dilluns, 31 de desembre del 2007

BON ANY


BON ANY A TOTS !!!!!!!

(personal i nacionalment parlant)

dimarts, 25 de desembre del 2007

Bon Nadal


Només quatre paraules per desitjar-vos un Bon Nadal a tots.
He trobat aquest arbre/escrit que algú va deixar per la xarxa i l'utilitzo.
Gràcies a l'anònim autor. I gràcies a tots per venir per aquí de tant en tant...

dijous, 20 de desembre del 2007

T’adones amic… T’adones company

Avui tan sols vull dir que m’agradaria que escoltéssiu la cançó del final del post.
La dedico a tots els que de tant en tant feu una ullada a les collonades personals.
Als meus amics (blocaires i no) ... En Partal, Elies, Joan Arnera, Dessmon, Tremosa, Terricabres, Joliu, Octavi Fornes, Enric I, Canela, Josep Piñol, Cris, Jordi, Toni, Batis, Albert, Elena, Xavi’s, Edu, Laura, Beth, Valentí i, gràcies a Déu, un llarguíssim llistat que no ve al cas d’acabar.
Acabo de llegir el darrer post de Elies115, Plastic Turkey, i la cançó m’ha vingut sola, per què s’avé a la perfecció al sentiment que m’aclapara de fa dies i que destil·len, suposo, els meus darrers comentaris en els vostres blocs i en els meus posts...
Especialment, em quedo en la darrera frase de la cançó... simple en la lletra però carregada de força i sentiment.

L’amic Raimon... (i que em perdoni per la qualitat de la versió, però és la única que he trobat al Youtube).


dissabte, 15 de desembre del 2007

9 de març

Fa dies que està bullint l’olla en la catosfera. L’olla electoral. I és que d’aquí 3 mesos tenim urnes, espanyoles, i alguna cosa haurem de fer.
La situació és molt punyetera per que els sobiranistes anem perduts, talment fóssim orfes. I sí, avui per avui, som orfes polítics.
D’ERC millor que no en parlem més, em poso massa nerviós quan ho faig. Em sento massa traït. No hi ha dret que ens estiguin fent passar per la vergonya del Govern més espanyolista que hom podia pensar. Us ho juro que mai hagués pogut creure que el Govern del meu país podia arribar a ser tan contrari als interessos als quals n’hauria de ser el guardià. El Govern és, avui per avui, l’icona del botiflerisme. Pioners actius en la voluntat aniquiladora de crostes. De la nostra crosta en favor de la crosta d’ells. En medicina, quan una cèl·lula pròpia actua així, se n’hi diu cancerígena.
CIU. Estan pagant el preu per 23 anys de prudències i individualisme. 23 anys del si però no. Del seny malentès. Remuntaran si es re-defineixen sobre una base valenta i honesta, inequívocament al servei del país. Per a les properes eleccions, mala peça al taler, ja que les disputes internes que pateixen com a federació fan que les properes llistes les encapçali la part més submisa a l’invasor, la part més unionista.
ICV... sense paraules.
PSC... desaparegut. No es presenten. No son, volien ser, eren una idea.
PSOE... ens apunyalaran per l’esquena. De fet, ja ho estan fent.
PP... ens apunyalaran mirant-nos als ulls.
No m’estranya que hi hagi debat dins la catosfera. Que collons hem de fotre !?!
A finals d’octubre, vaig començar a dir que en faria del meu vot : “I la gran pregunta, la que ja fa molts dies que em volta, segueix a l’aire... a qui cony votaré en les properes eleccions espanyoles? Si seguim així, triaré per la via de “objecció electoral”, és a dir, passarem el dia en família, lluny de les urnes de l’opressor. Si, si, ja ho sé, allí ens hi juguem les garrofes mal que ens pesi, però que cony, si no vull que em representi cap dels que s’hi presenten, que he de fer? Exercir el meu dret a vot (en blanc, nul) en un estat en que no en vull tenir-hi res a veure? Família... em ve de gust.
Segueixo pensant al mateix, però segurament, ruminant-hi i atent al que tots escriviu i penseu, hi he donat alguna volta més al cargolet.
En Barrera ens proposava el vot en blanc o l’abstenció. Totalment d’acord. Jo m’inclino per l’abstenció, però he de reconèixer que no m’agrada la idea de que el nostre descontent quedi diluït en la famosa frase de que la política ja no interessa i que hem (han) de fer alguna cosa pera tornar a motivar la gent. No vull quedar diluït en una abstenció que utilitzaran barroerament. A mi si que m’interessa la política!!! Molt!!! Tant que, moralment no puc donar el meu vot a ningú dels que es presenten. Doncs vot en blanc em direu... i aquesta és l’opció que triaria sempre, si les eleccions fossin del meu país. Però no ho son, son d’un país veí, que m’oprimeix i que te per objectiu acabar amb nosaltres. Un país veí amb un nivell democràtic molt baix i un sistema judicial corromput políticament. I no hi vull participar en aquesta farsa. No vull avalar amb el meu vot aquest sistema “democràtic” que m’ofega.
N’hi ha que parleu de votar CIU, ERC, votar algú que ens defensi a Madrid, per que mal que ens pesi, allí ens hi juguem molt i algú ens ha de defensar.
Però aquest argument no val. Aquest és l’argument de la por, i és l’argument que utilitzen els qui han fallat al seu país per aconseguir altre cop el nostre vot. No. No us votaré. La vostra conducta i les vostres accions perjudiquen greument al país i no penso avalar de cap de les maneres la seva acció. Han de rebre un càstig electoral dur. Tan dur com les conseqüències dels seus actes. No poden quedar impunes.
Penseu per un moment... si ERC treu uns bons resultats, dignes, la direcció s’ho prendrà com un aval a la seva línia. No hi haurà qui els tregui ni qui els faci canviar.
Si CIU treu uns bons resultats, l’unionista d’en Duran traurà pit i es sentirà fort dins la federació. Pactarà amb PSOE o PP i estarem on sempre. Posarem les coses més difícils a en Mas i la seva re-fundació.
Que traurà majoria absoluta el PP o el PSOE ? Doncs mala sort... o bona, potser aquesta serà la manera per a que els que han tret mals resultats reflexionin i s’escoltin d’una vegada la voluntat popular i busquin la unió en l’únic punt realment important que ens preocupa. SER políticament un país normal. Nosaltres SOM, ara només manca que les institucions polítiques i el nostre estatus internacional ho reflecteixin. I l’objectiu és aquest i no pas altre. I per arribar aquí hem d’obligar als nostres representants a assumir la responsabilitat de liderar la nostre voluntat. Mai la seva. I això passa pel merescut càstig que necessiten i provocar així la reacció per a canviar.
Bé... així doncs què? Votem en blanc (avalem un sistema poc democràtic) o ens abstenim (ens diluïm amb els indiferents)?
Difícil resposta.
Tinc clar que el nostre descontent, com diu l’Elies, s’hauria d’expressar de la mateixa manera. Hauríem de ser unitaris en el missatge. Com el 1D.
Bé, és clar que un elevat vot en blanc (no nul, en blanc) en les properes eleccions ens identificaria clarament. L’única pega és que a la vegada suposa acceptació a les regles espanyoles.
Suposo que la llei no permet manifestacions en un dia electoral, però em torno a refermar en el que vaig escriure a finals d’octubre. Passar el dia en família. Tots junts.
Com?
Busquem un lloc gran, a l’aire lliure, i anem-hi amb la família, els amics, els companys. Repetim l’esperit del 1D i organitzem (la PPD o la catosfera, tan és) una gran botifarrada popular. Passem el 9 de març tots junts, units. Siguem molts i castiguem a aquells que no han estat a l’alçada de les circumstancies. Aquest si que seria un gran missatge. Passem de les urnes i gaudim d’un gran dia de comunió amb nosaltres mateixos i amb la natura, fem la PRIMERA GRAN BOTIFARRADA CATOSFERICA dels PPCC. Fem-hi actuacions. Música, teatre, animació pels nens, castells, sardanes... Tornem ha sentir-nos orgullosos de qui som, de com som i de cap a on anem. Fem “algun gest desmesurat que capgirés la història!!!”
Si som capaços de fer un gest així, veureu que passa a partir del 10 de març a Esquerra i Convergència, veureu...

