dimarts, 9 de setembre de 2008

La Travi

1978.
Tenia 10 anys.
Quina Espanya aquella, en plena transició.
Torredembarra.
Un grup de gippie’s decideix muntar un bar (La Traviesa, La Travi com li diem sempre). Agafen un terreny d’un d’ells (el propietari del bar fins avui) i construeixen una casa de fusta. Des de el primer dia, hi destaca la llibertat del bar, on tothom hi és benvingut i ningú hi es qüestionat.
I la música. En Jota, el propietari, té una de les millors col·leccions de vinils d’Europa. M’hi vaig entretenir remenant, ara farà uns deu anys, i és simplement impressionant.
Vaig conèixer el bar cap a l’any 84 o 85. Estiuejo a uns 10 o 15 kilòmetres de Torredembarra i quan en Xavi, un any i pico més gran que jo, un amic d’aquells que costa de trobar i que dura per sempre, va tenir el carnet de cotxe, varem descobrir La Travi. Innumerables son els viatges que hi fèiem a diari, amb aquell R18 familiar... ple a besar, (d'amics i fum, molt fum, verd i espés) amb Kortatu sonant a tot drap a l’anada, i Pink Floyd embruixant-nos en la tronada.
Quins anys... déu meu!, quins records...
Doncs bé, des d’aleshores no hi he deixat d’anar cap estiu. Cap. La colla d’amics es va desfer, que no oblidar, la vida ja ho té això. Varem començar a treballar tots, varen canviar de lloc d’estiueig la majoria, etc... però jo no he fallat cap estiu. Hi he anat amb la càlida companyia d'un llibre, amb d’altres amics, amb la meva dona, quan la vaig conèixer, i ara, hi vaig amb dona i nens.


La Travi no ha canviat. Han canviat les cares que hi trobes, altres cares, sols han envellit, han canviat les companyies i les circumstàncies personals, però La Travi és allí, igual que el primer dia, un oasi on, assegut en els seus particulars balancins, veus transcorre la vida envoltat d'oliveres centenàries, sense angoixes, gaudint sense preocupacions de la música, la companyia i la tranquil·litat. Quan ets a La Travi, res et preocupa lo suficient per destorbar el plaer de sentir-te viu i assaborir-ho amb calma.


I els diumenges, a dos quarts de deu, concert. Música en viu, de qualitat, on tots els grups que hi passen senten la màgia i la química que desprèn... un espai diferent, únic, on el públic va dels dos anys als setanta o més, una barreja de persones i històries que embruixen als músics. Rock, Blues, música experimental, psicodèlia, però sobre tot Blues, amb el seu esperit fonent-se amb el de La Travi.
2008.
Ara tinc 40 anys, i La Travi 30.
Un plaer i un luxe poder-hi anar amb els nens, poques experiències els ajudaran a obrir-se als sons i les sensacions com aquell petit escenari envoltat de gent diversa unida per la música.
Avui sorprèn molt aquest espai, envoltat per blocs i blocs de turístics apartaments, senzills, petits i cars. La Travi és l’Oasi de la Costa Daurada, immutable a la follia constructiva i turística, resistint impassible, amb la mateixa cara i esperit que fa trenta anys.
Si mai aneu a Torredembarra, no perdeu la ocasió de perdre-hi una tarda, amb un llibre a les mans, o amb companyia agradable, la calma i autenticitat del lloc us farà feliços.
I si voleu probar si soc aprop, aviseu-me via mail, que compartiré l'estona amb vosaltres. Val la pena.



Salut amics!!!

Cap comentari: