dimarts, 18 de setembre de 2007

Capçalera del bloc

M’agradaria explicar la imatge que tinc a la capçalera del bloc.
En podia haver posat moltes, però vaig escollir aquesta. És possible que la canvií en un futur, però de moment aquesta em val per no perdre el nord.
O més ben dit, per si perdo el nord.
Estic orgullós de ser català, com diu en Llach, “... penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí”. M’agrada la terra, el paisatge, la muntanya, el mar... M’agrada la nostra Història i el nostre tarannà. M’hi sento còmode i identificat. M’agraden molts dels personatges que han escrit el nostre camí, i molts dels seus gestos. És cert que me’n desagraden molts també, seria absurd amagar-ho. Trobarem al llarg del passat molts esdeveniments tristos, fruits, a voltes, de decisions errònies pròpies, que ens han marcat l’esdevenir. Però tampoc m’agradaria ser d’un país perfecte. No m’agradaria i, a més, no m’ho creuria. La Historia és l’acumulació de grans encerts i errors, que llisquen sobre un riu d’esdeveniments atzarosos. O no, tan si val.
El que us vull dir, és que una cosa es recorre la Història i treure’n conclusions, i un altre, i de molt diferent, viure-la.
I a mi, a tots nosaltres, ens toca viure aquesta, i no d’altre. Aquest és “l’espai d’història concreta que ens pertoca, i el minúscul territori per viure-la” (Martí i Pol) I he de dir que, aquests darrers anys, no ho porto bé. No sé pair el veure’ns on som i, sobretot, on anem.
Vaig viure de petit (però conscient del moment que vivia) la mort del dictador. Recordo també les primeres eleccions democràtiques i les primeres catalanes. Era encara un nen, però recordo de viure’n les sensacions i de discutir, entre els companys, totes les opcions que si plantejaven. Discutíem, no des de una òptica pròpia potser, però si que més o menys, tots els que hi participàvem defensàvem si més no les posicions que vivíem a casa. Recordo l’apassionament de les converses. Van anar caient eleccions, i el criteri polític va passar a ser propi.
Ara, amb 40 anys, dona i 2 fills, he començat a sentir desànim. I aquesta és una sensació nova que no havia experimentat abans.
Intento analitzar-lo, li he donat moltes voltes. Podria escriure’n una mica cada dia, però no acabaria mai.
Sempre però, trobo 2 grans raons, on totes les consideracions acaben per anar a parar. Així que, resumiré aquest desànim en 2:
1.- N’estic cansat dels espanyols.
Malgrat tots els intents (vaig ser votant “pujolista” durant molt de temps) de conviure amb ells i de fer-nos entendre i respectar, he vist qui son, com son i el que volen. I és molt senzill, volen que desapareixem. I son llestos, molt llestos. Canvien les formes, les persones i les paraules, ara i al llarg de la Historia, però l’objectiu sempre ha estat, és i serà el mateix: volen que desapareixem. Ens volen esborrar dels mapes i de la Història, i de fet, si no ho han aconseguit, actuen com si ho haguessin fet. I en els darrers anys, estant aconseguint el més important per a ells, si no poden reconduir-nos ideològicament, aconseguiran haver-nos exprimit de tal manera, que deixarem de ser la potència econòmica que érem, i per tant, deixarem de ser “necessaris” per a ells. I si, quan ja no siguem “independents” per a nosaltres mateixos però, encara tinguem voluntat sobiranista, ens deixaran marxar i, com que ens coneixen, i coneixen del nostre pragmatisme, saben que renunciarem als nostres drets i ens lliurarem a ells. Incondicionalment. Alguns, ho fan ja avui en dia!!! És la mateixa conducte que es dona en una parella on un d’ells és un maltractador. El maltractador es dedica en exclusiva a humiliar, aïllar i menysprear a la víctima mentre busca la màxima dependència d’aquesta cap a ell, i quan ho ha aconseguit., la deixa o amenaça de fer-ho, provocant que la víctima s’entregui a ell sense oposar-s’hi fruit de la manca de confiança en ella mateixa a que l’han portat, i a la dependència econòmica i social a que ha arribat. Així es senten i actuen moltes dones. Així es senten (sense saber-ho) i actuen molts catalans.
2.- N’estic cansat dels catalans.
Tot i la intel•ligència i visió que se’ns pressuposa, caiem a totes les trampes i, moltes vegades, ens les fem nosaltres mateixos. El nostre error sempre és el mateix, errem la tàctica. Sempre. I ho dic amb coneixement de causa, doncs vaig deixar d’exercir de votant “pujolista” fa molts anys, per passar a creure en ERC, i ja veieu on hem anat a parar!!! La tàctica... L'estratègia...
Una de les grans virtuts que crec que tenim, és la recerca constant de complicitats i cooperacions amb els altres (eps, que consti que quan dic els altres vull dir els altres, els estrangers, els veïns, no entre nosaltres). I això hauria de ser una virtut, a no ser que aquesta cooperació i complicitat, sempre l’anem a buscar al mateix lloc, a Espanya, i ells, no son com nosaltres. Sempre equivoquem la porta on truquem. I, d’aquesta manera, la nostra gran virtut esdevé, irremissiblement, el nostre gran mal, el nostre gran defecte. Ells no busquen complicitats, busquen tan sols, avantatges. I nosaltres, sempre els hi servim els avantatges amb safata de plata. Fins i tot ho varem fer amb un personatge com l’Aznar!!! Tan sols va haver de venir dient que buscava complicitats (i que parlava català en la intimitat) per trobar-la. El problema és que ell va venir a buscar la complicitat, mai a oferir-la. Com tots els espanyols ho han fet sempre. Zapatero inclòs. Varien les formes, mai l'objectiu. Tots i a tot arreu i al llarg de tots els temps. I nosaltres els hi donem, com sempre. Babaus.

