diumenge, 28 de setembre del 2008

Futbol, mentides i errors inexcusables

Demà, segurament, no és parlarà de res més.
Incidents... els jugadors del Barça saludant els Boixos al marxar... i l’àrbit (???).
Jo també en parlaré. Ara.
I no ho tornaré a fer.
Ho faig, per què he sentit tantes mentides en una hora, que no ho puc evitar.

El futbol.
Al Barça, haurem de començar a fent-s’ho mirar. No pot ser que amb tanta superioritat, aclaparadora superioritat, costi tant guanyar.
L’Espanyol? Doncs jo segueixo, és més, em reafirmo en el que penso des de el primer partit de la lliga: aquest any se’n van a segona. I aquest cop, a diferència d’altres temporades, m’agradarà. Encara més, s’ho mereixen, i m’encantarà que estrenin el camp amb Xerès, o millor i tot, amb el Còrdova.
Puc entendre que quan es juga contra el Barça els equips “normals” juguin al darrera a tancar-se, a esperar i sortir el contraatac, però em costa molt d’entendre el futbol trompada. Més que entendre’l, el detesto. I avui, l’Espanyol, no ha fet res més que practicar el futbol trompada des de el primer minut.
Soc culé, molt culé des de abans de tenir ús de raó, i tinc, ho confesso, una taca negre. Molt negre. En la meva vida esportiva, tinc 3 anys, 3, de punt negre. Vaig ser jugador d’una Penya Blanc i Blava. Dit això, afegeixo que van ser els 3 anys que més he gaudit jugant a futbol. I no ho he amagat mai. Em van venir a buscar a casa, per a que firmés. Vaig dubtar, no un cop, sinó dos, tres o quatre. Em recava vestir la samarreta blanc i blava. Però superat aquest impàs, va ser un gran encert signar. Aquella temporada (juvenil) la Penya es va espavilar i va fer tres fitxatges d’alçada (un d’ells el meu) i va muntar un equip bo, molt bo. I ens ho vem passar molt bé. Vem fer un equip, al camp i fora. Bé, no m’estendré més en això, doncs per ser just li caldria, al menys, un altre entrada exclusiva en el bolc.
Tan sols he fet aquest incís per aclarir que en el meu cas, no tinc cap mena de mania als pericos, i que si penso que aniran a segona, és per què ho crec. I que si dic que avui han jugat a futbol trompada, és per a que ho han fet.
Als deu minuts de la segona part, m’he indignat. Aquest estil de futbol em recordava el que practicaven equips infumables a casa quan anàvem, precisament, a jugar amb la Penya. Eren partits lletjos des de l’inici, amb un públic cridaner, ple de crits d’odi, i uns jugadors bruscos, sempre buscant la trompada, jugant amb colzes, petades i picant sempre als turmells. Així he vist l’Espanyol, avui.
L’àrbit, horrorós. Els ha deixat picar, no ha sabut marcar criteri en les targetes, ha concedit el primer gol quan no tocava, ha obviat unes mans a l’àrea de l’Espanyol, s’ha estalviat targetes, ha ensenyat una segona “rigorosa”, n’ha estalviat d’altres, etc, etc. Un àrbit de la lliga espanyola en un partit de “risc”.
El Barça, després d’una gran primera part, li ha costat jugar la segona. La pilota ha anat més lenta i a l’acumulació de davanters, hi ha respost jugant pel mig, en comptes que per les bandes. Després de moltes ocasions, ha entrat la de rebot. Ja passa.
Al final, penal. A mi m’ho ha semblat en directes, després amb una repetició no, amb l’altre sí, en fi, rarament em miro moltes repeticions, la primera impressió, pels que hem jugat a futbol, és la bona. Penal i gol al darrer segon. Just resultat pel futbol vist.

