dimecres, 25 de novembre del 2009

Autoexigència

(Tinc escrits de fa alguns dies una sèrie de posts arrel del post Reagrupament: el què i el com que no trobo el moment de publicar. Dubto. Els vull repassar i, de moment, resten a l’arxiu com esborrany. Veig que si trigo una mica més a publicar-los, ja no caldrà, doncs l’actualitat els caducarà. Així dons, avui allibero aquest, sense repassar ni corregir. Potser dels altres tres, n’allibero algun més... o els esborro. Ja veurem. Dic això per explicar que potser alguna part ha quedat caducada pels darrers esdeveniments. Si és així, ho celebro. Escric això, també, per deixar clar que el que veureu, no són crítiques torracollons, o almenys us asseguro que no ho volen ser, només és, potser, una bafarada d’esperit crític, amb voluntat decididament constructiva, que crec que està en l’ADN dels que ens hem reagrupat i de l'Associació mateixa.)

El Setembre del 2007 vaig escriure aquest post on explicava perquè no havia militat mai en cap partit (malgrat les moltes oportunitats que havia tingut per fer-ho) i perquè no ho faria mai.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.
No més excuses, no més quedar-se casa, no més deixar d’exigir el que és just.
De la renúncia a aquesta responsabilitat, uns en diuen que és fer política.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.

Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.

I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.

I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.
Demostrem d'una punyetera vegada qui som i com fem les coses.

Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.


MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!



dimecres, 11 de novembre del 2009

REAGRUPAMENT: el què i el com

Sabeu de l’aturada (ja crònica?) d’aquest bloc, per què dir una altre cosa. Espero però, que de tan en tan, encara el visiteu i pogueu llegir això.

Avui havia de publicar un post escrit ja fa més d’una setmana, però en el darrer minut, he endarrerit la programació de la seva publicació quatre dies més.
Per què us explico això? Bé, em serveix d’introducció per avui i també pel post del diumenge.
La causa d’aquest sobtat canvi de plans (de darrera hora) és el magnífic post d’avui dels amics del Cimera, titulat Silenci.
Magnífic per moltes raons, tot i que una em destaca per sobre totes: pel seu esperit crític.
És el seu segell d’identitat, com també és el segell de la majoria de l'esfera blocaire per on acostumo a navegar. I ha de continuar sent el nostre segell fins al final.
Sols si no renunciem a aquest esperit, podrem arribar a on tots volem i, el més important, serà aquest esperit el que marqui com volem arribar-hi.
Molts dels que estimem aquest país nostre, i dels que patim amb la deriva actual cap al no res, no ens hem cansat de repetir-ho: volem, cal, una altra cosa (brillantment explicada per el ben tornat Arnera ja fa dies), i no pararem de lluitar per aconseguir-la.
Aquesta altre cosa va començar a agafar forma, a existir com a embrió, ja fa uns anys. Com la llavor que busca assentar els seus peus en terra fèrtil per poder buscar, així, la llum del sol. La lluita i l’esforç va ser dur i llarg. Però vem perseverar.
Primer es va intentar assentar en les terres d’ERC, però el no trobar els nutrients mínims indispensables, l’energia d’aquella llavor va saber revoltar-se, i envoltar-se, de la força suficient per aconseguir canviar el desert per terra fèrtil.
Ha estat una gestació llarga, difícil, però carregada d’èxit. Èxit per saber esclatar demostrant que el com i el què si que són realment importants per esdevenir veritablement una altre cosa.
I aquí m’aturo un moment, si em permeteu.
Crec que la clau de l’èxit és portar a terme els dos objectius bàsics de Reagrupament (Independència i regeneració democràtica) lluint i predicant amb l’exemple. El què i el com, doncs, han de ser la nostra bandera irrenunciable.
El darrer exemple que explica el perquè el què i el com són la clau de l’èxit, el tenim en el Barça del triplet. Ells són la prova de que el què i el com portats a terme amb totes les seves conseqüències, tan de portes endins com de portes en fora, no coneixen ni límits ni impossibles.
El què el tenim molt i molt clar: Independència i regeneració democràtica.
El com també: radicalitat democràtica, excel·lència, honestedat, austeritat, integritat, lleialtat, treball, rigor, intel·ligència, eficiència, voluntat de servei, seny, rauxa...
Tot això, fruit de la combinació de l’esforç de molts compatriotes en el què i en el com, va manifestar-se el passat 3 d’Octubre al Palau de Congressos, amb un naixement, amb una presentació en societat, marca de la casa; carregada de força i esperances. En paraules de l’amic Arnau en el seu post “L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...”
És clar, també, que l’Assemblea Constituent, no era més que un principi, i que les veritables proves de foc comencen justament a partir aquí. Tots n’érem conscients, tots ho sabem.
Al Cimera, entre altres coses, critiquen aquest silenci del darrer mes, aquesta manca d’aprofitament de l’embranzida de l’esclatant naixement.
Tots sabem que cap al silenci ens hi condemna l’status quo vigent (polític i mediàtic), però també sabem que la nostra feina és la de fer-nos visibles ara més que mai. No fer-nos visibles per cridaners, si no visibles perquè realment som una altre cosa, som fruit de la suma del què i el com, tan intern com extern.
Que aquest silenci no sigui símptoma de que els nostres esforços han caigut en el parany de mirar-nos el mèlic, d’intentar ser d’alguna manera, que no pas a l’esforç únic d’esdevenir i fluir.
No em de voler ser res, ja som.
I la gràcia de tot és que som una altre cosa.
No oblidem què, qui i com, hem arribat fins aquí.

Amb aquesta reflexió no busco cinc peus al gat, ni crido el mal temps, ni cerco tirar fum per a que sembli que hi ha foc.
Sols recordo d’on venim, on som, a on anem, que volem i com hi volem anar.
No ens podem permetre lapsus ni voltes sobre nosaltres mateixos. No es tracta d’inventar res. L’invent ja està parit. Només cal portar-lo a terme tots plegats. Sense excepcions, ni aturades, ni despits.
Sols vull reforçar, sumar el meu punt de vista, al post del Cimera d’avui. I deixar escrit el que tots ja sabem:
No pel fet de que Reagrupament sigui la nostra altre cosa, deixarem de ser crítics i de vetllar pel seu esdevenir. Si no tot el contrari, precisament per ser la nostra opció, ho vetllarem més que mai. Per això hi som, per això hi treballem. No ho deixarem perdre, i ni molt menys sense lluitar fins l’últim suspir.
Crec que aquesta sempre ha estat (i serà) la feina dels que escrivim en la particular bombolla catosfèrica.
Així ho diu el manifest dels Blocs amb Estrella en la seva nova etapa: Nosaltres sempre hem estat aquí, i no deixarem d’estar-hi mai.


Salut companys!!!
* Per cert... jo ja m'he Reagrupat fa dies... i tu, a què esperes?
Tots som necessaris, TOTS, per ajudar a fer realitat el què i el com.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Arenys (Part III: la lliçó)


Sembla que tot va com havia d’anar. Espero que segueixi així el que queda de dia.

Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble.
Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives.
Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials.

Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics. Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells.

Gràcies Arenys per la lliçó.
No l’oblidarem i no dubteu que recollirem el relleu.


Salut companys!!!!

divendres, 11 de setembre del 2009

11 de Setembre

Ens veiem a Barcelona.

Visca Catalunya!

dijous, 10 de setembre del 2009

Arenys (Part II: el perill)


Ahir prometia una segona part sobre Arenys. I, sense que serveixi de precedent, aquí està.
Ahir explicava la il·lusió que em fa Arenys.
Avui, la por que em fa, Arenys. Sí, sí, por.
Intentaré ser breu, que demà ens espera un dia llarg. Ofrena a Casanova, Acte d’Homenatge a Moragues, arrossada i mani. Tot, amb familia al complert.
Doncs el que deia, em fa por, Arenys, que voleu que us hi digui.
Ahir parlava de la llum i esperança que m’ha donat la consulta d’Arenys. Però parlava del qui ho ha fet possible i del com ho han fet.
Parlava de victòria, abans de jugar el partit.
I només dient això, em venen les pors. Tots sabem que no es bo celebrar abans d'hora.
Però els catalans (alguns), a voltes (masses) semblem rucs. I no em refereixo als companys de la MAPA, ni a les entitats cíviques que hi seran presents. No, no parlo per a ells. Em consta (ho demostren) que saben on són, on van i que pot passar (o no) diumenge.
Parlo per la resta, especialment per els polítics (i la colla de siwanes que porten al darrera, sí, sí, aquells siwanes “alliberats” o desitjant de ser-ho). Aquests que hi van a la recerca d'un titular o una portada, que els rescabalin dels ridículs fets fins ara.
Ara només toca anar a Arenys, a donar suport, a donar les gràcies i a aprendre. No toca anar-hi en manada rere una pancarta cara pagada pel partit. Pensen que així netegen consciències (no les seves, que no en tenen, si no dels que els segueixen, que encara els en hi queda alguna engruna). Hi van presumint, com dient: “anem a controlar, a vetllar, a presumir, a treure pit”, quan en realitat només hi van a netejar consciència i a fer veure que hi tenen alguna cosa a veure, que d'alguna manera és gracies a ells. Fan més riure que el Màgic Andreu quan es penja les medalles. Encara no entenen que si hi ha Arenys és precisament per el que ells no han fet.
Doncs no macos, pel que fa a mi, no feu res més que confirmar-me allò que ja vaig dir fa quasi un any, no sou més que uns espanyolistes més, i no em refereixo a espanyols, això no en sou, només els hi doneu suport, si no espanyols com a pericos. Creieu que guanyeu un partit (i el partit, si es guanya, serà malgrat a vosaltres) i penseu que ja aneu a la UEFA.
No enteneu res, i sou més babaus, falsos i estúpids del que em podia imaginar.
Encara no enteneu que aquesta festa és per culpa vostra? Aquesta festa és causa directe a que heu tallat les ales a un altre iniciativa quasi idèntica sorgida també (de qui si no?) de la societat civil per a omplir el buit que creen les vostres renúncies.
Heu oblidat, precisament ara que es mostren tal i com són, com són i com actuen els espanyols?
Creieu de debò, babaus, que els espanyols permetran (sense fer-hi res) que el diumenge sigui una festa del civisme, la democràcia i la llibertat?
De debò us ho penseu?
300 anys no són suficients per veure’ls venir?
Espanya no s’amaga. En Partal ho recordava ahir. Ells són així. I diumenge, tenen l’oportunitat d’or de intentar demostrar al mon que tenen raó: independència i violència van junts, són el mateix.
I ho provaran de dues maneres:
- En la primera tenim la Falange provocant, a veure si algun imbècil, d’aquest que van allí a figurar, a sortir a la tele, pica.
- En la segona, seran més subtils, més bruts, més tal com són. O no creieu que els que són capaços de crear un GAL no seran capaços de assegurar-se que uns pocs, molt pocs, personatges amb estelades al coll i la cara tapada (siguin o no independentistes) cremin containers o protagonitzin una esbatussada? De debò us ho creieu que no ho tenen ja preparat o pagat? De debò creieu que no tenen com a objectiu que TV3, les televisions europees que vinguin i les fotos dels diaris no siguin aquestes? De debò creieu que els espanyols no saben que aquesta és la manera de guanyar el partit en el darrer minut (com ho fa el Madrid) de penal injust? De debò creieu que no gosarien utilitzar aquest brut camí per guanyar i anul·lar amb un sol cop tot el que haguem guanyat fins el dia 12? Pot haver-hi una manera més senzilla i ràpida per a salvaguardar la seva sagrada unitat? 300 anys no han estat suficients per a que tinguem això claríssim?
Sé que els d’Arenys i els normals que serem allí al dia 13 en som conscients, i no sé com (o sí) però vigilarem, delatarem, denunciarem qualsevol acte de qui sigui que pugui col·laborar amb els objectius espanyols.
Espero que els idiotes que aproven pressupostos (siguin de l’Aznar o del ZP), que celebren finançaments de l’engany, que presumeixen de Lleis de la Dependència que només resten competències, que llueixen traspassos com els de la RENFE sense ni un euro al darrera, que inauguren terminals de l’Aeroport només per a sortir en la foto, ni que sigui aguantant els anells, aquests, no siguin tant imbècils com per no fer necessària la segona opció dels espanyols per que cauran de quatre potes en la primera, reaccionant en manada a la més mínima provocació i posant-los el titular i les portades que volen en safata. Espero que no espatllin la festa.
Sàpiga el que hi vagi, que si un servidor veu apropar un llumí a un container, o un intent de fer barricades, una sola crema de bandera, o un sol cop de puny a qualsevol subnormal de la Falange, tindrà un problema amb mi. I no serà un problema de violència, serà un problema amb la policia (el faré detenir) i tindrà un problema de vergonya pública, per que el seu nom serà conegut per tothom com a col·laborador dels espanyols per a rebentar l’acte. Qui hi col·labori, ja sigui a sou dels espanyols o per manca total de cervell, quedarà retratat de totes les maneres que es pugui imaginar i per a molts anys.
Respecte per Arenys, respecte per els seus ciutadans. És la seva festa, la volen compartir, però no els hi rebentem. És casa seva. Ells l’han preparat, ells la fan possible, ells l’han de gaudir. El trionf és seu, i nosaltres hi serem per qué volen que anem a celebrar-ho amb ells. Si us plau, aquests que aneu allí a buscar coses, no col·laboreu a rebentar l'acte.
No siguem imbècils.
No celebrem res abans de tenir-ho entre les mans.
No menyspreem els espanyols.
Fem que la foto del dia 13 sigui la que nosaltres volem i no la que els espanyols busquen.

Obriu els ulls, estigueu atents, actueu a la primera (en la denúncia i en el cessament de qualsevol acte violent) i la jornada serà històrica.
Feu fotos, filmeu, observeu.
Sigueu tant llestos, com ho estant sent els d'Arenys.
No digueu blat fins que sigui al sac.
Fins avui tot ens va a favor. No ho espatllem. No permeteu que ningú ho espatlli.

Salut companys i feu posible que tots gaudim de la festa!!!!

dimecres, 9 de setembre del 2009

Arenys (Part I: la victòria)


De les moltes iniciatives i dels molts esdeveniments que ha viscut el nostre país aquest any, per a mi, les que més m’han sorprès, les que m’han enganxat per sorpresa, les que m’han obert una llum, un camí, les que m’han omplert d’energia i esperança en nosaltres mateixos, són, sense dubte, la trajectòria del 2009 del Barça d’en Laporta i en Guardiola i la consulta popular promoguda a Arenys de Munt per aquest 13 de setembre.
Molt s’ha escrit i molt s’ha opinat sobre la iniciativa de la MAPA (Moviment Anyerenc Per l’Autodeterminació) d’Arenys. Molts d’aquests escrits han estat oportuns, fins, acurats, punyents, assenyats. En podria enllaçar molts, però amb en d’en Partal o en d’en Víctor Alexandre, n’hi ha prou per justificar el que escric.
També s’ha opinat, comentat i s’ha intentat treure pit (i marcar paquet) i sortir a les fotos i guanyar titulars de premsa, pels de sempre, encapçalats (com no!) per representants de CIU i Esquerra, en una exhibició més de lo il·limitada que pot arribar a ser la absència de vergonya en la política. Espero que entengueu quan no enllaci algunes d’aquestes declaracions.
S’ha de tenir barra per rebutjar una iniciativa legislativa popular per una unanimitat (junt amb PP i PSOE) per a realitzar un referèndum, amb la mateixa pregunta que ara fa Arenys, per apuntar-se al carro que uns altres han sabut fer, sols tres mesos després. S’ha de tenir barra, cara dura. S’ha de ser poca cosa moralment, i s’ha de tenir una manca de dignitat i escrúpols que escapa a la comprensió de qualsevol que no sigui un barrut o un penques.
Arenys ha estat el segon gran exemple de l’any. Ha estat el segon fet que ens assenyala el camí a prendre per recuperar la dignitat i la llibertat que la Història ens déu.
El primer, com he dit al principi, ha estat el Barça, ressorgint d’entre la cultura del poc esforç, on era presoner, amb una exhibició de catalanitat sense complexes, tant sense complexes que ha sabut fer bandera i virtut dels valors que ens caracteritzen de sempre, per posar-nos el mon (futbolístic) a la butxaca. Hem triomfat per haver sabut reconèixer la força que tenim si som el que som, dignament, sense amagar-nos. Ens han demostrat que si explotem el que som, si en fem virtut, l’èxit el tindrem més a l’abast. Tots ho sabíem a nivell individual, ells ens ho han fet saber a nivell col·lectiu.
Arenys ens ha ensenyat que no cal fer el ridícul marcant paquet amb declaracions per després actuar o fer-se enrere a la més mínima. Ens han ensenyat que amb només nosaltres mateixos, podem ser llestos, audaços i saber on hem de concentrar els esforços: en el punt feble de l’enemic.
Arenys ha demostrat que no cal parlar tant. Cal pensar, preparar i executar aquelles accions que ens ajuden a aconseguir els objectius. No calen diners ni grans operacions de màrqueting. Només cal saber qui ets, on ets, que vols i contra qui lluites. Han sabut picar on Espanya no pot evitar respondre com el que són. Han sabut picar allí on ells solets es retraten. I han sabut tenir-ho clar i ser ferms en el intent. Fins al final, sense hissar banderes a la primera trucada. Peti qui peti. Quan un té la raó per companya, no pot fer-se enrere.
Com veureu, no he parlat en cap moment del resultat de la consulta. I no ho he fet per què la victòria, la victòria realment important d’Arenys, és l’encert en la fórmula per a poder fer la consulta. I poder-la fer des de la societat civil, posant també en evidència aquesta colla de personatges lamentables que dominen la nostra vida política. I sí, evidentment m’importa que la participació sigui important, i que el resultat guanyador sigui el SÍ, clar que m’importa.
Però la victòria realment important té dos vessants: haver provocat la reacció espanyola per posar en evidència com són i com responen per a la resta del mon i ensenyar als nostres polítics que aconseguirem els objectius amb o sense ells.

Dies abans del 13, podem dir que la victòria és nostra. Amb suspensió final de l’acord de l’Ajuntament per part de la justícia espanyola i amb la falange donant voltes.
Hem guanyat, independentment del resultat...
Però encara no som al dia 13. Estem a dia 9 i hi ha una cosa, que encara ens pot fer perdre el que ja està guanyat.
Demà en parlo.

Salut companys!!!!


PS. Sé que ja fa molts dies, per`no em sé estar d’enllaçar-vos amb el segon Mail Obert d’en Partal del setembre. B R U T A L.

dijous, 25 de juny del 2009

Nosaltres sempre hem estat aquí!


Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.


Països Catalans, 24 de juny del 2009






dimarts, 12 de maig del 2009

D'esquena, fins que rodi la pilota



Quan vaig decidir apuntar-me al sorteig d'entrades pels socis, tenia clar que aquest era el títol que perdíem, però no podia pas perdre'm la xiulada al Rei.

Doncs la sort em va somriure i, a més de no perdre'm la xiulada al Rei i al Himne Espanyol, tindré el plaer de participar-hi activament.

A més, un cop ja hi estem posats, farem tot el possible per tornar amb la Copa.

Faltaria més!

Salut i Visca el Barça i Visca Catalunya, LLIURE !!!!

dissabte, 9 de maig del 2009

Viure fora de la bombolla

Senyors, acabo de llegir aquest magnífic article a El Singular, d’en Francesc Canosa, Els carquinyolis també parlen castellà, i no em puc estar de reproduir-lo aquí, sencer:

Diga’m boig, guillat, foll, alienat, pertorbat, trastocat, descentrat, anormal. Diga’m, català. No entenc per què discutim si dos, tres, o deu mil hores de castellà a les escoles. Què no veiem que això és una altra ratera (i em refereixo a la discussió) per tornar-nos encara més sonats? Si es fes el cent per cent de les classes en català tot continuaria igual. Les criatures surten al pati, al carrer, i una paraula, una sola paraula en castellà ho capgira tot. Pensem-hi: té més força un verb en castellà d’un amic, d’un anunci, o d’una musaranya, que tot un sistema familiar i pedagògic. Doctor, què em passa?
Hola, sóc català i sóc imbècil. Sí, imbècil talla XXXXXXXL periòdic. Lo impossible és no saber castellà a Catalunya. I si hi ha algun cas és un miracle, per tant, a canonitzar s’ha dit. Tot el país és una xarxa de centres d’ensenyament de llengua castellana. Caratxos! Deu ser el lloc on la Real Academia Española deu tenir més sucursals i adeptes. A casa nostra saben castellà els espermatozous, les rates, els carquinyolis, la Moreneta i l’absis de l’ermita de Sant Quirze de Taüll... I nosaltres aquí, discutint, del català, la llimona transvestida, o el moc alterat genèticament. Mentre, te la van embeinant. El PP per davant i el PSOE-PSC per darrere. I de les violacions en diuen amor. Ja ho va dir Confuci: Confusió!
De més verdes no en maduren. I no és broma, poma. I, a més, del que hauríem d’estar, pedagògicament i existencialment, preocupats és que els nens, els joves, els de mitja edat, els vells, i qui s’hi vulgui sumar, creixen inoculats amb una cultura anti catalana de la mida del globus terraqui. Tot el que soni a català i a Catalunya els provoca vòmits. Si el lector va a qualsevol farmàcia podrà comprovar que ja s’han acabat les existències de biodramina.
Tots plegats sí que n’estem de marejats. Però per una raó bàsica. Totes aquestes nàusees, i el fet de treure les tripes per la boca, diagnostiquen uns éssers segrestats per l’estereotip. Els han explicat el món abans de veure’l ells pels seu propis sentits. Fet que demostra de nou que el problema de Catalunya no és la política, és l’educació, la natura: la vida o la mort. I la pregunta és: pot una societat formar-se amb individus que són víctimes de l’estereotip? Perquè avui et diuen que el català no serveix per res i demà que els hi ha dit que si et poses el dit al nas deu vegades seguides et quedes embarassat.
Durant anys el PP i el PSOE estan fabricant zombis en sèrie. La indústria dels morts vivents és el seu principal negoci i benefici. Aquesta llicència de fabricació s’hereta, ja sigui una dictadura, una democràcia o una platanocràcia. Aquest sistema polític vol persones que els segueixin amb els braços endavant, la bava a la boca, i tots afilerats. Exercits del sectarisme... espanyol, per suposat.
Ara que tot Catalunya vol muntar partits, plataformes, candidatures, associacions, cobertes, replans, rases... Ara que tot el país fa obres, que està més foradat que un gruyère fètid i desfet, ara l’únic partit que cal crear és el Partit de la Veritat. No hem de discutir res, portem segles fent-ho. L’única discussió és entre la veritat i la mentida. I això no és política. Per què ven, històricament, tones i tones la mentida espanyola? Per què la comprem sempre els catalans? El Papa de Roma, els Estats Units, el Tribunal de la Haya, l’ONU, el dimoni de Tasmània, Spiderman.... Tots, diuen que hem de buscar la veritat. Com és que a Catalunya no volem la veritat? Com és que la neguem?

Com és que estem discutint, admetent, menjant, vomitant, que sí el castellà està oprimit, que sí no està reconegut, que si no sé quins drets, que no sé quines històries més estrafolàries que una escarola electrocutada. Mentida, mentides. Per què ningú vol la veritat?
Perquè avui és el castellà a l’escola, i demà això del
cursos aquest que s’anuncien en català i es fan en castellà, i demà passat és... Perquè cada dia és igual. Igual de difícil viure. Viure en català, i com a català, és clar. Perquè cada dia és com sempre.
Guaiti l’amable lector, que ja arriba santament fins aquí, la perla que li poso a la boca. És del gran Carles Soldevila. Escriptor, periodista, home que va dirigir brillantment d’
Ací i d’Allà, la revista més moderna que s’ha fet mai en aquest país. Home que va voler catalanitzar l’alta burgesia barcelonina. Com es torna a dir avui, un independentista amb corbata, perquè fa vuitanta anys ja existien. A veure què diu en Soldevila, de la llengua:
“I baldament sembli increïble, encara es troben personatges tan inconscients o tan mal educats que, en sentir que algú els adreça la paraula en el llenguatge del país, exclamen amb un terrible arrufament de celles i un to roncament sarcàstic:
-¿Cómo?
Mai no hauria cregut que en una sola síl•laba es pogués encabir tant d’urc, tanta insolència i tanta de petulància.
Naturalment, que això ens passa perquè ens mereixem que ens passi. Per restablir l’imperi de la lògica, de l’educació i del respecte, no cal esperar l’adveniment de l’Estatut. Més ben dit: l’adveniment de l’Estatut no servirà de res si no anava acompanya d’un redreçament íntim de la dignitat catalana. Res d’ofendre els altres; res demolestar el foraster, res de crear, amb nota pejorativa, el concepte de metec... Però tampoc res de deixar-se tractar coma esclaus o com a colonitzats”.
Prengui nota el lector que res ha canviat, en cap sentit. Prengui nota el lector que aquest article està escrit el 5 de febrer de 1932. A l’Estatut de Núria li quedava poc perquè les Corts espanyoles els foradessin. Prengui nota el lector que tot continua igual i que així ni les rates poden viure. Prengui nota el lector que l’únic referèndum que cal fer és: tanquem definitivament la paradeta, o l’obrim de bat a bat.



Es tant brillant, tant obvi, tant simple, que no puc pas parar d’aplaudir-lo.

Senyors prou.
S’ha acabat aquest no viure normal. S’ha acabat viure en el mon de les mentides i de les fal·làcies. Jo en tinc prou.
Haureu vist que aquest hivern he mantingut el bloc pràcticament aturat. En part (cert és que hi ha altres raons, i importants) és una conseqüència de no voler jugar més a aquest joc.
Prou.
He deixat de mirar la TV, escolto la radio el mínim, passo per les pàgines dels diaris a velocitat de vertigen, sols aturant-me en alguns articles d’opinió. El mateix faig en la xarxa, sols navego on trobo opinions lliures, de ments alliberades, que ja fa temps que han decidit viure fora la ratera. Fora del mon de les fal·làcies i les mentides.
Prou.
Som molts els que ja ho hem vist clar i hem decidit deixar de jugar aquest joc pervers, aquest joc que només és dels que viuen d’ell.
Fins ara ens havíem limitat a no jugar, a sortir de la bombolla de l’asfixia mental, però ara ens cal acció. S’ha obert una via nova, al marge del mon creat per els que viuen de les mentides i volen que la resta hi malvivim enredats.
Hi ha algú que ha decidit seguir el camí que sempre hem tingut al davant. El camí de la dignitat, dels valors, de la coherència, del proïsme ben entès. El camí que ens permetrà viure amb l’orgull que dona sentit a tot.
Primer tocava deixar de jugar al joc de les mentides. Tocava sortir de la ratera.
Ara toca seguir a aquest algú que s’ha posat a caminar, amb el cap ben alt i amb la responsabilitat que pertoca. Molts ja l’acompanyem.
Reagrupat, reagrupeu-vos tots, i compartim el gratificant viatge del camí de la veritat, del camí de la normalitat. Veniu a fruir del plaer de fer el que cal, i de fer-ho com cal.
Veniu i veureu com el mon de la mentida s’autodestrueix en la més trista solitud i buidor.
Veniu i capgirem-ho tot per a deixar un país, un mon, com els nostres fills mereixen per a poder viure millor.
Reagrupeu-vos.
Ha arribat l’hora.

Salut!!!

diumenge, 19 d’abril del 2009

Es pot ser tant burro?

Com sabeu, alguns estem fent del nostre silenci paraula.
Com en Carretero, que portava temps i temps fent del silenci, paraules.
Fa setmanes, mesos,que observo la nostra realitat (política) i em deprimeixo. No sóc pas l’únic, és evident. I és per això que, alguns, després d’haver-ho dit ja tot, per activa i per passiva, estem fent del silenci paraula, durant un temps. Perquè arriba un moment que un creu (segurament equivocant-se), que el millor que pot dir és no dir res. Un creu que no fent cas, no reaccionant, diu molt.
Han passat coses, i tant que n’han passat, i avui em ve de gust, com en Carretero ahir, omplir de paraules escrites aquest silenci. Em ve de gust, dir-hi la meva.