He marxat una mica de l’objectiu d’aquest post. Així que intentaré tornar-hi.
Espero veure-hi un poc de llum en aquest present que estem vivint. De fet, n’hi veig de llum, el que realment espero és que s’estengui i creixi.
Entre tots hem d’aconseguir fer la llum forta i extensa, si no ho fem, s’acabarà apagant, segurament no per sempre (Catalunya és mil•lenària i serà 2mil•lanària), però s’apagarà per la meva generació, i aquest fet, si es produeix, em farà caure en una gran depressió i angoixa de la meva realitat social. Em farà sentir malament de ser on soc i de viure on visc. I si això passa algun dia, marxaré, marxaré just els peus d’aquest oasi que surt en la foto.
És a pocs kilòmetres de la ciutat peruana de Ica, en ple desert, voltejat de dunes. Ho te tot. Silenci, calma, tranquil•litat, pau i, per sobre de tot, distància. 10.000 kilòmetres mal comptats. Suficients per a guarir-me de l’angoixa i depressió vital en que estaria consumint-me.
Per això està aquí aquesta foto. Necessito recordar-me que si, que si finalment tot fracassa, tinc un lloc on sentir-me bé. Déu no ho vulgui, però per si de cas, tinc un lloc on anar a guarir-me. Us hi faré un lloc, si mai el futur ens fa el present angoixant.
Fa anys, varem viatjar al Perú amb la dona. 32 dies seguits, amb res més preparat que la nostre motxilla, sempre fidel a les espatlles. Cada dia despertàvem amb 3 únics objectius, senzills i clars:

- Sentint-se vius i descobrir noves perspectives, actituds i prismes amb que saber interpretar el mon.
- Gaudir de paisatges diversos i impressionants. Sentir-nos part de la més variada i rica Naturalesa que esdevé amb tota la seva grandària al Perú.
- Cercar un lloc on dormir la propera nit.

I varem trobar allò que cercàvem. I unes quantes coses més, entre d’elles (ves quina casualitat!) l’odi a tot el que representa “lo espanyol”. Encara avui tenen molt present el mal que se’ls hi va fer en el passat. El mal que els hi varen fer aquells espanyols. Es veu que els hi deien que buscaven complicitats i l’únic que varen acabar realment fent, va ser espoliar-los i aniquilar la seva cultura. Us sona aquesta actitud? Us ve de nou?

Així que el dia que em cansi de lluitar per la meva terra, per la seva “normalitat”, aquell dia, busqueu-me en un lloc com el de la foto que veieu a la capçalera del bloc. I si mai la canvio, no patiu, serà per un altre escenari peruà, en un dels mil racons que varem trobar on la naturalesa et dona pau, i els peruans comparteixen el dolor per haver conviscut (a la força) anys de la seva història amb els espanyols.

2 comentaris:

Elies ha dit...

Benvolgut, bo que hagis revelat a què corresponia la foto, sempre que entrava al teu bloc m'ho preguntava.

Has tocat moltes coses, i encertadament. Tot i que en algunes coses no sé si dir que discrepo o que ho veig -o m'ho miro- d'una altra manera.

Per a mi el patriotisme és una font inesgotable d'energia. No és només la passió per les nostres coses, sinó la determinació constant a fer coses pel meu país i fer-les bé. La voluntat de superació, en una escala d'exigència que comença per un mateix i va més enllà fins i tot del somni d'un país lliure. Vull un país lliure, pero també el vull ambiciós, civilitzat, avançat, endreçat.

Podríem ser lliures, però acabats avergonyits del nostre propi país, com es lamentava l'Espriu a l'Inici de Càntic al Temple. Com bé dius, assumim el país com és, i això ja és patriotisme, perquè no necessitem esperar un demà futur per estimar-lo. I anhelem la plenitud. Però també més coses, moltés més coses. I es pot treballar per un país lliure i per un país millor simultàniament. No fem com la direcció d'ERC, que llença soflames cap al 2014 per amagar la misèria del dia a dia, del país que se'ns cau a trossos.

No tinc cap dubte que som nosaltres mateixos, els catalans, els principals responsables de la nostra situació. Coincidim en interpretar que hem de dir ben alt i ben clar a què aspirem, a aquest país lliure, a la plenitud.

Però no ens podem permetre el luxe d'adoptar una actitud passiva "mentre no arriba aquest moment". Podem anar treballant per aquest país pròsper, avançat i civilitzat que tant somiem. Ens podem fer, dia a dia, més forts i millors. Per això, també, sóc tan crític amb el tripartit, perquè a banda de ser letal nacionalment parlant, ha introduït a la nostra societat el virus de l'autodestrucció, de la falta d'autoestima, d'il·lusió, d'ambició. El seu model de societat és la societat subvencionada, de la sopa boba, frívola, prima. Els nostres referents ja no són els homes de la Mancomunitat, que van tirar endavant el país amb una sabata i una espardenya. Ja no és aquella burgesia culta, emprenedora, industrial, aquella febra creadora i el reconeixement del talent. Els nostres models i referents són ara coses més "chavistes" (de Chaves d'Andalusia) i "bolivarianes, multiculturals i acomodatícies.

Per això la nostra missió esdevé colossal. No només lluitem per un país lliure, sinó que el volem ple de valors i virtuds. I davant tenim un govern que no treballa per un país lliure i que a sobre el desposseix dels seus valors, de la seva ànima i confiança.

Però guanyarem! Cal que construïm entre tots aquest nou sobiranisme de què s'està parlant en alguns blocs, p.ex. aquest que acabo d'incorporar als meus links:
http://reset-cat.blogspot.com

L'Espelt ha dit...

Gràcies pels teus comentaris.
Sempre son reflexius i provoquen auto-reflexió, i aquest és un dels objectius d’aquest bloc. Un altre és expressar com em sento i és el que començo a intentar.
La veritat és que tens raó i coincideixo en les reflexions sobre el patriotisme.
Però també és cert que passo uns mesos de “depressió” nacional. És que em cansa molt els esdeveniments de cada dia, estant tan lluny de la normalitat. Em faig creus que després de 30 anys en democràcia, estiguem així. No ho hagués dit mai. I la enorme decepció amb ERC no me la puc acabar d’empesar.
Però seguiré lluitant, segur. El bloc en vols ser un exemple.
Coincideixo per tant, en el comentari de que hem de fugir de posicions passives. És la passivitat social, nacional, la que permet que estiguem on som. Hem de ser exigents, començant per a nosaltres mateixos i acabant en els nostres dirigents. Exigents i inflexibles. En els objectius, en les formes i en els continguts.
Cert.
Gràcies per “escoltar-me”.

I si parlem de coses “menys” transcendents, espero que gaudissis del partit del Barça. Em va doldre no poder anar-hi (feina!) ahir. El vaig poder seguir per TV (ja començat), i espero que serveixi per a calmar una mica els ànims i esborrar la darrera temporada no és que es jugués bé (com tots volem) però hi van haver-hi signes de recuperació. Espero que la seguretat al darrera ens doni la confiança al davant per ser desplegar la màgia que s’intueix.