Els incidents. Les mentides.
Lamentables, tristos, patètics. No entenc com aquesta gent encara se’ls deixa entrar a un partit de futbol i, a més en grup. Incomprensible. Fa una hora i mitja que escolto la radio i encara ningú ha donat una explicació de per què aquesta gent ha entrat al camp, per què han entrat bengales, per què les han pogut tirar, per què han pogut seguir encenent-les, etc, etc, etc.
Els aficionats, pericos, li retreuen a en Laporta. Fot riure. Hòstia, que en Laporta els va fer fora del Camp Nou i això li ha comportat haver de canviar de domicili, portar escorta, etc, etc, etc. Aquesta gentussa fa 6 anys que no trepitgen al Camp Nou!!!
El Barça no ha comprat cap grup d’entrades. L’Espanyol diu que les entrades les compren persones anònimes, i que no es pot controlar a on van. I jo em pregunto, si la venda és així, per què aquests energúmens estaven tots junts en la mateixa part de la grada escortats per la Policia... com ho sabien? Què ha fet el control de seguretat a l’estadi quan els ha vist venir? O és que no en sabut qui eren? Què han fet els Mossos per prevenir qualssevol incident? Mirar?
O potser, l’Espanyol és dels equips que sempre permet entrar a gent d’aquesta calanya? Potser troben normal que entri gent així als camps?
Amb presidents com en Dani, però, tot és possible. Son personatges, ep! molt bona gent eh!, molt bona gent que diu tothom, però un perill públic amb cames. Un Gaspar qualsevol, o un Calderón un Ruiz de Lopera. Dels que els hi agrada el fuMbol. Dels que troba vergonyós que es permeti això però obvia, amaga el seu elevat grau de responsabilitat. Dels que el partit d’avui ells hi sembla un robatori increïble, però ni esmenta en cap moment el primer gol. M’avorreixen aquests personatges. Em cansen. M’avergonyeixen. Sols en moments intranscendents em fan riure per com parlen i el que diuen. Patetisme fet directiu.

L’error.
Que el Barça és bandera de la lluita contra aquesta púrria que volta pel futbol, de tots és sabut. Que els jugadors tenen excusa que celebrin els gols amb ells és disculpable, també. Els que hem jugat sabem que des de el camp sols veus, saps que a la grada hi ha incidents però que quasi mai en saps les causes. Que quan celebres un gol en camp contrari busques els teus afeccionats, és ben lògic.
Ara bé, que un cop acabat el partit, el club no baixi al vestidor i els expliqui que és el que ha passat, qui son aquesta gent que porten banderes blaugranes, que han fet i que estant expulsats com a culés, això, té delicte.
Una de les coses que més satisfacció em produeix és anar al Camp Nou amb els meus fills. Recordo com s’espantaven al principi amb els crits a cada gol. Les imatges que he vist avui de nens plorant per por, i que han vist els meus fills, se’m fan difícils de fer-les-hi entendre. Però la imatge dels jugadors saludant-los 45 minuts després d’haver acabat el partit, i quasi una hora i mitja després dels fets que han protagonitzat, se’m fa impossible d’explicar.
Una taca, i gran, que aquesta directiva tant sensible i activa en aquest tema no hagi pogut anar al vestuari i a explicar que ha passat, que en pensa el club, i com si ha de reaccionar.
Lamentable, francament, lamentable.


Salut companys!

dijous, 25 de setembre del 2008

Anoiadiari.cat (bona noticia!!!)

Ja em parmetereu que ajudi el meu "fill" colloner, i us reprodueixi el nou comentari que avui hi he publicat.
No descarto fer-ho altres vegades aquests primers dies.


- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -



Bona noticia per la comarca. Molt bona.
Han anunciat que a partir del proper dia 1 d’octubre apareix el primer diari digital, i únicament digital, de la comarca de l’Anoia: el Anoiadiari.cat
Aquesta tarda, a la Sala d’Actes de la Biblioteca, he assistit a l’acte de presentació.
Una brillant conferència d’en Saül Gordillo ha estat l’acte estrella de la presentació, i he de dir, molt clarament, que malgrat els desacords que tinc amb en Saül i el seu bloc, no em dol reconèixer que avui ha estat brillant, ha demostrat la seva vàlua, i que he estat d’acord amb el 95% del seu anàlisi i presentació.
La voluntat de l’Anoiadiari.cat és obrir camí i ser referent en una comarca que és molt activa en la catosfera, però sempre des de iniciatives personals i aïllades. Ja era hora que aparegués algú amb voluntat de crear unions i sinergies: de crear xarxa.
Bones, molt bones, les vibracions que m’ha transmès aquest naixement digital.
Li cal a Igualada, li cal a la comarca, li cal al país.
Donaré el meu suport incondicional a la iniciativa.
Molta sort Anoiadiari.cat !!!

