diumenge, 29 de juny del 2008

IDIOTES...

Fa dies que no escric res. Molta feina encara fins la setmana vinent, i certa saturacio i depresio nacional despres de diverses derrotes, m'han portat al descans blocaire.
Aquest mati he fet una aturada laboral i soc a la platja, amb la familia.
Acaba d'aterrar a les meves mans una Vanguardia del dia, i acabo de llegir l'article del que mal que em pesi, es el president de la Generalitat, del meu pais, es suposa.
Titol: "Por que quiero que gane Espana".
Hi ha dos coses a la vida que em sulfuren especialment:llegir estupideses i que em prenguin per idiota.
Aquest senyor, perdo, aquest idiota, aconsegueix les dues en pocs segons.
IDIOTA.
IDIOTA.
IMBECIL, que diria el company Arnera.
I per IDIOTA i IMBECIL el capullo que tinc al davant, a escasos 4 metres. El fals d'en Ridao. Gracies carallot per permetre que un espanyolista IDIOTA com aquest sigui el meu president. Gracies cabron de merda, per utilitzar amb tridoria el sentit del meu vot.
Si no tingues els meus fills al costat i tu la teva filla, m'aixacaria de la tovallola i et fotaria una patada al cul.
Per IDIOTA. Per trair-me. Per utilitzar el meu vot (i tants d'altres) per fer president de Catalunya a un espanyolista incult.

Salut companys!
Bon diumenge!
Vaig a fer un bany a veure si rebaixo la temperatura de la meva sang.

* Perdoneu el redactat, pero escric des de la tovallola amb la BlackBerry, i accents i d'altres es complicat.

dijous, 12 de juny del 2008

Militància i Votants d'ERC: molta distància (...segur?)

La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran després de que RCat hagi perdut? Evidentment sí. RCat´ha despertat i desperta la simpatia dels vots (350.000) perduts, i això que exposo, entre d’altres, així ho indica.
- Si algú ha seguit la campanya d'RCat, sabrà que en les xerrades fetes per tot el territori per en Joan Carretero i la Rut Carandell sempre hi assitien molts no-militants, encara que en moltes seus locals l’entrada els hi estava vedada i això no ha estat possible. En la xerrada a Sarrià, per exemple, hi havien més no-militants que militants.
- La quantitat de militants reagrupats i simpatitzants de Reagrupament (no-militants) també és una dada molt significativa en aquest sentit.
- Si algú ha intentat sentir el que es diu al carrer o el que s’ha escrit majoritàriament per la catosfera, també sabrà que el suport i il·lusió per les idees renovadores d'RCat era , i és, clarament majoritari.
Després de dissabte, és clar que dins el partit aquest sentiment no ho és de majoritari, ni molt menys, ja que RCat sols té un 27%. Però aquesta dada, tot i ser molt clara, demana ser gratada, analitzada.
- Aquest 27% és fruit de que RCat neix fa poc mesos i amb el suport de tant sols 24 militants. És a dir, és un increment de 0 al 27. Déu n’hi do!
- Durant la campanya no se’ls hi ha facilitat (a RCat) un cens amb dades dels militants, impossibilitant així anar-los a buscar i poder explicar el missatge sense interferències.
- Els mitjans de comunicació l’han marginat descaradament. Han intentat, sense disimular ni una mica, condemnar-los al silenci.
- L’aparell del partit s’ha bolcat amb pressions continues i milers de trucades (ells si tenen les dades) per intentar escampar mentides sobre RCat i assegurar-se vots. Tenien una llista de votants dins la militància, i va fer mans i mànigues per insistir a diari i controlar no disminuir-la.
- La diferència econòmica en la despesa de campanya és abismal, i fa avergonyir imaginar de on ha sortit el finançament de la campanya en les candidatures continuistes.
- El PSC/PSOE, amb tot el que significa de tàctica, influencia en tots els mitjans i opinadors que s’arrossega per la premsa, radio i televisió, i possibilitats infinites de fer córrer falsedats o generar noticies favorables al continuisme (Putxi), s’hi ha bolcat.
Però hi ha més factors que distorsionen el resultat, i un element, que crec que el distorsiona irremediablement, i per tant també les conclusions que molts hem extret, és que aquest procés electoral, aquest sistema, té un error. I a més, greu. Aquest sistema dona la opció a que el resultat sigui molt obert, molt poc clar, dificultant així el poder seguir una línia estratègica clara, ben definida, coherent en ella mateixa, decidida i valenta. Alguns m’argumenten que obliguen a la unitat, a l'acord, i és cert, però aquest acord s'ha de buscar abans del resultat final, si el que és vol és dotar-lo de la màxima força.
Per què? Doncs per que si es presenten més de dos candidats, provoca que el guanyador tingui un suport insuficient respecte al global de la militància. Un 37% és un suport baix per fer camí els propers 4 anys. I si a més, el candidat que ha guanyat té com a prioritat màxima (i única) ser al davant, encapçalar i prou, mostrant la seva feblesa ideològica, provoca que el rumb sigui, si cap, més poc consistent i erràtic que com fins ara.
Fins i tot els que l’han votat i ell mateix, reconeixen que s’ha de produir un canvi, però és evident que no tenen clar com fer-lo. Tranquil, el defineixen, no puc evitar que aquestes definicions em recordin la cèlebre frase de la pluja fina.
Ara resulta que estan oberts a tot. Tenen tant clara la seva ponència, que estan disposats a refer-la. No seria la primera vegada que presenten una cosa i després comencen a afegir-hi esmenes a tort i ha dret per acabar amb un document ple d’incoherències.
Aquesta setmana, plena de reunions buscant “unitat”, hauria de ser plena de reunions, sí, però reunions per a buscar el suport de les candidatures perdedores de cara a la lluita final, la segona volta. La recerca d’unitat, de proximitats, hauria de ser per preparar aquesta segona volta, la bona, i que un dels finalistes guanyes amb l’autoritat necessària (almenys un 51%) per a poder desenvolupar amb tota la fermesa el programa, la ponència estratègica, decidida ja o negociada.
En Carretero fa setmanes que ho diu, la direcció es va decidir per aquest sistema a correcuita i per que no eren capaços de veure res més que dos candidats (en Carod i en Puicercós) lluitant pel control del partit. És van fabricar un terreny de joc per poder fer el duel final, a vida o mort. Ni se’ls va acudir de que a ERC, com en la vida, hi ha mot més que ells dos. No van imaginar, no van saber preveure, que podien presentar-se tres, quatre o cinc candidatures més. Així de preclars i preventius son. Així fan les coses, i així va des de que manen de debó (o haurien de fer-ho). Viuen en la superficialitat i en el dia a dia. Supervivència. Saben que volen la Independència (o això diuen) però no tenen ni la més punyetera idea de com arribar-hi.
Neurones... el principal problema d’ERC és la manca brutal de neurones que hi ha en la direcció.
No m’estendré més en l’explicació del sistema actual i la lògica i benefici de la segona volta, doncs en Villatoro, per exemple, i d’altres, ho expliquen abastament.
En fi... que sí, que la militància s’allunya de l’electorat, però no tant lluny com semblen indicar els resultats de dissabte. Amb un "combat" més d’igual a igual, i amb un sistema d’elecció de càrrecs més lògic, mes pensat, el resultat final seria un altre i, el més important, seria molt més clar. Sabríem, del cert, si ERC comença quatre anys de decadència clara (Putxi) o optava per un veritable canvi d’estil (Carretero). Ara, ens quedarem amb un continuisme que vol canviar (eps! només una mica) i que no té ni punyetera idea de com fer-ho.
Tornem fer la pregunta inicial:
La distància entre l’electorat d’ERC i el militants és molt gran?
Sí, molt gran, però ni molt més tant com sembla a primer cop d’ull ni tant com seria si el procés electoral s’hagués fet com era més lògic, com el sentit comú i el bé del partit demanava.
Salut companys!!!!

diumenge, 8 de juny del 2008

Papa, encara vull ser petit

No hi ha res que m’ompli més que el poder gaudir dels meus fills. Mai hagués imaginat que et poguessin aportar tant. Son unes emocions i un amor que no em veig capacitat de poder explicar. Suposo que els que heu tingut la sort de ser pares, m’entendreu.
És clar que tot no son flors i violes. Pateixes, plores i t’enrabies. A voltes, et deprimeixes quan veus que no ho fas tant bé com voldries. Els fills son també una prova d’humilitat, un mirall on hi veus el millor de tu i, també, tots els teus defectes.
El petit té quatre anys i mig. A voltes em fa enrabiar molt, perquè és un bon trapella. Intentes raonar-hi, ja t’he edat per poder-ho fer. Li expliques que ja s’ha fet una mica gran, i que no pot reaccionar com un nen petit. Seblaque no t'escolti, però ho fa.
La setmana passada, em va deixar ben parat. Havia deixat la seva habitació totalment destrossada. No s’hi podia ni entrar. Tenia totes les joguines per terra i havia buidat la roba dels armaris, escampant-la per tota l’habitació. Li vaig manar de recollir-ho ràpidament. S’hi va negar. “Ho reculls tu” repetia entossudit. Em vaig enfadar molt i li vaig tornar a repetir que ell ara ja era gran per saber que havia de recollir-ho tot i que també era conscient de que el papa i la mama tenien molta feina per rentar i plegar la roba, i que no podia tirar-la d’aquella manera. Ell sabia que el que acabava de fer no esava bé, aquesta és una de les diferències entre ser gran o petit. Al cap d’una estona, i després de recollir una bona part de les seves joguines, va seure al meu costat molt seriós. Va començar a xerrar d’una manera molt madura, va analitzar el que jo li havia dit, raonant-ho, i intentant fer-me entendre el seu comportament. Tot convençut, va acabar el seu discurs dient-me: “ papa, ho he estat pensant, i jo, encara no vull ser gran”. Té quatre anys, i es resisteix a començar a assumir responsabilitats. Haurem de tenir-hi paciència, però ha d’aprendre a -les. És la vida.
Ahir, vistos aquests resultats, he tingut la mateixa sensació amb la decisió de la militància. Es resisteixen a fer-se grans. Puigcercós i el seu aparell els ha convençut de que encara son petits, de que no poden ser grans, de que és necessari viure en l'ombre d'altres.
En Carretero explicava el divendres que en Puigcercós havia dit, sense enrogir, que ERC havia nascut en la oposició. És dur saber que, qui ha de dirigir el partit, no és conscient ni del seu inici. ERC va néixer... liderant, marcant camí. No ens feu creure que som petits... és fals.
Esquerra, la seva militància, no ha sabut assumir la responsabilitat que el país els hi demanava. Esquerra ha decidit que encara volen ser petits. No volen convertir-se en el partit majoritari que el país necessita. Hi tenen tot el dret. Ha estat una decisió democràtica. Això no treu, però, que jo estigui convençut de que és un error de gran transcendència que pagaran molt car durant molts anys. Han defugit la responsabilitat. És més fàcil ser petit, però no és el que tocava.
La militància ha parlat, coaccionada o no, enganyada o no, però ha parlat. No volen ser grans, no volen ser ERC, volen ser Esquerra. Han decidit que no volen tornar a el que han estat des de el seu inici, un partit majoritari, que marqui el ritme, les formes, e camí. Prefereixen tornar a ser petits. Tornar a tenir dotze, tretze o catorze escons al Parlament (o vuit o nou) i compartir Govern amb el cosinet gran, que els hi prendrà les decisions per ells.
És trist, per que el cosinet no és tal, és només un cosinet polític, no de sang. El cosinet és aquell que els vol immadurs i submisos al seu costat.
Dia trist per ERC, dia trist pel país.

Ara bé, Reagrupament, malgrat la derrota electoral, ha guanyat. És una victòria moral, d’aquelles que si tu vols no serveixen per res, però per a mi és una victòria per què ha demostrat que sí és possible aglutinar la il·lusió d’un poble. Sí Rcat avui hagués guanyat, el país s’hagués bolcat amb el partit i ERC hagués fet Història. Història de la gran. Altre cop serà, ara sabem que és possible.
S’ha guanyat la batalla (i per golejada) del simpatitzant, de l’elector. S’ha perdut la del militant, ple de estranys suports basats en una teranyina de complicitats, favors i suports, difícils d'entendre des de fora.
Gràcies Rut i Joan, gràcies a vosaltres i a tots els vostres companys d’aventura. Gràcies a aquests 1937 valents, militants que han decidit pensar i actuar a consciència, malgrat la resta de partit els ha mirat com a traïdors. Gràcies per demostrar-nos que un altre camí, el nostre, és realment possible.
Guanyarem, acabarem guanyant. És el nostre destí. Gràcies per apropar-nos-hi.

Salut companys i gràcies a tots els que heu intentat que ERC madurés. Potser més endavant, quan es vegin enfonsats en la merda del seu cosinet, decidiran fer-se grans...

Potser...

VISCA CATALUNYA !!!!

El tren, l'oportunitat, ha passat de llarg.


Avui passava un tren de gran velocitat de la Història. Passava per l'estació d'ERC, per si hi volien pujar i fer un gran salt endavant.
La militància no ha volgut agafar-lo.
Perd el partit i perd, malauradament, el país.
Gràcies Joan i Rut per haver-me fet tornar la il·lusió.

Gràcies companys estrellats per haver-me retornat l’orgull pel país.

Avui, no vull dir res més.

Salut companys!!!

dissabte, 7 de juny del 2008

Capgirar la Història?

De tant en tant, la Història ens dona oportunitats per a canviar-la radicalment, per a fer-hi un salt, per escriure-la en MAJÚSCULES.
Catalunya reclama aquest salt endavant, aquesta manera diferent de fer les coses. La gent ho espera.
Sabrà ERC i la seva militància entendre-ho? Sabrà ERC convertir-se en l’eina majoritària que el país li demana?
Aquest vespre ho sabrem.
La Història no en dona moltes, d’oportunitats com aquesta.

Carretero i Carandell, Carandell i Carretero.
Joan i Rut, Rut i Joan.

No hi ha un altre camí... avui comptarem els valents que ho sabran entendre.

Salut companys!!!

divendres, 6 de juny del 2008

Recuperar l'estrella (manifest de fi de campanya)

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

dimecres, 4 de juny del 2008

Avui m'han pres el pèl... dos cops!!!

Cert és que, no hi cap dia igual a un altre. Desconec qui ho va dir, però te més raó que un Sant!!!
I avui m’ha passat que, ves per on, m’han pres el pèl dos cops. Sí, sí, no una vegada, dues!!! El primer cop ha quedat sols en un intent, barruer i ingenu, i el segon, la pressa de pèl s’ha consumat. Del tot. Sense poder evitar-ho, ni tornar enrere.
La primera, a primera hora del matí.
No sé vosaltres, això és molt personal, però un té la sana costum (o no) de tant bon punt em llevo del llit anar a seure una estona a Can Roca, bàsicament per despendrem de les restes del dia anterior... i començar, realment de nou, el nou dia. Ves per on!
Can Roca és, a més, el meu segon despatx de casa. Hi tinc un petit tamboret, amb una bona base, que és senzillament perfecte per a posar-hi la ràdio i algun llibre, revista o diari (he de confessar, i ho faig molt fluixet, que fa una mica de vergonya, així que, ja ho sabeu “shhh”, que moltes vegades el tamboret també és perfecte per a posar-hi el portàtil i aprofitar el moment per arrencar el dia 2.0).
És una estona molt meva, en estricta intimitat, que em permet fer aquell reset tan necessari. Buidar físicament i començar omplir mentalment.
Avui però, escolto a la ràdio que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Canvio de Can Basté a Can Basses i torno a sentir que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Dues notícies calcades, calcades fins i tot amb l’afegitó/filtració: “gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”.
Olè!!! Gràcies Sr.Montilla!!! Gràcies Sr.Maragall!!! Gràcies Sr.Zapatero!!!
Gràcies per prendre’ns el pèl d’aquesta manera tant descarada!!! Però que s’han pensat que som imbècils!!! (Qui s’han pensat que som!!!, diu el Pujol del Minoria Absoluta)
Gràcies, PSC/PSOE, per pensar-se que som imbècils, talment com els vostres votants, perquè heu tornat a equivocar-vos. Aquí això no val. Us adreceu a militants i simpatitzants d’ERC, i ja us coneixem. Us veiem el llautó.
Friso per la següent notícia, per aquella (o aquelles) que us guardeu per divendres... o per dissabte mateix. A veure que en surt de les vostres privilegiades ments. A veure que passarà, o no passarà, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit. A veure si aconseguiu superar el llistó. Segur, segur, que la teniu apunt, redactada la notícia i tot, per tothom igual, calcadeta, ben preparadeta/preparadetes, i estant allí esperant que algú clicqui “ENVIAR”.

El segon cop que avui m’han pres el pèl, ha estat molt més agradable, i a més, volgut. He anat al barber, que la meva closca necessitava un endreçat. Si a més ho arriben a fer bé, ja hagués estat la hòstia!!! Però ningú em treu el meu moment de “gustera”. Eren les set de la tarda, m’he assegut després d’un dia trepidant de corredisses, per a que em rentessin al cap. L’aigua temperada, ni freda ni calenta, sense molta pressió, mullant-me els cabells a poc a poc, i les mans d’aquella noia, fent-me un massatge suau amb xampú... us ho prometo que ben bé m’adormia. Quin gust... quina son, quin relax!!!

Salut companys!!!

* Ah! I no oblideu que demà tenim una festeta que promet. No hi falteu!!!
I si voleu arribar-hi engrescats, mireu aquesta enquesta de Racó Català, aquesta de Tribuna o aquesta de Vilaweb.

dimarts, 3 de juny del 2008

Les dues darreres Copes d'Europa...

Les dues darreres Copes d’Europa (Londres i París), he tingut el bon gust de celebrar-les abans que es jugués la final. Normalment, dos o tres dies abans.
(Perdoneu, però m’adono que al final encara aprendré a escriure com cal... “les dues darreres copes d’Europa”... hehehe... dit així, ben bé sembla que n’haguem guanyat 7 o 8!!!)
Com que soc força supersticiós futbolísticament parlant (sí, només futbolísticament), sempre he pensat que em va portar sort. A més, te el gran avantatge de que les dues Copes d’Europa (perdó, les dues darreres Copes d’Europa), les he celebrat dos cops cadascuna d’elles.
Doncs bé, anem per feina. Els companys (mai prou estimats) d’aventura blocaire-estrellada hem decidit fer la festa (celebrar-ho) aquest dijous al vespre a Barcelona. Sí, sí, aquest mateix dijous. Així que millor que no badeu... o només podreu celebrar la victòria de dissabte un cop.
Ningú ens podrà acusar de no ser pencaires. Dissabte, el començarem amb la feina feta i apunt per repetir la festa (de la victòria) el mateix vespre, que ja la tindrem ben assajada.
Us hi apunteu?
Salut companys!!!

* Reprodueixo les raons (segur que molts ja ho haureu llegit) que ens han motivat a trobar-nos tots junts i a convidar-vos-hi:

Benvolguts i benvolgudes amics i amigues de Blocs amb estrella,

Estem a punt d'arribar al final del camí que va motivar la iniciativa de Blocs amb estrella. Dissabte vinent, dia 7 de juny, hi haurà la votació per escollir la nova direcció d'ERC, presidència i secretaria general.

Blocs amb estrella va sorgir com un espai comú de tots els blocaires que, des de la nostra llibertat i independència de criteri, compartim el desig comú de renovació a ERC, que representen Joan Carretero i Rut Carandell, els candidats de Reagrupament.

Pensem que Blocs amb estrella ha estat una iniciativa innovadora i molt interessant que ha permès palesar el suport que aquesta renovació té a la catosfera. I ens ha permès, també, gaudir d'un munt d'articles extraordinaris, d'una gran qualitat tant pel que fa als seus continguts com a la seva forma.

Per tot això pensem que una bona manera de començar a acomiadar aquesta "aventura" és fent una festa. I això serà dijous vinent, dia 5 de juny. Aprofitant que tant en Joan Carretero com la Rut Carandell estan a Barcelona, farem una festa, a la que hi assistiran, podrem parlar amb ells i, a més a més, farem públic un manifest final, de valoració d'aquesta experiència i de reafirmament del nostre suport amb la renovació d'ERC que defensa Reagrupament.

Això serà dijous dia 5, al Pepsi Club (Carrer Marià Cubí amb Sagués), a Barcelona. Podeu venir amb amics i amigues, no hi ha cap problema. Només necessitem que ens confirmeu la vostra assistència i, en el seu cas, quants vindreu. Compartirem una bona estona, prenent una copa, escoltant la bona música d'en Quim, que tot i que no té Bloc, dona suport a Reagrupament, podrem escoltar en Joan Carretero i la Rut Carandell i, finalment, llegirem el manifest final de Blocs amb estrella. Tot i que no disposem de recursos "extres", venir a la festa és gratis, i les consumicions seran assequibles.

Per a tots nosaltres, els impulsors de Blocs amb estrella, ha estat un orgull comptar amb la vostra adhesió i suport. La lluita continuarà des dels nostres blocs, però aquest tram del camí que hem compartit ha estat realment interessant i emotiu.

Us animem, per tant, a intensificar, en aquesta setmana que queda abans de les votacions, el vostre posicionament a favor de Reagrupament, a fer arribar fins l'últim racó de la catosfera el nostre compromís i les idees que ens porten a donar suport a la Rut i el Joan. I, evidentment, us animem també a venir a la festa.

Si us plau, confirmeu-nos la vostra assistència a
blocsambestrella@gmail.com, o a elies115@yahoo.com, i us informarem del tema horaris (probablement a partir de les 22:30 hores), però, sobretot, us podrem informar si hi ha cap canvi d'última hora (p.ex. per aforament).

Cordialment,

Elies, en nom de tots els companys de Blocs amb estrella
PS: volem demanar disculpes i comprensió a tots els blocaires amb estrella que no sou de BCN, ja sabem que entre setmana no és el millor moment dia per fer una cosa d'aquestes, però havíem d'aprofitar la presència d'en Joan i la Rut abans no acabés la campanya.

Bacon amb formatge

Avui m’he escapat a esmorzar un mini-entrepà al bar que tinc a pocs metres de la feina. No ho faig habitualment, més ben dit, quasi mai. Però avui, n’he fet excepció.
M’he assegut amb aquella calma estranya dels dilluns al matí, he demanat un entrepà petit de bacon amb formatge i una coca-cola. Mentre esperava, he cercat amb la mirada on hi havia un diari lliure per llegir. A un cantó de la barra hi havia El Periódico, el de color blau. L’he agafat i he passat pàgines sense fixar-me gaire en elles, doncs estava atenent una trucada professional al mòbil. De cop, una calor potent (que m’anava encetant per dins en el seu camí) ha avançat des de la meva panxa fins arribar-me als ulls, on s’hi ha concentrat. “Afins de Carretero amenacen d’abandonar Esquerra”, llegeixo en titular. He acabat la trucada no recordo com i he exclamat: Quanta merda!!!
M’ha sortit de dins i el cambrer m’ha mirat, sorprès, mentre m’obria l’ampolla de coca-cola. El text que li seguia era indignant. Una gran escampada de porqueria explicant res d’un desconegut corrent anomenat Col·lectiu 1 d’abril que diu abandonarà el partit si Carretero no és en la nova executiva. Quanta merda!!!, he repetit, aquest cop només per a mi. Quina vergonya! La premsa, que ha tingut la barra d’ignorar amb tota la intenció a Reagrupament, ara en fa titular per vomitar mentides buscant escampar la por entre el militant. Volen despertar el fantasma de l’escissió d’en Colom i la Rahola. És la seva tàctica. La que coneixen. La por. “Que viene el PP” escampaven en les darreres eleccions... i va venir en Zapatero. Quanta merda!!! Ferrans, Icetas, Montillas, Vendrells, Putxis... tota la merda se m’ha fet present, arruïnant un meravellós bacon amb formatge. Cretins... mesquins. Gent sense escrúpols. Mentiders.
He tancat al diari i l’he canviat pel que han deixat lliura a la taula del davant. L’Avui.
A veure. Inundat de mala llet i veig: “Partidaris d’en Carretero amenacen de deixar ERC”.
Quedaven dos mossegades a l’entrepà... i encara deuen ser allí en el plat.
O potser un gos, despentinat i brut, d’aquests que viu i menja de les deixalles que troba en el carrer més proper (Calàbria potser?) se l’ha acabat cruspint de les escombraries del bar.
No ho sé. Tant em fa.
He arribat a l’oficina de nou i la mala llet m’ha durat ben bé dues hores. Fins i tot un dels meus col·laboradors m’ha comentat si havia passat un mal cap de setmana. Ha vist que la ràbia dominava les meves accions. Poc després (sort!) un altre company, militant d’ERC i Reagrupat (perdoneu la medalla, però he tingut el plaer de ser important en la seva “conversió”) m’ha comentat: “Què? Ja has vist com les gasten els calabresos? Has vist que publica l’Avui? Ja veuràs aquesta setmana... ja veuràs... voldran morir matant. Però fan tard, ja els coneixem, i a aquestes alçades, també tots coneixem ja a en Carretero i saben que, precisament marxar del partit, és el que ell mai faria. Mira si se n’ha cansat de repetir-ho!”
Tota aquella coïssor de foc que em corria per dins s’ha tornat aigua fresca, abundant i calmada, talment com em va transmetre el pantà d’Oliana el diumenge al veure’l.
Tenia tota la raó. Fan tard.
Han perdut i trauran tota la bilis fastigosa que porten a dins intentant emmerdar-ho tot. No saben fer-ho d’altra manera.
Fan tard... i tindrem el goig de veure’ls perdre exhibint totes les seves misèries, tot allò per el que, precisament, perdran.

El dissabte ja és a prop. Resten quatre dies. El missatge de Reagrupament ha arribat al militant. Sense saber el cens, sense tenir noms, ni telèfons, sense aparèixer en la premsa, sense organitzar autocars, ni menjars, ni donar entrades pel futbol. El missatge ha arribat gràcies a l’esforç, coherència i honestedat d’un grup de gent que, encapçalats per la Rut Carandell i en Joan Carretero, han demostrat que ells, si mereixen la nostra confiança. Han fet tots el quilometres possibles i han invertit totes les hores de son necessàries. Sense defallir. El país, i el partit, s'ho valen.

Militants, simpatitzants, no defalliu en l’esprint final. Feu possible que el missatge acabi d’arribar on encara no ho ha fet, i restabliu la normalitat el dia 7.
Ja toca.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!