La vida, a voltes, té cruïlles inesperades que esdevenen determinants. Marquen l’esdevenir de la resta. Això ens passa a les persones, i com en totes les coses, també passa en les col•lectivitats. I és que, tot i l’hora que és, tot i l’hora que he arribat, no m’ho puc treure del cap. Li dono voltes i voltes. M’he passat tot el dia a Porto. Portugal m’agrada, no la jutjo ni l’analitzo molt profundament, no la conec lo suficient com per fer-ho, però m’agrada. I cada cop que la visito no puc treure’m del cap el com ha estat la història. En una cruïlla de fa 300 anys, Portugal va tenir l’encert o la fortuna d’agafar el camí cap a la plenitud. Altres no varem tenir el mateix encert o fortuna en la mateixa cruïlla. La vida, la història, a vegades es cruel. Uns “tenim” problemes identitaris, altres viuen sense. Ni recorden el que son.
Dies difícils. I avui no parlo de política. Feina, molta feina. Viatges, oficina, reunions... i poc temps. Temps per la parella, temps pels nens, temps per a un mateix. Família. Sempre paga el preu del no-temps, o, com dic normalment, el preu del “tot per la feina”. Però bé, tot el que arriba acaba marxant, i arribaran els dies per “postejar” amb calma i gaudir de la família. Com sempre, lluitaré per trobar la manera de fer-ho tot alhora. Però avui, ara, em fa ràbia el sentiment de que la feina ha tornat a passar al davant dels meus. Però sé que només és una sensació, o una realitat temporal com a màxim. Quan més m’allunyo físicament d’ells, més me’ls estimo. Demà córrer tot el dia i dijous... a Portugal. Divendres tornarem a córrer tot el dia per a recuperar el dia “perdut” i m’adormiré al sofà a quarts de dotze de la nit. Ja me les conec aquestes setmanes. I així, vist i no vist, haurem “matat” el setembre del 2007. A vegades, masses, em pregunto per què corro tant, sembla que faci una cursa per fer córrer el temps. I, en realitat, només vull gaudir del temps, no veure’l passar. Algun dia hauran d’inventar el radar per a persones, i multar als que correm. I ara que hi penso, potser que l’inventi jo. Potser així guanyaré els calés que necessito per poder deixar de córrer. Una cançó i fins aviat!!!
Sempre m’he resistit a vincular-me a un partit polític. He sentit el neguit de fer-ho algunes vegades, però sempre he fet un pas enrere. Crec que bàsicament ho puc resumir per 2 grans raons: no m’acabo d’identificar amb cap (tot i que em sento molt proper d’algun) i he decidit vincular-me d’una manera militant a una sola institució, el Barça. I crec que amb el Barça, ja en tinc prou. De bons moments i de mals moments. De disgustos, nervis, patiments i alegries. Dic això per que avui m’he tornat a trobar amb un conegut que si que està lligat a un partit polític. N’és militant i molt actiu, tant que te responsabilitats importants a nivell comarcal. Ell ha estat l’últim que m’ha “pressionat” (diverses vegades) per a vincular-me a un partit. El partit es ERC. Sort que sempre li vaig dir que no, per que si no ara em sentiria el culpable de la situació actual del partit. Per “gafe”. No em feu dir per què, però tinc tendència a sentir-me “gafe” en algunes situacions (poques). Podríem ampliar-ho dient que és per la mateixa consciència de “gafe” que fa que mai hagi participat en porres de bar dels partits del Barça. El Barça sempre perdria el partit, per la única raó de no permetre que jo guanyes uns miserables euros... Tornem al tema d’aquest amic. Avui he tingut una petita conversa amb ell. Les últimes converses que recordo, varen ser després dels tripartits, i sempre me’ls justificava recitant la versió “oficial”. Me la intentava vendre (se li notava però que no se la creia), però era admirable la seva disciplina de partit. La seva fidelitat. Avui he estat punyetero, i després de saludar-lo li he dit directament, si estava amb la direcció de partit o amb Reagrupament. I la seva resposta m’ha deixat estorat. És l’últim que em mancava sentir. M’ha assegurat que hi estava totalment d’acord però que no ha signat el manifest. Té por a les represàlies!!! Ell i molts d’altres. Ara bé, a continuat dient-me, quan arribem a la Conferència Nacional, ja veuran, allí el vot és secret. Estic content de no haver-me vinculat a un partit en que els seus dirigents facin la política que hem patit els darrers anys, però, que a més, tractin així als seus, a la gent que amb la seva feina del dia a dia, sense rebre res a canvi, fan tant pel seu partit i pel país.
Jo... militar en un partit? No gràcies. De moment, no.
P.S. Interessantíssim el mail obert del Partal al Vilaweb d’avui
M’agradaria explicar la imatge que tinc a la capçalera del bloc. En podia haver posat moltes, però vaig escollir aquesta. És possible que la canvií en un futur, però de moment aquesta em val per no perdre el nord. O més ben dit, per si perdo el nord. Estic orgullós de ser català, com diu en Llach, “... penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí”. M’agrada la terra, el paisatge, la muntanya, el mar... M’agrada la nostra Història i el nostre tarannà. M’hi sento còmode i identificat. M’agraden molts dels personatges que han escrit el nostre camí, i molts dels seus gestos. És cert que me’n desagraden molts també, seria absurd amagar-ho. Trobarem al llarg del passat molts esdeveniments tristos, fruits, a voltes, de decisions errònies pròpies, que ens han marcat l’esdevenir. Però tampoc m’agradaria ser d’un país perfecte. No m’agradaria i, a més, no m’ho creuria. La Historia és l’acumulació de grans encerts i errors, que llisquen sobre un riu d’esdeveniments atzarosos. O no, tan si val. El que us vull dir, és que una cosa es recorre la Història i treure’n conclusions, i un altre, i de molt diferent, viure-la. I a mi, a tots nosaltres, ens toca viure aquesta, i no d’altre. Aquest és “l’espai d’història concreta que ens pertoca, i el minúscul territori per viure-la” (Martí i Pol) I he de dir que, aquests darrers anys, no ho porto bé. No sé pair el veure’ns on som i, sobretot, on anem. Vaig viure de petit (però conscient del moment que vivia) la mort del dictador. Recordo també les primeres eleccions democràtiques i les primeres catalanes. Era encara un nen, però recordo de viure’n les sensacions i de discutir, entre els companys, totes les opcions que si plantejaven. Discutíem, no des de una òptica pròpia potser, però si que més o menys, tots els que hi participàvem defensàvem si més no les posicions que vivíem a casa. Recordo l’apassionament de les converses. Van anar caient eleccions, i el criteri polític va passar a ser propi. Ara, amb 40 anys, dona i 2 fills, he començat a sentir desànim. I aquesta és una sensació nova que no havia experimentat abans. Intento analitzar-lo, li he donat moltes voltes. Podria escriure’n una mica cada dia, però no acabaria mai. Sempre però, trobo 2 grans raons, on totes les consideracions acaben per anar a parar. Així que, resumiré aquest desànim en 2: 1.- N’estic cansat dels espanyols. Malgrat tots els intents (vaig ser votant “pujolista” durant molt de temps) de conviure amb ells i de fer-nos entendre i respectar, he vist qui son, com son i el que volen. I és molt senzill, volen que desapareixem. I son llestos, molt llestos. Canvien les formes, les persones i les paraules, ara i al llarg de la Historia, però l’objectiu sempre ha estat, és i serà el mateix: volen que desapareixem. Ens volen esborrar dels mapes i de la Història, i de fet, si no ho han aconseguit, actuen com si ho haguessin fet. I en els darrers anys, estant aconseguint el més important per a ells, si no poden reconduir-nos ideològicament, aconseguiran haver-nos exprimit de tal manera, que deixarem de ser la potència econòmica que érem, i per tant, deixarem de ser “necessaris” per a ells. I si, quan ja no siguem “independents” per a nosaltres mateixos però, encara tinguem voluntat sobiranista, ens deixaran marxar i, com que ens coneixen, i coneixen del nostre pragmatisme, saben que renunciarem als nostres drets i ens lliurarem a ells. Incondicionalment. Alguns, ho fan ja avui en dia!!! És la mateixa conducte que es dona en una parella on un d’ells és un maltractador. El maltractador es dedica en exclusiva a humiliar, aïllar i menysprear a la víctima mentre busca la màxima dependència d’aquesta cap a ell, i quan ho ha aconseguit., la deixa o amenaça de fer-ho, provocant que la víctima s’entregui a ell sense oposar-s’hi fruit de la manca de confiança en ella mateixa a que l’han portat, i a la dependència econòmica i social a que ha arribat. Així es senten i actuen moltes dones. Així es senten (sense saber-ho) i actuen molts catalans. 