Salut a tots !!!!

dimarts, 23 de setembre del 2008

Collonades Anoienques...

Us faig saber, benvolguts amics, que un servidor es veu amb cor d’obrir un altre bloc per aquesta catosfera. Bé, si he de ser sincer, encara em veig amb cor per un tercer.
Però anem pas per pas, avui toca presentar un nou bloc que ha nascut amb la voluntat de parlar de les coses més properes al lloc on visc i que tinc l’honor i la desvergonya, d’haver agafat el seu nom per repartir collonades 2.0
Son les Collonades Anoienques.
Sabeu que, com sempre, hi sereu benvinguts, amics.

Salut!!!!




dimarts, 16 de setembre del 2008

Richard Wright

Avui m’he llevat amb una mala noticia.
Ha mort en Richard Wright, el teclista de Pink Floyd.
El trobaré a faltar i molt.
Pink Floyd és un dels meus referents musicals, i per la historia de la música, un dels més grans, obrint la música a nous conceptes amb el seu so únic i les seves creacions trencadores, sempre cercant alguna cosa més que música.
En Richard n’és fundador des del primer dia, l’any 1966, estudiant arquitectura en la Regent Street Polytechnic de Londres, junt amb dos companys peculiars, Roger Waters i Nick Mason. D’aquella unió més la d’en Syd Barrett, naixeria un dels millors grups de tots els temps.
El so dels teclats d’en Richard ha estat sempre imprescindible dins l’atmosfera que Pink Floyd ha creat amb les seves creacions. Aquesta atmosfera, aquesta unió de sons que els fan inconfusibles.





Veig que el youtube ja es succeixen els homenatges a en Richard Wright. Potser aquest és el que està millor. Un bon recorregut d'imatges...



Segur que en el més enllà gaudiran de bons directes...

Salut per els que seguim al regne dels vius!

dimarts, 9 de setembre del 2008

Copa Catalunya, Guardiola... i les males intencions

Bé, sembla que és un dels temes del dia... com que darrerament en el nostre país no hi passa quasi res i no tenim pas problemes realment importants... parlem de la Copa Catalunya.
Bé, primer de tot, vull deixar molt clar, RE PE TEI XO, molt clar, que no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre. Una més, i no la mereixen.
Dit això, i si cal, ho torno a repetir, no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre, vull puntualitzar un seguit de coses.

- D’aquesta decisió d’en Guardiola... n’han de sortir comentaris carregant els neulers amb en Laporta? Els incomprensibles i constants atacs del Grup Godó (i anomeno aquests per haver-s’hi destacat, però no pas per ser els únics) també se’ns han contagiat? Aquesta decisió d’en Guardiola ha de servir per seguir matxucant a en Laporta?
Sí oi, ens passarem tot l’any culpant-lo de tot, oi? Segurament el fracàs de l’Estatut també li podrem encolomar... oi?

- Algú repetirà, gaires vegades més, que el Barça no ha esta capaç ni de portar 7 jugadors del primer equip com ho ha fet l’Espanyol? Algú d’aquests, dirà que l’Espanyol té quasi la totalitat de la plantilla disponible i, el Barça, ni que Guardiola hagués convocat a tots els disponibles, només n’hauria convocat a 6 ?(Valdés, Pinto, Sylvinho, Eto'o i Dani Alves). Algú sap que la resta està jugant amb la seva selecció? O sí que ho sabem però, si ho obviem, l’atac sembla més cruel?

- Algú dirà que en Guardiola sap el que li espera, en tones d’hostilitat, aquesta propera temporada i que, egoistament si voleu, no vol arriscar els únics 6 jugadors que no corren risc de lesionar-se (tots els altres van jugar dissabte i jugaran demà) aquesta setmana? Algú dirà que el partit, a més, es juga en un camp de gespa artificial i que aquest fet, com sabeu, augmenta el risc de lesió en esportistes que no hi competeixen mai?

- Algú d’aquests que, ara sí, barregen política i esport per criticar, ho seguirà fent per denunciar que si ara es pot jugar la Copa Catalunya és per que ens neguem a barrejar política i esport., donant suport, exigint políticament, el dret a competir?

- Algú donarà voltes al fet que la competició de la Copa Catalunya fa pena des de fa temps i que, si no es replanteja seriosament, la matarem (una cosa més!) nosaltres mateixos? O és que una competició seriosa es juga quan manquen TOTS els jugadors internacionals?
Algú recordarà també que, la Selecció Catalana, juga sempre també quan els internacionals no hi poden assistir?
Algú recordarà que tots dos esdeveniments son competència de la Federació Catalana?
Algú recordarà la greu crisi que pateix aquesta federació? Algú recordarà les escandaloses darreres eleccions? Algú recordarà que el darrer president va deixar el càrrec en la meitat del seu mandat per decisió pròpia?
Algú argumentarà que potser totes aquestes causes afavoreixen que no es dediqui el temps mínim necessari a buscar la formula de que no fracassin els esdeveniments que organitzen?

- Algú va criticar que en Pere Gratacós no convoqués a en Bojan pel darrer partit de la Selecció, amb el covard argument de no molestar als de sempre? I per no convocar (ni convocar!) a l’únic jugador català realment compromès amb la selecció? Jo sí, aquí. I mireu quina cosa, ara hi torno.
I no tinc temps, ni ganes, per més. Avui no volia parlar d’això, però és que m’he atipat de sentir arguments falsos, mitges veritats interessades i ganes de linxament.

Malgrat tot lo exposat, no vull acabar sense dir que ho sento en l’ànima per la gent de les Terres de l’Ebre, que ells, justament ells, no s’ho mereixen per res del mon, i és precisament per ells, que crec que en Pep Guardiola s’ha equivocat GREUMENT.
Al seu (comprensible?) pensament egoista, li ha mancat pensar en els catalans de l’Ebre i voltants. Estic segur (vull creure) que si hagués pensat en ells, la seva decisió per avui seria diferent, ni que amb ella s’hagués arriscat de manera innecessària en la persecució del seu objectiu, que no és altre que guanyar la Lliga i evitar que se’l mengin.

Salut companys!!!

La Travi

1978.
Tenia 10 anys.
Quina Espanya aquella, en plena transició.
Torredembarra.
Un grup de gippie’s decideix muntar un bar (La Traviesa, La Travi com li diem sempre). Agafen un terreny d’un d’ells (el propietari del bar fins avui) i construeixen una casa de fusta. Des de el primer dia, hi destaca la llibertat del bar, on tothom hi és benvingut i ningú hi es qüestionat.
I la música. En Jota, el propietari, té una de les millors col·leccions de vinils d’Europa. M’hi vaig entretenir remenant, ara farà uns deu anys, i és simplement impressionant.
Vaig conèixer el bar cap a l’any 84 o 85. Estiuejo a uns 10 o 15 kilòmetres de Torredembarra i quan en Xavi, un any i pico més gran que jo, un amic d’aquells que costa de trobar i que dura per sempre, va tenir el carnet de cotxe, varem descobrir La Travi. Innumerables son els viatges que hi fèiem a diari, amb aquell R18 familiar... ple a besar, (d'amics i fum, molt fum, verd i espés) amb Kortatu sonant a tot drap a l’anada, i Pink Floyd embruixant-nos en la tronada.
Quins anys... déu meu!, quins records...
Doncs bé, des d’aleshores no hi he deixat d’anar cap estiu. Cap. La colla d’amics es va desfer, que no oblidar, la vida ja ho té això. Varem començar a treballar tots, varen canviar de lloc d’estiueig la majoria, etc... però jo no he fallat cap estiu. Hi he anat amb la càlida companyia d'un llibre, amb d’altres amics, amb la meva dona, quan la vaig conèixer, i ara, hi vaig amb dona i nens.


La Travi no ha canviat. Han canviat les cares que hi trobes, altres cares, sols han envellit, han canviat les companyies i les circumstàncies personals, però La Travi és allí, igual que el primer dia, un oasi on, assegut en els seus particulars balancins, veus transcorre la vida envoltat d'oliveres centenàries, sense angoixes, gaudint sense preocupacions de la música, la companyia i la tranquil·litat. Quan ets a La Travi, res et preocupa lo suficient per destorbar el plaer de sentir-te viu i assaborir-ho amb calma.


I els diumenges, a dos quarts de deu, concert. Música en viu, de qualitat, on tots els grups que hi passen senten la màgia i la química que desprèn... un espai diferent, únic, on el públic va dels dos anys als setanta o més, una barreja de persones i històries que embruixen als músics. Rock, Blues, música experimental, psicodèlia, però sobre tot Blues, amb el seu esperit fonent-se amb el de La Travi.
2008.
Ara tinc 40 anys, i La Travi 30.
Un plaer i un luxe poder-hi anar amb els nens, poques experiències els ajudaran a obrir-se als sons i les sensacions com aquell petit escenari envoltat de gent diversa unida per la música.
Avui sorprèn molt aquest espai, envoltat per blocs i blocs de turístics apartaments, senzills, petits i cars. La Travi és l’Oasi de la Costa Daurada, immutable a la follia constructiva i turística, resistint impassible, amb la mateixa cara i esperit que fa trenta anys.
Si mai aneu a Torredembarra, no perdeu la ocasió de perdre-hi una tarda, amb un llibre a les mans, o amb companyia agradable, la calma i autenticitat del lloc us farà feliços.
I si voleu probar si soc aprop, aviseu-me via mail, que compartiré l'estona amb vosaltres. Val la pena.



Salut amics!!!

dilluns, 8 de setembre del 2008

Reagrupament Independentista


Aquest matí hem pogut llegir a l’Avui l’article conjunt que confirma la notícia.
No puc negar que en Uriel Bertran encara m’aixeca molts recels, no ho puc evitar, però la meva confiança amb en Carretero i el seu equip és absoluta.
Passem pàgina i aprofitem la nostra força. Cal començar, decidits i ferms, el camí cap a la Independència.
La primera passa, està donada.
Cal moure’s, cal començar a caminar, cal cercar complicitats i ajuntar esforços vers l’únic objectiu que no admet renúncia: la Independència. Només sent plenament, trobarem el millor de nosaltres.
Esperem que la fusió dels renovadors a ERC, sigui el fonament indispensable per retornar el partit a la dignitat republicana d’on mai hagués hagut de sortir.
Centenars de milers d’ex-votants ho esperem... el país necessita aquesta força. Que els militants d’ERC ho facin realitat lo abans possible, no ens podem permetre més errors ni més pèrdues de temps.


Salut companys!!!

Tornada...

Bé… vacances… ja son història.
Aquest any, a diferència d’altres, he fet senceres les tres setmanes. Ni trucades, ni mails, ni problemes, ni urgències, res ha pertorbat el descans. Ja tocava!!!
I m’han anat d’allò més bé. Calia. Ara bé, tanta calma m’ha fet fracassar en dos objectius que tenia: dedicar-me al bloc i deixar el tabac.
L’ordinador no l’he engegat cap dia. Ni un. Vacances totals. I tot i que al Primeres collonades li calia una mica d’atenció, dono per bo el descans absolut.
Desconnectar, cal fer-ho, de tant en tant, oxigena.
Ara bé, la desconnexió no ha estat absoluta, doncs no he pogut evitar fer un seguiment diari de la catosfera des del mòbil. I m’ho he passat d’allò més bé. El Bloc Gran s’ha convertit, des de el primer dia, en un bloc capçalera. Hi brillen amb llum pròpia els tres companys “estrellats”, en Manel Bargalló, en Josep Sort i en Joan Arnera, acompanyats pel mestre, Enric I. Canela. Reflexió, debat, iniciatives i descobriments, com el d’en Moisès Martí, i el seu Directes a barraca. Molt nivell que ha de transcendir el bloc i concretar-se en accions i iniciatives concretes i palpables. Felicitats a tots!
També m’ho he passat molt bé amb en Dessmond i la seva sèrie sobre Mallorca. Senzillament admirables. He trobat a faltar els meus dos referents principals, en Elies115 i en Joan Arnera, però m’alegro que hagin pogut desconnectar i que ja tornin a estar actius. Son senzillament imprescindibles.
M’alegro també de l’aparició d’un nou blocaire, company i amic, amb qui discrepo i coincideixo, i que espero que la catosfera li eixampli les perspectives i que deixi anar el millor d’ell. És l’amic Daniel1714.
I per la resta, doncs ja ho he dit, no he estat capaç ni d’intentar deixar el tabac. He estat prop de provar-ho, però no he tingut la valentia per fer-ho. Hauré de reaccionar aviat, i aquest cop, sense excuses.

Salut amics!!!