EUROPA
Una bona noticia ha estat la designació dels candidats per part dels partits catalans.
En Tremosa i en Junqueres són una gran noticia. Són dos personatges intel·ligents, preparats, relativament independents i de prestigi acadèmic i professional. Dos personatges valuosos com els que més.
Però com tot, tenen l’altre cara de la moneda, la torna en negatiu que en diem. Una torna que, en la conjuntura actual, és una torna pesada i perillosa.
En Tremosa suposa (o sembla suposar) un pas endavant, un pas atrevit en la camí de Convergència cap al sobiranisme. Ara bé, seguint la més pura tradició convergent, des del dia ú, el mateix Tremosa s’esforça en aigualir el pas pres, no fos cas que algú s’espantés. El clàssic doble joc convergent.
En Junqueres per contra, es pot permetre ser ell mateix en el seu desacomplexat i necessari independentisme, doncs ha estat escollit per la direcció d’ERC precisament per amagar, per tapar, per dissimular les seves renúncies clamoroses a nivell nacional. En Junqueres esdevé a Europa (allí no els hi fa mal) l’excusa per a poder seguir mentint nacionalment aquí i presumir alhora allí d’independentistes. Amaguen (o intenten amagar amb ell) les seves renúncies nacionals a canvi del poder, perdó, vull dir a canvi de càrrecs i diners (personals i pel partit), perquè el veritable poder és pels seus socis del PSC. I en Junqueres, per ingenuïtat o per un malentès servei al país, s’hi presta. El clàssic doble joc convergent, versió Esquerra.
Per a mi, el gran error dels dos, és que sota uns ideals nobles i patriòtics, fan el joc a una forma de fer política que està esgotada.
El millor servei que podien fer al país en l’actualitat era lluitar (o oferir-se a lluitar) per la causa de fer el tomb polític que l’independentisme està esperant.
Tots dos corren el risc de cremar-se en unes formes de fer ja caduques, acabades.
Espero que, un cop haguem fet el tomb, els recuperem d’immediat.

PAÍS
Gràcies als déus i al nostre caràcter, el país, la gent, està superant (com sempre ha acabat fent) els efectes dels somnífers i dels ambients confusos a que malintencionadament ens sotmeten els líders, les cúpules, dels partits existents.
La gent ja fa anys que demostra que està cercant un altre manera de fer, un altre camí que ens porti cap la normalitat. Desprès d’un temps de confusió (perplexitat?) que ja sembla superat
El 2003 és la primera evidència clara i multitudinària d’aquesta recerca. L’ERC d’aleshores ens va vendre això, i molts ho varem comprar posant-hi una munió d’il·lusions i esperances. I molts més, que no s’hi van atrevir, ho miraven amb enveja i esperaven amb delit les properes eleccions per sumar-s’hi.
Però una ERC inexperta en part, perseguida mediàticament per una altre part i amanida amb les batusses internes, on destaca l’oportunitat detectada per en Puigcercós (en el cas Carod) per aprofitar la ocasió i saciar la seva ambició, van començar a fer trontollar el camí marcat.
Aquest trontollar (amb el seu conseqüent oblit del compromís adquirit amb el país) va començar a manifestar-se clarament en tot el procés del nou estatut.
El fet de que en Mas aconseguís la foto del pacte amb en Zapatero abans que ells (frisaven per aquella foto) els va fer acabar de perdre el nord.
Després ja ho sabem, que si votem si, si votem no sé, si votem no, si ens fan fora del Govern...
... Si ens fan fora del Govern. Això si que els va deixar tocats. Un Carod amb encara engrunes de credibilitat personal va aconseguir esmorteir el càstig, amb aquell famós “feu-me confiança”. Però allí es van acabar aquelles engrunes de credibilitat, reeditant (de genolls) un nou tripartit, fent President al gran derrotat, vestint-lo d’una incomprensible (per falsa) pluja fina. L’escenificació final de la renúncia, la pujada immediata de la bandera espanyola d’en Puigcercòs. Esquerra ja no tenia la clau, com en el primer tripartit, l’havia venuda per un miserable i testimonial euro.
El que segueix després, ja ho sabem tots. Renúncies, mentides vestides d’estratègies, i joc brut. Joc del més brut, sobretot centrat en l’única opció interna vàlida (RCat) per redreçar el rumb i tornar al camí que el poble espera. Pur teatre, amb directors externs (digues-li Zaragoza, Iceta o com vulguis) per amagar les traïcions i renúncies de les que en seran constants protagonistes.
Segur que alguns, després de llegir això, pensaran “quin Convergent que és, aquest cony de L’Espelt!”. Doncs no macos, no. No en sóc pas de Convergent. I si denuncio les renuncies d’ERC és per que ara ells en són els grans protagonistes. I per què d’alguna manera me’n sento còmplice. Jo, amb la meva il·lusió i els meus vots, hi vaig contribuir. I com l’altre dia li deia a un company, no em demanis que critiqui la tàctica del Juande amb el Madrid, o la del Pochetino amb l’Espanyol. No ho faré perquè m’importen un rave. Criticaré la tàctica del meu equip, doncs és l’única que m’importa que sigui la correcte. I fins que en unes properes eleccions no hi posi remei, el meu equip és ERC. I aquí centro les meves energies, i critiques quan calen. I calen molt.
Però senyors, a Catalunya, estic convençut que hi ha més d’un milió de vots que estant esperant una altre manera de fer les coses.
Una altre manera, un altre camí, més noble, més digne, més com nosaltres.
Estem esperant, en paraules de l’estimat Arnera, una altra cosa.
I l’estem esperant per que és l’única manera, la nostra manera, de tornar a sentir-nos dignes, la nostra manera d’honorar els avantpassats, la nostra manera de ser fidels a un poble que, només vol, SER, la nostra manera de deixar la herència que els nostres fils mereixen. Aquest és el nostre camí, i no cap altre.
I aquest milió de vots, ja ha superat la depressió i la tristesa. Ja no esperem, si no que caminem. Brussel·les n’és un exemple preciós. La ILP popular, un altre.
És dur ser orfe políticament, molt dur. Però és igual, un cop assumida la nostra orfandat, caminarem sols i contra corrent, per superar als que ara han usurpat el poder, fins a obrir un camí, el nostre, per a que els Carreteros i d’altres que té el país puguin fer-se un lloc i canviar-ho tot.
I el dia s’apropa, imparablement, s’apropa.
Tothom ho sap. I sobretot, ells ho saben.
O no veieu com s’escarrassen inútilment per impedir-ho. Han perdut tot sentit de la realitat, de la vergonya, de la veritat. En tenim proves a diari. Ahir mateix la darrera, amb unes reaccions a l’article d’en Carretero que fan que porti ja dos dies rient. Un article bo, un pel prudent i assenyat pel meu gust, però que li han donat tota la força i contundència que potser li mancava. I ho fan perquè és un article que parla de valors com l’honor i la dignitat, un article que parla del patriotisme que ells no tenen. Un article que els hi destapa totes les seves vergonyes. Per aquí venen els nervis i les declaracions immediates.
Parlen de creació d’un nou partit. No ho ha dit pas en Carretero, ara bé, tenen molt clar que la seva manera de fer és incompatible amb la dignitat i patriotisme que ell reclama, i li munten un partit per por de quedar-se’n sense ells.
Però en Carretero és més llest que tots (he de reconèixer que és molt fàcil ser més llest que aquesta tropa) i sabia que amb poques i prudents paraules n’hi havia prou. Ells s’encarregarien de magnificar-les al sentir-se humiliats moralment.
Diuen que està bé que surti una alternativa de centre-dreta independentista... es pot ser tant burro?
Aquest senyor (Puigcercós) creu de debò que, aquest milió de vots que estem esperant algú com cal, ens importen les esquerres i les dretes? De debò ho creu? No s’adona que l’únic que ens importa és ser un Estat i que després, si cal, ja parlarem de dretes i d’esquerres?
Segur que encara no s’ha adonat que no és d’esquerres aquell que se’n hi diu si no aquell que ho viu? Es pot ser tant burro?
Senyor Puigcercós, ja us podeu quedar la vostra Esquerra, aquella que té per companys de viatge uns que sols tenen d’esquerres que se’n autoproclamen i d’altres que sols han canviat la paraula comunisme per esquerra verda, que queda més “guai”.
Es pot ser tant burro?
Quedeu-se aquesta Esquerra de nom, senyor Puigcercós, quedeu-se aquesta esquerra espanyola, que nosaltres ja farem l’esquerra de debò. L’Esquerra veritablement Republicana i Catalana, això si, un cop siguem realment lliures i tinguem allò que mereixem, un Estat.

Gràcies senyors del Tripartit per ajudar a la resta de gent a entendre que el camí bo, aquell realment noble i digne, és el nostre. Gràcies per ajudar a engrandir el milió de vots que estem esperant la plasmació del camí.

Aprofiteu sous, actes, inauguracions, viatges, despatxos, titulars de diaris i espais televisius. Aprofiteu-los bé. Us queda poc, tant poc, que avui no puc dissimular el meu somriure.


Salut companys i reposeu forces... s’apropa (i molt) la nostra hora.
Agafeu aire i embranzida, caldrà viure el moment amb tota la intensitat i tota la seva plenitud!

L’hora, la nostra hora, és a tocar.

PS. Gràcies Dessmond pel magnífic sopar (un més) que vas organitzar amb en Oriol Junqueres. Va ser un plaer assistir-hi.

dijous, 9 d’abril del 2009

Soc multiorgasmic!!!

Conscient de la meva absencia catosferica, no puc evitar trencar-la (a l'estil Joliu, des del mobil, es a dir, sense accents ni c's trencades) per comunicar-vos el que ahir vaig poder confirmar despres d'una temporada plena de proves: soc multiorgasmic!!!
Cada partit de FCB d'aquest any, em provoca una multitut d'orgasmes consecutius, normalment concentrats en les primeres parts, que em fan rejovenir per minuts.
Mai es tard per descobrir aspectes d'un mateix que mai hagues imaginat.
No us passa a vosaltres?

Salut!!!

PS. No us perdeu el darrer post del Cimera. Amb el titol ho diu tot: Exaltacio del no res (http://cimeraextra.blogspot.com/2009/04/exaltacio-del-no-res.html)

dimecres, 1 d’abril del 2009

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març, que ja s’escolat, ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

dissabte, 7 de març del 2009

Sense paraules... gràcies!


M'he quedat sense ungles... i sense paraules.
Porto tot el matí amb el caop i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Barcelona. En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.
Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.
Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat.
Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.
WE WANT A CATALAN STATE !!!

WE WANT A CATALAN STATE


Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.
Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.
Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.
Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.
La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna. Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.
La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.
Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los. Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar. Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.
Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:
Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!
Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

diumenge, 1 de març del 2009

Arnera, Joan

Eren dos quarts de cinc del divendres, i fent una de les habituals repassades de la bombolla, entro a la teva paradeta, com sempre, i... sorpresa!
Sorpresa, i no sorpresa.
Vaig començar a escriure un comentari, però vaig tancar la finestra. Ni volia ser el primer en fer-ho, ni tenia clar que dir-hi.
Crec que els “socis” dels Blocs amb Estrella, varem cremar un bon grapat d’energies i il·lusions el 2008. Les varem cremar de bon grat, això és evident, i com a regal varem treure’n un grapat d’experiències de les que valen la pena i, sobretot, en varem treure un bon grapat de sinèrgies positives i noves amistats.
El preu a pagar va ser un estiu de descans i desconnexió, i una represa un xic difícil, mandrosa i desconcertada. Repetitiva potser, o almenys amb aquesta sensació donant voltes.
Elies115, tancant, tot i que obrint noves finestres, amb renovada fúria.
Joliu, tancant paradeta.
Dessmond, molt més intermitent però segurament més absorbit per la paternitat.
Manel, volent tancar però sense fer-ho. Sempre al peu del canó. Incansable.
Josep Sort, molt més intermitent també, però amb l’atenuant de que la seva energia no ha parat de fluir, llançant-se a moltes noves aventures.
Marc, incombustible. El menys “afectat” per l’empanada mental i feliç amb la desitjada paternitat.
Cesc, a contracorrent gràcies a Déu, i decidint-se.
Cimerencs, uns altres que amb intermitències, són incombustibles.
Un servidor, el pitjor de tots, accentuant la manca de constància i tocat masses vegades pel desànim. Si no he tancat paradeta és, només, per que no he aconseguit els meus objectius inicials al obrir el bloc: constància i millora de la qualitat. Quan ho aconsegueixi, em donaré permís per tancar o transmutar.

L’altre cara de la moneda, suposo per compensar tant cansament catosfèric, va ser l’aparició del Bloc Gran. Gran iniciativa, amb alguns peròs, com no, però gran iniciativa.
De fet aquesta tardor pensava, Joan, que potser tancaves... em semblava “notar-ho”.
Divendres no ho esperava. Però com bé dius, era un dia tant bo, com qualsevol altre.

La bombolla, o per ser més exacte, la meva bombolleta particular, té des de divendres una mica menys de llum, un altre focus apagat, que s’afegeix al d’en Joliu.

Gràcies per haver il·luminat amb força tot aquest temps.

He dit més d’un cop que tu i l’Elies éreu els meus “pares” com a blocaire. Llegir-vos em va esperonar per arrencar les meves primeres collonades. En les primeres setmanes vareu ser els meus visitants exclusius, i els primers a enllaçar-me com a bloc preferit.

Gràcies.

Mal que em dolgui que tanquis, i malgrat trobaré a faltar aquell moment diari on, rastrejant, comprovo si tens un nou escrit, alguna cosa que no sé explicar em diu que fas bé. Tanques paradeta, però no la lluita pel nostre país.

Esperaré, amb delit, el renaixement de l’Arnera o el naixement d’un nou Joan.

Mentrestant, et seguirem llegint cada diumenge (... oi?).

Gràcies per haver-nos regalat més de 600 intencions mecàniques. Avui som més savis, més conscients i més rics que fa dos anys i escaig.
He intentat recordar posts teus per destacar-ne un per acabar aquest escrit. No n'he estat capaç, ni ha masses de imprescindibles. Potser és per això, que escullo aquest. Encara avui ens fa riure a la meva dona i a mi. I amb el teu permís, o sense, aprofito les paraules finals que hi vas escriure per a que siguin el meu final avui.

“Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant...”



Salut !!!

PS. Desitjo poder tornar a compartir cerveses i conversa aviat. Sigui qualsevol tarda o vespre d’aquests, o en la propera paella nocturna.

dimarts, 24 de febrer del 2009

El final de la por?


Bona noticia i bona imatge m'ha quedat a la retina aquesta tarda, tornant de Barcelona.
Per fi he arribat a dalt d'El Bruc sense la sensació de por que em produia sempre aquell brau (perdó, toro) de posat intimidador.
Bona gent, ha dedicat aquesta nit, esforços, enginy i força per tirar a terra aquest símbol de qui vol deixar clar que encara vigila, encara mana, encara amenaça.


Quasi cinc tones de ferralla per terra. Esperem que les autoritats d’El Bruc, o el Govern, la retirin ràpidament i la portin a l’abocador corresponent.



Gràcies companys per fer la feina.
Gràcies per posar fi a la por que em produïa tant antiestètica imatge.

Visca la terra!!!

dimecres, 11 de febrer del 2009

El 100... pels 10.000 !!!!

Ves per on, qui m’ho hagués dit, aquest és el post número 100 del Primeres Collonades.
La veritat és que, tot i que la xifra fa patxoca, no n’estic pas gaire orgullós, doncs en aquests 100 post he donat tota una lliçó de irregular, tan en la freqüència de les publicacions, com en la qualitat de les mateixes.
Què hi farem! Només em queda que intentar millorar d’aquí al 200.
Així doncs, dedicaré el meu post 100 als 10mil cap a Brussel·les per l’autodeterminació, que aquesta iniciativa si que es mereix un bon post.


D'acord que som un país adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...
D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant.
Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al país.
I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo.
O no?
És important començar a fer coses, començar a demostrar que encara estem vius, que encara som i que encara volem ser.
Prou.
O és que hem de patir, encara, més humiliacions per a reaccionar?
No n'hi h prou amb l'espoli fiscal diari a que ens sotmet Espanya?
No n'hi ha prou amb els múltiples incompliments (traspassos, finançament, inversió pendent en infraestructures, etc) del darrer Estatut aprovat pel nostre Parlament, pel Parlament Espanyol, pel Senat Espanyol i ratificat en Referèndum pel propi poble?
No n’hi ha prou amb el menyspreu constant que ens mostra Espanya?
Seguirem mirant (i parlant només) com ens acaben d’enfonsar el present i el futur econòmic, polític i social a que tenim dret com a país?
Seguirem esperant?
Jo no.
Prou.
I per començar, seré a Brussel·les el dia 7 de Març.
I tu?
Vindràs?
O et quedaràs a casa amb qualsevol tipus d’excusa que no passarà de ser que aquell cap de setmana no et va bé? Que la dona... els nens... tinc un dinar...
Collons! Què només és un dia! Agafes l’avió i vas i tornes amb un dia!
I si no, quant t’anirà va bé? Quan ja no siguem ningú? Quan ja no tinguem res de res? Vols que et truquem a tu i a tots els altres per a veure si trobem un cap de setmana que ens vagi bé a tots?
O potser el que tens és puta (perdó) mandra?
Fa mandra (oi?) anar i tornar a Brussel·les en un cap de setmana? Uf... quin pal! Què cansat!
I no et miraràs al mirall fins passats uns dies... i després, tornaràs a criticar-ho tot, a queixar-te, però ho faràs escarxofat al sofà de casa, teclejant davant d’una pantalla, o prenent una cerveseta al bar... Però, n’estic segur, per dins, molt en el fons, la teva consciència et recordarà que ets un covard, un boques, un figaflor.
Un cridaner... i prou.
Seràs còmplice del teu vergonyant present i del innoble futur (nacional i de prosperitat) que deixaràs al teu fill.
La història del nostre país és plena de catalans que, en situacions infinitament més complicades, on realment si calia ser valent i sacrificar la pròpia vida, van ser-hi, van saber estar a l’alçada, i van saber renunciar al benestar propi per a que avui, tu i jo, encara puguem dir-nos catalans i penjar estel·lades al balcó.
(Eps! No em diràs que ets dels que nomes ho fas l’onze de setembre i per Sant Jordi... oi?)
Només un cap de setmana... a nosaltres només en demanen un cap de setmana... Un cap de setmana que ens faci despertar.
Ara és l’hora, catalans. Ara és l’hora de dir prou, i demostrar-ho. No esperem a manifestar-nos quan sigui massa tard. Comencem... ja!


Salut!!!!




PS. I si encara no tens clar de que va tot això, i vols saber més, visita:

http://deumil.cat/

http://facebook.deumil.cat/

http://deumil.cat/index.php?action=viatge

http://dossier.deumil.cat/

dijous, 5 de febrer del 2009

Trencaclosques particular... resolt!!!