divendres, 7 de desembre del 2007

Tecla vermella (2)

Fa unes setmanes vaig fer un post sobre una anècdota personal que vaig anomenar tecla vermella.
Avui torno a utilitzar l’expressió com a concepte, però aquest cop en un tema molt diferent.
Parlarem de la CCRTV i les paraules d’en Joan Ferran. Més que de les paraules, de les conseqüències d’aquestes.
Joan Ferran menteix. Menteix deliberada i despiadadament. Fa trampes.
Si qualsevol de nosaltres jugués, per a posar un exemple, un partit de futbol amb el seu equip contra un rival que sabem positivament, se li veu, que fa trampes, és a dir, posem pel cas, que un o més jugadors de l’equip rival juguessin amb les regles del rugbi, i agafessin la pilota entre els braços per a fer una cursa fins a entrar a la porteria i cantar gol, i ho fan una vegada rere l’altre, sempre, deixaríem de jugar el partit d’immediat, al deixar de tenir sentit el joc.
En Joan Arnera, en La intel·ligència de l’unionista, escriu brillantment el següent:: “Joan Ferran serà unionista, socialista i malparit, però és sens dubte una persona intel·ligent. És un dels problemes dels socialistes, de fet, que no són idiotes. Quan Joan Ferran menteix d’una manera tant absolutament descarnada i hipòcrita sobre la “crosta nacionalista” dels mitjans de la CCRTV... (...)El què fa és (re)conduir el debat cap allà on ell vol, connectant-lo a més amb un dels temes clàssics del socialisme català: el control convergent de TV3. I és clar, tots hem caigut a la trampa, i el senyor Ferran l’ha encertada de ple, i ara es frega les mans en el seu despatx. Joan Ferran pretenia dues coses, i les ha aconseguides...”.

Malgrat això, tots hem entrat en el joc mesquí d’en Ferran, en molts dels comentaris en els darrers posts en diferents blocs sobre el tema. I ens hem d’aturar i donar la volta. Si hem de jugar un partit de futbol, volem que tothom jugui segons les regles del futbol. Si això no és així, deixa de ser un partit de futbol.
Acebes (...una doble linia de investigación...), Rajoy (... unos hilillos de plastelina...), Aznar (... las armes de destrucción masiva...) sempre utilitzaven i utilitzen aquest tipus de trampa. No els hi interessa jugar amb les regles... Ibarra (... los catalanes son insolidarios...)... i tants i tants exemples en que el menyspreu per la realitat és l’estil.
Provoquen, juguen, amb la confusió com a norma i la Torre de Babel com a terreny de joc.
La resta, intentem jugar amb ells amb les regles de la lògica i l’honestedat, per raonar i exposar idees, per treballar-les i desenvolupar-les. I no ens adonem que ells només pretenen fer gols, però amb les regles del rugbi.
No hem de jugar aquest partit de la confusió i l’engany. Hem de jugar només a “futbol” i no participar en farses.
Quan algú vulgui desafiar-nos a un partit fraudulent com aquests, la resposta només pot ser una: mitja volta i a buscar un equip rival que vulgui només jugar a futbol, com tu.
Hem d’aplicar el concepte de la tecla vermella.
Que en Ferran parla “...d’arrencar la crosta nacionalista de la CCRTV...” doncs tecla vermella, així de senzill, tecla vermella, i mitja volta.
Tornem al camp del debat real. La radio i la televisió de Catalunya han deixat de ser-ho o de comportar-se com a tals. Aquest és el debat, aquesta és la realitat. Tecla vermella a la “crosta”.
Que podem fer per restablir la normalitat? Hem de repetir un 1-D per que es vegin obligats a fer-ho? O Esquerra tindrà el valor de tallar en sec aquesta humiliació i mofa en nosaltres mateixos? Deixarà de ser la clau per auto-aniquilar-nos? ...
Doncs tornem a repetir un 1-D, si cal, i parem a temps aquests suïcidis nacionals, aquesta autodestrucció incomprensible. Ara sabem qui som, quants som i com som. Utilitzem la força de la raó, manifestem-la. Nosaltres SOM, repeteix en Joan Arnera. Nosaltres SOM.

Salut companys!!!

diumenge, 2 de desembre del 2007

Premis solidaris

Renoi.
No em pensava pas tenir el privilegi d’entrar en una roda de premis com aquesta. No crec que ho mereixi. Però mil i mil de gràcies... per uns instants m’he sentit com si em donessin la Creu de Sant Jordi !!!
Bé, més seriosament, moltes gràcies, Joan, per incloure-m’hi. Tots dos sabem que no hi soc per mèrits blocaires (tan sols 20 posts i poca constància) però potser si per intenció d’esdevenir digne blocaire. Gràcies, això significa per a mi molta moral i, una gran empenta. Segurament el que m’ha fet molta il·lusió és que, més enllà del que llegim un de l’altre, de les coincidències i divergències ideològiques, des de el primer dia he sentit una afinitat difícil d’explicar sense utilitzar la paraula “amistat”, i avui he vist més clarament que, la sensació, és mútua.
Amb la meva dona, faig molt sovint broma, explicant-li que he fet 2 “amics” blocaires que, ni de lluny, en conec res.
C'est la vie !!
Gràcies de nou.

Bé, agafo el relleu i em llenço a intentar limitar-me a 7 amics blocaires... Ho faré en l’ordre que em surti.

Les intencions mecàniques (Joan Arnera) és un dels premiats per que és on vaig, cada dia, directament, a veure si hi trobo l’escrit diari que espero, encuriosit, llegir per saber el què ens vol dir i el com ens ho dirà. Un mestre per a un novell com jo.
Elies115 és un dels premiats per que és on vaig, cada dia, directament, a veure si hi trobo l’escrit diari que espero, encuriosit, llegir per saber el què ens vol dir i el com ens ho dirà. Un mestre per a un novell com jo.
Veureu que he escrit el mateix text que en el Joan Arnera. I és que per mi hi valen les mateixes sensacions pels dos. I cadascú amb la seva personalitat i criteri.
Enric I. Canela un mestre. En criteri, expressió i constància admirable. Sense paraules.
Josep Pinyol M’agradaria que fos més regular. Un post seu em va agradar moltíssim. Un profund raonament molt ben explicat.
Itching like grass (Dessmond) deu ni do de la seva producció i regularitat, un exemple a seguir. Sempre interessant i diferent.
Joliu, compartim en “antiguitat”, ell porta però, un ritme constant i ascendent. Un exemple a seguir per trencar la irregularitat del meu ritme.
Des de l’exili per que la voluntat de participació des de l’exili és perfecte. Manel, en la catosfera, no hi ha exilis. Ets aquí, amb nosaltres.


Es dur aturar-se en el setè. Però aquest és el joc.
Perdó per els que no hi sou, m’ha sortit així. En la segona edició, serà diferent.

Salut companys !!!!


*** Soc de comarques. Avui hem anat tota la família a la manifestació. No ens hem mogut de la Plaça de Catalunya, el petit (3 anys) m’ha fet entendre que no tocava “fer-la” sencera. Però ha estat “especial” anar-hi els quatre. Guarnits. Amb els mocadors grocs al coll i la senyera com a capa.
Després, tornar a casa i anar a veure el Barça amb un amic, el mateix que amb la seva família de quatre, també, ha compartit la manifestació versió Plaça Catalunya. I després del futbol, l’ultima cervesa (o dues), ves per on, Moritz.
I ara aquí, acabant el post.
Bona nit.

divendres, 30 de novembre del 2007

Balances...

Acabo de llegir un article a e-noticies (he dit mai que no m’agrada gens l’e-noticies punt com?) sobre la informació d’ahir de les balances fiscals del BBVA i m’he emprenyat. L’escriu un tal Antonio Galeote i el titula Les balances, un globus que es desinfla. El destaco per que hi ha molta gent amb ganes d’escriure i dir aquestes coses, i en destaco el link que fa un dels comentaris (Mer de Masblanch de Cornellà) a un escrit d’en Sala Martín, ¡Nada a Cambio! de l’any 2004.


I torno a reclamar la presència massiva de tothom a la manifestació de demà. És important, molt important, que sigui un èxit.



Salut companys !!!!

dijous, 29 de novembre del 2007

dimecres, 28 de novembre del 2007

Connectat !!!

Mil i mil dies amb “averia” d’ADSL.
Tants dies, que no em ve de gust parlar de la “no-averia” i del sabotatge, baix i rastrer, d’una prepotent Telefònica. Sabotatge per recuperar, mesquinament, un client perdut ja fa un any. Més del mateix. Abús per part de qui ostenta el poder i l’utilitza al seu favor saltant-se qualsevol llei o ètica. Em recorda un article d’en Tremosa.

Però avui, insisteixo, no vull parlar del sabotatge, potser un altre dia.

Molt temps absent de la catosfera, absent de participació, per que hi he seguit connectat via BlackBerry i els pocs minuts “tontos” que te la feina.
Així doncs, forces coses han anat succeint, i forces coses doncs, que se m'han quedat per dir.
N’hi ha, però, dues (o tres) que no vull, ni puc, deixar passar.

En Mas i la Casa Gran...

He de dir, d’entrada, que el discurs em va impressionar. En les formes i en l’esperit. Molts l’han/l’heu criticat, però jo no soc capaç de fer-ho per què, estrictament en el discurs, poca cosa hi tinc a objectar. És clar, valent, fa un anàlisi en passat del catalanisme molt encertat i un anàlisi en projecció de futur tant excel·lent com necessari. Hi toca temes molt importants i claus
Ens fa falta, molta falta com a país, fer aquests plantejaments, perdó, re-plantejaments. Si no els fem, si no els tirem endavant, quedarem diluïts en el no-res.
Comparteixo plenament, també, el concepte expressat per l’amic Elies en el seu darrer post. En Mas ha fet el que havia de fer i, a més, l’únic que podia fer i de la única manera que podia fer-ho.
Afegiria més. Me'l crec. He criticat molt en Mas, n’ha fet moltes que no m’han agradat i moltes que no he pogut, ni puc, entendre. Però me’l crec. Digueu-me ingenu, o babau, però me’l crec.
S’ha posat un objectiu que sobrepassa el seu propi partit i la seva pròpia persona, i això l’honora i dignifica alhora l’objectiu.
Ha encetat un camí difícil, tan difícil com necessari pel nostre futur. Un camí que, avui per avui, cap dirigent polític te el valor d’emprendre. Ni d’ajudar-lo. I aquesta serà la seva gran dificultat, trobar algú (polític) que tingui la valentia i fermesa necessària per a col·laborar i liderar, si cal, el projecte. En Partal, en un dels seus mail oberts, en parla.
L’altre gran dificultat que tindrà la sabem tots. Els seu soci. Ara per ara, és el seu gran obstacle o, més ben dit, el primer obstacle. I si no pot superar-lo aviat, el seu projecte morirà abans d’arrencar. Li donarem temps, però de moment, mai el meu vot. Ni drogat, podria votar, ni que fos indirectament, una persona com en Duran. Em remeto, per exemple, al post de l’amic Arnera.
Així que nois, per les properes eleccions, el meu vot segueix orfe.
Només, en alguns moments de bogeria, veig clar que el meu vot ha d’anar per en Rajoy o en Acebes, a veure si així aconsegueixo accelerar el gran cataclisme que ens faci dir prou en majúscules. Però només son moments de bogeria, comparables a quan somnio que soc un jutge de l’audiència nacional i tombo l’Estatut, i al meu país hi esclata, per fi, una revolta, La Revolta, pacífica i definitiva.

1 de Desembre

Amb pegues i dubtes, però amb tota la intenció i força per anar-hi, esperant que sigui una altre proba de la nostra força com a societat, com a país. Una lliçó de sobiranisme del ferm i de l’autèntic.

La reprovació de la Ministre

No sé amb quins de mitjans de comunicació i “opinadors” m’ha tocat viure, però he sentit més crítiques al PNB pel seu vot que als miserables catalanets d’origen, aquells sociates, que van repetir les escenes de submissió que tan els hi agraden. Sempre que els veig així, no puc d’evitar pensar en les practiques sexuals que deuen practicar en la intimitat i el paper que hi deuen interpretar. Submissió. No ho entendré mai. I perdó per l'exemple.

Ostia amb TV3 !!!

És que té collons la cosa !!! (com és possible que el corrector ortogràfic del word de Microsoft em marqui collons en vermell com si no fos correcte!!! Collons!!! )
Mira que n’he llegit de crítiques (Alexendre n’és un dels destacats, per exemple en aquest article-denúncia) i n’he vist de coses. Però des de que soc pare, ja fa molts anys que no veig pràcticament mai els TN. Sempre em toca veure Bob el Manetes o Les Tres Bessones, però fa uns dies me’l vaig empassar sencer i no donava crèdit al que veia. És tant exagerat i vergonyós!!! Com és possible que tinguin la vergonya d’utilitzar els nostres calés per destruir-nos l’orgull i la dignitat de mica en mica? Com és possible? I quan penso que ERC n’és còmplice i responsable, i que ho és gràcies al meu vot... és que em poso malalt.
No cal dir que m'he tornat a enganxar, amb urgència, al Bob el Manetes.

En fi, ho deixarem estar. Masses dies de silenci i masses coses a parlar.

A veure si torno a agafar el ritme de la constància al Primeres Collonades i parlem de tot més a poc a poc (tot i que amb les 3 setmanes de viatges professionals que ara enceto... ja veurem).

Salut companys !!!!


(Me'n deixava una)
Bruce Springsteen tocarà al Camp Nou aquest juliol. Després haurem de canviar la gespa.Cap comentari, decisió de club. Calés, espero.
Ara bé, una idea:
No seria possible fer, posem una setmana abans d’aquest concert, un concert d’en Lluís Llach, reeditant el del 86 i fent l’homenatge i comiat que es mereix ?(ell ja va fer el seu, però a nosaltres ens manca fer el nostre) Fer una gran festa de sobirania i ètica dels Països Catalans com el del 86? Algú pot fer arribar aquesta idea a en Laporta? A ningú li ve de gust repetir aquella diada?

dimarts, 20 de novembre del 2007

ADSL

Nomes 4 paraules, per que escric des de la BlackBerry i es bastant incomode.
No tinc ADSL des de el dia 7. Quan torni a funcionar (crec que va per llarg) explicare el que hem sembla un vergonyos sabotatge de Telefonica a un ex-client.
Mentrestant, i carregat de paciencia, a seguir gaudint dels meus amics blocaires, que des de la BlackBerry si que es comode de fer-ho.

divendres, 26 d’octubre del 2007

... pinZellada ...

I també aquesta pinZellada (perdó per ahir... era massa tard, potser...).
Clar i català… que ningú s’enganyi.

dijous, 25 d’octubre del 2007

Pincellades...

