dimecres, 24 de desembre del 2008

Emili Valdero: dignitat contra els mentiders

Perdoneu la brevetat, però com cada final d’any, a la feina vaig més de bòlid (final de producció, inventari, auditoria, començament de la nova producció...) que mai.
Així que, tard i breu, però obligat a reflectir el que avui ha passat.
La memòria és curiosa, però quan he vist la notícia aquest matí a El Singular de la dimissió irrevocable de l’Emili Valdero, m’ha vingut a la ment dos posts memorables.
M’ha vingut al cap el del Cimera titulat 900 valents i el del mític Elies115 titulat Per un canvi real a ERC (amunt els valents).
Per què s’ha de ser valent per prendre la decisió que l’Emili ha pres avui.
Una decisió plena de coratge, principis i lleialtat a un país i a unes idees.
L’Emili ja va ser valent quan el mes de maig passat va fer el pas endavant i va donar obertament suport a en Carretero.
L’Emili no s’ha amagat. Ha lluitat per defensar unes idees i un partit des de dins. La seva aposta per la dignitat i la defensa dels qui tantes il·lusions varem dipositar en ERC ha estat admirable. Avui, però, ha llençat la tovallola. No ha pogut fer res i tots els seus esforços per defensar la voluntat dels ciutadans han caigut en sac buit.
L’Emili, després de tancar l’any i endreçar tots els projectes que tenia entre mans, ha presentat la dimissió irrevocable al Conseller Huguet per les raons que explica clarament en la seva carta de dimissió.
Per a més vergonya, des de la Conselleria i des de el Govern han intentat tapar la noticia mentint un cop més (i van...) i intentant canviar la realitat de dimissió irrevocable per cessament. Veurem com reacciona la premsa demà, però molt en temo que molts facin el joc al Govern, col·laborant en la fastigosa deformació de la realitat que els sociates, els sectaris i la seva associació, el Tripartit,
Gràcies Emili, gestos com el teu em retornen part de la dignitat que la nova esquerra m’ha robat.
Gràcies per intentar-ho fins l’últim moment.
Gràcies per demostrar que la dignitat encara existeix en la política.
Una dimissió no és una fugida, si no la màxima expressió de la renúncia al bé personal en favor de la defensa dels qui varem donar suport a una idea traïda.
Una abraçada, Emili.

Salut!!!!
PS. Acabo d’escriure aquestes paraules i descobreixo que acaba de produir-se la publicació de dos articles que no puc deixar de recomanar: el de l’Elies en el seu nou Dies de Fúria i la d’en Toni Aira en la seva columna a El Singular.

dissabte, 20 de desembre del 2008

Odi

En Joliu diu que plega. Que tanca la paradeta. De fet, ha retirat ja l’arxiu sencer del seu bloc i ara, tan sols podem llegir-hi el seu darrer post, Post_um.
No descobriré ara la singularitat, categoria, criteri i originalitat (el títol del seu darrer post n’és un gran exemple) del seu bloc. Tots la coneixeu i l’heu assaborit.
Tampoc vull entrar en les raons que l’han portat a fer-ho, si bé és un fet evident que en el mon de la catosfera també ha arribat el cansament i, en part, cert desànim per la manca de perspectives alhora de fugir del carreró sense sortida (?) nacional on ens hem (han?) ficat.
La raó que em porta a aquesta reflexió, és un punt d’aquest darrer post. En Joliu confessa que les raons per plegar són varies, i ens destaca aquestes: “(...) feina, por, odi,... odi sobretot.(...)” .
I en llegir això, em vaig quedar aturat. Odi. Sí Joliu, sí, odi. Just a la fusta. Odi és el sentiment que massa sovint em domina darrerament.
Odi.
El diccionari ens diu: sentiment profund de malvolença o aversió envers algú. Tenir, sentir, odi contra algú. Un odi feroç, implacable, mortal.
A la Viquiipèdia hi trobem: L'odi és un sentiment de profunda antipatia, disgust, aversió, enemistat o repulsió cap a una persona, cosa, o fenomen, així com el desig d'evitar, limitar o destruir al seu objectiu. (...) L'odi és amb freqüència el preludi de la violència.
Mireu, penso que els sentiments no són ni bons ni dolents, que hem de deixar que ens brollin, que s’expressin, que els hem d’acceptar per a poder canalitzar-los després. L’odi, com a sentiment, ha de tenir el mateix tractament. No l’hem de reprimir, l’hem de saber reconèixer-lo, acceptar-lo i canalitzar-lo.
L’odi però, és un sentiment perillós. Si ens domina, altera el nostre comportament, tendeix a ofuscar-nos, i sol portar a comportaments nocius per a nosaltres mateixos i per els altres.
També és cert, almenys per el que a mi fa, que hi ha dos tipus d’odi.
Un de completament irracional. Posaré un exemple personal. El primer cop, fa molts anys, que vaig veure a l’Alícia Sànchez-Camacho, per la TV i sense saber ni de quin partit era, ni quines idees defensava, va sorgir-me, espontàniament, un desig irreprimible de fotre-li un clatellot. O dos. No és l’única persona que, sense saber qui era, m’ha provocat aquesta reacció, però quasi. Sort. No sóc pas així, si no tot el contrari. M’agrada parlar amb tothom, no jutjo mai per l’aspecte i sóc profundament antiviolent, tolerant i respectuós. De fet, mai he donat un clatellot a ningú, i espero que segueixi així per molt temps. Ara bé, vista la reacció que aquesta dona em provoca, tinc clar que si mai la veig venir per la mateixa voravia per on jo camino, travessaré el carrer al moment per evitar tenir un comportament tant violent i inexcusable. No vull ser violent.
Aquest és un exemple d’odi irracional que porta inevitablement a la violència. Però l’he detectat i posaré els mitjans per evitar-lo. No reprimeixo l’odi, però el controlo, evito que em domini i em faci comportar com no vull.
Però l’odi de que parla en Joliu i l’odi que reconec amb mi darrerament és diferent. No és un odi irracional. És un odi perfectament racional, és més, és un odi que esdevé resposta a una agressió. Aquest fet, el que sigui racional, no treu que vulgui evitar que em domini i provoqui respostes irracionals per part meva.
Aquest odi neix de la impotència, de la manca d’eines de resposta, a profundes injustícies, vexacions i traïcions del que el meu país és víctima. I no parlo de les externes (Espanya) que hi són, si no de les internes.
Estic cansat de que juguin amb nosaltres, de que ens utilitzin, de que ens enganyin, de que ens ignorin. Estic cansat de no poder llegir premsa, de no poder veure televisió, de no poder escoltar radio, sense que m’ensenyin i deformin la part de realitat que els interessa.
Estic cansat de que dir mentider a un mentider estigui mal vist, dir botifler a un botifler no sigui correcte, a que demanar el que és normal sigui provincià, a que els sectaris t’acusin a tu de sectari, a que la realitat sigui negada per sistema, a sentir-me foraster a casa meva, a sentir-me insultat pel fet de voler ser.
I quan davant de tot això, et deixen sense armes, sense eines, sense mecanismes de resposta, sense dret a ser escoltat, sorgeix l’odi amb tota la seva plenitud. I em fa por que això passi. L’odi és, de ben segur, la porta de la violència.
Per tant, és important no defallir, denunciar totes aquestes situacions que, de no ser per la veu lliure catosfèrica i algunes altres, quedarien en el més obscur dels silencis.
Per això em sap greu l’adéu (momentani?) d’en Joliu. Veus, punts de vista i perspectives com la seva són el millor remei per a poder canalitzar l’odi i donar-li sortida. Són antídot contra el pas de l’odi cap a la resposta irracional, violenta.
Però quan li llegeixo “(...) odi sobretot. Ara com ara se’m fa difícil parlar dels sociates sense perdre les formes.(...)”, l’entenc. Més val fer una aturada, agafar aire, i evitar que aquesta gent ens faci perdre les formes i ens allunyi del camí. Cal canviar de voravia, creuar ràpidament a l’altre banda del carrer, i evitar tenir el comportament violent que ens faria perdre la raó.
Em sento proper a la seva sensació. Experimento odi de fa mesos, i el dia que vegi proper el perdre la resposta sensata, també baixaré la persiana per un temps.
Salut amic, respira fons, carrega energies, participa en la catosfera, i torna, torna aviat. La teva veu és necessària.

Som la resistència.

Salut!!!!

dimarts, 16 de desembre del 2008

POTSER SÓC GILIPOLLES... O POTSER CATALA (NORMAL) I PROU

Acabo de rellegir las meves tres darreres entrades (aquesta, aquesta i aquesta) auto-no-definint-me i penso que potser ha arribat ja l’hora de definir-me. I rellegint-me (oh sorpresa), penso que potser sóc gilipolles. Gilipolles per donar masses voltes per intentar dir només una cosa: sóc català (normal) i prou.
N’estic fart de que els catalans malgastem temps, discussions i esforços en definicions estúpides i ridícules.
Estic fart de que uns s’apropiïn de la paraula nacionalista o independentista, d’altres tornin ambigua una paraula tant clara de significat com sobirania o d’altres es justifiquin (falsament) amb paraules com catalanistes i d’esquerres.
Prou. O som catalans o no ho som. I si som catalans, hem d’exercir com a tals. Ser català (normal) i prou, només vol dir ser conscient de qui ets, de on has nascut, de a quin país pertanys i en quines condicions de restricció de llibertat estem sotmesos.
Ser català (normal) i prou, només vol dir l’afany de recuperar el que ens pertany com a poble. Només vol dir aspirar a ser un país normal, lliure. Només vull que ens deixem de romanços, de paraules i de definicions i que exercim com el que som.
Ser lliures no és un dret. És un deure. És una exigència. Una exigència per a nosaltres mateixos, de manera individual i col·lectiva, pel present. Una exigència per nosaltres mateixos i pels que vindran després. I no parar fins a complir el nostre deure, és l’únic objectiu que ens ha d’ocupar.
Tota la resta, a més de collonades, només són excuses de molts per a defugir del seu deure amb el seu país.
I un servidor, senyors, no farà res més que cercar la vida plena i lliure que el meu poble mereix.
Així que no em busqueu en el laberint on molts manipulen les paraules i n’amaguen o canvien el sentit i el significat.
Busqueu-me en el dia a dia sincer, senzill, silent i constant.
Busqueu-me complint, infatigable, el deute que tinc amb el meu país.
No cal que malgasteu esforços en posar-me una etiqueta. Les he negades ja totes.
Català (normal) i prou.


Salut!!!!
(He estat uns dies fora, i aquests darrers quatre articles els havia deixat escrits la setmana passada. Com heu llegit he fet referència varies vegades a en Joliu. Com també sabreu, en Joliu ha decidit tancar el bloc. El proper post serà per comentar el seu darrer article Post um)

NI SÓC NACIONALISTA, NI CATALANISTA

Apa doncs, seguim en el procés d’autodefinició on m’he ficat tot solet, esperonat pels articles d’en Joliu.
I seguim, de moment, descobrint el que no sóc.

Ja ho heu llegit, tampoc sóc nacionalista ni catalanista.

No sóc nacionalista (i mireu que he pensat sempre que ho era!) perquè de cop i volta va resultar que ser-ho era dolent, que ser-ho representava ser convergent, que sonava lleig, i no sé quantes coses més. Figura que ara havíem de ser catalanistes. Ves per on!
Doncs sí tant insistiu, no vull ser nacionalista (només quedava jo i quatre més...).
Però no em fareu ser catalanista. Ho sento.
Penso que catalanista és un triomf sociata amb la inestimable ajuda (com no!) d’Esquerra. Ells, els sociates, no es poden definir com a nacionalistes, però catalanistes, i d’esquerres... sí. Ven tant!
Doncs, això fote-us-ho per on us hi càpiga. Jo passo. Si els del PSC/PSOE són catalanistes, em sembla evident que jo no en sóc.

Salut!!!!

diumenge, 14 de desembre del 2008

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

Vaig afirmar en la darrera entrada, que Jo (també) no sóc independentista, i vaig dir també que seguiria renunciant a paraules.
Seguint l’estela del admirat Joliu (un dels millors blocs que circulen per la catosfera, per mil i un motius que els que tingueu més de dos dits de cervell reconeixereu fàcilment) on afirmava que Sóc sobiranista, permeteu-me que em desmarqui de la seva afirmació i faci la meva:

JO, TAMPOC SÓC SOBIRANISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, faltaria més, ho faré.

No crec en la ambigüitat que s’amaga rere molts dels que en fan bandera.
Sí crec en l’honestedat dels molts que hi dediquen esforços i enginy. Treball. I els respecto.
Però no em sento agust amb aquesta paraula... em fa sentir insatisfet.

Diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana:
sobirania
[de sobirà]
f 1 Qualitat de sobirà.
2 DR/POLÍT/HIST Qualitat del poder polític d'un estat o d'un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional.
No hi veig per enlloc el significat de sobirania gradual o sobirania parcial que avui la paraula em transmet.
Potser és per això que no m’hi sento agust, definint-m’hi.

Salut!!!!

dijous, 11 de desembre del 2008

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Bé, seré breu perquè torno a estar sense ADSL i la connexió que “gaudeixo” en aquests moments demana brevetat.
(Per cert, senyors de TelefòRnica, sàpiguen que el seu segon sabotatge en un any a la meva connexió telefònica i d’ADSL contractada, per suposat, amb un altre companyia, té molts números d’acabar sent divertida. Un dels seus tècnics subcontractats ha tingut l’amabilitat d’explicar-me com fan vostès el sabotatge, i a poc que m’aconsegueixi la prova que li he demanat, riurem una mica tots... si més no, jo. Així que els hi agrairia que, per no empitjorà més les coses, no em tornin a trucar oferint-me un bon tracte si torno a confiar amb vostès, ja que si ho tornen a fer, afegirem xantatge al sabotatge.)
Fa uns dies l’admirat i amic Joliu feia un post amb títol No sóc independentista. Com sempre (hi estigui d’acord o no, que això va a dies) els seus arguments eren de pes i respectables. Com sempre també, més d’un se li va llançar al coll per (ai las!) atrevir-se a dir: no sóc independentista. Intentar entendre per què ho deia, era demanar massa.
Doncs bé, a més de solidaritzar-me amb ell pel fet de tenir la llibertat d’atrevir-se a dir que no és independentista, afirmo, amb tota la rotunditat i solemnitat possible que:

JO (TAMBÉ) NO SÓC INDEPENDENTISTA

Per què?
Malgrat no estigui pas obligat a respondre, ho faré.

Perquè, entre moltes altres coses, els polítics actuals (i alguns especialment) s’han dedicat els darrers anys a utilitzar i apropiar-se d’algunes paraules d’una manera tant mesquina, irrespectuosa, mafiosa i, sobretot, fraudulenta, que les han desvirtuat, destrossat i rebaixat de tal manera que, ara, ja no m’interessen.

Ja no m’interessa ser INDEPENDENTISTA. Ho ha sentit tothom? NO en vull ser.

O penseu que vull permetre que la colla de mentiders (per exemple) que tenen la barra de predicar, sense vergonya, que ells són l’independentisme al Govern puguin representar-me? Si, si, aquells que deien que queden x segons menys per arribar a la Independència i que no paren de fer coses per allunyar-la!

Apa! Foteu-se la Independència per allà on ja sabeu, que el teniu prou donat amb el que us hi arriben a ficar els “amics” sociates. Què us bombin!

Salut companys!

PS. Prometo en properes entrades, seguir renunciant a paraules.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Blocs Against Tripartit


Fa uns quants mesos, quan començava la campanya electoral al congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya, un grup de blocaires vam decidir posar-nos a treballar a favor de l’opció de renovació a ERC que representaven en Joan Carretero i la Rut Carandell, la gent de Reagrupament. Ho vam fer des de la nostra independència i des del nostre compromís patriòtic.


I vam concretar el nostre suport amb la creació de Blocs amb estrella, un portal de blocs i una marca per aplegar l’enorme moviment catosfèric que cercava, que volia, una renovació a ERC. La iniciativa va tenir un èxit sorprenent, però dissortadament les xarxes clientelars de la direcció d’ERC van tenir més força que la voluntat de renovació que la societat i la massa social de votants d’ERC reclamaven. Avui, mentre el tripartit 2 celebra el segon any de govern, i ho fa enmig d’una grisor i una opacitat absolutes, els mateixos blocaires que vam impulsar Blocs amb estrella llancem una nova proposta de mobilització: BAT BLOCS (Blocs Against Tripartit).


BAT BLOCS és, per tant, una iniciativa que sorgeix de la més absoluta independència dels blocaires que la impulsem. Una proposta que vol mobilitzar la blocosfera catalana perquè adopti una posició clara i rotunda en contra del tripartit i de tot el que representa.

BAT BLOCS és un segell de llibertat i de compromís. Un segell que uneix tots els blocaires que entenem com un deure patriòtic denunciar l’espanyolisme del tripartit i dels partits que en formen part.


El divorci entre l’associació de polítics i la majoria de mitjans i opinió publicada, d’una banda, i la gent és cada cop més gran. Les denúncies en relació amb el tripartit rarament troben cabuda als mitjans, i els elements de crítica són silenciats per un règim, el del tripartit, que controla tots els ressorts del poder i de la comunicació a Catalunya. Per això els últims espais de llibertat en l’opinió es troben a la xarxa. I per això pensem que és bo que ens puguem identificar entre nosaltres, saber-nos còmplices en la denúncia, encoratjar-nos en la lluita per una terra lliure i pròspera.


És això el que ha motivat la posada en marxa de Blocs Against Tripartit.


Tal com diem en el nostre perfil: “Tots els blocs adherits a aquesta xarxa som blocaires catalans que, des de la nostra llibertat de criteri, pensament i opinió, lluitem per una terra lliure i pròspera. Considerem que el règim polític del govern tripartit ha esdevingut una autèntica plaga insofrible i immerescuda que pateix la nostra nació. I ens comprometem a convertir la nostra opinió en una arma combatent per la llibertat, individual i col·lectiva.” Per això convidem tots els patriotes, blocaires o no, a afegir-se a BAT BLOCS.


Visca la terra, mori el mal govern!

dijous, 4 de desembre del 2008

Exemples (...de mentiders)

En la darrera entrada parlava sobre mentiders.
Avui havia pensat titular-lo... Al·lucinògens: exemples reals.
Però finalment he decidit deixar-ho en: Exemples (...de mentiders).
Parlar d’al·lucinògens era caure en l’engany. Malauradament l’exemple d’avui (revista esquerraNacional, d’Esquerra (sí, sí, l’antiga ERC), número 119, corresponent a la setmana del 2 al 9 de desembre) no està pas causat per l’efecte d’un al·lucinogen, està causat per una cosa tant simple i antiga com la mentida. Mentida practicada amb tal intensitat i regularitat, que potser sí que ja és una patologia perfectament catalogada. Ho desconec, i pel que fa al cas, tan és.
He escrit un llarg text comentant titulars i uns quants articles, però de cop m’he aturat al adonar-me que havia entrat en la trampa dels mentiders compulsius i que estava jugant a un debat amb base inexistent.
Gràcies a la tecnologia, la solució ha estat senzilla (i ecològica). He seleccionat uns quans paràgrafs, botó dret del mouse i eliminar. Net (ni paper, ni toner o tinta), ni paper, ni energia (només uns pocs minuts malaguanyats de bateria del portàtil... i del meu temps).
Aquí teniu la foto de la portada i, si voleu i seguiu aquest enllaç, ho podeu llegir tot sencer. Si opteu per l’enllaç, una recomanació abans: cerveseta fresca al costat i, sobretot, llegiu per estones, la vostra salut mental ho agrairà.


Si opteu per no llegir-ho (és una molt bona idea, ho dic per experiència pròpia), us destaco uns quants titulars de cada pàgina, que parlen per si mateixos. Aquí els teniu:
La política, o la fas o te la fan (portada)
Un país amb veu pròpia
Els serveis socials arriben a la classe mitjana
(i jo em pregunto... pagant mútues privades, per exemple?)
Consolidar l’espai català de comunicació (amb el brillant destacat que diu: La reciprocitat Canal 9-TV3 serà realitat quan el consell de ministres compleixi el seu compromís (sic!))
Construïm una nació culta (aquí crec que tenen un error d’impremta, i el titular hauria de ser: Construïnt una nació Oculta)
La força decisiva dels 21 diputats d’Esquerra (com a article final)
Si amb això no en teniu prou, us destaco els títols dels articles que diuen que han escrit alguns personatges (estic convençut que tots els ha escrit la mateixa ma):
Avançant (Joan Puigcercós, per error han escrit Puigcerós, que ve de zero, suposo)
País, progrés i polítiques d’Estat (Josep Lluís Carod-Rovira)

Respostes d’Estat (Joan Ridao)
Cap a les vegueries (Jordi Ausàs)
Sobirania cultural (Joan Manuel Tresserras)
El pedestal són les sabates (Anna Simó)

No havia llegit mai aquesta revista (en porten 119!) i espero no tornar-hi, però els seus autors o ideòlegs, són evident carn de psiquiatre. Us ho asseguro.

Salut!!!


PS: Per cert, ja sou seguidors del BATblocs? Sí la resposta és no, ja tardeu.