espero que la Rut se’n surti... s’ho mereix ella i el país.
Doncs al que anava, us reprodueixo el conte que acabo d’explicar, per veure si teniu les mateixes sensacions que jo he tingut.

Aquell rebost estava molt ben assortit: hi havia formatges i embotits olorosos, farina, mantega, cereals, fruites, capses de llaminadures... Un paradís per els ratolins.
De fet, les aromes del rebost atreien els ratolins. Treien els seus morrets pels forats, però cap no s’atrevia a arribar fins a les menges.
La culpa era d’un gat astut d’urpes esmolades i bon caçador. Quan menys s’ho esperaven els ratolins, apareixia al rebost, silenciós com una ombra.
Els ratolins passaven fam.
-Això no pot continuar així. Farem un congrés i pensarem en una solució –va proposar un ratolí decidit.
Hi van acudir molts ratolins al congrés. Però hi havia cridòria i tothom parlava alhora; de manera que no trobaven cap solució al greu problema del gat.
Fins que un ratolí amb fama de llest va demanar la paraula:
-Jo tinc la solució. Posarem un cascavell al gat i així sabrem sempre quan s’apropa.
Tothom va felicitar al ratolí intel·ligent. Ja tenien la solució!
-S’han acabat els problemes! D’ara endavant, a menjar i a engreixar!
Llavors va parlar el ratolí més vell:
-I qui serà l’espavilat que li posarà el cascavell al gat?
Els ratolins van seguir veient les menges de lluny. Una cosa és dir i l’altre és fer...

No us fa pensar ràpidament el conte en idees com la Carodiana del 2014? O en les famoses línies vermelles d’en Putxi? O amb en Ridao quan fa declaracions?
En fi.

Molta sort Rut. Espero que la militància de Barcelona actuí amb decència política i que ERC faci un pas més per recuperar la dignitat.
T’ho mereixes.


Salut companys!!!

diumenge, 5 d’octubre del 2008

El viage de la nostra vida (Diari de viatge ---- Perú, any 2.000)

Fa una mica més de 8 anys, amb la meva dona, varem fer el que és, per el moment, el viatge de la nostra vida.
Ha plogut molt des d’aleshores per nosaltres. Fa vuit anys érem una parella feliç , que encara gaudia auto-descobrint-se, i sense cap més responsabilitat que ser feliços. Avui som una família amb dos criatures meravelloses.
Varem estalviar durant un any llarg per un 11 de juny de l’any 2.000 començar un viatge/aventura, que era un desig personal des de que era ben petit. Visitar Perú durant un mes sencer sense cap més possessió que la nostra motxilla. Pel nostre compte, sense agencies, sense reserves. Volíem ser lliures i descobrir territori, gent, paisatges, mentre aprofundíem en la nostra pròpia descoberta.
Recordo que el viatge va ser l’enveja i la il·lusió del meu pare. Ell sempre havia desitjat fer-lo i ara, en certa manera, el faria amb nosaltres.


Potser per viure millor el viatge pels nostres ulls, em va donar abans de marxar un llibre fet i enquadernat per ell. Un llibre de viatger, per a poder anotar-hi totes les vivències. Era un llibre amb les portades de pergamí antic, d’un color blanc trencat amb aigües grises, amb full de paper fet a ma.
Vaig tenir la santa constància d’escriure-hi cada dia del viatge, i es va convertir en el Diari del Viatge.
A la tornada, no el vaig voler rellegir, doncs sabia que em deprimiria al veure-hi reflectides les meves mancances com escriptor. A més, calia deixar distància en temps per poder mirar-lo amb una perspectiva més justa. Així que, va quedar “arxivat” en un calaix.
Des d’aleshores hem viscut dos trasllats de pis i quan l’hivern passat em van entrar ganes de tornar a llegir el Diari, no vaig ser capaç de trobar-lo. El juny passat vaig tornar a regirar la casa cercant-lo, altre cop, sense èxit. Volia obrir un bloc i publicar cada dia del Diari en el seu dia corresponent al 2.008.
Ara fa deu dies, la meva dona regirava una gran caixa plena de fotografies antigues i li va aparèixer entre les mans el desitjat llibre blanc. L’alegria va ser molt gran, i tot aprofitant que la operació de genoll em donarà més temps, començo l’aventura de publicar-lo en forma de bloc.
I ho faré a l’estil de com vaig escriure el Diari, tal com raja. No l’he tornat a rellegir ara, sols unes poques pàgines soltes. Es evident que, com sospitava, s’hi veuen reflectides les meves mancances d’escriptor, però com que tampoc no pretenc enganyar-me, no penso reescriure’l per dotar-lo de més estil i opto per no tocar-lo i deixar que transmeti la seva sinceritat, el seu tal com raja. Hi ha dies en que transmet que gaudia escrivint-lo i d’altres on ho feia només per la obligació de la nota diària. Però d’això es tracte, de reviure, tal i com van ser, aquells 30 dies inoblidables.


Si voleu tornar a reviure el viatge amb nosaltres, esteu convidats al bloc creat per allotjar-lo: El viatge de la nostra vida (Diari de Viatge ---- Perú, any 2.000)

Salut!!!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Lligams... i collonades

Talment fos un gran futbolista, demà al matí m’operen dels lligaments encreuats del genoll, aquest cop, l'esquerra. I dic aquest cop per què el 30 de novembre del 1995, ho van fer del dret.
No amago la meva basarda pel fet d’haver d’entrar a quiròfan, però em distrec jugant amb nous pensaments.
Digueu-me recargolat, però sempre intento buscar un significat als esdeveniments que vagi una més enllà dels fets mateixos. Cerco indicis en els fets per a descobrir significats que els transcendeixin... pistes d’un missatge en clau més elevat, més profund, més sofisticat.
I aquí estic, com l’any 95, buscant significats secrets...
Plàstia de lligaments encreuats: Lligams...? Vincles...? Refer lligams...? Reconnectar...? En la feina? Amb les amistats? Amb la societat? En la política?
Ves a saber... de moment, estic més perdut que els dirigents d’Esquerra (ex-ERC). No veig la possible resposta que s’amaga rere la realitat del fet de demà al matí. I m’agrada no entreveure-la de moment, per reservar així la sorpresa fins el moment en que la detecti i acabi per comprendre el per què he passat per aquí, fins que sàpiga quina és la veritable lliçó que la vida em vol fer aprendre.
En fi... veurem, i explicarem, quins camins reconstruïm, creem o descobrim.
Vaig a dormir... que millor anar-hi relaxat i tranquil... si és que puc!!!

Avui, més que mai, salut companys!!!

diumenge, 28 de setembre del 2008

Futbol, mentides i errors inexcusables

Demà, segurament, no és parlarà de res més.
Incidents... els jugadors del Barça saludant els Boixos al marxar... i l’àrbit (???).
Jo també en parlaré. Ara.
I no ho tornaré a fer.
Ho faig, per què he sentit tantes mentides en una hora, que no ho puc evitar.

El futbol.
Al Barça, haurem de començar a fent-s’ho mirar. No pot ser que amb tanta superioritat, aclaparadora superioritat, costi tant guanyar.
L’Espanyol? Doncs jo segueixo, és més, em reafirmo en el que penso des de el primer partit de la lliga: aquest any se’n van a segona. I aquest cop, a diferència d’altres temporades, m’agradarà. Encara més, s’ho mereixen, i m’encantarà que estrenin el camp amb Xerès, o millor i tot, amb el Còrdova.
Puc entendre que quan es juga contra el Barça els equips “normals” juguin al darrera a tancar-se, a esperar i sortir el contraatac, però em costa molt d’entendre el futbol trompada. Més que entendre’l, el detesto. I avui, l’Espanyol, no ha fet res més que practicar el futbol trompada des de el primer minut.
Soc culé, molt culé des de abans de tenir ús de raó, i tinc, ho confesso, una taca negre. Molt negre. En la meva vida esportiva, tinc 3 anys, 3, de punt negre. Vaig ser jugador d’una Penya Blanc i Blava. Dit això, afegeixo que van ser els 3 anys que més he gaudit jugant a futbol. I no ho he amagat mai. Em van venir a buscar a casa, per a que firmés. Vaig dubtar, no un cop, sinó dos, tres o quatre. Em recava vestir la samarreta blanc i blava. Però superat aquest impàs, va ser un gran encert signar. Aquella temporada (juvenil) la Penya es va espavilar i va fer tres fitxatges d’alçada (un d’ells el meu) i va muntar un equip bo, molt bo. I ens ho vem passar molt bé. Vem fer un equip, al camp i fora. Bé, no m’estendré més en això, doncs per ser just li caldria, al menys, un altre entrada exclusiva en el bolc.
Tan sols he fet aquest incís per aclarir que en el meu cas, no tinc cap mena de mania als pericos, i que si penso que aniran a segona, és per què ho crec. I que si dic que avui han jugat a futbol trompada, és per a que ho han fet.
Als deu minuts de la segona part, m’he indignat. Aquest estil de futbol em recordava el que practicaven equips infumables a casa quan anàvem, precisament, a jugar amb la Penya. Eren partits lletjos des de l’inici, amb un públic cridaner, ple de crits d’odi, i uns jugadors bruscos, sempre buscant la trompada, jugant amb colzes, petades i picant sempre als turmells. Així he vist l’Espanyol, avui.
L’àrbit, horrorós. Els ha deixat picar, no ha sabut marcar criteri en les targetes, ha concedit el primer gol quan no tocava, ha obviat unes mans a l’àrea de l’Espanyol, s’ha estalviat targetes, ha ensenyat una segona “rigorosa”, n’ha estalviat d’altres, etc, etc. Un àrbit de la lliga espanyola en un partit de “risc”.
El Barça, després d’una gran primera part, li ha costat jugar la segona. La pilota ha anat més lenta i a l’acumulació de davanters, hi ha respost jugant pel mig, en comptes que per les bandes. Després de moltes ocasions, ha entrat la de rebot. Ja passa.
Al final, penal. A mi m’ho ha semblat en directes, després amb una repetició no, amb l’altre sí, en fi, rarament em miro moltes repeticions, la primera impressió, pels que hem jugat a futbol, és la bona. Penal i gol al darrer segon. Just resultat pel futbol vist.

Els incidents. Les mentides.
Lamentables, tristos, patètics. No entenc com aquesta gent encara se’ls deixa entrar a un partit de futbol i, a més en grup. Incomprensible. Fa una hora i mitja que escolto la radio i encara ningú ha donat una explicació de per què aquesta gent ha entrat al camp, per què han entrat bengales, per què les han pogut tirar, per què han pogut seguir encenent-les, etc, etc, etc.
Els aficionats, pericos, li retreuen a en Laporta. Fot riure. Hòstia, que en Laporta els va fer fora del Camp Nou i això li ha comportat haver de canviar de domicili, portar escorta, etc, etc, etc. Aquesta gentussa fa 6 anys que no trepitgen al Camp Nou!!!
El Barça no ha comprat cap grup d’entrades. L’Espanyol diu que les entrades les compren persones anònimes, i que no es pot controlar a on van. I jo em pregunto, si la venda és així, per què aquests energúmens estaven tots junts en la mateixa part de la grada escortats per la Policia... com ho sabien? Què ha fet el control de seguretat a l’estadi quan els ha vist venir? O és que no en sabut qui eren? Què han fet els Mossos per prevenir qualssevol incident? Mirar?
O potser, l’Espanyol és dels equips que sempre permet entrar a gent d’aquesta calanya? Potser troben normal que entri gent així als camps?
Amb presidents com en Dani, però, tot és possible. Son personatges, ep! molt bona gent eh!, molt bona gent que diu tothom, però un perill públic amb cames. Un Gaspar qualsevol, o un Calderón un Ruiz de Lopera. Dels que els hi agrada el fuMbol. Dels que troba vergonyós que es permeti això però obvia, amaga el seu elevat grau de responsabilitat. Dels que el partit d’avui ells hi sembla un robatori increïble, però ni esmenta en cap moment el primer gol. M’avorreixen aquests personatges. Em cansen. M’avergonyeixen. Sols en moments intranscendents em fan riure per com parlen i el que diuen. Patetisme fet directiu.

L’error.
Que el Barça és bandera de la lluita contra aquesta púrria que volta pel futbol, de tots és sabut. Que els jugadors tenen excusa que celebrin els gols amb ells és disculpable, també. Els que hem jugat sabem que des de el camp sols veus, saps que a la grada hi ha incidents però que quasi mai en saps les causes. Que quan celebres un gol en camp contrari busques els teus afeccionats, és ben lògic.
Ara bé, que un cop acabat el partit, el club no baixi al vestidor i els expliqui que és el que ha passat, qui son aquesta gent que porten banderes blaugranes, que han fet i que estant expulsats com a culés, això, té delicte.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és anar al Camp Nou amb els meus fills. Recordo com s’espantaven al principi amb els crits a cada gol. Les imatges que he vist avui de nens plorant per por, i que han vist els meus fills, se’m fan difícils de fer-les-hi entendre. Però la imatge dels jugadors saludant-los 45 minuts després d’haver acabat el partit, i quasi una hora i mitja després dels fets que han protagonitzat, se’m fa impossible d’explicar.
Una taca, i gran, que aquesta directiva tant sensible i activa en aquest tema no hagi pogut anar al vestuari i a explicar que ha passat, que en pensa el club, i com si ha de reaccionar.
Lamentable, francament, lamentable.


Salut companys!

dijous, 25 de setembre del 2008

Anoiadiari.cat (bona noticia!!!)

Ja em parmetereu que ajudi el meu "fill" colloner, i us reprodueixi el nou comentari que avui hi he publicat.
No descarto fer-ho altres vegades aquests primers dies.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -



Bona noticia per la comarca. Molt bona.
Han anunciat que a partir del proper dia 1 d’octubre apareix el primer diari digital, i únicament digital, de la comarca de l’Anoia: el Anoiadiari.cat
Aquesta tarda, a la Sala d’Actes de la Biblioteca, he assistit a l’acte de presentació.
Una brillant conferència d’en Saül Gordillo ha estat l’acte estrella de la presentació, i he de dir, molt clarament, que malgrat els desacords que tinc amb en Saül i el seu bloc, no em dol reconèixer que avui ha estat brillant, ha demostrat la seva vàlua, i que he estat d’acord amb el 95% del seu anàlisi i presentació.
La voluntat de l’Anoiadiari.cat és obrir camí i ser referent en una comarca que és molt activa en la catosfera, però sempre des de iniciatives personals i aïllades. Ja era hora que aparegués algú amb voluntat de crear unions i sinergies: de crear xarxa.
Bones, molt bones, les vibracions que m’ha transmès aquest naixement digital.
Li cal a Igualada, li cal a la comarca, li cal al país.
Donaré el meu suport incondicional a la iniciativa.
Molta sort Anoiadiari.cat !!!

Salut a tots !!!!

dimarts, 23 de setembre del 2008

Collonades Anoienques...

Us faig saber, benvolguts amics, que un servidor es veu amb cor d’obrir un altre bloc per aquesta catosfera. Bé, si he de ser sincer, encara em veig amb cor per un tercer.
Però anem pas per pas, avui toca presentar un nou bloc que ha nascut amb la voluntat de parlar de les coses més properes al lloc on visc i que tinc l’honor i la desvergonya, d’haver agafat el seu nom per repartir collonades 2.0
Son les Collonades Anoienques.
Sabeu que, com sempre, hi sereu benvinguts, amics.

Salut!!!!




dimarts, 16 de setembre del 2008

Richard Wright

Avui m’he llevat amb una mala noticia.
Ha mort en Richard Wright, el teclista de Pink Floyd.
El trobaré a faltar i molt.
Pink Floyd és un dels meus referents musicals, i per la historia de la música, un dels més grans, obrint la música a nous conceptes amb el seu so únic i les seves creacions trencadores, sempre cercant alguna cosa més que música.
En Richard n’és fundador des del primer dia, l’any 1966, estudiant arquitectura en la Regent Street Polytechnic de Londres, junt amb dos companys peculiars, Roger Waters i Nick Mason. D’aquella unió més la d’en Syd Barrett, naixeria un dels millors grups de tots els temps.
El so dels teclats d’en Richard ha estat sempre imprescindible dins l’atmosfera que Pink Floyd ha creat amb les seves creacions. Aquesta atmosfera, aquesta unió de sons que els fan inconfusibles.





Veig que el youtube ja es succeixen els homenatges a en Richard Wright. Potser aquest és el que està millor. Un bon recorregut d'imatges...



Segur que en el més enllà gaudiran de bons directes...

