dijous, 11 de desembre de 2008

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Bé, seré breu perquè torno a estar sense ADSL i la connexió que “gaudeixo” en aquests moments demana brevetat.
(Per cert, senyors de TelefòRnica, sàpiguen que el seu segon sabotatge en un any a la meva connexió telefònica i d’ADSL contractada, per suposat, amb un altre companyia, té molts números d’acabar sent divertida. Un dels seus tècnics subcontractats ha tingut l’amabilitat d’explicar-me com fan vostès el sabotatge, i a poc que m’aconsegueixi la prova que li he demanat, riurem una mica tots... si més no, jo. Així que els hi agrairia que, per no empitjorà més les coses, no em tornin a trucar oferint-me un bon tracte si torno a confiar amb vostès, ja que si ho tornen a fer, afegirem xantatge al sabotatge.)
Fa uns dies l’admirat i amic Joliu feia un post amb títol No sóc independentista. Com sempre (hi estigui d’acord o no, que això va a dies) els seus arguments eren de pes i respectables. Com sempre també, més d’un se li va llançar al coll per (ai las!) atrevir-se a dir: no sóc independentista. Intentar entendre per què ho deia, era demanar massa.
Doncs bé, a més de solidaritzar-me amb ell pel fet de tenir la llibertat d’atrevir-se a dir que no és independentista, afirmo, amb tota la rotunditat i solemnitat possible que:

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, ho faré.

Perquè, entre moltes altres coses, els polítics actuals (i alguns especialment) s’han dedicat els darrers anys a utilitzar i apropiar-se d’algunes paraules d’una manera tant mesquina, irrespectuosa, mafiosa i, sobretot, fraudulenta, que les han desvirtuat, destrossat i rebaixat de tal manera que, ara, ja no m’interessen.

Ja no m’interessa ser INDEPENDENTISTA. Ho ha sentit tothom? NO en vull ser.

O penseu que vull permetre que la colla de mentiders (per exemple) que tenen la barra de predicar, sense vergonya, que ells són l’independentisme al Govern puguin representar-me? Si, si, aquells que deien que queden x segons menys per arribar a la Independència i que no paren de fer coses per allunyar-la!

Apa! Foteu-se la Independència per allà on ja sabeu, que el teniu prou donat amb el que us hi arriben a ficar els “amics” sociates. Què us bombin!

Salut companys!

PS. Prometo en properes entrades, seguir renunciant a paraules.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Si no ets independentista deus estar encantat que governi el PSC i que els que vas votar s'hi duguin tan bé oi? ;)

Bromes a part, que aquella gent vagi traient el cristo gros del 2014 i la Independència és indigne, i el pitjor favor seria donar-los el monopoli de l'independentisme a uns que ni l'exerceixen ni hi creuen segurament.

Sempre hi haurà qui defensarà joiòs i amb gaudi el manteniment de la situació de dependència actual, t'agrada més aquest tipus de coherència?

Pensa que si als d'ERC els dius que ja no ets independentista et diran: veieu com la nostra tàctica era bona¿? doncs no, ELLS no en són. I jo més que independentista, sóc català i punt, i que no em toquin els d'aixonces els d'allí i sobretot els d'aquí.

joliu ha dit...

Company, quin greu que em sap haver tancat el blog just quan acabes d'escriure aquest post. Ara corre el perill de quedar absolutament descontextualitzat. Reparé aquesta injustícia penjant els meus dos darrers posts en aquesta plana de comentaris.
Ara torno.

joliu ha dit...

Joliu. 27/11/08
NO SÓC INDEPENDENTISTA
Sorpresos? Bé, però si pot ser llegiu el post abans de bombardejar.

El meu admirat company de batalles Josep Sort s’ha proposat preguntar a l’Artur Mas si és independentista o no. Ha obert una causa al Facebook i en un parell de dies ja eren 160. Ui, ui, que valents! Segur que l’Artur es caga a les calces i ens fotem un panxot de riure, ha, ha, ha. Doncs mira, ja us responc jo i us dic que no. No ho sóc.
Jo, que fora incapaç de sacrificar la vida d’un fill per Catalunya, entregaria la meva a canvi d'un estat propi per a ells. I tot i així no em sentireu definir-me com a independentista. I és que com diu encertadament el mateix Sort "La Independència ha estat, és i serà, per definició, l'horitzó de tots els pobles del món. De tots! No n'hi ha ni un que hi renunciï". Cap català renuncia a la independència, aquell que ho faci esdevé espanyol. I és aquí on rau la qüestió: ets català o ets espanyol i els que no ho entenguin, que ho preguntin a l’Arnera què vol dir ser català i ser espanyol.
Renuncio, per redundant, a posar-me l’etiqueta d’independentista. La meva voluntat sobiranista és intrínseca a la meva condició de català. Citant altra vegada al company Sort: n'estic fins al capdamunt dels xantatgistes que van per les cantonades posant-te una pistola al pit i exigint que triïs.
La prova que no vaig massa errat és que aquells que llueixen més orgullosament l’etiqueta independentista (ERC) són els que menys han fet per la independència de Catalunya, mentre que l’entitat que més ens hi acosta, la PDD, mai se l’ha penjat.

joliu ha dit...

joliu. 02/12/08
SÓC SOBIRANISTA
Sóc sobiranista. Sobiranista sense fronteres, sense límits. Sobiranista insaciable. Entenc el sobiranisme com el camí gradual a seguir per arribar algun dia a deslligar-nos d’aquesta rèmora que és Espanya. En canvi, la nefasta teoria independentista d’ERC proclama que com que no la tindrem avui ni demà passat, tant per tant,... Montilla, sense adonar-se que en un món que avança, no avançar és anar endarrera.

Carod i Puigcercós mostren la cirereta i s’obliden del pastís. Vendre indepèndència és una presa de pèl quan no som capaços ni d’obtenir un trist Estatut d’Autonomia. En paraules de Francesc Puigpelat, de fa més d'un any, La percepció general és que no se la prenen (la independènica) seriosament ni tan sols els que -en teoria- són independentistes. La gent no és ximple, i sap que l'independentisme només s'utilitza per guanyar vots, per atiar visceralitats, per esbravar-se a les calçotades i per amagar les misèries del dia a dia del Tripartit 1 i del Tripartit 2. A nivell general, ha quallat aquesta equació: independentisme = demagògia.

La independència és la fita. La construcció diària de la nostra sobirania és el camí. Alguns a ERC tenen vocació d’anxaneta, però falta molta pinya per poder fer l’aleta.
Crec en un sobiranisme basat en el Dret de Decidir. De ben segur que el camí serà llarg, però és l'únic que hi mena. Autocitant el meu primer post en aquesta casa El sobiranisme té graus, et permet acompanyar-me des d'ara fins que creguis satisfetes les teves aspiracions nacionals, malgrat que esperem que pel camí et poguem convèncer que no hi ha millor opció que arribar al final. És el tren que proposa l'Artur quan parla de Refundació del Catalanisme
Pel camí caldrà aprofitar la complicitat de sobiranistes tebis, sobiranistes cojunturals, sobiranistes interessats... L'Artur Mas, en el pitjor dels casos, serà un sobiranista útil, que ja és prou acostumats com estem a poltronistes inútils.

L'Espelt ha dit...

Gràcies Joliu.
Tinc escrits i programades la seva publicació tres post més sobre el mateix tema.
Així que, quan acabi la serie, em reservo l'opció de fer-ne un altre sobre el tancament de Can Joliu.
Una abraçada.