No hi ha temps per la reflexió (pròpia) però si per assaborir les reflexions d’altres.
Així doncs, us enllaço algunes pincellades d'actualitat.


Si no ho heu fet, us recomano llegir el següent:

RENFE / TGV
Vicent Partal
Joan Arnera

CONFERÈNCIA NACIONAL (ERC)
Elies
Octavi Fornés

FRANKFURT
Vicent Partal

MONARQUIA
Vicent Partal

SOCIETAT
Elies

PAPERS DE SALAMANCA
Partal, altre cop.

QUE SA QUE ÉS RIURE...
Joan Arnera


Apa doncs... anem fent, que el país segueix patint i agonitzant...

I la gran pregunta, la que ja fa molts dies que em volta, segueix a l’aire... a qui cony votaré en les properes eleccions espanyoles?
Si seguim així, triaré per la via de “objecció electoral”, és a dir, passarem el dia en família, lluny de les urnes de l’opressor. Si, si, ja ho sé, allí ens hi juguem les garrofes mal que ens pesi, però que cony, si no vull que em representi cap dels que s’hi presenten, que he de fer? Exercir el meu dret a vot (en blanc, nul) en un estat en que no en vull hi tenir res a veure?

Família... em ve de gust.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

Tecla vermella

Només una anècdota. No hi ha temps per més, però no puc estar-me d’explicar-la.
Situació: a la feina, un proveïdor (Italià) ens està fallant (el servei) i ens fa aturar la producció.
El representant d’aquest proveïdor és un barceloní (i sempre catalanoparlant) amb el qual el tracte havia estat sempre correcte. Bé, ja sabem que mentre no hi ha problemes, sempre les relacions tendeixen a ser correctes.
El personatge en qüestió té exactament la meva edat (39, a punt de caure els 40).
Parlo amb ell infinitats de vegades en la darrera setmana, per accelerar un enviament promès. Al descobrir que l’enviament (parcial, per sortir només del pas) no s’ha fet amb les condicions pactades al dia anterior (missatgeria 24 hores) el truco per a que m’indiqui amb qui haig de parlar de Itàlia, i que m’expliqui a mi, personalment, per que no s’ha fet.
Resposta: “escolta, si et dic que s’ha enviat, s’ha fet, i prou”. M’està enganyant, ho sé del cert i li ho dic. No hi ha volta de full. Les coses, només son d’una manera (missatgeria 48 hores han fet, no 24) i no m’ho pot negar. Però ho fa, de tal manera com ho feia l’Acebes després del 11M (penso en aquella mil·lèsima de segon... quina diana d'intuïció). “Nega l’evidència”, és la seva consigna. Em talla i, davant la meva sorpresa, diu, textual i cridant, el següent: “mira, te lo diré en español, el idioma de Franco, si te digo que...”. No vaig sentir res més. Sense ni pensar-ho, vaig penjar el mòbil (tecla vermella).
En pocs segons, tornava a sonar el mòbil. El seu nom a la pantalla. Ni despenjar, tecla vermella. Uns segons més i el mateix, penjar sense despenjar. I així fins a 25 o 30 vegades en 2 hores.
He de confessar que feia temps que no gaudia tant d’una situació. Penges i ja està.
Sé que existeix gent així, molta. Però no em pensava que tingués algú tan proper que fos així. I que en fes bandera. Sense vergonya. Estant crescuts... surten de l’armari (si és que mai si han tancat realment), no hi ha dubte.
Però sabeu què? Ara ja no tenim per a què aguantar-ho. Penges i ja està. No s’hi pot raonar, ni entrar amb el joc. Penges i ja està. Tecla vermella.
Quan va deixar de trucar, vaig esperar mitja hora i vaig trucar-lo. Jo, seguia tenint el problema. Tornava a portar la pell de be a sobre, com si res no hagués passat. Només em va dir unes tímides paraules que, suposo, volien ser una disculpa, “tots estem molt nerviosos” em va dir, altre cop en català. Havia recuperat l’idioma i la calma.
Jo havia guanyat (i molt) en satisfacció. Us imagineu que un dia us truqués l’Acebes (o l’Aznar) i que, sense escoltar-lo, simplement li pengéssiu el telèfon. I que tornés a trucar i tornéssiu a penjar, i que això tinguéssiu el plaer de poder repetir-ho durant 25 o 30 vegades? Us ho imagineu?
Us asseguro que és un plaer, degustat serenament, pas a pas, gaudint cada cop que apareix el seu nom a la pantalla del mòbil i tu respons prement la tecla vermella. Perdoneu l’expressió, però la sensació és propera a l’orgasme.

Salut !!!

PS. Em deixava dues coses a comentar:
* Un altre cosa molt important que he guanyat amb aquesta situació: ara ja sé amb qui tracto. I, de moment, hauré de seguir fent-ho mentre ens interessi aquest proveïdor.
* El servei de la comanda (en passat ja set dies d’aquest fet) encara no està resolt. Les mentides no tenen límit per aquest tipus de personal. Gràcies, però, a saber qui tinc entremig, el contacte directe amb italia farà que la situació quedi resolta divendres. Només espero que l’italià en qüestió no se’m despengi en un futur dient-me que amb parla amb l’idioma de Mussolini. Però si això passés, ja sé el remei... tecla vermella!!! No ho oblideu!!!

dimecres, 10 d’octubre del 2007

Cataclisme

No surto de la depressió.
Ho provo, però no en surto.
Em bloqueja, em paralitza, m’estaborneix.
Però em refaig, agafo aire, em carrego d’energies, ho he fet moltes vegades, com? Fàcil... llegint (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...), participant, pensant, analitzant...
Però, a voltes torno a recaure. Com? Fàcil, llegint el diari o articles d’opinió (l’Avui del diumenge, per exemple) o dels meus amics (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...) o escoltant la radio, o veient la TV... em fan entrar altre cop en depressió, i profunda.
Suposo que, en part, deu ser degut al meu estat d’ànim del moment i... al cansament.
Depressió de veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Diumenge va ser un dia especialment depriment.
Encara sort que per la tarda vaig poder anar al Camp Nou amb el meu fill (per fi jugàvem a les 5 de la tarda!!!) i vaig tornar a recarregar-me d’energies.
Però dilluns, tornem-hi.
Son masses coses, quan un està “tocat”.
El cony de tema de la crema de símbols (que jo no hagués fet mai, però que ara només tinc ganes de fer, només per retratar al inadmissible sistema de “justícia” que patim), la vergonya del Constitucional amb el tema de l’Estatut i tots els moviments que hi ha per a tombar-lo (déu vulgui que aconsegueixin tombar-lo!!!), l’Aeroport, els atacs a les competències traspassades (3a hora, vivenda...), la Peri Rossi (i la nostre baixada de pantalons), i els manifests dels multicultis defensors dels forts, els discursos del Montilla, el paperot d’ICV, la traïció d’en Carod / Puigcercós als qui els varem votar, i els mesquins moviments per a controlar els militants en la propera conferència, en Duran i la incapacitat de Convergència a ser valents, la RENFE, haver de sentir el Cirera i l’Alejo, i TV3 (la seva) i la vergonya dels repetidors a València, la patètica reacció espanyola a la valentia i coherència d’Ibarretxe, el tema de les facultats (no us perdeu el post de l’Elies)... i ...
Depressió.
De veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Tinc sensació de que el nostre present és de coma, de coma irreversible, i que l’únic que en queda amb senyals de vida son els vostres comentaris, les vostres denúncies... però hi ha dies, en que no veig que això serveixi de res.
No veig res a fer... per que el problema, aquest cop d’una manera molt clara, no son els espanyols... som nosaltres.
Però a voltes, com avui, surto de la depressió i la rauxa em governa.
Senyors... comencem a pregar per que el PP guanyi les eleccions, per que el Constitucional tombi l’Estatut, per que els maquinistes aturin el traspàs de la Renfe, que Iberia pari la nova terminal, que empresonin l’Ibarretxe, que en Montilla traslladi la diada al 12 d’octubre, que facin a la Peri Rossi Directora de la Corpo, que Ciutadans tingui una Conselleria (substituint en Maragall?), que totes les Lleis siguin “Perirossi” (quin fart de riure amb aquest article), que els tancs apareguin a les manifestacions per impedir la crema de fotos, que el Garzón apliqui la Llei de Partits a CIU i a ERC, que ...
Crec que hem arribat al punt de que necessitem un col·lapsa, un gran cataclisme, que desperti a tothom, que ens tregui del coma, que obligui als qui tenen responsabilitats a oblidar-se d’ells mateixos i les seves poltrones, que obligui al poble a sortir al carrer, a mobilitzar-se, a unir-se.
Necessitem una situació de resposta en “defensa pròpia”, que ens obliguin al cop de puny sobre la taula i dir prou. Prou.
Som tan babaus, porucs i poca-cosa, que si no en passa una de gran, em fa por que acabem morint... com a poble. Em fa por que passem a la història per ser el poble que es va suïcidar.

I m’estimo el meu poble... i el vull veure en plenitud, sobirà. I viu.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

Enllaç

Des de que vaig sentir el Lendakari Ibarretxe que miro de trobar la manera d’expressar el que sento. I no me’n surto. La veritat és que, l’honestedat d’expressar un dret, de lluitar per un objectiu, de ser conseqüent amb una mateix i amb el propi país, m’ha deixat glaçat. Admirat. Quan un objectiu és tant obvi, tant just, tant lògic, que la raó és la teva millor aliada, s’ha de ser valent alhora de cercar-lo. I el Lendakari ho és. I tossut. Torna a provar un impossible, per que quan la raó és la teva bandera, i l’objectiu és tant vital per a tu mateix, saps que l’impossible pot esdevenir possible. Potser ell no se’n sortirà, però els seus intents, faran més forts, els pròxims. Ibarretxe tindrà sempre la consciencia tranquil·la per haver dedicat la seva vida a aconseguir un noble objectiu.
He desistit de donar més voltes a tot el que voldria dir, i us enllaço al post del Josep Pinyol, on fa una comparació entre Euskadi i Catalunya brillant i profundament dura d’admetre. I signo tots els comentaris que fa del País Basc i nosaltres. Segurament i afegiria coses, però esperarem a un millor moment per expressar-les.

divendres, 28 de setembre del 2007

Sense problemes identitaris

La vida, a voltes, té cruïlles inesperades que esdevenen determinants. Marquen l’esdevenir de la resta.
Això ens passa a les persones, i com en totes les coses, també passa en les col•lectivitats.
I és que, tot i l’hora que és, tot i l’hora que he arribat, no m’ho puc treure del cap. Li dono voltes i voltes.
M’he passat tot el dia a Porto. Portugal m’agrada, no la jutjo ni l’analitzo molt profundament, no la conec lo suficient com per fer-ho, però m’agrada.
I cada cop que la visito no puc treure’m del cap el com ha estat la història. En una cruïlla de fa 300 anys, Portugal va tenir l’encert o la fortuna d’agafar el camí cap a la plenitud.
Altres no varem tenir el mateix encert o fortuna en la mateixa cruïlla.
La vida, la història, a vegades es cruel.
Uns “tenim” problemes identitaris, altres viuen sense. Ni recorden el que son.

Uns lluitem per ser, altres son.

dimarts, 25 de setembre del 2007

El temps

Dies difícils.
I avui no parlo de política.
Feina, molta feina. Viatges, oficina, reunions... i poc temps.
Temps per la parella, temps pels nens, temps per a un mateix. Família. Sempre paga el preu del no-temps, o, com dic normalment, el preu del “tot per la feina”.
Però bé, tot el que arriba acaba marxant, i arribaran els dies per “postejar” amb calma i gaudir de la família. Com sempre, lluitaré per trobar la manera de fer-ho tot alhora.
Però avui, ara, em fa ràbia el sentiment de que la feina ha tornat a passar al davant dels meus. Però sé que només és una sensació, o una realitat temporal com a màxim.
Quan més m’allunyo físicament d’ells, més me’ls estimo.
Demà córrer tot el dia i dijous... a Portugal. Divendres tornarem a córrer tot el dia per a recuperar el dia “perdut” i m’adormiré al sofà a quarts de dotze de la nit. Ja me les conec aquestes setmanes.
I així, vist i no vist, haurem “matat” el setembre del 2007. A vegades, masses, em pregunto per què corro tant, sembla que faci una cursa per fer córrer el temps. I, en realitat, només vull gaudir del temps, no veure’l passar.
Algun dia hauran d’inventar el radar per a persones, i multar als que correm.
I ara que hi penso, potser que l’inventi jo. Potser així guanyaré els calés que necessito per poder deixar de córrer.
Una cançó i fins aviat!!!

dijous, 20 de setembre del 2007

Jo... militar en un partit?

Sempre m’he resistit a vincular-me a un partit polític. He sentit el neguit de fer-ho algunes vegades, però sempre he fet un pas enrere. Crec que bàsicament ho puc resumir per 2 grans raons: no m’acabo d’identificar amb cap (tot i que em sento molt proper d’algun) i he decidit vincular-me d’una manera militant a una sola institució, el Barça. I crec que amb el Barça, ja en tinc prou. De bons moments i de mals moments. De disgustos, nervis, patiments i alegries.
Dic això per que avui m’he tornat a trobar amb un conegut que si que està lligat a un partit polític. N’és militant i molt actiu, tant que te responsabilitats importants a nivell comarcal. Ell ha estat l’últim que m’ha “pressionat” (diverses vegades) per a vincular-me a un partit.
El partit es ERC.
Sort que sempre li vaig dir que no, per que si no ara em sentiria el culpable de la situació actual del partit. Per “gafe”. No em feu dir per què, però tinc tendència a sentir-me “gafe” en algunes situacions (poques). Podríem ampliar-ho dient que és per la mateixa consciència de “gafe” que fa que mai hagi participat en porres de bar dels partits del Barça. El Barça sempre perdria el partit, per la única raó de no permetre que jo guanyes uns miserables euros...
Tornem al tema d’aquest amic.
Avui he tingut una petita conversa amb ell. Les últimes converses que recordo, varen ser després dels tripartits, i sempre me’ls justificava recitant la versió “oficial”. Me la intentava vendre (se li notava però que no se la creia), però era admirable la seva disciplina de partit. La seva fidelitat.
Avui he estat punyetero, i després de saludar-lo li he dit directament, si estava amb la direcció de partit o amb Reagrupament. I la seva resposta m’ha deixat estorat. És l’últim que em mancava sentir.
M’ha assegurat que hi estava totalment d’acord però que no ha signat el manifest. Té por a les represàlies!!! Ell i molts d’altres. Ara bé, a continuat dient-me, quan arribem a la Conferència Nacional, ja veuran, allí el vot és secret.
Estic content de no haver-me vinculat a un partit en que els seus dirigents facin la política que hem patit els darrers anys, però, que a més, tractin així als seus, a la gent que amb la seva feina del dia a dia, sense rebre res a canvi, fan tant pel seu partit i pel país.
Jo... militar en un partit? No gràcies. De moment, no.
P.S. Interessantíssim el mail obert del Partal al Vilaweb d’avui

