divendres, 26 d’octubre del 2007

... pinZellada ...

I també aquesta pinZellada (perdó per ahir... era massa tard, potser...).
Clar i català… que ningú s’enganyi.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Pincellades...

No hi ha temps per la reflexió (pròpia) però si per assaborir les reflexions d’altres.
Així doncs, us enllaço algunes pincellades d'actualitat.


Si no ho heu fet, us recomano llegir el següent:

RENFE / TGV
Vicent Partal
Joan Arnera

CONFERÈNCIA NACIONAL (ERC)
Elies
Octavi Fornés

FRANKFURT
Vicent Partal

MONARQUIA
Vicent Partal

SOCIETAT
Elies

PAPERS DE SALAMANCA
Partal, altre cop.

QUE SA QUE ÉS RIURE...
Joan Arnera


Apa doncs... anem fent, que el país segueix patint i agonitzant...

I la gran pregunta, la que ja fa molts dies que em volta, segueix a l’aire... a qui cony votaré en les properes eleccions espanyoles?
Si seguim així, triaré per la via de “objecció electoral”, és a dir, passarem el dia en família, lluny de les urnes de l’opressor. Si, si, ja ho sé, allí ens hi juguem les garrofes mal que ens pesi, però que cony, si no vull que em representi cap dels que s’hi presenten, que he de fer? Exercir el meu dret a vot (en blanc, nul) en un estat en que no en vull hi tenir res a veure?

Família... em ve de gust.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Tecla vermella

Només una anècdota. No hi ha temps per més, però no puc estar-me d’explicar-la.
Situació: a la feina, un proveïdor (Italià) ens està fallant (el servei) i ens fa aturar la producció.
El representant d’aquest proveïdor és un barceloní (i sempre catalanoparlant) amb el qual el tracte havia estat sempre correcte. Bé, ja sabem que mentre no hi ha problemes, sempre les relacions tendeixen a ser correctes.
El personatge en qüestió té exactament la meva edat (39, a punt de caure els 40).
Parlo amb ell infinitats de vegades en la darrera setmana, per accelerar un enviament promès. Al descobrir que l’enviament (parcial, per sortir només del pas) no s’ha fet amb les condicions pactades al dia anterior (missatgeria 24 hores) el truco per a que m’indiqui amb qui haig de parlar de Itàlia, i que m’expliqui a mi, personalment, per que no s’ha fet.
Resposta: “escolta, si et dic que s’ha enviat, s’ha fet, i prou”. M’està enganyant, ho sé del cert i li ho dic. No hi ha volta de full. Les coses, només son d’una manera (missatgeria 48 hores han fet, no 24) i no m’ho pot negar. Però ho fa, de tal manera com ho feia l’Acebes després del 11M (penso en aquella mil·lèsima de segon... quina diana d'intuïció). “Nega l’evidència”, és la seva consigna. Em talla i, davant la meva sorpresa, diu, textual i cridant, el següent: “mira, te lo diré en español, el idioma de Franco, si te digo que...”. No vaig sentir res més. Sense ni pensar-ho, vaig penjar el mòbil (tecla vermella).
En pocs segons, tornava a sonar el mòbil. El seu nom a la pantalla. Ni despenjar, tecla vermella. Uns segons més i el mateix, penjar sense despenjar. I així fins a 25 o 30 vegades en 2 hores.
He de confessar que feia temps que no gaudia tant d’una situació. Penges i ja està.
Sé que existeix gent així, molta. Però no em pensava que tingués algú tan proper que fos així. I que en fes bandera. Sense vergonya. Estant crescuts... surten de l’armari (si és que mai si han tancat realment), no hi ha dubte.
Però sabeu què? Ara ja no tenim per a què aguantar-ho. Penges i ja està. No s’hi pot raonar, ni entrar amb el joc. Penges i ja està. Tecla vermella.
Quan va deixar de trucar, vaig esperar mitja hora i vaig trucar-lo. Jo, seguia tenint el problema. Tornava a portar la pell de be a sobre, com si res no hagués passat. Només em va dir unes tímides paraules que, suposo, volien ser una disculpa, “tots estem molt nerviosos” em va dir, altre cop en català. Havia recuperat l’idioma i la calma.
Jo havia guanyat (i molt) en satisfacció. Us imagineu que un dia us truqués l’Acebes (o l’Aznar) i que, sense escoltar-lo, simplement li pengéssiu el telèfon. I que tornés a trucar i tornéssiu a penjar, i que això tinguéssiu el plaer de poder repetir-ho durant 25 o 30 vegades? Us ho imagineu?
Us asseguro que és un plaer, degustat serenament, pas a pas, gaudint cada cop que apareix el seu nom a la pantalla del mòbil i tu respons prement la tecla vermella. Perdoneu l’expressió, però la sensació és propera a l’orgasme.

Salut !!!

PS. Em deixava dues coses a comentar:
* Un altre cosa molt important que he guanyat amb aquesta situació: ara ja sé amb qui tracto. I, de moment, hauré de seguir fent-ho mentre ens interessi aquest proveïdor.
* El servei de la comanda (en passat ja set dies d’aquest fet) encara no està resolt. Les mentides no tenen límit per aquest tipus de personal. Gràcies, però, a saber qui tinc entremig, el contacte directe amb italia farà que la situació quedi resolta divendres. Només espero que l’italià en qüestió no se’m despengi en un futur dient-me que amb parla amb l’idioma de Mussolini. Però si això passés, ja sé el remei... tecla vermella!!! No ho oblideu!!!

