dimarts, 19 de febrer del 2008

Núvols...

He tornat aquesta tarda, altre cop, de Porto.
Ha fet un dia plujós, com aquí.
Els meus viatges a Porto son llampecs, és a dir, no hi faig mai nit. Marxo molt d’hora, “jugo” amb la diferència horària (quan arribo guanyo una hora), vaig per feina, enllesteixo tot el que hi he anat a fer, i torno en el primer vol possible.
Avui en tenia prou fent un matí intensiu (a les 09:00 ja era assegut a la reunió i a quarts d’una visitant una nova fàbrica), així que després d’un senzill i bon àpat (bacallà boníssim) he pogut agafar el vol de les 16:00 (les 17:00 a Catalunya). Una novetat per a mi, doncs normalment agafo el de quarts de nou del vespre.
És curiós, però em sento incomprès a Portugal. Vull dir, que amb les poques estones que tinc de conversa lliure, em sento tractat com a espanyol, per més que m‘escarrasso a proclamar la meva catalanitat i distància envers Espanya. Busco complicitats i comprensió... i no les trobo. Carai!!! Els hi dic... si la Història hagués volgut ser més amable amb nosaltres, ara tindríem un present com el vostre... lliure de debats, explicacions i lluites per ser... Seríem i prou. Com vosaltres. Amb els nostres problemes i les nostres particularitats, però sent... sent lliures i senyors del nostre destí. Com ho seran a partir d’ara (Déu vulgui que aquest present no canvií) els Kosovars.
Però no és d’això que volia parlar...
Al poder agafar el vol a les 16:00 he fet el trajecte amb llum de dia, i això ha estat una novetat.
El dia era tancat, carregat de núvols i gris, com aquí. Però volar allibera, i quan l’avió ha començat a guanyar l’alçada del trajecte, hem deixat els núvols als nostres peus. Tota la grisor i humitat del dia ha quedat oblidada. El sol ha brillat com sempre i al cel ha tornat al seu blau únic.
Volia dormir doncs havia matinat molt, però el fet de poder trencar la grisor del dia m’ha desvetllat i m’he quedat, embadalit, mirant per la finestreta. La ment s’ha alliberat de la densitat de la jornada i ha volat amb l’avió per sobra la grisor. No pensava en res concret... mirava, contemplava, gaudia.
De sobte, una evidència s’ha presentat al meu pensament: els núvols, son molt més bonics vistos per dalt. Les formes, els volums, la varietat, son infinites i la seva plasticitat, enamora. Els núvols mostren tota la seva bellesa si podem elevar la nostre visió. En pura anècdota queda la seva grisor i foscor.
La metàfora, ha vingut sola.
El present polític del nostre país és gris, plujós i fosc. Fins que no siguem capaços de capgirar la mediocritat i poca alçada del present polític, no veurem la llum del sol. I quan provoquem (per que tan sols ho podem provocar nosaltres) el canvi que ens retorni una política a l’alçada de les circumstàncies, girarem el present (els núvols) i el veurem tota la seva bellesa i plenitud. Al cap d’una hora i mitja mal comptada, l’avió ha començat la maniobra per aterrar i la grisor actual del meu país, ha tornat.
Només de nosaltres depèn canviar el present. Només la nostra unió en l’acció, provocarà el canvi necessari. I, per més que ens sembli, la claredat és aquí mateix, tan sols cal saber abstreure’ns del present i elevar-nos el necessari, només el necessari.
Salut companys!!!
* Per cert, no dormiu més relaxats quan guanya la Roma? Ves a saber per què, però a mi em passa...

dijous, 14 de febrer del 2008

Paraules...

Desprès del Silencis… d’ahir, avui toquen paraules.
Paraules per a vosaltres, paraules d’agraïment per ser com sou.
Ni us podeu imaginar el que he arribat a gaudir llegint-vos. L’activitat vostra analitzant l’actualitat ha estat francament brillant. I a cada dia que passa, és més i millor.
Gràcies, gràcies, gràcies, gràcies.
Des del silenci, he “disfrutat” com un “putu” camell!!!! Sou brillants, incisius, patriotes, independents, conseqüents, legals, punyents, divertits, denunciadors, investigadors, sobiranistes... autèntics. Sou dels meus. No canvieu mai.
He rigut i he sentit com a meu (amb el teu permís, Joan) el “triomf” d’en Arnera a El País. Ha estat un honor per a tota la catosfera !!!
He rigut, he “flipat” i m’he deprimit amb l’altre triomf de l’amic Elies (conjuntament amb Reflexions en català) amb el tema Aigualit. Senzillament... b e s t i a l !!!!
He diferit en les conclusions dels amics Dessmond i Joliu (per cert, encara no he reaccionat a La parelleta cega, la I i la II, que vaig trobar-los boníssims i forts per ser explicats en un post) en referència al 9 de març. Ja sabeu que no penso igual, però tan és. Gaudeixo també dels vostres posts i comentaris, i molts cops hi coincideixo.
He estat en desacord en algunes de les reaccions que he llegit pel cas Raval i he estat més en la línia d’en Partal en 2 dels seus mails oberts (1, i 2).
He al·lucinat amb l’atac de la “democràcia” espanyola a l’esquerra abertzale i he aplaudit el post d’en Terricabras i Elies.
M’he emocionat quan l’amic Arnera em citava reclamant que poses paraules al meu silenci... a punt a punt vaig estar de trencar-lo... gràcies. Però pensa que era allí, esperant cada dia el teu post. Estàs en un estat de gràcia brutal, i el teu escrit diari és de les coses que més espero cada dia de la catosfera. Crec que has trobat el teu estil i és un gust llegir-te... no canviïs!
Emocionant també va ser la commemoració catosfèrica als 800 anys del naixement del Rei Jaume I. Homenatge iniciativa d’en Partal (quin plaer que és escoltar-lo a L’Internauta o llegir-lo als mails oberts de Vilaweb o al seu propi bloc) de gran seguiment i que suplia el silenci i ignorància del Govern del Principat. Un plaer participar-hi.
Boníssim és també el seguiment d’en Elies als acords del Govern. Interessant i saludable saber del intens treball d’aquesta colla de barruts. Bon marcatge Elies... i necessari, ningú més no ho fa... ni l’oposició!
En fi... visca la bombolla !!!

Salut companys !!!

Silencis...

Bé… segurament ha arribat el moment que esquivo de fa dies.
Ha arribat el moment de trencar el silenci.
Ha arribat el moment del post de les explicacions. Explicacions als meus amics blocaires més fidels i explicacions a mi mateix. Moltes setmanes d’absència i silencis (amb algun post perdut entremig) i un 2008 d’absències i de silencis fins i tot en els comentaris als blocs d’aquests amics. I em sap greu, molt greu. Però no hi he pogut fer-hi més. Necessitava fer-ho. És el que tocava.
Intentaré ordenar les meves idees i cercar aquestes explicacions que anuncio.

En més d’un post he fet referència a l’exagerat volum de feina a que estic sotmès. I és cert. És un volum no recomanable que, de fet, no és ni nou ni dels darrers mesos. Fa 7 anys que visc immers en aquest ritme. Cert és també que els darrers mesos això s’ha accentuat alarmantment. S’ha accentuat en volum i condicions laborals, més que en hores. En hores, ja estava pràcticament en el límit (meu) des de fa 7 anys. Per entendre una mica al que em refereixo, us diré que laboralment, al 2007 he treballat, en hores, 18 mesos. Aquí hi excloc vacances. Moltes, masses, setmanes les he acabat amb 70 i 80 hores treballades. No hores de presencia laboral, si no hores de treball intens. Una setmana rere l’altre. Sense descans. Això significa unes 14 hores de feina al dia, més 8 o 10 hores entre dissabte i diumenge (i l’1 de maig, i l’11 de setembre, i el Pilar, i Tots Sants i Puríssimes i Constitucions, i Sant Esteve, i ponts, i...). En els darrers 2 anys, encara ha augmentat una mica més, si cal, el volum, però el pitjor ha estat que aquest augment ha comportat el veurem avocat a fer més tasques en menys temps i, per tant, tard i malament. Més volum, menys qualitat. Quan dic malament no em refereixo a mals resultats, si no a la sensació de fer les coses malament. I dic sensació per que els resultats han estat, malgrat les condicions, força acceptables i, permeteu-me dir, força dignes. Però els resultats no esborren (en el meu cas si més no) la sensació. Suposo que això va creant, lentament, un pòsit d’insatisfacció a cada dia més gran i espès. Al principi el pòsit és petit i no molesta, però conforme passen les setmanes, els mesos i els anys, cada cop és més espès i molest. Una gran pedra en la feixuga motxilla del dia a dia laboral.
Exerceixo un càrrec de “direcció” en una fàbrica catalana (familiar) en bon estat de forma i en clara expansió. Com a “bona empresa familiar”, els càrrecs i les responsabilitats tendeixen a ser poc clars i força desdibuixats(!). Acabes fent de Director, Cap de Departament, Responsable de..., Secretari, Mosso de Magatzem, Sereno i ... el que calgui. Aquest fet es pot veure com un avantatge i com un desavantatge alhora. Tot depèn de les circumstancies i del moment. Pel que mi fa, hi veig més avantatges, en general, que desavantatges. Però si que tinc molt clar que si ho sumem a un moment en que, el pòsit de que parlava abans és molt gran i dens, passa a ser un gran desavantatge. Sens dubte. Passa a ser la segona gran pedra de la motxilla laboral.
Per més responsabilitats i “càrrec” que un pugui tenir en una empresa familiar (mitjana), les decisions solen sempre dependre en última instància dels propietaris, dels “amos” que en deien fa anys. Aquest fet, lògic, acceptable i correcte en general, passa a ser una gran pega quan el volum de feina (l’empresa està en clar creixement) exigeix respostes i decisions immediates. Si les decisions “importants” es demoren, el ritme de feina s’atura i, per tant, augmenta el seu volum i les urgències. I que passa en aquest cas? Doncs que es converteix en la tercera gran pedra que s’acumula a la motxilla laboral.
El fet de que l’alta direcció (els amos) confiïn molt en un, és un immens avantatge que, depenent del moment i les circumstancies, pot esdevenir (ai las!!!) un gran desavantatge. Per què? Per que es delega de tal manera que es perd la consciència de l’enorme volum de feina i responsabilitats de s’han dipositat en les mateixes espatlles. I quan això passa, aquest fet esdevé la quarta gran pedra que entra en la motxilla.
Quan la motxilla és plena i pesada com la que us explico, ho denuncies a qui pot fer-hi alguna cosa per descarregar-la. I quan la resposta és “d’acord, descarregarem la motxilla, però potser exageres i no podem descarregar-la gaire per que precisament confiem tant en tu que volem que portis la motxilla, per que les persones que “tiren” del carro en l’empresa han de dur la motxilla”, és quan, en aquestes circumstancies, un veu que només hi ha una sortida: canviar de feina. La incomprensió (en més o menys grau), et mata.
Però que fa un quan a més de veure tant clara la sortida, s’estima l’empresa i li agrada estar-hi? Què fa? Què faríeu vosaltres?
La sortida que he trobat, podria dir sense gaire a por a equivocar-me, defineix la meva manera de ser, o millor dit, d’actuar: “Canviaré de feina, però no d’empresa”. Ho vull tot. Així que vaig demanar (i he obtingut el sí) un canvi radical de les meves responsabilitats dins l’empresa. Canvi radical de Departament. Canviar de feina.
I m’han encarregat d’encetar un nou Departament, un departament inexistent dins l’empresa i que necessitem tenir degut al nostre creixement. És un departament i càrrec d’aquells que a mi em fa vergonya d’anomenar. El nom és molt “pijo” i queda tant “estupendu” de dir, tant, que passo de fer-ho.
Una gran notícia... oi?
Doncs si, segur que si, però com tot en aquest tipus d’empresa te la cara dolenta. “El 2008 serà un any de traspàs i reorganització intern, i el canvi serà progressiu”, van dir-me. És a dir, segurament aquest serà el pitjor any de la meva vida. Tradueixo: seguiré fent gran part de les tasques actuals i en tindré un munt de noves!!! Magia, potagia !!!
En fi... ho superarem.
Bé, ja us he explicat de manera molt resumida (encara que no ho sembli) les meves inquietuds més personals, laboralment parlant.
Ara bé (crec que cada cop m’assemblo més al Nadal del Polònia), no he explicat el per què del meu silenci. Quan vaig rebre la resposta de “d’acord, descarregarem la motxilla, però potser exageres i no podem descarregar-la gaire per que precisament confiem tant en tu que volem que portis la motxilla, per que les persones que “tiren” del carro en l’empresa han de dur la motxilla, bla, bla, bla, bla...” no em va agradar gens, però gens, ni en les formes ni en el to. M’ho vaig prendre molt malament. Em va decepcionar. Quan un ha donat moltíssimes hores personals a una causa, en perjudici de família i salut, això de “exageres” fa mal. Fa molt mal i fa replantejar moltes coses. Moltes.
He de dir també, en honor a la veritat, que potser estava en aquests dies massa susceptible, estava com a vegades estan les dones (i que em perdonin) en aquells característics dies del mes, ja que aquests darrers mesos he patit el que en diuen estrès. L’estrès de veritat. Sempre deia que anava estressat però, ara ho veig, ho feia servir com a sinònim de que anava molt de bòlid. I l’estrès no és això, el “anar de bòlid” potser ho afavoreix, però he vist, també, que un pot patir estrès i no anar de bòlid. En el meu cas, anava molt de bòlid, és a dir, parlem clar, anava i vaig de “putu” cul, però a més, he patit estrès de debò, i encara gràcies que ho he fet a petita escala. L’estrès es degut, en el meu cas, a les circumstancies, als pòsits de que us parlava, a les pesades pedres que he explicat que portava a la motxilla i a les males condicions de salut que he patit. Treballar a un ritme d’hores com el que us explicava al principi, i intentar que això afecti el mínim possible a la família (dona i nens bàsicament), comporta nits de 3, 4 i 5 hores, àpats (molts) de cinc minuts i sopars no fets. I això va manllevant, lentament, la salut física i, poc després, l’estabilitat mental. És a dir, et tornes molt més irascible, irritable, poc pacient, poc comprensiu, susceptible, antipàtic, etc... Tot de trets de personalitat i caràcter que mai han estat propis.
I tot aquest llarg i divers còctel (perdoneu la llargària i el caràcter personal dels fets altre cop) m’ha portat al silenci laboral i blocaire. Necessitava el màxim de silenci de pensament per retornar a l’enyorada estabilitat interior que cadascú intenta i cerca. Era massa lluny de mi mateix per a ser conseqüent en les meves opinions, per a explicar-les, defensar-les, debatir-les i repensar-les amb "normalitat".
Segurament encara no estic com estava, però si que he retornat a punts d’estabilitat suficients per escriure el com em sento i el que em passa.
Amb tot aquest “rollo” que us he explicat, no vull que ningú pensi que he estat o estic malalt, gràcies a Déu o als Deus, no he arribat al punt d’emmalaltir, però m’hi he acostat, i això m’ha fet adoptar postures i solucions radicals. No vull tornar a sentir-me tant proper a patir una malaltia complicada.

I potser ja n’hi ha prou d’històries enrevessades, potser tot és més senzill...
Potser... tot plegat només és conseqüència de que m’acosto als 40 !!!

Salut!!!

dissabte, 2 de febrer del 2008

Rei en Jaume I


Serveixi aquest fragment i aquesta imatge, d’homenatge al gran Rei, En Jaume I, i a la nostra Història.

"...E aquel dia, en lo qual nostra cort hauiem manada, som en Barçelona nos e larquibisbe, els bisbes, els Richs homens aytambe. E quan uench en laltre dia que la cort fo iustada, foren tots al nostre palau antich Pi lo qual lo Comte de Barçelona feu bastir. E sobre aço quan foren tots denant nos començam nostra paraula en esta manera: ¶ Illumina cor meum Domine uerba mea de Spiritu Sancto: On nos pregam a nostre Senyor Deus e a la Verge sancta Maria mare sua que nos puxam dir algunes paraules que sian a honor de nos, e de uos qui les escoltarets, e que sien a plaer de Deu e de la sua mare nostra dona sancta Maria: car nos uolemi parlar de bones obres, car les bones obres uenen del e son, e aqueles paraules que nos uos direm seranho, e plassia a el que nos les puxam adur a acabament.Certa cosa es quel nostre naximent se,' feu per uirtut de Deu, car nos uolien be nostre pare ni nostra mare, e si, fo uolentat de Deu que nasquem en aquest mon: e quan nos uos dixessem les condicions ni les maraueyles que foren al nostre naxement, grans ferian, mas lexarnosem perço car al començament del libre se demostre. Mas beu sabeum per cert que uos sabets que nos som uostre senyor natural, e som sols, menys de frare e de sorque nostre pare no ach en nostra mare, e uinguem entre uos joue de jouen de ·VI· anys e mig, e trobam Arago e Cathalunya torbats, que los uns uenien contra los altros, e no sacordauen en neguna re: que ço que -80- los uns uolien nou uolien los altres, e hauiets mala fama per lo mon, per les coses que eren passades. E aquest mal nos no podem adobar sino per dues maneres; ço es, per uolentat de Deu quens endreç en nostres affers, e que començem tals coses e a uos e a nos, que a el: uinga de plaer, e que la cosa sia tan gran e tan bona que la mala fama que es entre uos ques tolga, car la claror de les bones obres desfa lescuredat. On nos uos, pregam molt carament per dues raons, la primera per Deu, la segona per naturalea que nos hauem ab uos, que uos quens donets conseyl e aiuda en ·III· coses, la primera que nos puscam nostra terra metre en pau, la segona que nos puscam ferir a nostre Senyor en est uiatge que uolen fer sobrel Regne de Maylorques e les altres iles que pertanyen a aquela: la terça que haiam conseyl de hauer, en manera que aquest feyt puscam complir a honor de Deu. E aço dit faen fi a les nostres paraules. "

Gràcies Vicens, per propiciar aquest homanetge catosfèric.

Salut a tots i Visca Catalunya !!!