dijous, 29 de maig del 2008

El perquè de tot plegat

Amics… el dia 7 de Juny és a tocar. Aquest procés, aquesta campanya, està apunt d’arribar al seu final. Haurà valgut la pena?
Segur que sí. Sigui quin sigui el resultat.
Ara bé, en tota campanya, corres el risc de perdre el nord, de perdre la intenció inicial.
I aquest és l’objectiu d’aquest escrit, tornar-vos a situar en l’inici del procés.


Aquest congrés a ERC, en aquestes dates, té unes causes, té un per què. La campanya en si, amb els seus debats, les seves propostes, el seu joc brut, les seves estratègies, porten la majoria de vegades a fer-nos perdre de vista el perquè inicial. Allò que teníem tant clar abans de començar i que el soroll diari ens impedeix de sentir.
He estat molt crític amb ERC. La veritat és que si algú m’ha llegit des de l’inici, sabrà que un dels motius que m’han portat a crear el bloc ha estat aquest. No va ser el motiu inicial, però si ha estat la motivació d’aquests 7/8 mesos. Motivació fruit d’un desengany, ÉL gran desengany polític personal.
He estat molt crític amb ERC en tots els meus comentaris. Molt. No en soc militant, però sí que m’hi he sentit representat, i sí que hi he posat tota la meva il·lusió per arribar al objectiu de la dignitat nacional que necessito. ERC em va oferir un camí per conquerir-la, i ERC em va trair al renunciar al camí que promès. ERC em va oferir un estil, una manera diferent de fer les coses, la nostra manera. Però sols va ser una oferta. Res del que ha fet els darrers anys ( a partir del debat estatutari) responia a la confiança que m’havien demanat i que els hi vaig donar en forma de vot i il·lusió. Res.
Els que m’heu seguit sabeu que el desengany era molt gran, tant gran que em van portar a quasi esborrar aquestes sigles històriques del meu pensament. Però el Març passat el destí em va donar l’oportunitat de mostrar el meu desencís. Hi havia eleccions al parlament espanyol, una oportunitat única per mostrar el meu profund descontentament i de donar el darrer avís per exigir un canvi, el canvi, que restaurés la frustració per haver traït les obligacions encomanades.
Aquest profund descontentament em va portar a expressar-lo amb un clar i potent NO-VOT. Molts em van criticar i molts van optar per la mateixa opció. Encara avui dubto si la meva resposta va ser la millor. Però ara tant si val. La meva alegria va ser haver aconseguit l’objectiu. Provocar una “crisi” que reobrís el debat i donés l’opció de canviar les coses.
El congrés es va avançar i l’oportunitat ha arribat.
Aquest és el perquè de tot plegat.
Ara, llegint cròniques, escoltant tertúlies, visitant webs, etc, tinc la sensació de que la majoria hem perdut aquest perquè.
I al mes de Març, aquest perquè era unànime. Estava molt clar.
El mes de Març tots esperàvem una conseqüència als fets. Una assumpció de responsabilitats. Un mea culpa. Un ho sento, rectificarem.
Res d’això ha arribat.
L’única resposta ha estat convocar un congrés d’immediat i tenir la barra de presentar-se els mateixos culpables de la situació com la renovació necessària. Quin frau. Quina barra. Ni l’Acebes gosaria a fer-ho (bé, potser m’he passat, l’Acebes sí que gosaria).
Però ho han fet. Han tingut la barra perquè estan convençuts de que la seva posició de privilegi, de força, de control mafiós sobre tot el partit, de control absolut dels mitjans de comunicació (no hi ha res com tenir potents companys de govern), de l’utilització de les més baixes estratègies (Uriel, signatures, vot per correu, pressupost il·limitat, manipulació d’avals, utilització d’estructures de partit i de Govern, ...) aconseguirien fer oblidar els perquès de tot plegat i traslladarien el debat a falses acusacions llançades amb tota la mala fe de que son capaços. Cínics sense escrúpols.
Però han tornat a cagar-la. De on no n’hi ha... no en raja.
Ho han intentat, però no se’n han sortit. I ara tenen por, tanta por que fins i tot ensenyen sense manies les seves males maneres. Tot si val.
Diuen que en Carretero és de dretes... diuen que RCat vol trencar-ho tot. Practiquen la mateixa tàctica que els seus amics del PSC. Busquen la por, la por del militant. “Que viene el PP”, escampava el PSC. "Que destruiran tot el que tant ens ha costat d’aconseguir", diuen ells. Mateixa tàctica, però diferent destinatari. Aquest és l’error. Ara no es dirigeixen a l’electorat de l’àrea metropolitana. Ara es dirigeixen al militant d’ERC, amb aquell mateix militant que van intentar fer renunciar a l’assemblearisme. Aquí no funcionarà aquesta fal·làcia. Han tornat a equivocar l’estratègia.
Us heu tornat a equivocar. No n’hi ha prou amb la manca d’escrúpols i amb el menyspreu absolut al mínim d’ètica exigible a tot ésser humà. No n’hi ha prou. Aquest, és un problema més dels molts que heu generat per haver oblidat a qui representeu.
Perdreu.
De fet, heu perdut ja.
I després d’aquest derrota, ja no val cap més resposta que no sigui l’assumpció de l’error, l’assumpció de les responsabilitats. I humilitat. Molta humilitat i posar-se, ara sí amb sinceritat, al servei d’una causa comuna on no en sereu principals protagonistes. Ara caldrà aquesta resposta, i si la torneu a defugir, només us quedarà la sortida de canviar de bàndol, carbonitzar el que quedi de dignitat i moral personal, i anar abraçar l’amic que us ho ha promès tot.
Espero de tot cor, que no arribeu a aquest extrem. Si ho féssiu, em tornaríeu a sorprendre negativament, però ara, per darrer cop.

Militants, simpatitzants, recordeu el perquè de tot plegat.
Torneu al mes de Març.
Repasseu el que ha dit cada candidat com a resposta a aquest perquè, i decidiu segons dicti la vostra consciència.
I veureu com, per el mateix perquè quan llences una pedra cap al cel, perpendicular a la vostre posició, torna a caure indefectiblement a les vostres mans, la respota només és una: REAGRUPAMENT.
La gent de Reagrupament no vol trencar el partit, ni son de dretes, ni marxaran si perden, ni son un submarí convergent, ni ho volen dinamitar tot, ni estant mal preparats, ni son agressius, ni van en contra del partit.
Veureu com, justament, son tot el contrari.
Volen REdreçar la situació, volen REcuperar el camí, volen REagrupar voluntats, volen REstablir els objectius, volen REunir capital humà, volen REunificar iniciatives, volen REcuperar els valors, volen REtornar la dignitat al partit, volen REactivar il·lusions, volen REadmetre companys, volen REafirmar sentiments, volen REconduir posicions, volen REalitzar el somni comú, volen REanimar la moral, volen REllançar el partit, volen REbatre les injustícies, volen REvel·lar-se al nostre present, volen REbrotar esperances, volen REaccionar davant l’error, volen REbutjar l’amiguisme, volen REdefinir la política, volen REspondre a la voluntat col·lectiva.
I seguiria fins acabar el temps REcordant el seu missatge.
Però no cladrà, no serà necessari. Només REflexionant sobre el perquè de tot plegat, el que us vull dir s’apareixerà per ell mateix.

CarREtero i CaREndell.
CaREndell i CarREtero.

REagrupat. És l’única resposta a el perquè de tot plegat.


Salut company!!!

* Demano perdó a la Rut, per haver canviat el seu cognom i haver-lo escrit amb vocal neutra. Espero que comprengui que el “joc literari” m’ho demanava.

dimecres, 28 de maig del 2008

Un parell d'ous... (els meus!)

Perdoneu-me que em desvií de la meva línia, però estic una mica saturat de parlar del mateix i de la mateixa manera. Cal fer-ho, per què la importància d’aquest congrés d’ERC és molta, i no podria parlar d’altre cosa, però per evitar la sensació de repetir i repetir-me, ho explicaré des d’una altre òptica, d’una altre manera. De tant en tant és bo (i sà) canviar d’estil. En la darrera entrada del bloc us parlava de truites... avui toca el torn als ous.

N’hi ha que han plantejat la campanya d’ERC com un guanyarem pels meus collons. Des de el primer dia, han estat presumint de tenir-los més grossos. El tema de les mides, és bastant discutible, però no entraré per aquí. No és això el que us vull dir. I com que em costa d’explicar-ho, per a que quedi més clar, més entenedor, m’ajudaré d’imatges.


