dimecres, 24 de desembre de 2008

Emili Valdero: dignitat contra els mentiders

Perdoneu la brevetat, però com cada final d’any, a la feina vaig més de bòlid (final de producció, inventari, auditoria, començament de la nova producció...) que mai.
Així que, tard i breu, però obligat a reflectir el que avui ha passat.
La memòria és curiosa, però quan he vist la notícia aquest matí a El Singular de la dimissió irrevocable de l’Emili Valdero, m’ha vingut a la ment dos posts memorables.
M’ha vingut al cap el del Cimera titulat 900 valents i el del mític Elies115 titulat Per un canvi real a ERC (amunt els valents).
Per què s’ha de ser valent per prendre la decisió que l’Emili ha pres avui.
Una decisió plena de coratge, principis i lleialtat a un país i a unes idees.
L’Emili ja va ser valent quan el mes de maig passat va fer el pas endavant i va donar obertament suport a en Carretero.
L’Emili no s’ha amagat. Ha lluitat per defensar unes idees i un partit des de dins. La seva aposta per la dignitat i la defensa dels qui tantes il·lusions varem dipositar en ERC ha estat admirable. Avui, però, ha llençat la tovallola. No ha pogut fer res i tots els seus esforços per defensar la voluntat dels ciutadans han caigut en sac buit.
L’Emili, després de tancar l’any i endreçar tots els projectes que tenia entre mans, ha presentat la dimissió irrevocable al Conseller Huguet per les raons que explica clarament en la seva carta de dimissió.
Per a més vergonya, des de la Conselleria i des de el Govern han intentat tapar la noticia mentint un cop més (i van...) i intentant canviar la realitat de dimissió irrevocable per cessament. Veurem com reacciona la premsa demà, però molt en temo que molts facin el joc al Govern, col·laborant en la fastigosa deformació de la realitat que els sociates, els sectaris i la seva associació, el Tripartit,
Gràcies Emili, gestos com el teu em retornen part de la dignitat que la nova esquerra m’ha robat.
Gràcies per intentar-ho fins l’últim moment.
Gràcies per demostrar que la dignitat encara existeix en la política.
Una dimissió no és una fugida, si no la màxima expressió de la renúncia al bé personal en favor de la defensa dels qui varem donar suport a una idea traïda.
Una abraçada, Emili.

Salut!!!!
PS. Acabo d’escriure aquestes paraules i descobreixo que acaba de produir-se la publicació de dos articles que no puc deixar de recomanar: el de l’Elies en el seu nou Dies de Fúria i la d’en Toni Aira en la seva columna a El Singular.

1 comentari:

Dies de fúria ha dit...

bon article, company, i molt necessari.

Amunt!

I bon any9