dimarts, 18 de setembre del 2007

Capçalera del bloc

M’agradaria explicar la imatge que tinc a la capçalera del bloc.
En podia haver posat moltes, però vaig escollir aquesta. És possible que la canvií en un futur, però de moment aquesta em val per no perdre el nord.
O més ben dit, per si perdo el nord.
Estic orgullós de ser català, com diu en Llach, “... penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí”. M’agrada la terra, el paisatge, la muntanya, el mar... M’agrada la nostra Història i el nostre tarannà. M’hi sento còmode i identificat. M’agraden molts dels personatges que han escrit el nostre camí, i molts dels seus gestos. És cert que me’n desagraden molts també, seria absurd amagar-ho. Trobarem al llarg del passat molts esdeveniments tristos, fruits, a voltes, de decisions errònies pròpies, que ens han marcat l’esdevenir. Però tampoc m’agradaria ser d’un país perfecte. No m’agradaria i, a més, no m’ho creuria. La Historia és l’acumulació de grans encerts i errors, que llisquen sobre un riu d’esdeveniments atzarosos. O no, tan si val.
El que us vull dir, és que una cosa es recorre la Història i treure’n conclusions, i un altre, i de molt diferent, viure-la.
I a mi, a tots nosaltres, ens toca viure aquesta, i no d’altre. Aquest és “l’espai d’història concreta que ens pertoca, i el minúscul territori per viure-la” (Martí i Pol) I he de dir que, aquests darrers anys, no ho porto bé. No sé pair el veure’ns on som i, sobretot, on anem.
Vaig viure de petit (però conscient del moment que vivia) la mort del dictador. Recordo també les primeres eleccions democràtiques i les primeres catalanes. Era encara un nen, però recordo de viure’n les sensacions i de discutir, entre els companys, totes les opcions que si plantejaven. Discutíem, no des de una òptica pròpia potser, però si que més o menys, tots els que hi participàvem defensàvem si més no les posicions que vivíem a casa. Recordo l’apassionament de les converses. Van anar caient eleccions, i el criteri polític va passar a ser propi.
Ara, amb 40 anys, dona i 2 fills, he començat a sentir desànim. I aquesta és una sensació nova que no havia experimentat abans.
Intento analitzar-lo, li he donat moltes voltes. Podria escriure’n una mica cada dia, però no acabaria mai.
Sempre però, trobo 2 grans raons, on totes les consideracions acaben per anar a parar. Així que, resumiré aquest desànim en 2:
1.- N’estic cansat dels espanyols.
Malgrat tots els intents (vaig ser votant “pujolista” durant molt de temps) de conviure amb ells i de fer-nos entendre i respectar, he vist qui son, com son i el que volen. I és molt senzill, volen que desapareixem. I son llestos, molt llestos. Canvien les formes, les persones i les paraules, ara i al llarg de la Historia, però l’objectiu sempre ha estat, és i serà el mateix: volen que desapareixem. Ens volen esborrar dels mapes i de la Història, i de fet, si no ho han aconseguit, actuen com si ho haguessin fet. I en els darrers anys, estant aconseguint el més important per a ells, si no poden reconduir-nos ideològicament, aconseguiran haver-nos exprimit de tal manera, que deixarem de ser la potència econòmica que érem, i per tant, deixarem de ser “necessaris” per a ells. I si, quan ja no siguem “independents” per a nosaltres mateixos però, encara tinguem voluntat sobiranista, ens deixaran marxar i, com que ens coneixen, i coneixen del nostre pragmatisme, saben que renunciarem als nostres drets i ens lliurarem a ells. Incondicionalment. Alguns, ho fan ja avui en dia!!! És la mateixa conducte que es dona en una parella on un d’ells és un maltractador. El maltractador es dedica en exclusiva a humiliar, aïllar i menysprear a la víctima mentre busca la màxima dependència d’aquesta cap a ell, i quan ho ha aconseguit., la deixa o amenaça de fer-ho, provocant que la víctima s’entregui a ell sense oposar-s’hi fruit de la manca de confiança en ella mateixa a que l’han portat, i a la dependència econòmica i social a que ha arribat. Així es senten i actuen moltes dones. Així es senten (sense saber-ho) i actuen molts catalans.
2.- N’estic cansat dels catalans.
Tot i la intel•ligència i visió que se’ns pressuposa, caiem a totes les trampes i, moltes vegades, ens les fem nosaltres mateixos. El nostre error sempre és el mateix, errem la tàctica. Sempre. I ho dic amb coneixement de causa, doncs vaig deixar d’exercir de votant “pujolista” fa molts anys, per passar a creure en ERC, i ja veieu on hem anat a parar!!! La tàctica... L'estratègia...
Una de les grans virtuts que crec que tenim, és la recerca constant de complicitats i cooperacions amb els altres (eps, que consti que quan dic els altres vull dir els altres, els estrangers, els veïns, no entre nosaltres). I això hauria de ser una virtut, a no ser que aquesta cooperació i complicitat, sempre l’anem a buscar al mateix lloc, a Espanya, i ells, no son com nosaltres. Sempre equivoquem la porta on truquem. I, d’aquesta manera, la nostra gran virtut esdevé, irremissiblement, el nostre gran mal, el nostre gran defecte. Ells no busquen complicitats, busquen tan sols, avantatges. I nosaltres, sempre els hi servim els avantatges amb safata de plata. Fins i tot ho varem fer amb un personatge com l’Aznar!!! Tan sols va haver de venir dient que buscava complicitats (i que parlava català en la intimitat) per trobar-la. El problema és que ell va venir a buscar la complicitat, mai a oferir-la. Com tots els espanyols ho han fet sempre. Zapatero inclòs. Varien les formes, mai l'objectiu. Tots i a tot arreu i al llarg de tots els temps. I nosaltres els hi donem, com sempre. Babaus.

He marxat una mica de l’objectiu d’aquest post. Així que intentaré tornar-hi.
Espero veure-hi un poc de llum en aquest present que estem vivint. De fet, n’hi veig de llum, el que realment espero és que s’estengui i creixi.
Entre tots hem d’aconseguir fer la llum forta i extensa, si no ho fem, s’acabarà apagant, segurament no per sempre (Catalunya és mil•lenària i serà 2mil•lanària), però s’apagarà per la meva generació, i aquest fet, si es produeix, em farà caure en una gran depressió i angoixa de la meva realitat social. Em farà sentir malament de ser on soc i de viure on visc. I si això passa algun dia, marxaré, marxaré just els peus d’aquest oasi que surt en la foto.
És a pocs kilòmetres de la ciutat peruana de Ica, en ple desert, voltejat de dunes. Ho te tot. Silenci, calma, tranquil•litat, pau i, per sobre de tot, distància. 10.000 kilòmetres mal comptats. Suficients per a guarir-me de l’angoixa i depressió vital en que estaria consumint-me.
Per això està aquí aquesta foto. Necessito recordar-me que si, que si finalment tot fracassa, tinc un lloc on sentir-me bé. Déu no ho vulgui, però per si de cas, tinc un lloc on anar a guarir-me. Us hi faré un lloc, si mai el futur ens fa el present angoixant.
Fa anys, varem viatjar al Perú amb la dona. 32 dies seguits, amb res més preparat que la nostre motxilla, sempre fidel a les espatlles. Cada dia despertàvem amb 3 únics objectius, senzills i clars:

- Sentint-se vius i descobrir noves perspectives, actituds i prismes amb que saber interpretar el mon.
- Gaudir de paisatges diversos i impressionants. Sentir-nos part de la més variada i rica Naturalesa que esdevé amb tota la seva grandària al Perú.
- Cercar un lloc on dormir la propera nit.

I varem trobar allò que cercàvem. I unes quantes coses més, entre d’elles (ves quina casualitat!) l’odi a tot el que representa “lo espanyol”. Encara avui tenen molt present el mal que se’ls hi va fer en el passat. El mal que els hi varen fer aquells espanyols. Es veu que els hi deien que buscaven complicitats i l’únic que varen acabar realment fent, va ser espoliar-los i aniquilar la seva cultura. Us sona aquesta actitud? Us ve de nou?

