dimecres, 9 de setembre de 2009

Arenys (Part I: la victòria)


De les moltes iniciatives i dels molts esdeveniments que ha viscut el nostre país aquest any, per a mi, les que més m’han sorprès, les que m’han enganxat per sorpresa, les que m’han obert una llum, un camí, les que m’han omplert d’energia i esperança en nosaltres mateixos, són, sense dubte, la trajectòria del 2009 del Barça d’en Laporta i en Guardiola i la consulta popular promoguda a Arenys de Munt per aquest 13 de setembre.
Molt s’ha escrit i molt s’ha opinat sobre la iniciativa de la MAPA (Moviment Anyerenc Per l’Autodeterminació) d’Arenys. Molts d’aquests escrits han estat oportuns, fins, acurats, punyents, assenyats. En podria enllaçar molts, però amb en d’en Partal o en d’en Víctor Alexandre, n’hi ha prou per justificar el que escric.
També s’ha opinat, comentat i s’ha intentat treure pit (i marcar paquet) i sortir a les fotos i guanyar titulars de premsa, pels de sempre, encapçalats (com no!) per representants de CIU i Esquerra, en una exhibició més de lo il·limitada que pot arribar a ser la absència de vergonya en la política. Espero que entengueu quan no enllaci algunes d’aquestes declaracions.
S’ha de tenir barra per rebutjar una iniciativa legislativa popular per una unanimitat (junt amb PP i PSOE) per a realitzar un referèndum, amb la mateixa pregunta que ara fa Arenys, per apuntar-se al carro que uns altres han sabut fer, sols tres mesos després. S’ha de tenir barra, cara dura. S’ha de ser poca cosa moralment, i s’ha de tenir una manca de dignitat i escrúpols que escapa a la comprensió de qualsevol que no sigui un barrut o un penques.
Arenys ha estat el segon gran exemple de l’any. Ha estat el segon fet que ens assenyala el camí a prendre per recuperar la dignitat i la llibertat que la Història ens déu.
El primer, com he dit al principi, ha estat el Barça, ressorgint d’entre la cultura del poc esforç, on era presoner, amb una exhibició de catalanitat sense complexes, tant sense complexes que ha sabut fer bandera i virtut dels valors que ens caracteritzen de sempre, per posar-nos el mon (futbolístic) a la butxaca. Hem triomfat per haver sabut reconèixer la força que tenim si som el que som, dignament, sense amagar-nos. Ens han demostrat que si explotem el que som, si en fem virtut, l’èxit el tindrem més a l’abast. Tots ho sabíem a nivell individual, ells ens ho han fet saber a nivell col·lectiu.
Arenys ens ha ensenyat que no cal fer el ridícul marcant paquet amb declaracions per després actuar o fer-se enrere a la més mínima. Ens han ensenyat que amb només nosaltres mateixos, podem ser llestos, audaços i saber on hem de concentrar els esforços: en el punt feble de l’enemic.
Arenys ha demostrat que no cal parlar tant. Cal pensar, preparar i executar aquelles accions que ens ajuden a aconseguir els objectius. No calen diners ni grans operacions de màrqueting. Només cal saber qui ets, on ets, que vols i contra qui lluites. Han sabut picar on Espanya no pot evitar respondre com el que són. Han sabut picar allí on ells solets es retraten. I han sabut tenir-ho clar i ser ferms en el intent. Fins al final, sense hissar banderes a la primera trucada. Peti qui peti. Quan un té la raó per companya, no pot fer-se enrere.
Com veureu, no he parlat en cap moment del resultat de la consulta. I no ho he fet per què la victòria, la victòria realment important d’Arenys, és l’encert en la fórmula per a poder fer la consulta. I poder-la fer des de la societat civil, posant també en evidència aquesta colla de personatges lamentables que dominen la nostra vida política. I sí, evidentment m’importa que la participació sigui important, i que el resultat guanyador sigui el SÍ, clar que m’importa.
Però la victòria realment important té dos vessants: haver provocat la reacció espanyola per posar en evidència com són i com responen per a la resta del mon i ensenyar als nostres polítics que aconseguirem els objectius amb o sense ells.

Dies abans del 13, podem dir que la victòria és nostra. Amb suspensió final de l’acord de l’Ajuntament per part de la justícia espanyola i amb la falange donant voltes.
Hem guanyat, independentment del resultat...
Però encara no som al dia 13. Estem a dia 9 i hi ha una cosa, que encara ens pot fer perdre el que ja està guanyat.
Demà en parlo.

Salut companys!!!!


PS. Sé que ja fa molts dies, per`no em sé estar d’enllaçar-vos amb el segon Mail Obert d’en Partal del setembre. B R U T A L.

1 comentari:

reflexions en català ha dit...

No hi ha res com un cop de mà de l'enemic.

Fins demà!