Un pot tenir uns ous molt grans, i macos si voleu, però s’ha d’anar molt en compte on els poses. S’han de vigilar les companyies. Si no ho fas, corres el risc d’embrutar-los. S’han de vigilar molt, també, les formes i els fets. Caminar pel costat tèrbol de la vida, utilitzar pràctiques fosques i deslleials, els embruta. La traïció als propis ideals, principis i objectius, ajuda a desdibuixar-los. Defugir la responsabilitat que t’ha estat donada, els enfosqueix. Les mentides, el joc brut i els cops per sota la taula, els enterboleix. L’abús de poder els deforma, engruixint-los de tal manera que perden la bona estètica. I si oblides que tots els ous tenen data de caducitat, se’t podreixen.


N’hi ha d’altres, però, que han decidit que vigilaran on posen els ous. Seran fidels als seus principis i valors, per aconseguir conservar-los intactes, nets. Assumiran la responsabilitat que els hi serà dipositada amb orgull i valentia, anteposant sempre els interessos col·lectius als personals. És l’única manera que coneixen per conservar els seus ous brillants, esvelts, nítids. És l’única manera de no perdre les proporcions.

A que fan goig?
No dubteu que els lluiran amb modèstia i orgull, conscients que aquests ous, tot i ser necessaris, no els hi pertanyen, si no que son fruit de la voluntat de molts.
A més, son conscients que s’hauran de retirar a temps, abans que caduquin (8 anys) per saber donar pas a nous i brillants ous.


Darrerament estic sentint combinacions d’ous estranyes. L’altre dia, em comentaven que una bona solució era l’ou Benach amb l’ou Carandell. També he sentit un altre combinació estrambòtica: Carretero – Uriel. Bona fe inspiren aquestes combinacions si voleu, però poca vista per què quan arribi l'hora de vendre aquests ous a d'altres, serà impossible. No els compraran ni els que els volen blancs, nets i macos, ni els que els volen foscos i bruts.
Ajudo a imaginar-ho?


D’altres intenten embolicar la troca i em parlen de parelles Benach-Uriel, Puigcercos-Uriel, Benach-Ridao, Puigxcercos-Niubó (!!), etc, etc... Totes aquestes combinacions, em semblen intents absurds de complicar encara més les coses i ens porten a seguir tenint els ous bruts i tèrbols.


Crec que està molt clar; els ous, permeteu-me que us digui el que ja sabeu, van sempre en parella. I, torneu-me a perdonar que us digui el que tothom sap: jo ja he triat, fa dies, els meus. Carretero-Carandell / Carandell-Carretero.
Un consell, no us ho penseu més, no cal donar-hi més voltes a les que ja heu donat, no compliqueu més les coses.
No hi ha dubte. Hem de retornar al partit (i al país) la seva brillantor basada en les formes i els valors que ens son propis.
Hem d’escollir-ne dos, i no hi ha color en la tria. Grans i macos!!!

Salut companys!!!





dimecres, 21 de maig del 2008

S’ha girat la truita?



A veure... sembla que ja la tenim apunt... la girarem abans que es cremi...



Ara, ja sabeu, fer un moviment segur, ferm decidit!




... i ja està! Truita girada!!!




Després de les darreres notícies... la meva intuïció és clara:

S’HA GIRAT LA TRUITA !!!


Salut companys!!!



Laporta, Guardiola i... Gratacós (Gratacós qué collons fots!)

LAPORTA

Jo també dono suport a en Laporta.

M’he passat l’any intentant de no veure gaire futbol. Tota una novetat en mi, però és que tot plegat era tant clar, es veia a venir tant aquest final...

L’any passat l’equip va evidenciar tots els problemes que tenia. A l’estiu es va optar per no desfer una gran plantilla i, a més, reforçar-la per provocar la competència dins el vestuari, i contrarestar així la desídia de molts dels integrants de la segona copa d’Europa. Error. Molts dels integrants de la plantilla han demostrat, amb escreix, que tan sols son bon professionals a finals de mes, i que la seva actitud, lluny de canviar, ha empobrit la resta.

Error l’estiu passat? Segurament si, però és fàcil de dir-ho ara. Aquest estiu tots creiem que la plantilla era la millor possible i els objectius per aspirar, infinits.

No em vull estendre més en els detalls, així que em centro en el que vull dir.

Jo dono suport a en Laporta.

És evident que ha comés errors. Molts. Però també és evident que te en el seu favor molts i molts encerts.
El gir social del Barça sota el seu mandat és espectacular.
El canvi esportiu (malgrat el present), també ha estat espectacular. Veníem d’un forat negre i ens varem transmutar en llum.

Laporta defensa els valors del Barça, i feia molts anys que això no passava. Darrera seu, sols hi veig voltors disposats a tot per boicotejar. Aquest fet no és, però, excusa per les actuacions que hem vist d’en Laporta aquest hivern.
Tots sabem de les traves i pressions a les que s’ha d’enfrontar un president del Barça, i més un president nacionalista, però el càrrec exigeix saber portar-ho i lluitar-hi sense allunyar-te del principis i objectius inicials.

Així que, Joan, torna als orígens, aïllat de voltors i mals amics, sigues impenetrable als atacs, però obre’t a la gent que, com tu, volem al mateix pel Barça. I pel país. Cerca les complicitats i demostra que la teva, és la línia correcta. Amb fermesa, coratge i empenta.

Que n’aprenguin!!!


GUARDIOLA

He sentit moltes bajanades sobre en Guardiola persona, Guardiola jugador i sobre Guardiola proper entrenador del Barça.

Es veu que en aquest país nostre, carregar-se (o intentar-ho) tot el que tenim que sobresurt per sobre la resta, s’ha convertit en el nostre esport nacional. Bé, no em sorprèn, així ens va en tots els terrenys com a país. Es veu que s’ha de ser curtet (i socialista?) per comptar amb el pilotisme mediàtic i el suport popular.

Doncs bé, jo només diré una cosa. Fa unes setmanes, quan Guardiola va començar a ser una opció possible, un amic em va preguntar que tal veia a Guardiola per agafar ara l’equip. La resposta va ser breu: “el considero tant intel·ligent i capacitat que, si ell accepta, ho veig com la millor opció”.


CATALUNYA

Aquesta tarda he sentit, en boca d’en Pere Gratacós, dues decisions en la convocatòria per el partit contra Argentina

1. No convoca a Bojan per què com que a renunciat a jugar l’eurocopa amb la selecció espanyola, no vol provocar fent-lo jugar amb la catalana (!?!?!?). Bojan ha dit que necessita descans, fer vacances, després de dos estius disputant campionats amb la sub16 i sub17. Si va a l’eurocopa, les seves vacances es queden en 15 dies, i el seu esgotament accentuat. Entrenaments, partits, concentracions... Alguna polèmica possible amb tant lògiques explicacions? A la Cope segur, però... això te res a veure amb que ens auto-privem de tenir el gust de veure’l debutar i jugar amb la nostra Selecció? Algú creu que jugar 45 minuts el proper dia 24 sense ni concentrar-se pot agreujar el seu cansament?

Tant important és la Selecció Catalana per a nosaltres? Així ho demostrem?

Tant respecte li tenen alguns que gosen plantejar-se aquesta empanada mental per tal de renunciar a la presència de Bojan?

Tant petits, esquifits i acomplexats son alguns?


2. Oleguer no va convocat per que no te ritme de partits.

No ens mereixem res.

L’únic futbolista que ha desafiat tothom per defensar el que és, el que pensa, el que creu. Un futbolista que ha demostrat que ser jugador del Barça no implica renunciar a ser persona i lluitar per defensar el que un pensa. L’únic futbolista que s’ha mullat, sense complexes ni propagandes, per defensar el dret a competir pel teu país. Aquest futbolista, de nivell més que sobrat, no ja per ser convocat, si no per ser més que titular... Aquest futbolista, no ha estat convocat per que li falta ritme. Es veu que no pot ni jugar mitja part. Just el que si ha fet en aquests dos darrers partits de lliga. Som uns desagraïts de merda!!!!

Ho sento, però no tenim la dignitat suficient per merèixer una selecció. Almenys personatges com en Pere Gratacós, al que no conec de res, ni sé que pensa ni com és, però que, amb decisions com aquesta, ataca, a traïció, qualsevol voluntat de donar-hi la dignitat, la força i l'orgull que mereix.

Els arguments amb que ha defensat aquestes dues decisions, m’ofenen.

Aquest seleccionador agafa el que ha de ser una reivindicació, un deure com a catalans, un orgull de contribuir-hi, per ajudar a convertir-lo en una patxanga que no molesti a ningú. Sobretot, al colonitzador.

Prou.

Salut companys!!!


dilluns, 19 de maig del 2008

Més que un partit...

Dimecres passat, vaig tenir l’oportunitat d’estar present en una xerrada d’RCat a la seu local d’ERC a Igualada.

Va ser possible assistir-hi gràcies a un amic (gràcies) i a la proximitat geogràfica.

Tota una experiència. No m’ho esperava.

He parlat moltes vegades de la meva resistència a militar en algun partit, sempre dic que amb la meva militància blaugrana, ja en tinc prou, però dimecres, la meva fermesa, va trontollar. Dimecres, un grup de militants, em va fer rumiar molt.

Vaig arribar uns minuts abans, els suficients per poder escoltar algunes converses i tastar l’ambient que hi havia abans de sentir els arguments de Reagrupament. Sabia que era en una seu majoritàriament d’en Puigcercós i Carod, i els comentaris i ambient previs, així ho semblaven demostrar. Dit d’altre manera, vaig pressentir poques ganes d’escoltar i canviar d’opinió.

Malgrat tot, la sala era plena i la xerrada va començar amb normalitat.

Va començar la xerrada en Jaume Fernàndez, que es va centrar més en l’anàlisi de la situació actual, en les causes, i va exposar les línies generals d’RCat per redreçar-la. No el coneixia a en Jaume, i vaig tenir una grata sorpresa per què va estar brillant. Després, li va tocar el torn a la Rut, que va entrar més en el detall de les actuacions que Reagrupament durà a terme. Acabats els parlaments, va començar el torn de preguntes, i aquí, va ser on es van despertar les meves emocions.

Vaig percebre que la gent estava convençuda. Hi havia molta sintonia, i les preguntes anaven adreçades a com farien el retorn als ideals que proclamen. Cap intervenció els hi va rebatre els arguments. I no per recança, si no per què tothom estava totalment d’acord en els seus arguments. Son tant clars, tant senzills i tant en sintonia amb l’esperit del partit, que generen il·lusió i no controvèrsia, com molts volen fer creure. Rcat és una opció honesta, amb gent preparada a darrera, que està disposada a posar-se al servei d’una causa, i no, com altres, a interessos personals. I això la gent ho percep a l’instant. No han de demostrar la sinceritat del seu discurs, la transmeten.

A RCat han tingut la barra d’acusar-los de submarí de CIU, de ser de dretes, de buscar la ruptura, i asseguren, sense vergonya, que si perden s’escindiran a l’estil A.Colom i P.Rahola. Déu meu, quanta mala fe i ganes de mentir. Com es poden dir aquestes bajanades?

Espero que hagin estat molts i siguin molts els assistents a les xerrades d’RCat pel territori. Espero que la majoria de la militància hagi tingut l’oportunitat de sentir el seu missatge, el seu discurs. Molta distorsió han fet circular els enemics de la veritat, aquells que s’amaguen rere la seva incompetència, escampant les seves misèries sobre els altres.

La direcció, en ple, te molt que amagar. Amagar les seves mentides, la seva incompetència, rere cotxes oficials, rere càrrecs inventats, rere presidents perdedors i Enteses inexistents.

El temps ens mostrarà qui seran els que marxaran del partit un cop perdin. Els temps ens mostrarà a quin partit van aquests perdedors, per assegurar el sou i la cadira, i mostrar, sense vergonya, les seves misèries. I els rebran amb els braços oberts al PSC, tindran uns desvergonyits, afamats de poder, com ells, per seguir envaint-ho tot. Màfia pròpia de república bananera.

Però ERC, gràcies als déus, és diferent. Per estructura, per organització interna, per voluntat i valors fundacionals, ERC és diferent. I ERC, i la seva gent, ho demostrarà el dia 7.

ERC és més que un partit.

I RCat fa bandera d’aquesta essència per retornar la dignitat i l’orgull al partit, per a poder lluitar així, a tornar-la al país.

Gràcies RCat i els militants que vareu parlar. Gràcies per mostrar-me que els valors i l’honestedat vers uns ideals i un país, estan vius, més vius que mai.

Gràcies per demostrar-me que el dia 7 tornareu a fer un pas decisiu en la història del país.

Més que un partit...

He de reconèixer que dimecres va trontollar tota la meva resistència a ser militant...

... qui sap si de la ma de la Rut, en Joan Carretero i tots els que l’envolten o pensen com ells, acabaré formant part de més que un club de futbol i de més que un partit polític.

Salut companys!!!

dijous, 15 de maig del 2008