dissabte, 20 de desembre de 2008

Odi

En Joliu diu que plega. Que tanca la paradeta. De fet, ha retirat ja l’arxiu sencer del seu bloc i ara, tan sols podem llegir-hi el seu darrer post, Post_um.
No descobriré ara la singularitat, categoria, criteri i originalitat (el títol del seu darrer post n’és un gran exemple) del seu bloc. Tots la coneixeu i l’heu assaborit.
Tampoc vull entrar en les raons que l’han portat a fer-ho, si bé és un fet evident que en el mon de la catosfera també ha arribat el cansament i, en part, cert desànim per la manca de perspectives alhora de fugir del carreró sense sortida (?) nacional on ens hem (han?) ficat.
La raó que em porta a aquesta reflexió, és un punt d’aquest darrer post. En Joliu confessa que les raons per plegar són varies, i ens destaca aquestes: “(...) feina, por, odi,... odi sobretot.(...)” .
I en llegir això, em vaig quedar aturat. Odi. Sí Joliu, sí, odi. Just a la fusta. Odi és el sentiment que massa sovint em domina darrerament.
Odi.
El diccionari ens diu: sentiment profund de malvolença o aversió envers algú. Tenir, sentir, odi contra algú. Un odi feroç, implacable, mortal.
A la Viquiipèdia hi trobem: L'odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu. (...) L'odi és amb freqüència el preludi de la violència.
Mireu, penso que els sentiments no són ni bons ni dolents, que hem de deixar que ens brollin, que s’expressin, que els hem d’acceptar per a poder canalitzar-los després. L’odi, com a sentiment, ha de tenir el mateix tractament. No l’hem de reprimir, l’hem de saber reconèixer-lo, acceptar-lo i canalitzar-lo.
L’odi però, és un sentiment perillós. Si ens domina, altera el nostre comportament, tendeix a ofuscar-nos, i sol portar a comportaments nocius per a nosaltres mateixos i per els altres.
També és cert, almenys per el que a mi fa, que hi ha dos tipus d’odi.
Un de completament irracional. Posaré un exemple personal. El primer cop, fa molts anys, que vaig veure a l’Alícia Sànchez-Camacho, per la TV i sense saber ni de quin partit era, ni quines idees defensava, va sorgir-me, espontàniament, un desig irreprimible de fotre-li un clatellot. O dos. No és l’única persona que, sense saber qui era, m’ha provocat aquesta reacció, però quasi. Sort. No sóc pas així, si no tot el contrari. M’agrada parlar amb tothom, no jutjo mai per l’aspecte i sóc profundament antiviolent, tolerant i respectuós. De fet, mai he donat un clatellot a ningú, i espero que segueixi així per molt temps. Ara bé, vista la reacció que aquesta dona em provoca, tinc clar que si mai la veig venir per la mateixa voravia per on jo camino, travessaré el carrer al moment per evitar tenir un comportament tant violent i inexcusable. No vull ser violent.
Aquest és un exemple d’odi irracional que porta inevitablement a la violència. Però l’he detectat i posaré els mitjans per evitar-lo. No reprimeixo l’odi, però el controlo, evito que em domini i em faci comportar com no vull.
Però l’odi de que parla en Joliu i l’odi que reconec amb mi darrerament és diferent. No és un odi irracional. És un odi perfectament racional, és més, és un odi que esdevé resposta a una agressió. Aquest fet, el que sigui racional, no treu que vulgui evitar que em domini i provoqui respostes irracionals per part meva.
Aquest odi neix de la impotència, de la manca d’eines de resposta, a profundes injustícies, vexacions i traïcions del que el meu país és víctima. I no parlo de les externes (Espanya) que hi són, si no de les internes.
Estic cansat de que juguin amb nosaltres, de que ens utilitzin, de que ens enganyin, de que ens ignorin. Estic cansat de no poder llegir premsa, de no poder veure televisió, de no poder escoltar radio, sense que m’ensenyin i deformin la part de realitat que els interessa.
Estic cansat de que dir mentider a un mentider estigui mal vist, dir botifler a un botifler no sigui correcte, a que demanar el que és normal sigui provincià, a que els sectaris t’acusin a tu de sectari, a que la realitat sigui negada per sistema, a sentir-me foraster a casa meva, a sentir-me insultat pel fet de voler ser.
I quan davant de tot això, et deixen sense armes, sense eines, sense mecanismes de resposta, sense dret a ser escoltat, sorgeix l’odi amb tota la seva plenitud. I em fa por que això passi. L’odi és, de ben segur, la porta de la violència.
Per tant, és important no defallir, denunciar totes aquestes situacions que, de no ser per la veu lliure catosfèrica i algunes altres, quedarien en el més obscur dels silencis.
Per això em sap greu l’adéu (momentani?) d’en Joliu. Veus, punts de vista i perspectives com la seva són el millor remei per a poder canalitzar l’odi i donar-li sortida. Són antídot contra el pas de l’odi cap a la resposta irracional, violenta.
Però quan li llegeixo “(...) odi sobretot. Ara com ara se’m fa difícil parlar dels sociates sense perdre les formes.(...)”, l’entenc. Més val fer una aturada, agafar aire, i evitar que aquesta gent ens faci perdre les formes i ens allunyi del camí. Cal canviar de voravia, creuar ràpidament a l’altre banda del carrer, i evitar tenir el comportament violent que ens faria perdre la raó.
Em sento proper a la seva sensació. Experimento odi de fa mesos, i el dia que vegi proper el perdre la resposta sensata, també baixaré la persiana per un temps.
Salut amic, respira fons, carrega energies, participa en la catosfera, i torna, torna aviat. La teva veu és necessària.

Som la resistència.

Salut!!!!

Cap comentari: