dissabte, 7 de març del 2009

Sense paraules... gràcies!


M'he quedat sense ungles... i sense paraules.
Porto tot el matí amb el caop i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Barcelona. En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.
Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.
Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat.
Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.
WE WANT A CATALAN STATE !!!

WE WANT A CATALAN STATE


Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.
Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.
Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.
Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.
La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna. Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.
La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.
Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los. Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar. Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.
Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:
Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!
Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

diumenge, 1 de març del 2009

Arnera, Joan

Eren dos quarts de cinc del divendres, i fent una de les habituals repassades de la bombolla, entro a la teva paradeta, com sempre, i... sorpresa!
Sorpresa, i no sorpresa.
Vaig començar a escriure un comentari, però vaig tancar la finestra. Ni volia ser el primer en fer-ho, ni tenia clar que dir-hi.
Crec que els “socis” dels Blocs amb Estrella, varem cremar un bon grapat d’energies i il·lusions el 2008. Les varem cremar de bon grat, això és evident, i com a regal varem treure’n un grapat d’experiències de les que valen la pena i, sobretot, en varem treure un bon grapat de sinèrgies positives i noves amistats.
El preu a pagar va ser un estiu de descans i desconnexió, i una represa un xic difícil, mandrosa i desconcertada. Repetitiva potser, o almenys amb aquesta sensació donant voltes.
Elies115, tancant, tot i que obrint noves finestres, amb renovada fúria.
Joliu, tancant paradeta.
Dessmond, molt més intermitent però segurament més absorbit per la paternitat.
Manel, volent tancar però sense fer-ho. Sempre al peu del canó. Incansable.
Josep Sort, molt més intermitent també, però amb l’atenuant de que la seva energia no ha parat de fluir, llançant-se a moltes noves aventures.
Marc, incombustible. El menys “afectat” per l’empanada mental i feliç amb la desitjada paternitat.
Cesc, a contracorrent gràcies a Déu, i decidint-se.
Cimerencs, uns altres que amb intermitències, són incombustibles.
Un servidor, el pitjor de tots, accentuant la manca de constància i tocat masses vegades pel desànim. Si no he tancat paradeta és, només, per que no he aconseguit els meus objectius inicials al obrir el bloc: constància i millora de la qualitat. Quan ho aconsegueixi, em donaré permís per tancar o transmutar.

L’altre cara de la moneda, suposo per compensar tant cansament catosfèric, va ser l’aparició del Bloc Gran. Gran iniciativa, amb alguns peròs, com no, però gran iniciativa.
De fet aquesta tardor pensava, Joan, que potser tancaves... em semblava “notar-ho”.
Divendres no ho esperava. Però com bé dius, era un dia tant bo, com qualsevol altre.

La bombolla, o per ser més exacte, la meva bombolleta particular, té des de divendres una mica menys de llum, un altre focus apagat, que s’afegeix al d’en Joliu.

Gràcies per haver il·luminat amb força tot aquest temps.

He dit més d’un cop que tu i l’Elies éreu els meus “pares” com a blocaire. Llegir-vos em va esperonar per arrencar les meves primeres collonades. En les primeres setmanes vareu ser els meus visitants exclusius, i els primers a enllaçar-me com a bloc preferit.

Gràcies.

Mal que em dolgui que tanquis, i malgrat trobaré a faltar aquell moment diari on, rastrejant, comprovo si tens un nou escrit, alguna cosa que no sé explicar em diu que fas bé. Tanques paradeta, però no la lluita pel nostre país.

Esperaré, amb delit, el renaixement de l’Arnera o el naixement d’un nou Joan.

Mentrestant, et seguirem llegint cada diumenge (... oi?).

Gràcies per haver-nos regalat més de 600 intencions mecàniques. Avui som més savis, més conscients i més rics que fa dos anys i escaig.
He intentat recordar posts teus per destacar-ne un per acabar aquest escrit. No n'he estat capaç, ni ha masses de imprescindibles. Potser és per això, que escullo aquest. Encara avui ens fa riure a la meva dona i a mi. I amb el teu permís, o sense, aprofito les paraules finals que hi vas escriure per a que siguin el meu final avui.

“Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant...”



Salut !!!

PS. Desitjo poder tornar a compartir cerveses i conversa aviat. Sigui qualsevol tarda o vespre d’aquests, o en la propera paella nocturna.