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Cataclisme

No surto de la depressió.
Ho provo, però no en surto.
Em bloqueja, em paralitza, m’estaborneix.
Però em refaig, agafo aire, em carrego d’energies, ho he fet moltes vegades, com? Fàcil... llegint (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...), participant, pensant, analitzant...
Però, a voltes torno a recaure. Com? Fàcil, llegint el diari o articles d’opinió (l’Avui del diumenge, per exemple) o dels meus amics (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...) o escoltant la radio, o veient la TV... em fan entrar altre cop en depressió, i profunda.
Suposo que, en part, deu ser degut al meu estat d’ànim del moment i... al cansament.
Depressió de veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Diumenge va ser un dia especialment depriment.
Encara sort que per la tarda vaig poder anar al Camp Nou amb el meu fill (per fi jugàvem a les 5 de la tarda!!!) i vaig tornar a recarregar-me d’energies.
Però dilluns, tornem-hi.
Son masses coses, quan un està “tocat”.
El cony de tema de la crema de símbols (que jo no hagués fet mai, però que ara només tinc ganes de fer, només per retratar al inadmissible sistema de “justícia” que patim), la vergonya del Constitucional amb el tema de l’Estatut i tots els moviments que hi ha per a tombar-lo (déu vulgui que aconsegueixin tombar-lo!!!), l’Aeroport, els atacs a les competències traspassades (3a hora, vivenda...), la Peri Rossi (i la nostre baixada de pantalons), i els manifests dels multicultis defensors dels forts, els discursos del Montilla, el paperot d’ICV, la traïció d’en Carod / Puigcercós als qui els varem votar, i els mesquins moviments per a controlar els militants en la propera conferència, en Duran i la incapacitat de Convergència a ser valents, la RENFE, haver de sentir el Cirera i l’Alejo, i TV3 (la seva) i la vergonya dels repetidors a València, la patètica reacció espanyola a la valentia i coherència d’Ibarretxe, el tema de les facultats (no us perdeu el post de l’Elies)... i ...
Depressió.
De veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Tinc sensació de que el nostre present és de coma, de coma irreversible, i que l’únic que en queda amb senyals de vida son els vostres comentaris, les vostres denúncies... però hi ha dies, en que no veig que això serveixi de res.
No veig res a fer... per que el problema, aquest cop d’una manera molt clara, no son els espanyols... som nosaltres.
Però a voltes, com avui, surto de la depressió i la rauxa em governa.
Senyors... comencem a pregar per que el PP guanyi les eleccions, per que el Constitucional tombi l’Estatut, per que els maquinistes aturin el traspàs de la Renfe, que Iberia pari la nova terminal, que empresonin l’Ibarretxe, que en Montilla traslladi la diada al 12 d’octubre, que facin a la Peri Rossi Directora de la Corpo, que Ciutadans tingui una Conselleria (substituint en Maragall?), que totes les Lleis siguin “Perirossi” (quin fart de riure amb aquest article), que els tancs apareguin a les manifestacions per impedir la crema de fotos, que el Garzón apliqui la Llei de Partits a CIU i a ERC, que ...
Crec que hem arribat al punt de que necessitem un col·lapsa, un gran cataclisme, que desperti a tothom, que ens tregui del coma, que obligui als qui tenen responsabilitats a oblidar-se d’ells mateixos i les seves poltrones, que obligui al poble a sortir al carrer, a mobilitzar-se, a unir-se.
Necessitem una situació de resposta en “defensa pròpia”, que ens obliguin al cop de puny sobre la taula i dir prou. Prou.
Som tan babaus, porucs i poca-cosa, que si no en passa una de gran, em fa por que acabem morint... com a poble. Em fa por que passem a la història per ser el poble que es va suïcidar.

I m’estimo el meu poble... i el vull veure en plenitud, sobirà. I viu.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Enllaç

Des de que vaig sentir el Lendakari Ibarretxe que miro de trobar la manera d’expressar el que sento. I no me’n surto. La veritat és que, l’honestedat d’expressar un dret, de lluitar per un objectiu, de ser conseqüent amb una mateix i amb el propi país, m’ha deixat glaçat. Admirat. Quan un objectiu és tant obvi, tant just, tant lògic, que la raó és la teva millor aliada, s’ha de ser valent alhora de cercar-lo. I el Lendakari ho és. I tossut. Torna a provar un impossible, per que quan la raó és la teva bandera, i l’objectiu és tant vital per a tu mateix, saps que l’impossible pot esdevenir possible. Potser ell no se’n sortirà, però els seus intents, faran més forts, els pròxims. Ibarretxe tindrà sempre la consciencia tranquil·la per haver dedicat la seva vida a aconseguir un noble objectiu.
He desistit de donar més voltes a tot el que voldria dir, i us enllaço al post del Josep Pinyol, on fa una comparació entre Euskadi i Catalunya brillant i profundament dura d’admetre. I signo tots els comentaris que fa del País Basc i nosaltres. Segurament i afegiria coses, però esperarem a un millor moment per expressar-les.