dilluns, 10 de setembre de 2007

Mobilitzacions...

Demà és la Diada, i hem de reconèixer que aquest any arriba en un moment de màxim desencís social (l’abstenció de les eleccions n’és una prova de moltes) per la pèrdua de rumb i la desorientació en que ens han dut els màxims responsables polítics.
Ni CIU ni ERC (especialment aquests darrers) han estat a l’alçada que el poble esperava. Ens han mostrat totes les seves vergonyes i inadmissibles renúncies, sempre es clar, en nom de nosequincony de collonades.
La oportunitat que hem viscut com a país aquests darrers anys, ha estat única i així ens la van vendre.
El primer tripartit havia de representar un canvi saludable a 23 anys de domini de les mateixes sigles, i un domini de les posicions més inequívocament nacionalistes en el Govern. Esquerra era la gran “guanyadora” de les eleccions i això li havia de significar el marcar el caràcter del nou Govern. Zapatero (el gran amic de Catalunya, ailàs!!!) governava Espanya per sorpresa i era el nostre moment.
Els esdeveniments es van precipitar (Carod-Perpinyà) i la maquinaria més rància-espanyolista que tots coneixem, tant de dins (Ciutadans) com de fora (PP, ¾ de PSOE), va començar a funcionar a pler rendiment.
Amb l’Estatut aprovat a Catalunya, varem viure un dels moments més “emocionants” i solemnes, ja que varem ser capaços d’unir-nos per a presentar l’Estatut més ambiciós possible. Amb mancances, però ambiciós i el més important, fruit de l’acord i la unió en els objectius.
La negociació a Madrid ens va retratar. No mereixem res. La unió es va convertir en desunions, renúncies i traïcions. Cadascú mirant per ell i prou. A Madrid encara deuen riure ara de lo desgraciats i babaus que arribem a ser els catalans. Cridem molt, exigim, i quan arriba l’hora de la veritat, ens poden dir parauletes agradables a l’orella acompanyades de grans somriures alhora que ens apunyalen per l’esquena. I nosaltres responem amb bona cara, tot dissimulant la ganyota de dolor que ens provoca el ganivet clavat a l’esquena.
Rucs.
Impresentables.
Indignes.
Així és la nostra classe política. En la seva totalitat, amb diferents graus, però en la seva totalitat.
Que marxin.
Tots.
I que en vinguin. Que en vinguin de nous.
La gent s’està revoltant. La gent comença a dir prou.
Vist que ningú del mon polític es digne i sap canalitzar el malestar, la societat comença a donar símptomes de dir prou, de dir que no passarem per la rella indigna que ells han decidit passar, i que ens mobilitzarem per a trobar un altre camí.
La societat te clar que ja no hi ha debat entre Independència o federalismes absurds. No ens creiem res, i no ens val una altre cosa que no sigui normalitat. Volem ser un Estat, per que en tenim dret i per que és l’única alternativa a la mort a que ens estant condemnant. Aquesta mort sibil·lina, a base de verins que ens destrueixen per dins.
Alguna cosa és mou dins aquesta societat, alguna cosa nova, fresca, que te les coses clares.
Només demano que sapiguem conduir-la, cuidar-la, mantenir-la i canalitzar-la de la manera que es mereix.
No deixem que els polítics de sempre intentin fer-la seva. Ens l’esmicolaran i la buidaran de contingut.
Aquest cop en tindrem nosaltres el control. Volem polítics disposats a arribar al final per la causa. Necessitem algú que estigui a l’alçada. Necessitem algú que sigui la veu, i no algú amb necessitat de poder personal i protagonisme.
I si no hi ha ningú així, restarem sols, impenetrables, inalterables en la defensa de lo nostre. Peti qui peti.
Visca Catalunya !

Cap comentari: