dilluns, 31 de març del 2008

L’altre via: Rcat

Els que visiteu a vegades aquestes Primeres collonades sabeu que en les darreres eleccions al Parlament Espanyol vaig fer una aposta decidida pel càstig. Vaig prendre la decisió de l’abstenció activa per intentar “castigar” les polítiques (estratègies) dels partits nacionalistes.
El càstig de debò, anava per ERC. I dic càstig de debò per què era ERC la meva opció política des de fa molts anys, i era ERC qui havia traït el sentit i la intencionalitat del meu vot.
Fins i tot vaig fer el gest de publicar una Carta Oberta a en Carod per a que quedés molt clar el per què no havia anat a votar i que buscava exactament amb aquesta acció. Entre d’altres li deia:
"(...) El meu vot serà un no-vot per vostès.Per què seguir en els càrrecs i responsabilitats que tenen, no els hi sigui possible.
(...) Donin el relleu per a que uns altres agafin la responsabilitat de lluitar, defensar i representar dignament la nostra voluntat. (...)"
Tots heu vist però, quins han estat els esdeveniments després del dia 9 de Març.
El punt àlgid (per el moment, ni hauran molts més) el varem viure la setmana passada.
Més moviments carregats d’egoisme. Més moviments indignes per a mantenir les seves posicions, les seves poltrones.
Cops de colzes, cops de peu, espentes, entrades per l’esquena... tot si val per fer-se els amos d’ERC i mantenir càrrecs i sous.
I com aquell que no vol, a més, tancant portes i embrutant a l’alternativa (Carretero és de dretes).
Carod i Puigcercós. Mr.Hyde i Mr.Hyde. Zaplana i Acebes. Zipi i Zape. Dues cares de la mateixa moneda que ara es barallen per quedar-s’ho tot.
Interessant serà seguir els moviments de premsa i tot l’aparell del PSC. Seran moviments subtils (o no) que buscaran assegurar que a ERC segueixin manant els mateixos badellets que els hi donen el suport necessari per a seguir desfent el país (perdó, arrencant crostes) des del Govern.
En fi, la via Carod, Puigcercós o Uriel (l’alumne avantatjat d’en Puigcercós) és la via “oficial”, la via disposada a rematar la feina de dinamitar totes les esperances i il·lusions que més de 700.000 catalans (incloent-me) els hi varem donar. La via del “més del mateix”. És curiós que utilitzin tota la força (dinamita) que els hi varem donar (vots) per atacar-nos a nosaltres mateixos (l’espanyolisme al govern).
Però la vida sempre té sorpreses, la vida sempre dona una altre oportunitat. I aquest cop, no havia de ser excepció. I aquesta excepció s’ha vestit amb conceptes com honestedat, conseqüència, tarannà, intel·ligència, ètica i principis.
Simplement, en un altre via.
Nova, fresca, fonamentada en els valors que els avantpassats ens han legat (Macià a l’Havana, oi Elies?) i la modernitat que els nostres temps reclamen.
Objectiu: cercar el Reagrupament dels nostres actius (idees, persones) per a projectar-nos cap el segle XXI amb tota la nostra plenitud.
Simplement, un altre via. Un altre camí, net de tics propers als clans mafiosos. Un altre camí, carregat de valors per poder afrontar els reptes que se’ns plantegen amb el cap ben alt i l’esperit ben lliure. Un altre camí iniciat per en Carretero i farcit d’homes i dones lliures, disposades a defensar i traçar el camí cap el futur. Sense complexes. Sense pors.
Un altre via. L’única.
Simplement Rcat.
No hi ha un altre camí.

Salut companys!!!


* Permeteu-me afegir i adherir-me al sentit del post d’en Arnera de l’altre dia, "jo no soc de Carretero", ni soc militant d’ERC, ni ho seré. Però faré tot el que pugui per a que se’n surti i pugui governar a ERC per a que la resta de catalans hi puguem tornar a confiar.

dimecres, 19 de març del 2008

Pinzells, culleres i espurnes

Avui he llegit el post de l’amic Arnera a les Intencions Mecàniques.
Brillant.
La setmana passada podíem llegir a l’amic Elies els seus posts Del peu de les Guilleries i La “política de les oques” del PSC amb ERC, brillantíssim també.
La setmana passada llegia també en Alexandre, a ERC, de la pluja fina a l’aiguat o L’abstenció activa (que vaig pensar que l’havia escrit només per explicar el meu vot) o ERC, partit independentista o crossa catalanista.
O en Partal als Mails Oberts de Vilaweb.
I tants i tants altres... tots brillants i amb una visió tant en la mateixa línia, que crec que cada cop tinc més clara una evidencia que tothom assenyala, directe o indirectament: ERC i CIU s’equivoquen i paguen el seu error en les darreres eleccions.
Cadascun d’ells té el seu problema, diferent l’un de l’altre, però amb dos denominadors comuns:
- El seu primer objectiu son ells mateixos i la seva lluita per el poder i supervivència.
- No saben llegir el moment històric i la demanda que el país els hi fa.

Unes pinzellades d’ERC amb cullerades de CIU

Crec que una bona part de la militància d’ERC és oficialista (del tipus Àlex com va batejar en Elies). Dic oficialista per que molts amb els que jo hi tinc confiança i tracte directa, segueixen defensant el tripartit i el fet d’estar al Govern. Ho repeteixen constantment i no s’ho qüestionen en cap moment. Ho donen per cert. És com un acte de fe que no volen posar en dubte. En la línia Carod (en l’entrevista de l’Avui). Per ells aquest no és el tema.
Gràcies a Déu, hi ha un altre grup de militància, més oberta de pensament (Reagrupament), més propera a veure els fets en clau nacional i no tant en clau de partit, que si que s’ha replantejat el tripartit. Ells si que han detectat l’error d’estratègia i l’alt preu que en paga el país. Però la militància, que te com a prioritat cega i màxima el partit, no els treus de la visió que tenen de la importància d’estar el Govern i el guany de poder que això suposa (consellers, regidors, alcaldes, diners...).
I aquest és el problema d’ERC, aquesta és la causa de la pèrdua de vots i confiança del país envers ERC. A la gent, als nacionalment conscients, ens preocupa i molt aquest egoisme partidista. Per això, aquests mateixos estem també, per exemple, amoïnats pel futur de CIU (i CDC). Estem pendents de veure si transcendeixen aquest egoisme partidista i obren la via de la Casa Gran. I estem pendents de si ERC deixa de mirar la realitat cercant només el seu benefici, i es posa a treballar PER el país.
Si ERC va aconseguir 23 diputats al Parlament va ser precisament per això: ens va convèncer i engrescar en un projecte nacional, però amb els seus moviments ens han demostrat que l’únic projecte que els importa i impulsa els seus actes és el projecte de partit.
I si ERC acaba escollint aquest camí, quedarà com a simple crossa del PSC. I el país, perdrà una cama.
I si CIU no obre els ulls, seguirà sent aquella cama més curta que ens fa anar coixos.

Unes espurnes de llum

Però quan les coses es veuen tant i tant fosques, a mi em surt l’optimisme de dins. Estic segur que una de les cames que ens faran caminar serà ERC, i al final la pressió dels nacionalment conscients farà que la part conscient de la militància d’ERC s’imposi i aconsegueixi fer el tomb necessari per encarar el rumb que ens portarà al destí.
I, posat a ser optimista, estic segur que CDC serà la segona cama que ens manca per tenir el pas ferm.
La Casa Gran serà el camí que encarrilarà el rumb paral·lel cap al nostre destí.
Els nacionalment conscients ja tenim molt clar el camí, el rumb i el destí.
Els nacionalment conscients ja hem transcendit els tics i vicis nascuts en el franquisme i que van florir en la transició.
Els nacionalment conscients ja no ens importen els partits i la seva lluita.
Per els nacionalment conscients ja només hi ha una prioritat: el país.
El país, la seva normalitat i la seva posició en el mon.
I fins que això no s’hagi aconseguit plenament, els partits no seran més que les eines que tenim per aconseguir-ho.
I després, ja en parlarem...


Salut companys!!!


dimarts, 11 de març del 2008

TAMBÉ HE PERDUT

Jo també he perdut, i molt.
La meva manera de manifestar un càstig, el no-vot, també ha perdut.
71% de participació.
És molt.
4,75 punts més que el 2004. Però no destaca, el 2004 va tenir una participació altíssima. No em val.
No em sento bé.
Però, malgrat tot, no em penedeixo del meu no-vot. Per a mi, era la posició que moralment havia de prendre. L’única posició coherent amb mi mateix..
Espero que CIU faci la lectura real, i no es conformi amb haver “mantingut” la posició. Espero que la prudència del quedar-se quiets, aquest cop, no els domini. Espero que sàpiguen llegir correctament la situació i actuïn.
ERC... Ara no sabria dir que és el que ha de fer o passar per què jo torni a confiar-hi. Realment no sé que és el que ha de passar... Espero que em sorprenguin i torni a veure’ls com el camí de sortida del nostre present. Espero que ho facin.
Mentrestant, no podem fer res més que ser perseverants en les idees i defensar-les i potenciar-les amb tota l’energia i convicció.
No perdem el nord, cerquem-lo amb tota la nostra determinació.

