dimarts, 22 de juny del 2010

Burros

Acabo de llegir una entrevista amb en Ferran Adrià a la revista del Barça (la que rebem tots els socis) d’aquest mes.
És una entrevista d’en Eduard Pujol que recomano. Senzilla, ni llarga ni curta, sincera, bona.
En podria destacar diverses respostes, però una (i el seu preàmbul) m’ha fet anar una mica més enllà del futbol i me’n ha sortit una petita reflexió, tipus flaixmarcs, del mític Reflexions en Català.
Reprodueixo les dues preguntes i les seves respostes:

I el seu moment iniciàtic al Camp Nou?
Tinc mala memòria, però recordo dos moments. Un partit de Copa d’Europa i el debut de Cruyff, 4 a 0 contra el Granada. Aquell partit encara és una icona.
Va ser el punt de partida de tot el que ha vingut al darrera?
Sí, però les coses són com són. El primer any del Johan com a jugador va ser memorable, per la segona part, la d’entrenador, és més important i decisiva. Pel que va significar, pel que vam guanyar i pel que vam aprendre. Com a futbolista, si som objectius, el Barça no va guanyar tantes coses. Però assegut a la banqueta, Cruyff ho va canviar tot. Ens vam acostumar a guanyar i vam deixar de patir.


És senzill, oi? És evident, oi? Ho sabem tots, oi?
Aquella etapa de Dream Team, ho canvia tot. Passem d’etern segon, d’etern aspirant, a guanyar 4 lligues (consecutives!) i la primera Champions.
I no nomes són títols... és estil, és personalitat, és gust pel futbol, és cantera, és talent, és estètica, és...
Oi?
Ho recordeu? Recordeu qui érem, com érem, on érem?
Recordeu el motí de l’Hespèria i en Núñez? Aquell pecident que ens va fer rics, que deia que jugàvem a fumbol i que no guanyava mai res?
Recordeu en Robson i en Van Gaal guanyant lligues per l’inèrcia, empenta i petjada del Dream Team?
Bé, doncs en Ferràn Adrià no només ho recorda, si no que a més és plenament conscient de lo determinant del moment.

I llegint això m’han vingut al cap totes aquestes veus que qüestionen que en Johan sigui president d’honor del club.
Burros.
Puc entendre que algú qüestioni el com s’ha fet, però qüestionar que ho sigui... per Déu!
Sí fa anys que ho hauria de ser!
Burros.
I per si això fos poc, resulta que en Johan és un crack mundial a l’alçada d’en Pelé, Beckenbauer o Maradona. El seu prestigi com a jugador i, també, com a entrenador és tant gran que simplement viu en un altar per a la resta del mon. Sí, sí, un altar on es posa tot allò que no es qüestiona!
Però alguns, aquí, prefereixen (gaudeixen!) qüestionar-ho, restar mèrits a la evidència, relativitzar lo objectiu... Putu complexa de mindundi!
Burros.
Són els mateixos que van malparlar del Guardiola jugador, acusant-lo d’homosexual (és que li agradava en Miquel Martí i Pol –poesia!- o en Lluís Llach!, tots dos catalans! Com es pot ser tant poc multiculti, xaxipiruli i guai!), els mateixos que volien en Maurinho com a recanvi d’en Rijkaard, els mateixos que critiquen en Puyal (és maricón i s’equivoca!),etc, etc, etc.
Burros.
Els mateixos que menystenen a en Laporta, a la seva tasca, a com a deixat el club. I publiquen, publiquen, publiquen.
Burros.
Segurament són els mateixos que també han criticat i menystingut a personatges cabdals de la nostra història, passada i present, fent gala d’un complexa d’inferioritat de dimensió tan descomunal, que s'em fa difícil catalogar.
Els mateixos que si critiques en Montilla et diuen que ho fas perquè no és nascut a Catalunya, negant la evidència de que en realitat va ser el gran perdedor d’unes eleccions i que el que critiques és el fet que ni s’ho mereix, ni està preparat, i que bàsicament, el que critiques no és pas el seu origen (qui en aquest país pot i vol criticar orígens) si no el seu nacionalisme espanyol.
Burros.
I mal que em pesi, i dolgui, burros (una gran majoria) que comparteixen amb mi la militància independentista.
Burros que, alguns, odien Convergència (i torno a dir que no soc convergent!) per pactar, alhora, amb l'enemic (PSC-PSOE), donant-li el poder.
Burros.

Sort que sempre queden amics, brillants i incisos, capaços de llegir situacions, d’analitzar-les, i de treure conclusions i lectures tranquil·litzadores, noves, capaços d'endevinar i, avançar, nous horitzons:
“(...) Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.
Brillant amic, brillant lectura (una més!) de la realitat.
I aquest cop, a més, tranquil·litzadora.

Salut a tots!!!!
(als burros també!)

divendres, 11 de juny del 2010

A cop calent (i punt i final)

Bé, demostrant un cop més que soc home de poca paraula, he vist (sencer!) el debat per les eleccions de Barça de 8TV, d’aquest vespre.
El nivell, malgrat ser molt pobre, s’ha mantingut en uns mínims que l’han permès sobreviure en el llindar de la mínima decència.
Ja és molt.

Voldria fer les darreres consideracions sobre aquest procés electoral, recordant-vos que no soc opinió de fiar, doncs generalment... la cago!

Conclusió general: dels quatre, ningú mereix ser President del Barça.
I bàsicament ningú ho mereix perquè, simplement, cap dels quatre n’està preparat, ni cap dels quatre té les qualitats necessàries.
El proper President del Barça, com els anteriors, ha d’estar preparat per patir pressions fortíssimes. És un càrrec, sigui o no sigui just, molt important pel nostre país. És un càrrec envejat per molt i de molt pes.
Per si això fos poc, és un càrrec que malgrat lo bé (o malament) que ho facis, depèn primordialment de que la pilota, sí, sí, la piloteta, entri.
I això no vol dir res més que si no ets prou fort, si no tens les idees prous clares i si, sobretot, no tens els collons suficients per resistir i portar a terme aquestes idees, la teva gestió dependrà de que, simplement, entri la piloteta. Per que si no entra, t'atacaran i presionaran de tal manera, que acabaràs fent sols disbarats.
I el que ara ha quedat clar, claríssim, i el que ara ha defensat tothom, fins i tot els que ni s’ho creuen ni ho volen (Sandro), és que lo important es defensar el model.
I el model, malgrat diguin uns i altres en mil debats, ni és en Xiqui, ni és en Guardiola, ni és en Laporta.
El model, senyors, és la voluntat de demostrar una manera de ser, una manera de fer les coses, una manera de reaccionar davant les adversitats, que no oblidi mai qui ets, que vols i com ho vols aconseguir.
El model és ser fidel a tu mateix, a la teva raó de ser.
Aquest és el gran mèrit d’en Laporta.
Aquest és el camí que va començar (retrobar) en Cruyff amb el Dream Team.
Aquest és el camí que han seguit, i perfeccionat, en Laporta, en Rijkaard, en Xiqui, en Guardiola.
I no us enganyeu, no és nou. Enllaça amb en Joan Gamper, en la història del club, en la del país.
Enllaça amb l’anima catalana, històrica, de fer les coses, de treballar, de persistir, però sense cap ni un dels complexes que masses vegades ens han atenellat (o atenallen) en tants d’altres àmbits.

Cap dels quatre candidats que he vist avui té les qualitats necessàries per presidir el club amb la garantia de que, en els mals moments, tindrà la fortalesa i determinació per defensar el nostre ADN.
Els hi manca determinació, claredat de idees i personalitat suficient per defensar-les i dur-les a terme.

Dit això, no hi ha més remei que acceptar que un dels quatre, i ningú més, agafarà el relleu d’en Joan Laporta.
No hi ha més remei, pels socis, que escollir-ne un per presidir el club.

Tinc un greu problema per diumenge. Voti qui voti, no serà el candidat adequat.
Ves quin collons!

Per tant, votaré per eliminació.

En Rosell, ni en pintura. Vol una altre cosa. Ho sap ell, i ho sabem tots. I el pitjor és que té el cinisme d’amagar-ho i mentir, reiteradament, per fer-nos creure el contrari. Li deuen dir les enquestes, però sembla mentida que no li diguin que això no cola ni als seus partidaris.
Quin paio més fals!
En Ferrer.
Ho sap tothom també, no cola com a substitut. Ho ha estat per circumstàncies, per eliminació.
Benedito.
La sorpresa. Ningú (ni ell) esperava que la resta li poses tant fàcil ocupar aquest espai. Serà la sorpresa, segur, però no és, ni de bon tros, la solució.
Ingla.
Ingla és, per a mi, la miraculosa solució apareguda fa un mes i, sorprenentment, una gran decepció a la vegada.
Era el que calia que sortís. Ho necessitava jo i la majoria dels culers.
Ell, l’equip, era la millor opció, la més semblant al que feia falta. Malauradament, i també per sorpresa, ha estat la gran decepció. No ha sabut llegir el neguit del soci. No ha sabut ocupar l’espai. No ha sabut donar el que demanàvem. Han fet de la improvitsació, bandera.
Malgrat això, segueixo pensant que, ni que sigui per eliminació, és la millor de les opcions.
L'única.
Coixa? Sí, sí... i tant!
Però la menys coixa de totes.

Vist el que he vist, només em cal afegir i destacar el darrer gran error d’en Laporta: no haver sabut donar, oferir, un relleu amb garanties.

Del que hi havia, sols puc imaginar-me en Sala i Martín.
Personatge estrany, peculiar, però l’únic que voltava amb unapersonalitat, determinació i fortalesa per fer el que creu, el que pensa, digui el que digui l’entorn, i vagi com vagi l’equip.
Personalitat.
Simplement personalitat i caminar pel camí que ens defineix i que ens explica.


Així que, malgrat tot, diumenge, segurament Ingla.
No hi ha res més.

I que Déu, ens agafi confessats.


... pels segles dels segles... amén!


dilluns, 7 de juny del 2010

CAGAR-LA

Està clar que, o un escriu al dia, o bé no escriu.
Tenia el post sobre les eleccions blaugranes al cap de feia dies, molts, i vaig escriure’l la setmana passada. Un pel tard.
Els meus coneguts saben que estava amoïnat sobre el futur president blaugrana, doncs cap opció em feia el pes.
Finalment, en Marc Ingla es va decidir a fer un pas endavant, juntament amb en Godall, Soriano i Vicens. Vaig respirar tranquil. Jo i molts més.
Les eleccions al Barça, però, solen ser normalment bastant insofribles. Es solen dir moltes tonteries i es sol caure en un cert horterisme.
Per això no em vaig cansar de repetir als més propers que, votaria Ingla, però que no pensava ni escoltar, ni llegir, ni veure res relacionat amb la campanya.
En Marca Ingla va venir, convidat per la penya, a fer una xerrada farà unes 2 setmanes. Vaig anar-hi per donar la signatura, però sense intenció de sentir la xerrada. Per circumstàncies, en vaig sentir bona part.
“Merda!”, em vaig dir. Veus com no es pot escoltar? Després de sentir-lo, ja no em venia tant de cara votar-lo. Quin missatge més destructiu, negatiu! Fins i tot en el torn de preguntes (part que, normalment més odio) un soci li va dir que tenia clar votar-lo, però que si us plau, no tornés a parlar d’en Rossell, que quan el sentia fotres amb el Rossell li agafava mal rotllo, i que ell només volia sentir a Ingla parlant de futur. Li va dir: “si deixes de parlar del Rossell guanyaràs, si segueixes així, igual no. Oblida’l”.
Savi consell va rebre el senyor Ingla. Vaig pensar que segurament, pel fet d’haver sortit tant tard, li calia fer una sortida potent, buscant portades, fent-se fort, però que aquell soci, tenia raó. Prou. Ara ja havia sortit, ja estava en les portades, ara calia ser positiu, només positiu. Aquesta feina d’atac a en Rossell, li faria, gratuïtament, en Laporta-Ferrer.
Vaig intentar seguir “passant” de la campanya, però quasi bé és impossible aconseguir-ho. I el Sr. Ingla, ha seguit escampant negativitat i mal rotllo, per lo que li auguro un futur negre. Aconseguirà menys vots que signatures? Doncs per aquest camí, potser sí. Aconseguirà que un outsider tingui serioses opcions de victòria? Doncs segurament també.
Sr. Ingla, va camí de batre records: el primer, que jo no el voti, cosa que tenia garantida. El darrer, fer el ridícul quan ho tenia tot a favor.
Qui l’aconsella? Cobra molts diners? Vostè no és prou intel·ligent per canviar-lo o per desobeir els seus consells i marcar vostè el pas i el camí a seguir?
El que li porta la campanya, no es dirà pas Zaragoza? És que el seu discurs em sona tant a allò de “que viene el PP”!
Déu meu, quin personal. Fan males còpies de la política, com si de la política actual hi hagués alguna cosa a copiar!
I per cert, els pocs que llegiu això, no em feu cas mai més. La vaig cagar espectacularment amb en Carretero i hi torno amb l’Ingla (ni que fos per eliminació). Així que, ja sabeu, voteu sempre una opció que jo no hagi escollit! Dec ser fàcil d’enganyar...
Així que, ja ho veieu, soc expert en cagar-la i, en Ingla, també.

Salut!

PS. I que collons faré jo diumenge? Amb lo fàcil que ho tenia.
Sant Antoni, gloriós, m'il·lumini.

dijous, 3 de juny del 2010

Ingla. Sense dubtes.

Bé… suposo que ja ningú s’acosta per aquí a llegir res.
És lògic, no hi ha res que llegir des de fa...
Però malgrat això, avui vull fer un apunt, breu, però vull dir-ho.

Soc soci del Barça. Fa anys, molts anys. Però encara més anys fa que soc culé. Ser culé sí que forma part del meu ADN més íntim, aquell que no canviarà mai.

Per tant, ni que sigui breu, vull dir la meva per les properes eleccions del dia 13. Més que dir la meva, simplement vull fer pública, compartir, la meva opinió.

Votaré Ingla. Ho tinc clar. Votaré Ingla i votaré el seu equip, Ingla-Soriano-Godall.

No vull en Sandro. No m’agrada el seu model, no m’agrada com veu el Barça, no m’agrada com vol portar el Barça. El seu model, la seva visió del club, la seva manera de dirigir-lo, és contraria al que jo veig, visc, sento.
A més, i sorprenentment per a mi, el seu discurs de les darreres setmanes, em deixa parat. Em sorprèn perquè simplement menteix, sense escrúpols, sense manies. Per tant, si ja no m’agradava, ara encara menys; estar intentant, simplement i amb desvergonya, enganyar-me a mi i a la resta.
En Sandro no creu en el model esportiu. No ho ha fet mai, i no ho farà ara. S'ha cansat de proclamar-ho, de presumir-ne, de fer-ne bandera. Si ho diu ara és, simplement, perquè les enquestes li desaconsellen, perquè li diuen que la gent si que hi creu en aquest model.
Per tant, deixant apart que tots sabem que en Beguiristain no dura amb ell ni 5 minuts, tots també sabem que dissimularà el proper any i que a partir d’aquí anirà virant, lentament, fins acabar on ell vol. Això si els resultats acompanyen, si els resultats són dolents, tot es precipitarà més ràpidament i el canvi fins on com ell ho veu i creu, serà més ràpid. I jo no vull, per res, anar on ell vol. Encara que vagn maldades.
A més, em produeix “malrotllo” el veure que algú que es guanya la vida amb aquest negoci, i pogui participar d’una manera tant determinant i, a més, dirigint el meu club.

Ferrer...
Bé. En Laporta li dona suport i l’ha escollit com el “substitut”. Tots hem vist com ha anat aquest fet i, simplement, només puc dir que és un altre error per afegir a la llista d’errors d’en Laporta, que és, no ho amago, força remarcable.
Benedito? No hi dedicaré gaire temps. Cal destacar que ha plantejat la campanya d’una manera excel·lent i que crec que traurà un resultat realment sorprenent, però qu a la vegada espero que no prou sorprenent. Ha trobat el seu camí, diferent a la resta, i farà mal. Malgrat això, no m’agrada, el considero un pas enrere, un retorn a un estil per a mi ja descartat. és aquella retirada a un Sanchez-Llibre...

Ingla? Doncs sí. Sí per ell, però sobretot per l’equip que ofereix juntament amb en Soriano i en Godall. Que hi ha molts però’s? Doncs segurament sí, més ben dit, sí que hi han però's, però malgrat aquests però’s és, amb moltíssima diferència, qui menys espatllarà el que ja hi ha.
Que no serà igual que amb en Laporta?
Clar que no serà igual.
En Laporta, amb tots els seus defectes i tots els seus errors (que en són bastants) ha estat, és i seria, el millor president actualment pel Barça.
Per què? Perquè els seus encerts són moltíssims i, sobretot, dificilíssims.
I això ho sabem tots, tant els que ho diem, reconeixem i admirem, com els que ho neguen i l’odien.
El que ha fet amb el Barça des de el 2003 no sé qualificar-ho d’altre manera que miracle. Ni les meves previsions més optimistes i somniadores ho haguessin arribat a imaginar ni de lluny.
Estic segur que Ingla i companyia seran un gran relleu i, segurament, milloraran el club, si el vent segueix bufant a favor. Si per el contrari van maldades, tinc dubtes si sabran tenir la clarividència, determinació i seguretat d’en Laporta.
Però encara tinc moltíssims més dubtes per la resta. Més ben dit, per la resta, donat el cas, simplement, tremolo. Ho desfaran tot.

Per tant, sols us vull dir una cosa:
Penseu-ho bé.
És un miracle ser on som.
Penseu bé que el relleu, ha de garantir que seguim on som el màxim de temps possible.
I sí, per aquelles coses que passen en el futbol (i passaran) , tenim un impàs, si us plau, no ho desfem tot.

Salut companys, i.... Visca el Barça!!!!


PS. Com haureu vist, no he fet cap referència al independentisme sense complexes amb el que en Laporta ha impregnat el Club. I si no ho he fet és, simplement, perquè sé que això no hi ha ningú que ho continuí. Però també sé que, segurament, qui més s'hi acostarà seran Ingla i companyia.
De Laporta, senyors, només n’hi ha un. Per lo bo i per lo dolent, però només un.
Per això, per tot plegat, i malgrat tot: Ingla. Sense dubtes.
No hi ha color.