La nit del 21 al 22 de Gener va ser estranya per a mi.
(Permeteu-me que faci una petita volta per acabar on vull portar-vos).
Em trobava acabant la segona època de l’any més estressant per a mi professionalment. Aquesta comença amb el més de Desembre, on ens trobem a plena producció i amb el començament dels enviaments a clients, amb això hi tenim de sumar la creació del mostrari per la següent campanya i a més, pel que mi fa, el inventari auditat del dia 31.
És complicat el compaginar aquesta punta de feina en tots aquests aspectes cabdals en l’empresa, amb les vacances escolars de la canalla i les festes familiars nadalenques. Passa el cap d’any i el ritme de feina segueix sent frenètic i els nens segueixen, lògicament de vacances fins passat reis.
És fa dur posar-se a l’ordinador creant nous llistats d’estocs valorats amb l’escudella (i el vi) encara donant voltes per la panxa, o, sentir els crits dels nens, amb les noves joguines portades pels reis, mentre estàs creant i donant d’alta (informàticament) tota una nova temporada.
És dur però, tampoc cal amagar-ho, té el seu punt d’encant. N’estic molt tip i cansat, però alhora encara hi trobo moments de satisfacció.
Amb tot això vull dir que a mesura que avancen les setmanes l’estrès va agafant posicions de força en el teu interior i les nits, les hores del dia que tens lliures per dormir, es tornen cada cop més estranyes. A partir de mig Gener costa dormir d’una tirada i es freqüent despertar-te dos o tres cops cada nit, descobrint com el teu cap està repassant els punts pendents abans del dia D (final de mostrari).
Doncs bé, la nit del 21 al 22 havia de ser la darrera “d’insomni”, doncs el 22 el mostrari i els escandalls havien d’estar acabats, havíen de passar a ser història.
Me’n vaig anar a dormir a les dues. A dos quarts de tres em despertava suat, fruit d’un malson angoixant que vaig ser incapaç de recordar. En aquestes situacions (que, gràcies a Déu són poques), opto per anar al bany i rentar-me la cara amb abundant aigua freda, per acte seguit encendre una cigarreta fins acabar-la. Perdre aquests deu minuts, m’assegura poder tornar a dormir sense empalmar altre cop amb el malson.
Així ho vaig fer i així va ser. Però (oh sorpresa), a dos quarts de cinc tornava a despertar-me bruscament, però aquest cop no per un malson si no per què havia tingut un somni. Un somni premonitori.
Havia somiat, clarament, que en Putxi trencava el Tripartit i portava el país a unes noves eleccions. I no li hagués donat més importància si no haguès tingut aquella forta sensació de premonició.
Aquest cop vaig saltar-me el rentar la cara i vaig passar directament al cigarret donant voltes al per què d’aquell estrany somni.
No tenia gaire sentit... CDC semblava més forta havent presentat a en Tremosa com a candidat a les eleccions europees... Esquerra venia del no de la Mònica Sabata. Sonava el nom d’en Junqueras amb tanta insistència que semblava fet... però no volia creure-m’ho fins que no li sentís dir a ell. Costava empassar-se que una persona de la seva vàlua apostés per una gent tant nefasta i que tant mal està fent al país i al partit.... Però tot i acceptant que en Junqueras fos el candidat, i que, ben pensat, aquest era el millor camí per a intentar recuperar part del crèdit del partit, no em creia capaços a en Putxi i companyia de fer-ho... a no ser que els seus “jefes” els hi manessin... Però no sabia trobar raons per a que ho fessin. Voltes i voltes... sempre sobre el mateix punt, però en cap moment trobant-li un sentit.
És evident que Esquerra s’enfronta a una davallada considerable, res fa pensar que els Socialistes pugin i encara menys els tontos d’Iniciativa... Sí el tripartit no suma... quin sentit té provocar un avançament electoral?
Aquell cap de setmana vaig estar apunt de trencar el meu silenci catosfèric explicant el somni... cercant ajuda per entendre’l.
Avui però, tot ha canviat. Llegint el post del company Arnau del Cimera i els seus comentaris, l’amic Dessmond m’ha donat la peça que mancava en el meu trencaclosques particular: la crisi i l’atur.
La situació actual no és bona pel PSC però és el MILLOR moment dels propers dos anys.
Al Juny, barrejant-ho amb les europees, mostrant la radicalitat de CIU i ERC amb els seus candidats, i vestint-se de moderació i centrisme, el millor remei per a la crisi.
Diran que són els únics que es preocupen per allò que més interessa a la gent, per a resoldre el seu problema, i no com els altres, que s’esbatussen amb discusions inútils sobre nacionalismes tronats com els altres.
És la seva única (i millor) oportunitat.
sí, és evident que ells i els “fàctics” ja han començat la batalla.
Primer objectiu: Tremosa. Per terra, mar i aire.
Ara ja sé per que els sociates han ordenat i convençut a en Putxi per a que trenqui el Tripi. Ha estat fàcil, com sempre. En Putxi camina per la vida desesperat i sense recursos per revertir una situació que el sobrepassa. Ells, com sempre, li venen la idea i, a més, mostren el camí de sortida del pou on, ells mateixos, l’han ficat. I l’altre, en PutxiPutxi, feliç de saber que fer, per que els seus amics l’han tornat (!?) a ajudar.
Junqueres, sentència del Constitucional i trencament de Tripi. La recepte perfecte. I tot, amb l’ajut de l’aviació amiga. Que més pot demanar un pobre home? No troba sortida d’on s’ha posat i n’hi munten una!
“Compro, compro!” m’expliquen que se sentia a principis de gener per tot el carrer Calabria.

Espero, que ningú picarà. Però... com diu en Monegal del Polònia... “aaaa.... Alerta!” que vivim en un país que de més grosses ens en hem empassat!
De moment, tothom amb els ulls oberts! Ells (PSC), prenen la iniciativa i sols per això tenen avantatja. Cal veure ràpid la seva estratègia i reaccionar-hi sense que s’adonin que sabem el motiu i el final que planegen. Amaguem les cartes i preparem el nostre guió per a que el final de la historia, sigui el seu final.

VISCA LA TERRA... MORI EL MAL GOVERN !!!!


Salut companys!!!!


PS Gràcies Dessmond per donar-me la peça del trencaclosques que em mancava per a poder dormir... d’una tirada.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Em pregunto per què no sabré mai comprendre...

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill perdi el temps discutint el sexe dels àngels.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill es qüestioni els llocs on s’ha d’expressar en comptes d’expressar-se a tot arreu i a tota hora.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol ser escoltat, no vagi en massa a Brussel·les el proper dia 7.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill ataqui abans a un dels seus que no pas a forans pitjors.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país en perill critiqui a en Tremosa i es negui a aplaudir la seva aparició.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Tremosa parli per refredar als que l’esperaven i acontentar als que no el volen...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres posi el seu talent a disposició dels que, a ben segur, el malbarataran.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que en Junqueres avali a qui tant enganya i es serveix del país i dels anhels col·lectius.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa ha d’anar d’Esparreguera a Igualada, per autopista, a 100 km/h.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té presa arribi o marxi de la seva capital a 80 (o 40).
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que qui decideix la velocitat dels cotxes no hagi conduit mai (no té carnet).

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país sense veu a la premsa, s’esbatussi ridículament on si que té veu lliure i pròpia: la xarxa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que té una veu (Arnera) que li remou la consciència, foragitant la somnolència, perdi el temps (i els nervis) negant-ho.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que vol veure-hi clar no s’empatxi de Dies de Fúria.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país catosfèric com el meu no pugui gaudir (momentàniament... oi?) del talent d’en Joliu.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país mancat de lideratge deixi un personatge com en Carretero reduït a la vida (política) contemplativa.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que viurà de les infraestructures o no viurà, no es deixi la vida en tenir-ne el control.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país insultat i robat no sigui capaç de respondre amb revolta.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país que sempre ha acollit sigui quasi sempre pagat amb el menyspreu i traïdoria dels mateixos nouvinguts.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que la suma de tres perdedors pugui eclipsar la victòria del guanyador en tots els casos i en tots els llocs.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un país d’emprenedors sigui ara manat per un grapat de mediocres.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un partit amb més ex-votants que votants no canvia el seu rumb ni els seus dirigents.

Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que les mil i una idees que em bullen per dins acabin bloquejant-me en aquest depressiu (i llarg) silenci.
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que un bloc sense cap entrada durant 33 dies encara rep tantes visites diàries...
Em pregunto per què no sabré mai comprendre, que malgrat tant depriment present, el meu amor pel país no pari de créixer...


Salut!!!!

PS. Gràcies amics Elies (Dies de fúria), Joan Arnera (Intencions mecàniques), Dessmond (Itching like grass), Marc (Reflexions en català), Cesc (Decidit), Manel (Des de l’exili), Joliu, Josep Sort, Oteji i Mestres (Cimera), Dani (Estelada), Enric I. Canela, i molts més que em deixo, per impedir que, durant aquest mes, la meva desconnexió fos total.
M’és impossible deixar de llegir-vos.




dijous, 1 de gener del 2009

2009 ... tenim feina!!!


Nou any, mateix objectiu.
Aquí, no pararem fins aconseguir-lo.
I ho aconseguirem.
Molt Bon Any a tots... i a treballar, que tenim feina!
Salut!!!!