Així que el dia que em cansi de lluitar per la meva terra, per la seva “normalitat”, aquell dia, busqueu-me en un lloc com el de la foto que veieu a la capçalera del bloc. I si mai la canvio, no patiu, serà per un altre escenari peruà, en un dels mil racons que varem trobar on la naturalesa et dona pau, i els peruans comparteixen el dolor per haver conviscut (a la força) anys de la seva història amb els espanyols.

divendres, 14 de setembre del 2007

... QUE ES FOTIN LES RODALIES PEL CUL !!!! NO LES VULL !!!

Aquests últims anys, hi ha dies, millor dit, hi han fets, que em fan caure en el desànim.
Està tot tant podrit, tant allunyat de la normalitat, que penso que no serà possible el retorn a lògica dels esdeveniments.
Fa uns dies, sentia al ministre de torn, afirmant que es traspassarien les rodalies a totes les comunitats que ho demanessin.
És a dir, més del mateix.
Nosaltres patim unes circumstàncies tercermundistes, indignes, i ens hem de barallar, posem el crit al cel davant d’una realitat que clama al sentit comú, el desastre d’un servei públic (en aquest cas, les rodalies de RENFE), fruit de la deixadesa i presa de pel, continua i reiterada, d’un Estat que només ens vol per agafar (diners), mai per donar (serveis), i lluitem per a que ens traspassin el servei (amb els diners, és clar) i així poder posar-lo al dia, gestionar-lo des d’una òptica d’eficiència (com haurien de ser tots els serveis), i , després de molta lluita, i polèmica, tal com si estesis demanant un dels seus fills, et diuen que si, que val, que et concedeixen la custodia (te’l traspassen), però no acaba de quedar clar si amb la pensió corresponent (els diners, nostres, és clar), que es necessiten per a poder-lo alimentar (fer funcionar), però finalment sembla que si, que també amb diners, i tornem de la capital, contents: “El Gener ens traspassen rodalies!!!”, “Ho hem aconseguit!!!”, “Veieu com es desenvolupa l’Estatut!!!”, “Veieu com ens fan cas!!!”, “Veieu com és un eina vàlida!!!”, “S’ha de tenir paciència... constància... homes de poca Fe!!!”.
Doncs resulta que, desprès de tot això, totes les “Comunidades Autónomas” que ho sol·licitin (tinguin o no un flamant Estatut nou), se’ls hi traspassarà. Sense fer res, sense anar a Madrid a somicar, a fer entendre, a demanar si us plau, a exigir, res... rodalies per tots!!! No és que concedeixin la custodia d’un fill, els regalen tots!!!. El famós (i fastigós) “café para todos”. Tot per que ningú, ni un sol instant, començant per a nosaltres i acabant pels habitants del Congo, no es pugui pensar, ni per un moment, que som diferents, que tenim dret a alguna cosa més que ningú altre...
... QUE ES FOTIN LES RODALIES PEL CUL !!!! NO LES VULL !!!
I avui, he sentit la noticia, aquella noticia que esdevé la gota que fa vesar el vas. Els reietons que xupen de la mamella sense alçar la veu des de fa anys, d’una mamella corcada, pudorosa, d’un ampla estúpid, que son capaços de tenir, tancats, engabiats, incomunicats, a centenars de persones en uns vagons, en condicions d’animals condemnats a l’escorxador, sense fer-hi res, ni obrir les portes, ni... doncs aquests pàjaros, ara fan... VAGA (!!!) per oposar-se al traspàs.
TOCA’T ELS COLLONS I BALLA !!! ANEU-VOS-EN TOTS A LA MERDA !!!
Creieu que quan un altre “Comunidad Autónoma”, demani el traspàs... faran vaga? Ho creieu? No oi...
De la mateixa manera, que cap estatut nou d’un altre “Comunidad Autònoma” no acabarà al Constitucional... veritat? No ho veieu així?
Doncs el que deia... QUE ES FOTIN LES RODALIES PEL CUL !!!! NO LES VULL !!!
Que desmuntin les vies, les putes vies d’un ample ofensiu, ridícul, poruc, i que s’emportin les catenàries dels collons, els putus maquinistes, i revisors, i venedors de bitllets, i personal d’informació, i de manteniment, i burrrrucracia, i rètols, i estacions, i ...
NO EN VULL SABER RES D’AQUESTA GENT !!!! QUE MARXIN !!!
N’estic cansat, avorrit, fastiguejat !!!

Posarem les nostres vies, amb el nostre ample, com el TGV, com els FFCC, com els francesos, els italians, els alemanys, i posarem personal normal que, si no parla català, no s’ofengui si tu ho fas, i estacions modernes (o barracons... tant si val), començarem de 0.
I estem acostumats.
I serà nostre. No farà ferum a invasor, ni a fatxenda, ni a prepotent, ni a inútil...

I ja estic... fins aquí per avui.

No... no estic... vull demanar un favor... a “la Caixa”.

No feu res. No intercediu per res. No vull que ens deixin jugar amb USA (futbol)... no hi vull jugar... vull que m’ho prohibiu.
No suportaré que “todas las Comunidades autónomas” que demanin jugar partits de costellada ho puguin fer, no vull que cap de nosaltres pugui treure el pit per haver aconseguit que és jugui el partit.
NO HO VULL !!!
No resistiré tornar a sentir els de sempre, dient el de sempre. No vull que ningú es senti satisfet per a jugar un partit de merda, el mateix dia que els nostres (Puyol, Xavi) es veuen obligats a jugar “con la selección de verdad”.
Vull tenir una Selecció Nacional NORMAL, i no sentir a ningú que hem pugui dir que “al final hem pogut jugar...”, “que no sé per que ens queixem tant...”
Prou.
No puc més.
Vull ser normal, i deixar de parlar de bestieses, d’intentar explicar que tinc la raó, quan és obvi, quan és indiscutible... No em feu entrar en debats absurds, per defensar la normalitat, la lògica, en un lloc on fer això, se’n digui anar contra corrent, on es digui que això és “perdre’s en debats estèrils d’identitat”, o on se’m digui que és un debat no modern... si us plau, no em feu passar per aquí... no vull acabar en un psiquiàtric.
Emporteu-vos la RENFE, sencera, i no ens deixeu jugar el partit, per la mort de Déu, no ens deixeu...

Sé que el nostres polítics no ens serviran de res, ho vaig escriure fa pocs dies, només espero que la societat civil (encara avui no sé per què no m’agrada aquesta paraula, però no en sé d’altre) obri els ulls, es deixi de collonades... i actuí.

Ara em calmaré amb una cançó... fins un altre.

dijous, 13 de setembre del 2007

Un suggeriment ...

El proper dia 22, dins les festes de la Mercè 2007 (BAM), tindrem el privilegi de poder assistir a un concert del Josep/Adrià Puntí. Esperem que les circumstàncies i el Josep/Adrià, ens permetin gaudir en directe d’un dels millors i més peculiars artistes del país. Si podeu, no us ho deixeu escapar. Si en voleu més informació, clickeu aquí. I si en voleu un avançament, mireu el vídeo inclòs en el post del dia 4 de setembre una mica més avall, on podreu veure varies cançons del concert del dia 31.08.2007 a Figueres.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Necessito pair...

