dijous, 20 de setembre de 2007

Jo... militar en un partit?

Sempre m’he resistit a vincular-me a un partit polític. He sentit el neguit de fer-ho algunes vegades, però sempre he fet un pas enrere. Crec que bàsicament ho puc resumir per 2 grans raons: no m’acabo d’identificar amb cap (tot i que em sento molt proper d’algun) i he decidit vincular-me d’una manera militant a una sola institució, el Barça. I crec que amb el Barça, ja en tinc prou. De bons moments i de mals moments. De disgustos, nervis, patiments i alegries.
Dic això per que avui m’he tornat a trobar amb un conegut que si que està lligat a un partit polític. N’és militant i molt actiu, tant que te responsabilitats importants a nivell comarcal. Ell ha estat l’últim que m’ha “pressionat” (diverses vegades) per a vincular-me a un partit.
El partit es ERC.
Sort que sempre li vaig dir que no, per que si no ara em sentiria el culpable de la situació actual del partit. Per “gafe”. No em feu dir per què, però tinc tendència a sentir-me “gafe” en algunes situacions (poques). Podríem ampliar-ho dient que és per la mateixa consciència de “gafe” que fa que mai hagi participat en porres de bar dels partits del Barça. El Barça sempre perdria el partit, per la única raó de no permetre que jo guanyes uns miserables euros...
Tornem al tema d’aquest amic.
Avui he tingut una petita conversa amb ell. Les últimes converses que recordo, varen ser després dels tripartits, i sempre me’ls justificava recitant la versió “oficial”. Me la intentava vendre (se li notava però que no se la creia), però era admirable la seva disciplina de partit. La seva fidelitat.
Avui he estat punyetero, i després de saludar-lo li he dit directament, si estava amb la direcció de partit o amb Reagrupament. I la seva resposta m’ha deixat estorat. És l’últim que em mancava sentir.
M’ha assegurat que hi estava totalment d’acord però que no ha signat el manifest. Té por a les represàlies!!! Ell i molts d’altres. Ara bé, a continuat dient-me, quan arribem a la Conferència Nacional, ja veuran, allí el vot és secret.
Estic content de no haver-me vinculat a un partit en que els seus dirigents facin la política que hem patit els darrers anys, però, que a més, tractin així als seus, a la gent que amb la seva feina del dia a dia, sense rebre res a canvi, fan tant pel seu partit i pel país.
Jo... militar en un partit? No gràcies. De moment, no.
P.S. Interessantíssim el mail obert del Partal al Vilaweb d’avui

3 comentaris:

Joan Arnera ha dit...

De tota manera, compte que la direcció d'ERC pretén controlar-lo molt i molt, aquets congrés... ja veurem com va.
Salut

Elies ha dit...

Uf! Això de militar en un partit s'ha convertit en un tota una declaració de principis. Sembla que t'hagis de sotmetre a una lobotomia, anul·lar la capacitat de pensar per lliure... i tot a canvi, això sí, que et coloquin, que per a això són les principals agències de colocació d'aquest país.

Ara te'n dic una de bona, igual algun dia ho tracto en un post: jo vaig ser militant d'ERC. Me'n vaig fer quan la crida nacional a ERC. Mira si parlo d'anys... que tu i jo som més o menys de la mateixa quinta. Però vaig durar poc. Llavors ja em va semblar que es perdia molt de temps, tot eren pugnes, fidelitats, etc. Sortosament sempre he tingut i he estat a llocs on poder treballar pel nostre país.

Tot i que, segona confessió... des del segon tripartit vaig plegar de tot arreu. Si 22 anys de militància independentista on m'havien portat era a fer Montilla president, l'havia cagat. Fora! Quin fracàs, Déu meu!!!

Igual un dia us ho explico en un altre post...

L'Espelt ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris als 2.
Si Joan, tens raó, haurem d'estar al cas d'aquesta direcció d'ERC, doncs ja ens han demostrat que son capaços de qualsevol moviment, per brut que sigui, per tal de seguir ocupant càrrec... i sou.
Elies, t'animo a explicar en un post la teva experiència com a militant d'ERC (bons anys i bons records em porten els de La Crida).
No et pensis que per la meva oposició a militar en un partit, deixo d'admirar els que si ho fan o ho han fet. Tot el contrari, admiro a la gent que ha tingut els "bolets" de fer el que jo no he gossat, per les causes que explico, entre d'altres.
De totes maneres, m'agradaria, i molt, militar en un partit en que els 3 ens hi poguéssim sentir còmodes... seria un bon senyal de la salut política del país.
La feina (i la familia)m'està deixant poc temps per mi, i per tant, pels posts. Però espero en uns pocs dies, tenir el mínim de tranquilitat per a escriure'n un parell, amb temes que fa temps em volten pel cap.
Si que tinc temps, però, per anar seguint els vostres.
Salut!!!