2.- N’estic cansat dels catalans. Tot i la intel•ligència i visió que se’ns pressuposa, caiem a totes les trampes i, moltes vegades, ens les fem nosaltres mateixos. El nostre error sempre és el mateix, errem la tàctica. Sempre. I ho dic amb coneixement de causa, doncs vaig deixar d’exercir de votant “pujolista” fa molts anys, per passar a creure en ERC, i ja veieu on hem anat a parar!!! La tàctica... L'estratègia... Una de les grans virtuts que crec que tenim, és la recerca constant de complicitats i cooperacions amb els altres (eps, que consti que quan dic els altres vull dir els altres, els estrangers, els veïns, no entre nosaltres). I això hauria de ser una virtut, a no ser que aquesta cooperació i complicitat, sempre l’anem a buscar al mateix lloc, a Espanya, i ells, no son com nosaltres. Sempre equivoquem la porta on truquem. I, d’aquesta manera, la nostra gran virtut esdevé, irremissiblement, el nostre gran mal, el nostre gran defecte. Ells no busquen complicitats, busquen tan sols, avantatges. I nosaltres, sempre els hi servim els avantatges amb safata de plata. Fins i tot ho varem fer amb un personatge com l’Aznar!!! Tan sols va haver de venir dient que buscava complicitats (i que parlava català en la intimitat) per trobar-la. El problema és que ell va venir a buscar la complicitat, mai a oferir-la. Com tots els espanyols ho han fet sempre. Zapatero inclòs. Varien les formes, mai l'objectiu. Tots i a tot arreu i al llarg de tots els temps. I nosaltres els hi donem, com sempre. Babaus.
He marxat una mica de l’objectiu d’aquest post. Així que intentaré tornar-hi. Espero veure-hi un poc de llum en aquest present que estem vivint. De fet, n’hi veig de llum, el que realment espero és que s’estengui i creixi. Entre tots hem d’aconseguir fer la llum forta i extensa, si no ho fem, s’acabarà apagant, segurament no per sempre (Catalunya és mil•lenària i serà 2mil•lanària), però s’apagarà per la meva generació, i aquest fet, si es produeix, em farà caure en una gran depressió i angoixa de la meva realitat social. Em farà sentir malament de ser on soc i de viure on visc. I si això passa algun dia, marxaré, marxaré just els peus d’aquest oasi que surt en la foto. És a pocs kilòmetres de la ciutat peruana de Ica, en ple desert, voltejat de dunes. Ho te tot. Silenci, calma, tranquil•litat, pau i, per sobre de tot, distància. 10.000 kilòmetres mal comptats. Suficients per a guarir-me de l’angoixa i depressió vital en que estaria consumint-me. Per això està aquí aquesta foto. Necessito recordar-me que si, que si finalment tot fracassa, tinc un lloc on sentir-me bé. Déu no ho vulgui, però per si de cas, tinc un lloc on anar a guarir-me. Us hi faré un lloc, si mai el futur ens fa el present angoixant. Fa anys, varem viatjar al Perú amb la dona. 32 dies seguits, amb res més preparat que la nostre motxilla, sempre fidel a les espatlles. Cada dia despertàvem amb 3 únics objectius, senzills i clars:
- Sentint-se vius i descobrir noves perspectives, actituds i prismes amb que saber interpretar el mon. - Gaudir de paisatges diversos i impressionants. Sentir-nos part de la més variada i rica Naturalesa que esdevé amb tota la seva grandària al Perú. - Cercar un lloc on dormir la propera nit.
I varem trobar allò que cercàvem. I unes quantes coses més, entre d’elles (ves quina casualitat!) l’odi a tot el que representa “lo espanyol”. Encara avui tenen molt present el mal que se’ls hi va fer en el passat. El mal que els hi varen fer aquells espanyols. Es veu que els hi deien que buscaven complicitats i l’únic que varen acabar realment fent, va ser espoliar-los i aniquilar la seva cultura. Us sona aquesta actitud? Us ve de nou?
Així que el dia que em cansi de lluitar per la meva terra, per la seva “normalitat”, aquell dia, busqueu-me en un lloc com el de la foto que veieu a la capçalera del bloc. I si mai la canvio, no patiu, serà per un altre escenari peruà, en un dels mil racons que varem trobar on la naturalesa et dona pau, i els peruans comparteixen el dolor per haver conviscut (a la força) anys de la seva història amb els espanyols.
Aquests últims anys, hi ha dies, millor dit, hi han fets, que em fan caure en el desànim. Està tot tant podrit, tant allunyat de la normalitat, que penso que no serà possible el retorn a lògica dels esdeveniments. Fa uns dies, sentia al ministre de torn, afirmant que es traspassarien les rodalies a totes les comunitats que ho demanessin. És a dir, més del mateix. Nosaltres patim unes circumstàncies tercermundistes, indignes, i ens hem de barallar, posem el crit al cel davant d’una realitat que clama al sentit comú, el desastre d’un servei públic (en aquest cas, les rodalies de RENFE), fruit de la deixadesa i presa de pel, continua i reiterada, d’un Estat que només ens vol per agafar (diners), mai per donar (serveis), i lluitem per a que ens traspassin el servei (amb els diners, és clar) i així poder posar-lo al dia, gestionar-lo des d’una òptica d’eficiència (com haurien de ser tots els serveis), i , després de molta lluita, i polèmica, tal com si estesis demanant un dels seus fills, et diuen que si, que val, que et concedeixen la custodia (te’l traspassen), però no acaba de quedar clar si amb la pensió corresponent (els diners, nostres, és clar), que es necessiten per a poder-lo alimentar (fer funcionar), però finalment sembla que si, que també amb diners, i tornem de la capital, contents: “El Gener ens traspassen rodalies!!!”, “Ho hem aconseguit!!!”, “Veieu com es desenvolupa l’Estatut!!!”, “Veieu com ens fan cas!!!”, “Veieu com és un eina vàlida!!!”, “S’ha de tenir paciència... constància... homes de poca Fe!!!”. Doncs resulta que, desprès de tot això, totes les “Comunidades Autónomas” que ho sol·licitin (tinguin o no un flamant Estatut nou), se’ls hi traspassarà. Sense fer res, sense anar a Madrid a somicar, a fer entendre, a demanar si us plau, a exigir, res... rodalies per tots!!! No és que concedeixin la custodia d’un fill, els regalen tots!!!. El famós (i fastigós) “café para todos”. Tot per que ningú, ni un sol instant, començant per a nosaltres i acabant pels habitants del Congo, no es pugui pensar, ni per un moment, que som diferents, que tenim dret a alguna cosa més que ningú altre... ... QUE ES FOTIN LES RODALIES PEL CUL !!!! NO LES VULL !!! I avui, he sentit la noticia, aquella noticia que esdevé la gota que fa vesar el vas. Els reietons que xupen de la mamella sense alçar la veu des de fa anys, d’una mamella corcada, pudorosa, d’un ampla estúpid, que son capaços de tenir, tancats, engabiats, incomunicats, a centenars de persones en uns vagons, en condicions d’animals condemnats a l’escorxador, sense fer-hi res, ni obrir les portes, ni... doncs aquests pàjaros, ara fan... VAGA (!!!) per oposar-se al traspàs. TOCA’T ELS COLLONS I BALLA !!! ANEU-VOS-EN TOTS A LA MERDA !!! Creieu que quan un altre “Comunidad Autónoma”, demani el traspàs... faran vaga? Ho creieu? No oi... De la mateixa manera, que cap estatut nou d’un altre “Comunidad Autònoma” no acabarà al Constitucional... veritat? No ho veieu així? Doncs el que deia... QUE ES FOTIN LES RODALIES PEL CUL !!!! NO LES VULL !!! Que desmuntin les vies, les putes vies d’un ample ofensiu, ridícul, poruc, i que s’emportin les catenàries dels collons, els putus maquinistes, i revisors, i venedors de bitllets, i personal d’informació, i de manteniment, i burrrrucracia, i rètols, i estacions, i ... NO EN VULL SABER RES D’AQUESTA GENT !!!! QUE MARXIN !!! N’estic cansat, avorrit, fastiguejat !!!
Posarem les nostres vies, amb el nostre ample, com el TGV, com els FFCC, com els francesos, els italians, els alemanys, i posarem personal normal que, si no parla català, no s’ofengui si tu ho fas, i estacions modernes (o barracons... tant si val), començarem de 0. I estem acostumats. I serà nostre. No farà ferum a invasor, ni a fatxenda, ni a prepotent, ni a inútil...
I ja estic... fins aquí per avui.
No... no estic... vull demanar un favor... a “la Caixa”.
No feu res. No intercediu per res. No vull que ens deixin jugar amb USA (futbol)... no hi vull jugar... vull que m’ho prohibiu. No suportaré que “todas las Comunidades autónomas” que demanin jugar partits de costellada ho puguin fer, no vull que cap de nosaltres pugui treure el pit per haver aconseguit que és jugui el partit. NO HO VULL !!! No resistiré tornar a sentir els de sempre, dient el de sempre. No vull que ningú es senti satisfet per a jugar un partit de merda, el mateix dia que els nostres (Puyol, Xavi) es veuen obligats a jugar “con la selección de verdad”. Vull tenir una Selecció Nacional NORMAL, i no sentir a ningú que hem pugui dir que “al final hem pogut jugar...”, “que no sé per que ens queixem tant...” Prou. No puc més. Vull ser normal, i deixar de parlar de bestieses, d’intentar explicar que tinc la raó, quan és obvi, quan és indiscutible... No em feu entrar en debats absurds, per defensar la normalitat, la lògica, en un lloc on fer això, se’n digui anar contra corrent, on es digui que això és “perdre’s en debats estèrils d’identitat”, o on se’m digui que és un debat no modern... si us plau, no em feu passar per aquí... no vull acabar en un psiquiàtric. Emporteu-vos la RENFE, sencera, i no ens deixeu jugar el partit, per la mort de Déu, no ens deixeu...
Sé que el nostres polítics no ens serviran de res, ho vaig escriure fa pocs dies, només espero que la societat civil (encara avui no sé per què no m’agrada aquesta paraula, però no en sé d’altre) obri els ulls, es deixi de collonades... i actuí.
El proper dia 22, dins les festes de la Mercè 2007 (BAM), tindrem el privilegi de poder assistir a un concert del Josep/Adrià Puntí. Esperem que les circumstàncies i el Josep/Adrià, ens permetin gaudir en directe d’un dels millors i més peculiars artistes del país. Si podeu, no us ho deixeu escapar. Si en voleu més informació, clickeu aquí. I si en voleu un avançament, mireu el vídeo inclòs en el post del dia 4 de setembre una mica més avall, on podreu veure varies cançons del concert del dia 31.08.2007 a Figueres.
Em sento ple. A gust. Agraït. Un bon àpat. Un gran àpat. Un plaer. Ara, però, necessito pair. M’estiraré al llit, aclucaré els ulls, passaré de puntetes per tots i cadascun dels sabors que he degustat, i m’adormiré. Amb un somriure al rostre. Com un nen. Plàcidament. Tot a començat amb un article, de l’Àstrid Bierge, Militants d’ERC i de CiU: Sou uns traïdors! , i el segon article que escriu ella mateixa En fi, que us agraden els nostres polítics (resposta als vostres comentaris) com a complement del primer. Genials tots dos, com quasi sempre, l’Àstrid es mostra punyent i com a gran provocadora de reflexions. Hi he fet un comentari (no me’n he sabut estar), i llegint els altres, he anat a parar a un altre bloc, Elies 115, on hi he trobat grans posts per el moment (encara me’n manquen bastants per llegir, però els mesurarem, doncs del “caviar” no se’n pot abusar) i on m’ha destacat, ara per ara, per sobre de tots, el Independència, identitat i voluntat de ser (una llarga reflexió...). Efectivament una llarga reflexió, plena de saviesa, bon anàlisi i obertura mental. N’hi donaré més voltes, el pairé lentament, sense presses, li he de treure tot l’aliment. Del bloc de l’Elies he passat al de l’Octavi Fornés, el d’en Joan Arnera (les intencions mecàniques), Itching like grass, etc... d’un bloc he passat a un altre, i un altre. Ha estat una hora i mitja gratificant. I si em permeteu tornar al títol del post, he quedat saciat... per avui. Aliments naturals, senzills i de la terra, combinats amb la ma d’uns mestres. I bon vi, del priorat, per arrodonir el paladar. Exquisit. Ara la digestió... demà, més.
Demà és la Diada, i hem de reconèixer que aquest any arriba en un moment de màxim desencís social (l’abstenció de les eleccions n’és una prova de moltes) per la pèrdua de rumb i la desorientació en que ens han dut els màxims responsables polítics. Ni CIU ni ERC (especialment aquests darrers) han estat a l’alçada que el poble esperava. Ens han mostrat totes les seves vergonyes i inadmissibles renúncies, sempre es clar, en nom de nosequincony de collonades. La oportunitat que hem viscut com a país aquests darrers anys, ha estat única i així ens la van vendre. El primer tripartit havia de representar un canvi saludable a 23 anys de domini de les mateixes sigles, i un domini de les posicions més inequívocament nacionalistes en el Govern. Esquerra era la gran “guanyadora” de les eleccions i això li havia de significar el marcar el caràcter del nou Govern. Zapatero (el gran amic de Catalunya, ailàs!!!) governava Espanya per sorpresa i era el nostre moment. Els esdeveniments es van precipitar (Carod-Perpinyà) i la maquinaria més rància-espanyolista que tots coneixem, tant de dins (Ciutadans) com de fora (PP, ¾ de PSOE), va començar a funcionar a pler rendiment. Amb l’Estatut aprovat a Catalunya, varem viure un dels moments més “emocionants” i solemnes, ja que varem ser capaços d’unir-nos per a presentar l’Estatut més ambiciós possible. Amb mancances, però ambiciós i el més important, fruit de l’acord i la unió en els objectius. La negociació a Madrid ens va retratar. No mereixem res. La unió es va convertir en desunions, renúncies i traïcions. Cadascú mirant per ell i prou. A Madrid encara deuen riure ara de lo desgraciats i babaus que arribem a ser els catalans. Cridem molt, exigim, i quan arriba l’hora de la veritat, ens poden dir parauletes agradables a l’orella acompanyades de grans somriures alhora que ens apunyalen per l’esquena. I nosaltres responem amb bona cara, tot dissimulant la ganyota de dolor que ens provoca el ganivet clavat a l’esquena. Rucs. Impresentables. Indignes. Així és la nostra classe política. En la seva totalitat, amb diferents graus, però en la seva totalitat. Que marxin. Tots. I que en vinguin. Que en vinguin de nous. La gent s’està revoltant. La gent comença a dir prou. Vist que ningú del mon polític es digne i sap canalitzar el malestar, la societat comença a donar símptomes de dir prou, de dir que no passarem per la rella indigna que ells han decidit passar, i que ens mobilitzarem per a trobar un altre camí. La societat te clar que ja no hi ha debat entre Independència o federalismes absurds. No ens creiem res, i no ens val una altre cosa que no sigui normalitat. Volem ser un Estat, per que en tenim dret i per que és l’única alternativa a la mort a que ens estant condemnant. Aquesta mort sibil·lina, a base de verins que ens destrueixen per dins. Alguna cosa és mou dins aquesta societat, alguna cosa nova, fresca, que te les coses clares. Només demano que sapiguem conduir-la, cuidar-la, mantenir-la i canalitzar-la de la manera que es mereix. No deixem que els polítics de sempre intentin fer-la seva. Ens l’esmicolaran i la buidaran de contingut. Aquest cop en tindrem nosaltres el control. Volem polítics disposats a arribar al final per la causa. Necessitem algú que estigui a l’alçada. Necessitem algú que sigui la veu, i no algú amb necessitat de poder personal i protagonisme. I si no hi ha ningú així, restarem sols, impenetrables, inalterables en la defensa de lo nostre. Peti qui peti. Visca Catalunya !
El nostre és una país estrany, peculiar. No tenim cap polític que estigui a l'alçada, i les conseqüències les pateix la societat civil, i també la responsabilitat per a realitzar les actuacions per a intentar sobreviure. Aquesta és una bona iniciativa per a fer públic, per a fer bullir l'olla, d'un cas, el de l'Èric, que clama al cel, i que es va trobar sol (sense cap suport institucional) alhora de partir-lo. Visioneu el vídeo del cas, per que així ajudarem a augmentar el seu ressò. El documental està dividit en 5 parts, aquí en teniu la primera. A la part inferior dreta de la pantalla i trobareu el menu, si el clickeu tindreu accés a visionar les altre 4 parts.