Em sento ple. A gust. Agraït. Un bon àpat. Un gran àpat. Un plaer.
Ara, però, necessito pair.
M’estiraré al llit, aclucaré els ulls, passaré de puntetes per tots i cadascun dels sabors que he degustat, i m’adormiré. Amb un somriure al rostre. Com un nen. Plàcidament.
Tot a començat amb un article, de l’Àstrid Bierge, Militants d’ERC i de CiU: Sou uns traïdors! , i el segon article que escriu ella mateixa En fi, que us agraden els nostres polítics (resposta als vostres comentaris) com a complement del primer. Genials tots dos, com quasi sempre, l’Àstrid es mostra punyent i com a gran provocadora de reflexions.
Hi he fet un comentari (no me’n he sabut estar), i llegint els altres, he anat a parar a un altre bloc, Elies 115, on hi he trobat grans posts per el moment (encara me’n manquen bastants per llegir, però els mesurarem, doncs del “caviar” no se’n pot abusar) i on m’ha destacat, ara per ara, per sobre de tots, el Independència, identitat i voluntat de ser (una llarga reflexió...).
Efectivament una llarga reflexió, plena de saviesa, bon anàlisi i obertura mental. N’hi donaré més voltes, el pairé lentament, sense presses, li he de treure tot l’aliment.
Del bloc de l’Elies he passat al de l’Octavi Fornés, el d’en Joan Arnera (les intencions mecàniques), Itching like grass, etc... d’un bloc he passat a un altre, i un altre. Ha estat una hora i mitja gratificant. I si em permeteu tornar al títol del post, he quedat saciat... per avui.
Aliments naturals, senzills i de la terra, combinats amb la ma d’uns mestres. I bon vi, del priorat, per arrodonir el paladar. Exquisit.
Ara la digestió... demà, més.

dilluns, 10 de setembre del 2007

Mobilitzacions...

Demà és la Diada, i hem de reconèixer que aquest any arriba en un moment de màxim desencís social (l’abstenció de les eleccions n’és una prova de moltes) per la pèrdua de rumb i la desorientació en que ens han dut els màxims responsables polítics.
Ni CIU ni ERC (especialment aquests darrers) han estat a l’alçada que el poble esperava. Ens han mostrat totes les seves vergonyes i inadmissibles renúncies, sempre es clar, en nom de nosequincony de collonades.
La oportunitat que hem viscut com a país aquests darrers anys, ha estat única i així ens la van vendre.
El primer tripartit havia de representar un canvi saludable a 23 anys de domini de les mateixes sigles, i un domini de les posicions més inequívocament nacionalistes en el Govern. Esquerra era la gran “guanyadora” de les eleccions i això li havia de significar el marcar el caràcter del nou Govern. Zapatero (el gran amic de Catalunya, ailàs!!!) governava Espanya per sorpresa i era el nostre moment.
Els esdeveniments es van precipitar (Carod-Perpinyà) i la maquinaria més rància-espanyolista que tots coneixem, tant de dins (Ciutadans) com de fora (PP, ¾ de PSOE), va començar a funcionar a pler rendiment.
Amb l’Estatut aprovat a Catalunya, varem viure un dels moments més “emocionants” i solemnes, ja que varem ser capaços d’unir-nos per a presentar l’Estatut més ambiciós possible. Amb mancances, però ambiciós i el més important, fruit de l’acord i la unió en els objectius.
La negociació a Madrid ens va retratar. No mereixem res. La unió es va convertir en desunions, renúncies i traïcions. Cadascú mirant per ell i prou. A Madrid encara deuen riure ara de lo desgraciats i babaus que arribem a ser els catalans. Cridem molt, exigim, i quan arriba l’hora de la veritat, ens poden dir parauletes agradables a l’orella acompanyades de grans somriures alhora que ens apunyalen per l’esquena. I nosaltres responem amb bona cara, tot dissimulant la ganyota de dolor que ens provoca el ganivet clavat a l’esquena.
Rucs.
Impresentables.
Indignes.
Així és la nostra classe política. En la seva totalitat, amb diferents graus, però en la seva totalitat.
Que marxin.
Tots.
I que en vinguin. Que en vinguin de nous.
La gent s’està revoltant. La gent comença a dir prou.
Vist que ningú del mon polític es digne i sap canalitzar el malestar, la societat comença a donar símptomes de dir prou, de dir que no passarem per la rella indigna que ells han decidit passar, i que ens mobilitzarem per a trobar un altre camí.
La societat te clar que ja no hi ha debat entre Independència o federalismes absurds. No ens creiem res, i no ens val una altre cosa que no sigui normalitat. Volem ser un Estat, per que en tenim dret i per que és l’única alternativa a la mort a que ens estant condemnant. Aquesta mort sibil·lina, a base de verins que ens destrueixen per dins.
Alguna cosa és mou dins aquesta societat, alguna cosa nova, fresca, que te les coses clares.
Només demano que sapiguem conduir-la, cuidar-la, mantenir-la i canalitzar-la de la manera que es mereix.
No deixem que els polítics de sempre intentin fer-la seva. Ens l’esmicolaran i la buidaran de contingut.
Aquest cop en tindrem nosaltres el control. Volem polítics disposats a arribar al final per la causa. Necessitem algú que estigui a l’alçada. Necessitem algú que sigui la veu, i no algú amb necessitat de poder personal i protagonisme.
I si no hi ha ningú així, restarem sols, impenetrables, inalterables en la defensa de lo nostre. Peti qui peti.
Visca Catalunya !

dijous, 6 de setembre del 2007

Èric i el Fènix

El nostre és una país estrany, peculiar.
No tenim cap polític que estigui a l'alçada, i les conseqüències les pateix la societat civil, i també la responsabilitat per a realitzar les actuacions per a intentar sobreviure.
Aquesta és una bona iniciativa per a fer públic, per a fer bullir l'olla, d'un cas, el de l'Èric, que clama al cel, i que es va trobar sol (sense cap suport institucional) alhora de partir-lo.
Visioneu el vídeo del cas, per que així ajudarem a augmentar el seu ressò.
El documental està dividit en 5 parts, aquí en teniu la primera.
A la part inferior dreta de la pantalla i trobareu el menu, si el clickeu tindreu accés a visionar les altre 4 parts.

dimarts, 4 de setembre del 2007

Setembre...

Molts dies sense dir res...
... i ens seguiràn uns quants més.
De moment... música!!!

dimarts, 12 de juny del 2007

Culerades

Veig que em costarà arrencar, i ser una mica constant en aquest blog.
Bé, tot arribarà.

De moment, ara m'adono que la primera entrada va ser el 17 de maig.
Quina data ... un any després d'haver guanyat la 2a Copa d'Europa !!!

Algú pot entendre que just un any després el Barça estigui com està?
Els culers hem de viure aquestes coses?

En fi, tampoc em ve de gust parlar del Barça, el diumenge estava al camp, "fardant" de poder engruixir el meu "curriculum", afegint el partit contra l'Espanyol i la derrota del Madrid a Saragossa a les fites viscudes en directe de Tenerife (2) i del Depor (ai aquell dream Team !!!), però sempre diuen que la vida et pot canviar en un minut... i recollons que és cert !!!
... si no que ens ho preguntin als culés... en un minut a fer punyetes el Curriculum !!!

Si tinguèssim la moral (afició, equip, entrenadors i directius) que tenia aquell inoblidable Dream Team, encara estariem esperençats pel darrer diumenge... però no ensumo aquesta confiança, ni diumenge guanyant durant quasi tota la segona part ensumava aquella moral, aquella confiança...

dijous, 17 de maig del 2007

No hi ha res com el primer pas

... Hi ha un lleuger pessigolleig que s'enfila des de el ventre i acarona el meu pensar.
Un vell connegut, que només canvia en intensitat, però mai en l'estil.
... És ell qui, a voltes, m'empeny a provar nous camins...
... És ell qui, a voltes, em paralitza les cames i atura el meu caminar...

Ets aquí, vell amic, incansable company... ets aqui per aturar-me o per ajudar-me a volar?


Per començar una cançó ....
http://www.youtube.com/watch?v=aNzHfBijPVQ