Salut per els que seguim al regne dels vius!

dimarts, 9 de setembre del 2008

Copa Catalunya, Guardiola... i les males intencions

Bé, sembla que és un dels temes del dia... com que darrerament en el nostre país no hi passa quasi res i no tenim pas problemes realment importants... parlem de la Copa Catalunya.
Bé, primer de tot, vull deixar molt clar, RE PE TEI XO, molt clar, que no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre. Una més, i no la mereixen.
Dit això, i si cal, ho torno a repetir, no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre, vull puntualitzar un seguit de coses.

- D’aquesta decisió d’en Guardiola... n’han de sortir comentaris carregant els neulers amb en Laporta? Els incomprensibles i constants atacs del Grup Godó (i anomeno aquests per haver-s’hi destacat, però no pas per ser els únics) també se’ns han contagiat? Aquesta decisió d’en Guardiola ha de servir per seguir matxucant a en Laporta?
Sí oi, ens passarem tot l’any culpant-lo de tot, oi? Segurament el fracàs de l’Estatut també li podrem encolomar... oi?

- Algú repetirà, gaires vegades més, que el Barça no ha esta capaç ni de portar 7 jugadors del primer equip com ho ha fet l’Espanyol? Algú d’aquests, dirà que l’Espanyol té quasi la totalitat de la plantilla disponible i, el Barça, ni que Guardiola hagués convocat a tots els disponibles, només n’hauria convocat a 6 ?(Valdés, Pinto, Sylvinho, Eto'o i Dani Alves). Algú sap que la resta està jugant amb la seva selecció? O sí que ho sabem però, si ho obviem, l’atac sembla més cruel?

- Algú dirà que en Guardiola sap el que li espera, en tones d’hostilitat, aquesta propera temporada i que, egoistament si voleu, no vol arriscar els únics 6 jugadors que no corren risc de lesionar-se (tots els altres van jugar dissabte i jugaran demà) aquesta setmana? Algú dirà que el partit, a més, es juga en un camp de gespa artificial i que aquest fet, com sabeu, augmenta el risc de lesió en esportistes que no hi competeixen mai?

- Algú d’aquests que, ara sí, barregen política i esport per criticar, ho seguirà fent per denunciar que si ara es pot jugar la Copa Catalunya és per que ens neguem a barrejar política i esport., donant suport, exigint políticament, el dret a competir?

- Algú donarà voltes al fet que la competició de la Copa Catalunya fa pena des de fa temps i que, si no es replanteja seriosament, la matarem (una cosa més!) nosaltres mateixos? O és que una competició seriosa es juga quan manquen TOTS els jugadors internacionals?
Algú recordarà també que, la Selecció Catalana, juga sempre també quan els internacionals no hi poden assistir?
Algú recordarà que tots dos esdeveniments son competència de la Federació Catalana?
Algú recordarà la greu crisi que pateix aquesta federació? Algú recordarà les escandaloses darreres eleccions? Algú recordarà que el darrer president va deixar el càrrec en la meitat del seu mandat per decisió pròpia?
Algú argumentarà que potser totes aquestes causes afavoreixen que no es dediqui el temps mínim necessari a buscar la formula de que no fracassin els esdeveniments que organitzen?

- Algú va criticar que en Pere Gratacós no convoqués a en Bojan pel darrer partit de la Selecció, amb el covard argument de no molestar als de sempre? I per no convocar (ni convocar!) a l’únic jugador català realment compromès amb la selecció? Jo sí, aquí. I mireu quina cosa, ara hi torno.
I no tinc temps, ni ganes, per més. Avui no volia parlar d’això, però és que m’he atipat de sentir arguments falsos, mitges veritats interessades i ganes de linxament.

Malgrat tot lo exposat, no vull acabar sense dir que ho sento en l’ànima per la gent de les Terres de l’Ebre, que ells, justament ells, no s’ho mereixen per res del mon, i és precisament per ells, que crec que en Pep Guardiola s’ha equivocat GREUMENT.
Al seu (comprensible?) pensament egoista, li ha mancat pensar en els catalans de l’Ebre i voltants. Estic segur (vull creure) que si hagués pensat en ells, la seva decisió per avui seria diferent, ni que amb ella s’hagués arriscat de manera innecessària en la persecució del seu objectiu, que no és altre que guanyar la Lliga i evitar que se’l mengin.

Salut companys!!!