divendres, 11 de juny del 2010

A cop calent (i punt i final)

Bé, demostrant un cop més que soc home de poca paraula, he vist (sencer!) el debat per les eleccions de Barça de 8TV, d’aquest vespre.
El nivell, malgrat ser molt pobre, s’ha mantingut en uns mínims que l’han permès sobreviure en el llindar de la mínima decència.
Ja és molt.

Voldria fer les darreres consideracions sobre aquest procés electoral, recordant-vos que no soc opinió de fiar, doncs generalment... la cago!

Conclusió general: dels quatre, ningú mereix ser President del Barça.
I bàsicament ningú ho mereix perquè, simplement, cap dels quatre n’està preparat, ni cap dels quatre té les qualitats necessàries.
El proper President del Barça, com els anteriors, ha d’estar preparat per patir pressions fortíssimes. És un càrrec, sigui o no sigui just, molt important pel nostre país. És un càrrec envejat per molt i de molt pes.
Per si això fos poc, és un càrrec que malgrat lo bé (o malament) que ho facis, depèn primordialment de que la pilota, sí, sí, la piloteta, entri.
I això no vol dir res més que si no ets prou fort, si no tens les idees prous clares i si, sobretot, no tens els collons suficients per resistir i portar a terme aquestes idees, la teva gestió dependrà de que, simplement, entri la piloteta. Per que si no entra, t'atacaran i presionaran de tal manera, que acabaràs fent sols disbarats.
I el que ara ha quedat clar, claríssim, i el que ara ha defensat tothom, fins i tot els que ni s’ho creuen ni ho volen (Sandro), és que lo important es defensar el model.
I el model, malgrat diguin uns i altres en mil debats, ni és en Xiqui, ni és en Guardiola, ni és en Laporta.
El model, senyors, és la voluntat de demostrar una manera de ser, una manera de fer les coses, una manera de reaccionar davant les adversitats, que no oblidi mai qui ets, que vols i com ho vols aconseguir.
El model és ser fidel a tu mateix, a la teva raó de ser.
Aquest és el gran mèrit d’en Laporta.
Aquest és el camí que va començar (retrobar) en Cruyff amb el Dream Team.
Aquest és el camí que han seguit, i perfeccionat, en Laporta, en Rijkaard, en Xiqui, en Guardiola.
I no us enganyeu, no és nou. Enllaça amb en Joan Gamper, en la història del club, en la del país.
Enllaça amb l’anima catalana, històrica, de fer les coses, de treballar, de persistir, però sense cap ni un dels complexes que masses vegades ens han atenellat (o atenallen) en tants d’altres àmbits.

Cap dels quatre candidats que he vist avui té les qualitats necessàries per presidir el club amb la garantia de que, en els mals moments, tindrà la fortalesa i determinació per defensar el nostre ADN.
Els hi manca determinació, claredat de idees i personalitat suficient per defensar-les i dur-les a terme.

Dit això, no hi ha més remei que acceptar que un dels quatre, i ningú més, agafarà el relleu d’en Joan Laporta.
No hi ha més remei, pels socis, que escollir-ne un per presidir el club.

Tinc un greu problema per diumenge. Voti qui voti, no serà el candidat adequat.
Ves quin collons!

Per tant, votaré per eliminació.

En Rosell, ni en pintura. Vol una altre cosa. Ho sap ell, i ho sabem tots. I el pitjor és que té el cinisme d’amagar-ho i mentir, reiteradament, per fer-nos creure el contrari. Li deuen dir les enquestes, però sembla mentida que no li diguin que això no cola ni als seus partidaris.
Quin paio més fals!
En Ferrer.
Ho sap tothom també, no cola com a substitut. Ho ha estat per circumstàncies, per eliminació.
Benedito.
La sorpresa. Ningú (ni ell) esperava que la resta li poses tant fàcil ocupar aquest espai. Serà la sorpresa, segur, però no és, ni de bon tros, la solució.
Ingla.
Ingla és, per a mi, la miraculosa solució apareguda fa un mes i, sorprenentment, una gran decepció a la vegada.
Era el que calia que sortís. Ho necessitava jo i la majoria dels culers.
Ell, l’equip, era la millor opció, la més semblant al que feia falta. Malauradament, i també per sorpresa, ha estat la gran decepció. No ha sabut llegir el neguit del soci. No ha sabut ocupar l’espai. No ha sabut donar el que demanàvem. Han fet de la improvitsació, bandera.
Malgrat això, segueixo pensant que, ni que sigui per eliminació, és la millor de les opcions.
L'única.
Coixa? Sí, sí... i tant!
Però la menys coixa de totes.

Vist el que he vist, només em cal afegir i destacar el darrer gran error d’en Laporta: no haver sabut donar, oferir, un relleu amb garanties.

Del que hi havia, sols puc imaginar-me en Sala i Martín.
Personatge estrany, peculiar, però l’únic que voltava amb unapersonalitat, determinació i fortalesa per fer el que creu, el que pensa, digui el que digui l’entorn, i vagi com vagi l’equip.
Personalitat.
Simplement personalitat i caminar pel camí que ens defineix i que ens explica.


Així que, malgrat tot, diumenge, segurament Ingla.
No hi ha res més.

I que Déu, ens agafi confessats.


... pels segles dels segles... amén!


2 comentaris:

Jordi Benplantat ha dit...

Totalment d'acord amb tu.
El Barça no neix amb el phantasma del Cruyff. Kubala ja era "estil barça", i la resta, pedrera catalana.

Manel des de l'Exili ha dit...

Jo no podrè votar perquè no puc baixar d'Alemanya. Peró el poc que he vist i escoltat estic igual que tu. Cap d'ell té la talla.

Però es que si comparem amb els presidents anteriors, en Laporta ha deixat un llistó molt alt.
Si els 4 els comparem amb el Nuñez i/o el Gaspar, crec que poden ser fins i tot millors.

Però com que no podré votar m'estalviaré la incomoditat que tu hauràs de patir en fer-ho per un candidat que saps que no és el que el Barça necessita.

Per acabar, m'agradaria fer una reflexió respecte a les eleccions catalanes.

Per mi Ferrer, Ingla i (Benedito em fa pensar amb un submario de Rosell) representarien una mica l'independentisme. Mentre que Rosell representa l'establisment amb la part més regionalista de CiU i PSC-PSOE - PP.

Per culpa de no saber anar units tots els que creuen el model instaurat per en Laporta (amb el mestratge del Cruyff), al final guanyarà de càrrer en Rosell que en dos o tres anys desmuntarà tot el que fins ara s'aconseguit.

Espero que Laporta no surti molt moralment tocat i aixó l'impedeixi decidir-se anar a lluitar per la independència.

Espero que serveixi també de lliçó als independentistes que cal que ens unim tots, malgrat no ens acabi d'agradar certes coses, perquè si no ho fem, els altres, tornaran a guanyar de càrrer i adeu Catalunya

Endanvat les atxes!!

Manel