D'esquena, fins que rodi la pilota

Quan vaig decidir apuntar-me al sorteig d'entrades pels socis, tenia clar que aquest era el títol que perdíem, però no podia pas perdre'm la xiulada al Rei.

Doncs la sort em va somriure i, a més de no perdre'm la xiulada al Rei i al Himne Espanyol, tindré el plaer de participar-hi activament.

A més, un cop ja hi estem posats, farem tot el possible per tornar amb la Copa.

Faltaria més!

Salut i Visca el Barça i Visca Catalunya, LLIURE !!!!

Viure fora de la bombolla

Senyors, acabo de llegir aquest magnífic article a El Singular, d’en Francesc Canosa, Els carquinyolis també parlen castellà, i no em puc estar de reproduir-lo aquí, sencer:

Diga’m boig, guillat, foll, alienat, pertorbat, trastocat, descentrat, anormal. Diga’m, català. No entenc per què discutim si dos, tres, o deu mil hores de castellà a les escoles. Què no veiem que això és una altra ratera (i em refereixo a la discussió) per tornar-nos encara més sonats? Si es fes el cent per cent de les classes en català tot continuaria igual. Les criatures surten al pati, al carrer, i una paraula, una sola paraula en castellà ho capgira tot. Pensem-hi: té més força un verb en castellà d’un amic, d’un anunci, o d’una musaranya, que tot un sistema familiar i pedagògic. Doctor, què em passa?
Hola, sóc català i sóc imbècil. Sí, imbècil talla XXXXXXXL periòdic. Lo impossible és no saber castellà a Catalunya. I si hi ha algun cas és un miracle, per tant, a canonitzar s’ha dit. Tot el país és una xarxa de centres d’ensenyament de llengua castellana. Caratxos! Deu ser el lloc on la Real Academia Española deu tenir més sucursals i adeptes. A casa nostra saben castellà els espermatozous, les rates, els carquinyolis, la Moreneta i l’absis de l’ermita de Sant Quirze de Taüll... I nosaltres aquí, discutint, del català, la llimona transvestida, o el moc alterat genèticament. Mentre, te la van embeinant. El PP per davant i el PSOE-PSC per darrere. I de les violacions en diuen amor. Ja ho va dir Confuci: Confusió!
De més verdes no en maduren. I no és broma, poma. I, a més, del que hauríem d’estar, pedagògicament i existencialment, preocupats és que els nens, els joves, els de mitja edat, els vells, i qui s’hi vulgui sumar, creixen inoculats amb una cultura anti catalana de la mida del globus terraqui. Tot el que soni a català i a Catalunya els provoca vòmits. Si el lector va a qualsevol farmàcia podrà comprovar que ja s’han acabat les existències de biodramina.
Tots plegats sí que n’estem de marejats. Però per una raó bàsica. Totes aquestes nàusees, i el fet de treure les tripes per la boca, diagnostiquen uns éssers segrestats per l’estereotip. Els han explicat el món abans de veure’l ells pels seu propis sentits. Fet que demostra de nou que el problema de Catalunya no és la política, és l’educació, la natura: la vida o la mort. I la pregunta és: pot una societat formar-se amb individus que són víctimes de l’estereotip? Perquè avui et diuen que el català no serveix per res i demà que els hi ha dit que si et poses el dit al nas deu vegades seguides et quedes embarassat.
Durant anys el PP i el PSOE estan fabricant zombis en sèrie. La indústria dels morts vivents és el seu principal negoci i benefici. Aquesta llicència de fabricació s’hereta, ja sigui una dictadura, una democràcia o una platanocràcia. Aquest sistema polític vol persones que els segueixin amb els braços endavant, la bava a la boca, i tots afilerats. Exercits del sectarisme... espanyol, per suposat.
Ara que tot Catalunya vol muntar partits, plataformes, candidatures, associacions, cobertes, replans, rases... Ara que tot el país fa obres, que està més foradat que un gruyère fètid i desfet, ara l’únic partit que cal crear és el Partit de la Veritat. No hem de discutir res, portem segles fent-ho. L’única discussió és entre la veritat i la mentida. I això no és política. Per què ven, històricament, tones i tones la mentida espanyola? Per què la comprem sempre els catalans? El Papa de Roma, els Estats Units, el Tribunal de la Haya, l’ONU, el dimoni de Tasmània, Spiderman.... Tots, diuen que hem de buscar la veritat. Com és que a Catalunya no volem la veritat? Com és que la neguem?

Com és que estem discutint, admetent, menjant, vomitant, que sí el castellà està oprimit, que sí no està reconegut, que si no sé quins drets, que no sé quines històries més estrafolàries que una escarola electrocutada. Mentida, mentides. Per què ningú vol la veritat?
Perquè avui és el castellà a l’escola, i demà això del cursos aquest que s’anuncien en català i es fan en castellà, i demà passat és... Perquè cada dia és igual. Igual de difícil viure. Viure en català, i com a català, és clar. Perquè cada dia és com sempre.
Guaiti l’amable lector, que ja arriba santament fins aquí, la perla que li poso a la boca. És del gran Carles Soldevila. Escriptor, periodista, home que va dirigir brillantment d’Ací i d’Allà, la revista més moderna que s’ha fet mai en aquest país. Home que va voler catalanitzar l’alta burgesia barcelonina. Com es torna a dir avui, un independentista amb corbata, perquè fa vuitanta anys ja existien. A veure què diu en Soldevila, de la llengua:
“I baldament sembli increïble, encara es troben personatges tan inconscients o tan mal educats que, en sentir que algú els adreça la paraula en el llenguatge del país, exclamen amb un terrible arrufament de celles i un to roncament sarcàstic:
-¿Cómo?
Mai no hauria cregut que en una sola síl•laba es pogués encabir tant d’urc, tanta insolència i tanta de petulància.
Naturalment, que això ens passa perquè ens mereixem que ens passi. Per restablir l’imperi de la lògica, de l’educació i del respecte, no cal esperar l’adveniment de l’Estatut. Més ben dit: l’adveniment de l’Estatut no servirà de res si no anava acompanya d’un redreçament íntim de la dignitat catalana. Res d’ofendre els altres; res demolestar el foraster, res de crear, amb nota pejorativa, el concepte de metec... Però tampoc res de deixar-se tractar coma esclaus o com a colonitzats”.
Prengui nota el lector que res ha canviat, en cap sentit. Prengui nota el lector que aquest article està escrit el 5 de febrer de 1932. A l’Estatut de Núria li quedava poc perquè les Corts espanyoles els foradessin. Prengui nota el lector que tot continua igual i que així ni les rates poden viure. Prengui nota el lector que l’únic referèndum que cal fer és: tanquem definitivament la paradeta, o l’obrim de bat a bat.



Es tant brillant, tant obvi, tant simple, que no puc pas parar d’aplaudir-lo.

Senyors prou.
S’ha acabat aquest no viure normal. S’ha acabat viure en el mon de les mentides i de les fal·làcies. Jo en tinc prou.
Haureu vist que aquest hivern he mantingut el bloc pràcticament aturat. En part (cert és que hi ha altres raons, i importants) és una conseqüència de no voler jugar més a aquest joc.
Prou.
He deixat de mirar la TV, escolto la radio el mínim, passo per les pàgines dels diaris a velocitat de vertigen, sols aturant-me en alguns articles d’opinió. El mateix faig en la xarxa, sols navego on trobo opinions lliures, de ments alliberades, que ja fa temps que han decidit viure fora la ratera. Fora del mon de les fal·làcies i les mentides.
Prou.
Som molts els que ja ho hem vist clar i hem decidit deixar de jugar aquest joc pervers, aquest joc que només és dels que viuen d’ell.
Fins ara ens havíem limitat a no jugar, a sortir de la bombolla de l’asfixia mental, però ara ens cal acció. S’ha obert una via nova, al marge del mon creat per els que viuen de les mentides i volen que la resta hi malvivim enredats.
Hi ha algú que ha decidit seguir el camí que sempre hem tingut al davant. El camí de la dignitat, dels valors, de la coherència, del proïsme ben entès. El camí que ens permetrà viure amb l’orgull que dona sentit a tot.
Primer tocava deixar de jugar al joc de les mentides. Tocava sortir de la ratera.
Ara toca seguir a aquest algú que s’ha posat a caminar, amb el cap ben alt i amb la responsabilitat que pertoca. Molts ja l’acompanyem.
Reagrupat, reagrupeu-vos tots, i compartim el gratificant viatge del camí de la veritat, del camí de la normalitat. Veniu a fruir del plaer de fer el que cal, i de fer-ho com cal.
Veniu i veureu com el mon de la mentida s’autodestrueix en la més trista solitud i buidor.
Veniu i capgirem-ho tot per a deixar un país, un mon, com els nostres fills mereixen per a poder viure millor.
Reagrupeu-vos.
Ha arribat l’hora.

Salut!!!

Es pot ser tant burro?

Com sabeu, alguns estem fent del nostre silenci paraula.
Com en Carretero, que portava temps i temps fent del silenci, paraules.
Fa setmanes, mesos,que observo la nostra realitat (política) i em deprimeixo. No sóc pas l’únic, és evident. I és per això que, alguns, després d’haver-ho dit ja tot, per activa i per passiva, estem fent del silenci paraula, durant un temps. Perquè arriba un moment que un creu (segurament equivocant-se), que el millor que pot dir és no dir res. Un creu que no fent cas, no reaccionant, diu molt.
Han passat coses, i tant que n’han passat, i avui em ve de gust, com en Carretero ahir, omplir de paraules escrites aquest silenci. Em ve de gust, dir-hi la meva.

EUROPA
Una bona noticia ha estat la designació dels candidats per part dels partits catalans.
En Tremosa i en Junqueres són una gran noticia. Són dos personatges intel·ligents, preparats, relativament independents i de prestigi acadèmic i professional. Dos personatges valuosos com els que més.
Però com tot, tenen l’altre cara de la moneda, la torna en negatiu que en diem. Una torna que, en la conjuntura actual, és una torna pesada i perillosa.
En Tremosa suposa (o sembla suposar) un pas endavant, un pas atrevit en la camí de Convergència cap al sobiranisme. Ara bé, seguint la més pura tradició convergent, des del dia ú, el mateix Tremosa s’esforça en aigualir el pas pres, no fos cas que algú s’espantés. El clàssic doble joc convergent.
En Junqueres per contra, es pot permetre ser ell mateix en el seu desacomplexat i necessari independentisme, doncs ha estat escollit per la direcció d’ERC precisament per amagar, per tapar, per dissimular les seves renúncies clamoroses a nivell nacional. En Junqueres esdevé a Europa (allí no els hi fa mal) l’excusa per a poder seguir mentint nacionalment aquí i presumir alhora allí d’independentistes. Amaguen (o intenten amagar amb ell) les seves renúncies nacionals a canvi del poder, perdó, vull dir a canvi de càrrecs i diners (personals i pel partit), perquè el veritable poder és pels seus socis del PSC. I en Junqueres, per ingenuïtat o per un malentès servei al país, s’hi presta. El clàssic doble joc convergent, versió Esquerra.
Per a mi, el gran error dels dos, és que sota uns ideals nobles i patriòtics, fan el joc a una forma de fer política que està esgotada.
El millor servei que podien fer al país en l’actualitat era lluitar (o oferir-se a lluitar) per la causa de fer el tomb polític que l’independentisme està esperant.
Tots dos corren el risc de cremar-se en unes formes de fer ja caduques, acabades.
Espero que, un cop haguem fet el tomb, els recuperem d’immediat.

PAÍS
Gràcies als déus i al nostre caràcter, el país, la gent, està superant (com sempre ha acabat fent) els efectes dels somnífers i dels ambients confusos a que malintencionadament ens sotmeten els líders, les cúpules, dels partits existents.
La gent ja fa anys que demostra que està cercant un altre manera de fer, un altre camí que ens porti cap la normalitat. Desprès d’un temps de confusió (perplexitat?) que ja sembla superat
El 2003 és la primera evidència clara i multitudinària d’aquesta recerca. L’ERC d’aleshores ens va vendre això, i molts ho varem comprar posant-hi una munió d’il·lusions i esperances. I molts més, que no s’hi van atrevir, ho miraven amb enveja i esperaven amb delit les properes eleccions per sumar-s’hi.
Però una ERC inexperta en part, perseguida mediàticament per una altre part i amanida amb les batusses internes, on destaca l’oportunitat detectada per en Puigcercós (en el cas Carod) per aprofitar la ocasió i saciar la seva ambició, van començar a fer trontollar el camí marcat.
Aquest trontollar (amb el seu conseqüent oblit del compromís adquirit amb el país) va començar a manifestar-se clarament en tot el procés del nou estatut.
El fet de que en Mas aconseguís la foto del pacte amb en Zapatero abans que ells (frisaven per aquella foto) els va fer acabar de perdre el nord.
Després ja ho sabem, que si votem si, si votem no sé, si votem no, si ens fan fora del Govern...
... Si ens fan fora del Govern. Això si que els va deixar tocats. Un Carod amb encara engrunes de credibilitat personal va aconseguir esmorteir el càstig, amb aquell famós “feu-me confiança”. Però allí es van acabar aquelles engrunes de credibilitat, reeditant (de genolls) un nou tripartit, fent President al gran derrotat, vestint-lo d’una incomprensible (per falsa) pluja fina. L’escenificació final de la renúncia, la pujada immediata de la bandera espanyola d’en Puigcercòs. Esquerra ja no tenia la clau, com en el primer tripartit, l’havia venuda per un miserable i testimonial euro.
El que segueix després, ja ho sabem tots. Renúncies, mentides vestides d’estratègies, i joc brut. Joc del més brut, sobretot centrat en l’única opció interna vàlida (RCat) per redreçar el rumb i tornar al camí que el poble espera. Pur teatre, amb directors externs (digues-li Zaragoza, Iceta o com vulguis) per amagar les traïcions i renúncies de les que en seran constants protagonistes.
Segur que alguns, després de llegir això, pensaran “quin Convergent que és, aquest cony de L’Espelt!”. Doncs no macos, no. No en sóc pas de Convergent. I si denuncio les renuncies d’ERC és per que ara ells en són els grans protagonistes. I per què d’alguna manera me’n sento còmplice. Jo, amb la meva il·lusió i els meus vots, hi vaig contribuir. I com l’altre dia li deia a un company, no em demanis que critiqui la tàctica del Juande amb el Madrid, o la del Pochetino amb l’Espanyol. No ho faré perquè m’importen un rave. Criticaré la tàctica del meu equip, doncs és l’única que m’importa que sigui la correcte. I fins que en unes properes eleccions no hi posi remei, el meu equip és ERC. I aquí centro les meves energies, i critiques quan calen. I calen molt.
Però senyors, a Catalunya, estic convençut que hi ha més d’un milió de vots que estant esperant una altre manera de fer les coses.
Una altre manera, un altre camí, més noble, més digne, més com nosaltres.
Estem esperant, en paraules de l’estimat Arnera, una altra cosa.
I l’estem esperant per que és l’única manera, la nostra manera, de tornar a sentir-nos dignes, la nostra manera d’honorar els avantpassats, la nostra manera de ser fidels a un poble que, només vol, SER, la nostra manera de deixar la herència que els nostres fils mereixen. Aquest és el nostre camí, i no cap altre.
I aquest milió de vots, ja ha superat la depressió i la tristesa. Ja no esperem, si no que caminem. Brussel·les n’és un exemple preciós. La ILP popular, un altre.
És dur ser orfe políticament, molt dur. Però és igual, un cop assumida la nostra orfandat, caminarem sols i contra corrent, per superar als que ara han usurpat el poder, fins a obrir un camí, el nostre, per a que els Carreteros i d’altres que té el país puguin fer-se un lloc i canviar-ho tot.
I el dia s’apropa, imparablement, s’apropa.
Tothom ho sap. I sobretot, ells ho saben.
O no veieu com s’escarrassen inútilment per impedir-ho. Han perdut tot sentit de la realitat, de la vergonya, de la veritat. En tenim proves a diari. Ahir mateix la darrera, amb unes reaccions a l’article d’en Carretero que fan que porti ja dos dies rient. Un article bo, un pel prudent i assenyat pel meu gust, però que li han donat tota la força i contundència que potser li mancava. I ho fan perquè és un article que parla de valors com l’honor i la dignitat, un article que parla del patriotisme que ells no tenen. Un article que els hi destapa totes les seves vergonyes. Per aquí venen els nervis i les declaracions immediates.
Parlen de creació d’un nou partit. No ho ha dit pas en Carretero, ara bé, tenen molt clar que la seva manera de fer és incompatible amb la dignitat i patriotisme que ell reclama, i li munten un partit per por de quedar-se’n sense ells.
Però en Carretero és més llest que tots (he de reconèixer que és molt fàcil ser més llest que aquesta tropa) i sabia que amb poques i prudents paraules n’hi havia prou. Ells s’encarregarien de magnificar-les al sentir-se humiliats moralment.
Diuen que està bé que surti una alternativa de centre-dreta independentista... es pot ser tant burro?
Aquest senyor (Puigcercós) creu de debò que, aquest milió de vots que estem esperant algú com cal, ens importen les esquerres i les dretes? De debò ho creu? No s’adona que l’únic que ens importa és ser un Estat i que després, si cal, ja parlarem de dretes i d’esquerres?
Segur que encara no s’ha adonat que no és d’esquerres aquell que se’n hi diu si no aquell que ho viu? Es pot ser tant burro?
Senyor Puigcercós, ja us podeu quedar la vostra Esquerra, aquella que té per companys de viatge uns que sols tenen d’esquerres que se’n autoproclamen i d’altres que sols han canviat la paraula comunisme per esquerra verda, que queda més “guai”.
Es pot ser tant burro?
Quedeu-se aquesta Esquerra de nom, senyor Puigcercós, quedeu-se aquesta esquerra espanyola, que nosaltres ja farem l’esquerra de debò. L’Esquerra veritablement Republicana i Catalana, això si, un cop siguem realment lliures i tinguem allò que mereixem, un Estat.

Gràcies senyors del Tripartit per ajudar a la resta de gent a entendre que el camí bo, aquell realment noble i digne, és el nostre. Gràcies per ajudar a engrandir el milió de vots que estem esperant la plasmació del camí.

Aprofiteu sous, actes, inauguracions, viatges, despatxos, titulars de diaris i espais televisius. Aprofiteu-los bé. Us queda poc, tant poc, que avui no puc dissimular el meu somriure.


Salut companys i reposeu forces... s’apropa (i molt) la nostra hora.
Agafeu aire i embranzida, caldrà viure el moment amb tota la intensitat i tota la seva plenitud!

L’hora, la nostra hora, és a tocar.

PS. Gràcies Dessmond pel magnífic sopar (un més) que vas organitzar amb en Oriol Junqueres. Va ser un plaer assistir-hi.

Soc multiorgasmic!!!

Conscient de la meva absencia catosferica, no puc evitar trencar-la (a l'estil Joliu, des del mobil, es a dir, sense accents ni c's trencades) per comunicar-vos el que ahir vaig poder confirmar despres d'una temporada plena de proves: soc multiorgasmic!!!
Cada partit de FCB d'aquest any, em provoca una multitut d'orgasmes consecutius, normalment concentrats en les primeres parts, que em fan rejovenir per minuts.
Mai es tard per descobrir aspectes d'un mateix que mai hagues imaginat.
No us passa a vosaltres?

Salut!!!

PS. No us perdeu el darrer post del Cimera. Amb el titol ho diu tot: Exaltacio del no res (http://cimeraextra.blogspot.com/2009/04/exaltacio-del-no-res.html)

MÉS DE 50 BATBLOCS: ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març, que ja s’escolat, ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit... a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Sense paraules... gràcies!

M'he quedat sense ungles... i sense paraules.

Porto tot el matí amb el caop i el cor a Brussel·les i el cos aquí, a Barcelona. En la vida un no pot estar sempre on voldria estar.

Gràcies a tots els que a més del cap i el cor, heu portat el vostre cos a Brussel·les.

Gràcies a tots els que heu fet possible aquesta iniciativa: heu donat una gran lliçó d'esforç, enginy i voluntat.

Avui, les meves piles nacionals, estan més carregades que mai.

WE WANT A CATALAN STATE !!!

WE WANT A CATALAN STATE

Els catalans i catalanes que som aquí i tots els que no han pogut desplaçar-se però que hi són amb el cor, som aquí perquè volem que Catalunya tingui el seu lloc al món, com les altres nacions europees. Som aquí perquè volem una nació lliure, moderna, desenvolupada, justa, responsable, respectuosa, culta, oberta al món i orgullosa d’ella mateixa. Perquè en tenim dret i volem un Estat propi.
Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.
Des d’aleshores ençà, la nació catalana ha viscut sotmesa al poder espanyol, i el més recent intent del president Macià de constituir la República catalana dins la federació de nacions ibèriques va acabar de forma cruenta a causa de l’aliança feixista del dictador Franco amb Hitler i Mussolini.
Recuperada la democràcia, Catalunya va viure la il·lusió de recuperar el seu estatus polític dins una federació democràtica, però amb el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, les aspiracions de Catalunya d’arribar a tenir una relació bilateral amb Espanya van anar minvant fins a arribar a l’esperpèntic ridícul de l’Estatut, que es consolidarà amb la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, on uns jutges parcials i al servei dels partits espanyols, decidiran contra la voluntat del poble expressada en les urnes.
La dependència de les decisions de l’Estat dels espanyols ens està portant a la ruïna. Així, la llengua catalana perd força i prestigi i veu reduït el seu ús social mentre que les institucions espanyoles enceten una ofensiva cultural d’homogeneïtzació al voltant d’una llengua única, la seva, considerada superior. La diferència entre els impostos que la nostra ciutadania ha de pagar i els serveis públics que rep representa un veritable espoli, sense parangó en el món occidental. Aquest espoli afecta diàriament a la vida de les persones i posa en risc la cohesió social.
La supervivència de Catalunya com a nació, i del català com a llengua mil·lenària, llengua de cultura i patrimoni europeu està en risc. Cal que els catalans ens mobilitzem i aixequem pacíficament en defensa dels nostres drets individuals i col·lectius.
Tots nosaltres, hem entès que és l’hora de dir prou. L’Europa dels Estats es consolida per la voluntat dels Estats que la formen i el somni de l’Europa dels pobles i de les nacions s’ha esvaït per molts anys, si no definitivament.
Hem vingut a Brussel·les amb dos objectius i depèn de nosaltres, catalans, assolir-los. Volem que els partits nacionals catalans, d’una vegada per totes, posin la independència com a objectiu en els seus programes electorals i l’autodeterminació com prioritat en la seva acció de Govern. No volem pactes de govern que no diguin amb claredat que el Govern de Catalunya promourà l’autodeterminació amb l’objectiu d’aconseguir la independència per fer que arribem a ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Des d’aquí, volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar. Europa ho ha de saber: l’Estat espanyol no serà una democràcia si ens nega el dret de decidir. Nosaltres només demanem una democràcia vertadera, volem decidir lliurement el nostre futur col·lectiu, com ho han fet no fa gaire els montenegrins, els grenlandesos, i fa uns anys els eslovacs, els eslovens, els lituans, els letons, els estonians, com abans els irlandesos, polonesos, finlandesos, hongaresos, i tants i tants pobles europeus, a mesura que han anat retrobant la llibertat.
Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:
Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!
Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Arnera, Joan

Eren dos quarts de cinc del divendres, i fent una de les habituals repassades de la bombolla, entro a la teva paradeta, com sempre, i... sorpresa!
Sorpresa, i no sorpresa.
Vaig començar a escriure un comentari, però vaig tancar la finestra. Ni volia ser el primer en fer-ho, ni tenia clar que dir-hi.
Crec que els “socis” dels Blocs amb Estrella, varem cremar un bon grapat d’energies i il·lusions el 2008. Les varem cremar de bon grat, això és evident, i com a regal varem treure’n un grapat d’experiències de les que valen la pena i, sobretot, en varem treure un bon grapat de sinèrgies positives i noves amistats.
El preu a pagar va ser un estiu de descans i desconnexió, i una represa un xic difícil, mandrosa i desconcertada. Repetitiva potser, o almenys amb aquesta sensació donant voltes.
Elies115, tancant, tot i que obrint noves finestres, amb renovada fúria.
Joliu, tancant paradeta.
Dessmond, molt més intermitent però segurament més absorbit per la paternitat.
Manel, volent tancar però sense fer-ho. Sempre al peu del canó. Incansable.
Josep Sort, molt més intermitent també, però amb l’atenuant de que la seva energia no ha parat de fluir, llançant-se a moltes noves aventures.
Marc, incombustible. El menys “afectat” per l’empanada mental i feliç amb la desitjada paternitat.
Cesc, a contracorrent gràcies a Déu, i decidint-se.
Cimerencs, uns altres que amb intermitències, són incombustibles.
Un servidor, el pitjor de tots, accentuant la manca de constància i tocat masses vegades pel desànim. Si no he tancat paradeta és, només, per que no he aconseguit els meus objectius inicials al obrir el bloc: constància i millora de la qualitat. Quan ho aconsegueixi, em donaré permís per tancar o transmutar.

L’altre cara de la moneda, suposo per compensar tant cansament catosfèric, va ser l’aparició del Bloc Gran. Gran iniciativa, amb alguns peròs, com no, però gran iniciativa.

De fet aquesta tardor pensava, Joan, que potser tancaves... em semblava “notar-ho”.
Divendres no ho esperava. Però com bé dius, era un dia tant bo, com qualsevol altre.

La bombolla, o per ser més exacte, la meva bombolleta particular, té des de divendres una mica menys de llum, un altre focus apagat, que s’afegeix al d’en Joliu.

Gràcies per haver il·luminat amb força tot aquest temps.

He dit més d’un cop que tu i l’Elies éreu els meus “pares” com a blocaire. Llegir-vos em va esperonar per arrencar les meves primeres collonades. En les primeres setmanes vareu ser els meus visitants exclusius, i els primers a enllaçar-me com a bloc preferit.

Gràcies.

Mal que em dolgui que tanquis, i malgrat trobaré a faltar aquell moment diari on, rastrejant, comprovo si tens un nou escrit, alguna cosa que no sé explicar em diu que fas bé. Tanques paradeta, però no la lluita pel nostre país.

Esperaré, amb delit, el renaixement de l’Arnera o el naixement d’un nou Joan.

Mentrestant, et seguirem llegint cada diumenge (... oi?).

Gràcies per haver-nos regalat més de 600 intencions mecàniques. Avui som més savis, més conscients i més rics que fa dos anys i escaig.
He intentat recordar posts teus per destacar-ne un per acabar aquest escrit. No n'he estat capaç, ni ha masses de imprescindibles. Potser és per això, que escullo aquest. Encara avui ens fa riure a la meva dona i a mi. I amb el teu permís, o sense, aprofito les paraules finals que hi vas escriure per a que siguin el meu final avui.

“Estem molt, molt, molt, molt malament, nois. Molt malament. Sort que la vida és bonica, malgrat tot. I complicada, que deien aquells. Molt complicada. O potser no tant...”



Salut !!!

PS. Desitjo poder tornar a compartir cerveses i conversa aviat. Sigui qualsevol tarda o vespre d’aquests, o en la propera paella nocturna.

El final de la por?

Bona noticia i bona imatge m'ha quedat a la retina aquesta tarda, tornant de Barcelona.
Per fi he arribat a dalt d'El Bruc sense la sensació de por que em produia sempre aquell brau (perdó, toro) de posat intimidador.
Bona gent, ha dedicat aquesta nit, esforços, enginy i força per tirar a terra aquest símbol de qui vol deixar clar que encara vigila, encara mana, encara amenaça.

Quasi cinc tones de ferralla per terra. Esperem que les autoritats d’El Bruc, o el Govern, la retirin ràpidament i la portin a l’abocador corresponent.

Gràcies companys per fer la feina.
Gràcies per posar fi a la por que em produïa tant antiestètica imatge.

Visca la terra!!!

El 100... pels 10.000 !!!!

Ves per on, qui m’ho hagués dit, aquest és el post número 100 del Primeres Collonades.
La veritat és que, tot i que la xifra fa patxoca, no n’estic pas gaire orgullós, doncs en aquests 100 post he donat tota una lliçó de irregular, tan en la freqüència de les publicacions, com en la qualitat de les mateixes.
Què hi farem! Només em queda que intentar millorar d’aquí al 200.
Així doncs, dedicaré el meu post 100 als 10mil cap a Brussel·les per l’autodeterminació, que aquesta iniciativa si que es mereix un bon post.


D'acord que som un país adormit, un país que ens poden insultar, robar i menystenir sense que donem respostes...
D’acord que una de les raons importants (que no pas l’única) d’aquesta absència de resposta, d’aquest no deixar-se trepitjar, es l’evident manca de lideratge (polític), però també hem d’afegir-hi tot seguit que som una societat que viu, perplexa, aquest present desconcertant.
Per tan, és important, molt important, que comencem a despertar com poble i que comencem a donar, per a nosaltres mateixos, les respostes que l'honor, l'orgull i la història de la nostra nació, mereix.
Ens ho devem i li devem al país.
I si els polítics no estan a l'alçada (que no hi estan), haurem de ser nosaltres els que fem el primer pas (i el segon, el tercer i els que calguin) per deixar clar quin és el camí, forçant-los així a seguir-lo.
O no?
És important començar a fer coses, començar a demostrar que encara estem vius, que encara som i que encara volem ser.
Prou.
O és que hem de patir, encara, més humiliacions per a reaccionar?
No n'hi h prou amb l'espoli fiscal diari a que ens sotmet Espanya?
No n'hi ha prou amb els múltiples incompliments (traspassos, finançament, inversió pendent en infraestructures, etc) del darrer Estatut aprovat pel nostre Parlament, pel Parlament Espanyol, pel Senat Espanyol i ratificat en Referèndum pel propi poble?
No n’hi ha prou amb el menyspreu constant que ens mostra Espanya?
Seguirem mirant (i parlant només) com ens acaben d’enfonsar el present i el futur econòmic, polític i social a que tenim dret com a país?
Seguirem esperant?
Jo no.
Prou.
I per començar, seré a Brussel·les el dia 7 de Març.
I tu?
Vindràs?
O et quedaràs a casa amb qualsevol tipus d’excusa que no passarà de ser que aquell cap de setmana no et va bé? Que la dona... els nens... tinc un dinar...
Collons! Què només és un dia! Agafes l’avió i vas i tornes amb un dia!
I si no, quant t’anirà va bé? Quan ja no siguem ningú? Quan ja no tinguem res de res? Vols que et truquem a tu i a tots els altres per a veure si trobem un cap de setmana que ens vagi bé a tots?
O potser el que tens és puta (perdó) mandra?
Fa mandra (oi?) anar i tornar a Brussel·les en un cap de setmana? Uf... quin pal! Què cansat!
I no et miraràs al mirall fins passats uns dies... i després, tornaràs a criticar-ho tot, a queixar-te, però ho faràs escarxofat al sofà de casa, teclejant davant d’una pantalla, o prenent una cerveseta al bar... Però, n’estic segur, per dins, molt en el fons, la teva consciència et recordarà que ets un covard, un boques, un figaflor.
Un cridaner... i prou.
Seràs còmplice del teu vergonyant present i del innoble futur (nacional i de prosperitat) que deixaràs al teu fill.
La història del nostre país és plena de catalans que, en situacions infinitament més complicades, on realment si calia ser valent i sacrificar la pròpia vida, van ser-hi, van saber estar a l’alçada, i van saber renunciar al benestar propi per a que avui, tu i jo, encara puguem dir-nos catalans i penjar estel·lades al balcó.
(Eps! No em diràs que ets dels que nomes ho fas l’onze de setembre i per Sant Jordi... oi?)
Només un cap de setmana... a nosaltres només en demanen un cap de setmana... Un cap de setmana que ens faci despertar.
Ara és l’hora, catalans. Ara és l’hora de dir prou, i demostrar-ho. No esperem a manifestar-nos quan sigui massa tard. Comencem... ja!


Salut!!!!




PS. I si encara no tens clar de que va tot això, i vols saber més, visita:

http://deumil.cat/

http://facebook.deumil.cat/

http://deumil.cat/index.php?action=viatge

http://dossier.deumil.cat/