Espero que el meu no-vot, la meva intenció, faci efecte.

Salut companys!!! ... I força!!!

divendres, 7 de març del 2008

Carta Oberta al Sr.Carod (explicació pel no-vot)

Sr. Carod,

Només unes poques paraules per explicar-li el per què no aniré a votar aquest diumenge, dia 9, a les eleccions espanyoles.
Vostès i els seus companys de professió intentaran explicar els que s’han decidit, com jo, per l’abstenció (activa) com a poc implicats/interessats en la política. Intentaran amagar la veritable raó de la meva/nostra no-participació, posant-nos en el sac dels abstencionistes clàssics.
Res més lluny de la realitat.
Per això li adreço aquestes paraules, per a que quedi molt clar el meu per què.
He votat Esquerra els darrers anys. Hi he votat convençut, il·lusionat i amb orgull, amb la seguretat de que estava recolzant la millor opció per a liderar el país. He vist créixer el partit després de la renovació que vareu fer, i m’he sentit feliç d’aportar el meu granet de sorra.
Molta il·lusió tenia dipositada en vostè i els seus. Molta. I com jo, molts catalans.
El Pacte del Tinell i l’actuació del primer tripartit nascut d’aquell pacte, em van desconcertar. La tramitació de l’Estatut, també. La sortida del Govern. Etc...
En les darreres eleccions al Parlament de la Generalitat, ens veu demanar que us féssim confiança. Em costava de donar aquesta confiança, em costava de creure que podíeu redreçar la línia política i actuar segons la voluntat de la majoria de gent que us havia fet confiança. Però malgrat el molts dubtes, us vaig fer confiança, us vaig votar. Altre cop esperançat. El país es trobava en un moment important, i s’havia de provar.
La negociació (en realitat, absència de negociació) del segon tripartit, però, va esdevenir el pitjor dels mals sons que, ni en els moments més malpensats que vaig tenir, havia pogut imaginar. L’entrega gratuïta de la Generalitat a un partit i un equip tan allunyat del que tots volem, no té explicació possible. No hi ha cap argument de defensa. És, clarament, la plasmació que fa evident el gran engany a que ens heu sotmès. Una estafa, que creia impossible. La Història us jutjarà, a vostè i a tot el seu equip.
Per això no m’és possible repetir el vot per vostès. M’han demostrat que ja no son dels meus. M’han traït.
I aquest cop, per més anuncis que facin fent bandera de la Independència, ja no tornaran a enganyar-me. Fum, això és el què ens volen vendre, fum.
El meu vot serà un no-vot per vostès.
Per què seguir en els càrrecs i responsabilitats que tenen, no els hi sigui possible.
Per què la seva irrellevant presència a Madrid, els obligui a actuar per fer-se forts aquí. Els obligui a entendre que la força que ens permetrà exercir els nostres drets, només serà la que tinguem aquí. Aquest és l’escenari. I amb l’engany i manipulació de la voluntat popular això no és possible.
Donin el relleu per a que uns altres agafin la responsabilitat de lluitar, defensar i representar dignament la nostra voluntat.
Tampoc votaré per un altre partit. No hi ha una alternativa vàlida per a mi, avui.
I tampoc votaré en blanc.
Espanya, i la seva manera d’actuar, mereixen també que expressi la meva disconformitat, el meu desacord. La meva voluntat de no participar-hi.
Espero que aquestes paraules expliquin el per què de la meva decisió.

Catalunya, a 8 de març de l’any 2008.

Carta Oberta al Sr.Mas (explicació pel no-vot)

Sr. Mas,

Només unes poques paraules per explicar-li el per què no aniré a votar aquest diumenge, dia 9, a les eleccions espanyoles.
Vostès i els seus companys de professió intentaran explicar els que s’han decidit, com jo, per l’abstenció (activa) com a poc implicats/interessats en la política. Intentaran amagar la veritable raó de la meva/nostra no-participació, posant-nos en el sac dels abstencionistes clàssics.
Res més lluny de la realitat.
Per això li adreço aquestes paraules, per a que quedi molt clar el meu per què.
He votat Esquerra els darrers anys. Hi he votat convençut, il·lusionat i amb orgull, amb la seguretat de que estava recolzant la millor opció per a liderar el país.
Com podeu imaginar, la decepció i desànim m’han aclaparat.
Per instint, la reacció va ser tornar (molts anys enrere era votant seu) a analitzar la seva opció, els seus moviments.
Soc nacionalista, i com vostè sap, no hi ha moltes opcions per escollir.
La seva opció, però, estava tocada. CIU necessitava canviar i decidir quin era el nou camí que marcaria el seu futur. Des de la pèrdua del Govern, la desorientació (comprensible) és molt gran.
Però vostè em va sorprendre. La seva sortida, La Casa Gran, la refundació del catalanisme. Veu proclamar la voluntat de cercar i traçar el nou camí a seguir.
Em va impressionar i esperançar.
Una llum, per fi una llum al final del túnel.
Veu escollir el camí que el país necessita i, alhora, un dels més difícils per el que representa d’aposta i sacrifici personal.
Lloable, digne de donar-hi suport.
Però des d’aquella conferència, cap de les seves accions m’ha demostrat que allò no va ser un discurs més. Res m’indica que aquelles paraules i intencions seran el seu pensament irrenunciable. La seva determinació.
Si hagués vist tan sols la primera passa, diumenge tindria tot el meu suport.
I quan comenci el camí (encara vull creure que ho farà), allí em tindrà, amb suport incondicional.
Li demano una prova, un fet, un pas.
Per això el meu vot serà un no-vot per el seu partit. La meva manera de reclamar que el camí no és aquest, sinó el que veu anunciar.
Per què la seva irrellevant presència a Madrid, els obligui a actuar per fer-se forts aquí. Els obligui a entendre que la força que ens permetrà exercir els nostres drets, només serà la que tinguem aquí. Aquest és l’escenari.
Tampoc votaré per un altre partit.
Malauradament no hi ha una alternativa vàlida per a mi, avui.
Però tampoc votaré en blanc.
Espanya, i la seva manera d’actuar, mereixen també que expressi la meva disconformitat, el meu desacord. La meva voluntat de no participar-hi. La meva desconnexió definitiva.
Comenci a caminar el dia 10. Faci-ho amb determinació i sense mirar enrere. El país ho necessita.
Allí em trobarà.
Espero que aquestes paraules expliquin el per què de la meva decisió.

Catalunya, a 8 de març de l’any 2008.

dilluns, 3 de març del 2008

Darreres reflexions...

Bé, ja som propers al maleït 9 de Març.
Tant de parlar-ne, tant de sentir-ne parlar... gràcies a Déu, això s’acaba. Quina campanya electoral més pobre, buida i trista.
Digueu-me utòpic, somiatruites o desfasat, però creia que els polítics (al igual que els mestres, els metges, etc) eren professions fonamentalment vocacionals. Vocacionals per la professió en sí mateixa, per el que te de transcendent liderar, dirigir un poble, cap a ideals i camins superiors. Vocació pel poble i per les llibertats. Vocació per la Democràcia i tots els seus valors. Ser polític és una de les poques professions que et permet realment canviar el mon o, si més no, intentar canviar-lo. Però no, el nostre present és trist, la vocació real dels polítics actuals és assegurar la cadira, al preu que sigui. Mentir, ocultar, simular, dissimular, defensar, contraatacar, enganyar... totes aquestes accions els defineixen. Pobres... pobres d’esperit i idees. Honor, honestedat, lleialtat, justícia, veritat, convicció, son només valors a presumir-ne, no pas a realitzar-los. Fa temps que ens han pres per idiotes, per “massa”, per “audiència”. Es tracta de fer un gran anunci, vistós i cridaner, en el que tot està permès, la mentida, la fal·làcia, l’engany. Un anunci que ens faci votar-los el dia 9, i que després tots oblidarem. Ells ja se’n carregaran de fer-nos-el oblidar. I el més fort de tot, és que la “massa”, la majoria de gent, així reacciona. L’aparença, l’engany, l’espectacle per amagar la buidor de contingut, son les grans triomfadores. I el més trit, sempre els hi donem la raó amb el nostre vot. Piquem l’ham.
Fa mesos, vaig expressar la meva intenció de vot per el dia 9.
A finals d’octubre ja veia bastant clara la meva intenció, i a mitjans de desembre em movia clarament entre el vot en blanc i l’abstenció activa. El que em feia dubtar és la lectura que es pogués fer del meu vot en blanc o abstenció. Vaig llançar la idea boja de fer la I GRAN BOTIFARRADA, el mateix dia 9, per fer palesa la nostra no-assistència activa a les urnes. Però el meu poder de convocatòria és nul i vaig haver de triar. La veritat és que encara no ho tinc molt clar, ja que veig que el vot en blanc està agafant cos i pot facilitar fer la lectura adequada que cerquem, però encara em pesen molt més els arguments de l’abstenció.
I això em sorprèn molt, doncs mai, mai, he estat o defensat l’abstenció. He participat en totes les eleccions. En totes. A voltes amb pinça al nas i a voltes sense, però sempre he votat. Per a mi, abstenir-se, era l’actitud davant la qual sempre hi tenia tots els arguments per rebatre-la. Era el que mai s’ha de fer. I crec, sincerament, que encara penso el mateix, però coi!, és que crec que la situació és molt crítica, i com a tal, cal actuar-hi, i amb totes les eines, per radicals o extremes que siguin.
La situació actual està marcada, essencialment, per una manca dels valors mínims que ha de tenir la política i els polítics, i aquests son la honestedat en els arguments, la fermesa en les conviccions i la grandesa dels ideals i objectius. I en el nostre present, no ho veig per enlloc. Per això m’abstindré. Utilitzaré aquests valors que manquen en els nostres polítics com a meus. No votaré per honestedat en els meus arguments (ningú dels que es presenten es honest en aquest sentit i la democràcia espanyola tampoc), la fermesa en les conviccions (els nostres polítics no en tenen de conviccions i les conviccions de la democràcia espanyola son molt allunyades de les meves) i la grandesa dels ideals i objectius (no cal ni comentar aquesta frase, els polítics actuals ni l’entendrien i els objectius espanyols, sempre acaben resumits en el famós “Una, Grande y Libre”, t’ho miris per on t’ho miris).
“Tenim els polítics que ens mereixem...”, es diu molts cops, i és cert. Els tenim per què malgrat tot, els seguim votant. Així que, senyors, per primera vegada actuaré per merèixer tenir altres representants, i la única manera de fer-ho és no votar als que no t’agraden i t’enganyen.
Per què no vaig a votar en blanc, doncs? Perquè Espanya no s’ho mereix. Així de simple.

Em feia por que la pressió dels darrers dies em fes canviar d’opinió.
La veritat és que si te alguna avantatge tenir molta feina, és que tens poc temps per a veure la TV i escoltar la radio, i la “pressió” de la campanya, quasi no m’ha arribat.
M’ha arribat la pressió catosfèrica. Aquesta si. Gent com en Dessmond o en Joliu m’han arribat a fer replantejar-me moltes coses, però els seus arguments no son suficients. Son arguments basats en la por i en veure la vida (política) en clau espanyola, i jo ja no ho veig així. El nostre futur i el nostre esdevenir depenen, únicament, del que fem aquí. Han passat a la història els temps en que la “força” s’havia de demostrar sent decisius a Madrid. Això ja no val avui. Mireu el resultat de tenir un “president amic”, per exemple. El dia que els nostres diputats allí facin el que han de fer, i no polítiques de peix al cova, l’aliança PSOE-PP està servida. No ho dubteu. Son diferents cares de la mateixa moneda.
“Imagineu els titulars del dia 10”, diuen.”Gran retroceso del catalanismo”, afirmen. Faran mal de llegir o sentir? Potser sí, però és igual. Seran el senyal de que en breu, retornarem amb tota la nostra força, i renovada. Serà el retorn amb un altre estil, clar, directe, d’anar per feina.
Si em fa riure l’argument del PSOE del “cuidado que viene el PP”, també em deixa indiferent l’argument del “compte, que guanyaran els espanyolistes”. Que guanyin, és casa seva. La nostra feina és guanyar aquí, doncs ara, tot i no haver guanyat, els hi hem lliurat tot el poder.
En fi... queden pocs dies i les opcions de canviar d’opinió ja son poques...
Per cert, com que l’abstenció em deixa aquell regust amarg de sentir-me part d’aquella bossa de gent que, explicaran diumenge els analistes, “passa” de la política, des de el meu humil bloc faré una Carta Oberta (Post Obert) a en Mas i en Carod per a que no els hi quedi cap dubte de les meves raons per a no votar-los. Què no el llegiran? Pitjor per ells, crec que els hi faria molt de bé saber que es cou per a la nostra bombolla...

Salut companys!!!


*Ostres!!! Escrivint, escrivint se’m ha passat el gran combat/show (debat?) de lluita lliure americana d’en Zapatero i en Rajoy!!!
Quin greu...
Avui no podré somiar em paraules com “aprobaré l’Estatuto que el parlament...” i no somiaré també que em persegueix en Rajoy tal com ho feia el llop a la Caputxeta... quin greu... se’m ha passat...